Fer les maletes

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" l'1 de maig)

Comence a filar aquesta teranyina després d’haver participat com a ponent en la Jornada sobre eixides professionals de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat d’Alacant. A mi m’ha tocat intervenir-hi juntament amb professionals de la Filologia Hispànica i dels Estudis àrabs i Islàmics. Ens escoltaven estudiants que devien tenir entre 18 i 24 anys. Per les formes, l’interés que hi posaven i les preguntes que feien se’ls veia persones preparadíssimes i, com molts joves, amb moltes ganes de treballar i de fer de la seua vida i de la dels altres un lloc cada dia més amable, que és del que es tracta en definitiva quan et formes: ajudar a la millora del món propi i aliè

            Tot i que ja sabeu que per a certes coses sóc una gran mentidera, avui he mirat de ser el més objectiva possible i explicar que és cert que el món laboral està molt difícil per a tots, però que jo, mal que bé, des que vaig acabar d’estudiar no he deixat de treballar amb faenes millor o pitjor remunerades, però sempre relacionades amb els meus estudis: la literatura, el periodisme, la docència i, sobretot, la gestió cultural i la dinamització lingüística. També és cert que, de vegades, he hagut de combinar-ne més d’una i més de dues per a arribar a fi de mes. Tanmateix això té l’avantatge que he acabant sent una professional versàtil i que encaixa molt bé en diversos llocs de treball.

            Una de les qüestions que més preocupava als estudiants que m’han preguntat han sigut les oposicions, perquè tal com estan les coses corren rumors que no se’n convocaran en anys. Veureu, jo mai no he tingut la necessitat ni la voluntat de fer oposicions; per una banda perquè no tinc interés de moure’m de casa meua i he tingut la sort que amb el meu curriculum i la meua bona capacitat de treball sempre he trobat un lloc on guanyar-me el pa i, per una altra perquè des dels tres fins als 25 anys em vaig passar la vida fent les maletes. Recorde el silenci sepulcral de les meues vesprades infantils quan el pare havia d’estudiar per a les oposicions, recorde amb horror el primer dia de classe en un grapat de col·legis nous, amb xiquets estranys que em miraven com si fóra una extraterrestre. Tinc gravat a l’ànima el primer dia de 6é d’EGB: la classe tenia 30 tauletes i jo era la que feia 31... Recorde els ullets de les xiquetes estacades en les meues sabatilles de tennis i els somriures maliciosos que provocava la meua granota texana. Recorde ma mare experta a fer maletes i a encabir-les en armaris aliens, de vegades sota el llit perquè les cases que llogàvem no tenien ni armari, una mare de tracte amabilíssim amb les veïnes, però solitària al cap i a la fi.  I, entre vosaltres i jo: el costum de fer maletes em va fer la dona que sóc: una dona incapaç d’arrelar enlloc. Una dona experta a alçar murs sense escletxes per on es puga col·lar una amistat duradora, no siga que un dia em toque dir adéu i la distància i el temps em facen el comiat massa dolorós.

            Els meus companys de Filologia Hispànica i els d’Estudis àrabs i Islàmics, defugen parlar als joves del tema de les (no) oposicions i animen els estudiants dient-los que no han de patir i que no han de posar-se límits ni fronteres, que el futur és fantàstic si te’n vas fora de casa. Els diuen que han de preparar-se per a eixir a l’estranger i buscar-se la vida en un altre país, que això els farà persones més completes. No sé... això a mi em sona a “caspa”, a “Vente a Alemania, Pepe”, perquè en cap moment els comenten els sous que tindran a l’estranger. En cap moment els diuen que seran persones culturalment més completes i familiarment quedaran una mica mutilades. No sé vosaltres, però a mi, tot i que m’encanta viatjar, m’agraden les meues fronteres: jo m’he preparat per a treballar a casa meua, per a millorar el meu entorn més immediat perquè la peça de trencaclosques que ens ha tocat en aquesta societat de la mundialització (ans “globalització”) siga el més agradable possible i siga respectada i coneguda en justa mesura. No sé vosaltres, però jo em pregunte: en quina societat vivim quan hem de dir als nostres joves que si volen sobreviure han de fer les maletes i deixar-ho tot i no mirar enrere? Què i qui ens ajudarà a fer el nostre món petit una mica més amable, més salubre i més culte?

