martes, 2 de febrero de 2010

Vides de ficció

(Columna publicada al diari "El Punt" el 2 de febrer)


Fa uns dies em deia una alumna que se sentia impressionada pel fet que una persona que, com jo, es dedica (millor dit “es dedicava”) a escriure llibres, li fera classe de llengua. No acabe de tindre clara quina és la imatge que la gent té d’un escriptor, tot i que certament sí que em fa l’efecte que despertem una certa curiositat.
No em passa sovint el fet que algú s’interesse per la meua dedicació al saníssim vici de fabular; però la veritat és que no és la primera vegada que m’ocorre. Entre vosaltres i jo: mi Santi, quan a penes sabíem res l’un de l’altre, un dia es va plantar a la porta de ma casa encuriosit de veure com era la dona que s’amagava darrere de l’escriptora. I, ja veieu, es va trobar una dona com moltes altres: amb bons i mals moments, amb síndrome premenstrual, amb aspiracions i frustracions, amb un grapat d’inquietuds i de projectes a la butxaca... Una entre tantes.
A penes hi ha res que em diferencie d’una altra persona, de la meua alumna impressionada, sense anar més lluny: treballe al despatx, a l’aula i a casa, crie els meus fills i a l’estiu vaig de vacances amb la meua família i per Nadal cuine “caldo con pelotas” com a bona alacantina.
Això sí, de tant en tant m’agrada tancar-me al meu despatxet de casa i viure una vida que no és la meua. Aquest és el poder que ens dóna la literatura. Ara que, arran de la famosa pel·lícula, els avatars (clàssics de la ciència ficció) tornen a estar de moda, em ve al cap la idea que els escriptors som preciasament això: l’avatar d’una altra persona.
A més a més som capaços de viure múltiples ficcions, sobretot mitjançant els nostres personatges.
Tanmateix, a banda d’aquesta mena de personalitat múltiple, els escriptors, almenys els que jo conec, som persones bastant normals. Si de cas, en ocasions, una mica massa centrats en la grisor que tenim dintre i massa deixats del món que ens envolta. Solem ser, a més, persones bastant discretes i reservades, poc amigues dels actes públics. Tot i això, no ens hem enganyar: hi ha també els escriptors que treballen més la promoció de la seua imatge pública que les seues novel·les. Aquests, però, segurament, com diria Bertold Bretch, són més escribans que escriptors. Bagasses faranduleres, que diria l’àvia Roser. La llàstima és que tinc la sensació que el sistema social i editorial i fins i tot algunes institucions fomenten més la faràndula que la bona literatura. No sé si això farà que les nostres lletres passen a la història tacades de frivolitat i qualitat qüestionable. El temps dirà, supose.
Publicar un comentario