martes, 7 de septiembre de 2010

Coses que no canvien

(Columna publicada al diari EL Punt el 7 de setembre)

Sabeu? De vegades tinc la sensació que el temps passa però que algunes coses a penes varien, per molt que ens entestem a fer canviar alguns dels aspectes de la nostra vida que ens desagraden. Ara fa dos anys —tot just dos sospirs!— que vaig començar a filar aquestes columnes. Era el mes de setembre i tot al nostre voltant s'omplia de publicitat de noves col·leccions: «nova col·lecció de roba: temporada tardor-hivern», noves col·lecions de fascicles, de rellotges d'època, de joguets antics, col·leccions de bons propòsits: aniré al gimnàs, perdré pes, deixaré de fumar... Els comerciants ho saben i ens bombardegen amb la publicitat. Crec recordar que, de fet, un dels primers escrits que vaig filar en aquesta teranyina parlava precisament de col·leccions. Vet aquí una de les coses que no ha canviat.
Recorde també que en aquells inicis pseudoliteraris m'havia proposat no parlar de qüestions de llengua. Pretenia desenvolupar-me «literàriament» parlant dels meus neguits, les meues quimeres i (encara que us semble mentida perquè escassament les mostre) també de les meues il·lusions i pretenia fer-ho en valencià sense necessitat d'explicacions ni justificacions, com si això fóra la cosa més normal del món. Crec que, descomptant dues o tres ocasions puntuals, ho he aconseguit. Una d'aquestes ocasions puntuals va ser la segona columna en la qual us parlava de l'exotisme lingüístic: us contava que una de les meues «veïnes de parc» trobava exòtic que els meus fills, que són «de color» (de color marró fosc, vaja!) parlaren en valencià.
Ara fa pocs dies l'anècdota en venia al cap perquè, estant de vacances en un càmping a Moratalla, la monitora d'activitats infantils els va dir als meus fills que, encara que parlaren entre ells, havien de fer-ho en castellà, perquè parlar en valencià era de mala educació (Ai! Reconciliació impossible!). Veieu? Les coses no canvien. El meu fill major em va demanar explicacions perquè jo sempre els he dit que ells no són maleducats, que simplement parlen una llengua diferent i que això, com el to de la seua pell, dóna color a la vida! Els vaig dir que ells parlaren en castellà amb la monitora i amb els companys, ja que estàvem en un lloc on només es parla una llengua, però que no permeteren que ningú els obligara a canviar de llengua en les seues converses privades i que si ho feien, ells havien de donar les gràcies per l'activitat i havien de dedicar-se a una altra cosa. Per molts anys que passen, uns espanyols continuen sense conéixer i respectar els «altres» espanyols.
Per contra, quan torne a casa de les meues vacances, com que setembre és un mes i de propòsits impossibles, em trobe a la bústia de correu la publicitat d'una acadèmia de llengua que ofereix, com si això fos summum de l'exotisme, classes de: «alemán, ruso, rumano, chino y .... valenciano!» I jo em pregunte ara: quan arribarà el dia que, al costat de «valenciano» afegisquen el sintagma: «profesor nativo»?
Publicar un comentario