(Ací us deixe la columna d'El Punt d'aquesta setmana)
He de dir-vos que sóc una persona acostumada a no guanyar. Confesse que cada any em presente a dos o tres premis literaris i, ja veieu, des d’octubre de 2004, en què vaig aconseguir l’Antoni Bru de Narrativa dels Premis Ciutat d’Elx, no he tornat a veure cap dels títols de les meues obres en paper couché. Tot i això ho porte amb resignació perquè sóc conscient que, en una cultura on existeixen bases de dades que asseguren que hi ha més 2500 escriptors en català, és molt difícil reeixir: som massa gallines per a tan poc galliner.
També estic acostumada a ser la segona en quasi tot. Aquest lloc ja me’l marcava el meu naixement: vaig ser la segona filla, he sigut durant anys la segona de la classe, m’ha tocat també ser la segona esposa dues vegades… I fins ara també he portat amb resignació aquest títol d’actriu secundària.
Tanmateix, aquest 9 d’octubre me’n va passar una que m’ha fet encaixar molt malament el segon lloc. Resulta que em vaig presentar a un premi literari. Uns dies abans de l’entrega em van telefonar els organitzadors per recomanar-me que estiguera a la sala durant el lliurament. Com que hi havia un primer premi i un segon, jo, ben prudent, vaig voler pensar que el segon ja era una bona opció, sobretot si tenim en compte el temps que fa que no publique res de pes i que em dedique més a la vida laboral que a la literària. Efectivament va ser el segon (entre unes 40 obres presentades) i jo me n’hauria alegrat ni que fóra moderadament si no hagués parlat el president del jurat. Podeu pensar la cara que se’m va quedar quan anava entre les butaques per recollir la meua placa (i els meus dinerets) i vaig sentir com aquell senyor encorbatat que no sé qui és ni que llig ni què (i com) escriu en valencià, deia que la meua obra “Amb D de dona” havia estat selecionada per al premi molt a pesar d’ell, perquè per al seu gust era una obra massa feminista i llengint-la pareixia que tots els homes són uns “cabronets” (sic). Feminista? Cabronets? Us puc ben assegurar que és una obra que només pretén reflectir les realitats ben divereses. 26 contes amb noms de dona ordenats alfabèticament que mostren dones que pateixen anorèxia, bulímia, mals tractaments, dones que han d’emigrar per mantenir la família, dones que enganyen els marits, dones enganyades per aquests…
Jo recorria ja el corredor i no podia tornar enrere, l’única opció era tirar-li la placa al cap a l’home aquell, però potser fóra un poc violent; l’altra ocpció era deixar d’escriure perquè amb tanta gallina al galliner no té sentit maldar durant tants anys per fer bon caldo a canvi de silenci i premis de consolació…
Amb el meidocre segon lloc aconseguit malgrat l’opinió del president del jurat vaig tornar al meu lloc i de sobte tothom es va plantar. Jo em vaig abraçar molt fort a la meua Eulàlia G. pensant-me que en passava una de grossa. Però no, resulta que s’havia acabat l’acte i tots arrancaven a cantar “Per ofrenaaaaaar nove glòooooories a Espanya….” Algú em va fer saber que s’havien percatat que jo no em posava dempeus per cantar l’himne i és que, sabeu?, jo mai no m’he agenollat davant cap Déu, ni he besat cap bandera i no hi ha himne que em faça plantar-me, ni home encorbatat amb la boca plena de misogínia emverinada que em faça callar, perquè la paraula és l’única arma que tenim els més febles contra la supèrbia i els abusos.
lunes, 11 de octubre de 2010
lunes, 4 de octubre de 2010
Qüestió de temps
(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" el 4 d'octubre)
Sabeu? Ma mare sempre diu que el pas del temps és inevitable i que hem d'acceptar que els anys passen i el cos ens canvia. No sé si ella ha arribat a aquest punt de resignació precisament amb el pas del temps. Jo, però, veig l'acceptació molt complicada. Deu ser perquè estic en plena crisi tardoral..
L'altre dia ho pensava perquè em vaig sorprendre a mi mateixa abraçada a una revista de moda. Allà vaig veure que a les dones se'ns divideix més o menys en quatre edats a l'hora d'assignar-nos un estil: dels 20 als 30, dels 30 als 40, dels 40 als 50 i a partir dels 50. Jo estic a punt de passar a la tercera etapa... El reportatge en qüestió m'aconsellava vestir amb bruses amples, cinturons grans i ajustats per dissimular corbes i amb «escote imperio» per amagar un pit massa generós (per dir-ho amb un eufemisme). Així doncs, em vaig abocar a l'espill habillada seguint aquests consells i vaig descobrir, horroritzada, que si m'ajuste el cinturó semble més un «chupa-chup» que una dona i... ai,las! Allò de l'»escote imperio»! Jo necessite tres imperis -incloent el Romà en la seua època d'esplendor- per dissimular la generositat davantera amb què la naturalesa em va condemnar! Ja no em vaig veure amb cor de passar als consells per dissimular arrugues i imperfeccions de la pell...
