Sabeu? Fa dies que òbric els diaris amb la secreta esperança de trobar-hi alguna notícia que no estiga relacionada amb el “suat” debat polític que els mitjans de comunicació ens han reportat fins a l’extenuació. No sé a vosaltres, però a mi, no m’acaba d’interessar el que diguen polítics rancis en un debat inútil i anacrònic. No us penseu que m’ha resultat fàcil esquivar el discurs tòpic dels que pretenen seguir sent els amos del poder.
Amb tot, en una notícia breu de no importa quin periòdic de tots els que sóc capaç d’empassar-me, em trobe amb un titular que resa: “El nombre de dones soles que recorren a la inseminació artificial ha augmentat un 200%”. Mire les xifres que aporta l’article i constate que una inseminació artificial costa entre 800 i 1.000 €, una fecundació in vitro entre 4.000 i 6.000 € i una donació d’ovocits, entre 5.000 i 6.000 €. L’article puntualitza, a més, que els preus no han augmentat des que va començar la crisi. El primer que em ve al cap és que amb 6.000 € pots fer una adopció... Els que em coneixeu, deveu pensar que no puc ser imparcial en aquest tema, perquè jo sóc mare adoptiva. Efectivament aquesta va ser l’opció que vaig escollir per exercir la meua maternitat amb Joan i Carles C. Tanmateix també sóc mare biològica, perquè així ho vaig decidir quan vaig voler quedar-me embarassada de l’Eulàlia G. En aquest sentit, molta gent em pregunta si els vull a tots igual. A això sempre conteste que no sabria dir-ho, perquè l’amor no es pot mesurar objectivament i científicament. Els tres m’ho omplin tot: el cor, el dia a dia, els somnis i els malsons i m’ho buiden tot: la butxaca, el rebost, l’energia i la paciència. Supose que com totes les mares, els respecte a tots com es mereixen i a cadascun li done l’afecte que es guanya i procure educar-los als tres de la mateixa manera.
Sovint em pregunten també si, com a mare, sent que tots són “igual de meus” i... En fi! Ja ho deia Kahlil Gibran: “Els teus fills no són els teus fills,/ són fills de la vida [...] No vénen de tu, sinó a través de tu (amb avió i paperassa o amb empentes i oxitocina-l’apunt és d’una servidora) i encara que estiguen amb tu / no et pertanyen.” Per tant cap dels tres és meu, tot i que jo m’ocupe de tot el que té a veure amb ells. I això, ara que hi pense, em recorda a un punt del ranci debat que ens ha amenitzat la setmana en el qual van coincidir els dos candidats: “ellas concilian más”.
Caram! Quin descobriment! Clar que conciliem més. De fet, quan la maternitat és compartida, sovint carreguem també al el pes de les obligacions de la paternitat. Ja ho he dit moltes vegades: on està escrit que siguem les mares les que hagem de faltar a la faena per tindre cura dels nostres fills malalts? Qui ha dit que som nosaltres les que hem d’anar a les reunions del col·legi? En quin moment vam signar un contracte segons el qual hem de ser les encarregades de preparar motxilles i esmorzars cada dia? En l’acta matrimonial, on estava la clàusula que deia que en un matrimoni amb inquietuds i possibilitats polítiques, era la dona qui havia de renunciar a les seues aspiracions? I és que la renúncia és un dels preus de la maternitat... En el fons no m’estranya que cada vegada hi haja més dones que opten per la maternitat en solitari. Així almenys, t’estalvies el preu i el pes d’una companyia descompensada.
jueves, 10 de noviembre de 2011
jueves, 27 de octubre de 2011
TEMPESTA DE TEMPS
Fa uns dies, no gaires, enmig d’un passeig silenciós, el meu amic Javier T. em preguntava si m’agrada la tardor (ell acaba d’encetar la seua tardor particular: s’ha prejubilat com a professor d’universitat...). Jo li responia, entusiasmada, que a la tardor, quan les fulles dels arbres comencen a groguejar, alguns llocs de la meua comarca es veuen daurats i que, els pocs dies que plou, fa goig veure com la terra clivellada i resseca es torna molla. De sobte (esclavatges del món de les comunicacions!), el telèfon m’interromp la conversa i el sobtat entusiasme tardorenc: Vicent Santamaria, de Cocentaina, em proposa anar a la fira de Tots Sants a parlar de L’olor dels crisantems. Vull dir que no: ha passat tant de temps des que vaig escriure aquell llibre que jo ja ni en sent l’olor... Vull dir que no. L’olor dels crisantems i jo a Cocentaina... Dubte un instant. Millor no. Dic que sí, però.
Sabeu? Conec bé Cocentaina. Allà vaig passar els anys de joventut. Segurament uns anys com tots, ni millors ni pitjors: anys de joventut. Perquè encara que alguns no us ho pugueu creure, jo un dia vaig ser jove. Una jove una mica esbojarrada i molt contradictòria. M’agradaven els llibres i les classes d’història, i els xiclets i la cervesa i el whisky amb coca-cola i el pintallavis morat i les botes militars i els texans ajustats i les camisetes negres i m’agradaven les vesprades als bancs del passeig amb la Zulima, amb l’Òscar, la Mila i l’Àlex i l’Alícia. I m’agradava el Manolín. M’agradava la camisa rosa i el jersei verd, a conjunt amb els seus ulls, que es posava quan anàvem a ballar a l’Albades. M’agradaven els besos amb gust de xiclet de menta i whisky amb coca-cola. Tot allò, però, com la majoria de les coses, es va acabar un dia i la distància va anar afeblint la flaire del record.
