martes, 19 de enero de 2010

L'home del carro

(Columna publicada en el diari "El Punt" el 19 de gener)

Sabeu? Volia fer un homenatge a Enric Valor amb motiu del desé aniversari de la seua mort. Però fa dies que llig la premsa i veig que jo no podria aportar res nou ni valuós. És per això que us parlaré d'una qüestió més insignificant i prosaica.

No sé si us he explicat alguna vegada que visc en una població de més de 60.000 habitants i que tot i això, passe el dia pràcticament sola, perquè a penes conec ningú. Els meus menesters diaris i el meu caràcter —digem-ne— «reservat» m'impedeixen conrear el sa luxe de l'amistat.

Tot i això, m'adone que tinc uns pocs coneguts als quals professe un gran afecte, encara que a penes els conega. Són gent del meu barri, que és per a mi com una petita pàtria on tothom coneix el meu nom. La fornera sap quin és el pa que m'ha de reservar sense que l'avise, el carnisser em guarda talls de vedella especials per als brous dels meus fills i, a la fruiteria, si un dia no porte diners, em fien la compra sense cap problema.

El meu és un barri petit, però hi tenim de tot, des de restaurants de luxe a centre de salut passant per bars de tapes, perruqueria i botiga de roba per a xiquets. Hi tenim també un venedor de loteria que cada matí em recorda «A usted también le puede tocar, señora» i quan jo li conteste «A mi no em toca ni mi Santi», ell sempre riu i em diu: «Si le toca la loteria verà como la toca su Santi también». Sempre igual cada vegada que ens creuem, com un ritual. Hi tenim també una xica que —per dir-ho elegantment— no és gaire llesta i cada vegada que em veu travessar el carrer brama el meu nom i corre cap a mi per fer-me un bes. Mentre em saliveja les galtes em conta que té un nuvi de 30 anys i que li diu que té bones cuixes, la qual cosa em té amb l'ai al cor perquè de vegades pense que potser hi ha algú que s'aprofita de la seua innocència.

I, sabeu? Al meu barri, també hi teníem un captaire. Un pobre que arrossegava un carro de supermercat ple d'andròmines i cartons de vi diversos, uns buits i altres per encetar. Em sembla que era alemany, però no sabria dir-ho exactament, perquè a penes li distingia els sons que li eixien de la boca embriagada i desdentada, només sabia que em veure'm em demanaria un euro i que ell també sabia del cert que jo li'l donaria perquè sempre era així.

L'home del carro espantava una mica als meus fills, perquè no l'entenien quan els parlava entre rialles i salivera i també perquè tenia una cama molt inflada, amoratada i plena de nafres. Jo m'havia acostumat a veure'l assegut en un banc del parc, com si fos un element més del paisatge, un altre joc per a infants. M'havia acostumat a veure la seua mà renegrida i d'ungles llargues elevar-se en un gest suau per dir-me un adéu llarguíssim cada vegada que les meues criatures i jo abandonàvem el parc.

I sabeu? Anit quan vam anar a tirar la brossa al contenidor, l'Eulàlia G. va dir: «Mama, el carro.» I el Joan va exclamar una mica angoixat: «Ai, mama! Que li ha passat alguna cosa al teu pobre!». I el Carles C., impressionat de veure tan de prop el sac de dormir llefardós cobrint els cartons de vi barat i una bossa que deixava entreveure roba bruta i vella, va dir en un sospir: «Se'ns ha mort l'home del carro!» I, a ell, ningú li farà homenatges.

Publicar un comentario