La Ingènua

No sé si vosaltres deveu haver notat la meua absència i el meu silenci. Us puc dir que jo sí que n’he notat l’amargor i he notat, sobretot, la frustració d’haver-me d’enfrontar amb el tòpic de la pàgina en blanc durant mesos i que, en la lluita entre la blancor i les paraules, foren els mots els que tingueren la de perdre. En algun lloc he llegit que el pintor Van Gogh solia dir: “Si sents una veu en el teu interior que et diu: “No pots pintar”, tu pinta i la veu callarà.”
Lluny de deliris esquizofrènics, jo, durant tots aquest mesos, no sentia cap veu en l’interior, en tenia diverses al voltant que em deien: “Però que ja no escrius?” Entre totes, com no?, destacava la de mi Santi, repetitiu com una lletania: “hauries d’escriure ja”. Com si fóra tan fàcil! Traus punta a la llapissera i escrius. Doncs no, perquè una un dia es planteja per què escriu, per a què escriu, per a qui escriu... I s’adona, de sobte, que ha comés la gran ingenuïtat d’escriure per canviar una mica el món; si més no, el petit món que l’envolta. És per això que la ingènua escrivia sobre pobres i rics, sobre educació, sobre llengües que agonitzen, sobre solidaritat entre gèneres, sobre maternitat i paternitat. Interessos d’una dona senzilla que s’alça cada matí amb l’esperança que les paraules facen que el món que els ha tocat viure als seus fills siga cada dia una mica millor i la seua vida només una mica més fàcil.
Tanmateix, han anat passant els mesos i la ingènua ha caigut en el compte que el món canvia ben poc malgrat les paraules. Els rics continuen sent rics i els pobres són cada vegada més pobres. Passem tot un estiu escoltant parlar d’economia, de reformes que faran que tinguem la butxaca menys escanyada, però se’ns omplin els ulls de petits comerços que pengen el cartell de “Es traspassa”, de cotxes atrotinats amb un lletreret de “en venda” apegat al parabrisa amb un preu desorbitat... Comencem el curs amb mestres que (amb tota la raó del món) perden la paciència davant els despropòsits de les administracions. Alguns pares encetem setembre amb la constatació que els nostres fills, un any més, no poden estudiar amb normalitat en un PIL, perquè resulta que només el tutor (si és que en tenen un assignat) té capacitat lingüística suficient per a expressar-se i ensenyar en valencià. La resta de matèries, malgrat el PIL i la meua impotència, s’impartiran en castellà.
Com ja deveu haver endevinat, us escric el primer dia de curs. Un dels dies més bonics de tot l’any, perquè el nostre món petit, el de les MARES, s’ompli d’olor de llet amb galetes, de colònia fresca acabada d’encetar, de manetes que s’aferren, nervioses, als nostres dits i que no veuen el moment de soltar-se, besades ràpides a la porta del pati... Avui, un any més, quasi tot eren mares a la porta de l’aula de la meua Eulàlia G. Només un parell de pares... Jo vaig haver de demanar permís al treball per arribar avui una mica més tard i poder, així, quedar-me fins que l’Eulàlia entrara a classe de la mà de la mestra.Acabat el matí més bonic de l’any, però, comença una cursa frenètica: recollida de bo-llibres, compra de material, reunions amb les mestres... Ja us ho sabeu, ja us ho vaig contar ara fa un any o, potser en fa dos... I tot continua igual: les paraules no han canviat el meu món. Potser la rebelia sí que el canviarà. Per tant, benvolgudes mares, us convide a afegir-vos al motí: “A qui corresponga: Aquesta mare està en vaga. Els xiquets entren a classe a les 9 en punt. Les portes del col·legi tanquen a les 9 i 10. Si no hi heu arribat a temps, podeu portar-vos les criatures al despatx o telefonar al vostre cap i dir que us heu posat malalats. Heu de recollir els nens a quarts de tres. No oblideu mirar el tauló de secretaria i anotar quin dia i a quina hora heu de recollir el bo-llibre... Regireu les motxilles dels vostres fills i anoteu-vos a l’agenda el dia i l’hora de la primera reunió de cadascun d’ells. De camí a casa, aprofiteu per anar al centre comercial i compreu els babys. Recordeu que els d’infantil han de ser de ratlles amples i roges... Ah! I que no se us oblide agafar hora amb el logopeda del petit, ni passar a reservar plaça en les classes de repàs del major... I, per favor, si teniu cap dubte, no em telefoneu al despatx a l’hora de la faena: espereu que arribe a casa i m’assega davant del plat. Amb la panxa plena relativitzaré amb major facilitat les vostres insignificants preocupacions paternals.