(Columna publicada el 29 de setembre al diari El Punt-Avui)
Fa uns dies us comentava que jo, quan era xicoteta, volia ser
escriptora per posar paraules a les lluites i les passes cansades dels
meus. Ara m'adone, de sobte, fins a quin punt paraules com “lluita” o
“guerra” formen part de la meua vida, del meu dia a dia. Em pensava jo
que la culpa de tan terrible presència lèxica la tenien els tres homes
(l'home i els dos homenets) de ma casa, que passen hores i hores apegats
a la pantalla d'un ordinador destruint tancs i avions en virtuals i
lúdiques batalles. De fet, no fa molt, em vaig enfadar ben seriosament
perquè vaig descobrir l'Eulàlia G., la meua princesa preciosa, en braços
del seu germà gran conduint un tanc embarcada en la frenètica
persecució d'un objectiu enemic. No eduque jo els meus tres fills en la
igualtat? Ací la tinc jo la igualtat en forma de tanc i de batalla.
Tanmateix,
anit mateix, el meu fill Carletes amb aquella sort de clarividència
infantil que el caracteritza, em va fer veure que no havia de
preocupar-me per l'assumpte perquè “les nostres, mama, són guerres
normals, ningú pren mal, no passa res, no com en les altres.” Ai, caram!
I quines són les guerres “anormals”, on les trobem? Siria, Afganistan,
la Franja de Gaza... Quants conflictes bèl·lics us vénen al cap? En
veiem tants cada dia que hem convertit la anormalitat de matar-nos els
uns als altres en la cosa més habitual i casolana del món.
Amb
tot, les guerres obertes no són l'única forma que tenim de destruir-nos
els uns als altres; en tenim d'altres que de tan subtils que són ens
passen pràcticament desapercebudes. En aquest sentit no cal anar molt
lluny. Mireu el principal titular dels periòdics del dia que comence a
filar aquesta columna (reproduïsc el del diari El País: “Modificación clave: el español serà vehicular en toda España”.
És que hi ha llocs d'Espanya en què l'espanyol no és vehicular? La
manipulació és evident. Modificació clau per a què? La resposta, ja la
sabeu, és molt simple: clau per arraconar les llengües minoritàries i
atemptar a colp de decret contra els drets lingüístics i educatius de
les comunitats autònomes. No sé si és casualitat, a més, que el titular
en qüestió vinga atzarosament acompanyat d'una fotografia del príncep
Felip que, tot i que il·lustra la notícia de l'operació del rei, fixa
inevitablement en la retina del lector la idea d'unitat que representa
la monàrquica figura. Vaja, no vull ser suspicaç, però ja sabeu allò que
diu que una imatge val més que mil paraules...
No cal dir que
lluitar contra aquests despropòsits és ben difícil perquè es tracta de
mesures populistes preses a consciència i imposades amb una vehemència i
una insistència de tal calibre, que el calat de la idea d'unitat d'España
a través de la llengua en els cervells dels ciutadans es implacable.
D'aquesta manera, aprofitant la ignorància i el desconeixement de la
gent reviscolen amb mala fe l'enfrontament entre els ciutadans i fan que
aquesta lluita per la supervivència lingüística esdevinga per a
nosaltres una guerra totalment anormal, després de tots els avanços que havíem fet en els darrers trenta anys. Una més. Una de tantes.
martes, 1 de octubre de 2013
martes, 24 de septiembre de 2013
El posador de carrers i la teranyina de la memòria
(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 21 de setembre)
No sé si a vosaltres us passa, però a mi, hi ha determinades imatges, objectes diversos i algunes persones que se m'enganxen a la teranyina de la memòria i, tot i que físicament van desapareixent, a mi, em papallonegen sovint entre els fils del record i se'm fan presents cada dia . M'ocorre, per exemple, amb el vestit de ratlles verdes que duia ma mare el meu primer dia d'escola, i amb la imatge de l'àvia Roser en la seua cadira de rodes fent ganxet en la terrassa de la casa del poble, i també em passa amb les galtes enceses de l'àvia Assumpció mentre vigilava el foc de la tomaca en conserva, que bullia dins del bidó del bancal.
Alguns dies em recorde especialment de Flor, la dona de don Alipio, el metge d'Hoyo de Pinares, amb qui passava moltes vesprades quan ens en vam anar a viure allà. Els peus arrecerats de la gelor abulense en el braseret de cal metge. Els cabells de Flor ben endreçats amb un cardat esponjós, com un núvol blanc lleugerament tenyit de rosa pel “plis” de la perruqueria, que es movien lleugerament, com un cotó ensucrat, mentre em llegia un conte. La rajola de xocolate negre per a berenar. La magdalena. La llet acabada de munyir, que no m'agrada perquè fa escuma i fortor de vaca i de corral; però així i tot me la bec, només perquè me l'ha escalfada Flor, que se sap tots els contes del món i un grapat de poesies i me les recita mentre, amb uns ulls blavíssims, observa com mulle la magdalena en la llet i me l'empasse amb un mos de xocolate. Encara me'n sé una que es veu que em deia sovint: “La oración del Payaso” que resa més o menys així: “señor, mi vida como una flauta, está llena de agujeros…” A casa no ens crèiem molt les “coses del Senyor”, tanmateix els forats de la vida del pallasso, sempre m'han fet el pes, perquè em recorden a Flor i perquè, si pense en la meua vida, no puc evitar veure els forats que les circumstàncies, les decisions pròpies i alienes i els silencis meus i dels altres li han anat fent. “Que tu música pase a través de mí y llegue hasta mis hermanos los hombres, que sea para ellos ritmo y melodía que acompañe su caminar, alegría sencilla de sus pasos cansados.” Flor va morir pocs anys després de tornar nosaltres a Ibi. No li vaig poder dir adéu, ni explicar-li que jo volia ser com aquell pallasso, per poder posar paraules a les lluites i les passes cansades dels meus. Ara, però, no hi vull pensar.
