L'Orde 47/2010 de 28 de maig de 2010: les dones a criar.

(Columna publicada al diari "El Punt" dimarts 22 de juny)

Supose que ja us he dit més d'una ocasió que part del meu treball consisteix a gestionar paperassa. En les últimes setmanes (ho deveu haver notat pel silenci...) he estat immersa en un mar de papers als qual havia de donar eixida. Tan immersa que, havent treballat més temps del que em corresponia, m'he vist «obligada» a agafar dies lliures. Com que podia triar les jornades que m'anaren bé, he mirat de buscar-ne unes en què tinguera alguna cosa important a fer (perquè demanar dies lliures per a no fer res, em feia mala consciència): matricular els meus fills al menjador del col·legi.

La vida, de vegades té aquestes coses tan idiotes: descanse d'una paperassa per naufragar i ofegar-me en la paperassa que em demana l'administració perquè els meus fills puguen ser atesos al menjador escolar. Papers que, per cert, l'administració ja té perquè me'ls demana tots els anys i perquè, de fet, en alguns casos, és l'administració mateixa qui me'ls proporciona.

Jo, complidora i disciplinada com sóc, comence a fotocopiar llibres de família, a sol·licitar certificats d'empresa, a redactar declaracions jurades, a demanar als respectius pares de les meues criatures que facen el favor de proporcionar-me la documentació que els demane, a recollir-la... I entre viatget i viatget de finestreta en finestreta, se m'ocorre llegir-me l'Orde 47/2010 de 28 de maig de la Conselleria d'Educació per la qual es regula el servei de menjador dels centres educatius no universitaris de titularitat de la Generalitat. I què m'hi trobe? Doncs que l'apartat C del punt 4, que regeix els criteris d'admissió, no té desperdici: podrà gaudir del servei de menjador «l'alumnat els dos progenitors del qual treballen.» Sembla lògic, no?

Tanmateix, això em fa plantejar-me un parell de coses. Per una banda, en un moment econòmic en què molta gent a anat a parar a l'atur, l'apartat C del punt 4, suposarà a partir d'ara que si ets dona i estàs aturada ja no podràs buscar treball perquè hauràs d'anar a buscar el teu fill al col·legi, donar-li a dinar i tornar-lo a dur a escola?

Per una altra banda, si ets una dona relativament jove, acadèmicament preparada, que has aturat la teua carrera professional per tindre cura dels primers tres anys del teu fill i ara que el tens escolaritzat vols reprendre la teua activitat laboral, ja no podràs fer-ho perquè també has de donar a dinar el teu fill?

Sabeu? L'Orde 4/2010 de 28 de maig resa en les primeres línies: «la societat valenciana reclama cada vegada més l'esforç de les administracions públiques per a facilitar l'accés a l'educació i que s'establisquen mesures que afavorisquen la conciliació de la vida laboral amb la familiar, de manera que es facilite la incorporació d'hòmens i dones al món del treball en igualtat de condicions». Martingales! Les dones a criar! Això és el que, en el fons vol dir l'Orde.

Temps de qualitat vs pares de qualitat

(Columna publicada al diari el Punt el 21 de maig)

De vegades tinc la sensació que vivim immersos en un món de mentides que ens diem a nosaltres mateixos (i als altres) per no veure la quantitat de temps que perdem en coses estúpides, les hores i hores que dediquem a guanyar diners per a invertir-los després en els objectes més absurds i les activitats més insensates. Ens les diem mirant a la cara als nostres fills. Mirant-los sense veure'ls.

Moltes de les persones de la meua generació (una generació —no cal dir-ho— la mar de preparada, competent i competitiva), quan arriben a casa a la nit (sobretot els homes, encara...) ja no veuen els fills desperts, no saben què han dinat al menjador del col·legi, ni quins cromos han canviat durant l'hora del pati amb els amics, ni que ara és època de jugar a la trompa i que aviat arribarà la de jugar a la goma.

No saben, potser, que el seu fill ahir no va acabar el deure i que avui la mestra l'ha deixat sense esbarjo. I que això ja fa temps que passa. I si ho saben, segurament, demanaran al fill que mantinguen una conversa (perquè ens agrada pensar que parlem amb els fills): «Vine ací que hem de parlar...» Com si els xiquets foren capaços de mantindre converses adultes! Després de la conversa arribaran a un tracte: tu fas el deure i després jo... I el fill, que no és idiota, sabrà que l'única manera que té que el papa o la mama recorden que existeix i que tenen un compromís amb ell és no fer el deure, encara que després parlem amb ell o fins i tot el castiguem.