Amague la revista per no tornar a caure en l'autodestructiva temptació de les comparacions i, sobretot, perquè mi Santi no veja que m'he comprat una d'aquelles revistes que sovint titlle de frívoles. Tanmateix, no deixe de preguntar-me si aquesta preocupació pels efectes devastadors del pas del temps és només cosa de dones. Isc de dubtes quan, als pocs dies, rep el correu d'un bon amic al qual fa tres anys que no veig, tot i que mantenim un contacte virtual freqüent i regular. De fet moltes de les coses que he escrit últimament no haurien estat possibles sense els seus consells i el seu suport. Ara ens hem de veure per qüestions de faena i, abans de fixar la data, entrelínies, em recorda que frega la seixantena i que ha patit un envelliment remarcable. Em sorprén que precisament, una persona com ell, que té tantes coses a aportar-nos als altres des del punt de vista de l'experiència i el coneixement en les disciplines més diverses (des de la navegació a la literatura, passant per la pintura, la lexicografia i fins i tot la física i química) es preocupe perquè els anys han deixat petjada en el seu aspecte.
Jo, quan pense en ell, el recorde com una persona d'expressió viva i paraula inquieta, després, si de cas, em ve al cap la imatge d'un home molt alt, amb sandàlies i periòdic sota el braç. I això em consola, perquè, potser, si penseu en mi, recordareu una dona dinàmica i disposta sempre a una bona conversa, i segurament no deveu haver caigut que necessite imperis per a dissimular les males passades de la naturalesa...
Sabeu? Ma mare sempre diu que el pas del temps és inevitable i que hem d'acceptar que els anys passen i el cos ens canvia. No sé si ella ha arribat a aquest punt de resignació precisament amb el pas del temps. Jo, però, veig l'acceptació molt complicada. Deu ser perquè estic en plena crisi tardoral..
L'altre dia ho pensava perquè em vaig sorprendre a mi mateixa abraçada a una revista de moda. Allà vaig veure que a les dones se'ns divideix més o menys en quatre edats a l'hora d'assignar-nos un estil: dels 20 als 30, dels 30 als 40, dels 40 als 50 i a partir dels 50. Jo estic a punt de passar a la tercera etapa... El reportatge en qüestió m'aconsellava vestir amb bruses amples, cinturons grans i ajustats per dissimular corbes i amb «escote imperio» per amagar un pit massa generós (per dir-ho amb un eufemisme). Així doncs, em vaig abocar a l'espill habillada seguint aquests consells i vaig descobrir, horroritzada, que si m'ajuste el cinturó semble més un «chupa-chup» que una dona i... ai,las! Allò de l'»escote imperio»! Jo necessite tres imperis -incloent el Romà en la seua època d'esplendor- per dissimular la generositat davantera amb què la naturalesa em va condemnar! Ja no em vaig veure amb cor de passar als consells per dissimular arrugues i imperfeccions de la pell...
Amague la revista per no tornar a caure en l'autodestructiva temptació de les comparacions i, sobretot, perquè mi Santi no veja que m'he comprat una d'aquelles revistes que sovint titlle de frívoles. Tanmateix, no deixe de preguntar-me si aquesta preocupació pels efectes devastadors del pas del temps és només cosa de dones. Isc de dubtes quan, als pocs dies, rep el correu d'un bon amic al qual fa tres anys que no veig, tot i que mantenim un contacte virtual freqüent i regular. De fet moltes de les coses que he escrit últimament no haurien estat possibles sense els seus consells i el seu suport. Ara ens hem de veure per qüestions de faena i, abans de fixar la data, entrelínies, em recorda que frega la seixantena i que ha patit un envelliment remarcable. Em sorprén que precisament, una persona com ell, que té tantes coses a aportar-nos als altres des del punt de vista de l'experiència i el coneixement en les disciplines més diverses (des de la navegació a la literatura, passant per la pintura, la lexicografia i fins i tot la física i química) es preocupe perquè els anys han deixat petjada en el seu aspecte.
Jo, quan pense en ell, el recorde com una persona d'expressió viva i paraula inquieta, després, si de cas, em ve al cap la imatge d'un home molt alt, amb sandàlies i periòdic sota el braç. I això em consola, perquè, potser, si penseu en mi, recordareu una dona dinàmica i disposta sempre a una bona conversa, i segurament no deveu haver caigut que necessite imperis per a dissimular les males passades de la naturalesa...
lunes, 13 de septiembre de 2010
Felicia
Sabeu? Com a dona treballadora que ha d'anar cada dia a l'oficina a traure paperassa endavant, em preocupa que un dia el meu superior s'enfade amb mi perquè resulta que les primeres setmanes de setembre, justament després de les vacances, em veig obligada a demanar hores lliures o a modificar l'horari de treball per poder ocupar-me de les qüestions escolars dels meus tres fills.
He d'anar a recollir els bono-llibres a l'escola justament en el meu horari laboral, i he de fer hora i mitja de cua. He de portar l'Eulàlia G. a mitjan matí durant tres o quatre dies i recollir-la hora i mitja després perquè ha de fer una incorporació progressiva per no patir cap trauma, he de passar per l'AMPA a recollir els llibres de text, he de..., he de... he de... Jo sola.
Com a mare, em preocupa estar educant fills simplement feliços; perquè està clar que tots volem que els nostres fills ho siguen, però jo no vull que ho siguen «simplement». Voldria que la seua felicitat es fonamentara en la solidaritat cap als altres i en la capacitat d'assumir reptes i responsabilitats i tirar-los endavant amb alegria i en l'aptitud d'acceptar fracassos i frustracions amb optimisme i bon humor. Voldria també que foren més feliços donant que adquirint.