Deixeu-me que enxampe al vol un record més: la imatge de l'home de l'ajuntament que cada nit se n'emportava els carrers. Cert com la vida mateixa! M'ho deia mon pare amb tanta convicció i insistència que jo mirava per la finestra i no veia les voreres. Aquest sinistre personatge m'ha acompanyat cada nit durant 40 anys. I em pense que m'he entestat a conservar tan fosc record perquè, en el fons, porta lligada la imatge del pare: els dos amagats darrere les cortines, no fos que ens veiera el miserable que ens privava de llibertat i del privilegi de córrer carrer avall. Recorde la meua respiració agitada entre els plecs de ras blau, la lleugera olor de desinfectant i medicament dels mans del pare, i la por i l'angoixa de no poder eixir mai més. Em pensava que aquest record era només meu i del pare, que l'home de l'ajuntament només existia en el meu imaginari; però ara fa uns mesos vaig saber casualment (coses de les xarxes socials) que hi ha un posador de carrers: a trenc d'alba, l'escriptor Francesc Mompó s'encarrega de posar les llambordes cada dia, i pedra a pedra, vers a vers, ens refà els camins cap al sol. No us sembla magnífic que algú s'encarregue de tan àrdua tasca mentre altres enfilem l'agulla per embastar records amb paraules?
No sé si a vosaltres us passa, però a mi, hi ha determinades imatges, objectes diversos i algunes persones que se m'enganxen a la teranyina de la memòria i, tot i que físicament van desapareixent, a mi, em papallonegen sovint entre els fils del record i se'm fan presents cada dia . M'ocorre, per exemple, amb el vestit de ratlles verdes que duia ma mare el meu primer dia d'escola, i amb la imatge de l'àvia Roser en la seua cadira de rodes fent ganxet en la terrassa de la casa del poble, i també em passa amb les galtes enceses de l'àvia Assumpció mentre vigilava el foc de la tomaca en conserva, que bullia dins del bidó del bancal.
Alguns dies em recorde especialment de Flor, la dona de don Alipio, el metge d'Hoyo de Pinares, amb qui passava moltes vesprades quan ens en vam anar a viure allà. Els peus arrecerats de la gelor abulense en el braseret de cal metge. Els cabells de Flor ben endreçats amb un cardat esponjós, com un núvol blanc lleugerament tenyit de rosa pel “plis” de la perruqueria, que es movien lleugerament, com un cotó ensucrat, mentre em llegia un conte. La rajola de xocolate negre per a berenar. La magdalena. La llet acabada de munyir, que no m'agrada perquè fa escuma i fortor de vaca i de corral; però així i tot me la bec, només perquè me l'ha escalfada Flor, que se sap tots els contes del món i un grapat de poesies i me les recita mentre, amb uns ulls blavíssims, observa com mulle la magdalena en la llet i me l'empasse amb un mos de xocolate. Encara me'n sé una que es veu que em deia sovint: “La oración del Payaso” que resa més o menys així: “señor, mi vida como una flauta, está llena de agujeros…” A casa no ens crèiem molt les “coses del Senyor”, tanmateix els forats de la vida del pallasso, sempre m'han fet el pes, perquè em recorden a Flor i perquè, si pense en la meua vida, no puc evitar veure els forats que les circumstàncies, les decisions pròpies i alienes i els silencis meus i dels altres li han anat fent. “Que tu música pase a través de mí y llegue hasta mis hermanos los hombres, que sea para ellos ritmo y melodía que acompañe su caminar, alegría sencilla de sus pasos cansados.” Flor va morir pocs anys després de tornar nosaltres a Ibi. No li vaig poder dir adéu, ni explicar-li que jo volia ser com aquell pallasso, per poder posar paraules a les lluites i les passes cansades dels meus. Ara, però, no hi vull pensar.
Deixeu-me que enxampe al vol un record més: la imatge de l'home de l'ajuntament que cada nit se n'emportava els carrers. Cert com la vida mateixa! M'ho deia mon pare amb tanta convicció i insistència que jo mirava per la finestra i no veia les voreres. Aquest sinistre personatge m'ha acompanyat cada nit durant 40 anys. I em pense que m'he entestat a conservar tan fosc record perquè, en el fons, porta lligada la imatge del pare: els dos amagats darrere les cortines, no fos que ens veiera el miserable que ens privava de llibertat i del privilegi de córrer carrer avall. Recorde la meua respiració agitada entre els plecs de ras blau, la lleugera olor de desinfectant i medicament dels mans del pare, i la por i l'angoixa de no poder eixir mai més. Em pensava que aquest record era només meu i del pare, que l'home de l'ajuntament només existia en el meu imaginari; però ara fa uns mesos vaig saber casualment (coses de les xarxes socials) que hi ha un posador de carrers: a trenc d'alba, l'escriptor Francesc Mompó s'encarrega de posar les llambordes cada dia, i pedra a pedra, vers a vers, ens refà els camins cap al sol. No us sembla magnífic que algú s'encarregue de tan àrdua tasca mentre altres enfilem l'agulla per embastar records amb paraules?
