(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 23 de gener de 2013)
No sé a vosaltres, però a mi, la veritat és que sempre m'ha fascinat
el poder que tenen les paraules. Poder per a humiliar, per a
frivolitzar, per a estigmatitzar. Poder per a manipular les persones i
poder per a canviar el món. Jo personalment en tinc una recosida entre
les costures de l'ànima que sovint em ve al cap: “torpe”. M'ho deia el
meu professor d'Educació Física de primer de BUP. “Torpe”. M'ho deia
quan era incapaç de tocar-me les puntes dels peus sense doblegar els
genolls, o quan no aconseguia recórrer més d'una volta i mitja la pista
d'atletisme sense vomitar a la segona revolta o quan em quedava cama ací
cama allà damunt del poltre incapaç de fer un bot suficientment digne
per superar l'altura d'aquell aparell de tortura. “Torpe”. I tota la
classe esclatava a riure. Ell no. Ell no reia, només es passava la
llengua pels queixos en un intent inútil d'engolir-se el menyspreu que
li regalimava. Certament sóc una persona maldestra. Tanmateix ara pense
que potser no he sigut sempre així. Potser vaig començar a ser-ho als 14
anys, a força d'escoltar aquell “torpe” com colps de martell dues
vegades a la setmana.
Qui sap si aquella paraula que em defineix
—“Torpe”— no me la vaig guanyar jo a pols? El cas és que hi ha altres
paraules que a la gent li fan molta gràcia i que marquen també la vida
d'algunes persones. Me'n vénen al cap dues: “hiperactiu” i “autista”.
Dues paraules que no depenen ni de la destresa física ni de la voluntat
de les persones que les han de portar com a etiqueta. Dues paraules que,
sovint utilitzem amb una lleugeresa descomunal. Que el xiquet és molt
nerviós i és incapaç de respectar les regles mínimes d'educació i
convivència perquè no li dóna la gana parar quiet? És que resulta que és
hiperactiu. No, perdoneu! Jo sóc mare d'un hiperactiu (TDH o TDHA, en
diuen els psicòlegs) i un xiquet hiperactiu no és només un xiquet
nervioset, no és un maleducat. El seu cap és com un arbre: una idea en
porta a una altra, aquesta a una altra més i el pensament va
ramificant-se de forma que de vegades concentrar-se és una pruïja quasi
impossible. Sovint se'ls oblida què estaven fent i com han anat a parar
al que tenen entre mans. Sobretot durant els primers anys els costa molt
aprendre qualsevol cosa precisament perquè no aconseguixen mantidre
l'atenció en res. Tenen el somni inquiet i, de vegades el dia a dia
se'ls ompli d'obsessions i de tics nerviosos. Tenen dificultat per
controlar els impulsos, la qual cosa els fa posar-se en perill sovint i
els fa, sobretot, molt vulnerables. Així un grapat d'inconvenients més.
Per això, quan s'usa amb lleugeresa la paraula “hiperactiu” em fa
l'efecte que es frivolitzen els patiments i el calvari de metges i
psicòlegs que hem hagut de passar el meu fill i jo fins aconseguir
l'etiqueta del trastorn i el tractament adequat.
Si l'adjectiu
hiperactiu s'utilitza amb una certa alegria, pitjor és l'ús que fem de
la paraula “autista”. Penseu-ho. No és cert que de vegades l'utilitzem
com a insult, per definir un individu que, sovint també per manca de
respecte cap a les normes mínimes d'educació i convivència, es dedica a
anar a la seua, a no escoltar els altres, a fer el que li rota i en
definitiva a viure en un altre món? Habitualment pensem que els autistes
són persones malaltes incapaces de comunicar sentiments, que viuen en
un món propi i diferent del nostre. És així o no? Doncs a poc que llegim
una mica, veurem que l'autisme no és una malaltia; és un trastorn que
afecta el desenvolupament del cervell. És un problema neuronal. A poc
que ens preocupem per informar-nos una mica, veurem que els autistes sí
que expressen emocions —i per tant sí que tenen sentiments—, però no ho
fan de la manera tradicional. Els autistes no viuen en un món diferent,
perquè el món és el que és i és de tots, d'ells també.
El que ens
passa és que som una societat de torpes lingüístics incapaços de
posar-nos en la pell dels altres i d'utilitzar el llenguatge amb
propietat. Usem les paraules per a humiliar, frivolitzar i estigmatitzar
quan hauríem d'usar-les per canviar les coses i fer la vida una mica
més amable per a tots. O no?
miércoles, 23 de enero de 2013
lunes, 14 de enero de 2013
Maria i l'última volta a sol
Columna publicada al diari El Punt/Avui el 12 de gener
Sabeu? Fa unes setmanes, el meu fill, Carles C., em deia una mica angoixat:
“Mama, mama, alguns dels meus amics diuen que el món s'acabarà el 21 de
desembre. Tu creus que és cert?” Home, doncs jo pense —li vaig contestar— que el
món s'acaba tots els dies per a algú. El món s'acaba tots els dies, de colp o a
poc a poc, segons t'ho mires.
De fet, us escric el mateix dia que s'ha acabat el món per a Maria. Ha completat la seua última volta al sol. Setanta-cinc voltes senceres i l'última l'ha enllestida agafada de la mà de la seua germana xicoteta (ma mare), que li cantava cançons de bressol mentre ella era del tot aliena a la mort, que ja començava a acotxar-la. Em pregunte quantes vegades devia haver sigut al revés, quantes cançons de bressol degué cantar Maria a les seues germanes xicotetes, filles totes d'uns pares llauradors més avesats a la terra i a la misèria que a les carícies i a les cançons.
Ben mirat, poc o molt, jo forme part d'aquell món arrelat a la terra, del mas del poble i els rastres de llonganisses assecant-se penjades d'una canya al pastador, del pou amb la porteta blava i el forn de llenya d'El Llosar, la finca dels avis, feta trossos després que morira l'àvia Assumpció. Poc o molt forme part d'un món forjat amb les absències de l'avi i els silencis de l'àvia. Sóc un trosset d'una família llarguíssima de les que passa molts anys sense veure's. Ara tinc la sensació que no ens veiem des que l'àvia va deixar de pastar-nos pastissets de moniato per Nadal. D'això ja fa quinze anys i vés a saber si no arribarà un moment en què ja només ens veurem en els enterraments. Vet aquí un símptoma d'un món en indefugible perill d'extinció.
