Les sabates de Sara

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" divendres 11 de maig)

L'altre dia pensava que des que se'ns va morir l'home del carro que no us parle del meu barri i de la meua gent. Ja sabeu que visc en un barri modest dels afores de Sant Vicent del Raspeig a tocar de la Universitat d'Alacant. Allà tenim de tot, fonamentalment estudiants despistats; però tenim també la Salomé, que no és molt llesta, però és l'alegria del barri i l'Encarni, la carnissera, que mai no s'aclareix posant el paper del datàfon i totes les setmanes ens ha de fiar les xulletes i el pollastre. Hi ha la Maribel, la fornera, ofegada perquè li han obert al voltant un grapat de comerços diversos d'aquells que igual et vénen un periòdic que tres barres de pa a un euro i ella, la pobra, no pot vendre periòdics i les barres les ha de cobrar a 85 cèntims la unitat. És veritat que, des que se'ns va morir l'home del carro, hem estat un temps sense pobre al barri; però ara en tenim un altre que als meus fills no els fa tanta por perquè l'entenen quan parla (l'altre era alemany) i perquè a ells els diu “Gracias, Capitan!” cada vegada que li donen una bosseta amb una barra de pa, un paquet de mortadel·la i un pot de cervesa i perquè a mi em diu “Princesa” i a ells es veu que els fa goig tenir una mare com la Blancaneus.

Fa ja quasi un any que van tancar la fruiteria on el meu Carles C. anava a gastar-se la paga setmanal comprant maduixes i melonets (tres per un euro). Fa ja quasi un any que penja de la persiana el cartell de “Es lloga” i cada vegada que hi passe per agafar l'autobús —la parada és a un pas d'allà— m'adone que el meu barri és un petit espill de la misèria del món: els negocis tanquen i la gent se'n va. Com se'n va haver d'anar la meua veïna Amparo, una gitana que té una parada d'aquelles que va de mercat en mercat, perquè no podia assumir les despeses de la casa i la va haver de llogar a uns estudiants. Sabeu? Sempre tenia la casa neta com una patena i quan passaves per davant la seua finestra, l'olor de brou i de truita de creïlles, t'alegrava l'estómac. Ara, quan passes per allà, l'olor de “fregitori” i pizza ens recorda que anem de cap a un món prefabricat.

Ara fa uns mesos es va morir el marit de l'Amparo i ella i les dues filles van de dol rigorós. S'han canviat a una casa més modesta, però continuen al barri i les veig de tant, sobretot perquè la Sara, la filla petita, que té la meua edat, va per les cases venent sabates i complements. Per casa es passa sovint, perquè sap que no m'agrada anar de compres i per a mi és molt còmode escollir només entre dues o tres opcions. Sap també que quasi sempre li compre alguna cosa i sap, sobretot, que sempre, sempre li òbric la porta i que a casa és benvinguda. Sabeu? La Sara és sordmuda i supose que la gent deu pensar que comunicar-se amb ella no és gaire fàcil. No és cert, però, perquè ella sap llegir els llavis i perquè té moltes ganes d'expressar-se. Jo no conec la llengua de signes, però sé, per exemple, que el seu pare va morir de càncer de pulmó i que ella ha de vestir de dol durant un any. Sé també que li agraden els vestits de colors, els gossos i els xiquets i que pensa que fills ja no en podrà tindre a la seua edat i que també, als quaranta passats, ja no es casarà. Sé que des que es va morir el pare va a netejar per les cases des de les set del matí i quan acaba a les cinc de la vesprada agafa la quincalla i les sabates que aconseguixen d'ací i d'allà i va de porta en porta. Sé , a més, que moltes portes no se li obrin perquè és gitana i sordmuda. I, sabeu? Crec que les veïnes fan mal fet de no obrir la porta a la Sara, perquè ven unes sabates precioses i a molt bon preu, encara que el preu que paga ella és ben alt: el silenci i la indiferència.

