Benvolguts estudiants universitaris

(Columna publicada al diari "El Punt" el 15 de setmebre de 2009)

He de dir-vos que aquest estiu us he trobat a faltar. Les nits se m'han fet llargues, de tan silencioses. Deixeu una gran buidor quan torneu al poble en acabar el curs. Vosaltres no sabeu qui sóc, però jo sí que us conec, perquè cada vegada que m'obriu la porta del carrer perquè passe davant de vosaltres —coses de l'edat!— o compartiu ascensor amb mi, jo us mire i, secretament, us invente una història, perquè el meu ofici és fabular. Tampoc podeu imaginar que, des que us veig al replà, sou protagonistes d'alguna de les meues novel·les; d'aquest escrit sense anar més lluny. Sóc una veïna qualsevol, la que us deixa un gotet d'oli si se us acaba, la que us pot prestar un llibre si és a la seua biblioteca, la que us pagarà vuit euros l'hora si una nit passeu per casa a veure dibuixos animats amb les criatures, la que us deixarà la batedora i una bona recepta de cuina si algun dia voleu trencar un cor omplint un estómac. Sóc aquella dona que porta un maletí ple de papers per corregir i textos per retocar en una mà i un grapat de criatures plorones en l'altra.
Sabeu? Jo un dia també vaig ser com vosaltres, i segurament, vosaltres, també canviareu la motxilla hippie pel maletí ple d'exàmens o pel portàtil d'última generació, i els col·legues de la facultat per un grapadet de xiquets mocosos…
He de dir-vos també, que no m'agrada que apagueu els cigarrets en les plantes que tinc a la porta i que em deixeu les puntetes estacades entre les fulles: els meus geranis no fumen! Tampoc em fa gràcia que quan teniu festa us oblideu al replà gots amb cubates a mitjan acabar: un dia les meues criatures agafaran un coma etílic a força d'empinar-se els gots quan ixen a jugar. M'encanta que quan porteu dues copes de més poseu el Sabina a tot volum i comenceu a cantar: «Y nos dieron las diez… la una, las dos y las tres…» Però, per favor, que no nos den més de les tres, que a certa edat, les nits en blanc ens senten fatal!
He de confessar-vos que estic un poc farta d'escoltar alguns matins: «Hay que ver estos estudiantes, qué bien que viven!» Sé que la vida de l'estudiant és una putada: amb menys pasta i més pressió psicològica que la «penya» que treballa des dels setze anys, amb més desenganys. Tot, per acabar treballant per millorar una mica el món que compartim; tot per cotitzar per pagar les pensions de les veïnes que ens queixem que ens cremeu els geranis. Tot per arraconar la bossa hippie i comprar-vos un ordinador de puta mare. Tot per deixar de telefonar els col·legues i portar els mocosos a una bona escola… Benvinguts a casa!

Beneïda àvia!

(Columna publicada al diari "El Punt" el 9 de setembre de 2009)