Tanmateix, tot i que jo forme part d'aquest món arrelat a la terra, per diverses circumstàncies no he pogut o no he sabut estretir lligams amb els meus i tinc ben pocs records dels membres de la meua família. De fet, no sabria explicar molt bé com era físicament la Maria dels últims quinze anys, perquè confesse que feia moltíssim temps que no la visitava, i ara pense que no tinc més excusa que la deixadesa. Al tanatori, algú em va preguntar “Has vist com està la pobra?” I certament no l'havia vista perquè no l'havia volguda mirar dins d'un taüt. El poc que recorde d'ella és una dona bonica amb ulls brillants i somriure una mica trist. I recorde, sobretot, no sé per què, un dinar de Nadal de fa molts anys. Molts. Jo devia tindre uns cinc o sis anys i la tia havia cuinat sopa coberta (recepta de tradició familiar) i em va explicar que els trossos de carn que suraven pel brou eren de “morelleta”. Anys més tard vaig saber que allò era l'estómac de la gallina i ja no vaig tornar a menjar mai més sopa coberta; però sempre que he anat a la carnisseria i he vist les morelles m'he recordat de la sopa aquella i de la tia Maria, encara que fera molt temps que no la veia.
Ahir, mentre rebíem el condol com marca la tradició del meu poble: les dones de la família en el primer banc de l'esquerra de l'església i els homes a la porta, mirava el taüt i em feia la sensació que soterràvem el poc que queda del nostre món. Ja no ens queda pràcticament res: ni el pou de la porteta blava, ni les llonganisses del pastador, ni el forn de llenya, ni els pastissets de moniato de l'àvia Assumpció, ni tan sols la morelleta de la sopa de la tia Maria. Una de les poques coses que queda del món que estem condemnats a soterrar és precisament aquella separació de gènere: les dones a l'esquerra i els homes a la porta. Com si la mort no fóra igual per a tots. Com si no tinguérem tots la condemna de fer un dia la nostra última volta al sol. Com si el món no s'acabara de la mateixa manera per a tots: de manera indefugible.
De fet, us escric el mateix dia que s'ha acabat el món per a Maria. Ha completat la seua última volta al sol. Setanta-cinc voltes senceres i l'última l'ha enllestida agafada de la mà de la seua germana xicoteta (ma mare), que li cantava cançons de bressol mentre ella era del tot aliena a la mort, que ja començava a acotxar-la. Em pregunte quantes vegades devia haver sigut al revés, quantes cançons de bressol degué cantar Maria a les seues germanes xicotetes, filles totes d'uns pares llauradors més avesats a la terra i a la misèria que a les carícies i a les cançons.
Ben mirat, poc o molt, jo forme part d'aquell món arrelat a la terra, del mas del poble i els rastres de llonganisses assecant-se penjades d'una canya al pastador, del pou amb la porteta blava i el forn de llenya d'El Llosar, la finca dels avis, feta trossos després que morira l'àvia Assumpció. Poc o molt forme part d'un món forjat amb les absències de l'avi i els silencis de l'àvia. Sóc un trosset d'una família llarguíssima de les que passa molts anys sense veure's. Ara tinc la sensació que no ens veiem des que l'àvia va deixar de pastar-nos pastissets de moniato per Nadal. D'això ja fa quinze anys i vés a saber si no arribarà un moment en què ja només ens veurem en els enterraments. Vet aquí un símptoma d'un món en indefugible perill d'extinció.
Tanmateix, tot i que jo forme part d'aquest món arrelat a la terra, per diverses circumstàncies no he pogut o no he sabut estretir lligams amb els meus i tinc ben pocs records dels membres de la meua família. De fet, no sabria explicar molt bé com era físicament la Maria dels últims quinze anys, perquè confesse que feia moltíssim temps que no la visitava, i ara pense que no tinc més excusa que la deixadesa. Al tanatori, algú em va preguntar “Has vist com està la pobra?” I certament no l'havia vista perquè no l'havia volguda mirar dins d'un taüt. El poc que recorde d'ella és una dona bonica amb ulls brillants i somriure una mica trist. I recorde, sobretot, no sé per què, un dinar de Nadal de fa molts anys. Molts. Jo devia tindre uns cinc o sis anys i la tia havia cuinat sopa coberta (recepta de tradició familiar) i em va explicar que els trossos de carn que suraven pel brou eren de “morelleta”. Anys més tard vaig saber que allò era l'estómac de la gallina i ja no vaig tornar a menjar mai més sopa coberta; però sempre que he anat a la carnisseria i he vist les morelles m'he recordat de la sopa aquella i de la tia Maria, encara que fera molt temps que no la veia.
Ahir, mentre rebíem el condol com marca la tradició del meu poble: les dones de la família en el primer banc de l'esquerra de l'església i els homes a la porta, mirava el taüt i em feia la sensació que soterràvem el poc que queda del nostre món. Ja no ens queda pràcticament res: ni el pou de la porteta blava, ni les llonganisses del pastador, ni el forn de llenya, ni els pastissets de moniato de l'àvia Assumpció, ni tan sols la morelleta de la sopa de la tia Maria. Una de les poques coses que queda del món que estem condemnats a soterrar és precisament aquella separació de gènere: les dones a l'esquerra i els homes a la porta. Com si la mort no fóra igual per a tots. Com si no tinguérem tots la condemna de fer un dia la nostra última volta al sol. Com si el món no s'acabara de la mateixa manera per a tots: de manera indefugible.
lunes, 7 de enero de 2013
Cardar en valencià
(Columna publicada el 4 de gener de 2013 al diari El Punt/Avui)
Fa temps que no trac les agulles de filar, però és que, deixeu-me que us conte: va ser complir els 40 allà per mitjan de desembre i deixar de tindre ganes de fer res. No sé… el cas és que ara que encetem un any nou, a una, com a la resta de mortals, li vénen ganes de fer bons —i de vegades, impossibles— propòsits: escriure més, beure menys, menjar més sa, dir als meus pares cada dia que sense ells la vida seria ben gris, estar més temps amb els meus fills, cardar més… Que sí, que he dit “cardar”. Acabe de fer 40 anys, m'he fet hipocondríaca i pense en la mort —la meua— almenys tres vegades al dia, així que ara, com igual va i la mort em sorprèn aviat, pense dir i fer tot el que em vinga en gana i passar de la meua exquisida educació quan en vinga de gust.