Com a mare, em preocupen també altres coses més prosaiques, com per exemple que la nòmina d'aquest mes m'arribe per a pagar totes les despeses extra (llibres, material escolar, babis, sabatetes, roba) i em preocupa que els meus fills mengen correctament i de manera sana i que no vegen la tele massa temps i que no se'n passen tampoc de jugar amb l'ordinador i que el Joan C. llija una mica més i balle una mica menys i que el Carles C. deixe de calmar-se l'ansietat menjant en excés i que l'Eulàlia G. aconseguisca deixar el xumet d'una vegada!
Enmig de tots aquestes preocupacions m'arriba la història de Felicia, una gitana romanesa, mare d'onze fills (onze!), sense casa i sense treball, que acaba de ser expulsada de França. En unes altres condicions, Felicia tindria les mateixes preocupacions que jo, multiplicades per 11, clar. Ara, no tinc ni idea de com pot sobreviure aquella dona.
I és que, malgrat la condemna de l'ONU, el govern francés ha fet visible la comunitat gitana romanesa d'una manera lamentable: mitjançant aquesta mena de deportació fonamentada en no sé quina excusa.
Em fa l'efecte que, en el fons de cada xoc cultural, el que hi ha és el desconeixement més absolut de la cultura veïna. Nosaltres, els valencians, en tenim una llarga i dura experiència. Supose que els gitanos romanesos també. A l'Estat Espanyol, també hi ha cada vegada més immigrants romanesos, que comparteixen amb nosaltres places i carrers. És per això que volia aprofitar la història de Felicia per animar-vos a assistir a la III Setmana Cultural Romanesa, organitzada per la Seu Ciutat d'Alacant i l'Associació ARIPI, que tindrà lloc a la Seu Universitària d'Alacant del 13 al 18 de setembre. Perquè conéixer-nos és la millor forma d'acceptar-nos, respectar-nos i estimar-nos.
He d'anar a recollir els bono-llibres a l'escola justament en el meu horari laboral, i he de fer hora i mitja de cua. He de portar l'Eulàlia G. a mitjan matí durant tres o quatre dies i recollir-la hora i mitja després perquè ha de fer una incorporació progressiva per no patir cap trauma, he de passar per l'AMPA a recollir els llibres de text, he de..., he de... he de... Jo sola.
Com a mare, em preocupa estar educant fills simplement feliços; perquè està clar que tots volem que els nostres fills ho siguen, però jo no vull que ho siguen «simplement». Voldria que la seua felicitat es fonamentara en la solidaritat cap als altres i en la capacitat d'assumir reptes i responsabilitats i tirar-los endavant amb alegria i en l'aptitud d'acceptar fracassos i frustracions amb optimisme i bon humor. Voldria també que foren més feliços donant que adquirint.
Com a mare, em preocupen també altres coses més prosaiques, com per exemple que la nòmina d'aquest mes m'arribe per a pagar totes les despeses extra (llibres, material escolar, babis, sabatetes, roba) i em preocupa que els meus fills mengen correctament i de manera sana i que no vegen la tele massa temps i que no se'n passen tampoc de jugar amb l'ordinador i que el Joan C. llija una mica més i balle una mica menys i que el Carles C. deixe de calmar-se l'ansietat menjant en excés i que l'Eulàlia G. aconseguisca deixar el xumet d'una vegada!
Enmig de tots aquestes preocupacions m'arriba la història de Felicia, una gitana romanesa, mare d'onze fills (onze!), sense casa i sense treball, que acaba de ser expulsada de França. En unes altres condicions, Felicia tindria les mateixes preocupacions que jo, multiplicades per 11, clar. Ara, no tinc ni idea de com pot sobreviure aquella dona.
I és que, malgrat la condemna de l'ONU, el govern francés ha fet visible la comunitat gitana romanesa d'una manera lamentable: mitjançant aquesta mena de deportació fonamentada en no sé quina excusa.
Em fa l'efecte que, en el fons de cada xoc cultural, el que hi ha és el desconeixement més absolut de la cultura veïna. Nosaltres, els valencians, en tenim una llarga i dura experiència. Supose que els gitanos romanesos també. A l'Estat Espanyol, també hi ha cada vegada més immigrants romanesos, que comparteixen amb nosaltres places i carrers. És per això que volia aprofitar la història de Felicia per animar-vos a assistir a la III Setmana Cultural Romanesa, organitzada per la Seu Ciutat d'Alacant i l'Associació ARIPI, que tindrà lloc a la Seu Universitària d'Alacant del 13 al 18 de setembre. Perquè conéixer-nos és la millor forma d'acceptar-nos, respectar-nos i estimar-nos.
martes, 7 de septiembre de 2010
Coses que no canvien
(Columna publicada al diari EL Punt el 7 de setembre)
Sabeu? De vegades tinc la sensació que el temps passa però que algunes coses a penes varien, per molt que ens entestem a fer canviar alguns dels aspectes de la nostra vida que ens desagraden. Ara fa dos anys —tot just dos sospirs!— que vaig començar a filar aquestes columnes. Era el mes de setembre i tot al nostre voltant s'omplia de publicitat de noves col·leccions: «nova col·lecció de roba: temporada tardor-hivern», noves col·lecions de fascicles, de rellotges d'època, de joguets antics, col·leccions de bons propòsits: aniré al gimnàs, perdré pes, deixaré de fumar... Els comerciants ho saben i ens bombardegen amb la publicitat. Crec recordar que, de fet, un dels primers escrits que vaig filar en aquesta teranyina parlava precisament de col·leccions. Vet aquí una de les coses que no ha canviat.