lunes, 23 de septiembre de 2013
Educar en l'odi o la síndrome d'Estocolm
(Columna publicada en el diari El Punt-Avui el 14 de setembre)
I dic jo: els catalans no teniu sensació de paranoia o de mania persecutòria? Vaja, us ho pregunte innocentment, des del sud del país, des del País Valencià, on gran part de la població vota llepaculs de Madrid perquè ens desgovernen i ens mangonegen els diners i l'Estatut, i els que no optem pels llepaculs, podem triar entre una ampla gama de partits més o menys progressistes amb una gravíssima síndrome d'Estocolm respecte d'Espanya que afecta de manera perversa una fracció notable de la societat valenciana.
La síndrome d'Estocolm, com us dic, fa que estiguem acostumats a patir despropòsits lingüístics, culturals, identitaris i polítics magnífics sense que se'ns despentine un pèl del cap i sense que se'ns altere l'expressió. De totes formes, si ho pensem fredament, com que els valencians es veu que ens sentim la mar de còmodes entre el setge i el segrest, no resultem molestos per a Espanya i els que manen tenen clar que se'ns pot anar aniquilant tranquil·lament amb l'insòlit Decret del plurilingüisme o revifant, quan convé, l'inflamat i inflamable discurs secessionista (El que no saben, però, és que encara hi ha valencians, potser cada vegada més, que no ens creiem la martingala del plurilingüisme i a molts, el discurs secessionista ens la bufa…). Però ja sabeu que els valencians, potser, estem fets d'una altra fusta (o no?).
Tanmateix em fa l'efecte que els catalans deuen estar posant-se malalts a cop de persecucions més o menys subtils. En aquest sentit em crida l'atenció, per exemple, que el dia que comence a filar aquesta columna, millor o pitjor assumits la fenomenal derrota i el ridícul dels Jocs Olímpics, les portades dels principals diaris espanyols (ABC, El País, El Mundo, La Razón…) van plenes de titulars relacionats amb Catalunya, que si el doble discurs de Mas, que si la legitimitat de la consulta popular, que si la prohibició de la cadena per la independència… És que ja no hi ha guerra a Síria? És que no ha passat res al món?
Menys subtils són les declaracions d'alguns personatges que ja haurien d'haver presentat la dimissió per falta de professionalitat (i moltes altres coses), com Francisco Pérez de los Cobos, president del Tribunal Constitucional: “el problema es que hay dos generaciones de catalanes educados en el odio”. La implicatura és clara: educar en una llengua minoritària i minoritzada és educar en l'odi.
En això de l'educació en l'odi els valencians tenim segles d'experiència, veieu? Tenim generacions i generacions educades(en espanyol!) en l'autoodi, grapats d'analfabets incapaços d'escriure en la seua llengua, cabassos de submisos que porten a l'ADN la culpa i la vergonya de ser valencianoparlants, cretins que encara mantenen que la llengua que s'estudia a l'escola és una llengua “de laboratori” (m'encanta l'expressió!) i que per això els néts no s'entenen amb els avis. Educar en l'odi… “cree el ladrón que todos son de su condición”. Ai! Que potser la mania persecutòria la tinc jo?
I dic jo: els catalans no teniu sensació de paranoia o de mania persecutòria? Vaja, us ho pregunte innocentment, des del sud del país, des del País Valencià, on gran part de la població vota llepaculs de Madrid perquè ens desgovernen i ens mangonegen els diners i l'Estatut, i els que no optem pels llepaculs, podem triar entre una ampla gama de partits més o menys progressistes amb una gravíssima síndrome d'Estocolm respecte d'Espanya que afecta de manera perversa una fracció notable de la societat valenciana.
La síndrome d'Estocolm, com us dic, fa que estiguem acostumats a patir despropòsits lingüístics, culturals, identitaris i polítics magnífics sense que se'ns despentine un pèl del cap i sense que se'ns altere l'expressió. De totes formes, si ho pensem fredament, com que els valencians es veu que ens sentim la mar de còmodes entre el setge i el segrest, no resultem molestos per a Espanya i els que manen tenen clar que se'ns pot anar aniquilant tranquil·lament amb l'insòlit Decret del plurilingüisme o revifant, quan convé, l'inflamat i inflamable discurs secessionista (El que no saben, però, és que encara hi ha valencians, potser cada vegada més, que no ens creiem la martingala del plurilingüisme i a molts, el discurs secessionista ens la bufa…). Però ja sabeu que els valencians, potser, estem fets d'una altra fusta (o no?).
Tanmateix em fa l'efecte que els catalans deuen estar posant-se malalts a cop de persecucions més o menys subtils. En aquest sentit em crida l'atenció, per exemple, que el dia que comence a filar aquesta columna, millor o pitjor assumits la fenomenal derrota i el ridícul dels Jocs Olímpics, les portades dels principals diaris espanyols (ABC, El País, El Mundo, La Razón…) van plenes de titulars relacionats amb Catalunya, que si el doble discurs de Mas, que si la legitimitat de la consulta popular, que si la prohibició de la cadena per la independència… És que ja no hi ha guerra a Síria? És que no ha passat res al món?