S’acaben les vacances i no me’n puc estar de plànyer-me una vegada més de la meua condicio de fèmina dels segle XXI que s’ha preparat durant un terç de le seua existència per incorporar-se a una vida laboral que, a hores d’ara, encara està estructurada seguint un model totalment androcèntic.Ja he dit en més d’una ocasió que tan llestes com som les dones del meu temps i va i ens deixem enganyar pel parany de la conciliació de la vida laboral i familiar. Aquesta mena de combinació de treball altruista i solidari (les tasques casolanes i familiars) i de treball remunerat (en el meu cas, el “d’oficinista” de matí i professora de vesprada) és una fal·làcia que ens esclavitza fins a uns límits insospitats i, en ocasions, de difícil suportar.
Jo veig que em vaig fer gran, i que ja no porte amb tanta empenta coses que, fa deu anys, quan començava a fer classes de llengua als que menys en sabien, feia amb alegria i il·lusió. Ho pensava ahir, que era el primer dia de treball després d’aquestes vacances estiuenques en què, per primera vegada en una dècada de vida laboral, tinc la sensació que no he descansat gens, que estic esgotada, més fins i tot, que aquell 31 de juliol que vaig tancar la porta del despatx morta de ganes de fer les maletes i passar uns dies als Pirineus amb la meua família. Ai, ai, els Pirineus! Ai; les vacances d’una dona com jo!
Malgrat l’experiència dels dos estius anteriors, vaig pensar que un camping continuava sent el millor lloc perquè les meues criaturetes gaudiren d’una mica de llibertat i es relacionaren amb altres xiquets. Fins ací fantàstic. Però i jo? Doncs vaig continuar fent el que faig a casa: netejar, fer el dinar, llavar roba... Tot això en unes condicions una mica limitades si tenim en compte les dimensions de la cabana que vam llogar. Tanmateix, jo que de vegades sóc més optimista del que sembla, em feia la il·lusió que allò era com jugar a les casetes de nines. Una setmana després, les vacances de càmping es van acabar i em vaig trobar novament a casa amb la roba de sis persones per posar al dia, la casa per endreçar, el dinar per fer, quatre criatures amb què discutir del deure del col·legi, de les hores de televisió, del temps d’ordinador, de la col·laboració en les tasques casolanes... Així, fins ahir, 1 de setembre. Què tenia ahir? Un grapat de faena de despatx pendent: programació per fer, classes per preparar, i mitja dotzena d’ullets que em miraven interrogants. Encara no hi ha escola, què faig de les criatures? Les porte a casa de ma mare, que l’àvia se’n faça càrrec, que ella està jubilada, que ella ja va passar per on passe jo, i ara, a la vellesa -vés per on!-, continua sent una dona esclava de les circumstàncies i dels avanços que hem fet les dones en matèria laboral.

Conte de Fades

(Columna publicada al diari "El Punt" el 2 de setembre)

Diumenge al matí 7:30 h. sona el despertador i «ella» s'alça. Fa estona que espera el pip-pip, tot i que fa anys que no necessita cap alarma, perquè qualsevol soroll li trau la son, sobretot des que té fills. Avui és l'aniversari de la seua fillastra. Vé la família —la d'»ell»— a dinar. «Ella» sap que ja no impressiona ningú, però vol quedar bé. S'alça matí, endreça la casa, trau la pols, perfuma el menjador i, a quarts de 12, es fica a la cuina. Vol fer un bon dinar, que la nena —la filla del marit— fa 8 anys.
«Ella» en té 37 i un divorci i tres fills a les costelles i, sobretot, a l'abdomen. «Faig panxa —es diu cada matí—. Quan tinga temps faré exercici i dieta.» Tanmateix no en té, de temps. El passa a l'oficina arxivant actes de reunió i redactant memòries anuals, i a casa, llevant pols i mocs, fent llits, preparant-los la roba i el sopar, portant-los al parc, escoltant-los les penes de cada dia. El temps i el desengany se li han tirat a sobre i li van tenyint de blanc els cabells. Ella es fa metxes rosses per dissimular, però la panxa…
Fa un bon dinar de diumenge, la xiqueta en queda contenta, i la família d»ell», que són agraïts, també. A poqueta nit van amb els xiquets a passejar. Els duen al parc, i tornen a casa bruts de terra. A «ella», li fa la impressió que la terra li estova l'ànima i bruteja una mica, com les manetes dels xiquets, polsoses, polsoses… Es creuen amb una parella de novençans.
La novençana va molt mudada i és molt trempada: melena llarga, pell bruna, malucs amples de moviments graciosos... «Ella» el mira a «ell» amb les ninetes una mica polsoses, com tenyides de la terra del parc, i li veu els ulls compassats pel va-i-ve dels malucs de la novençana. «Ell» no pot callar: «bonic moviment». No ha volgut dir el que segurament pensava: «té un cul de puta mare».
Ho ha dit justament quan ella ficava la clau al pany de casa i s'emmirallava a la porta del pis que a penes paga amb el sou de la puta oficina. Obri i el vidre de l'entrada li retorna la seua imatge polsosa i una mica desastrada: amb les ànsies del dinar s'ha oblidat de posar-se les arracades i maquillar-se una mica, i amb el joc del parc està una mica desmonyada. Els seus malucs ja no tenen el ritme dels de la novençana. Ni de lluny. El seu cor sí.: bum-bum.
No plores, tonta. Bum-bum.. Has de banyar els xiquets. Bum-bum. Has de preprar-te el maletí per demà. Bum. La roba d'»ell» està per planxar. Bum-bum. No oblides traure el pa del congelador per als esmorzars dels nens. Bum-bum, se t'esgola una llàgrima, boba. Bum. Se't veu el desengany. Bum-bum. Tens el sopar per fer. Avui fan futbol a la tele. No podràs acabar de llegir el llibre si li fas companyia al sofà. Bum-bum. La novençana passa de lluny. Bum-bum, els ulls d'«ell» perden el compàs. El cor d'«ella», no. Bum-bum. Torca't les galtes, idiota! Idiota.

