Claire Pourpière o la valentia de l'exili

Roser Burgués, La Indiana, editorial Gregal (2015), 162 pàgines. 17,50 €

Amb el títol de La indiana¸obra finalista de la tercera convocatòria del Premi Gregal de Novel·la Històrica, Roser Burgués (Castelldefels 1955) presenta la història de Claire Pourpière, nascuda a mitjans del segle XIX en el si d'una acomodada família occitana d'Albí . Als 18 anys Claire fuig a Castelló de Farfanya amb en Miquel, un temporer de la verema, amb el qual aviat tindrà dos fills. La procedència burgesa de la protagonista dificulta en gran manera la seua integració en el món rural en què s'ha d'instal·lar; i això afegit a les penúries i la misèria que provocarà l'arribada de la fil·loxera a Catalunya empentaran Claire a fugir a Cuba, amb l'aprovació del marit, a la recerca d'una fortuna que millore la seua vida i la dels seus.

"Fugida" és, potser, la paraula clau del viatge de Claire en tant que malgrat la justificació econòmica que provoca el periple, el lector intueix ben prompte que, tot i l'amor que la protagonista li professa al Miquel, en el seu interior s'esdevé una lluita de classes i de cultures en la qual s'imposarà el tarannà burgés i l'amor per l'art, que faran de l'exili a Cuba un viatge de difícil retorn.

La soledat i la duresa del viatge d'anada a Cuba empentaran la protagonista als braços d'Ovidi, un indià ric que malgrat les promeses d'amor i protecció, obligat a casar-se amb una jove de la seua condició abandonarà Claire, embarassada i la tornarà a abocara a la pobresa. Amb tot, les circumstàncies li oferiran una altra oportunitat que ella sabrà aprofitar molt bé tot fent servir la bellesa, la intel·ligència i la seua vastíssima cultura per moure's en un món fonamentalment controlat per homes.

Darrere de la figura real de Claire Pourpière, avantpassada francesa de la mateixa autora, trobem una barreja de personatges reals i imaginaris a través dels quals Roser Burgués fa un repàs de diversos esdeveniments històrics com ara la Setmana Tràgica, la guerra al Marroc i la pèrdua de Cuba i perfila també amb mestria la misèria de la societat rural catalana de finals del segle XIX.

En definitiva, La indiana presenta un personatge que, tot i que podria haver-se aprofundit més psicològicament, es mostra com una dona valenta, decidida i avançada al seu temps, capaç de superar els lligams de l'amor i de la maternitat en favor d'una prosperitat que sabrà utilitzar per a millorar la vida dels seus; perquè malgrat la fugida necessària, per a Claire Pourpière, el retorn als orígens, tot i que difícil, serà inevitable.

Ressenya publicada al Diari Información el 28 de gener de 2016

Un món de contrastos sota el pes del mocador

Najat El Hachmi, La filla estrangera, Edicions 62, Barcelona, 2015. 20 €

Najat El Hachmi (Beni Sidel, 1979) publica en Edicions 62 La filla estrangera (Premi BBVA Sant Joan), una novel·la en la qual segueix la línia encetada amb El Patriarca (Planeta 2008) i La caçadora de cossos (Columna 2011) on narrava els conflictes socials i psicològics que experimenten dones marroquines que viuen en una ciutat catalana, perfectament identificable en Vic, la ciutat on es va traslladar l'autora als 8 anys des del seu Marroc natal.

En aquesta obra Najat El Hachmi presenta la història d'una xica que entra en la maduresa havent de decidir entre començar els estudis universitaris o acceptar contraure matrimoni amb un cosí que viu al Marroc. Educada únicament per la mare, se sent en deute amb ella pels esforços que ha fet per apujar-la sola en un país estrany, la qual cosa li provoca un duríssim conflicte intern que analitzarà al llarg de tota la novel·la. Unit al dilema personal que suposaria el trencament de l'estret vincle emocional que l'uneix amb la mare i, per extensió, amb la seua cultura d'origen, explica els problemes d'integració amb què es troba quan intenta avançar en el món laboral com una catalana més. En aquest sentit, el contrast entre les dues cultures de les quals la protagonista sent que forma part, és el pilar en què es fonamenta tota la història.

