Més enllà del crim

Esperança Camps L’illa sense temps, Editorial Meteora, Barcelona: 2016. 224 pàg. 18 €

Esperança Camps (Ciutadella de Menorca, 1964), en  L’illa sense temps, presenta el personatge de Júlia Casas, periodista i escriptora de novel·la negra, d’una cinquantena d’anys, que viatja a Menorca perquè una coneguda seua, Fina Torres, li ha comunicat que una anciana de Ciutadella ha estat trobada morta a casa seua amb unes tisores estacades al cap i li assegura que ella disposa d’una informació relacionada amb el crim que li pot interessar i que l’afecta directament.

A partir d’aquesta imatge macabra, l’autora pren l’assassinat com a excusa per mostrar-nos, per una part, els canvis urbanístics i paisatgístics que ha patit l’illa al llarg dels últims 50, produïts pels estralls de la bombolla immobiliària derivada d’una explotació turística absolutament insensata i desmesurada; i per una altra part, el crim li serveix també de pretext per evidenciar una societat tancada i hipòcrita que obliga als seus membres a buscar fora de l’illa un espai on realitzar-se personalment. En aquest sentit, L’illa sense temps, és un llibre fonamentalment de denúncia que enfronta amb valentia moltes qüestions aspres que han malmès la nostra societat en els últims anys, com ara la corrupció política, el tancament de mitjans de comunicació emblemàtics, l’èxode a què s’han vist abocats els nostres estudiants universitaris, etc. Camps, a més a més, posa al descobert altres temes delicats que han afectat la nostra societat en els últims anys i dels quals hom té la sensació que no ens hem atrevit a parlar i a denunciar amb la contundència necessària com ara l’adopció de xiquets robats o la criminalització de l’homosexualitat.

Mitjançant un personatge femení que es troba en un moment delicat de la seua existència, en tant que acaba de perdre la seua faena de periodista i es troba també en procés de superació d’un divorci complicat, l’autora aprofita per reflexionar, per una part, sobre la decadència del periodisme i dels mitjans de comunicació i, per una altra, sobre les relacions personals i la superació dels conflictes de parella.

 A força de monòlegs interiors i d’estil indirecte lliure, amb canvis constants de la tercera a la segona persona, i amb una ben original sintaxi trencada farcida de frases inacabades en el punt just, Esperança Camps ofereix un relat ben viu de lectura àgil, que en definitiva té més de crítica social i de denúncia que de novel·la negra.

Abans que el teu record torni cendra, una simfonia de passions

Maria Escalas, Abans que el teu record torni cendra, Amsterdam, Ara llibres. Barcelona: 2016. 18,90 €

Maria Escalas (Mallorca, 1969), músic de professió,  s’inicia en el món de la literatura amb Abans que el teu record torni cendra, una novel·la coral situada a la Mallorca de la República i de la Guerra Civil en la qual s’explica la història de Damià, un jove que es veu obligat a anar a la Guerra de Filipines per saldar els deutes de joc del pare i que en tornar s’ordena capellà i exerceix de rector en un poble anònim de Mallorca. Al llarg de quasi 50 anys, Damià coneixerà l’amor, la carn i la mort de ben a prop i la seua vida esdevindrà una lluita contínua contra la culpa i els remordiments, al mateix temps que tractarà de fer justícia en el seu poble en una època ben convulsa.

Acompanyen el pare Damià tota una galeria de personatges molt ben bastits, que al llarg de les cinc dècades en què es desenvolupa l’acció van deixant al descobert les seues pors, els secrets familiars amagats durant anys, les seues mancances, els seus odis i els seus pecats. En aquest sentit, hem de dir que la informació va dosificant-se a poc a poc, i que cada secret és desvetllat en el moment just, de manera que la història adquireix un ritme simfònic que l’autora orquestra amb una gran mestria.