El cas és que com que he pensat com a bon propòsit que enguany pense cardar molt, es veu que estic ben sensible a certs anuncis publicitaris i ahir mateix en vaig veure un que em va robar el cor: un gel de massatges d'una coneguda marca de preservatius que anuncia uns orgasmes inacabables amb la imatge d'una tia bona de manual (o de revista) i un tio encés que li passa les mans per tot arreu. “Això és el que necessite jo! —em dic: un tio encès!!!”. Així doncs prenc nota de la marca del gel miraculós i avui només alçar-me vaig a l'adrogueria del meu barri. Mire les prestatgeries per damunt i m'adone que l'oferta en gels que encenen els tios de la meua edat és molt “discreta”. No en tinc prou. Jo vull buscar el de l'anunci que m'ha obert els ulls (i qui sap si també les cames…). És per això que em dirigisc a una macroperfumeria d'aquelles que té de tot molt car i dependents vestits d'uniforme. Entre i mire amb cara de circumstàncies l'ama del local, que té les galtes preses com per una mena de màscara de carnestoltes i els llavis momificats de perfilador i gloss “duración 24 horas” (sempre estupendament maquillada…). La mòmia amb maquillatge superdurador no em fa gaire cas, però, perquè ella només cobra. Llavors em dirigesc al corredor dels condons i els “etc” i comence a mirar gels miraculosos d'aquells, a llegir-me etiquetes, a traure'ls de les caixes i a estudiar-me les instruccions. És en aquest moment quan se m'acosta el dependent uniformat de negre amb una samarreta tres talles més petita que li marquen unes pastilletes que riu-te tu del blíster de l'almax i em diu: “¿Señora, le puedo ayudar en algo?” (Ai! M'ha dit “senyora”, la paraula ja em pesa…). “Doncs no, sé —li conteste— si has provat aquestes coses igual sí que em pots aconsellar.” I què em respon l'individu engominat i esclavitzat per la samarreta negra i els pantalons marcapaquets? “No entiendo”. Com que no “entiendes”? “No entiendo el valenciano”. Ah! Caram! I com saps que et parle “valensiano”? M'ignora el comentari, em somriu d'orella a orella i em pregunta: “se lleva el gel?”. Doncs és que resulta que ací posa que és lubrificant i jo em pensava que només era per a massatges eròtics. Sí, si sí que lleva lubricante —em diu el xic— pero ya le digo que yo no entiendo valenciano.” Em sorprén el fet que un d'aquests porte roll-on per aplicar en les zones desitjades. “Sí, sí —em corrobora ell— para donde necesite.…” Veurà vosté, jo és que crec que zones desitjades en deu haver poques o moltes segons com t'ho mires, i en fi igual en l'orella no ens cap el roll-on. En fi, que no és el que m'esperava… No té coses d'aquestes però només de massatges eròtics, com a l'anunci del tio encès? “Bueno, ya le digo que yo no entinedo, que voy a avisar a la jefa y ya habla usted con ella.” Doncs, digues a la “jefa” que, si de cas, vaja posant-se lubrificant a les orelles, perquè jo pense seguir demanant el gel del tio encès en valencià, m'entineda o no: és el meu gran propòsit de 2013: que emprem el valencià per fer la nostra vida més normal, fins i tot per a cardar , ens entenga o no el perfumer!
Fa temps que no trac les agulles de filar, però és que, deixeu-me que us conte: va ser complir els 40 allà per mitjan de desembre i deixar de tindre ganes de fer res. No sé… el cas és que ara que encetem un any nou, a una, com a la resta de mortals, li vénen ganes de fer bons —i de vegades, impossibles— propòsits: escriure més, beure menys, menjar més sa, dir als meus pares cada dia que sense ells la vida seria ben gris, estar més temps amb els meus fills, cardar més… Que sí, que he dit “cardar”. Acabe de fer 40 anys, m'he fet hipocondríaca i pense en la mort —la meua— almenys tres vegades al dia, així que ara, com igual va i la mort em sorprèn aviat, pense dir i fer tot el que em vinga en gana i passar de la meua exquisida educació quan en vinga de gust.
El cas és que com que he pensat com a bon propòsit que enguany pense cardar molt, es veu que estic ben sensible a certs anuncis publicitaris i ahir mateix en vaig veure un que em va robar el cor: un gel de massatges d'una coneguda marca de preservatius que anuncia uns orgasmes inacabables amb la imatge d'una tia bona de manual (o de revista) i un tio encés que li passa les mans per tot arreu. “Això és el que necessite jo! —em dic: un tio encès!!!”. Així doncs prenc nota de la marca del gel miraculós i avui només alçar-me vaig a l'adrogueria del meu barri. Mire les prestatgeries per damunt i m'adone que l'oferta en gels que encenen els tios de la meua edat és molt “discreta”. No en tinc prou. Jo vull buscar el de l'anunci que m'ha obert els ulls (i qui sap si també les cames…). És per això que em dirigisc a una macroperfumeria d'aquelles que té de tot molt car i dependents vestits d'uniforme. Entre i mire amb cara de circumstàncies l'ama del local, que té les galtes preses com per una mena de màscara de carnestoltes i els llavis momificats de perfilador i gloss “duración 24 horas” (sempre estupendament maquillada…). La mòmia amb maquillatge superdurador no em fa gaire cas, però, perquè ella només cobra. Llavors em dirigesc al corredor dels condons i els “etc” i comence a mirar gels miraculosos d'aquells, a llegir-me etiquetes, a traure'ls de les caixes i a estudiar-me les instruccions. És en aquest moment quan se m'acosta el dependent uniformat de negre amb una samarreta tres talles més petita que li marquen unes pastilletes que riu-te tu del blíster de l'almax i em diu: “¿Señora, le puedo ayudar en algo?” (Ai! M'ha dit “senyora”, la paraula ja em pesa…). “Doncs no, sé —li conteste— si has provat aquestes coses igual sí que em pots aconsellar.” I què em respon l'individu engominat i esclavitzat per la samarreta negra i els pantalons marcapaquets? “No entiendo”. Com que no “entiendes”? “No entiendo el valenciano”. Ah! Caram! I com saps que et parle “valensiano”? M'ignora el comentari, em somriu d'orella a orella i em pregunta: “se lleva el gel?”. Doncs és que resulta que ací posa que és lubrificant i jo em pensava que només era per a massatges eròtics. Sí, si sí que lleva lubricante —em diu el xic— pero ya le digo que yo no entiendo valenciano.” Em sorprén el fet que un d'aquests porte roll-on per aplicar en les zones desitjades. “Sí, sí —em corrobora ell— para donde necesite.…” Veurà vosté, jo és que crec que zones desitjades en deu haver poques o moltes segons com t'ho mires, i en fi igual en l'orella no ens cap el roll-on. En fi, que no és el que m'esperava… No té coses d'aquestes però només de massatges eròtics, com a l'anunci del tio encès? “Bueno, ya le digo que yo no entinedo, que voy a avisar a la jefa y ya habla usted con ella.” Doncs, digues a la “jefa” que, si de cas, vaja posant-se lubrificant a les orelles, perquè jo pense seguir demanant el gel del tio encès en valencià, m'entineda o no: és el meu gran propòsit de 2013: que emprem el valencià per fer la nostra vida més normal, fins i tot per a cardar , ens entenga o no el perfumer!