Els aparquem amb els avis, amb les tietes, amb les mares de l'amigueta, amb una veïna si cal, perquè hem d'assistir a un congrés, perquè és clar, ens hem de reciclar per poder ser més competents i més competitius, els deixem amb qui siga, perquè hem d'anar a la piscina, al gimnàs o a fer un curs de feng-shui o del que siga, perquè, clar, nosaltres també ens hem de cuidar i hem de dedicar-nos temps; els busquem una bona cangur perquè els cuide mentre nosaltres treballem més per a guanyar més diners...

I encara tenim la barra de dir-los que ho fem per ells, que si el papa o la mama treballen i, a més es cuiden, tot anirà bé: podrem anar de vacances, podrem comprar més coses... I ens diem a nosaltres mateixos que el que importa és que els dediquem «temps de qualitat». Val més una hora... Mentida!

Sabeu una cosa? Els xiquets no entenen de temps. Els xiquets necessiten temps per a expressar-se. No ens diran en una hora de circ, de parc, de cine o de futbol (per molta qualitat que tinga) que estan molestos amb nosaltres perquè no ens ocupem d'ells o que estan preocupats perquè un dels companys es burla d'ells o que els angoixen les divisions de dues xifres...

No podem decidir quin serà el temps de qualitat que els dedicarem quan a nosaltres ens vaja bé i esperar que justament en aquell moment el nostre fill ens diga que no li agrada la classe de ball, que només hi va perquè va Meritxell i que resulta que Meritxell està enamorada d'Andreu. Són ells els que decidiran quin és el moment adequat per a dir-nos que no acaben els deures perquè no els agrada fer-los amb l'àvia mentre veuen la telenovel·la de torn. No ens diran el que és evident: que ells amb qui volen estar és amb nosaltres.

La mentida del «temps de qualitat», però, ens va molt bé com a bena que ens impedeix veure que nosaltres som uns pares d'una qualitat més que discutible... I cecs com estem, som incapaços de canviar les coses que ens impedeixen dedicar-los el temps que necessiten: si no tot, sí com més millor.

La butaca 004200

(Columna publicada al diari "El Punt" el 13 de maig)


Potser alguns de vosaltres, llegint entre els fils d'aquesta teranyina, heu endevinat que m'agraden les persones grans. No tinc cap amic que tinga menys de 46 anys i, de fet, alguns dels amics que més aprecie i més valore freguen ja la seixatena. Potser això em passa perquè, en el fons, jo sóc més gran que aquella imatge que em retorna l'espill cada matí.
O, potser, això em passa perquè tenir-los a ells a prop em fa la sensació de viure una mica més, de viure una altra vida a través del seu passat. De fet, crec que a les persones, en el fons, les estimem per tot el que han viscut, per tot allò que els ha fet ser com i qui són, perquè el seu temps viscut sense nosaltres ens aporta experiències que mai no tindrem; i quan el futur és l'únic que tenim i ens adonem que va fent-se una mica més curt cada dia que passa, tenir amics grans, arrapar-te al seu passat i a la seua experiència, et fa sentir que tens una vida llarga.
També deveu haver endevinat que m'agraden els llibres vells, perquè la pols acumulada i la grogor del pas del temps em donen calma, perquè l'olor dels anys se'm fica narius endins i em fa tenir la certesa que malgrat que ens pensem que res no és per sempre, hi ha coses, hi ha històries, que duren molt.
I com les persones grans i els llibres de pàgines grogoses, m'agraden també les cases velles. Al centre de Sant Vicent del Raspeig n'hi ha dues o tres que no me'n puc estar d'admirar cada vegada que isc de casa a passejar. De vegades, fins i tot, si he d'anar a un lloc o a un altre, force el recorregut per passar per davant d'alguna d'elles. Dilluns passat, per exemple, quan anava a la Ràdio a gravar un dels meus «Moments Literaris», vaig passar per una que hi ha al Carrer «Ancha de Castelar».
Aquell dia, que ens va eixir, per cert, plujós i amb un vent glaçat, malgrat la primavera, la casa estava envoltada de màquines que envestien les parets sense compassió. N'havien arrancat les finestres i amb una pala treien «brossa» a cabassades i la tiraven en un contenidor. El vent va segrestar del contenidor una pàgina d'algun llibre esgarrat que devia haver entre tot el que tiraven.
Hi vaig córrer al darrere per veure de quin llibre procedia, però el vent la va arrossegar carretera enllà i no la vaig poder agafar. Quan girava cua, en va vindre als peus una entrada de cinema: la butaca 004200 del Cine Principal, un cine, que segons m'han dit, va tancar fa quasi cinquanta anys. La vaig agafar i la vaig ficar entre les pàgines de La Rosa Quotidiana de Joan Valls, que era el llibre que pensava presentar en aquells «Moments Literaris» de Ràdio Sant Vicent.
Ara mire aquella entrada i veig que qui la va comprar no va anar a veure cap pel·lícula perquè està sencera. Potser penseu que aquella persona va arribar tard a la sessió i no la va gastar. Jo, però, crec que l'entrada guarda algun desencís, perquè el cas és que qui la va comparar (que ara, si és viu, serà segurament una persona molt gran) la va voler conservar.
Potser, amb l'entrada, va amagar alguna pena aixafada entre les pàgines d'un llibre -ara esguerrat-, que unes màquines han llançat a la brossa. Ara, però, jo guarde aquella pena secreta entre els versos de Joan Valls; i la pena i el secret del desconegut propietari de la casa vella encara han de durar uns anys més.

