Cagarrines literàries

12/01/14 06:00 - Lliris Picó i Carbonell -

“Ja no escrius?”—Em pregunta un dels meus “pacients” lectors, que de tant en tant ve a visitar-me al despatx. “Ja no escrius?”— No. Ja no escric. “I per què?” Per què? Doncs no ho sabria dir ben bé. Crec que no escric perquè el món em posa malalta i pense que no paga la pena d'escriure'l. O què?
Em fa l'efecte que la gent pensa que els escriptors escrivim molt, que escrivim tot el temps (per això som escriptors, o no?). Potser, però, és que jo no sóc escriptora. Fa temps que hi pegue voltes i cada dia estic més convençuda que el que més m'agrada escriure, a banda de la llista del supermercat, són les sol·licituds d'espais per a exposicions i els documents de pagament de conferències. Aquest tipus de literatura “documental”, a banda d'omplir-me el frigorífic i les panxes dels meus, ompli sobretot el meu món de coses boniques i de respostes raonables. Quan és que vaig deixar de ser escriptora per convertir-me en documentalista? No ho acabe de tindre molt clar. O potser això de ser escriptor és com ser sacerdot o metge? Un ho és per a tota la vida? Tampoc ho sabria dir.
Un dia, fa anys, en una reunió d'escriptors, una de les meues companyes va eixir corrents després del torn obert de paraula dient que se n'havia d'anar perquè “estava escrivint-se damunt”. Així, com qui, de sobte, té cagarrines… UUUUaaaala, quina enveja! A mi, aquest tipus de “cagueroles” (ho diré en el parlar del meu poble perquè algú a qui m'estime bé no em puga “bonegar”) no m'agafen mai.
A mi, com us dic, el mal de ventre me'l fan les estupideses del món immediat que ens envolta, que cada vegada em sembla més tòpic i més hipòcrita: reialesa robant pasta a grapats per pura cobdícia i pel més vil menyspreu a la ciutadania que li ompli l'estómac i li manté la corona dalt del cap, polítics ineptes protegint “no-nats”, assegurant vides inexistents, mentre maltracta les persones dependents i els nega una qualitat de vida mínimament digna, governants aparentment maldestres i manifestament cínics que ens furten drets lingüístics, socials, sanitaris… I persones callades, ciutadans poreguts, resignats a la condició de vassalls incapaços de sacsar les solapes dels que manegen les cordes de la nostra vida de “pacients” súbdits. El silenci, la por i la resignació ciutadana em rebolica la panxa. Pacient lector que m'estimes en justa mesura, com vols que tinga ganes d'escriure? El que necessite és un antidiarreic social!

L'Octavio i l'adéu tan fàcil

19/11/13 07:43 - LLIRIS PICÓ I CARBOnell eL pUNT-aVUI

Sabeu què em passa? Doncs que es veu que he arribat a una edat en què la mort se'm va fent quotidiana i la família se'm queda més curta cada dia que passa. No vull ni pensar com serà quan comencem a morir-nos els que ara estem enterrant els nostres vells amb aquell punt de resignació que la freqüència ens ha escampat sobre la pell de les parpelles com una pàtina invisible, travessada només per alguna llàgrima fugissera que mirem de contenir amb el pensament de “no passa res, ja era gran, havia viscut molt”.

Ara em pense, però, que mai no vivim molt, que la vida és sempre massa curta, fa igual que la deixes als 50 o que la deixes als 80. Sempre és massa poc, sempre deixes coses pendents.

L'oncle Octavio va morir la setmana passada, i entre les coses que va deixar pendents hi havia una partida de cartes amb el meu fill Joan qualsevol diumenge d'aquests a la terrasseta de la casa d'El Llosar. Els vaig sentir que s'hi desafiaven a la porta de l'església no fa moltes setmanes, el dia que enterràvem l'oncle Toni. Ja us dic que últimament la mort se m'ha fet molt quotidiana (en menys d'un any n'hem enterrat quatre). Veieu? Ja no sabrem qui hauria guanyat aquella partida (l'ha guanyada la mort, en tot cas) i no sabem tampoc, si Joan, que ara només té 13 anys, recordarà durant molt temps encara l'oncle Octavio. Quant li durarà el record de la seua pulcritud en la forma de vestir i en la manera d'arreglar-se el bigot? Quan començarà a esvair-se-li de la memòria la seua cara rosadeta i la seua expressió sempre riallera?