Abans que el teu record torni cendra ofereix, a més, un retaule costumista del que és la Mallorca d’aquella època, dels costums ancestrals, del paper de les dones en la llar, en la família i en la societat i ens aporta una visió ben particular de la manera en què es va viure la Guerra Civil des de les illes, en tant que tot i que els personatges es posicionen ideològicament en un bàndol o en un altre, l’illa es manté com un escenari on la guerra arriba de lluny, mitjançant la visita de soldats italians que la prenen com a base per bombardejar Bacelona i xics del poble que s’allisten a l’exèrcit nacional però que no arriben a entrar en batalla, tot i que sí que passen pel drama dels afusellaments dels seus conveïns amb tot el xoc d’emocions i sentiments encontrats que això provoca.

Des del punt de vista lingüístic un dels encerts més destacables de Maria Escalas en aquesta primera novel·la és la combinació entre l’ús del català estàndard per part del narrador i el mallorquí en què es comuniquen els personatges, que amb un llenguatge planer, senzill i genuí atorguen a la història una gran versemblança.

Amb la fidelitat als amors que no han pogut ser i als records que justifiquen les lluites internes de cada personatge com a rerefons d’una història de guerra civil construïda des d’un punt de vista literari ben innovador, Maria Escalas en Abans que el teu record torni cendra, un títol ja de per sí ben suggeridor, ens ofereix una novel·la de personatge molt ben pautada i molt madura, que ens convida a la reflexió sobre l’amor, la justícia i les baixes passions.

Rafa gomar, com el bon vi

Rafa Gomar: Fràgil sol de tardor, El cep i la nansa edicions, Vilanova i la Geltrú 2015, 213 pàgines, 16 euros

Fa un parell d'anys vaig tenir l'honor i el plaer de conèixer Rafa Gomar (Gandia, 1955) com a persona i com a escriptor arran de la col·laboració en  l'exposició literario-fotogràfica "6.000 estúpids i 10 més" que vam inaugurar al Palau de Gandia  juntament amb altres quatre escriptors i amb cinc fotògrafs. Confesse que fins aquell moment, de Gomar, a penes havia llegit quatre notes disperses arrapades d'ací i d'allà i que justament a partir de la lectura dels relats que va aportar al catàleg de la nostra exposició em vaig interessar intensament per la seua obra i per la seua manera d'entendre el món i la literatura.

Gomar és un escriptor que sempre s'ha mantingut al marge dels circuits literaris a l'ús. En paraules de Guillem Calaforra, es tracta d'un "escriptor perifèric i discret": Malgrat la discreció, però, al llarg de més de trenta anys ha bastit una obra sòlida i variada, rica en quantitat i en qualitat, que va des del dietari a la novel·la passant per l'aforisme i la poesia.

Aquests dies m’ha arribat a les mans el seu últim llibre, Fràgil sol de tardor, un recull de proses a mitjan camí entre la ficció i l’experiència personal, que apleguen vivències i records de l’autor, aforismes, reflexions polítiques, cinematogràfiques, literàries artístiques i filosòfiques, entre d’altres, a través de les quals l’autor basteix aquest nou dietari que ofereix al lector una mirada honesta, oberta i fascinadora de la societat dels últims anys.

En aquesta última obra de Gomar, amb la memòria com a rerefons de la reflexió, el lector trobarà un ventall d’escrits que el portaran a meditar sobre qüestions que abracen des dels grans temes de la literatura i la filosofia com són la mort, la soledat i el pas del temps fins als aspectes aparentment més nimis de la vida quotidiana com ara el culte al cos portat a límits excessius o les sensacions que provoca un simple viatge amb autobús camí de la faena. Hi trobarà també reflexions engrescadores sobre cine, literatura i política al costat de records coberts d'un delicat tel de nostàlgia.

En aquest sentit, un dels encerts més destacables de Fràgil sol de tardor és la combinació justa entre humor àcid, ironia intel·ligent i l'equilibri entre un ús del llenguatge punyent i delicat alhora, que fan d’aquesta obra un llibre que podria equiparar-se a  un bon vi, d’aquells que s’ha d’assaborir amb tranquil·litat, a glops petits, paladejant amb calma tots els matisos, el color, l’olor, la textura… cada paraula usada i degustada en el moment just i amb la mesura adequada.