Ara torne a Cocentaina, a frec del dia dels morts, quan el temps ja ha marcit molts dels meus particulars crisantems. L’oratge anuncia tempestes quan a mi m’arrossega la tempesta del temps. M’hi acompanya Ximo, el meu Mestre, que un dia em va llegir allò de “Dóna’m la mà / i anirem per la riba...” I agafats de la mà anem per la nostra riba. Del Mestre i meua només, perquè ningú sap del gris com en sabem nosaltres. Soledats i silencis. M’hi acompanya també mi Santi, que una nit va tocar a la meua porta amb un grapat de romer dels Polops d’Alcoi i unes sabatilles d’anar per casa sota el braç; i aquella nit, de sobte, tot el que era meu es va convertir en nostre i el meu gris fou més clar sense adonar-me’n. I ens emportem també l’Eulàlia G, crisantem tardà del nostre primer hivern junts.
Han passat vint-i-tres anys entre aquells passejos adolescents i els passejos literaris amb Javier. Més de dues dècades entre les classes d’història i la mà del Mestre. Una eternitat entre els besos amb gust de whisky amb coca-cola i el romer de mi Santi. I, tot plegat, entre 23 crisantems marcits, l’Eulàlia G. m’alegra aquesta tardor que, potser m’arriba a destemps.
Sabeu? Conec bé Cocentaina. Allà vaig passar els anys de joventut. Segurament uns anys com tots, ni millors ni pitjors: anys de joventut. Perquè encara que alguns no us ho pugueu creure, jo un dia vaig ser jove. Una jove una mica esbojarrada i molt contradictòria. M’agradaven els llibres i les classes d’història, i els xiclets i la cervesa i el whisky amb coca-cola i el pintallavis morat i les botes militars i els texans ajustats i les camisetes negres i m’agradaven les vesprades als bancs del passeig amb la Zulima, amb l’Òscar, la Mila i l’Àlex i l’Alícia. I m’agradava el Manolín. M’agradava la camisa rosa i el jersei verd, a conjunt amb els seus ulls, que es posava quan anàvem a ballar a l’Albades. M’agradaven els besos amb gust de xiclet de menta i whisky amb coca-cola. Tot allò, però, com la majoria de les coses, es va acabar un dia i la distància va anar afeblint la flaire del record.
Ara torne a Cocentaina, a frec del dia dels morts, quan el temps ja ha marcit molts dels meus particulars crisantems. L’oratge anuncia tempestes quan a mi m’arrossega la tempesta del temps. M’hi acompanya Ximo, el meu Mestre, que un dia em va llegir allò de “Dóna’m la mà / i anirem per la riba...” I agafats de la mà anem per la nostra riba. Del Mestre i meua només, perquè ningú sap del gris com en sabem nosaltres. Soledats i silencis. M’hi acompanya també mi Santi, que una nit va tocar a la meua porta amb un grapat de romer dels Polops d’Alcoi i unes sabatilles d’anar per casa sota el braç; i aquella nit, de sobte, tot el que era meu es va convertir en nostre i el meu gris fou més clar sense adonar-me’n. I ens emportem també l’Eulàlia G, crisantem tardà del nostre primer hivern junts.
Han passat vint-i-tres anys entre aquells passejos adolescents i els passejos literaris amb Javier. Més de dues dècades entre les classes d’història i la mà del Mestre. Una eternitat entre els besos amb gust de whisky amb coca-cola i el romer de mi Santi. I, tot plegat, entre 23 crisantems marcits, l’Eulàlia G. m’alegra aquesta tardor que, potser m’arriba a destemps.
martes, 18 de octubre de 2011
Un país per a tots
Els que em coneixeu ja sabeu que no m’agrada parlar de política. Tanmateix, en els temps que corren qui se’n pot estar? Fa uns dies, de fet, vaig rebre al despatx una visita sorprenent: em va vindre a veure un antic conegut a qui interessava la meua visió de tot el que ens està passant últimament com a societat. Caram! Cosa poca! He de dir-vos que la conversa no em va resultar gens fàcil, sobretot perquè ja fa temps que no vull mirar el que passa al meu voltant. He provat a fer-me el propòsit de no mirar més enllà dels meus fills, mi Santi, la programació de 2012 de la Delegació d’Alacant de l’IEC i l’oscil·lació de l’agulla de la meua bàscula cada vegada que m’hi escarxofe temerosa que apunte massa cap a la dreta... No tinc ganes d’omplir-me de més decepcions: si ja sense mirar al meu voltant, no sóc precisament l’alegria de la huerta, imagineu-vos si m’adone que un dia, de sobte, la gent pren els carrers i es manifesta i brama (carregada de raons i de raó, no cal dir-ho) més que mai i s’associa quasi més que en cap altra època de la nostra història recent.
Ja sabeu que a mi no m’agrada manifestar-me ni bramar, que sóc molt més partidària d’exercir drets i de comportar-me com si visquera en una situació normal, li pese a qui li pese. Difícilment assitesc a una concentració o a una manifestació, sobretot si tinc la certesa que tard o d’hora s’enarboraran banderes, siguen del color que siguen (més encara si són els que se suposa que han de representar la meua identitat). Em fan por les banderes, ja us ho he dit en altres ocasions: les banderes em recorden tant a les mortalles!. Em fa por la gent que necessita aferrar-se al pal d’una bandera. Però el que més m’espanta ara és la necessitat inevitable que té la gent de prendre els carrers i demanar una cosa que hauríem de tindre assegurada legítimament: que els polítics que ens manipulen moguen les cordes de les nostres vides amb una mica de seny.