Quan li déiem adéu al crematori, abocats al cristall, com si ell ens pogués veure o sentir, algú va dir “Ja no és ell”, com si així l'adéu fóra més fàcil. Llavors vaig abraçar la tia Carmen, la seua dona, que rebregava un mocadoret de paper tota tremolosa i vaig tindre la sensació que la mort de l'oncle l'havia fet encara més petita i que li havia enfosquit les galtes i l'aspecte.“Li escriuràs alguna cosa d'eixes que tu fas?” em va preguntar en un sospir. Em va sorprendre la petició, perquè em va fer veure que, tot i que sempre he volgut escriure cartes d'amor, el que faig ben sovint és escriure cartes de mort, com si la lletra ens allargara un poc més la presència dels que estimem. Es veu que li tinc agafat el to, a l'escriptura de la mort. No sé si deu ser això el que m'ha anat tenyint de gris aquests últims anys...

Se'n van, però, els nostres morts, inevitablement, i l'únic que allarga la meua lletra, si de cas, són els records i la ràbia de les coses pendents enganxades entre aquestes línies com una feble teranyina que ens cobrirà la memòria encara uns pocs dies més.

Darrera actualització ( Dimarts, 19 de novembre del 

Per què els aladrocs no tenen espines?

El Punt-Avui 02/11/13 06:00 - LLIRIS PICÓ I CARBONELL -

Us n'havíeu adonat, que hi ha alguns peixos que no tenen espines? A mi m'ho va fer veure el meu fill Carletes fa uns dies al mercat central de Sant Vicent. Ens hi agrada anar perquè ens fa goig mirar el peix i perquè és un moment nostre, només d'ell i meu, en el qual l'olor del peix fresc acabat d'arribar de la llotja se'ns barreja amb el perfum del complexe d'Èdip que, potser, arribarà un dia que ja no flairarem mai més.

En la parada de sempre, després d'estar una estona contemplant meravellats com els llamàntols suren frenèticament en la peixera quan t'hi acostes, ell va voler comprar-se un cartutxet d'aladrocs. Un altre xiquet potser hauria demanat una bosseta de pipes, però Carletes és així: li agrada més el peix. “Mama, i per què els aladrocs no tenen espines?”- em va preguntar de sobte abraçat al seu paquetet perfumat de mar. “Sí que en tenen, Carles, si són animals vertebrats...” “Doncs quan me'ls poses al plat jo no en note cap ni una.” Ah!

Quan jo era xicoteta també menjava peix sense espines: el lluç. Quan vivíem a Ibi, a la casa del carrer Major, ma mare posava un perolet amb aigua a bullir i sobre un plat transparent de duralex hi posava el peix i el tapava amb la tapadora marró i blava del perol i quan eixia a taula el lluç tampoc no tenia espines. Recorde també que quan vivíem a Cebreros —perquè si ens haguérem quedat a Ibi amb el sou del papa no ens haguérem pogut permetre el lluç aquell— anàvem les dues a comprar peix els dissabtes de matí a ca l'Eduardo, que deien que portava el millor peix de Madrid. Quines coses! Es veu que els madrilenys ho tenen tot bo, fins i tot el peix encara que no tinguen mar... “Póngame unos gallitos para la nena”, li demanava ma mare a la pescatera. “¿Que canten o que no canten?” Preguntava la velleta invariablement. Quina dèria la de ma mare de comprar aquell peix barat i esvarós com una llengua! I quina murga de la de la vella del davantal verd a ratlles negres, que si cantaven o no els “gallitos” de la punyeta. Ara veig que segurament em comprava allò perquè no ens devia arribar per a lluç ni per a llenguado del bo, pel molt de Madrid que vinguera. Però ma mare no ho deia, que no ens arribava per al llenguado. Ma mare, no sé com s'ho feia però sempre arribava a final de mes, a força de comprar “gallitos” dels barats, dels que no cantaven; a força de no comprar-se res per a ella, que tot s'ho veia fet, que mai no necessitava res.

I ha hagut de fer-me veure el meu fill que aladrocs no tenen espines perquè les mares ens les llevem; perquè la vida, que és un gran peix que d'un moment a un altre se't pot engolir d'un mos, ja en té bastants, d'espines, i no val la pena que ens les traguem com a estaques quan tenim 10 anys.

Ho pensava avui, a trenta d'octubre, mentre passejàvem ma mare i jo agafades del braç pel cementeri del meu poble amb les mans plenes de crisantems i clavellines i ella m'anava traient espines de l'ànima, quaranta anys desprès de traure-me-les del peix!