Ressenya publicada al diari Información el 25 de febrer de 2016

Claire Pourpière o la valentia de l'exili

Roser Burgués, La Indiana, editorial Gregal (2015), 162 pàgines. 17,50 €

Amb el títol de La indiana¸obra finalista de la tercera convocatòria del Premi Gregal de Novel·la Històrica, Roser Burgués (Castelldefels 1955) presenta la història de Claire Pourpière, nascuda a mitjans del segle XIX en el si d'una acomodada família occitana d'Albí . Als 18 anys Claire fuig a Castelló de Farfanya amb en Miquel, un temporer de la verema, amb el qual aviat tindrà dos fills. La procedència burgesa de la protagonista dificulta en gran manera la seua integració en el món rural en què s'ha d'instal·lar; i això afegit a les penúries i la misèria que provocarà l'arribada de la fil·loxera a Catalunya empentaran Claire a fugir a Cuba, amb l'aprovació del marit, a la recerca d'una fortuna que millore la seua vida i la dels seus.

"Fugida" és, potser, la paraula clau del viatge de Claire en tant que malgrat la justificació econòmica que provoca el periple, el lector intueix ben prompte que, tot i l'amor que la protagonista li professa al Miquel, en el seu interior s'esdevé una lluita de classes i de cultures en la qual s'imposarà el tarannà burgés i l'amor per l'art, que faran de l'exili a Cuba un viatge de difícil retorn.

La soledat i la duresa del viatge d'anada a Cuba empentaran la protagonista als braços d'Ovidi, un indià ric que malgrat les promeses d'amor i protecció, obligat a casar-se amb una jove de la seua condició abandonarà Claire, embarassada i la tornarà a abocara a la pobresa. Amb tot, les circumstàncies li oferiran una altra oportunitat que ella sabrà aprofitar molt bé tot fent servir la bellesa, la intel·ligència i la seua vastíssima cultura per moure's en un món fonamentalment controlat per homes.

Darrere de la figura real de Claire Pourpière, avantpassada francesa de la mateixa autora, trobem una barreja de personatges reals i imaginaris a través dels quals Roser Burgués fa un repàs de diversos esdeveniments històrics com ara la Setmana Tràgica, la guerra al Marroc i la pèrdua de Cuba i perfila també amb mestria la misèria de la societat rural catalana de finals del segle XIX.

En definitiva, La indiana presenta un personatge que, tot i que podria haver-se aprofundit més psicològicament, es mostra com una dona valenta, decidida i avançada al seu temps, capaç de superar els lligams de l'amor i de la maternitat en favor d'una prosperitat que sabrà utilitzar per a millorar la vida dels seus; perquè malgrat la fugida necessària, per a Claire Pourpière, el retorn als orígens, tot i que difícil, serà inevitable.

Ressenya publicada al Diari Información el 28 de gener de 2016

Un món de contrastos sota el pes del mocador

Najat El Hachmi, La filla estrangera, Edicions 62, Barcelona, 2015. 20 €

Najat El Hachmi (Beni Sidel, 1979) publica en Edicions 62 La filla estrangera (Premi BBVA Sant Joan), una novel·la en la qual segueix la línia encetada amb El Patriarca (Planeta 2008) i La caçadora de cossos (Columna 2011) on narrava els conflictes socials i psicològics que experimenten dones marroquines que viuen en una ciutat catalana, perfectament identificable en Vic, la ciutat on es va traslladar l'autora als 8 anys des del seu Marroc natal.

En aquesta obra Najat El Hachmi presenta la història d'una xica que entra en la maduresa havent de decidir entre començar els estudis universitaris o acceptar contraure matrimoni amb un cosí que viu al Marroc. Educada únicament per la mare, se sent en deute amb ella pels esforços que ha fet per apujar-la sola en un país estrany, la qual cosa li provoca un duríssim conflicte intern que analitzarà al llarg de tota la novel·la. Unit al dilema personal que suposaria el trencament de l'estret vincle emocional que l'uneix amb la mare i, per extensió, amb la seua cultura d'origen, explica els problemes d'integració amb què es troba quan intenta avançar en el món laboral com una catalana més. En aquest sentit, el contrast entre les dues cultures de les quals la protagonista sent que forma part, és el pilar en què es fonamenta tota la història.

