martes, 10 de mayo de 2016

Més enllà del crim



Esperança Camps L’illa sense temps, Editorial Meteora, Barcelona: 2016. 224 pàg. 18 €
Esperança Camps (Ciutadella de Menorca, 1964), en  L’illa sense temps, presenta el personatge de Júlia Casas, periodista i escriptora de novel·la negra, d’una cinquantena d’anys, que viatja a Menorca perquè una coneguda seua, Fina Torres, li ha comunicat que una anciana de Ciutadella ha estat trobada morta a casa seua amb unes tisores estacades al cap i li assegura que ella disposa d’una informació relacionada amb el crim que li pot interessar i que l’afecta directament.
A partir d’aquesta imatge macabra, l’autora pren l’assassinat com a excusa per mostrar-nos, per una part, els canvis urbanístics i paisatgístics que ha patit l’illa al llarg dels últims 50, produïts pels estralls de la bombolla immobiliària derivada d’una explotació turística absolutament insensata i desmesurada; i per una altra part, el crim li serveix també de pretext per evidenciar una societat tancada i hipòcrita que obliga als seus membres a buscar fora de l’illa un espai on realitzar-se personalment. En aquest sentit, L’illa sense temps, és un llibre fonamentalment de denúncia que enfronta amb valentia moltes qüestions aspres que han malmès la nostra societat en els últims anys, com ara la corrupció política, el tancament de mitjans de comunicació emblemàtics, l’èxode a què s’han vist abocats els nostres estudiants universitaris, etc. Camps, a més a més, posa al descobert altres temes delicats que han afectat la nostra societat en els últims anys i dels quals hom té la sensació que no ens hem atrevit a parlar i a denunciar amb la contundència necessària com ara l’adopció de xiquets robats o la criminalització de l’homosexualitat.
Mitjançant un personatge femení que es troba en un moment delicat de la seua existència, en tant que acaba de perdre la seua faena de periodista i es troba també en procés de superació d’un divorci complicat, l’autora aprofita per reflexionar, per una part, sobre la decadència del periodisme i dels mitjans de comunicació i, per una altra, sobre les relacions personals i la superació dels conflictes de parella.
 A força de monòlegs interiors i d’estil indirecte lliure, amb canvis constants de la tercera a la segona persona, i amb una ben original sintaxi trencada farcida de frases inacabades en el punt just, Esperança Camps ofereix un relat ben viu de lectura àgil, que en definitiva té més de crítica social i de denúncia que de novel·la negra.


Publicar un comentario