Recorde també que en aquells inicis pseudoliteraris m'havia proposat no parlar de qüestions de llengua. Pretenia desenvolupar-me «literàriament» parlant dels meus neguits, les meues quimeres i (encara que us semble mentida perquè escassament les mostre) també de les meues il·lusions i pretenia fer-ho en valencià sense necessitat d'explicacions ni justificacions, com si això fóra la cosa més normal del món. Crec que, descomptant dues o tres ocasions puntuals, ho he aconseguit. Una d'aquestes ocasions puntuals va ser la segona columna en la qual us parlava de l'exotisme lingüístic: us contava que una de les meues «veïnes de parc» trobava exòtic que els meus fills, que són «de color» (de color marró fosc, vaja!) parlaren en valencià.
Ara fa pocs dies l'anècdota en venia al cap perquè, estant de vacances en un càmping a Moratalla, la monitora d'activitats infantils els va dir als meus fills que, encara que parlaren entre ells, havien de fer-ho en castellà, perquè parlar en valencià era de mala educació (Ai! Reconciliació impossible!). Veieu? Les coses no canvien. El meu fill major em va demanar explicacions perquè jo sempre els he dit que ells no són maleducats, que simplement parlen una llengua diferent i que això, com el to de la seua pell, dóna color a la vida! Els vaig dir que ells parlaren en castellà amb la monitora i amb els companys, ja que estàvem en un lloc on només es parla una llengua, però que no permeteren que ningú els obligara a canviar de llengua en les seues converses privades i que si ho feien, ells havien de donar les gràcies per l'activitat i havien de dedicar-se a una altra cosa. Per molts anys que passen, uns espanyols continuen sense conéixer i respectar els «altres» espanyols.
Per contra, quan torne a casa de les meues vacances, com que setembre és un mes i de propòsits impossibles, em trobe a la bústia de correu la publicitat d'una acadèmia de llengua que ofereix, com si això fos summum de l'exotisme, classes de: «alemán, ruso, rumano, chino y .... valenciano!» I jo em pregunte ara: quan arribarà el dia que, al costat de «valenciano» afegisquen el sintagma: «profesor nativo»?
Sabeu? De vegades tinc la sensació que el temps passa però que algunes coses a penes varien, per molt que ens entestem a fer canviar alguns dels aspectes de la nostra vida que ens desagraden. Ara fa dos anys —tot just dos sospirs!— que vaig començar a filar aquestes columnes. Era el mes de setembre i tot al nostre voltant s'omplia de publicitat de noves col·leccions: «nova col·lecció de roba: temporada tardor-hivern», noves col·lecions de fascicles, de rellotges d'època, de joguets antics, col·leccions de bons propòsits: aniré al gimnàs, perdré pes, deixaré de fumar... Els comerciants ho saben i ens bombardegen amb la publicitat. Crec recordar que, de fet, un dels primers escrits que vaig filar en aquesta teranyina parlava precisament de col·leccions. Vet aquí una de les coses que no ha canviat.
Recorde també que en aquells inicis pseudoliteraris m'havia proposat no parlar de qüestions de llengua. Pretenia desenvolupar-me «literàriament» parlant dels meus neguits, les meues quimeres i (encara que us semble mentida perquè escassament les mostre) també de les meues il·lusions i pretenia fer-ho en valencià sense necessitat d'explicacions ni justificacions, com si això fóra la cosa més normal del món. Crec que, descomptant dues o tres ocasions puntuals, ho he aconseguit. Una d'aquestes ocasions puntuals va ser la segona columna en la qual us parlava de l'exotisme lingüístic: us contava que una de les meues «veïnes de parc» trobava exòtic que els meus fills, que són «de color» (de color marró fosc, vaja!) parlaren en valencià.
Ara fa pocs dies l'anècdota en venia al cap perquè, estant de vacances en un càmping a Moratalla, la monitora d'activitats infantils els va dir als meus fills que, encara que parlaren entre ells, havien de fer-ho en castellà, perquè parlar en valencià era de mala educació (Ai! Reconciliació impossible!). Veieu? Les coses no canvien. El meu fill major em va demanar explicacions perquè jo sempre els he dit que ells no són maleducats, que simplement parlen una llengua diferent i que això, com el to de la seua pell, dóna color a la vida! Els vaig dir que ells parlaren en castellà amb la monitora i amb els companys, ja que estàvem en un lloc on només es parla una llengua, però que no permeteren que ningú els obligara a canviar de llengua en les seues converses privades i que si ho feien, ells havien de donar les gràcies per l'activitat i havien de dedicar-se a una altra cosa. Per molts anys que passen, uns espanyols continuen sense conéixer i respectar els «altres» espanyols.