Així, aquesta dissemblança presentada de manera crua, despullada de qualsevol tipus de tabú, fa de La filla estrangera una novel·la valenta que ofereix al lector la millor i la pitjor cara de la cultura musulmana i de la societat catalana, i deixa al descobert les mancances del procés d'integració dels immigrants musulmans al mateix temps que propicia la reflexió sobre la voluntat d'assimilació i convivència de les dues cultures. A aquest respecte, la crítica més dura que se li fa a la cultura musulmana és la repressió i la manca de llibertat que pateixen les dones, fins i tot quan es troben lluny del seu país d'origen. Així és com en un moment determinat, la protagonista, una dona rebel, profundament compromesa amb la seua femineïtat i amb una forta voluntat d'integració, es veu abocada a cobrir-se els cabells amb el mocador, que esdevé  el símbol de la coerció que pateixen moltes dones d'aquesta cultura. La societat d'acollida no queda exempta de dures crítiques per part de l'autora, que deixa al descobert, entre moltes altres coses, la hipocresia amb què es du a terme el procés d'assimilació dels nouvinguts.

En definitiva, sota l'ombra de les contínues referències a la figura i l'obra de Maria Mercè Marçal, Najat El Hachmi presenta una protagonista coratjosa i decidida que enfronta els conflictes personals i interculturals de manera honesta i desproveïda de prejudicis i llocs comuns en la qual qüestiona contundentment algunes de les creences més arrelades de la tradició musulmana i la competència integradora de la societat occidental.

Ressenya publicada al suplent "Arte y Letras" del diari Información el 31 de desembre de 2015

Temps de memòria, temps de secrets

Raquel Ricart, El temps de cada cosa, Edicions La Magrana,  2015, 320 pàgines. 18 €

El temps de cada cosa  de Raquel Ricart va obtindre el XVI Premi El Lector de l’Odissea que organitza, la llibreria l’Odissea de Vilafranca del Penedès des de fa anys,  la qual cosa referma el paper dels autors valencians en el conjunt de la literatura catalana actual i consolida l’exitosa trajectòria de l’autora, que ja es manifestava des dels inicis de la seua carrera com una de les veus més potents de la literatura catalana feta des del País Valencià.

Aquest nou treball de Raquel Ricart és una obra coral que presenta diverses històries entrellaçades com una teranyina teixida a base de secrets i de records en la qual tots els personatges estan relacionats entre ells d’una manera o d’una altra; alguns d’ells fins i tot sense tenir-ne consciència. En aquest sentit, és una novel·la que atrapa des del començament, ja que a penes encetat el primer capítol, el lector comença a sentir una necessitat imperiosa d’estirar del fil del passat dels personatges, que afectats per diverses desgràcies, van deixant al descobert unes trajectòries vitals plenes de desencerts. El tapet de records que filen els protagonistes és el que basteix d’intriga l’obra i el que porta al lector a la reflexió final que suggereix el títol: hi ha un temps per a cada cosa.

Un dels encerts més significatius d’aquesta novel·la és la divisió entre el món femení i el masculí. Així, tot i que la història comença amb la figura del professor Tomàs Bel, que troba entre els seus alumnes una xica que li recorda a un amor viscut fa vint anys, aquest només és el fet que desencadena la resta d’històries protagonitzades majoritàriament per dones que enfronten la vida i les desgràcies amb valentia, personatges traçats amb un llenguatge sensual i delicat que conserven la memòria i els secrets familiars. Enfront tenim una galeria més breu de personatges masculins: homes que s’ensorren davant les catàstrofes, tot i que en alguns casos són capaços de redreçar-se, però sempre amb el suport d’una dona com a crossa de les seues febleses.

El temps de cada cosa és una novel·la emotiva i sensible, que amb un llenguatge carregat de sensualitat i mitjançant l’ús de l’evocació de dos objectes tan quotidians com una taronja i un balancí arrosseguen el lector cap a una conclusió indefugible: certament hi ha un temps per a cada cosa i el temps de la memòria d’una família s’acaba quan mor una dona.

(ressenya publicada al diari "Información" el 26 de novembre de 2015)