Una dona sense paraula

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui", dilluns de Pasqua)


Ara que estem acabem de passar
la Setmana Santa i –supose jo- molts creients faran cua a la porta dels
confessionaris per alleugerir les seues conciències, deixeu que aquesta
descreguda que us escriu us faça una confessió: sóc una mentidera i una dona
sense paraula. Sí, sí, com ho escolteu (llegiu)!
Ho pensava fa uns dies, asseguda en
una taula redona (no sé per què es diu així, si són rectangulars...) sobre les
eixides laborals de la filologia catalana, a la qual assistisc des de fa quasi
una dècada per mostrar les excel·lències de la meua professió. Deia jo (dic
sempre) davant un centenar d’estudiants de batxiller, que jo l’únic que he
tingut clar en aquesta vida és que el que més m’agrada és ser escriptora.
Primera mentida. Escriure per a mi és un fet dolorós i de vegades impossible.
De fet, en els últims temps només escric per vergonya. Sí, si, com ho llegiu:
Per vergonya. Escric perquè fa uns mesos vaig dir al meu bon amic Javier Torres
(que, per cert, és un dels pocs que s’interessa per la meua literatura...) que
pensava escriure un llibre de relats. Als pocs dies li’n vaig enviar quatre
(Sóc d’aquelles persones que té arrancada de somera i...) i li vaig comentar
que començava el cinqué: “El Mestre”. I des de llavors, cada dia em pregunta
“Com va el teu mestre?” I em diu que, al final del dia, faces el que faces, el
que compta és el que has escrit. I jo escric per no haver-li de dir que el meu
mestre no va... i que al final del dia he fet ben poques coses literàriament significatives.
Això em porta al cap un altre bon
amic, el Ximo Espinós, que abans que fórem amics (això és important anotar-ho),
va dir en una conferència que jo era una “jove promesa de la nostra
literatura.”. Ja veieu que he deixat de ser jove i que no he escrit res que
salve la nostra literatura de la marginalitat a què ens té sotmesos la situació
sociolingüística que ens ha tocat viure.
Com
us dic: sóc una dona sense paraula i, a més a més, mentidera, perquè fa uns
dies, quan els meus cadells Joan i Carles C. arribaren a casa amb les notes del
segon trimestre em vaig adonar que l’únic que tinc clar que m’interessa de
veritat en la vida són ells: uns xiquets brillants, aplicats, alegres i
obedients (per sort, obedients no ho són sempre). I, sabeu? Vaig començar a
escriure intensíssimament als vint-i-pocs anys quan em vaig adonar que la vida
que m’havia inventat era un pur naufragi. Quan en tenia 28, des de Colòmbia
m’arribà la telefonada que m’anunciava l’existència de Joan, el tauló que em va
fer més fàcil aprendre a nadar. Fou llavors que vaig canviar els meus enormes
blocs de notes per una llibreteta i ja vaig començar a intuir que aquell canvi
faria més lenta la meua escriptura. Un parell d’anys després, quan ja havia
arribat, abraçada al meu tauló, a la calma de la platja, una altra telefonada,
aquesta des de Bolívia, m’anunciava l’existència del meu Carletes i vaig haver
de canviar la llibreteta per simples paperets solts que anava deixant ací i
allà. Llavors la meua escriptura va passar de lenta a quasi telegràfica. I als
34 m’arribà l’Eulàlia G., el meu crisantem tardà, i la meua literatura va es va
convertir en una feble columna de fum teranyinosa. I, sabeu? Els mire a ells i
m’alegre de no haver complit les meues promeses literàries.

En el país dels idiotes...