Per contra, quan torne a casa de les meues vacances, com que setembre és un mes i de propòsits impossibles, em trobe a la bústia de correu la publicitat d'una acadèmia de llengua que ofereix, com si això fos summum de l'exotisme, classes de: «alemán, ruso, rumano, chino y .... valenciano!» I jo em pregunte ara: quan arribarà el dia que, al costat de «valenciano» afegisquen el sintagma: «profesor nativo»?
jueves, 19 de agosto de 2010
De mares a filles
Columna publicada al diari El Punt el 19 d´agost
Fa uns dies vaig llegir un reportatge sobre un estudi segons el qual les filles envellim igual que les mares. Això em va fer pensar: totes les filles? O resulta que, cas que n'hi haja diverses només és una la que té tal privilegi (o condemna...)? Si és així, quina?
Ho dic perquè els que en coneixeu sabeu que, malgrat el meu aspecte discret i conventual (per auster, no per religiós), jo tinc una germana que bé podria passar per una model de passarel·la. La vida té aquestes coses: a ella li va atorgar bellesa i simpatia i jo em vaig haver de conformar amb tenir més destresa amb les lletres que amb els cosmètics, els afaits i els somriures. De fet, al llarg d'aquests quasi quaranta anys no sé quantes vegades he escoltat dir als meus pares: «Com és possible! Si les hem criat a les dues igual!». Quan era xicoteta això em feia pensar que jo devia ser una mena d'extraterrestre. Fins i tot, de vegades pensava que en la incubadora es devien equivocar en donar-me als meus pares. Però, no: físicament no puc negar la filiació.
L'estudi en qüestió en va portar del cor al cap el record de l'àvia Assumpció. Em resulten inoblidables aquells mesos d'agost en què es posava a escaldar tomaques per fer-ne conserva i encenia el foc per fer bullir l'aigua en el bidó quan més calor feia. La mare la renyava, però ella movia el cap entre silencis i feia el que volia. Estava acostumada a controlar-ho tot. La vida li havia donat sis fills i un marit hedonista de mena; per tant era una dona que de la mateixa manera que cosia un vestit era capaç de moldre una tona de gra o matar un porc per omplir aquelles sis panxetes. A banda d'això, tenia una bellesa més aviat rude.
Ara, amb la perspectiva que dóna el temps, intuïsc que, a banda de la seua vida, era capaç de controlar la dels altres com si foren titelles. Aquesta capacitat de control, amb el pas dels anys, d'alguna manera l'ha heretada ma mare, però matisada amb una mena d'afany de sobreprotecció que fa que, en ocasions, abusem d'ella fins a uns limits insospitats amb l'excusa que som dones treballadores i que sense la seua ajuda el nostre món s'ensorra.
Si retrocedisc en el temps, la recorde sempre treballant ací i allà, en silenci, com una formiga. Dona de bellesa discreta, la recorde especialment guapa un dia que es va comprar un vestit morat en la Boutique de Maria José, que hi havia a la plaça de l'ajuntament del poble on vivíem. Jo devia tindre sis o set anys, i la nit que se'l va posar, mon pare li va fer una foto instantània amb una Polaroid que s'havia comprat a Ávila.
Ara fa una setmana, fugint d'un cotxe en un pas de vianants va caure i es va trencar una cama i un braç. Ella volia fer-nos veure que no passava res, però el dia que, mentre jo planxava la roba, el meu pare, maldestre, intentava posar una llavadora i ficava el detergent en la caixeta on ha d'anar el suavitzant, la meua mare movia el cap com feia l'àvia Assumpció i duia la impotència arrapada a les galtes.
Aquell dia que anava a sa casa a planxar-li la roba perquè ella no ho podia fer era dissabte i vaig alçar els meus fills a les vuit del matí, i mentre jo em vestia ells es van fer els llits. El major va preparar el desdejú dels petits, el mitjà va traure les llibretes, els llibres i els colors de tots i me'ls vaig deixar fent deures. Cap dels tres va qüestionar les meues instruccions perquè jo sóc qui posa les normes a casa... Potser, en uns anys també posaré les tomaques a escaldar i em compraré un vestit morat i em trencaré una cama en creuar un pas de vianats i bonegaré «mi Santi» quan als setanta anys pose la primera llavadora de la seua vida.
Fa uns dies vaig llegir un reportatge sobre un estudi segons el qual les filles envellim igual que les mares. Això em va fer pensar: totes les filles? O resulta que, cas que n'hi haja diverses només és una la que té tal privilegi (o condemna...)? Si és així, quina?
Ho dic perquè els que en coneixeu sabeu que, malgrat el meu aspecte discret i conventual (per auster, no per religiós), jo tinc una germana que bé podria passar per una model de passarel·la. La vida té aquestes coses: a ella li va atorgar bellesa i simpatia i jo em vaig haver de conformar amb tenir més destresa amb les lletres que amb els cosmètics, els afaits i els somriures. De fet, al llarg d'aquests quasi quaranta anys no sé quantes vegades he escoltat dir als meus pares: «Com és possible! Si les hem criat a les dues igual!». Quan era xicoteta això em feia pensar que jo devia ser una mena d'extraterrestre. Fins i tot, de vegades pensava que en la incubadora es devien equivocar en donar-me als meus pares. Però, no: físicament no puc negar la filiació.
