Teoria dels mons possibles

(Columna publicada al diari El Punt-Avui, l'11 de març)

Deixeu-me que us explique: Ja sabeu que un dels meus fills, el Joan C. és aficionat a dibuixar i, sobretot, a presentar-se als concursos de dibuix sense que jo ho sàpia. Amb la qual cosa, de vegades em trobe en situacions una mica incòmodes. En aquest sentit, no se si deveu recordar que fa un parell d’anys va guanyar aquell concurs de “¿Qué es un Rey para ti?” i va ser la seua mestra qui m’ho va fer saber perquè ell, que s’avergonyeix de tenir una mare antimonàrquica, no em va voler dir res.
Doncs bé, ara fa uns dies, em va telefonar una senyora preguntant-me si jo era la mare del Joan C., quan li vaig dir que sí –amb l’ai al cor perquè ja em pensava jo que n’havia fet una bona- em va informar que un dibuix del meu fill estava sel·leccionat entre els 75 millors d’un miler de treballs presentats al concurs “¿Cómo mejorarías el medioambiente?”, patrocinat per una coneguda editorial. D’aquests 75, 25 dibuixos rebrien una Nintendo (màquina infernal, que malgrat les súpliques dels meus cadells, fa anys que em negue aferrissadament a comprar-los). Tanmateix, el meu fill, només pel fet d’haver estat sel·leccionat ja rebria una ajuda de 200 € si jo comprava un material escolar fabulós valorat en 500 €. Ací estava la trampa, naturalment.
Tot i que vaig veure el parany només escoltar la veu de l’amable senyoreta quan es presentava (“Buenos dias, yo soy X..., me puede decir su nombre para que me dirija convenientemente a usted durante la conversación?”), vaig decidir deixar-li que m’explicara les meravelles del material escolar que permetria que “su hijo aprenda a interpretar de manera fácil y divertida la teoria de la relatividad, por ejemplo, o la figura de Newton, sin ir más lejos o los grandes escritores de la literatura española. En fin, que lo aprenda todo sobre el mundo que le rodea sin un gran esfuerzo.¿Qué le parece?”
Doncs “me parece muy bien, señorita, pero ...¿Todo este material, en qué idiomas está disponible? Lo digo porque yo lo quiero en catalán.” Qué has dit! Adéu Nintendo! Primer hi va haver un silenci que no sé si volia dir que la senyoreta es pixava de riure a costa meua, que havia caigut de cul, que estava assegurant-se que el telèfon marcat no corresponia a cap manicomi... Després va vindre l’allau de preguntes: “¿En catalán? ¿Para qué? ¿Es que usted no quiere que su hijo aprenda español? ¿No le parece que la cultura es igual para todos?, etc, etc”.
Inútil fer-li veure que “mi hijo ya sabe español” i jo l’eduque en català perquè em dóna la gana. Impossible fer-li entendre que la cultura no és igual para todos, perquè no tots tenim la mateixa o no tots la interpretem de la mateixa manera. Ja no parlem d’explicar-li que nosaltres interpretem el món amb una altra llengua i que jo visc en un món en què el meu fill s’ha d’esforçar-se a aprendre i a ainterpretar allò que l’envolta. Per tant, potser el meu món no és el seu, perquè el meu és un món en el qual t’alces i es gites donant explicacions lingüístiques, el meu és un món on maldes cada dia buscant situacions on poder comportar-te com un parlant normal que usa una llengua com totes. El meu és un món en què quan dius la paraula “català” de vegades es fa un silenci incòmode. El meu és un món en què una senyoreta, que no sap que es pot educar un xiquet en català, m’interromp la faena un dimecres al matí i em pren per idiota.