martes, 23 de septiembre de 2008

Migracions

Fa una estona em preguntava si les aranyes migren. No ho sé… Jo, aquesta aranya virtual que pretenia ser, sí. En aquesta vida tot s’acaba i ja sabeu què diuen: “lo bueno si breve…” Tanmateix no volia deixar en silenci aquest blog sense acomiadar-me com déu mana, que ja sabeu que sóc una xica de casa bona, experta en protocol i educada sota les directrius d’aquell “Todo lo que debes saber sobre la chica de los 12 a los 16 años”, que em va regalar Flor, una amiga de ma mare, quan les dues van considerar que jo ja era una doneta amb prou seny per saber com administrar la paga i quan havia de portar guants i com combinar la bossa amb les sabates, i com, quan i quines explicacions donar en certs moments.
Així doncs, avui volia explicar-vos per què abandone aquesta teranyinosa llar virtual. Ho faré breument: transllade la meua teranyina al setmanari El Punt de València, i una sola ànima no pot fer dues llars i tampoc no convé que dues mans filen tanta lletra per repartir opinions i escampar pors i preocupacions ací i allà i dispersar aquests esforços pseudoliteraris amb què mate el temps. Amb tot, no volia dir adéu sense fer primer els agraïments pertinents. Vull donar-vos les gràcies a tots els mandrosos virtuals que m’heu llegit i després m’heu fet comentaris de viva veu presos de la peresa de fer-me’ls per escrit, vull mostrar el meu agraïment a Santi i a Basseta, bloggers professionals, que m’han pres seriosament i sí que han col·lat comentaris entre els fils de la meua teranyina i m’han fet sentir que algú em llegia…Especialment a “mi Santi” (no “mi Santo”, que eixe és el d’Elvira Lindo), que m’ha estat escoltant i esperonant la il·lusió literària i bloggera amb paciència de sant… I no me’n puc estar de donar mil gràcies a dues persones més: a Brauli, que de manera conscient o inconscient ja fa anys que fa de mecenes de tots els fils amb què vaig tenixint la meua teranyina professional: el fil acadèmic, en una ocasió, el laboral (en el qual he aprés d’ell i amb ell, més del que mai m’hauria imaginat) i ara el literari, obrint-me camins que ni tan sols m’havia plantejat emprendre; i també he de donar les gràcies a Ezequiel Castellanos que m’ha deixat les pàgines del setmanari El Punt (a suggeriment de Brauli) perquè mire d’anar fent niu, i s’ha carregat de paciència fins que els meus escrits han assolit “el punt” que ens calia per teixir com cal, a gust dels dos.
Què més puc dir-vos? Doncs que ara que ja no us bombardege d’escrits el vostre correu, consulteu el blog de Morera, que és un poc més avorrit que el meu, però molt més seriós, i també el de Basseta,que és com ma casa ja, perquè és més divers que aquesta teranyina meua, menys casolà que aquestes cròniques de davantal que us faig i… perquè de tant en tant jo també m’hi deixe caure i us trobaré a faltar! Espere, en tot cas, que em visiteu quinzenalment a El punt de València: la meua llar literària acabada d’estrenar.
Publicar un comentario