jueves, 25 de octubre de 2012
La submissió lingüística: un plaer quasi orgàsmic
(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 25 d'octubre)
Trobe que només hi ha una cosa més estúpida que vanagloriar-se públicament de la pròpia ignorància: pensar que la ignorància és graciosa. Us situe: reunió de pares del primer curs d'ESO del Programa d'Ensenyament en Valencià d'un institut qualsevol d'un poble de les sofertes (des del punt de vista lingüístic) comarques del Sud. La tutora pregunta, temorosa, si hi haurà cap problema si la reunió es fa en valencià. Se m'accelera el pols i note que la sang em puja a les galtes.Pense que ja estem com sempre, però m'anime mirant la part bona: aquesta almenys ha preguntat... M'afanye a dir que al llarg dels cursos de primària quasi totes les reunions s'han fet en valencià i no ha hagut cap impediment. La tutora sembla que comença a respirar tranquil·la. Una altra mare comenta una cosa així com “yo no hablo valenciano, pero bueno...” La tutora entén que amb el “pero bueno” ens perdona la vida i arranca a parlar. No passen molts minuts abans que un pare (em fa l'efecte que és el marit de qui ens ha donat el permís per parlar la nostra llengua) diu exactament: “Espera, espera, espera. Si vas a hablar en valenciano habla claro o hablas en español perque yo no lo entiendo.” Un grup de pares, no poc nombrós, esclata a riure. El fatxenda que ens ha manifestat el seu desconeixement lingüístic es creix amb les rialles i reitera, tot cofoi, la seua ignorància: “¿Qué pasa? Sí es verdad: no sé valenciano”. La professora vacil·la uns segons... “Bueno, pues no hay problema”. I la gent torna a riure. Se'ns riuen a la cara...
Quan la tutora ens està explicant els criteris d'avaluació de l'assignatura de valencià, l'ignorant graciós torna a interrompre per exposar-nos un supòsit: “¿Qué pasa si mi hija suspende el examen de lectura pero saca un diez en el de gramàtica? Que ya te digo jo que no va a ser el caso porque en valenciano no se entera de nada.” Ho diu entre rialles. Apa! Si s'envaneix també d'haver transferit el graciosíssim valor de la ignorància a la seua filla.
Em pregunte què ha estat fent aquest pare tots aquests anys en què la seua fiilla ha estat matriculada en un PEV. És que no l'ha ajudada a fer els deures? És que no li ha preguntat la lliçó quan tenia un examen? I si ho ha fet, no ha sentit mai la curiositat d'entendre de què parlava la seua filla, què aprenia a l'escola? Voleu dir-me que el nostre sistema no ha funcionat i no solament no ha sigut capaç de crear nous valencianoparlants sinó que no ha pogut crear ni tan sols “valencianoescoltants”? No és cert.Després de sis cursos, estic segura que l'ignorant graciós ens entén perfectament, però no pot evitar l'excitació de veure com la fanfarroneria ens fa caure en la submissió lingüística. Doblegar voluntats lingüístiques deu provocar-los un plaer quasi orgàsmic. I, dic jo, no penseu que després de quasi trenta anys d'esforços per redreçar la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra normalitat cívica ja n'hi ha prou de submissió?
En tot aquest temps el nostre sistema educatiu ha creat valencianoparlants i “valenciano escoltants” (si voleu valencianoparlants passius que ja poden posar en actiu l'oïda...) que han de saber que per a nosaltres parlar valencià no solament és un dret sinó que és un deure i un deute pendent amb la nostra pròpia dignitat. Si volen un orgasme de poder que es busquen una altra meuca!
Trobe que només hi ha una cosa més estúpida que vanagloriar-se públicament de la pròpia ignorància: pensar que la ignorància és graciosa. Us situe: reunió de pares del primer curs d'ESO del Programa d'Ensenyament en Valencià d'un institut qualsevol d'un poble de les sofertes (des del punt de vista lingüístic) comarques del Sud. La tutora pregunta, temorosa, si hi haurà cap problema si la reunió es fa en valencià. Se m'accelera el pols i note que la sang em puja a les galtes.Pense que ja estem com sempre, però m'anime mirant la part bona: aquesta almenys ha preguntat... M'afanye a dir que al llarg dels cursos de primària quasi totes les reunions s'han fet en valencià i no ha hagut cap impediment. La tutora sembla que comença a respirar tranquil·la. Una altra mare comenta una cosa així com “yo no hablo valenciano, pero bueno...” La tutora entén que amb el “pero bueno” ens perdona la vida i arranca a parlar. No passen molts minuts abans que un pare (em fa l'efecte que és el marit de qui ens ha donat el permís per parlar la nostra llengua) diu exactament: “Espera, espera, espera. Si vas a hablar en valenciano habla claro o hablas en español perque yo no lo entiendo.” Un grup de pares, no poc nombrós, esclata a riure. El fatxenda que ens ha manifestat el seu desconeixement lingüístic es creix amb les rialles i reitera, tot cofoi, la seua ignorància: “¿Qué pasa? Sí es verdad: no sé valenciano”. La professora vacil·la uns segons... “Bueno, pues no hay problema”. I la gent torna a riure. Se'ns riuen a la cara...