Ja veieu que malgrat el meu sa propòsit d’ignorar el món, es veu que sóc tafanera de mena i no puc evitar llegir els periòdics i fixar-me en les persones que omplin les places, en les que s’abracen a justes pancartes, en els avis amb gorres del Che Guevara, en els xics amb tatuatges, les xiques amb percings i cabells acolorits, barrejats amb altres d’estètica menys “alternativa”, dones acabades d’eixir de la sessió de perruqueria del dissabte... Enmig d’aquesta reflexió, el meu vell conegut em pregunta si crec que té vigència la frase “el país serà d’esquerra o no serà”. Tinc clara la resposta: el país serà de tots o no té raó de ser. No podem partir del fet que hi ha gent que sobra. Segur que en un món que necessita un canvi radiacl, tots tenim idees valuoses a aportar. No podem aspirar a canviar les coses amb una visió excloent del món que ens envolta.
Ja sabeu que a mi no m’agrada manifestar-me ni bramar, que sóc molt més partidària d’exercir drets i de comportar-me com si visquera en una situació normal, li pese a qui li pese. Difícilment assitesc a una concentració o a una manifestació, sobretot si tinc la certesa que tard o d’hora s’enarboraran banderes, siguen del color que siguen (més encara si són els que se suposa que han de representar la meua identitat). Em fan por les banderes, ja us ho he dit en altres ocasions: les banderes em recorden tant a les mortalles!. Em fa por la gent que necessita aferrar-se al pal d’una bandera. Però el que més m’espanta ara és la necessitat inevitable que té la gent de prendre els carrers i demanar una cosa que hauríem de tindre assegurada legítimament: que els polítics que ens manipulen moguen les cordes de les nostres vides amb una mica de seny.
Ja veieu que malgrat el meu sa propòsit d’ignorar el món, es veu que sóc tafanera de mena i no puc evitar llegir els periòdics i fixar-me en les persones que omplin les places, en les que s’abracen a justes pancartes, en els avis amb gorres del Che Guevara, en els xics amb tatuatges, les xiques amb percings i cabells acolorits, barrejats amb altres d’estètica menys “alternativa”, dones acabades d’eixir de la sessió de perruqueria del dissabte... Enmig d’aquesta reflexió, el meu vell conegut em pregunta si crec que té vigència la frase “el país serà d’esquerra o no serà”. Tinc clara la resposta: el país serà de tots o no té raó de ser. No podem partir del fet que hi ha gent que sobra. Segur que en un món que necessita un canvi radiacl, tots tenim idees valuoses a aportar. No podem aspirar a canviar les coses amb una visió excloent del món que ens envolta.
jueves, 6 de octubre de 2011
Incomunicats
Anit vaig tindre el plaer d’assitir a la inauguració del curs de la Seu Universitària d’Alacant. Hi vaig anar una mica per interés i un molt per obligació laboral, ja que la Delegació d’Alacant de l’IEC (a la qual representava aquesta curranta aquell dia en substitució del Delegat per qüestions que ara no vénen al cas) tenia reservat un seient en segona filera...
La sessió va començar amb la presentació, a càrrec de la coordinadora de la Seu, de totes les activitats que tindran lloc enguany, entre les quals, els actes en valencià, tot i que són minoria, comencen a agafar un pes i una tradició considerable. En aquest sentit, deixeu-me que us diga que estic contenta perquè, encara que amb algunes errades mínimes i algun oblit important, la Delegació d’Alacant de l’IEC arrapa una presència poderosa enmig d’una variada i heterogènia oferta d’espectacles, conferències, exposicions i seminaris. En el llibret de progamació s’hi destaca la nostra Aula de Conversa com un important fòrum de comunicació per a tot aquell que vulga vindre a parlar, reflexionar i expressar-se (en valencià, naturalment).
De comunicació precisament anava la conferència inaugural del curs: "La comunicación, una asignatura pendiente en España", pronunciada per Manuel Campo Vidal, qui ens va regalar un discurs amé, ben estructurat i –com no- ben comunicat. S’hi va centrar en tres eixos: el desconeixement lingüístic dels espanyols (es referia a llengües majoritàries com l’anglés, el francés, etc), la incapacitat (també dels espanyols) per a escoltar, i la manca d’iniciativa i d’idees emprenedores. Durant el debat ja es va veure que la qüestió que més havia interessat a l’auditori (molt variat i heterogeni també), era la del desconeixement lingüístic; tot i que a mi, la veritat és que em van fer més el pes els altres dos punts.
Veureu, jo crec que iniciativa sí que en tenim, com va demostrar en aquell mateix moment el llest de torn, que es va presentar com a empleat de banca i es va abraçar àvidament al micròfon per explicar al conferenciant que és que “el español es muy fácil, pero que hay otras lenguas que son muy difíciles de aprender, como el inglés o sin ir más lejos el catalán y el valenciano, que tienen muchos giros.” Olé, el valent! Veieu com sí que tenen iniciativa els espanyols? Vaja, dic jo que, per a fer aquesta afirmació davant d'un expeert en comunicació com Manuel Campo, aquest senyor bé deu haver tingut la idea d’informar-se sobre què són els “giros” i deu haver vist alguna estadística comparativa entre la quantitat de paraules homònimes, homògrafes, paranònimes, sinònimes, etc que existeixen en una llengua i en una altra.