L'estudi en qüestió en va portar del cor al cap el record de l'àvia Assumpció. Em resulten inoblidables aquells mesos d'agost en què es posava a escaldar tomaques per fer-ne conserva i encenia el foc per fer bullir l'aigua en el bidó quan més calor feia. La mare la renyava, però ella movia el cap entre silencis i feia el que volia. Estava acostumada a controlar-ho tot. La vida li havia donat sis fills i un marit hedonista de mena; per tant era una dona que de la mateixa manera que cosia un vestit era capaç de moldre una tona de gra o matar un porc per omplir aquelles sis panxetes. A banda d'això, tenia una bellesa més aviat rude.
Ara, amb la perspectiva que dóna el temps, intuïsc que, a banda de la seua vida, era capaç de controlar la dels altres com si foren titelles. Aquesta capacitat de control, amb el pas dels anys, d'alguna manera l'ha heretada ma mare, però matisada amb una mena d'afany de sobreprotecció que fa que, en ocasions, abusem d'ella fins a uns limits insospitats amb l'excusa que som dones treballadores i que sense la seua ajuda el nostre món s'ensorra.
Si retrocedisc en el temps, la recorde sempre treballant ací i allà, en silenci, com una formiga. Dona de bellesa discreta, la recorde especialment guapa un dia que es va comprar un vestit morat en la Boutique de Maria José, que hi havia a la plaça de l'ajuntament del poble on vivíem. Jo devia tindre sis o set anys, i la nit que se'l va posar, mon pare li va fer una foto instantània amb una Polaroid que s'havia comprat a Ávila.
Ara fa una setmana, fugint d'un cotxe en un pas de vianants va caure i es va trencar una cama i un braç. Ella volia fer-nos veure que no passava res, però el dia que, mentre jo planxava la roba, el meu pare, maldestre, intentava posar una llavadora i ficava el detergent en la caixeta on ha d'anar el suavitzant, la meua mare movia el cap com feia l'àvia Assumpció i duia la impotència arrapada a les galtes.
Aquell dia que anava a sa casa a planxar-li la roba perquè ella no ho podia fer era dissabte i vaig alçar els meus fills a les vuit del matí, i mentre jo em vestia ells es van fer els llits. El major va preparar el desdejú dels petits, el mitjà va traure les llibretes, els llibres i els colors de tots i me'ls vaig deixar fent deures. Cap dels tres va qüestionar les meues instruccions perquè jo sóc qui posa les normes a casa... Potser, en uns anys també posaré les tomaques a escaldar i em compraré un vestit morat i em trencaré una cama en creuar un pas de vianats i bonegaré «mi Santi» quan als setanta anys pose la primera llavadora de la seua vida.
sábado, 24 de julio de 2010
Amistats virtuals
(Columna publicada al dirari El Punt el 24 de juliol)
Deu fer quasi un any que vaig entrar per primera vegada en l'espiral frenètica d'allò que en diem xarxes socials, perquè tenia la sensació que avui dia qui no té un perfil en el famós Facebook no existeix. On queda la màxima cartesiana aquella de «Cogito ergo sum»? Ara ja no cal pensar per a existir, només has de tenir ordinador, connexió a internet i ganes de perdre el temps i, de passada, no t'ha d'importar perdre també algunes bones relacions reals a canvi de guanyar-ne de virtuals.
No negaré que a les xarxes socials se'ls pot traure un bon profit; que ho diguen a tots aquells que han assetjat jovenets i jovenetes amagats sota màscares virtuals. Això, però —ja ho ha dit algun bisbe no fa molts dies— «és una simple anècdota»... Siguem més positius i analitzem usos menys il·lícits.
M'he fixat que hi alguns amb visió comercial que hi anuncien la seua faena o les seues aparicions públiques estelars mitjançant allò que en diuen «esdeveniments»: «Ep! Us faig saber que presente el meu llibre...» «Recordeu que tal dia tindré roda de premsa.. Podeu vindre a venerar-me.». En aquest sentit el Facebook és un suport propagandístic sense precedents. N'hi ha d'altres que aprofiten la xarxa per oferir les cries de les seues mascotes. Això també és novedós perquè, gràcies al Facebook, deu haver una quantitat considerable de gats que se salven de morir ofegats en un poal.
Hi ha d'altres que en l'apartat aquell de «què estàs pensant» apunten : «Quina calooorrrrrr». Així, allargant la o i la r com si esbufegaren. Abans, per a converses buides ja teníem el simple ascensor. Ara cal procurar-se un ordinador per a dir estupideses. A qui li importa si un té calor o no? Som a l'estiu, la calor no és notícia.
Amb tot, una de les qüestions que més en crida l'atenció és allò de les «sol·licituds d'amistat», no perquè ara l'amistat s'ha de sol·licitar (d'això ja us n'he parlat), sinó perquè de vegades t'arriba la sol·licitud d'amistat d'una exparella. Però quina cosa més absurda! L'estupidesa de la gent de vegades no té límits: Vols dir que la nostra relació va acabar com el ball del Torrent i ara vols que siguem amics? Si vam ser incapaços de respectar-nos quan érem més que amics!
Tanmateix encara hi ha una cosa més patètica: els «quarentons» en crisi que es posen en contacte amb la primera núvia que van tindre a l'institut: «Hola Martina, et recordes de mi? Sóc el Pere, em vas deixar per un altre més guapo, més divertit i amb més futur que jo. I ara tafanejant pel Facebook se m'ha ocorregut buscar el teu nom per saber què és de la teua vida. Jo, m'he casat i tinc fills... No sé si sabràs que treballe de...» Però com ha de saber-ho? Han passat vint anys i la teua vida li importa un pebrot!