D'amor i ploma, de lluites continues

(Columna publicada el 22 d'octubre al diari El punt/Avui el 22 d'octubre)

Ara fa uns dies, algú a qui tinc en gran estima em preguntava: “és que estàs deprimida?” La qüestió m'agafava de sorpresa i la pressuposició molt més. Com que si estic deprimida? “Sí, clar —em deia— com que fa temps que no escrius una columna i no ens fas riure… Ai, caram! No sé com prendre'm la cosa… Quan escric us faig riure?
Resulta també que el meu amic J.T, company d'epístoles des de fa anys, que sap que els últims temps s'han convertit per a mi en un pesadíssim pelegrinatge de metges, analítiques i proves diverses, m'escriu: “si jo fóra el teu metge et prescriuria almenys una hora d'escriptura diària”. Sabeu? Jo abans escrivia cada dia. Omplia caixons i caixons de quaderns gargotejats de paraules. Ho feia quasi de manera compulsiva. Escrivia perquè pensava que quan escrius és com quan t'enamores: les alegries se't multipliquen per dos i les penes es fan més lleugeres. Em feia la sensació que vivia les coses dues vegades, les vivia en temps real i en diferit. No cal dir que en ocasions feia trampa: intencionadament m'oblidava d'escriure algunes cares, determinats noms o maldestres carícies, com si així poguera esborrar-me-les del temps i del cor. M'agradava també inventar-me històries, escriure vides que podien ser la meua, aconseguir que els personatges feren el que jo mai no hauria gosat fer perquè en el fons (o no tan en el fons) segurament sóc una covarda.
Tanmateix, amb els anys em vaig adonar que ja no tenia ganes de viure les coses dues vegades, ni tan sols viure vides inventades. No sé si és que en això de la literatura passa també com amb les coses de l'amor: que un dia assolixes un punt de desencís i ja vas fent d'esma... Així doncs, vaig deixar d'escriure novel·les, per desencís i per desamor, i vaig voler començar a posar paraules a les penes i a les lluites dels meus. Les lluites antigues i les lluites d'ara. Les lluites contínues. I em vaig adonar que ací no podia fer trampa, perquè la ignorància, la misèria i la injustícia perduren encara que jo no les escriga. Emmudeix la meua ploma, però no calla la vida i el silenci impossible em fa por; por que les coses no canvien mai, por que la colla de cínics que ens governen la vida i la butxaca ens facen anar a pitjor. Potser és perquè he nascut en un temps en què els drets els teníem, no havíem de lluitar per aconseguir-los, com van fer els nostres pares, que no tenien res i van saber tenir-ho quasi tot.
Ara, sota el somriure cínic d'homes amb corbata i dones amb pentinats “retro” i mantellina cutre que ens diuen que tot ho fan pel nostre bé (com qualsevol maltractador), pel bé de tots i amb el vistiplau d'un grapat d'ignorants que se'ls creuen i els voten, anem perdent drets laborals, drets lingüístics, drets assistencials, drets humans bàsics... i anem acostumant-nos a viure sota el jou d'una discreta por d'anar a pitjor i de la sibil·lina violència política (suposadament legitimada per les urnes) que, somriure a somriure, corbata a corbata, decret a decret ens va despullant de dignitat i menystenint la raó i els moviments i les protestes socials. Què ens queda doncs per apaivagar la por i la indignitat? A mi: el desencís i la ràbia i una ploma peresosa per posar quatre paraules a una lluita discontínua

Guerres normals

(Columna publicada el 29 de setembre al diari El Punt-Avui)