Així, aquesta dissemblança presentada de manera crua, despullada de qualsevol tipus de tabú, fa de La filla estrangera una novel·la valenta que ofereix al lector la millor i la pitjor cara de la cultura musulmana i de la societat catalana, i deixa al descobert les mancances del procés d'integració dels immigrants musulmans al mateix temps que propicia la reflexió sobre la voluntat d'assimilació i convivència de les dues cultures. A aquest respecte, la crítica més dura que se li fa a la cultura musulmana és la repressió i la manca de llibertat que pateixen les dones, fins i tot quan es troben lluny del seu país d'origen. Així és com en un moment determinat, la protagonista, una dona rebel, profundament compromesa amb la seua femineïtat i amb una forta voluntat d'integració, es veu abocada a cobrir-se els cabells amb el mocador, que esdevé  el símbol de la coerció que pateixen moltes dones d'aquesta cultura. La societat d'acollida no queda exempta de dures crítiques per part de l'autora, que deixa al descobert, entre moltes altres coses, la hipocresia amb què es du a terme el procés d'assimilació dels nouvinguts.

En definitiva, sota l'ombra de les contínues referències a la figura i l'obra de Maria Mercè Marçal, Najat El Hachmi presenta una protagonista coratjosa i decidida que enfronta els conflictes personals i interculturals de manera honesta i desproveïda de prejudicis i llocs comuns en la qual qüestiona contundentment algunes de les creences més arrelades de la tradició musulmana i la competència integradora de la societat occidental.

Ressenya publicada al suplent "Arte y Letras" del diari Información el 31 de desembre de 2015

Temps de memòria, temps de secrets

Raquel Ricart, El temps de cada cosa, Edicions La Magrana,  2015, 320 pàgines. 18 €

El temps de cada cosa  de Raquel Ricart va obtindre el XVI Premi El Lector de l’Odissea que organitza, la llibreria l’Odissea de Vilafranca del Penedès des de fa anys,  la qual cosa referma el paper dels autors valencians en el conjunt de la literatura catalana actual i consolida l’exitosa trajectòria de l’autora, que ja es manifestava des dels inicis de la seua carrera com una de les veus més potents de la literatura catalana feta des del País Valencià.

Aquest nou treball de Raquel Ricart és una obra coral que presenta diverses històries entrellaçades com una teranyina teixida a base de secrets i de records en la qual tots els personatges estan relacionats entre ells d’una manera o d’una altra; alguns d’ells fins i tot sense tenir-ne consciència. En aquest sentit, és una novel·la que atrapa des del començament, ja que a penes encetat el primer capítol, el lector comença a sentir una necessitat imperiosa d’estirar del fil del passat dels personatges, que afectats per diverses desgràcies, van deixant al descobert unes trajectòries vitals plenes de desencerts. El tapet de records que filen els protagonistes és el que basteix d’intriga l’obra i el que porta al lector a la reflexió final que suggereix el títol: hi ha un temps per a cada cosa.

Un dels encerts més significatius d’aquesta novel·la és la divisió entre el món femení i el masculí. Així, tot i que la història comença amb la figura del professor Tomàs Bel, que troba entre els seus alumnes una xica que li recorda a un amor viscut fa vint anys, aquest només és el fet que desencadena la resta d’històries protagonitzades majoritàriament per dones que enfronten la vida i les desgràcies amb valentia, personatges traçats amb un llenguatge sensual i delicat que conserven la memòria i els secrets familiars. Enfront tenim una galeria més breu de personatges masculins: homes que s’ensorren davant les catàstrofes, tot i que en alguns casos són capaços de redreçar-se, però sempre amb el suport d’una dona com a crossa de les seues febleses.

El temps de cada cosa és una novel·la emotiva i sensible, que amb un llenguatge carregat de sensualitat i mitjançant l’ús de l’evocació de dos objectes tan quotidians com una taronja i un balancí arrosseguen el lector cap a una conclusió indefugible: certament hi ha un temps per a cada cosa i el temps de la memòria d’una família s’acaba quan mor una dona.

(ressenya publicada al diari "Información" el 26 de novembre de 2015)

Enric Valor encara.

Josep-Daniel Climent L’obra periodística d’Enric Valor (1933-2000),AVL, 2015, 64 pàgines, 15 €

Enric Valor (Castalla 1911- València 2000) és una de les figures intel·lectuals que més ha influït en la societat valenciana des del punt de vista acadèmic, polític i literari. És també, segurament, un dels escriptors que més estudis ha generat al voltant de la seua obra, sobretot, d’ençà que l’any 2011 se celebraren els actes commemoratius del centenari del seu naixement promoguts des de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, als quals s’afegiren altres institucions (no totes les que cabria esperar, però), com l’Institut d’Estudis Catalans.

