lunes, 4 de enero de 2010

Vells costums

(Columna publicada al diari "El Punt" el 3 de gener)

Com ja us deveu pensar, passe aquests dies de festa nadalenca entre els fogons, la vaixella de l’àvia i la preocupació per evitar amb la major elegància i dignitat possibles els compromissos que m’ixen al pas. Enguany, no sé ben bé per què, estic més cansada que mai i cada vegada tinc menys ganes de veure gent. Es veu que m’estic fent gran i… esquerpa i ni l’esperit nadalenc és capaç de traure’m d’aquesta mena de closca que els anys i les circumstàncies van fent més i més gruixuda.
El millor d’aquestes vacances, però, és que com que sóc de mal dormir i les nits se’m fan molt llargues, he decidit quedar-me al llit fins a més tard que de costum. Quan toquen les nou cride els meus cadells i els tres corren cap al meu llit, com si fóra el moment més grat del dia, com feia jo justament quan tenia la seua edat i escoltava la veu del meu pare pel corredor, que els dies de festa, ens portava la llet al llit, a ma mare i a mi, que llegíem la Corin Tellado entre glop i glop. Les passes descalcetes dels meus fills, que corren lleugeres cap als meus llençols, em fan pensar que tot el que m’interessa en el món cap en 135 centímetres. Tot just en un grapat de caracters que ompliran un breu buit de la secció de societat.
Un altre dels costums que he recuperat aquestes vacances d’hivern és el de veure dibuixos animats. Recorde que quan era xicoteta m’agradava molt veure la tele, segurament perquè me la devien deixar veure ben poc. Durant les vacances de Nadal, amb la mare ocupada feinejant per la cuina, m’hi estacava hores i hores, igual com pretenen fer ara els meus fills quan es pensen que els he perdut de vista. Jo, que ja estic més a prop dels quaranta que dels trenta, recorde amb un punt de nostàlgia la Heidi, l’abella Maya, Viky el Víquing i les panxades de plorar que em pegava amb el Marco. Aquests dies, però, mentre feia el berenar dels meus cadells hem vist les Winx, una sort de fades acolorides la mar de feministes, que lluiten contra els caçadors de fades (tots homes) i que maltracten la pantalla amb uns pólvores màgiques tan acolorides també com les seues ales i les seues melenes impossibles.
A mitjan entrepà arriba l’hora dels Gormitti, una mena de bestioles, les unes de foc, les altres d’aire, de terra o d’aigua, que habiten la dita illa de Gorm, sota la protecció d’uns tals senyors de la natura o del bosc, ara no ho acabe de tindre clar… El cas és que passats els minuts de tranquil·litat dels crèdits, tot esdevé estressant: tots lluiten, corren, criden, salten, acompanyats de llumades cegadores i d’una música que a poc que tingues l’aperell una mica pujat de volum, t’acompassa els batecs del cor a ritme d’infart.
Amb tot, a les postres, sembla que la cosa es calma una mica amb l’arribada d’El Zorro. Per fi! –pense jo alleujada- El Zorro, un clàssic, tu! Els dolents, els bons, la lluita del bé contra el mal, talment com les “megachulis” i “hiper-pijas” Winx i com els “machotes” dels Gormitti, però més com sempre, d’home a home, lluites cos a cos. Però quina no serà la meua sorpresa quan veig per primera vegada que –ai las!- el Zorro del segle XXI lluita amb espasa làser! Renovar-se o morir!
Publicar un comentario