Fa uns dies us comentava que jo, quan era xicoteta, volia ser escriptora per posar paraules a les lluites i les passes cansades dels meus. Ara m'adone, de sobte, fins a quin punt paraules com “lluita” o “guerra” formen part de la meua vida, del meu dia a dia. Em pensava jo que la culpa de tan terrible presència lèxica la tenien els tres homes (l'home i els dos homenets) de ma casa, que passen hores i hores apegats a la pantalla d'un ordinador destruint tancs i avions en virtuals i lúdiques batalles. De fet, no fa molt, em vaig enfadar ben seriosament perquè vaig descobrir l'Eulàlia G., la meua princesa preciosa, en braços del seu germà gran conduint un tanc embarcada en la frenètica persecució d'un objectiu enemic. No eduque jo els meus tres fills en la igualtat? Ací la tinc jo la igualtat en forma de tanc i de batalla.
Tanmateix, anit mateix, el meu fill Carletes amb aquella sort de clarividència infantil que el caracteritza, em va fer veure que no havia de preocupar-me per l'assumpte perquè “les nostres, mama, són guerres normals, ningú pren mal, no passa res, no com en les altres.” Ai, caram! I quines són les guerres “anormals”, on les trobem? Siria, Afganistan, la Franja de Gaza... Quants conflictes bèl·lics us vénen al cap? En veiem tants cada dia que hem convertit la anormalitat de matar-nos els uns als altres en la cosa més habitual i casolana del món.
Amb tot, les guerres obertes no són l'única forma que tenim de destruir-nos els uns als altres; en tenim d'altres que de tan subtils que són ens passen pràcticament desapercebudes. En aquest sentit no cal anar molt lluny. Mireu el principal titular dels periòdics del dia que comence a filar aquesta columna (reproduïsc el del diari El País: “Modificación clave: el español serà vehicular en toda España”. És que hi ha llocs d'Espanya en què l'espanyol no és vehicular? La manipulació és evident. Modificació clau per a què? La resposta, ja la sabeu, és molt simple: clau per arraconar les llengües minoritàries i atemptar a colp de decret contra els drets lingüístics i educatius de les comunitats autònomes. No sé si és casualitat, a més, que el titular en qüestió vinga atzarosament acompanyat d'una fotografia del príncep Felip que, tot i que il·lustra la notícia de l'operació del rei, fixa inevitablement en la retina del lector la idea d'unitat que representa la monàrquica figura. Vaja, no vull ser suspicaç, però ja sabeu allò que diu que una imatge val més que mil paraules...
No cal dir que lluitar contra aquests despropòsits és ben difícil perquè es tracta de mesures populistes preses a consciència i imposades amb una vehemència i una insistència de tal calibre, que el calat de la idea d'unitat d'España a través de la llengua en els cervells dels ciutadans es implacable. D'aquesta manera, aprofitant la ignorància i el desconeixement de la gent reviscolen amb mala fe l'enfrontament entre els ciutadans i fan que aquesta lluita per la supervivència lingüística esdevinga per a nosaltres una guerra totalment anormal, després de tots els avanços que havíem fet en els darrers trenta anys. Una més. Una de tantes.

El posador de carrers i la teranyina de la memòria

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 21 de setembre)

No sé si a vosaltres us passa, però a mi, hi ha determinades imatges, objectes diversos i algunes persones que se m'enganxen a la teranyina de la memòria i, tot i que físicament van desapareixent, a mi, em papallonegen sovint entre els fils del record i se'm fan presents cada dia . M'ocorre, per exemple, amb el vestit de ratlles verdes que duia ma mare el meu primer dia d'escola, i amb la imatge de l'àvia Roser en la seua cadira de rodes fent ganxet en la terrassa de la casa del poble, i també em passa amb les galtes enceses de l'àvia Assumpció mentre vigilava el foc de la tomaca en conserva, que bullia dins del bidó del bancal.
Alguns dies em recorde especialment de Flor, la dona de don Alipio, el metge d'Hoyo de Pinares, amb qui passava moltes vesprades quan ens en vam anar a viure allà. Els peus arrecerats de la gelor abulense en el braseret de cal metge. Els cabells de Flor ben endreçats amb un cardat esponjós, com un núvol blanc lleugerament tenyit de rosa pel “plis” de la perruqueria, que es movien lleugerament, com un cotó ensucrat, mentre em llegia un conte. La rajola de xocolate negre per a berenar. La magdalena. La llet acabada de munyir, que no m'agrada perquè fa escuma i fortor de vaca i de corral; però així i tot me la bec, només perquè me l'ha escalfada Flor, que se sap tots els contes del món i un grapat de poesies i me les recita mentre, amb uns ulls blavíssims, observa com mulle la magdalena en la llet i me l'empasse amb un mos de xocolate. Encara me'n sé una que es veu que em deia sovint: “La oración del Payaso” que resa més o menys així: “señor, mi vida como una flauta, está llena de agujeros…” A casa no ens crèiem molt les “coses del Senyor”, tanmateix els forats de la vida del pallasso, sempre m'han fet el pes, perquè em recorden a Flor i perquè, si pense en la meua vida, no puc evitar veure els forats que les circumstàncies, les decisions pròpies i alienes i els silencis meus i dels altres li han anat fent. “Que tu música pase a través de mí y llegue hasta mis hermanos los hombres, que sea para ellos ritmo y melodía que acompañe su caminar, alegría sencilla de sus pasos cansados.” Flor va morir pocs anys després de tornar nosaltres a Ibi. No li vaig poder dir adéu, ni explicar-li que jo volia ser com aquell pallasso, per poder posar paraules a les lluites i les passes cansades dels meus. Ara, però, no hi vull pensar.
Deixeu-me que enxampe al vol un record més: la imatge de l'home de l'ajuntament que cada nit se n'emportava els carrers. Cert com la vida mateixa! M'ho deia mon pare amb tanta convicció i insistència que jo mirava per la finestra i no veia les voreres. Aquest sinistre personatge m'ha acompanyat cada nit durant 40 anys. I em pense que m'he entestat a conservar tan fosc record perquè, en el fons, porta lligada la imatge del pare: els dos amagats darrere les cortines, no fos que ens veiera el miserable que ens privava de llibertat i del privilegi de córrer carrer avall. Recorde la meua respiració agitada entre els plecs de ras blau, la lleugera olor de desinfectant i medicament dels mans del pare, i la por i l'angoixa de no poder eixir mai més. Em pensava que aquest record era només meu i del pare, que l'home de l'ajuntament només existia en el meu imaginari; però ara fa uns mesos vaig saber casualment (coses de les xarxes socials) que hi ha un posador de carrers: a trenc d'alba, l'escriptor Francesc Mompó s'encarrega de posar les llambordes cada dia, i pedra a pedra, vers a vers, ens refà els camins cap al sol. No us sembla magnífic que algú s'encarregue de tan àrdua tasca mentre altres enfilem l'agulla per embastar records amb paraules?