Amb tot, un dels aspectes que fins el moment no havia estat prou aprofundit era l’estudi de la seua obra periodística, fonamentalment a causa de la seua amplitud i de la seua gran dispersió. Josep-Daniel Climent (La Granja de la Costera, 1959), doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València, presenta ara sota el títol L’obra periodística d’Enric Valor (1933-2000), un breu, però, admirable i ben aclaridor estudi sobre el conjunt de més de 500 articles de l’autor de Castalla publicats durant quasi set dècades en diversos periòdics,  que Climent classifica segons la temàtica que podem trobar, que va des dels articles de reflexió nacional fins les remembrances d’amics desapareguts, passant, com no podia ser d’una altra manera, per publicacions sobre llengua i divulgació cultural, narracions, entrevistes i ressenyes, entre altres.

Al llarg del seu estudi Josep-Daniel Climent aprofita la classificació de l’obra periodística valoriana per reflexionar sobre diversos aspectes de la història social de la nostra llengua, com ara les dificultats per a l’alfabetització dels valencians o sobre quin fou el nivell de participació valenciana en la construcció d’un model de llengua literària vàlid per a tots els territoris de llengua catalana.

El volum va acompanyat, a més, d’un CD que conté tots els articles digitalitzats, classificats cronològicament i reunits segons les diferents plataformes periodístiques en què van ser publicats, cosa que afavorirà, sens dubte, l’aprofundiment en aquest aspecte de l’obra d’Enric Valor de la qual fins ara coneixíem només unes poques pinzellades.

(Ressenya publicada al suplement "Arte y Letras" del diari "Información" el 20 d'octubre de 2015

Gegants de gel de Joan Benesiu: homes al límit.

“Un lloc buscat a consciència per evitar les multituds i poder provar la sensació de frontera. El territori on la humanitat limita amb la naturalesa per un dels extrems es diu Ushuaia...”

A Ushuaia situa Joan Benesiu (Beneixama 1971) una galeria de personatges d’arreu del món  que viatgen fins a aquesta ciutat fronterera a passar els darrers dies de l’any. Al voltant d’una taula del bar Katowice s’hi apleguen cada nit el mateix escriptor, un mexicà, un xilè, un francès, un anglès i una polonesa, l’ama del bar, que van explicant quines són les circumstàncies que els han empentat a fer el seu particular viatge.  Es tracta de personatges que a penes tenen res a veure els uns amb els altres, però que tots comparteixen la necessitat de fugir del pes del passat. En aquest sentit cal destacar l’encert de l’autor en situar personatges que estan al límit psicològic en una data límit, l’acabament de l’any, en un espai geogràfic límit i dotar-los d’una gran capacitat per a la confessió i la conversa transcendent. Sorprèn veure amb quina facilitat personatges en un estat límit són capaços d’estretir lligams de manera tan intensa, i l’autor ho aconsegueix de manera ben reeixida.

            Benesiu aprofita el fil de les històries que van desgranant els protagonistes per introduir pinzellades d’assaig, en ocasions excessives, sobre moments claus de la història contemporània com ara la Guerra de les Malvines, la Segona Guerra Mundial o la situació del narcotràfic a Mèxic. Així mateix, són constants també les referències literàries, cinematogràfiques i filosòfiques, que actuen com a contrapunt d’un fil narratiu molt intens i profund.

            Des del nostre punt de vista, però, una de les qüestions que més crida l’atenció de Gegants de gel és el fet que predominen absolutament els protagonistes masculins. Així, tot i que a la novel·la hi pareixen dones, aquestes són personatges molt secundaris i en algun cas, bastant neutres, que actuen de falca de les històries masculines. Fins i tot, la història personal de la polonesa, que és l’única dona que explica la seua vida, importa ben poc. De fet, aquest personatge no conta la seua pròpia història sinó la del seu pare i resol la seua en unes poques línies al final.

            Amb tot, Gegants de gel és un trencaclosques d’històries que sedueix pel joc entre ficció i realitat, la barreja entre narració i assaig i la invitació constant a la reflexió sobre els límits de la naturalesa humana.