Sobreviure a la crisi: Qüestió d'arrels i de gènere...

(Columna publicada al diari "El Punt" l'1 de maig)

Sabeu? Quan tinc un moment entre faena i faena, m'agrada acostar-me a la Plaça dels Estels a escoltar un violinista que es posa al cantó del Banc. Quan m'hi estic una estona m'adone que em sent una mica menys alienada, perquè el que em sura pel cap no són regles gramaticals ni models de facturació o programes d'activitats; el que m'ompli són els meus propis pensaments en plena harmonia amb les notes del violí ofegades pel soroll de les obres de l'avinguda d'Alfons El Savi.

Un dels pensaments que em rondinava ahir pel cap, asseguda allà, en un banquet prop del violinista, és que ja fa un any que us vaig escriure que tenia la sensació que amb la manida crisi el meu món començava a ensorrar-se, que veia com la gent que estime anava perdent la faena i que els balcons del meu barri començaven a omplir-se de cartells que anunciaven pisos en venda; i allà continuen els cartells i els meus coneguts i estimats desocupats, com si el temps no haguera passat, com si tres-cents seixanta-cinc dies no hagueren soterrat aquelles paraules meues sobre la crisi incipient.

Ara, a més a més, l'aula se m'ha omplit de petits empresaris que han hagut de tancar el negoci i que pensen provar sort amb qualsevol oposició i vénen a la meua classe amb l'esperança que la llengua els reserve una plaça. Són gent que ben passa els 50 anys, una edat difícil, com l'adolescència...

Això a banda, m'he adonat també, sobretot quan visite el meu violinista, que les Avingudes del Doctor Gadea, Maisonave i Alfons El Savi estan plenes de pobres que demanen almoina. Alguns donen explicacions verbals quan se t'acosten, altres les posen en un cartell i m'he fixat que en molts d'aquests cartells hi ha un denominador comú : «Soy español». En aquest sentit, quan vaig a fer classe, també he vist que a prop de l'Hospital General, els fanals s'han omplit d'anuncis en els quals algunes persones s'ofereixen per tindre cura de malalts, ancians, etc. També hi ha un denominador comú en aquests anuncis de fanal, que d'alguna manera és un fil d'unió amb els cartells de l'almoina: «Mujer española». De fet, quasi totes les persones que s'hi ofereixen són dones...

Això m'ha fet fixar-me en el fet que cada vegada hi ha més homes que passegen xiquets pel carrer i em pregunte dues coses: Què ens fa pensar que ser espanyol ens dóna més drets? No havíem quedat que tots eren iguals? I, és que per una vegada, les dones tindrem més oportunitats laborals que els homes? Clar, que parlem de faena segurament mal i poc remunerada i sobretot ben inestable.