(Columna per al diari "El Punt")

En el país dels idiotes l’ignorant és el rei! Ja deveu haver vist que últimament estic fascinada per la idiotesa. Fa uns dies ja us vaig reportar una de les frases idiotes (en el sentit filolòfic de la
paraula, ja m’enteneu...) que de sobte han començat a omplir la meua vida. Era aquella de: “si els professors tenen un problema, que se’l solucionen ells i que no ens involucren a nosaltres”. Des d’aquella frase, de la qual no han passat molts dies, per cert, la meua vida quotidiana podria constituir un imaginari de la idiotesa. De fet, fins i tot a mi, que ja sabeu que sóc ingènuament
optimista malgrat els temps que corren i que confie plenament en la sensatesa
de la gent que està ofegada per les circumstàncies a què ens ha abocat una economia
estúpida i una política drechona de la buena., ara em costa de creure que no vivim en un país d’idiotes.
Deixeu-me doncs, que continue amb el meu particular anecdotari idiota. No fa molt,la meua amiga MC, funcionària de la universitat, va decidir fer-se un canvi d’imatge i, veureu, resulta que el nou tall de cabells li va costar un disgust (i no sé com no li va costar també
una úlcera d’estómac). Coses que passen a les perruqueries! La seua companya de tisora, resulta que va decidir cantar les excel·lències de la ganduleria dels funcionaris (paràsits de la societat, que els mantenim entre tots amb el magre sou que cobrem de l’atur...): que si tenen moltes vacances, que si cobren sense treballar, que si fitxen i se’n van a portar els fills a escola
tranquil·lament, que si no mouen el cul de la cadira, que si els paguem el sou entre tots total per a res.... Xica! Si funcionari pot ser qualsevol! No sé a què esperes tu per canviar la tisora per un simple temari i preparar-te tu unes oposicions: només has d’estudiar per tindre un títol mínim, deixar els teus fills amb qui siga per poder anar a una acadèmia a treballar-te el temari, estudiar de manera implacable mitja dotzena d’hores diàries... I amb el que saps, doncs ajudar al fet que el país funcione (són funcionaris, no sé si capteu el joc de paraules) una mica millor... Pena em va fer la meua amiga, que, per cert, sempre em diu que quan algú enceta el tema del funcionariat, a ella li entren ganes d’eixir corrents i pegar una portada. Que t’agafe aquest impuls en la perruqueria és una putada, perquè amb els rulos posats o el cabell cobert pel paper d’alumini de les metxes, no pots pegar una portada amb dignitat...
I ja que he tret el concepte de ladignitat, no me’n puc estar de contar-vos que a pocs dies de la vaga general coincidesc amb una companya d’edifici (amb poca dignitat de treballadora)i, l’hora d’entrar al treball i quan entrem a l’ascensor, tot i que podia haver-li preguntat si li semblava que feia un dia preciós, li dic, ingènua de mi: “Què,com tenim el tema de la vaga?”. “Ay, mira, -em contesta- yo no voy a hacer porque hay tantas cosas que me gustan y no me quejo...” Pense jo dos segons i li dic “Xica, pos hases mal de no quejar-te”... Ella no sembla que s’ature molt a pensar el contraargument: “No, no pero es que si hago guelga me descuentan el día...” (No penseu que escric en castellà perquè les idioteses es dieuen només en castellà, però és que per aquestes contrades del Sud, malgrat que els polítics diuen que hem assolit els nivells de normalització desitjables, encara tenim la llengua molt limitada, quasi tan limitada com la intel·ligència d’alguns...) . “Dona –li dic jo- a mi també em descompten el jornal i mira...” Es queda un moment en silenci, pren carrereta i m’aboca: “Ya, pero por muy injusta que sea la reforma laboral esta, como a mi me contrataron hace años, no me afecta...” Pa flipar la gachi!Pues xica, lo dicho: qui vinga darrere que tanque la porta, a veure si es queden fora els reis de la ignorància i la idiotesa!!

Malgrat la idiotesa

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" el 14 de març de 2012).

