martes, 20 de septiembre de 2011

Frases lapidàries

(Columna per a "El Punt-Avui")
Ja us vaig dir que, tot i que fregue la frontera dels 40, continue sent una ingènua i encara em sorprenc de molts dels fets que passen cada dia al meu voltant. Sobretot, “flipe” amb el que som capaces de dir les persones i amb el que ens fa gràcia i amb el que, malauradament, ens deixa indiferents. Una de les coses que més m’esvera (perquè sempre he volgut pensar que les persones procurem comportar-nos amb la màxima dignitat possible) és l’estupidesa de la gent. Sobretot l’estupidesa verbal. En aquest sentit, supose que us deveu haver adonat, com jo, que en els últims anys molta gent té tendència a repetir fins a l’extenuació frases que personajillos de pro posen de moda. Qui no recorda aquella famosa imbecilitat que un duet caspós ens repetia fa uns anys cada divendres a la nit: “Si hay que ir, se va, pero ir pa nà, es tonteria”? O aquella que una “cultivadíssima” ex miss España va posar de moda en el món de la premsa rosa, que es mofava en la seua cara sense que la seua magra intel·ligència li permetés d’adonar-se’n: “Esto es lo que tiene estar siempre en el candelabro”?
Tanmateix, unes de les frases que fan gràcia a la gent (i que més repeteixen) i que més m’han impactat a mi, són aquelles de “Andreíta, cómete el pollo, coño” o “yo por mi hija ma-to”, d’una señoreta, de titulació “la princesa del pueblo” (en aquest país per a formar part de la noblesa no cal tindre una gran comptència lingüística ni una capacitat comunicativa mínimament digna...) que no té ofici ni benefici...Bé, beneficis, bé en deu tenir a dojo, gràcies a l’estupidesa de la gent que veu els seus programes y la imita a cada passa.
No us penseu, però, que l’estupidesa lingüística és patrimoni únic de gent del famoseig. No! Podem posar casos de polítics, als quals se’ls pressuposa una altura, si més no acadèmica, digna de confiança (aquests, però, lamentablement, ni ens fan riure, ni ens fan reflexionar). Per exemple, Esperanza Aguirre ens ha regalat aquesta setmana una estupidesa de llibre (després dirà, com sempre, “donde dije digo, no digo digo...”: “si la educación es obligatoria y gratuita en una fase a lo mejor no tiene que serlo en las demás...” Sí senyora! A educar “burrastrones” que després siguen fàcils de manipular per aquells que sí que s’han pogut pagar una educació. Per cert, arribats a aquest punt, dubtem ja que “estudis” puga ser sinònim d’”educació”...
No és l’única política que ens regala frases de per riure. Fa uns dies, la ministra González Sinde (qui, per cert, segons resen alguns mitjans “virtuals” va ser una dels signants del Manifiesto por la lengua común...No cal dir-ho: un text sense desperdici) anunciava que deixarà la política per a reprendre el seu ofici i que ara és un bon moment “para escribir un libro”. Olé! Això m’ho dic jo cada dia: vull escriure un llibre. Això és cosa fàcil, us ho puc ben assegurar: jo n’escrit sis; els dos darrers, per cert, amb ben poca fortuna. Clar que jo no he sigut ministra, no es pot comparar.
La palma d’or de les frases estúpides pronunciades per un polític en els últims temps se l’emporta un compungit Dominic Strauss-Kahn, davant les càmeres de la televisió francesa “Lamente haver defraudat la meua esposa (quin paperot, la pobra dona!) i els francesos perquè he mantingut una relació inapropiada” amb la (tristament) famosa cambrera d’hotel i, afegeix també, que li agradaria haver estat a l’altura... Home! Dic jo que si hagueres estat a l’altura, no t’haurien acusat de violació...
En fi! Mantenim l’esperança que malgrat l’escanyada educació que es veu que rebran a partir d’ara els nostres desafortunats fills aprenguen almenys a distingir què és humor intel·ligent i què éstupidesa, què lligen i què no i a qui voten i a qui no.
Publicar un comentario