jueves, 13 de mayo de 2010

La butaca 004200

(Columna publicada al diari "El Punt" el 13 de maig)


Potser alguns de vosaltres, llegint entre els fils d'aquesta teranyina, heu endevinat que m'agraden les persones grans. No tinc cap amic que tinga menys de 46 anys i, de fet, alguns dels amics que més aprecie i més valore freguen ja la seixatena. Potser això em passa perquè, en el fons, jo sóc més gran que aquella imatge que em retorna l'espill cada matí.
O, potser, això em passa perquè tenir-los a ells a prop em fa la sensació de viure una mica més, de viure una altra vida a través del seu passat. De fet, crec que a les persones, en el fons, les estimem per tot el que han viscut, per tot allò que els ha fet ser com i qui són, perquè el seu temps viscut sense nosaltres ens aporta experiències que mai no tindrem; i quan el futur és l'únic que tenim i ens adonem que va fent-se una mica més curt cada dia que passa, tenir amics grans, arrapar-te al seu passat i a la seua experiència, et fa sentir que tens una vida llarga.
També deveu haver endevinat que m'agraden els llibres vells, perquè la pols acumulada i la grogor del pas del temps em donen calma, perquè l'olor dels anys se'm fica narius endins i em fa tenir la certesa que malgrat que ens pensem que res no és per sempre, hi ha coses, hi ha històries, que duren molt.
I com les persones grans i els llibres de pàgines grogoses, m'agraden també les cases velles. Al centre de Sant Vicent del Raspeig n'hi ha dues o tres que no me'n puc estar d'admirar cada vegada que isc de casa a passejar. De vegades, fins i tot, si he d'anar a un lloc o a un altre, force el recorregut per passar per davant d'alguna d'elles. Dilluns passat, per exemple, quan anava a la Ràdio a gravar un dels meus «Moments Literaris», vaig passar per una que hi ha al Carrer «Ancha de Castelar».
Aquell dia, que ens va eixir, per cert, plujós i amb un vent glaçat, malgrat la primavera, la casa estava envoltada de màquines que envestien les parets sense compassió. N'havien arrancat les finestres i amb una pala treien «brossa» a cabassades i la tiraven en un contenidor. El vent va segrestar del contenidor una pàgina d'algun llibre esgarrat que devia haver entre tot el que tiraven.
Hi vaig córrer al darrere per veure de quin llibre procedia, però el vent la va arrossegar carretera enllà i no la vaig poder agafar. Quan girava cua, en va vindre als peus una entrada de cinema: la butaca 004200 del Cine Principal, un cine, que segons m'han dit, va tancar fa quasi cinquanta anys. La vaig agafar i la vaig ficar entre les pàgines de La Rosa Quotidiana de Joan Valls, que era el llibre que pensava presentar en aquells «Moments Literaris» de Ràdio Sant Vicent.
Ara mire aquella entrada i veig que qui la va comprar no va anar a veure cap pel·lícula perquè està sencera. Potser penseu que aquella persona va arribar tard a la sessió i no la va gastar. Jo, però, crec que l'entrada guarda algun desencís, perquè el cas és que qui la va comparar (que ara, si és viu, serà segurament una persona molt gran) la va voler conservar.
Potser, amb l'entrada, va amagar alguna pena aixafada entre les pàgines d'un llibre -ara esguerrat-, que unes màquines han llançat a la brossa. Ara, però, jo guarde aquella pena secreta entre els versos de Joan Valls; i la pena i el secret del desconegut propietari de la casa vella encara han de durar uns anys més.
Publicar un comentario