viernes, 16 de octubre de 2015

Gegants de gel de Joan Benesiu: homes al límit.




Un lloc buscat a consciència per evitar les multituds i poder provar la sensació de frontera. El territori on la humanitat limita amb la naturalesa per un dels extrems es diu Ushuaia...”

A Ushuaia situa Joan Benesiu (Beneixama 1971) una galeria de personatges d’arreu del món  que viatgen fins a aquesta ciutat fronterera a passar els darrers dies de l’any. Al voltant d’una taula del bar Katowice s’hi apleguen cada nit el mateix escriptor, un mexicà, un xilè, un francès, un anglès i una polonesa, l’ama del bar, que van explicant quines són les circumstàncies que els han empentat a fer el seu particular viatge.  Es tracta de personatges que a penes tenen res a veure els uns amb els altres, però que tots comparteixen la necessitat de fugir del pes del passat. En aquest sentit cal destacar l’encert de l’autor en situar personatges que estan al límit psicològic en una data límit, l’acabament de l’any, en un espai geogràfic límit i dotar-los d’una gran capacitat per a la confessió i la conversa transcendent. Sorprèn veure amb quina facilitat personatges en un estat límit són capaços d’estretir lligams de manera tan intensa, i l’autor ho aconsegueix de manera ben reeixida.
            Benesiu aprofita el fil de les històries que van desgranant els protagonistes per introduir pinzellades d’assaig, en ocasions excessives, sobre moments claus de la història contemporània com ara la Guerra de les Malvines, la Segona Guerra Mundial o la situació del narcotràfic a Mèxic. Així mateix, són constants també les referències literàries, cinematogràfiques i filosòfiques, que actuen com a contrapunt d’un fil narratiu molt intens i profund.
            Des del nostre punt de vista, però, una de les qüestions que més crida l’atenció de Gegants de gel és el fet que predominen absolutament els protagonistes masculins. Així, tot i que a la novel·la hi pareixen dones, aquestes són personatges molt secundaris i en algun cas, bastant neutres, que actuen de falca de les històries masculines. Fins i tot, la història personal de la polonesa, que és l’única dona que explica la seua vida, importa ben poc. De fet, aquest personatge no conta la seua pròpia història sinó la del seu pare i resol la seua en unes poques línies al final.
            Amb tot, Gegants de gel és un trencaclosques d’històries que sedueix pel joc entre ficció i realitat, la barreja entre narració i assaig i la invitació constant a la reflexió sobre els límits de la naturalesa humana.
Publicar un comentario