Educar en l'odi o la síndrome d'Estocolm

(Columna publicada en el diari El Punt-Avui el 14 de setembre)

I dic jo: els catalans no teniu sensació de paranoia o de mania persecutòria? Vaja, us ho pregunte innocentment, des del sud del país, des del País Valencià, on gran part de la població vota llepaculs de Madrid perquè ens desgovernen i ens mangonegen els diners i l'Estatut, i els que no optem pels llepaculs, podem triar entre una ampla gama de partits més o menys progressistes amb una gravíssima síndrome d'Estocolm respecte d'Espanya que afecta de manera perversa una fracció notable de la societat valenciana.
La síndrome d'Estocolm, com us dic, fa que estiguem acostumats a patir despropòsits lingüístics, culturals, identitaris i polítics magnífics sense que se'ns despentine un pèl del cap i sense que se'ns altere l'expressió. De totes formes, si ho pensem fredament, com que els valencians es veu que ens sentim la mar de còmodes entre el setge i el segrest, no resultem molestos per a Espanya i els que manen tenen clar que se'ns pot anar aniquilant tranquil·lament amb l'insòlit Decret del plurilingüisme o revifant, quan convé, l'inflamat i inflamable discurs secessionista (El que no saben, però, és que encara hi ha valencians, potser cada vegada més, que no ens creiem la martingala del plurilingüisme i a molts, el discurs secessionista ens la bufa…). Però ja sabeu que els valencians, potser, estem fets d'una altra fusta (o no?).
Tanmateix em fa l'efecte que els catalans deuen estar posant-se malalts a cop de persecucions més o menys subtils. En aquest sentit em crida l'atenció, per exemple, que el dia que comence a filar aquesta columna, millor o pitjor assumits la fenomenal derrota i el ridícul dels Jocs Olímpics, les portades dels principals diaris espanyols (ABC, El País, El Mundo, La Razón…) van plenes de titulars relacionats amb Catalunya, que si el doble discurs de Mas, que si la legitimitat de la consulta popular, que si la prohibició de la cadena per la independència… És que ja no hi ha guerra a Síria? És que no ha passat res al món?
Menys subtils són les declaracions d'alguns personatges que ja haurien d'haver presentat la dimissió per falta de professionalitat (i moltes altres coses), com Francisco Pérez de los Cobos, president del Tribunal Constitucional: “el problema es que hay dos generaciones de catalanes educados en el odio”. La implicatura és clara: educar en una llengua minoritària i minoritzada és educar en l'odi.
En això de l'educació en l'odi els valencians tenim segles d'experiència, veieu? Tenim generacions i generacions educades(en espanyol!) en l'autoodi, grapats d'analfabets incapaços d'escriure en la seua llengua, cabassos de submisos que porten a l'ADN la culpa i la vergonya de ser valencianoparlants, cretins que encara mantenen que la llengua que s'estudia a l'escola és una llengua “de laboratori” (m'encanta l'expressió!) i que per això els néts no s'entenen amb els avis. Educar en l'odi… “cree el ladrón que todos son de su condición”. Ai! Que potser la mania persecutòria la tinc jo?