Menys subtils són les declaracions d'alguns personatges que ja haurien d'haver presentat la dimissió per falta de professionalitat (i moltes altres coses), com Francisco Pérez de los Cobos, president del Tribunal Constitucional: “el problema es que hay dos generaciones de catalanes educados en el odio”. La implicatura és clara: educar en una llengua minoritària i minoritzada és educar en l'odi.
En això de l'educació en l'odi els valencians tenim segles d'experiència, veieu? Tenim generacions i generacions educades(en espanyol!) en l'autoodi, grapats d'analfabets incapaços d'escriure en la seua llengua, cabassos de submisos que porten a l'ADN la culpa i la vergonya de ser valencianoparlants, cretins que encara mantenen que la llengua que s'estudia a l'escola és una llengua “de laboratori” (m'encanta l'expressió!) i que per això els néts no s'entenen amb els avis. Educar en l'odi… “cree el ladrón que todos son de su condición”. Ai! Que potser la mania persecutòria la tinc jo?
martes, 10 de septiembre de 2013
L'exili lingüístic
(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 7 de setembre)
Que diu una senyora en un periòdic que se n'ha d'anar de Catalunya a causa de la “dictadura de l'idioma”. “Soy una exiliada porque lo que han creado aquí es una dictadura: la dictadura de l'idioma”, explica la bona senyora. Què me'n dieu, els que enteneu de dictadures i d'exilis? Què us ve al cap als que heu hagut de “parlar furtiu” durant anys i panys, condemnats a l'analfabetisme en la vostra llengua i els que us heu trobat colps de regle a les puntetes dels dits o bufetades quan se us escapava una paraula en valencià a l'escola? Què sentiu els que heu patit empellons i colps de culata si el valencià se us escapava davant de senyors uniformats de gris?
Jo podria explicar-vos el que sentim els pares que tenim greus dificultats per escolaritzar els nostres fills en valencià (enguany són més de 13.000 famílies les que no ho podran fer). Podria contar-vos què em passa pel cap quan una mare em diu: “claro, como les obligan a dar Conocimiento del medio en valenciano, el nene suspende por culpa de la lengua”. “Por culpa de…” La paraula culpa em trau de polleguera. A vosaltres no? Jo estic farta que es passen la vida fent-nos sentir culpables. S'hi han entestat durant tants anys i hi han posat tantes energies que sembla que alguns valencianoparlants porten la culpa en l'ADN, la qual cosa fa que es rebel·len contra ells mateixos i contra allò que els identifica i els defineix: la llengua pròpia.
En aquest sentit també podria explicar-vos què se sent quan escoltes un plenari de l'ajuntament del teu poble (ja sabeu que m'agrada recordar que sóc d'Ibi, malgrat tot…) i veus que abans d'entrar-hi, pràcticament tots els regidors parlen entre ells en valencià i, en el moment que ocupen els seus llocs al saló “del poder”, canvien automàticament al castellà. Únicament se salva el grup municipal d'Esquerra Unida, que en els últims anys, amb més o menys seguretat i efectivitat, ha fet seua i ha fet visible la nostra llengua (com marquen els estatuts del partit). El fet que l'equip de govern (PP i CDL) no tinga cap respecte per la nostra llengua, no conega el registre estàndard ni es digne a usar encara que siga el col·loquial, no m'estranya en absolut: ja sabem de quin peu coixeja cadascú. Tanmateix, el que no puc entendre és com la resta de l'oposició (PSOE i ADII) no hi pose més voluntat de normalització i de compromís lingüístic.
No diuen res al respecte les bases dels seus partits? No em referisc només a l'ús de la llengua en els plenaris; em referisc al fet de reclamar drets lingüístics que els ciutadans ja tenim perquè precisament el PSPV, en els anys 80, ens va dir que ja havia arribat l'hora i que podíem tenir-los. Qui s'ocupa (i com i amb quines propostes concretes) en el meu poble de fer visible, necessària i respectable la nostra llengua. Ni tan sols els actes oficials de les Festes de moros i Cristians, que estan al caure, són en valencià. Vinga, home! Que fins i tot en els moments més rancis i més “cutres” de la nostra història el valencià ha tingut un lloc ben remarcable en un espai tan important per als pobles com són les festes. Estem permetent que un grupuscle d'ineptes plens de prejudicis lingüístics desvirtuen les nostres senyes d'identitat i convertisquen les nostres tradicions en un espectacle descafeïnat.
I algú pretén a parlar-nos a nosaltres, catalanoparlants, d'exili lingüístic i frivolitzar la paraula dictadura? Que es pose la nostra pell i carregue amb la nostra història! Bon vent i barca nova!
Que diu una senyora en un periòdic que se n'ha d'anar de Catalunya a causa de la “dictadura de l'idioma”. “Soy una exiliada porque lo que han creado aquí es una dictadura: la dictadura de l'idioma”, explica la bona senyora. Què me'n dieu, els que enteneu de dictadures i d'exilis? Què us ve al cap als que heu hagut de “parlar furtiu” durant anys i panys, condemnats a l'analfabetisme en la vostra llengua i els que us heu trobat colps de regle a les puntetes dels dits o bufetades quan se us escapava una paraula en valencià a l'escola? Què sentiu els que heu patit empellons i colps de culata si el valencià se us escapava davant de senyors uniformats de gris?