Fer les maletes

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" l'1 de maig)

Comence a filar aquesta teranyina després d’haver participat com a ponent en la Jornada sobre eixides professionals de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat d’Alacant. A mi m’ha tocat intervenir-hi juntament amb professionals de la Filologia Hispànica i dels Estudis àrabs i Islàmics. Ens escoltaven estudiants que devien tenir entre 18 i 24 anys. Per les formes, l’interés que hi posaven i les preguntes que feien se’ls veia persones preparadíssimes i, com molts joves, amb moltes ganes de treballar i de fer de la seua vida i de la dels altres un lloc cada dia més amable, que és del que es tracta en definitiva quan et formes: ajudar a la millora del món propi i aliè

            Tot i que ja sabeu que per a certes coses sóc una gran mentidera, avui he mirat de ser el més objectiva possible i explicar que és cert que el món laboral està molt difícil per a tots, però que jo, mal que bé, des que vaig acabar d’estudiar no he deixat de treballar amb faenes millor o pitjor remunerades, però sempre relacionades amb els meus estudis: la literatura, el periodisme, la docència i, sobretot, la gestió cultural i la dinamització lingüística. També és cert que, de vegades, he hagut de combinar-ne més d’una i més de dues per a arribar a fi de mes. Tanmateix això té l’avantatge que he acabant sent una professional versàtil i que encaixa molt bé en diversos llocs de treball.

            Una de les qüestions que més preocupava als estudiants que m’han preguntat han sigut les oposicions, perquè tal com estan les coses corren rumors que no se’n convocaran en anys. Veureu, jo mai no he tingut la necessitat ni la voluntat de fer oposicions; per una banda perquè no tinc interés de moure’m de casa meua i he tingut la sort que amb el meu curriculum i la meua bona capacitat de treball sempre he trobat un lloc on guanyar-me el pa i, per una altra perquè des dels tres fins als 25 anys em vaig passar la vida fent les maletes. Recorde el silenci sepulcral de les meues vesprades infantils quan el pare havia d’estudiar per a les oposicions, recorde amb horror el primer dia de classe en un grapat de col·legis nous, amb xiquets estranys que em miraven com si fóra una extraterrestre. Tinc gravat a l’ànima el primer dia de 6é d’EGB: la classe tenia 30 tauletes i jo era la que feia 31... Recorde els ullets de les xiquetes estacades en les meues sabatilles de tennis i els somriures maliciosos que provocava la meua granota texana. Recorde ma mare experta a fer maletes i a encabir-les en armaris aliens, de vegades sota el llit perquè les cases que llogàvem no tenien ni armari, una mare de tracte amabilíssim amb les veïnes, però solitària al cap i a la fi.  I, entre vosaltres i jo: el costum de fer maletes em va fer la dona que sóc: una dona incapaç d’arrelar enlloc. Una dona experta a alçar murs sense escletxes per on es puga col·lar una amistat duradora, no siga que un dia em toque dir adéu i la distància i el temps em facen el comiat massa dolorós.

            Els meus companys de Filologia Hispànica i els d’Estudis àrabs i Islàmics, defugen parlar als joves del tema de les (no) oposicions i animen els estudiants dient-los que no han de patir i que no han de posar-se límits ni fronteres, que el futur és fantàstic si te’n vas fora de casa. Els diuen que han de preparar-se per a eixir a l’estranger i buscar-se la vida en un altre país, que això els farà persones més completes. No sé... això a mi em sona a “caspa”, a “Vente a Alemania, Pepe”, perquè en cap moment els comenten els sous que tindran a l’estranger. En cap moment els diuen que seran persones culturalment més completes i familiarment quedaran una mica mutilades. No sé vosaltres, però a mi, tot i que m’encanta viatjar, m’agraden les meues fronteres: jo m’he preparat per a treballar a casa meua, per a millorar el meu entorn més immediat perquè la peça de trencaclosques que ens ha tocat en aquesta societat de la mundialització (ans “globalització”) siga el més agradable possible i siga respectada i coneguda en justa mesura. No sé vosaltres, però jo em pregunte: en quina societat vivim quan hem de dir als nostres joves que si volen sobreviure han de fer les maletes i deixar-ho tot i no mirar enrere? Què i qui ens ajudarà a fer el nostre món petit una mica més amable, més salubre i més culte?