QUE DÉU ENS AGAFE CONFESSADES

(Columna publicada al diari El Punt el 27 d'agost de 2009)

No sé si us he dit que m’agraden les notícies, perquè, com deia Pepa Bueno en una entrevista recent: no hi ha res millor que saber què passa al món i contar-ho. Encara que jo afegiria que sí que hi ha una cosa millor que contar-ho: poder comentar-ho i ficar cullerada. M’agrada, a més, poder llegir les notícies en paper (decimonònica que és aquesta que us escriu!). Dilluns passat, per tant, vaig anar a comprar el diari. Normalment, entre les magres possibilitats que m’oferix el quiosc més proper, acostume a permetre’m El país¸ l’Información o el Público. Aquesta setmana vaig optar pel darrer perquè a la portada prometia una notícia sobre l’incompliment de la llei d’igualtat de gènere per part del govern socialista. Tot anava explicat amb xifres, i ja sabeu que a mi les estadístiques em fan una certa gràcia. Hi havia cua per pagar i el temps d’espera va fer que fixara l’atenció en el grapat de revistes que hi havia a l’expossitor. Vaig passar per alt les revistes del cor, que tinc oportunitat de llegir cada vegada que visite la família, i ja me les sé de sobres. Foren altres les que em van cridar l’atenció i presa d’una frivolitat inusual en mi, em vaig rascar la butxaca i en vaig fer apilament per fer més lleugera la vesprada de parc. L’experiència és sorprenent: a més de renovar el fons d’armari amb bosses de mà, vestits que igual aprofiten per a una reunió que per a una festa, que per anar per casa, i imaginar-me que puc tindre un cos escultural amb aquells manuals de dietes exprés que regalen, etc, etc (tot de franc o almenys pels menys de tres euros que costen les revistes), m’hi trobe revelacions del tipus: “si vuestra frecuencia sexual ha bajado de seis veces a la semana a dos, es que la crisis económica os está afectando.” Com? Sis vegades? Això és possible i aguantable amb més de setze anys? Mire la portada per si m’he equivocat i he comprat una revista destinada a adolescents, però, no: pels altres titulars que no tinc espai per reportar-vos deduesc que les destinatàries de la publicació som les dones d’entre 30 i 40 anys. Estic en plena crisi! Hi ha més: una secció per a ells!: “conviertete en su sexprofesor” Com si a la nostra edat necessitàrem lliçons! I encara més: “atrae a tu buena suerte (sí, es posible)” Com? Sense moure’t del sofà! Només pensant! Com deia l’àvia Roser: Que Déu ens agafe confessades! Però en què creuen que pensem les dones? Torne a agafar el diari Público: Com hem de superar el 30 per cent de participació en la vida pública i laboral si, a més de vendre’ns la burra de la conciliació de la vida familiar i laboral i tenir-nos més eclavitzades encara, ens venen revistes que ens fan pensar que som idiotes? Què els expliquen, a ells, les revistes amb què bombadegen el seu temps lliure i les seues butxaques? Els idiotitzen d’igual manera?