Jo podria explicar-vos el que sentim els pares que tenim greus dificultats per escolaritzar els nostres fills en valencià (enguany són més de 13.000 famílies les que no ho podran fer). Podria contar-vos què em passa pel cap quan una mare em diu: “claro, como les obligan a dar Conocimiento del medio en valenciano, el nene suspende por culpa de la lengua”. “Por culpa de…” La paraula culpa em trau de polleguera. A vosaltres no? Jo estic farta que es passen la vida fent-nos sentir culpables. S'hi han entestat durant tants anys i hi han posat tantes energies que sembla que alguns valencianoparlants porten la culpa en l'ADN, la qual cosa fa que es rebel·len contra ells mateixos i contra allò que els identifica i els defineix: la llengua pròpia.
En aquest sentit també podria explicar-vos què se sent quan escoltes un plenari de l'ajuntament del teu poble (ja sabeu que m'agrada recordar que sóc d'Ibi, malgrat tot…) i veus que abans d'entrar-hi, pràcticament tots els regidors parlen entre ells en valencià i, en el moment que ocupen els seus llocs al saló “del poder”, canvien automàticament al castellà. Únicament se salva el grup municipal d'Esquerra Unida, que en els últims anys, amb més o menys seguretat i efectivitat, ha fet seua i ha fet visible la nostra llengua (com marquen els estatuts del partit). El fet que l'equip de govern (PP i CDL) no tinga cap respecte per la nostra llengua, no conega el registre estàndard ni es digne a usar encara que siga el col·loquial, no m'estranya en absolut: ja sabem de quin peu coixeja cadascú. Tanmateix, el que no puc entendre és com la resta de l'oposició (PSOE i ADII) no hi pose més voluntat de normalització i de compromís lingüístic.
No diuen res al respecte les bases dels seus partits? No em referisc només a l'ús de la llengua en els plenaris; em referisc al fet de reclamar drets lingüístics que els ciutadans ja tenim perquè precisament el PSPV, en els anys 80, ens va dir que ja havia arribat l'hora i que podíem tenir-los. Qui s'ocupa (i com i amb quines propostes concretes) en el meu poble de fer visible, necessària i respectable la nostra llengua. Ni tan sols els actes oficials de les Festes de moros i Cristians, que estan al caure, són en valencià. Vinga, home! Que fins i tot en els moments més rancis i més “cutres” de la nostra història el valencià ha tingut un lloc ben remarcable en un espai tan important per als pobles com són les festes. Estem permetent que un grupuscle d'ineptes plens de prejudicis lingüístics desvirtuen les nostres senyes d'identitat i convertisquen les nostres tradicions en un espectacle descafeïnat.
I algú pretén a parlar-nos a nosaltres, catalanoparlants, d'exili lingüístic i frivolitzar la paraula dictadura? Que es pose la nostra pell i carregue amb la nostra història! Bon vent i barca nova!
miércoles, 22 de mayo de 2013
La mudesa de la lletra hac
(Columna publicada en el diari "El Punt/Avui" el 22 de maig)
Heu tingut mai la sensació que malgrat que parleu una llengua sou completament muts perquè quan parleu no us entenen, no us senten o no us escolten? Deixeu-me que us conte. Avui he portat l'Eulàlia G., la meua filla xicoteta a fer la revisió dels cinc anys i mig. Ja sabeu com van aquestes coses: una infermera, amabilíssima amb mi i molt atenta i afectuosa amb la meua filla, me l'ha feta despullar per pesar-la, vacunar-la, etc. L'últim “etc” era la revisió de la vista. Així doncs tenim l'Eulàlia palplantada sobre un suapel, despullada, amb la pell moradeta de tant temps que duia exposada a l'ambient fresquet de la consulta, les manetes plegadetes sobre les bragues de la Barbie (que ha estrenat avui expressament per a l'ocasió), una mica tremolosa, per la frescor i per la vulnerabilitat d'estar sense roba davant d'unes desconegudes. “¿Qué letra es?” li pregunta amablement la senyoreta assenyalant una H com un cigró amb el dit. “És una hac” contesta l'Eulàlia. La dona em mira amb els ulls esbarrallats i amb expressió de pensar “La nena es tonta o está miope perdía”… Torna a assenyalar la immensa H. “Mira bien —li diu—¿Qué letrita ves?”. L'Eulàlia s'hi concentra: “veig una hac”. “¿Cómo que una A?!” Exclama la infermera, incrèdula. “No, no, no ha dicho A —em sent a mi mateixa com si estiguera posseïda per una veu, per una llengua, que no és la meua— Ha dicho haccccc”. Li insistesc en la “c” final amb una elevació del to de veu que no m'és habitual, com si la infermera, que continua mirant-me incrèdula, fóra sorda. “Eso es hache en valenciano”, li aclarisc (no sé si més avergonyida per la seua ignorància o per haver de traduir la meua filla i que l'Eulàlia pense que, malgrat tot el que li explique, la llengua que parlem es veu que no és apta per a segons què) i sembla que la dona respira alleujada.