El que està clar és que els espanyols (els que volen ser-ho i els que no. Més els primers que els segons...), no sabem escoltar, perquè si ens escoltàrem els uns als altres, valoraríem per igual totes les llengües i sabríem que l’aprenentatge no depén de la quantitat de “giros”, sinó que és més una qüestió d’intel·ligència i capacitat lingüística, de formació, de temps i, sobretot, de voluntat i actitud. Si sabérem escoltar no hi hauria un llest que prendria la iniciativa de lluir impúdicament la seua ignorància davant un auditori ple de gent molt diversa amb el poder que dóna un micro. Si sabérem escoltar-nos els uns als altres i, sobretot si fórem capaços d’autoescoltar-nos i analitzar el nostre discurs, no seríem un país d’incomunicats.
La sessió va començar amb la presentació, a càrrec de la coordinadora de la Seu, de totes les activitats que tindran lloc enguany, entre les quals, els actes en valencià, tot i que són minoria, comencen a agafar un pes i una tradició considerable. En aquest sentit, deixeu-me que us diga que estic contenta perquè, encara que amb algunes errades mínimes i algun oblit important, la Delegació d’Alacant de l’IEC arrapa una presència poderosa enmig d’una variada i heterogènia oferta d’espectacles, conferències, exposicions i seminaris. En el llibret de progamació s’hi destaca la nostra Aula de Conversa com un important fòrum de comunicació per a tot aquell que vulga vindre a parlar, reflexionar i expressar-se (en valencià, naturalment).
De comunicació precisament anava la conferència inaugural del curs: "La comunicación, una asignatura pendiente en España", pronunciada per Manuel Campo Vidal, qui ens va regalar un discurs amé, ben estructurat i –com no- ben comunicat. S’hi va centrar en tres eixos: el desconeixement lingüístic dels espanyols (es referia a llengües majoritàries com l’anglés, el francés, etc), la incapacitat (també dels espanyols) per a escoltar, i la manca d’iniciativa i d’idees emprenedores. Durant el debat ja es va veure que la qüestió que més havia interessat a l’auditori (molt variat i heterogeni també), era la del desconeixement lingüístic; tot i que a mi, la veritat és que em van fer més el pes els altres dos punts.
Veureu, jo crec que iniciativa sí que en tenim, com va demostrar en aquell mateix moment el llest de torn, que es va presentar com a empleat de banca i es va abraçar àvidament al micròfon per explicar al conferenciant que és que “el español es muy fácil, pero que hay otras lenguas que son muy difíciles de aprender, como el inglés o sin ir más lejos el catalán y el valenciano, que tienen muchos giros.” Olé, el valent! Veieu com sí que tenen iniciativa els espanyols? Vaja, dic jo que, per a fer aquesta afirmació davant d'un expeert en comunicació com Manuel Campo, aquest senyor bé deu haver tingut la idea d’informar-se sobre què són els “giros” i deu haver vist alguna estadística comparativa entre la quantitat de paraules homònimes, homògrafes, paranònimes, sinònimes, etc que existeixen en una llengua i en una altra.
El que està clar és que els espanyols (els que volen ser-ho i els que no. Més els primers que els segons...), no sabem escoltar, perquè si ens escoltàrem els uns als altres, valoraríem per igual totes les llengües i sabríem que l’aprenentatge no depén de la quantitat de “giros”, sinó que és més una qüestió d’intel·ligència i capacitat lingüística, de formació, de temps i, sobretot, de voluntat i actitud. Si sabérem escoltar no hi hauria un llest que prendria la iniciativa de lluir impúdicament la seua ignorància davant un auditori ple de gent molt diversa amb el poder que dóna un micro. Si sabérem escoltar-nos els uns als altres i, sobretot si fórem capaços d’autoescoltar-nos i analitzar el nostre discurs, no seríem un país d’incomunicats.
martes, 27 de septiembre de 2011
Els "alguns"
Els que em coneixeu ja sabeu que en aquestes coses de la llengua m’agrada pensar que no hi ha un “nosaltres” i un “ells”, els altres, els que no parlen la mateixa llengua que nosaltres, perquè en tenen una altra de més poderosa. Com a professora de llengua per a adults i com a gestora de la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans, constate cada dia que això és així: que hi ha molta gent oberta a aprendre i a utilitzar el valencià i que s’esforça a buscar els mitjans que millor li convinguen per a aconseguir-ho.
Amb tot, encara que m’esforce a no veure un “nosaltres” i un “ells” en temes lingüístics, em toca acceptar que hi ha un “alguns” que, conscientment o no, van fent una tasca discreta però implacable envers el retrocés del nostre redreçament lingüístic. Us n’expose un cas:
El 22 de setembre vaig assitir a la primera reunió de curs amb tota la classe de la meua filla xicoteta que enguany està en segon any d’infantil, no cal dir-ho, en un PIL. He de dir-vos que hi anava amb prevenció perquè l’any passat la llengua vehicular del curs fora de l’horari estricte de classe va ser el castellà. Com sona.Quan, en privat i a títol personal, vaig suggerir a la tutora que parlara valencià en reunions, tallers, etc, em va dir que preferia no fer-ho (crec que perquè no en sabia prou). Amb aquests precedents vaig assitir a la reunió d’enguany.