ENGANXATS A LA XARXA

(Columna publicada al diari "El Punt" el 23 d'agost de 2009)

Aquestes vacances mi Santi i jo hem fet una curta (però intensa) estada als Pirineus amb les nostres quatre critarues. Ja us la contaré quan me’n recupere, perquè, com us podeu pensar, fer 700 quilòmetres amb quatre feres s’acosta més a un safari que a unes vacances muntanyenques. Portem el cotxe ple, només ens falta la cabra, perquè la pandereta ja s’ha entestat a portar-la l’Eulàlia G. Mentre van dormint, són com colomets indefensos, amb el cabet rotllat i tot, gronxant-se confiadament al compàs de la innocent respiració infantil. Tanmateix, quan es desperten són una mena de feres que… campe qui puga!
En fi, que les vacances familiars s’acaben i, en tornar a casa, -coses de la famosa crisi!- el meu company de misèries comença a treballar fora del poble mentre jo continue amb les meues vacances laborals. La qual cosa fa que passen dies i dies sense que jo tinga una conversa adulta que vaja més enllà de les “cuites” que ens preocupen a mi i a la fornera: que si la crostra del pa està massa torrada, que si tanta humitat florix les magdalenes, que si quina calor… A penes veig ningú més i la meua vida estiuenca transcorre ara de parc en parc: dolç avorriment amarat pel riure infantil de les meues criatures! Els avanços dels meus fills trepant tobogan amunt o fent tombarelles agafats a unes anelles m’omplin d’orgull de mare, però necessite alguna cosa més: m’urgeix tenir contacte amb adults. Se m’ocorre apuntar-me a una d’aquelles xarxes socials, tenint en compte que, en altres ocasions, les relacions virtuals m’han donat bons resultats. Moguda per una morbosa curiositat comence a buscar noms coneguts i, entre altres, m’hi trobe el meu company de viatges literaris i campestres, Josep-Lluís Rico. Recorde, de sobte, que fa uns mesos, mentre recorríem amb la llengua fora, sota un sol de justícia, la senda de Gerard Brenan, me’n va comentar alguna cosa. No dubte a posar-me en contacte amb ell perquè ja sabeu que li tinc una gran admiració com a escriptor i com a persona. Atent i amable, com és ell, de seguida em presenta virtualment un grapat d’homes i dones als quals jo no hauria tingut la sort de conéixer per un altre camí. Persones a qui mai hauria gosat adreçar-me, sobretot, per por de no estar a l’altura. Tanmateix, a força de mirar perfils, m’entra la dèria que el llenguatge en què ens manegem a la xarxa frivolitza una mica l’amistat: “Lliris picó i en tal o en tal altre son ahora amigos”. Em costa de creure, perquè a mi, dona solitària i tímida, sempre m’ha costat molt fer amics. El més impactant de tot, però, és que a les xarxes socials l’amistat se sol·licita: “tienes una solicitud de amistad en tu fecebook, para aceptarla haz clik en este enlace”. Així, com qui et demana el carnet de ball. Cliques i balles.

Àvids lectors

Columna publicada a "El Punt digital" el 23 d'agost de 2009

Fa cosa d’un mes us parlava d’un llibre: El diari lila de Carlota, de Gemma Lienas. Ara hi pense i m’adone que en aquests trenta dies, en què, a més a més, he estat treballant al despatx de la Seu i al de casa, preparant activitats i el programa per als cursos de llengua de l’any que ve, he llegit més de mitja dotzena de llibres. No us exagere. Acostume a llegir en qualsevol lloc: a l’autobús, mentre vaig a treballar, a la cuina, mentre m’agafa el punt el sofregit, al parc mentre els meus cadells s’esgolen tobogan avall, a la sala d’espera del centre de salut, mentre el meu metge acaba amb el pacient que tinc davant… Per a més inri, sóc una persona de mal dormir i els llibres em fan les nits una mica més curtes.
Tanmateix, acabe de descobrir que fa uns dies que no llig res; no en tinc ganes. Crec que me les ha llevades l’última novel·la d’Ángela Becerra: Ella, que todo lo tuvo. La vaig comprar perquè la protagonista era una escriptora de 37 anys que, de sobte no pot escriure –com jo!-. L’autora hi pega moltes voltes: pèrdues, culpes, penes, traumes… La meua conclusió, però, és que realment el que li passa, al personatge, és que no en té ni ganes ni talent. A aquest pensament hi vaig arribar més o menys quan ja duia llegides unes 150 pàgines; però fet l’esforç primer, no havia d’arribar a la 420? Hi vaig arribar, perquè supose que aquesta senyora deu ser “algú”, almenys si donem fe de les ressenyes i els premis, tot i que molts sabem que, de vegades, per a premis i bones ressenyes tens prou amb un bon nom i un bon grapat de contactes –“amics”- encertats. D’altra banda, he de dir, que durant els primers capítols, la novel·la enganyava. Certament l’autora té un bon domini del registre literari, un llenguatge ric i un estil àgil, però que només dura això: 150 pàgines. La resta narren una història forçada i inversemblant que, al meu entendre, no arriba a transmtre les emocions que pretén, potser perquè per a transmetre sentiments tan intensos com els que ens vol encomanar no necessita tanta lletra ni tanta pàgina. Què feia jo, doncs, àvida lectora d’històries intenses i dramàtiques arrossegant desgana per aquella novel·la? No ho sé, realment. No ho sé. I això em fa pensar, perquè avui veig que llig tants llibres, que els empalme un darrere l’altre amb tanta avidesa que fins i tot de vegades assolisc les meues obligacions amb una dignitat mínima i no sé si això deu ser perquè un lector àvid, obsessiu, com jo, llig per amagar-se, per no veure que, com diria Borges. “he comés el pecat més gran que un home pot cometre: no he sigut feliç.” Malgrat tot, malgrat la literatura.

