miércoles, 19 de enero de 2011

Payopony

PAYOPONY...

Els que em coneixeu des de fa temps sabeu que tinc un grapat de vicis malsans. Els que a penes fa un parell d’anys que em coneixeu, ja deveu haver intuït que d’entre tots aquells vicis, en tinc un especialment perniciós per a la salut psicològica: l’insà costum d’escoltar les converses dels altres! Digue-me tafanera... Tot i que, en fi, ben mirat, escoltar és una manera d’observar les coses petites i senzilles (o no tan senzilles...) que fan que la nostra vida siga com és.
Bé doncs, l’altre dia, a la porta del col·legi dels meus fills, m’acomiadava jo de les meues belles criatures, beneït regal que les terres de Sudamèrica em van fer (ja sabau que són adoptats), quan un home, darrere meu va comentar en un to de veu certament elevat: “¡mucho payopony es lo que hay!”.
En tancar-se les portes del col·legi, aquell home, acompanyat d’un altre, i jo vam començar a caminar en la mateixa direcció. I veges, tu! Ja anava jo tota capficada en la parauleta aquella: payopony. No l’havia escoltada mai i pensava buscar-la al diccionari. Anava, per tant, fent hipòtesis sobre la possible ortografia quan l’home aquell digué: “Por lo menos estaré dos años tranquilo: cobro mi paro y ya veremos. Pero desde luego si no fuera por lo cabrones estos que trabajan por cuatro perras y nos quitan el trabajo a los españoles...” Es veu que “los cabrones” eren els esmentats payoponys, no els empresaris que havien enviat a l’atur l’individu en qüestió.
A l’hora de l’esmorzar em connecte a internet i “sant Google”, en un lloc que s’anuncia sota el títol de “Jergas de habla hispana”, m’informa: Payopony: (sust. Inv. en género despectivo) latinoamericano de aspecto amerindio. Ai! Una onada d’indignació em puja a les galtes: els meus xiquets d’ulls ametllats, pell morena i cabells negríssims son això: Payoponys.
Però no havíem quedat que els espanyols no som racistes (considerar ciutadans de segona els que parlen una llengua minoritària no compta...)? És o no, que els espanyols som tolerants i hospitalaris?
Mire de calmar-me i compadir-me del pobre home que ha perdut la faena. Intente buscar una justificació a les seues paraules: en temps de crisi tots necessitem buscar un culpable... Però per què el color de pell és un estigma? Per què estigmatitza més l’ètnia que, posem per cas, la corbata o la roba cara? Per què no diu “el cabrón de la corbata me paga cuatro perras y encima me echa a la calle”?
Sabeu? Aquell dia, camí de l’escola els meus fills m’explicaven què volíen ser de majors. L’un vol tindre una tenda d’animals i l’altre vol ser cuiner. Supose que aquell home estava a la porta del col·legi perquè hi deu tindre algun fill i em pregunte si aquest xiquet, quan cresca, entrarà en la tenda d’un “sudaca” a comprar el pinso per al gos o si voldrà treballar de cambrer en un restaurant sota les ordres d’un “chef” payopony...
Publicar un comentario