Quan la tutora ens està explicant els criteris d'avaluació de l'assignatura de valencià, l'ignorant graciós torna a interrompre per exposar-nos un supòsit: “¿Qué pasa si mi hija suspende el examen de lectura pero saca un diez en el de gramàtica? Que ya te digo jo que no va a ser el caso porque en valenciano no se entera de nada.” Ho diu entre rialles. Apa! Si s'envaneix també d'haver transferit el graciosíssim valor de la ignorància a la seua filla.
Em pregunte què ha estat fent aquest pare tots aquests anys en què la seua fiilla ha estat matriculada en un PEV. És que no l'ha ajudada a fer els deures? És que no li ha preguntat la lliçó quan tenia un examen? I si ho ha fet, no ha sentit mai la curiositat d'entendre de què parlava la seua filla, què aprenia a l'escola? Voleu dir-me que el nostre sistema no ha funcionat i no solament no ha sigut capaç de crear nous valencianoparlants sinó que no ha pogut crear ni tan sols “valencianoescoltants”? No és cert.Després de sis cursos, estic segura que l'ignorant graciós ens entén perfectament, però no pot evitar l'excitació de veure com la fanfarroneria ens fa caure en la submissió lingüística. Doblegar voluntats lingüístiques deu provocar-los un plaer quasi orgàsmic. I, dic jo, no penseu que després de quasi trenta anys d'esforços per redreçar la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra normalitat cívica ja n'hi ha prou de submissió?
En tot aquest temps el nostre sistema educatiu ha creat valencianoparlants i “valenciano escoltants” (si voleu valencianoparlants passius que ja poden posar en actiu l'oïda...) que han de saber que per a nosaltres parlar valencià no solament és un dret sinó que és un deure i un deute pendent amb la nostra pròpia dignitat. Si volen un orgasme de poder que es busquen una altra meuca!
miércoles, 17 de octubre de 2012
La Cabra
(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 17 d'octubre)
Ai! Ja feia dies que no filava cap teranyina columnística. Però és que, mireu, d'un temps ençà que estic una mica desbordada. M'ha entrat una mena de mania persecutòria que em dificulta l'ordre dels pensaments. No sé si a vosaltres us passa, però la veritat és que fa setmanes que la meua vida transcorre com un tren d'alta velocitat relliscant entre l'independència i la “españolización de los alumnos catalanes”. Sembla que tots parlem del mateix: l'independentisme i la “españolización” (la crisi ja ha passat de moda, per sort per a alguns pocavergonyes). No sé quanta tinta devem haver balafiat els uns i els altres! Mireu-me a mi en aquests moments.
A mi, al principi, em preocupaven les dues voluntats, la de la independència i la de la españolización, perquè pensava que el xoc de voluntats podia ser un problema dels grossos, però he de confessar-vos que ara estic molt més tranquil·la, perquè el príncep Felip ho ha dit ben clar: “Cataluña no es un problema”. Per primera vegada estic d'acord amb el trist aspirant a monarca: jo també pense que Catalunya no és un problema; el problema és Espanya. En aquest sentit, convindreu amb mi que, de fet, l'ambició d'unificació que recorre la sang dels espanyolistes des de fa segles no ens ha portat més que problemes a les cultures minoritàries, que ens veiem abocades a una anormalitat permanent a causa de la subnormalitat anticatalanista d'alguns (moltíssims) governants. Em sembla lamentable que després de tants anys de l'estat de les autonomies encara continue vigent el discurs franquista del “problema catalán”. Això és perquè igual no vam saber fer una transició com toca: si en lloc de 27 anys de Monarquia parlamentària portàrem 27 anys d'estat federal, segurament ara a penes escoltaríem parlar d'independència i d'españolizar el que no és espanyol malgrat els més de tres segles d'intents més o menys reeixits.
Balafie tinta per parlar d'espanyolisme el mateix dia que el govern s'enveneix en els mitjans de comunicació d'haver fet la desfilada militar més austera de la història de la democràcia. Tot i això, a mi em fa l'efecte que enlairar només mitja dotzena d'avions per embrutar el cel de roig i groc ja deu costar una pasta. No vull ni pensar el que els deu costar l'uniforme que li posen a la cabra que trauen a desfilar (enguany diuen que no era una cabra, sinó un xai, que es veu que deu ser més barat...). No sé a vosaltres, però a mi, l'animaló aquest em té acollonida, alguns anys (enguany no, per allò d'estalviar) li pinten les banyes daurades i sembla el mateix Maligne!
Tanmateix, ja em faig càrrec que fer visible que la bandera d'Espanya està per damunt de tot i treure l'exèrcit al carrer (amb cabra i tot, no sé si com a símbol dels soferts espanyolets) amb tot aquell armament tan lluent, en els temps que corren, és una acció totalment necessària, perquè els nacionalistes eixelebrats que celebrem la nostra diada a colp de dolçaina i tabalet en lloc de fer-ho amb avions, uniformes, fusells i cabra, hem de saber que Espanya té un exercit i nosaltres no
Ai! Ja feia dies que no filava cap teranyina columnística. Però és que, mireu, d'un temps ençà que estic una mica desbordada. M'ha entrat una mena de mania persecutòria que em dificulta l'ordre dels pensaments. No sé si a vosaltres us passa, però la veritat és que fa setmanes que la meua vida transcorre com un tren d'alta velocitat relliscant entre l'independència i la “españolización de los alumnos catalanes”. Sembla que tots parlem del mateix: l'independentisme i la “españolización” (la crisi ja ha passat de moda, per sort per a alguns pocavergonyes). No sé quanta tinta devem haver balafiat els uns i els altres! Mireu-me a mi en aquests moments.
