jueves, 2 de diciembre de 2010

Paciència de mestra

(Columna publicada al diari "El Punt-Avui" el 2 de desembre)


Supose que deveu recordar que no fa gaires setmanes, des de les pàgines d’aquest mateix diari, Albert Ferrer Orts, en l’article titulat “Als meus mestres” feia un repàs de tots els docents que havien marcat la seua vida tant des del punt de vista acadèmic com fins i tot l’existencial.
Quan el vaig llegir vaig pensar que jo també podria recitar de cor els noms de tots i cadascun dels meus mestres i professors i que segurament van ser la primera i l’últim els que més van marcar la meua manera de veure la vida. La primera, doña Guillermina Bernabeu, perquè em va ajudar a treure’m del tímid cor infantil la por de relacionar-me amb els altres i l’últim, Joaquim Espinós (el meu Mestre amb majúscules, esdevingut després amic i company de misèries literàries), perquè d’ell vaig apredre que la poesia –i la vida- va molt més enllà de la mera interpretació de metàfores.
Bé, doncs els mestres –tant els d’Albert Ferrer com els meus- em venien al cap fa uns dies perquè veig que els docents són professionals cada vegada més vulnerables. Quan vaig a portar els meus fills a escola m’adone que, sense saber-ho ells, esdevenen dianes de rancúnies, mals comentaris i prejudicis diversos; i ells, al·liens al que es parla a la porta de les seues aules estan totalment indefensos de la hipocresia i la covardia d’alguna gent.
Us pose un exemple: hi ha mares i pares de companys de l’Eulàlia G., que ara té tres anys, que s’estan organitzant per queixar-se formalment de la mestra. La primera que tenen els seus fills. Jo, que quasi sempre sóc l’última persona a adonar-se que s’ha creat una polèmica al col·legi, ja fa temps que sospite alguna cosa perquè hi ha una mare que cada matí diu al seu fill: “Tú dime como se ha portado la maestra, que lugo vengo yo y le doy una paliza a la empanadilla esa”. Supose que d’ací a deu anys, quan siga el mateix xiquet qui li pegue la pallissa a “esa empanadilla” o a una altra, la mare es posarà a buscar culpables de la violència de la innocent criatura...
La sospita se’m va confirmar quan vingué la mare-enemiga d’empanadillas a demanar-me opinió sobre la mestra. Jo li vaig dir que trobe que és una mestra molt correcta i que no sé exactament on està el problema. Segons les mares exaltades, problemes es veu que n’hi ha dos: que la mestra “no les hace carantoñas a los niños” i que, “no sé si tu te has dado cuenta pero les habla un valenciano muy cerrado y los nenes no entienden nada.”. Afectuós o no, el tracte, ja us dic, em sembla educat i correctíssim. Ara bé, quant al model de llengua, advertesc a priori que els xiquets no saben valencià i que estan en un programa d’immersió per a aprendre’n. Comente que són xiquets i que no tardaran molt a entendre i a parlar amb normalitat la llengua que els seus pares han triat per a educar-los (en el col·legi dels meus fills encara es pot triar...) i elles m’insisteixen que “el valenciano que habla la maestra es cerrado”. Per a justificar-m’ho es posen a imitar-la entre rialles. Me les escolte amb atenció i quan acaben l’opereta li dic a la primera actriu: “Querida eso no es valensiano serrado. Això són assimilacions vocàliques, un tret dialectal característic d’alguns dels nostres parlars.” S’acaben les rialles i em miren amb cara de tenir la certesa que entre el ramat hi ha una ovella negra i l’acaben de descobrir...
No m’estranya que comencen a llançar-se campanyes per a concienciar de la vulnerabilitat dels docents, com aquella de “Jo també sóc professor”. tot i que no sé si acaben de ser efectives, perquè em sembla que part de la gent a qui van adreçades no té ulls a la cara ni sentit comú. De totes formes, què voleu que us diga? M’agradaria que la mestra de l’Eulàlia G., la primera que té, la que més l’ha de marcar, sabera que “Jo també sóc una empanadilla”.
Publicar un comentario