jueves, 4 de diciembre de 2008

Qüestió de voluntat

(Publicada a "El Punt", amb modificacions "editorials" a principis de novembre)

Ja ho he dit en altres ocasions: és encetar-se el nou curs i començar tot un seguit de projectes voluntariosos. De fet, fa uns dies, prenent una cervesa amb companys del poble, amb qui de tant en tant pretenem endreçar amb bones propostes les mancances consistorials dels que ens governen, va eixir el tema del voluntariat lingüístic, perquè el nostre ajuntament, el de Sant Vicent del Raspeig, no té servei, ni gabinet, ni secretariat de normalització i promoció lingüística. Ningú que vetlle pels interessos lingüístics dels contribuents, valencianoparlants o no...
Jo m’hi vaig manifestar totalment en contra del voluntariat. Al llarg d’aquests dies he estat reflexionant sobre la meua rotunditat d’aquella nit i, com sol dir-se vulgarment, no em baixe del burro. Ja sé que moltes entitats públiques (Generalitat de Catalunya, Universitat Pompeu Fabra, Universitat de València, la mateixa Universitat d’Alacant, Federació Escola Valenciana) promouen i apliquen des del 2003 els programes de voluntariat lingüístic, que tenen un fons ben solidari i una voluntat indubtablement integradora. Però veureu, jo crec que, almenys per aquestes contrades del sofrit (lingüisticament parlant) Sud, ens hem repetit tant aquella màxima de Fuster: “són una cultura de peatge”, ens l’hem feta tan nostra, que ja paguem peatge i damunt condicionem la “garita” de qui ens el cobra!
Ja sé que hem de ser solidaris, que, sortosament, vivim en un lloc propici per a la immigració (sempre enriquidora), que de vegades arriba ací sense tindre la més mínima idea que existeix una llengua que no és l’espanyol. No parle d’aquests, no. S’ha de ser realista també i viure dia a dia i fer la xarradeta matinal amb els pares o mares d’alguns dels alumnes matricul·lats en programes d’immersió lingüística, escoltar-ne els tristos motius, les magres motivacions (transport, menjador gratuït, “escaquejar-se” de compartir pupitre precisament amb nouvinguts t’altres cultures i classes socials...), cal analitzar-ne la repercussió real i social dels PIL; cal ser justos també i reclamar menys volutariat, menys persones que fan debades la faena que ha de fer un professional. Quan ens trobem malalts consultem un voluntari? No: anem al metge, que és qui ens pot guarir la malaltia amb garanties, i que a més, viu de les seua professió. Doncs amb la llengua passa igual: de llengua entenen els lingüistes. ¨
El voluntariat és molt lloable però crec que cal exigir seriosament que s’aplique d’una vegada la Llei d’ús i ensenyament del valencià, que ja està bé, que ja han passat 25 anys i en alguns llocs com la majoria dels nostres col·legis (parle de Sant Vicent del Raspeig, per exemple) i en el nostre ajuntament, la nostra llengua està totalment desprotegida, i això vulnera els nostres drets de ciutadans que paguem els mateixos impostos que altres veïns lingüísticament menys voluntariosos...
Publicar un comentario