A mi, al principi, em preocupaven les dues voluntats, la de la independència i la de la españolización, perquè pensava que el xoc de voluntats podia ser un problema dels grossos, però he de confessar-vos que ara estic molt més tranquil·la, perquè el príncep Felip ho ha dit ben clar: “Cataluña no es un problema”. Per primera vegada estic d'acord amb el trist aspirant a monarca: jo també pense que Catalunya no és un problema; el problema és Espanya. En aquest sentit, convindreu amb mi que, de fet, l'ambició d'unificació que recorre la sang dels espanyolistes des de fa segles no ens ha portat més que problemes a les cultures minoritàries, que ens veiem abocades a una anormalitat permanent a causa de la subnormalitat anticatalanista d'alguns (moltíssims) governants. Em sembla lamentable que després de tants anys de l'estat de les autonomies encara continue vigent el discurs franquista del “problema catalán”. Això és perquè igual no vam saber fer una transició com toca: si en lloc de 27 anys de Monarquia parlamentària portàrem 27 anys d'estat federal, segurament ara a penes escoltaríem parlar d'independència i d'españolizar el que no és espanyol malgrat els més de tres segles d'intents més o menys reeixits.
Balafie tinta per parlar d'espanyolisme el mateix dia que el govern s'enveneix en els mitjans de comunicació d'haver fet la desfilada militar més austera de la història de la democràcia. Tot i això, a mi em fa l'efecte que enlairar només mitja dotzena d'avions per embrutar el cel de roig i groc ja deu costar una pasta. No vull ni pensar el que els deu costar l'uniforme que li posen a la cabra que trauen a desfilar (enguany diuen que no era una cabra, sinó un xai, que es veu que deu ser més barat...). No sé a vosaltres, però a mi, l'animaló aquest em té acollonida, alguns anys (enguany no, per allò d'estalviar) li pinten les banyes daurades i sembla el mateix Maligne!
Tanmateix, ja em faig càrrec que fer visible que la bandera d'Espanya està per damunt de tot i treure l'exèrcit al carrer (amb cabra i tot, no sé si com a símbol dels soferts espanyolets) amb tot aquell armament tan lluent, en els temps que corren, és una acció totalment necessària, perquè els nacionalistes eixelebrats que celebrem la nostra diada a colp de dolçaina i tabalet en lloc de fer-ho amb avions, uniformes, fusells i cabra, hem de saber que Espanya té un exercit i nosaltres no
martes, 2 de octubre de 2012
La dona del polític
(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 29 de setembre)
Sabeu? Sóc d'aquelles persones que creu fermament que fer política és formar part de l'AMPA del col·legi dels teus fills, educar-los en l'escola pública i en valencià, parlar la teua llengua pese a qui pese, comprar en les tendes del barri i pagar per cada cosa un preu just. Fer política és també fer el teu treball com cal, assistir a les reunions de veïns o recollir els excrements del teu gos cada vegada que el passeges. Fer política és filar una columna, posar paraules al meu món petit i fer que els mots el fixen en el temps o fins i tot que el canvien, si convé.
Per a mi, com veieu, fer política és fer coses petites, però fer-les bé i fer-les dia a dia, sense defallir. A més, com alguns sabeu, milite des de fa molts anys en un partit polític. Hi pague religiosament la meua quota i els meus peatges perquè s'hi de diquen aquells que més temps i més ganes hi tinguen. Cert és, tanmateix, que sóc una militant més compromesa que convençuda, perquè no tinc clar que aquests que asseguren que rescaten persones i no bancs estiguen realment a l'altura de la taula de salvació que necessita el naufragi en què anem submergint-nos cada dia que passa. No crec, de fet, que hi haja cap sigla política que puga bastir un tauló suficientment sòlid per evitar-nos la tragèdia d'un ofegament indefugible.
I em pensava jo que la política, més enllà d'aquest petit desencís raonable en els temps que corren, no em portaria maldecaps importants. Tanmateix, fa un any i escaig, el dia després de les darreres eleccions municipals, em vaig despertar i resulta que el comptable amb qui m'havia casat, un idealista empedreït, s'havia convertit en polític de la nit al matí. Res greu ni important —direu— : regidor de l'oposició d'un ajuntament de poble, d'aquells que, com diu la veu popular (ara més que mai, perquè els grans partits s'han amorrat a la mesura populista de reduir polítics), cobra per no fer res. Aquesta falqueta l'escolte cada dia: que si estan allà per figurar, perquè no tenen res millor a fer, que si treballen poc i cobren molt. Ho escolte dir fins i tot a gent propera i suposadament afí a les idees de “l'ex-comptable/polític”, a gent que hauria de remar amb nosaltres perquè no se'ns enfonse el vaixell a cop de retallada i de despropòsit. Sembla que això de dedicar-se a la política és la panacea que a alguns els deu haver canviat la vida (per a bé) una cosa de no dir.
No negaré que a mi la vida també m'ha canviat. De fet, se'm va regirar en un dia. De sobte el comptable, que tenia un horari llarg però concret des de feia més de vint anys, va deixar de tindre'l. Ara ix de casa a quarts de vuit del matí i la major part dels dies no sabem si vindrà a dinar ni a quina hora arribarà a sopar, ni si després de sopar vindrà al llit a una hora raonable o s'abraçarà a l'ordinador i a un informe de no sé quina història, perquè demà té una comissió a tal hora, un ple a tal altra i una reunió amb no sé qui no sé quan. I tot això s'ha de preparar. Abans les nostres converses giraven al voltant de coses senzilles, de projectes comuns: els nostres fills, les vacances d'estiu, l'escapadeta que pensàvem fer els dos sols si els estalvis ens arribaven (ara ja no en podem ni tindre, d'estalvis...), l'últim llibre que havíem llegit, la manera com enfocaven les notícies unes cadenes o unes altres... Ara les nostres converses (de vegades simples monòlegs) s'han omplit de noms de gent que no conec ni m'interessa conèixer (però de qui m'ha de parlar si no és de la gent que li ompli ara els dies?), de propostes i de projectes que, tot i que em semblen lloables i fins i tot necessaris, no són una prioritat per a una dona en les meues circumstàncies. Sincerament: esborre del calendari cada dia que passa amb la secreta il·lusió que el temps passe de pressa i desaparega el polític i torne el comptable. Si és que això és encara possible.