Sé positivament que, a diferència de la tutora del curs passat, el tutor d’enguany té un bon domini de la llengua estàndard i la parla amb fluïdesa i correcció. Tot i això, la reunió s’esdevingué íntegrament en castellà. Ningú es va molestar ni a plantejar la possibilitat de fer-la d’altra manera. Quan en acabar, vaig expressar públicament( fer-ho en privat l’any passat no va servir de res) el meu descontent i vaig suggerir que les properes reunions se celebraren en valencià, la majoria de les mares i els dos pares que hi havia se’m van tirar a coll: que per què havien de parlar valencià?! Que no l’havien aprés fins ara i ni ganes de complicar-se la vida. Un pare fins i tot em va dir que una cosa era el seu fill i una altra molt diferent ell i que ell no permetia que ningú li parlara valencià. Entre una vintena de persones només tres o quatre es van atrevir a dir que a elles els feia igual. Aquesta va ser la postura més positiva. Jo no donava a l’abast a rebatre crítiques i negatives amb arguments raonables i raonats. Llavors, algú va proposar que votàrem: “votemos, votemos, que estamos en una democrácia ¿no?”. Aguantant-me les ganes de dir-li a l’individu on podia ficar-se la seua democràcia, em vaig negar a fer cap votació sobre una qüestió que no es votable i vaig buscar despesperadament l’ajuda i el suport del tutor, qui amb tota la tranquil·litat del món em va contestar que decidírem nosaltres, que ell no volia entrar en conflictes, que havia fet la reunió en castellà perquè és la llengua comuna (no sé comuna de qui, perquè jo tinc clar que no és la meua...) que hi havia en classe persones d’un altre país i no volia que se sentiren discriminades (vulnerar els meus drets lingüístics no és discriminar, clar).
Tinc fills majors en altres cursos de PIL i fins ara mai s’havia donat aquesta situació: Les tutores havien sabut gestionar els conflictes lingüístics de les reunions amb respecte, bons arguments i perseverança. Ara la comoditat i la indiferència d’”alguns” i la ignorància i la falta de respecte d’”alguns” altres ens deixa desemparats i ens serveix el retrocés lingüístic en safata de plata.
Amb tot, encara que m’esforce a no veure un “nosaltres” i un “ells” en temes lingüístics, em toca acceptar que hi ha un “alguns” que, conscientment o no, van fent una tasca discreta però implacable envers el retrocés del nostre redreçament lingüístic. Us n’expose un cas:
El 22 de setembre vaig assitir a la primera reunió de curs amb tota la classe de la meua filla xicoteta que enguany està en segon any d’infantil, no cal dir-ho, en un PIL. He de dir-vos que hi anava amb prevenció perquè l’any passat la llengua vehicular del curs fora de l’horari estricte de classe va ser el castellà. Com sona.Quan, en privat i a títol personal, vaig suggerir a la tutora que parlara valencià en reunions, tallers, etc, em va dir que preferia no fer-ho (crec que perquè no en sabia prou). Amb aquests precedents vaig assitir a la reunió d’enguany.
Sé positivament que, a diferència de la tutora del curs passat, el tutor d’enguany té un bon domini de la llengua estàndard i la parla amb fluïdesa i correcció. Tot i això, la reunió s’esdevingué íntegrament en castellà. Ningú es va molestar ni a plantejar la possibilitat de fer-la d’altra manera. Quan en acabar, vaig expressar públicament( fer-ho en privat l’any passat no va servir de res) el meu descontent i vaig suggerir que les properes reunions se celebraren en valencià, la majoria de les mares i els dos pares que hi havia se’m van tirar a coll: que per què havien de parlar valencià?! Que no l’havien aprés fins ara i ni ganes de complicar-se la vida. Un pare fins i tot em va dir que una cosa era el seu fill i una altra molt diferent ell i que ell no permetia que ningú li parlara valencià. Entre una vintena de persones només tres o quatre es van atrevir a dir que a elles els feia igual. Aquesta va ser la postura més positiva. Jo no donava a l’abast a rebatre crítiques i negatives amb arguments raonables i raonats. Llavors, algú va proposar que votàrem: “votemos, votemos, que estamos en una democrácia ¿no?”. Aguantant-me les ganes de dir-li a l’individu on podia ficar-se la seua democràcia, em vaig negar a fer cap votació sobre una qüestió que no es votable i vaig buscar despesperadament l’ajuda i el suport del tutor, qui amb tota la tranquil·litat del món em va contestar que decidírem nosaltres, que ell no volia entrar en conflictes, que havia fet la reunió en castellà perquè és la llengua comuna (no sé comuna de qui, perquè jo tinc clar que no és la meua...) que hi havia en classe persones d’un altre país i no volia que se sentiren discriminades (vulnerar els meus drets lingüístics no és discriminar, clar).