Mentre tafanegem mig en secret pels murs dels amics (els reals i els nous amics virtuals) perdem el temps de gaudir realment de la seua companyia. Dic jo que deu costar menys fer una telefonada i quedar a prendre una cervesa, no? I tot el temps que, arrebatats per una nostàlgia una mica infantil, emprem a rescatar vells amors i velles sensacions, ens perdem les sensacions que ens aporta l'amor d'ara que es fa vell, que es marceix al nostre costat, dia a dia, mirant de robar bons moments a la rutina, la soledat i les obligacions.
Deu fer quasi un any que vaig entrar per primera vegada en l'espiral frenètica d'allò que en diem xarxes socials, perquè tenia la sensació que avui dia qui no té un perfil en el famós Facebook no existeix. On queda la màxima cartesiana aquella de «Cogito ergo sum»? Ara ja no cal pensar per a existir, només has de tenir ordinador, connexió a internet i ganes de perdre el temps i, de passada, no t'ha d'importar perdre també algunes bones relacions reals a canvi de guanyar-ne de virtuals.
No negaré que a les xarxes socials se'ls pot traure un bon profit; que ho diguen a tots aquells que han assetjat jovenets i jovenetes amagats sota màscares virtuals. Això, però —ja ho ha dit algun bisbe no fa molts dies— «és una simple anècdota»... Siguem més positius i analitzem usos menys il·lícits.
M'he fixat que hi alguns amb visió comercial que hi anuncien la seua faena o les seues aparicions públiques estelars mitjançant allò que en diuen «esdeveniments»: «Ep! Us faig saber que presente el meu llibre...» «Recordeu que tal dia tindré roda de premsa.. Podeu vindre a venerar-me.». En aquest sentit el Facebook és un suport propagandístic sense precedents. N'hi ha d'altres que aprofiten la xarxa per oferir les cries de les seues mascotes. Això també és novedós perquè, gràcies al Facebook, deu haver una quantitat considerable de gats que se salven de morir ofegats en un poal.
Hi ha d'altres que en l'apartat aquell de «què estàs pensant» apunten : «Quina calooorrrrrr». Així, allargant la o i la r com si esbufegaren. Abans, per a converses buides ja teníem el simple ascensor. Ara cal procurar-se un ordinador per a dir estupideses. A qui li importa si un té calor o no? Som a l'estiu, la calor no és notícia.
Amb tot, una de les qüestions que més en crida l'atenció és allò de les «sol·licituds d'amistat», no perquè ara l'amistat s'ha de sol·licitar (d'això ja us n'he parlat), sinó perquè de vegades t'arriba la sol·licitud d'amistat d'una exparella. Però quina cosa més absurda! L'estupidesa de la gent de vegades no té límits: Vols dir que la nostra relació va acabar com el ball del Torrent i ara vols que siguem amics? Si vam ser incapaços de respectar-nos quan érem més que amics!
Tanmateix encara hi ha una cosa més patètica: els «quarentons» en crisi que es posen en contacte amb la primera núvia que van tindre a l'institut: «Hola Martina, et recordes de mi? Sóc el Pere, em vas deixar per un altre més guapo, més divertit i amb més futur que jo. I ara tafanejant pel Facebook se m'ha ocorregut buscar el teu nom per saber què és de la teua vida. Jo, m'he casat i tinc fills... No sé si sabràs que treballe de...» Però com ha de saber-ho? Han passat vint anys i la teua vida li importa un pebrot!
Mentre tafanegem mig en secret pels murs dels amics (els reals i els nous amics virtuals) perdem el temps de gaudir realment de la seua companyia. Dic jo que deu costar menys fer una telefonada i quedar a prendre una cervesa, no? I tot el temps que, arrebatats per una nostàlgia una mica infantil, emprem a rescatar vells amors i velles sensacions, ens perdem les sensacions que ens aporta l'amor d'ara que es fa vell, que es marceix al nostre costat, dia a dia, mirant de robar bons moments a la rutina, la soledat i les obligacions.
viernes, 16 de julio de 2010
Digna i modèlica celebració
(Columna publicada al diari "El Punt" el 17 de juliol)
No volia parlar-ne més, perquè com us vaig explicar, el futbol no m'acaba de fer el pes. Tanmateix, no me'n puc estar de fer un parell d'anotacions. En primer lloc he de dir que supose que el 95 % de l'Estat, diumenge passat, devia estar veient la famosa final del Mundial. Els que ens vam quedar a contemplar les ciutats buides vam entretenir el temps en diverses activitats. A mi se'm va ocórrer veure un moment el Telediario de la Primera de Televisión Española. Com no podia ser d'una altra manera, la final del Mundial hi era present mitjançant les connexions que feien aquí i allà per mostrar l'eufòria de l'afició. Sabeu quina va ser la primera connexió que van fer? La Plaça d'Espanya de Barcelona! No se'n van estar de dir que un milió de ciutadans hi esperaven el «triunfo de la Roja»... Sabeu quin va ser el primer anunci en acabar-se el Telediario? Doncs el del programa «Españoles en el mundo», que anava unit al de «Destino España». I sabeu quin era el subtítol? «Cataluña»! Destino España: Cataluña. Una programació, al meu parer molt ben estudiada després que milió i mig de catalans, el dia abans van omplir els carrers per reivindicar la seua identitat.