Sí que et canvia la vida, la política, sí. Fixeu-vos que fa poc, l'Eulàlia G, la meua princesa petita, em va preguntar: “Mama, per què estem tan soles? És que el papa ja no viu en casa?” I de sobte, jo, que sempre presumisc d'estar avesada a la soledat pel meu treball de despatx i biblioteca, em vaig adonar que ara estic més sola que mai. No hi ha res que em faça sentir més soledat que la política, ni el silenci sepulcral de la meua biblioteca, ni la grisor del despatx en què us escric.
Sabeu? Sóc d'aquelles persones que creu fermament que fer política és formar part de l'AMPA del col·legi dels teus fills, educar-los en l'escola pública i en valencià, parlar la teua llengua pese a qui pese, comprar en les tendes del barri i pagar per cada cosa un preu just. Fer política és també fer el teu treball com cal, assistir a les reunions de veïns o recollir els excrements del teu gos cada vegada que el passeges. Fer política és filar una columna, posar paraules al meu món petit i fer que els mots el fixen en el temps o fins i tot que el canvien, si convé.
Per a mi, com veieu, fer política és fer coses petites, però fer-les bé i fer-les dia a dia, sense defallir. A més, com alguns sabeu, milite des de fa molts anys en un partit polític. Hi pague religiosament la meua quota i els meus peatges perquè s'hi de diquen aquells que més temps i més ganes hi tinguen. Cert és, tanmateix, que sóc una militant més compromesa que convençuda, perquè no tinc clar que aquests que asseguren que rescaten persones i no bancs estiguen realment a l'altura de la taula de salvació que necessita el naufragi en què anem submergint-nos cada dia que passa. No crec, de fet, que hi haja cap sigla política que puga bastir un tauló suficientment sòlid per evitar-nos la tragèdia d'un ofegament indefugible.
I em pensava jo que la política, més enllà d'aquest petit desencís raonable en els temps que corren, no em portaria maldecaps importants. Tanmateix, fa un any i escaig, el dia després de les darreres eleccions municipals, em vaig despertar i resulta que el comptable amb qui m'havia casat, un idealista empedreït, s'havia convertit en polític de la nit al matí. Res greu ni important —direu— : regidor de l'oposició d'un ajuntament de poble, d'aquells que, com diu la veu popular (ara més que mai, perquè els grans partits s'han amorrat a la mesura populista de reduir polítics), cobra per no fer res. Aquesta falqueta l'escolte cada dia: que si estan allà per figurar, perquè no tenen res millor a fer, que si treballen poc i cobren molt. Ho escolte dir fins i tot a gent propera i suposadament afí a les idees de “l'ex-comptable/polític”, a gent que hauria de remar amb nosaltres perquè no se'ns enfonse el vaixell a cop de retallada i de despropòsit. Sembla que això de dedicar-se a la política és la panacea que a alguns els deu haver canviat la vida (per a bé) una cosa de no dir.
No negaré que a mi la vida també m'ha canviat. De fet, se'm va regirar en un dia. De sobte el comptable, que tenia un horari llarg però concret des de feia més de vint anys, va deixar de tindre'l. Ara ix de casa a quarts de vuit del matí i la major part dels dies no sabem si vindrà a dinar ni a quina hora arribarà a sopar, ni si després de sopar vindrà al llit a una hora raonable o s'abraçarà a l'ordinador i a un informe de no sé quina història, perquè demà té una comissió a tal hora, un ple a tal altra i una reunió amb no sé qui no sé quan. I tot això s'ha de preparar. Abans les nostres converses giraven al voltant de coses senzilles, de projectes comuns: els nostres fills, les vacances d'estiu, l'escapadeta que pensàvem fer els dos sols si els estalvis ens arribaven (ara ja no en podem ni tindre, d'estalvis...), l'últim llibre que havíem llegit, la manera com enfocaven les notícies unes cadenes o unes altres... Ara les nostres converses (de vegades simples monòlegs) s'han omplit de noms de gent que no conec ni m'interessa conèixer (però de qui m'ha de parlar si no és de la gent que li ompli ara els dies?), de propostes i de projectes que, tot i que em semblen lloables i fins i tot necessaris, no són una prioritat per a una dona en les meues circumstàncies. Sincerament: esborre del calendari cada dia que passa amb la secreta il·lusió que el temps passe de pressa i desaparega el polític i torne el comptable. Si és que això és encara possible.
Sí que et canvia la vida, la política, sí. Fixeu-vos que fa poc, l'Eulàlia G, la meua princesa petita, em va preguntar: “Mama, per què estem tan soles? És que el papa ja no viu en casa?” I de sobte, jo, que sempre presumisc d'estar avesada a la soledat pel meu treball de despatx i biblioteca, em vaig adonar que ara estic més sola que mai. No hi ha res que em faça sentir més soledat que la política, ni el silenci sepulcral de la meua biblioteca, ni la grisor del despatx en què us escric.
lunes, 24 de septiembre de 2012
La paleta de la Fini
(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" dissabte 21 de setembre)
No em malinterpreteu: la Fini no és cap paleta. És una xica del camp d'Elx, que parla valencià amb un preciosíssim accent del Baix Vinalopó. La vaig “coneixtre” a les Sessions de conversa que celebrem a la Delegació d'Alacant de l'Institut d'Estudis Catalans (use a consciència el verb “celebrar”). La Fini, com us dic, va començar a assistir a les sessions perquè és esteticista i professora d'estètica i tenia ganes d'assolir una certa fluïdesa lingüística per poder fer les seues classes en “bon valencià”. A ella, com a tots els que hi vénen, li vam explicar que allà no fem classes de llengua, que les Sessions de Conversa de la Delegació d'Alacant de l'IEC són un fòrum de reflexió i debat obert a tots aquells que tinguen ganes de vindre-hi a interpretar en la nostra llengua la realitat que ens envolta i, per tant, a matisar-la o fins i tot a convertir-la en una realitat diferent. I, la Fini, malgrat tot, s'hi va voler quedar.