Tinc fills majors en altres cursos de PIL i fins ara mai s’havia donat aquesta situació: Les tutores havien sabut gestionar els conflictes lingüístics de les reunions amb respecte, bons arguments i perseverança. Ara la comoditat i la indiferència d’”alguns” i la ignorància i la falta de respecte d’”alguns” altres ens deixa desemparats i ens serveix el retrocés lingüístic en safata de plata.
martes, 20 de septiembre de 2011
Frases lapidàries
(Columna per a "El Punt-Avui")
Ja us vaig dir que, tot i que fregue la frontera dels 40, continue sent una ingènua i encara em sorprenc de molts dels fets que passen cada dia al meu voltant. Sobretot, “flipe” amb el que som capaces de dir les persones i amb el que ens fa gràcia i amb el que, malauradament, ens deixa indiferents. Una de les coses que més m’esvera (perquè sempre he volgut pensar que les persones procurem comportar-nos amb la màxima dignitat possible) és l’estupidesa de la gent. Sobretot l’estupidesa verbal. En aquest sentit, supose que us deveu haver adonat, com jo, que en els últims anys molta gent té tendència a repetir fins a l’extenuació frases que personajillos de pro posen de moda. Qui no recorda aquella famosa imbecilitat que un duet caspós ens repetia fa uns anys cada divendres a la nit: “Si hay que ir, se va, pero ir pa nà, es tonteria”? O aquella que una “cultivadíssima” ex miss España va posar de moda en el món de la premsa rosa, que es mofava en la seua cara sense que la seua magra intel·ligència li permetés d’adonar-se’n: “Esto es lo que tiene estar siempre en el candelabro”?
Tanmateix, unes de les frases que fan gràcia a la gent (i que més repeteixen) i que més m’han impactat a mi, són aquelles de “Andreíta, cómete el pollo, coño” o “yo por mi hija ma-to”, d’una señoreta, de titulació “la princesa del pueblo” (en aquest país per a formar part de la noblesa no cal tindre una gran comptència lingüística ni una capacitat comunicativa mínimament digna...) que no té ofici ni benefici...Bé, beneficis, bé en deu tenir a dojo, gràcies a l’estupidesa de la gent que veu els seus programes y la imita a cada passa.
No us penseu, però, que l’estupidesa lingüística és patrimoni únic de gent del famoseig. No! Podem posar casos de polítics, als quals se’ls pressuposa una altura, si més no acadèmica, digna de confiança (aquests, però, lamentablement, ni ens fan riure, ni ens fan reflexionar). Per exemple, Esperanza Aguirre ens ha regalat aquesta setmana una estupidesa de llibre (després dirà, com sempre, “donde dije digo, no digo digo...”: “si la educación es obligatoria y gratuita en una fase a lo mejor no tiene que serlo en las demás...” Sí senyora! A educar “burrastrones” que després siguen fàcils de manipular per aquells que sí que s’han pogut pagar una educació. Per cert, arribats a aquest punt, dubtem ja que “estudis” puga ser sinònim d’”educació”...
No és l’única política que ens regala frases de per riure. Fa uns dies, la ministra González Sinde (qui, per cert, segons resen alguns mitjans “virtuals” va ser una dels signants del Manifiesto por la lengua común...No cal dir-ho: un text sense desperdici) anunciava que deixarà la política per a reprendre el seu ofici i que ara és un bon moment “para escribir un libro”. Olé! Això m’ho dic jo cada dia: vull escriure un llibre. Això és cosa fàcil, us ho puc ben assegurar: jo n’escrit sis; els dos darrers, per cert, amb ben poca fortuna. Clar que jo no he sigut ministra, no es pot comparar.
La palma d’or de les frases estúpides pronunciades per un polític en els últims temps se l’emporta un compungit Dominic Strauss-Kahn, davant les càmeres de la televisió francesa “Lamente haver defraudat la meua esposa (quin paperot, la pobra dona!) i els francesos perquè he mantingut una relació inapropiada” amb la (tristament) famosa cambrera d’hotel i, afegeix també, que li agradaria haver estat a l’altura... Home! Dic jo que si hagueres estat a l’altura, no t’haurien acusat de violació...
En fi! Mantenim l’esperança que malgrat l’escanyada educació que es veu que rebran a partir d’ara els nostres desafortunats fills aprenguen almenys a distingir què és humor intel·ligent i què éstupidesa, què lligen i què no i a qui voten i a qui no.
Ja us vaig dir que, tot i que fregue la frontera dels 40, continue sent una ingènua i encara em sorprenc de molts dels fets que passen cada dia al meu voltant. Sobretot, “flipe” amb el que som capaces de dir les persones i amb el que ens fa gràcia i amb el que, malauradament, ens deixa indiferents. Una de les coses que més m’esvera (perquè sempre he volgut pensar que les persones procurem comportar-nos amb la màxima dignitat possible) és l’estupidesa de la gent. Sobretot l’estupidesa verbal. En aquest sentit, supose que us deveu haver adonat, com jo, que en els últims anys molta gent té tendència a repetir fins a l’extenuació frases que personajillos de pro posen de moda. Qui no recorda aquella famosa imbecilitat que un duet caspós ens repetia fa uns anys cada divendres a la nit: “Si hay que ir, se va, pero ir pa nà, es tonteria”? O aquella que una “cultivadíssima” ex miss España va posar de moda en el món de la premsa rosa, que es mofava en la seua cara sense que la seua magra intel·ligència li permetés d’adonar-se’n: “Esto es lo que tiene estar siempre en el candelabro”?
Tanmateix, unes de les frases que fan gràcia a la gent (i que més repeteixen) i que més m’han impactat a mi, són aquelles de “Andreíta, cómete el pollo, coño” o “yo por mi hija ma-to”, d’una señoreta, de titulació “la princesa del pueblo” (en aquest país per a formar part de la noblesa no cal tindre una gran comptència lingüística ni una capacitat comunicativa mínimament digna...) que no té ofici ni benefici...Bé, beneficis, bé en deu tenir a dojo, gràcies a l’estupidesa de la gent que veu els seus programes y la imita a cada passa.
