sábado, 1 de mayo de 2010

Sobreviure a la crisi: Qüestió d'arrels i de gènere...

(Columna publicada al diari "El Punt" l'1 de maig)

Sabeu? Quan tinc un moment entre faena i faena, m'agrada acostar-me a la Plaça dels Estels a escoltar un violinista que es posa al cantó del Banc. Quan m'hi estic una estona m'adone que em sent una mica menys alienada, perquè el que em sura pel cap no són regles gramaticals ni models de facturació o programes d'activitats; el que m'ompli són els meus propis pensaments en plena harmonia amb les notes del violí ofegades pel soroll de les obres de l'avinguda d'Alfons El Savi.

Un dels pensaments que em rondinava ahir pel cap, asseguda allà, en un banquet prop del violinista, és que ja fa un any que us vaig escriure que tenia la sensació que amb la manida crisi el meu món començava a ensorrar-se, que veia com la gent que estime anava perdent la faena i que els balcons del meu barri començaven a omplir-se de cartells que anunciaven pisos en venda; i allà continuen els cartells i els meus coneguts i estimats desocupats, com si el temps no haguera passat, com si tres-cents seixanta-cinc dies no hagueren soterrat aquelles paraules meues sobre la crisi incipient.

Ara, a més a més, l'aula se m'ha omplit de petits empresaris que han hagut de tancar el negoci i que pensen provar sort amb qualsevol oposició i vénen a la meua classe amb l'esperança que la llengua els reserve una plaça. Són gent que ben passa els 50 anys, una edat difícil, com l'adolescència...

Això a banda, m'he adonat també, sobretot quan visite el meu violinista, que les Avingudes del Doctor Gadea, Maisonave i Alfons El Savi estan plenes de pobres que demanen almoina. Alguns donen explicacions verbals quan se t'acosten, altres les posen en un cartell i m'he fixat que en molts d'aquests cartells hi ha un denominador comú : «Soy español». En aquest sentit, quan vaig a fer classe, també he vist que a prop de l'Hospital General, els fanals s'han omplit d'anuncis en els quals algunes persones s'ofereixen per tindre cura de malalts, ancians, etc. També hi ha un denominador comú en aquests anuncis de fanal, que d'alguna manera és un fil d'unió amb els cartells de l'almoina: «Mujer española». De fet, quasi totes les persones que s'hi ofereixen són dones...

Això m'ha fet fixar-me en el fet que cada vegada hi ha més homes que passegen xiquets pel carrer i em pregunte dues coses: Què ens fa pensar que ser espanyol ens dóna més drets? No havíem quedat que tots eren iguals? I, és que per una vegada, les dones tindrem més oportunitats laborals que els homes? Clar, que parlem de faena segurament mal i poc remunerada i sobretot ben inestable.
Publicar un comentario