Ara que encetem el tercer any de converses compartides al voltant de la taula de la Biblioteca Enric Valor-IEC, a la Seu Universitària d'Alacant, veig que les nostres Sessions de Conversa són molt més que un fòrum de debat. Al llarg d'aquests mesos hem esdevingut un punt de trobada per a molta gent valencianoparlant que té ganes de sentir-se normal usant la seua llengua en aquestes contrades del Sud, i hem sigut també un lloc d'acollida per a tots aquells castellanoparlants que han volgut veure la vida amb els nostres ulls i escoltar-la en la nostra llengua per saber qui som, com som i què ens fa diferents, què ens allunya i que ens apropa.
El que més ens ha apropat, indubtablement, ha estat la llengua. A través d'ella hem après moltes coses els uns dels altres. En aquest sentit, he de dir-vos que el dia que més ens apropa és el divendres. Els divendres, de 10 a 12, la Sessió de Conversa parla en femení: no sé per quina estranya raó només hi vénen dones. Dones de diverses edats amb moltes ganes de parlar i compartir experiències. Ara la Maria José vol saber com es planten els magraners, perquè en les terres de la sogra que li han tocat en herència n'hi havia tres que s'han quedat en les fites de la part del cunyat. Divendres que ve farem un escorcoll entre els llibres de la Secció de Ciències Biològiques per a veure què hi podem fer.
Sabeu? Fou també un divendres de finals de desembre de l'any passat, en una Sessió en què llegíem un article de la revista Mètode sobre la maternitat, que la Carmen va pensar el seu fill, que naixerà aquesta mateixa setmana i es dirà Hèctor, així, amb l'accent obert, malgrat que els seus pares són castellanoparlants de Virgen del Remedio.
Divendres passat la Fini va aparèixer per la Sessió de conversa carregada amb una paleta de colors d'ombres d'ulls i un pot de pinzells, jo hi vaig posar el DIEC sobre la taula i totes van aprendre que els polvos que ens posem a la cara s'han de dir pólvores en “bon valencià” i que el coloret s'ha de pintar des dels pòmuls fins a les temples, no fins a les siens i que ens hem de fer la ratlla de l'ull per fora i no per dins i amb un pinzell esbiaixat, no sesgat i la Fini amb la seua paleta ens va acolorir una mica el matí del divendres.
Com veieu, la llengua, cada sessió de conversa que passa, ens apropa un poc més malgrat les nostres diferències culturals i lingüístiques i ens fa la vida una mica més amable; perquè com us he dit: les Sessions de Conversa de la Delegació d'Alacant de l'IEC, de vegades, són molt més que un simple fòrum de debat i la gent que hi ve comença a saber que “coneixtre” una llengua va molt més enllà d'aprovar un examen, fer una bona classe o expressar una simple opinió més o menys sostenible.
No em malinterpreteu: la Fini no és cap paleta. És una xica del camp d'Elx, que parla valencià amb un preciosíssim accent del Baix Vinalopó. La vaig “coneixtre” a les Sessions de conversa que celebrem a la Delegació d'Alacant de l'Institut d'Estudis Catalans (use a consciència el verb “celebrar”). La Fini, com us dic, va començar a assistir a les sessions perquè és esteticista i professora d'estètica i tenia ganes d'assolir una certa fluïdesa lingüística per poder fer les seues classes en “bon valencià”. A ella, com a tots els que hi vénen, li vam explicar que allà no fem classes de llengua, que les Sessions de Conversa de la Delegació d'Alacant de l'IEC són un fòrum de reflexió i debat obert a tots aquells que tinguen ganes de vindre-hi a interpretar en la nostra llengua la realitat que ens envolta i, per tant, a matisar-la o fins i tot a convertir-la en una realitat diferent. I, la Fini, malgrat tot, s'hi va voler quedar.
Ara que encetem el tercer any de converses compartides al voltant de la taula de la Biblioteca Enric Valor-IEC, a la Seu Universitària d'Alacant, veig que les nostres Sessions de Conversa són molt més que un fòrum de debat. Al llarg d'aquests mesos hem esdevingut un punt de trobada per a molta gent valencianoparlant que té ganes de sentir-se normal usant la seua llengua en aquestes contrades del Sud, i hem sigut també un lloc d'acollida per a tots aquells castellanoparlants que han volgut veure la vida amb els nostres ulls i escoltar-la en la nostra llengua per saber qui som, com som i què ens fa diferents, què ens allunya i que ens apropa.
El que més ens ha apropat, indubtablement, ha estat la llengua. A través d'ella hem après moltes coses els uns dels altres. En aquest sentit, he de dir-vos que el dia que més ens apropa és el divendres. Els divendres, de 10 a 12, la Sessió de Conversa parla en femení: no sé per quina estranya raó només hi vénen dones. Dones de diverses edats amb moltes ganes de parlar i compartir experiències. Ara la Maria José vol saber com es planten els magraners, perquè en les terres de la sogra que li han tocat en herència n'hi havia tres que s'han quedat en les fites de la part del cunyat. Divendres que ve farem un escorcoll entre els llibres de la Secció de Ciències Biològiques per a veure què hi podem fer.
Sabeu? Fou també un divendres de finals de desembre de l'any passat, en una Sessió en què llegíem un article de la revista Mètode sobre la maternitat, que la Carmen va pensar el seu fill, que naixerà aquesta mateixa setmana i es dirà Hèctor, així, amb l'accent obert, malgrat que els seus pares són castellanoparlants de Virgen del Remedio.
Divendres passat la Fini va aparèixer per la Sessió de conversa carregada amb una paleta de colors d'ombres d'ulls i un pot de pinzells, jo hi vaig posar el DIEC sobre la taula i totes van aprendre que els polvos que ens posem a la cara s'han de dir pólvores en “bon valencià” i que el coloret s'ha de pintar des dels pòmuls fins a les temples, no fins a les siens i que ens hem de fer la ratlla de l'ull per fora i no per dins i amb un pinzell esbiaixat, no sesgat i la Fini amb la seua paleta ens va acolorir una mica el matí del divendres.
Com veieu, la llengua, cada sessió de conversa que passa, ens apropa un poc més malgrat les nostres diferències culturals i lingüístiques i ens fa la vida una mica més amable; perquè com us he dit: les Sessions de Conversa de la Delegació d'Alacant de l'IEC, de vegades, són molt més que un simple fòrum de debat i la gent que hi ve comença a saber que “coneixtre” una llengua va molt més enllà d'aprovar un examen, fer una bona classe o expressar una simple opinió més o menys sostenible.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)