No fa gaire us comentava un parell de coses d'aquelles que posen en perill el
meu aparell digestiu, com eren el bilingüisme, per un costat, i la prepotència
dels que ens governen, per un altre. No us penseu, però, que únicament perilla
la salut dels meus budells, no. L'actualitat i l'actitud d'alguna gent pot
arribar a trasbalsar greument l'estabilitat del meu delicat sistema nerviós. Tal
com vaig fer en la teranyina de la setmana passada, us explicaré dues anècdotes
d'aquelles que, segons com te les prengues, poden minar la il·lusió dels que ens
esforcem perquè el nostre món siga una mica més igualitari, més respectuós i més
solidari.
Mireu, fa uns dies, una senyora, ja entradeta en anys, va venir a la Seu
universitària d'Alacant a queixar-se del cinema en valencià. Allà no tenim
pràcticament res a veure amb aquesta activitat, simplement ens limitem a
custodiar i a repartir les invitacions, que la gent pot recollir lliurement. Els
meus companys de secretaria, farts de la insistència de la senyora, li van dir
que allà l'única que sap “coses de llengua” és l'habitant de la tercera planta,
la “curranta” de l'IEC. I allà que em ve la senyora furibunda a demanar-me
explicacions de per què feien cinema en valencià debades i no en feien també
debades en castellà. Després d'una llarga i didàctica explicació sobre la
normalització lingüística i la necessitat de protegir la llengua minoritària com
a bé comú que acabava amb l'afirmació “Si tinguérem una administració normal
capaç de cobrir les necessitats lúdiques de tots els ciutadans independentment
de la llengua que parlen, no hauríem de fer activitats com la del cinema en
valencià”, la senyora —repetesc— furibunda, m'abocà: “Pues si no podeis tener
cine en valenciano, os quedais en casa, que en Alicante lo que més se habla es
el espanyol!”
D'altra banda, també fa uns dies, camí de la concentració habitual de la
comunitat educativa en contra de les retallades en educació, escolte a peu de
pati una persona que diu: “Si els professors tenen un problema, que se'l
solucionen ells, els altres no tenim perquè pagar-ho!” Heu vist afirmació que
s'acoste més al concepte filosòfic d'idiota (individualista, egoista, ciutadà
que no s'ocupa dels assumptes públics)? No havíem quedat que la democràcia,
sobretot a partir de la Revolució Francesa, es fonamentava en els principis de
llibertat, igualtat i fraternitat (ara solidaritat)? Deixant de banda que els
professors no tenen un problema que s'hagen creat ells, i encara que fóra així,
l'obligació d'una societat democràtica és buscar solucions entre tots ajudar-nos
els uns als altres, fent política en el sentit ple de la paraula: millorant la
nostra quotidianitat, la de tots. Una societat d'insolidaris està a un pas de la
imbecilitat.
Siga com siga, jo, que com sabeu sóc optimista fins fregar la ingenuïtat,
pense que les actituds que poden minar la il·lusió són puntuals i anecdòtiques,
que el que hem de valorar són altres qüestions, com per exemple el fet que el
cinema en valencià s'ompli de gom a gom cada vegada que es fa, que debats com el
que vam celebrar dimecres dia 7 amb Salvador Giner (President de l'IEC) sobre
les alternatives al capitalisme va transcórrer en una perfecta harmonia,
llibertat i normalitat de lingüística i hem de valorar positivament també que
les portes dels col·legis, almenys les del meu, cada vegada s'omplin de més
pares que fem suport als professors en la seua reivindicació última: millorar
les condicions de l'educació dels nostres fills. Millorar, per tant, un futur
que ara es veu tan gris.

Coses que em fan venir mal de panxa

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" el 2 de març)