SOTA EL PES DE LES ALES

(Columna publicada al diari "El Punt" el 17 d'abril)

Tinc la sensació que d'uns anys ençà, això dels Clubs de lectura s'està posant molt de moda com a mitjà d'animació lectora. Em sembla també que fins i tot, en ocasions, arriba a guanyar terreny a la típica presentació de llibre. De fet, els escriptors «de galliner»; és a dir, els que no som autors de «primera filera», no tenim fàcil això de les presentacions de llibres (com tampoc no tenim fàcil la publicació), bé perquè tenim pocs i mals contactes, bé perquè no acabem d'encaixar en el món de la faràndula literària, bé perquè —qui sap— no tenim qualitat ni estil…

Jo personalment, dels quatre llibres que he publicat (previ filtre de premi literari, com no podia ser d'altra manera…), només recorde haver-ne presentat un: Les ales de la memòria. Els altres tres la veritat és que no he trobat ni ocasió ni voluntaris per fer el numeret. Ni me n'he preocupat en excés, tot s'ha de dir. Tot i això, he de reconéixer que en els últims deu anys, no ha passat un curs acadèmic sense que algun professor em convidara a visitar la seua classe o algun llibreter m'organitzara una tertúlia. Enguany, des de la Cívica d'Alacant i la llibreria 80 Mundos, també d'Alacant, m'han convocat a participar, el 29 d'abril, en el seu Club de lectura i, la veritat és que n'estic contenta perquè veig que compartisc cartellera amb autors de primera filera, com Carme Riera, Àngels Moreno o Carles Cortés.

En aquest tipus d'actes et pots trobar amb situacions insòlites que van des del fet que no càpiga una agulla en el local a l'absoluta decepció que no hi assistisquen més de dues o tres persones. Ja m'han passat a mi les dues coses. Tanmateix, en el fons, he de reconéixer que aquestes tertúlies m'agraden bastant, sobretot perquè veig que els del galliner també tenim lectors, pocs i segurament obligats pels esforçats professors que posen els nostres llibres com a lectura «recomanada», però en definitiva són lectors amb rostres. I, a mi, m'agrada veure la cara de qui llig (i per tant, comparteix amb mi) les meues misèries i les meues alegries.

El que no m'agrada, però, és que després de quatre llibres, que potser no us ho creureu, però no són poca cosa des del punt de vista de l'esforç que suposen, encara continuen convidant-me a parlar de Les ales de la memòria. Aquest és un llibre que té la seua gràcia, no ho negaré. Tanmateix, no sé si sabeu que he crescut com a persona i com a escriptora, que a mesura que escrivia llibres, creixia el text de la solapa i millorava l'estil i la tècnica. Tot i això, Helena: un record sempre és mentida, L'olor dels crisantems i Claus de serp, romanen esclafades sota el pes d'unes ales que, de cara als lectors, tinc la sensació que fan de mi una escriptora incapaç d'alçar el vol.

Del confessionari a l'exhibicionisme radiofònic

(Columna publicada al diari "El Punt" dimarts 30 de març)

DEL CONFESSIONARI A L’EXHIBICIONISME RADIOFÒNIC.
Qui no recorda aquell deliciós “Consultorio de la Señorita Francis”? Quan hi pense, em ve al cap la imatge de l’àvia Roser asseguda a la butaca vora la finestra amb les cames sota els faldons de la taula i els peus ben arrecerats del fred, prop del braser. Ma mare, asseguda a la màquina de cosir, apujava el volum de la ràdio perquè les paraules de la Señorita Francis s’elevaren per sobre de la meua xerrameca infantil.
La veu melodiosa de la locutora llegia les cartes dels oients i donava consells i solucions a problemes que devien ser gravíssims, si jutjàvem pel to de les desesperades missives, carregades d’indecisions, de pors i de culpes.
Bé, doncs la señorita Francis em venia al cap l’altra nit (trenta anys després!), perquè d’unes setmanes ençà, presa de l’insomni, passe les matinades passejant el dial de la ràdio d’emissora en emissora. N’he descobert una on fan un programa fascinant, que té per títol “¿Qué fue de lo nuestro?”. La gent hi telefona per explicar que la parella l’ha deixat, que un o l’altre han estat infidels, que se senten presos d’un angoixant desamor o d’una nauseabunda indiferència envers l’ésser que fins fa no res era el centre de les seues vides. Els locutors se’ls escolten uns segons i després amb veu de vetlatori els fan tres o quatre preguntes que posen en evidència la vulnerabilitat i la feblesa d’aquelles persones que busquen consol i respostes que, em sembla a mi, que no trobaran a la ràdio.
La veritat és que tot plegat em desperta certa vergonya al·liena: Tan soles estem les persones que hem de recórrer a contar misèries a desconeguts? Salvant les distàncies, em fa l’efecte que aquest paper “consolador”, en altres èpoques, el feien els cures al confessionari. Després, quan la religió ja no ens la créiem, buscàvem les respostes en el divan del psicoanalista. Ara, en plena moda de la psicologia coaching, com que la crisi no ens permet pagar-nos un coaching particular, doncs contem penes per la ràdio...
El cas és que m’he fixat que la majoria d’apenats que telefonen al programa en qüestió són homes i quasi tots busquen la mateixa resposta: per què m’ha deixat la meua dona? Els locutors, que saben més de ràdio que de psicologia, òbviament no els donen cap resposta, només els estiren de la llengua perquè continuen posant-se en evidència o perquè òmpliguen els minuts que els han assignat en l’escaleta del programa. No poden respondre’ls de cap manera, perquè –crec jo- aquest desencontre entre homes i dones és bíblic: Adam ja no va ser capaç d’entendre’s amb Lilith perquè pretenia sotmetre-la i ella el va deixar (Si hagués hagut ràdio a l’Eden...) i quan Déu li va crear una companya una mica més submissa, ell per pusil·lànime i Eva per agosarada, la van tornar a cagar!