Quan torne a casa, esclava del Facebook com sóc, se m'ocorre explicar l'anècdota. I què em trobe? El típic comentari del qui em demana sentit comú i em diu que si “todos habláramos español según en qué situaciones nos evitaríamos malos entendidos y situaciones incómodas.” Amén! M'explica que ja en l'educació ens entestem a separa els xiquets entre “castellanos y valencianos” i que provoquem debats perillosos i penosos. No us sembla flipant? Jo és que es veu que sóc una ingènua, però per molt que li pegue voltes no veig on està el debat. No em canse de dir-ho: no hi ha debat possible. Al País Valencià (País… quin mal els fa a l'orella a alguns la parauleta) hi ha dues llengües cooficials. Cooficial no vol dir “segona llengua”. Vol dir que les dues són iguals. Vol dir que jo tinc el dret constitucional i'obligació moral i històrica de parlar valencià i els altres tenen l'obligació ètica i constitucional d'entendre'm (parlar, ja parlaran com els vinga de gust o com els permeta la seua capacitat lingüística). A més a més, mai he tingut la sensació que en el sistema educatiu valencià els xiquets estigueren separats per procedència lingüística, sinó per voluntat d'aprendre les dues llengües amb més o menys efectivitat, per exemple. On és la polèmica i la perillositat del debat?
Si ho pensem fredament determinades situacions lingüístiques són incòmodes (com bé diu el senyor que m'ha fet l'inflamat i inflamable comentari) però no ho són per als valencianoparlants, ho són per als que no els dóna la gana sentir-nos parlar valencià, per als que voldrien que fórem com la lletra “hac”: muts. A mi el que m'incomoda no és parlar la meua llengua, sinó que la intolerància, la prepotència i la ineptitud lingüística dels ignorants pretenga que en parle una altra.
viernes, 10 de mayo de 2013
La ineptitud lingüística: una altra forma (més) de violència contra els valencianoparlants
(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 8 de maig)
Quan comence a filar aquesta teranyina columnística, corre per les xarxes socials una notícia de Vilaweb que té per títol “Vuit països superen Espanya en nombre d'estudiants universitaris en català”. Unes hores abans, corria una altra notícia relacionada amb la llengua: “El català i l'aragonés deixaran de ser reconeguts a l'Aragó aquesta setmana”. I què esperàvem? Què ens ha fet pensar que els nacionalistes espanyols i els polítics espanyolistes han tingut en algun moment cap respecte per la nostra llengua i pels que la parlem? Siguem realistes: no ens respecten. Com a molt, ens toleren perquè encara no han trobat una manera discreta, legal (temps al temps…) i poc sanguinolenta per desfer-se de nosaltres; però fa segles que ens tracten amb una violència flagrant, per molt que ja no ho facen amb canonades o amb colps de culata. Ara usen armes més subtils, com la manipulació social i política i el rentat dels cervells dels més ignorants.
Penseu-ho bé: fa trenta anys molts dels pares dels que ara en tenim de 40 en amunt hagueren de fer un esforç psicològic titànic —i ben honest i valent— en admetre que per molt formats acadèmicament que estigueren, per molt títol universitari o no que tingueren, eren uns autèntics analfabets en la seua llengua. És o no? Els 50 anys de dictadura franquista els havia negat la possibilitat d'actualitzar correctament per escrit els seus sentiments, els seus pensaments, i en definitiva, la seua realitat.
De fet, als nostres pares d'alguna manera els van mutilar la realitat no solament negant-los la possibilitat de saber escriure la seua llengua, sinó, amagant-los tot el que l'aprenentatge de la llengua comportava: la literatura, la història…Com deia Raimon “ens han robat la història i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells”; i ara amb la LOMQE anem per un camí semblant, que Wert ja va dir que no podem seguir formant xiquets com si haguérem de competir amb “los de l'aldea de al lado” (Això som les cultures minoritàries per a ells: simples “aldeas”, molestes i impossibles d'encaixar en el monstre de la globalització, que es veu que tant li convé econòmicament a la seua Espanya).
Els nostres pares, però, mal que bé, miraren d'evitar l'analfabetisme dels seus fills i molts feren els possibles per educar-nos en la nostra llengua i ensenyar-nos a estimar-la i a respectar-la; a estimar-nos i a respectar-nos, en definitiva. Fa trenta anys que nosaltres, els hereus d'aquells analfabets, fem també un treball psicològic important per mantenir i protegir la nostra autoestima lingüística cada dia en un ambient que no sempre ens és favorable i propici. Us explique tot això, perquè ahir mateix, després de llegir les notícies que us he esmentat, casualment em vaig trobar la mare d'una companya de classe del meu fill (matriculat, com sabeu, en un programa d'ensenyament en valencià) i em va amollar allò de “es que a mi, eso de que hableis en valenciano cuando otro os habla en castellano me parece como de mala educación”. Torna-li la trompa al xic! Encara estem així? La meua edat, més o menys, té la senyora que fa aprendre la seua filla en una llengua de maleducats. La meua edat, la dels hereus dels maltractats per la violència lingüística del franquisme.
Em fa la punyeta que a hores d'ara encara hi haja gent que no haja fet l'esforç mínim d'entendre'ns i que no tinguen la valentia que van tindre els nostres pares en assumir la seua mancança lingüística. No hi ha arguments que valguen per a dissimular la ignorància i la ineptitud lingüística. I això són els que ens diuen maleducats: uns ineptes lingüístics. I són la seua comoditat, la seua desídia i el seu menyspreu els que fan cada vegada més necessari el terme “independència”, perquè quan un inepte lingüístic ens maltracta l'autoestima, no és que ens vinguen ganes d'apartar-nos d'ells, és que directament volem que se'n vagen a la merda (ara sí que passe de la meua educació exquisida), que ja hi ha prou d'acotar el cap davant els maltractaments. No sé si m'explique.