Sabeu? Fa uns dies que comence a preocupar-me seriosament per la meua salut mental, perquè he notat que he caigut en una mena de masoquisme mediàtic que està afectant, a més a més, el meu aparell digestiu. Us en posaré un exemple. Ara, quan arribe a casa al migdia, engegue la tele (que ja és mala cosa), em pose la Primera (per allò que se suposa que els informatius són els més imparcials) i em servisc el primer plat de cara a l'informatiu territorial. Imparcials no sé si són en aquest programa, però com que ja sabeu que el bilingüisme “bien entendido” em regira una mica l'estómac, el primer plat ja se'm fa pesat. No sé si us heu adonat que aquest programa és la mar de “bilingüísticament” correcte: la locutora que presenta les notícies, ho fa en valencià, però totes les altres connexions, les notícies a peu de carrer, etc, estan reportades en veus en castellà. Totes.
Una de les coses més curioses, però, són la secció d'esports: reportada també en castellà per Salva Campos, que no fa molts mesos era capaç de parlar valencià quan presentava ell l'informatiu territorial. També criden l'atenció alguns meteoròlegs, amb noms en valencià, explicant l'oratge de la Comunitat Valenciana, en castellà. Ja em pense jo que una televisió pública té l'obligació de representar la societat en general. Però, dic jo, no té l'obligació també d'aprofitar el poder que té en benefici de la normalització lingüística? No sé jo... a mi, almenys, escoltar periodistes que sé amb certesa que són bilingües, parlar només castellà em fa sensació de deixadesa i de treball fet a mitges.
Però no us penseu que és només aquest treball mal (o poc) fet el que em regira l'estómac. Poses la cadena que poses, les notícies que ens toca escoltar (com els temps que ens toca viure), també fan venir mal de panxa. L'altre dia, per exemple, les postres me les va agrejar el Presidente Rajoy, amb aquella expressió impertorbable, abraçat al faristol d'una sala de premsa i aferrat al poder que dóna el micro, dient que no tem les manifestacions en contra de la seua política (perquè no pensa escoltar-les, naturalment), perquè confia en la sensatesa dels espanyols. Vés per on! Per una vegada estic jo d'acord amb el Presidente: confie en la sensatesa dels milers de ciutadans que s'han llançat als carrers bramant contra la insensatesa de la política del PP.
Confie en els nostres polítics del futur: aquells milers de joves que han pres places, instituts i universitats reclamant el que saben seu; aquells estudiants que s'han refet dels cops de porra i ens han avançat la primavera entre la grisor de tants abusos de poder. Confie també que aquests joves no canviaran les rastes pels tratges fets a mida...

Més enllà de la impotència.

(Columna publicada en el diari EL Punt/Avui, el 21 de febrer de 2012)

Supose que ja deveu haver notat que fa temps que no file cap ni una teranyina. De fet, ja fa dos mesos que hem encetat nou any i no m'he despenjat del fil ni per desitjar-vos als molts o pocs que em llegiu que tingueu un bon 2012. Però és que crec que la possibilitat de tenir un bon any (uns bons quatre anys) últimament no entra en les meues expectatives. Veig que m'he anat deixant amarar per aquesta mena de depressió que d'uns mesos ençà forada la psicologia de la societat, almenys del món petit que m'envolta a mi. Cada dilluns, quan òbric la Biblioteca Enric Valor per al programa del Voluntariat pel valencià i espere els assistents a la nostra Aula de conversa em prepare psicològicament per empomar desencisos i impotència. Cada dilluns, dimecres i divendres és el mateix. Fa només uns mesos la nostra tertúlia s'omplia d'indignats i ara comencem a ser una mena de refugi de la impotència. Al voltant de la nostra taula, s'asseuen aturats desesperançats, professors interins amb l'aigua al coll, infermeres amb el sou al límit, homes i dones que acaben de perdre la seua faena i la decepció tiny de gris la nostra conversa. I sabeu? La grisor lleva les ganes de tot, fins i tot d'escriure.
Aquests dies, però, veig que el meu silenci és un escut falaç: per molt que calle, no puc deixar de mirar al meu voltant i adonar-me que la impotència no és una bona eixida. No puc callar quan òbric el periòdic i veig, en ple segle XXI, adolescents aterrides maldant per alliberar-se de les mans enguantades dels antidisturbis. No puc callar quan cada dijous assistisc puntual a la concentració de les 12.30 a fer suport als professors del col·legi dels meus fills (que acumula un deute de la Conselleria de més de 60.000 €) i no veig ni mitja dotzena de pares i quan plantege el tema a la Junta de l'AMPA la contestació que rep és que no fan suport a les reivindicacions dels mestres, perquè aquests utilitzen els xiquets com a arma per a aconseguir els seus interessos. I és que els alumnes del CEIP La Almazara de Sant Vicent del Raspeig s'han quedat sense festa de carnaval i sense excursions perquè l'equip docent ha decidit, com a mesura de pressió, no anar més enllà del que és estrictament curricular, perquè demanen que es mantinga la pedagogia terapèutica i se'ls paguen els deutes de manteniment del col·legi, entre altres coses. Però clar, què són un logopeda i les beques de menjador o el paper de fotocòpies o el del cul, al costat d'una bona excursió i un “festorro” de carnestoltes? Això és el que tenim: la cultura del “Panem et circenses”.
Aquesta ignorància és, en part, el que a molts ens crea impotència; però jo crec que no hem de deixar que la impotència ens arrossegue a la indiferència i/o a la inactivitat; perquè igual que fa uns mesos hi havia milers d'indignats, ara hi ha milers d'impotents i si ens aturem a mirar què hi ha més enllà de la nostra impotència veurem que hi ha moltes persones que no pensem creure'ns que per a eixir de la crisi els més pobres han de fer un esforç econòmic brutal, mentre els més rics continuen sense tributar de manera equitativa; som molts els qui pensem que l'obligació del govern és garantir als nostres fills un ensenyament públic de qualitat; som molts els qui pensem que totes les persones ens mereixem unes condicions de treball dignes. En som molts. Ara només hem de tindre clar que la unitat, la bona organització, la perseverança, la paciència i la constància podran més que les “reformas necesarias”, els “decretazos” i les porres. Prendre els carrers és només el primer pas.