Una altra cosa que em va cridar l'atenció, una vegada aconseguida l'ansiada victòria, va ser la celebració. Per començar, els locutors parlen de com han sabut de defensar de bé els «nostres» jugadors «los colores de la roja». Però el color de la roja n'és un, no? El rojo. És o no? A veure si a partir d'ara ja no és la roja, sinó la «rogigualda»...
Menció a part mereixen les banderes. No havíem quedat que les banderes són draps que dignifiquen els taüts dels que moren en actes heroics en nom de la pàtria? Doncs els jugadors de la Roja ens han ensenyat que tenen aplicacions més lúdiques. Per exemple, el xic asturià que té aspiracions de torero (si jutgem per com celebra els gols...), i que ara vindrà a jugar al Barça, duia la bandera d'Astúries a l'estil capa de Superman. Xavi i Puyol portaven una senyera com si fos un «pareo hawuaià» i Casillas duia la rogigualda a manera de bufanda.
Per cert, els que duien banderes que no eren l'espanyola què ens volien fer veure? Que ells no són tan espanyols com els altres i que juguen al futbol com els mercenaris? No ho sé...
Per últim, no me'n puc estar de fer referència a la capacitat comunicativa dels jugadors, que van demostrar que efectivament en els peus tenen un poder immesurable: peguen potades a la llengua amb la mateixa empenta que els les peguen al baló! No repetiré els discursos (que no em caben en la teranyina), tanmateix sí que faré referència a la màxima final que cridaven tots els jugadors abraçats sobre l'escenari: «¡Os queremos la ostia!!!!!!!». I el públic allà, aborregat, escridassant, embogint d'amiració. Sí senyor! aquesta és la selecció que volen que ens represente a tots. Aquests són els models que volen per als nostres fills?
El millor de tot, però, va ser el colofó: el Manolo Escobar (no sé si havia anat amb el carro o no) cantant allò de «Que viva España». Sí senyor! que viva l'España Cañí!
No volia parlar-ne més, perquè com us vaig explicar, el futbol no m'acaba de fer el pes. Tanmateix, no me'n puc estar de fer un parell d'anotacions. En primer lloc he de dir que supose que el 95 % de l'Estat, diumenge passat, devia estar veient la famosa final del Mundial. Els que ens vam quedar a contemplar les ciutats buides vam entretenir el temps en diverses activitats. A mi se'm va ocórrer veure un moment el Telediario de la Primera de Televisión Española. Com no podia ser d'una altra manera, la final del Mundial hi era present mitjançant les connexions que feien aquí i allà per mostrar l'eufòria de l'afició. Sabeu quina va ser la primera connexió que van fer? La Plaça d'Espanya de Barcelona! No se'n van estar de dir que un milió de ciutadans hi esperaven el «triunfo de la Roja»... Sabeu quin va ser el primer anunci en acabar-se el Telediario? Doncs el del programa «Españoles en el mundo», que anava unit al de «Destino España». I sabeu quin era el subtítol? «Cataluña»! Destino España: Cataluña. Una programació, al meu parer molt ben estudiada després que milió i mig de catalans, el dia abans van omplir els carrers per reivindicar la seua identitat.
Una altra cosa que em va cridar l'atenció, una vegada aconseguida l'ansiada victòria, va ser la celebració. Per començar, els locutors parlen de com han sabut de defensar de bé els «nostres» jugadors «los colores de la roja». Però el color de la roja n'és un, no? El rojo. És o no? A veure si a partir d'ara ja no és la roja, sinó la «rogigualda»...
Menció a part mereixen les banderes. No havíem quedat que les banderes són draps que dignifiquen els taüts dels que moren en actes heroics en nom de la pàtria? Doncs els jugadors de la Roja ens han ensenyat que tenen aplicacions més lúdiques. Per exemple, el xic asturià que té aspiracions de torero (si jutgem per com celebra els gols...), i que ara vindrà a jugar al Barça, duia la bandera d'Astúries a l'estil capa de Superman. Xavi i Puyol portaven una senyera com si fos un «pareo hawuaià» i Casillas duia la rogigualda a manera de bufanda.
Per cert, els que duien banderes que no eren l'espanyola què ens volien fer veure? Que ells no són tan espanyols com els altres i que juguen al futbol com els mercenaris? No ho sé...
Per últim, no me'n puc estar de fer referència a la capacitat comunicativa dels jugadors, que van demostrar que efectivament en els peus tenen un poder immesurable: peguen potades a la llengua amb la mateixa empenta que els les peguen al baló! No repetiré els discursos (que no em caben en la teranyina), tanmateix sí que faré referència a la màxima final que cridaven tots els jugadors abraçats sobre l'escenari: «¡Os queremos la ostia!!!!!!!». I el públic allà, aborregat, escridassant, embogint d'amiració. Sí senyor! aquesta és la selecció que volen que ens represente a tots. Aquests són els models que volen per als nostres fills?
El millor de tot, però, va ser el colofó: el Manolo Escobar (no sé si havia anat amb el carro o no) cantant allò de «Que viva España». Sí senyor! que viva l'España Cañí!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)