Joan i la dona nàufrag

(Columna publicada al diari "El Punt" el 18 de març)

Sabeu? Aquesta setmana celebrem l'aniversari del Joan C., el meu fill major. Fa 10 anys. Quan me'l posaren en braços en un despatxet del Instituto Colombiano de Bienestar Familiar, ell en tenia dos i jo 28. El primer que recorde d'ell són els seus ulls, negríssims i ametlats, horroritzats: em mirava amb por. Ell era un xiquet que tenia un món petit: una piloteta de ping-pong i un riu on anava a banyar-se totes les vesprades. Jo era una dona que ho tenia tot i no sentia res.
En aquell despatxet, embolcallada per les mirades dels advocats, dels psicòlegs i del defensor del menor, m'ofegava i m'abraçava al meu fillet com un nàufrag. En aquell mateix moment vaig saber que, llavors, amb el Joan en braços, ho sentia tot, ho tenia tot: el tenia a ell.
Aquella nit, a l'hotelet de doña Erika, vaig començar a cantar-li les primeres cançons: «Din- don din-deta, em vindrà la soneta, si la mare em canta una cançoneta.». Dos lloros verds em feien els cors sota els arbres de papaies i ell continuava mirant-me amb por, però agafant-se als meus braços com si li anara la vida en aquella abraçada.
Un mes dresprés, ja a casa, la primera frase que va ser capaç de dir en valencià va ser: «mama vull suc». Fins llavors solia dir-me: «deme una cajita de jugo». Unes setmanes després, quan va comprendre que el que hi havia entre ell i jo era per a sempre, recorde que em va dir: «No vull bajoquetes perquè són com palos». D'això fa ja vuit anys, que han passat com un sospir. De pressa i lleugers.
Fa uns dies em va dir que no vol que li talle més els cabells perquè vol deixar-se'ls llargs per semblar més indi (més ètnic), i des de llavors, algunes nits em desperte horroritzada perquè pense que quan passen altres vuit anys —vuits sospirs lleugers— el Joan haurà de prendre la primera gran decisió de la seua vida: haurà de triar nacionalitat. Jo he educat un xiquet valencià que assumeix i respecta el seu origen colombià. Ara a penes acaba de superar, com tots els xiquets, el complexe d'Èdip. Després serà —supose— un adolescent (també com tots) rebel i voldrà anar-se'n lluny de sa mare, de la dona-nàufrag que se li abraçà ofegada entre la humitat de la selva i les misèries de la vida, i em pregunte si l'obligació de complir amb el servei a l'exèrcit (a Colòmbia encara és obligatori) serà l'excusa perfecta...
Imagine el meu fill, fusell en mà, vestit de verd caqui per camuflar-se entre la selva i em vénen basques i calfreds. I, sabeu? Sóc ben conscient que, arribat el cas, si ell ho vol així, jo ni podré ni voldré fer res per a impedir-ho, perquè se suposa que estic educant un home lliure. Deixaré anar el meu tauló a risc d'ofegar-me. Encara em queden vuit sospirs, però. Aniré agafant aire.