Joan i la dona nàufrag

(Columna publicada al diari "El Punt" el 18 de març)

Sabeu? Aquesta setmana celebrem l'aniversari del Joan C., el meu fill major. Fa 10 anys. Quan me'l posaren en braços en un despatxet del Instituto Colombiano de Bienestar Familiar, ell en tenia dos i jo 28. El primer que recorde d'ell són els seus ulls, negríssims i ametlats, horroritzats: em mirava amb por. Ell era un xiquet que tenia un món petit: una piloteta de ping-pong i un riu on anava a banyar-se totes les vesprades. Jo era una dona que ho tenia tot i no sentia res.
En aquell despatxet, embolcallada per les mirades dels advocats, dels psicòlegs i del defensor del menor, m'ofegava i m'abraçava al meu fillet com un nàufrag. En aquell mateix moment vaig saber que, llavors, amb el Joan en braços, ho sentia tot, ho tenia tot: el tenia a ell.
Aquella nit, a l'hotelet de doña Erika, vaig començar a cantar-li les primeres cançons: «Din- don din-deta, em vindrà la soneta, si la mare em canta una cançoneta.». Dos lloros verds em feien els cors sota els arbres de papaies i ell continuava mirant-me amb por, però agafant-se als meus braços com si li anara la vida en aquella abraçada.
Un mes dresprés, ja a casa, la primera frase que va ser capaç de dir en valencià va ser: «mama vull suc». Fins llavors solia dir-me: «deme una cajita de jugo». Unes setmanes després, quan va comprendre que el que hi havia entre ell i jo era per a sempre, recorde que em va dir: «No vull bajoquetes perquè són com palos». D'això fa ja vuit anys, que han passat com un sospir. De pressa i lleugers.
Fa uns dies em va dir que no vol que li talle més els cabells perquè vol deixar-se'ls llargs per semblar més indi (més ètnic), i des de llavors, algunes nits em desperte horroritzada perquè pense que quan passen altres vuit anys —vuits sospirs lleugers— el Joan haurà de prendre la primera gran decisió de la seua vida: haurà de triar nacionalitat. Jo he educat un xiquet valencià que assumeix i respecta el seu origen colombià. Ara a penes acaba de superar, com tots els xiquets, el complexe d'Èdip. Després serà —supose— un adolescent (també com tots) rebel i voldrà anar-se'n lluny de sa mare, de la dona-nàufrag que se li abraçà ofegada entre la humitat de la selva i les misèries de la vida, i em pregunte si l'obligació de complir amb el servei a l'exèrcit (a Colòmbia encara és obligatori) serà l'excusa perfecta...
Imagine el meu fill, fusell en mà, vestit de verd caqui per camuflar-se entre la selva i em vénen basques i calfreds. I, sabeu? Sóc ben conscient que, arribat el cas, si ell ho vol així, jo ni podré ni voldré fer res per a impedir-ho, perquè se suposa que estic educant un home lliure. Deixaré anar el meu tauló a risc d'ofegar-me. Encara em queden vuit sospirs, però. Aniré agafant aire.