Quan comence a filar aquesta teranyina columnística, corre per les xarxes socials una notícia de Vilaweb que té per títol “Vuit països superen Espanya en nombre d'estudiants universitaris en català”. Unes hores abans, corria una altra notícia relacionada amb la llengua: “El català i l'aragonés deixaran de ser reconeguts a l'Aragó aquesta setmana”. I què esperàvem? Què ens ha fet pensar que els nacionalistes espanyols i els polítics espanyolistes han tingut en algun moment cap respecte per la nostra llengua i pels que la parlem? Siguem realistes: no ens respecten. Com a molt, ens toleren perquè encara no han trobat una manera discreta, legal (temps al temps…) i poc sanguinolenta per desfer-se de nosaltres; però fa segles que ens tracten amb una violència flagrant, per molt que ja no ho facen amb canonades o amb colps de culata. Ara usen armes més subtils, com la manipulació social i política i el rentat dels cervells dels més ignorants.
Penseu-ho bé: fa trenta anys molts dels pares dels que ara en tenim de 40 en amunt hagueren de fer un esforç psicològic titànic —i ben honest i valent— en admetre que per molt formats acadèmicament que estigueren, per molt títol universitari o no que tingueren, eren uns autèntics analfabets en la seua llengua. És o no? Els 50 anys de dictadura franquista els havia negat la possibilitat d'actualitzar correctament per escrit els seus sentiments, els seus pensaments, i en definitiva, la seua realitat.
De fet, als nostres pares d'alguna manera els van mutilar la realitat no solament negant-los la possibilitat de saber escriure la seua llengua, sinó, amagant-los tot el que l'aprenentatge de la llengua comportava: la literatura, la història…Com deia Raimon “ens han robat la història i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells”; i ara amb la LOMQE anem per un camí semblant, que Wert ja va dir que no podem seguir formant xiquets com si haguérem de competir amb “los de l'aldea de al lado” (Això som les cultures minoritàries per a ells: simples “aldeas”, molestes i impossibles d'encaixar en el monstre de la globalització, que es veu que tant li convé econòmicament a la seua Espanya).
Els nostres pares, però, mal que bé, miraren d'evitar l'analfabetisme dels seus fills i molts feren els possibles per educar-nos en la nostra llengua i ensenyar-nos a estimar-la i a respectar-la; a estimar-nos i a respectar-nos, en definitiva. Fa trenta anys que nosaltres, els hereus d'aquells analfabets, fem també un treball psicològic important per mantenir i protegir la nostra autoestima lingüística cada dia en un ambient que no sempre ens és favorable i propici. Us explique tot això, perquè ahir mateix, després de llegir les notícies que us he esmentat, casualment em vaig trobar la mare d'una companya de classe del meu fill (matriculat, com sabeu, en un programa d'ensenyament en valencià) i em va amollar allò de “es que a mi, eso de que hableis en valenciano cuando otro os habla en castellano me parece como de mala educación”. Torna-li la trompa al xic! Encara estem així? La meua edat, més o menys, té la senyora que fa aprendre la seua filla en una llengua de maleducats. La meua edat, la dels hereus dels maltractats per la violència lingüística del franquisme.
Em fa la punyeta que a hores d'ara encara hi haja gent que no haja fet l'esforç mínim d'entendre'ns i que no tinguen la valentia que van tindre els nostres pares en assumir la seua mancança lingüística. No hi ha arguments que valguen per a dissimular la ignorància i la ineptitud lingüística. I això són els que ens diuen maleducats: uns ineptes lingüístics. I són la seua comoditat, la seua desídia i el seu menyspreu els que fan cada vegada més necessari el terme “independència”, perquè quan un inepte lingüístic ens maltracta l'autoestima, no és que ens vinguen ganes d'apartar-nos d'ells, és que directament volem que se'n vagen a la merda (ara sí que passe de la meua educació exquisida), que ja hi ha prou d'acotar el cap davant els maltractaments. No sé si m'explique.
lunes, 22 de abril de 2013
Maternitat i sotanes: l'avortament de la irresponsabilitat
(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 21 d'abril)
Mai no m'ho hauria pensat: mossen Rouco Varela i jo estem d'acord. Ja us veig les cares: no us ho creieu o què? Què passa? Aquesta que us escriu vol declarar públicament que, com Mossen Rouco, “estic molt descontenta amb el govern”. És més, trobe que les solucions a la llei de l'avortament que aporta el govern no és que siguen insuficients, és que són directament una insensatesa i una pèrdua de temps.
La gent està quedant-se sense casa, els pares i les mares de família estan perdent els treballs amb què pagaven la hipoteca i mantenien els seus fills, la tisorada del govern en educació està convertint el sistema d'ensenyament públic en tristos parracs, les llengües minoritàries tornen a ser perseguides fins i tot pel TSJC. De veres creuen que a les dones ens importa l'opinió que un home amb sotana, que —no sé si és un detall important— ha renunciat a concebre cap fill, tinga sobre si nosaltres podem decidir o no sobre el nostre cos i la responsabilitat i el compromís que comporta la maternitat?
