martes, 18 de octubre de 2011

Un país per a tots

Els que em coneixeu ja sabeu que no m’agrada parlar de política. Tanmateix, en els temps que corren qui se’n pot estar? Fa uns dies, de fet, vaig rebre al despatx una visita sorprenent: em va vindre a veure un antic conegut a qui interessava la meua visió de tot el que ens està passant últimament com a societat. Caram! Cosa poca! He de dir-vos que la conversa no em va resultar gens fàcil, sobretot perquè ja fa temps que no vull mirar el que passa al meu voltant. He provat a fer-me el propòsit de no mirar més enllà dels meus fills, mi Santi, la programació de 2012 de la Delegació d’Alacant de l’IEC i l’oscil·lació de l’agulla de la meua bàscula cada vegada que m’hi escarxofe temerosa que apunte massa cap a la dreta... No tinc ganes d’omplir-me de més decepcions: si ja sense mirar al meu voltant, no sóc precisament l’alegria de la huerta, imagineu-vos si m’adone que un dia, de sobte, la gent pren els carrers i es manifesta i brama (carregada de raons i de raó, no cal dir-ho) més que mai i s’associa quasi més que en cap altra època de la nostra història recent.
Ja sabeu que a mi no m’agrada manifestar-me ni bramar, que sóc molt més partidària d’exercir drets i de comportar-me com si visquera en una situació normal, li pese a qui li pese. Difícilment assitesc a una concentració o a una manifestació, sobretot si tinc la certesa que tard o d’hora s’enarboraran banderes, siguen del color que siguen (més encara si són els que se suposa que han de representar la meua identitat). Em fan por les banderes, ja us ho he dit en altres ocasions: les banderes em recorden tant a les mortalles!. Em fa por la gent que necessita aferrar-se al pal d’una bandera. Però el que més m’espanta ara és la necessitat inevitable que té la gent de prendre els carrers i demanar una cosa que hauríem de tindre assegurada legítimament: que els polítics que ens manipulen moguen les cordes de les nostres vides amb una mica de seny.
Ja veieu que malgrat el meu sa propòsit d’ignorar el món, es veu que sóc tafanera de mena i no puc evitar llegir els periòdics i fixar-me en les persones que omplin les places, en les que s’abracen a justes pancartes, en els avis amb gorres del Che Guevara, en els xics amb tatuatges, les xiques amb percings i cabells acolorits, barrejats amb altres d’estètica menys “alternativa”, dones acabades d’eixir de la sessió de perruqueria del dissabte... Enmig d’aquesta reflexió, el meu vell conegut em pregunta si crec que té vigència la frase “el país serà d’esquerra o no serà”. Tinc clara la resposta: el país serà de tots o no té raó de ser. No podem partir del fet que hi ha gent que sobra. Segur que en un món que necessita un canvi radiacl, tots tenim idees valuoses a aportar. No podem aspirar a canviar les coses amb una visió excloent del món que ens envolta.
Publicar un comentario