Una dona va al metge

(Columna publicada a "El Punt Digital" el 19 d'agost de 2009)



Aques és el títol d’una novel·la de Ray Kluun, a qui no conec cap altra obra. La qualitat literària del llibre en qüestió em sembla discutible. Tanmateix, coses de la vida!, la història, de sobte, se m’ha fet terroríficament familiar aquests dies. L’autor narra l’amarg calvari de la seua dona, de trenta-sis anys (la meua edat) cap a l’eutanàsia voluntària a causa d’un càncer de mama. La protagonista de la història un dia nota molèsties en un pit, va metge, qui no li veu res estrany i als sis mesos ja no hi ha res a fer: la Carmen deixa vidu i una òrfena de tres anys.
El meu cas –toque ferro!- és menys greu. Tanmateix, la impotència de la meua darrera visita al metge m’ha retornat aquesta història. Per causes que desconec, una remodelació de no sé què al Centre de Salut, ha fet que se m’assigne un metge de família diferent del que m’havia tractat fins ara, el mateix que em va recomanar una ecografia de mama. Després d’enviar la sol·licitud a l’hospital, van tardar dotze dies a donar-me cita. Hi havia d’estar a la una. Allà, en una sala d’espera plena de dones amb cara de ressignació unes, d’avorriment altres, mi Santi i jo anem escoltant noms que ixen d’un altaveu amb un so metàl·lic que a penes podem entendre. L’altaveu vomita el meu nom hora i mitja després de la cita assignada. Allà, en una cambra fosca, veig per primera vegada en quasi dues hores un humà; una persona, vaja, que fa la seua faena de forma més o menys mecànica. En 15 dies tindré els resultats, em diu, i li’ls enviaran al meu metge, que m’ho explicarà tot. Passades les dues setmanes vaig a la consulta del “meu” metge, que ara ocupa un altre i aquest em diu que no sap res dels meus resultats i m’envia a una altra consulta, on tampoc en saben res i des de la qual em reenvien a una tercera consulta on una metgessa, que tampoc reconec, tecleja no sé què en l’ordinador i conclou que els resultats de la meua ecografia de mama deuen haver-se perdut. Així, com si parlàrem d’un simple refredat. En cap moment cap dels metges em pregunta com em trobe, com van les molèsties o si em preocupa el meu estat. Res. Sóc simplement un paper perdut. Em diuen que posaran un punt roig en el meu expedient (no sé exactament per a què, perquè no m’ho expliquen) i jo, tràgica de mena com sóc, ja em coneixeu, pense: “ Avui un punt roig a l’expedient i, a aquest pas, en sis mesos, una creu i una corona de flors al meu taüt.”
Em consta que els metges ho són per vocació, segurament més que cap altre professional: convisc amb ells al llarg del curs a les meues classes i em semblen persones dedicades i solidàries. Què fa que amb el temps i la rutina vagen perdent humanitat i interés pel pacient?