Teníem la llei d'avortament més consensuada de la història de la democràcia. Ara va i, com en tants altres aspectes de la nostra vida política (la nostra vida en definitiva) tornem enrere amb arguments que freguen la irresponsabilitat, com el supòsit que les malformacions del fetus ja no siguen motiu d'avortament, o amb raonaments al límit de la imbecilitat com aquell que “resa” que el perill per a la mare ja no serà una excusa (vull remarcar la paraula “excusa”) per a avortar. Anem a veure, “Monseñor”: que no és una excusa, que és una necessitat; perquè —vosté i jo tornem a estar d'acord amb una altra cosa— per damunt de tot hi ha el dret a la vida. A una vida digna. Les dones també el tenim aquest dret, o no? Ens ha costat anys i panys assolir uns drets que els homes tenien des del naixement només pel fet de ser-ho; no necessitem ara que un home amb faldons vinga a dir-nos què hem de fer amb el nostre cos i amb la nostra vida ni a prohibir-nos res, que a hores d'ara no cal ser molt intel·ligent per a veure que la solució als casos d'avortament que a l'església els resulten més incòmodes pel que tenen de pecaminosos: els embarassos no desitjats, no és la prohibició de l'avortament, és l'educació sexual responsable.
No noteu un tuf de naftalina i d'antigor que tomba de cul? Ja sabeu que a mi, en l'àmbit familiar i amistós, m'agrada l'olor de patxolí, però en “la cosa política” aquesta olor de camfora i de reclosit em fa venir basques i tremolors. I una altra pregunta: No teniu la sensació que Rouco Varela fa més rodes de premsa que el “presidente” Rajoy? Potser és que simplement les fa en viu i no plasmat (o pasmat, és qüestió d'una lletra només) en una pantalla. En tot cas, si a mossèn Rouco li agrada ser una estrella de la pantalla, no serè jo qui m'opose, naturalment. Tanmateix, el que em sembla d'una imbecilitat magnífica és que després isca l'il·lustre Ruiz Gallardon, com un bon xiquet, encaixant la clatellada (el calbot a la meua comarca, ja ho sabeu...) del mediàtic savi de l'església i ens regale un “no nos hemos olvidado, nos estamos ocupando.” Doncs ocupeu-vos de millorar la societat des de la política! On s'ha vist que en un país laic el govern deixe l'església immiscuir-se en el poder legislatiu?
Mai no m'ho hauria pensat: mossen Rouco Varela i jo estem d'acord. Ja us veig les cares: no us ho creieu o què? Què passa? Aquesta que us escriu vol declarar públicament que, com Mossen Rouco, “estic molt descontenta amb el govern”. És més, trobe que les solucions a la llei de l'avortament que aporta el govern no és que siguen insuficients, és que són directament una insensatesa i una pèrdua de temps.
La gent està quedant-se sense casa, els pares i les mares de família estan perdent els treballs amb què pagaven la hipoteca i mantenien els seus fills, la tisorada del govern en educació està convertint el sistema d'ensenyament públic en tristos parracs, les llengües minoritàries tornen a ser perseguides fins i tot pel TSJC. De veres creuen que a les dones ens importa l'opinió que un home amb sotana, que —no sé si és un detall important— ha renunciat a concebre cap fill, tinga sobre si nosaltres podem decidir o no sobre el nostre cos i la responsabilitat i el compromís que comporta la maternitat?
Teníem la llei d'avortament més consensuada de la història de la democràcia. Ara va i, com en tants altres aspectes de la nostra vida política (la nostra vida en definitiva) tornem enrere amb arguments que freguen la irresponsabilitat, com el supòsit que les malformacions del fetus ja no siguen motiu d'avortament, o amb raonaments al límit de la imbecilitat com aquell que “resa” que el perill per a la mare ja no serà una excusa (vull remarcar la paraula “excusa”) per a avortar. Anem a veure, “Monseñor”: que no és una excusa, que és una necessitat; perquè —vosté i jo tornem a estar d'acord amb una altra cosa— per damunt de tot hi ha el dret a la vida. A una vida digna. Les dones també el tenim aquest dret, o no? Ens ha costat anys i panys assolir uns drets que els homes tenien des del naixement només pel fet de ser-ho; no necessitem ara que un home amb faldons vinga a dir-nos què hem de fer amb el nostre cos i amb la nostra vida ni a prohibir-nos res, que a hores d'ara no cal ser molt intel·ligent per a veure que la solució als casos d'avortament que a l'església els resulten més incòmodes pel que tenen de pecaminosos: els embarassos no desitjats, no és la prohibició de l'avortament, és l'educació sexual responsable.
No noteu un tuf de naftalina i d'antigor que tomba de cul? Ja sabeu que a mi, en l'àmbit familiar i amistós, m'agrada l'olor de patxolí, però en “la cosa política” aquesta olor de camfora i de reclosit em fa venir basques i tremolors. I una altra pregunta: No teniu la sensació que Rouco Varela fa més rodes de premsa que el “presidente” Rajoy? Potser és que simplement les fa en viu i no plasmat (o pasmat, és qüestió d'una lletra només) en una pantalla. En tot cas, si a mossèn Rouco li agrada ser una estrella de la pantalla, no serè jo qui m'opose, naturalment. Tanmateix, el que em sembla d'una imbecilitat magnífica és que després isca l'il·lustre Ruiz Gallardon, com un bon xiquet, encaixant la clatellada (el calbot a la meua comarca, ja ho sabeu...) del mediàtic savi de l'església i ens regale un “no nos hemos olvidado, nos estamos ocupando.” Doncs ocupeu-vos de millorar la societat des de la política! On s'ha vist que en un país laic el govern deixe l'església immiscuir-se en el poder legislatiu?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)