No us penseu, però, que l’estupidesa lingüística és patrimoni únic de gent del famoseig. No! Podem posar casos de polítics, als quals se’ls pressuposa una altura, si més no acadèmica, digna de confiança (aquests, però, lamentablement, ni ens fan riure, ni ens fan reflexionar). Per exemple, Esperanza Aguirre ens ha regalat aquesta setmana una estupidesa de llibre (després dirà, com sempre, “donde dije digo, no digo digo...”: “si la educación es obligatoria y gratuita en una fase a lo mejor no tiene que serlo en las demás...” Sí senyora! A educar “burrastrones” que després siguen fàcils de manipular per aquells que sí que s’han pogut pagar una educació. Per cert, arribats a aquest punt, dubtem ja que “estudis” puga ser sinònim d’”educació”...
No és l’única política que ens regala frases de per riure. Fa uns dies, la ministra González Sinde (qui, per cert, segons resen alguns mitjans “virtuals” va ser una dels signants del Manifiesto por la lengua común...No cal dir-ho: un text sense desperdici) anunciava que deixarà la política per a reprendre el seu ofici i que ara és un bon moment “para escribir un libro”. Olé! Això m’ho dic jo cada dia: vull escriure un llibre. Això és cosa fàcil, us ho puc ben assegurar: jo n’escrit sis; els dos darrers, per cert, amb ben poca fortuna. Clar que jo no he sigut ministra, no es pot comparar.
La palma d’or de les frases estúpides pronunciades per un polític en els últims temps se l’emporta un compungit Dominic Strauss-Kahn, davant les càmeres de la televisió francesa “Lamente haver defraudat la meua esposa (quin paperot, la pobra dona!) i els francesos perquè he mantingut una relació inapropiada” amb la (tristament) famosa cambrera d’hotel i, afegeix també, que li agradaria haver estat a l’altura... Home! Dic jo que si hagueres estat a l’altura, no t’haurien acusat de violació...
En fi! Mantenim l’esperança que malgrat l’escanyada educació que es veu que rebran a partir d’ara els nostres desafortunats fills aprenguen almenys a distingir què és humor intel·ligent i què éstupidesa, què lligen i què no i a qui voten i a qui no.
jueves, 8 de septiembre de 2011
La Ingènua
No sé si vosaltres deveu haver notat la meua absència i el meu silenci. Us puc dir que jo sí que n’he notat l’amargor i he notat, sobretot, la frustració d’haver-me d’enfrontar amb el tòpic de la pàgina en blanc durant mesos i que, en la lluita entre la blancor i les paraules, foren els mots els que tingueren la de perdre. En algun lloc he llegit que el pintor Van Gogh solia dir: “Si sents una veu en el teu interior que et diu: “No pots pintar”, tu pinta i la veu callarà.”
Lluny de deliris esquizofrènics, jo, durant tots aquest mesos, no sentia cap veu en l’interior, en tenia diverses al voltant que em deien: “Però que ja no escrius?” Entre totes, com no?, destacava la de mi Santi, repetitiu com una lletania: “hauries d’escriure ja”. Com si fóra tan fàcil! Traus punta a la llapissera i escrius. Doncs no, perquè una un dia es planteja per què escriu, per a què escriu, per a qui escriu... I s’adona, de sobte, que ha comés la gran ingenuïtat d’escriure per canviar una mica el món; si més no, el petit món que l’envolta. És per això que la ingènua escrivia sobre pobres i rics, sobre educació, sobre llengües que agonitzen, sobre solidaritat entre gèneres, sobre maternitat i paternitat. Interessos d’una dona senzilla que s’alça cada matí amb l’esperança que les paraules facen que el món que els ha tocat viure als seus fills siga cada dia una mica millor i la seua vida només una mica més fàcil.
Tanmateix, han anat passant els mesos i la ingènua ha caigut en el compte que el món canvia ben poc malgrat les paraules. Els rics continuen sent rics i els pobres són cada vegada més pobres. Passem tot un estiu escoltant parlar d’economia, de reformes que faran que tinguem la butxaca menys escanyada, però se’ns omplin els ulls de petits comerços que pengen el cartell de “Es traspassa”, de cotxes atrotinats amb un lletreret de “en venda” apegat al parabrisa amb un preu desorbitat... Comencem el curs amb mestres que (amb tota la raó del món) perden la paciència davant els despropòsits de les administracions. Alguns pares encetem setembre amb la constatació que els nostres fills, un any més, no poden estudiar amb normalitat en un PIL, perquè resulta que només el tutor (si és que en tenen un assignat) té capacitat lingüística suficient per a expressar-se i ensenyar en valencià. La resta de matèries, malgrat el PIL i la meua impotència, s’impartiran en castellà.
