jueves, 17 de noviembre de 2011

La brevetat dels "sempres"

Deixeu-me que us conte: comence a filar aquestes ratlles després de tornar de casa dels pares. Avui hem celebrat l’aniversari de la mare. N’ha fet 71. He de confessar-vos que sovint la mire i m’hi veig reflectida a mi mateixa d’ací a trenta anys: els llavis prims, les galtes grassonetes, la mirada un xic distreta i un aire una mica tímid quan es porta la mà a la boca perquè, de sobte, el cava l’ha feta esclatar a riure d’un acudit dolent que hem contat. Tant de bo quan passen trenta anys la meua imatge siga fidel al record que avui m’ha quedat gravat de la seua!
A migdia, el pare ha vingut a buscar-me al despatx igual com abans venia a buscar-me a l’escola, sobretot al mes de juny, i em portava a aprendre a nadar al riu Alberche, el que passa pel poble abulense d’Hoyo de Pinares (perquè, per als que no em coneixeu, encara que semble mentida, jo m’he criat a Castella...). El papa em recollia amb cotxe mentre la mare preparava el berenar i el posava en un “sarnatxo”. Després passàvem a buscar-la i anàvem a l’Alberche i el papa m’ensenyava a nadar, a viure... L’aigua em feia molta por i el riu no m’agradava. M’encantava, però, el berenar de la mama, silenciosa sempre. Pacient.
Per celebrar el seu 71 aniversari la mare ha preparat bajoques farcides. Això a mi no m’agrada especialment, perquè encara que sóc bona menjadora (a la vista està...), no hi ha cap menjar que m’agrade especialment; però m’agrada en especial tot el que ma mare prepara (el que siga) expressament perquè jo vaig a dinar amb ells.
Sabeu? Dinar amb el pare i la mare, em fa sentir que tot està bé, que tot està com “sempre”; em fa pensar que, d’uns anys ençà, es veu que tinc dos “sempres”: el d’ara, lligat a mi Santi i als nens i al Mestre, al despatx i a la biblioteca i als tertulians de la meua Aula de Conversa; i el meu “sempre” d’abans, el que trobe a casa dels pares quan regire els calaixos i trobe una foto meua quan tenia quatre anys, al costat d’una barqueta que sura en les aigües verdoses de l’Alberche, plorant, els cabells xops de por i suor, abraçada a un flotador ridícul i inútil. Imatge imperfecta del que trenta-cinc anys després serà l’Eulàlia G., la meua filla preciosa, que no té por de l’aigua ni de la vida. La mare mira la foto i diu que la nena se m’assembla. Jo deixe la imatge i la mire a ella i m’hi veig com en un espill i m’adone de sobte que el “sempre” és tan curt!
Publicar un comentario