lunes, 22 de septiembre de 2014

La ridiculesa dels prejudicis lingüístics

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 20 setembre)

Permeteu-me que em repetisca: hi ha coses que es porten gravades de manera inevitable a l'ADN. Els valencians (molts, moltíssims), el menfotisme i la submissió lingüística; els espanyols (també molts, moltíssims), la supèrbia i la mandra lingüística. O, segons com, l'absoluta incapacitat per a aprendre una llengua minoritària pel sol fet que és això: la llengua d'uns pocs dels quals se'n foten, perquè són això: una minoria, i entendre'ls suposa un esforç superlatiu. Supèrbia en definitiva.

Us pose en antecedents. He d'encarregar una col·lecció de rondalles que eixirà cada diumenge en un diari qualsevol. Ho he de fer per a portar-la a la Biblioteca de l'IEC d'Alacant, de la qual, de moment en sóc “regent”, per tant necessitaré una factura per justificar les 11 despeses dominicals que faré. Trie a l'atzar un quiosc que em ve de pas i hi entre: “Bon dia” i veig que a l'ama se li desencaixa la cara. Decidesc, doncs, que parlaré castellà perquè no vull entrar en conflicte amb tan malcarada dependenta, ja que necessite de totes totes aconseguir la col·lecció i complir amb la faena que m'han encarregat. Em deixe sotmetre lingüísticament. Li explique que “cada domingo el periódico tal traerá una rondalla….” Que si me la pot guardar, etc, etc. Acordem que així serà i que la factura me la farà al final de la col·lecció. Arriba el diumenge i la del quiosquet em diu que el periòdic no porta res del que jo li havia explicat.

Mentre ella es disculpava, jo li assenyalava el llibret en qüestió que tenia davant mateix dels ulls i li dic que sí que ho porta, que és la rondalla que té sobre el taulell i que, a més, en té una muntonada. “Ah, exclama ella, como me hablaste en valenciano…. Y me dijiste rondalla. No te entendí. Si me hubieses hablado en castellano…”. Fa lleig que jo ho confesse: però jure que l'únic que vaig dir en valencià va ser aquell desafortunat “bon dia”. Tot i això, córrec a casa i consulte el Diccionario de la Lengua Española de la RAE. Rondalla: “Cuento, patraña o consejo”. Ai! Caram! A la supèrbia hem d'afegir-li una magnífica incultura, una ignorància fenomenal. Ni la seua llengua dominen alguns, i això que no en saben altra!

No us penseu, però, que la illetrada dependenta és un cas únic. No! Ridículs personatges presos de prejudicis impertinents me'n trobe cada dia. Ara fa una setmana rebotava per les xarxes socials la meua última columna, i què em trobava entre els comentaris? “Ahora en cristiano”. “Pare nostre que esteu en el cel….” Vaig contestar a l'afortunat comentarista, que al seu torn em va respondre: “Una grande y libre”. Encara estem així: envoltats d'ignorants i feixistes que fan de la supèrbia i de la incultura les seues senyes d'identitat?I hem de compartir territori, temps i impostos amb ridículs veïns plens de prejudicis grotescos? On està escrit? De veritat que diu això la tan bramada Constitució? Jo em pense que no; i si molts d'aquests personatgets mesquins que tant s'hi aferren se l'hagueren llegida, estarien d'acord amb mi. És més: si la respectaren tant com diuen, del Preambul (tampoc cal anar molt més lluny) en farien un mantra: “Protegir tots els espanyols i els pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, les seues cultures i tradicions, llengües i institucions.” I tots som tots. O què? Perquè si nosaltres som “menys tots”, no hi volem ser.
Publicar un comentario