Com ja deveu haver endevinat, us escric el primer dia de curs. Un dels dies més bonics de tot l’any, perquè el nostre món petit, el de les MARES, s’ompli d’olor de llet amb galetes, de colònia fresca acabada d’encetar, de manetes que s’aferren, nervioses, als nostres dits i que no veuen el moment de soltar-se, besades ràpides a la porta del pati... Avui, un any més, quasi tot eren mares a la porta de l’aula de la meua Eulàlia G. Només un parell de pares... Jo vaig haver de demanar permís al treball per arribar avui una mica més tard i poder, així, quedar-me fins que l’Eulàlia entrara a classe de la mà de la mestra.Acabat el matí més bonic de l’any, però, comença una cursa frenètica: recollida de bo-llibres, compra de material, reunions amb les mestres... Ja us ho sabeu, ja us ho vaig contar ara fa un any o, potser en fa dos... I tot continua igual: les paraules no han canviat el meu món. Potser la rebelia sí que el canviarà. Per tant, benvolgudes mares, us convide a afegir-vos al motí: “A qui corresponga: Aquesta mare està en vaga. Els xiquets entren a classe a les 9 en punt. Les portes del col·legi tanquen a les 9 i 10. Si no hi heu arribat a temps, podeu portar-vos les criatures al despatx o telefonar al vostre cap i dir que us heu posat malalats. Heu de recollir els nens a quarts de tres. No oblideu mirar el tauló de secretaria i anotar quin dia i a quina hora heu de recollir el bo-llibre... Regireu les motxilles dels vostres fills i anoteu-vos a l’agenda el dia i l’hora de la primera reunió de cadascun d’ells. De camí a casa, aprofiteu per anar al centre comercial i compreu els babys. Recordeu que els d’infantil han de ser de ratlles amples i roges... Ah! I que no se us oblide agafar hora amb el logopeda del petit, ni passar a reservar plaça en les classes de repàs del major... I, per favor, si teniu cap dubte, no em telefoneu al despatx a l’hora de la faena: espereu que arribe a casa i m’assega davant del plat. Amb la panxa plena relativitzaré amb major facilitat les vostres insignificants preocupacions paternals.
Lluny de deliris esquizofrènics, jo, durant tots aquest mesos, no sentia cap veu en l’interior, en tenia diverses al voltant que em deien: “Però que ja no escrius?” Entre totes, com no?, destacava la de mi Santi, repetitiu com una lletania: “hauries d’escriure ja”. Com si fóra tan fàcil! Traus punta a la llapissera i escrius. Doncs no, perquè una un dia es planteja per què escriu, per a què escriu, per a qui escriu... I s’adona, de sobte, que ha comés la gran ingenuïtat d’escriure per canviar una mica el món; si més no, el petit món que l’envolta. És per això que la ingènua escrivia sobre pobres i rics, sobre educació, sobre llengües que agonitzen, sobre solidaritat entre gèneres, sobre maternitat i paternitat. Interessos d’una dona senzilla que s’alça cada matí amb l’esperança que les paraules facen que el món que els ha tocat viure als seus fills siga cada dia una mica millor i la seua vida només una mica més fàcil.
Tanmateix, han anat passant els mesos i la ingènua ha caigut en el compte que el món canvia ben poc malgrat les paraules. Els rics continuen sent rics i els pobres són cada vegada més pobres. Passem tot un estiu escoltant parlar d’economia, de reformes que faran que tinguem la butxaca menys escanyada, però se’ns omplin els ulls de petits comerços que pengen el cartell de “Es traspassa”, de cotxes atrotinats amb un lletreret de “en venda” apegat al parabrisa amb un preu desorbitat... Comencem el curs amb mestres que (amb tota la raó del món) perden la paciència davant els despropòsits de les administracions. Alguns pares encetem setembre amb la constatació que els nostres fills, un any més, no poden estudiar amb normalitat en un PIL, perquè resulta que només el tutor (si és que en tenen un assignat) té capacitat lingüística suficient per a expressar-se i ensenyar en valencià. La resta de matèries, malgrat el PIL i la meua impotència, s’impartiran en castellà.
Com ja deveu haver endevinat, us escric el primer dia de curs. Un dels dies més bonics de tot l’any, perquè el nostre món petit, el de les MARES, s’ompli d’olor de llet amb galetes, de colònia fresca acabada d’encetar, de manetes que s’aferren, nervioses, als nostres dits i que no veuen el moment de soltar-se, besades ràpides a la porta del pati... Avui, un any més, quasi tot eren mares a la porta de l’aula de la meua Eulàlia G. Només un parell de pares... Jo vaig haver de demanar permís al treball per arribar avui una mica més tard i poder, així, quedar-me fins que l’Eulàlia entrara a classe de la mà de la mestra.Acabat el matí més bonic de l’any, però, comença una cursa frenètica: recollida de bo-llibres, compra de material, reunions amb les mestres... Ja us ho sabeu, ja us ho vaig contar ara fa un any o, potser en fa dos... I tot continua igual: les paraules no han canviat el meu món. Potser la rebelia sí que el canviarà. Per tant, benvolgudes mares, us convide a afegir-vos al motí: “A qui corresponga: Aquesta mare està en vaga. Els xiquets entren a classe a les 9 en punt. Les portes del col·legi tanquen a les 9 i 10. Si no hi heu arribat a temps, podeu portar-vos les criatures al despatx o telefonar al vostre cap i dir que us heu posat malalats. Heu de recollir els nens a quarts de tres. No oblideu mirar el tauló de secretaria i anotar quin dia i a quina hora heu de recollir el bo-llibre... Regireu les motxilles dels vostres fills i anoteu-vos a l’agenda el dia i l’hora de la primera reunió de cadascun d’ells. De camí a casa, aprofiteu per anar al centre comercial i compreu els babys. Recordeu que els d’infantil han de ser de ratlles amples i roges... Ah! I que no se us oblide agafar hora amb el logopeda del petit, ni passar a reservar plaça en les classes de repàs del major... I, per favor, si teniu cap dubte, no em telefoneu al despatx a l’hora de la faena: espereu que arribe a casa i m’assega davant del plat. Amb la panxa plena relativitzaré amb major facilitat les vostres insignificants preocupacions paternals.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)