jueves, 3 de julio de 2008

Divorciats

Avui, tafanejant per un blog que freqüentem el meu company i jo (quan dic "company" em referisc a aquell que m'ompli el llit, la casa i la vida i el cor, a aquell que contribueix a educar els fills que tenim en comú i els que tenim per separat, el que col·labora en la provisió de la nevera del que ara és casa nostra: COMPANY, així, en majúscules)... doncs com deia el meu COMPANY havia estés la seua opinió en un blog que us recomane (basseta.blog) i he vist que es definia a ell mateix com DIVORCIAT. Ai! Se m'ha trencat el cor! Com que divorciat? Això què vol dir? que la situació sentimental anterior pesa més que aquesta? "Es nota que sóc divorciat?", deia. Vaja! Jo també em vaig divorciar fa uns anys, però no considere que el meu estat siga el de divorciada... ja us he dit que no m'agraden les etiquetes. Jo no sóc divorciada... o és que divorciar-se suposa una llosa de la que ja no pots desempellegar-te ja mai més? et divorcies i ja sempre ets així' Divorciada? com sóm els divorciats? Se'ns nota? En què?

Veureu, és que això dels divorcis té teca i més teca té intentar seguir la teua vida amb una altra persona, compartir el camí que eixe home havia encetat amb una altra dona Vivim en la societat de la firma i el paper. Som robots buròcrates incapaços de viure els nostres sentiments amb naturalitat i tranquil·litat. Millor si els rubriquem i els fem públics en un acte social del tipus boda, bateig (religiós o civil, que ara també es poden fer), millor si fem un reportatge fotogràfic que perpetre decisions ben o mal preses en un moment qualsevol de la nostra vida.

En això dels divorcis els segons plats ho tenim magre! Tinc la sensació que, a ulls de la societat que ens envolta, no passem de ser més que això, segons plats, premis de consolació quan s'ha esguerrat tot el que hi havia per estrenar. Ho pense quan vaig a casa de la meua... no sé quina etiqueta posar-li... sogra? I veig a l'aparador la foto del meu COMPANY rubricant el seu amor per una altra... clar, el nostre amor no està firmat ni pactat, perquè jo no vaig voler un vestit de princesa, ni una festa, ni omplir més papers dels que ja em toca emplenar per demanar mil ajudes per millorar la situació dels meus fills, jo no vaig voler actes socials, perquè per a mi hi havia prou amb l'orquídia que el meu -MEU- COMPANY em va plantar a la porta de casa el dia que va decidir fer camí amb mi, per a mi eren suficients les seues sabatilles a la vora del meu llit per si havia d'alçar-se a mitja nit... Jo no necessitava fotos, perquè sóc molt poc fotogènica, ni em feien falta les etiquetes... O sí? No ho sé, igual sí, igual és que als "desetiquetats" ens comença a tocar la pera en la nostra vida quotidiana pese més la "denominació d'origen" pata negra del passat, encara que el passat siga un producte caducat.
Publicar un comentario