LA TEBIOR DEL BILINGÜISME

Ja deveu haver endevinat en més d’una ocasió que jo no sóc una gran defensora del bilingüisme (ni mal ni “bien entendido”). No perquè pense que el bilingüisme és el primer pas per la la subsitució lingüística –que també-, sinó perquè crec que el bilingüisme és, per una banda, molt poc pràctic i per una altra, una actitud covarda o, si més no, enganyosa, per exemple a l’hora de guanyar vots. En aquest sentit, tinc la sensació que la pràctica del bilingüsme és una manera de no gosar dir les coses pel seu nom. De no mullar-se, vaja.
A més a més, el bilingüisme, en ocasions, provoca situacions d’allò més pintoresques. Fixeu-vos que no fa gaires dies, a la Universitat d’Alacant es va celebrar un acte contra la violència de gènere, dins el marc de la campanya “Ámame bien” amb la corresponent traducció al valencià (perquè les institucions solen ser políticament correctes) “Estima’m bé”. El lema de l’acte era (contra la violencia de género): “Sal pitando”. És a dir: “sal corriendo, deprisa.” Estem d’acord? Bé, doncs el lema en valencià era “ix xiulant”... És a dir, “dissimulant, amb més o menys tranquil·litat”. És o no?
El paper on es podia llegir aquest lema porta el segell de diverses institucions, a banda de la Universitat d’Alacant: L’Ajuntament de Sant Vicent del Raspeig, el Ministeri de Sanitat, política social i igualtat i la Diputació d’Alacant. Preguntem als tècnics del Secretariat de Promoció del Valencià de la UA i ens diuen que ells no en sabien res, ni del text, ni de la traducció. Ens sembla paradoxal la coincidència que uns mesos, unes setmanes, uns dies abans d’aquest acte (i de molts altres), és notícia el fet que algunes institucions valencianes, com la mateixa Conselleria d’Educació, està prescindint dels serveis dels assessors lingüistes i dels traductors perquè “ja no són necessaris”. Estic totalment d’acord: els traductors informàtics ja la caguen sols! Els traductors informàtics, sense la revisió d’un tècnic especialitzat empobreixen la llengua, però són barats i, total!, qui perd el temps llegint en dues llengües la mateixa informació?
Un altre cas com un cabàs és el mur de Facebook de Compromís per Sant Vicent. També en bilingüe amb estupideses del tipus “Este miércoles hay reunión a las 20.30/ Aquest dimecres hi ha reunió a les 20.30”. Però si el text és pràcticament igual! La intel·ligència de qui s’hi menysprea? Això sí: el text en castellà hi apareix en primer lloc! Jo és que “flipo/flipe”! No havíem quedat que per a suportar i esperonar la tebior i la manca de compromís que suposa el bilingüisme ja teníem altres partits... Voleu dir que no estem a un pas del “Compromiso”? Jo és que crec que hi ha concessions que no s’haurien de fer; que en aquestes coses de la política, mai no pot ploure a gust de tots!