(Columna publicada a "El Punt Digital" el 19 d'agost de 2009)
Aques és el títol d’una novel·la de Ray Kluun, a qui no conec cap altra obra. La qualitat literària del llibre en qüestió em sembla discutible. Tanmateix, coses de la vida!, la història, de sobte, se m’ha fet terroríficament familiar aquests dies. L’autor narra l’amarg calvari de la seua dona, de trenta-sis anys (la meua edat) cap a l’eutanàsia voluntària a causa d’un càncer de mama. La protagonista de la història un dia nota molèsties en un pit, va metge, qui no li veu res estrany i als sis mesos ja no hi ha res a fer: la Carmen deixa vidu i una òrfena de tres anys.
El meu cas –toque ferro!- és menys greu. Tanmateix, la impotència de la meua darrera visita al metge m’ha retornat aquesta història. Per causes que desconec, una remodelació de no sé què al Centre de Salut, ha fet que se m’assigne un metge de família diferent del que m’havia tractat fins ara, el mateix que em va recomanar una ecografia de mama. Després d’enviar la sol·licitud a l’hospital, van tardar dotze dies a donar-me cita. Hi havia d’estar a la una. Allà, en una sala d’espera plena de dones amb cara de ressignació unes, d’avorriment altres, mi Santi i jo anem escoltant noms que ixen d’un altaveu amb un so metàl·lic que a penes podem entendre. L’altaveu vomita el meu nom hora i mitja després de la cita assignada. Allà, en una cambra fosca, veig per primera vegada en quasi dues hores un humà; una persona, vaja, que fa la seua faena de forma més o menys mecànica. En 15 dies tindré els resultats, em diu, i li’ls enviaran al meu metge, que m’ho explicarà tot. Passades les dues setmanes vaig a la consulta del “meu” metge, que ara ocupa un altre i aquest em diu que no sap res dels meus resultats i m’envia a una altra consulta, on tampoc en saben res i des de la qual em reenvien a una tercera consulta on una metgessa, que tampoc reconec, tecleja no sé què en l’ordinador i conclou que els resultats de la meua ecografia de mama deuen haver-se perdut. Així, com si parlàrem d’un simple refredat. En cap moment cap dels metges em pregunta com em trobe, com van les molèsties o si em preocupa el meu estat. Res. Sóc simplement un paper perdut. Em diuen que posaran un punt roig en el meu expedient (no sé exactament per a què, perquè no m’ho expliquen) i jo, tràgica de mena com sóc, ja em coneixeu, pense: “ Avui un punt roig a l’expedient i, a aquest pas, en sis mesos, una creu i una corona de flors al meu taüt.”
Em consta que els metges ho són per vocació, segurament més que cap altre professional: convisc amb ells al llarg del curs a les meues classes i em semblen persones dedicades i solidàries. Què fa que amb el temps i la rutina vagen perdent humanitat i interés pel pacient?
jueves, 20 de agosto de 2009
lunes, 17 de agosto de 2009
Dones de sainet
(Columna publicada al Punt Digital el 16 d'agost de 2009)
Tinc una certa tendència a fixar-me en coses que sembla que la majoria de la gent no mira, aspectes insignificants del petit món que m’envolta. Això em ve al cap mentre trac la pols d’una caixa plena de papers i sainets antics que tenia en els dalts de l’armari del despatx. Són les restes polsoses del que podria haver estat la meua tesi doctoral. El meu bon amic Biel Sansano, mestre i introductor en els plaers de l’espectacle teatral català, em demana que recupere per a un congrés uns papers que vaig fer fa anys sobre l’obra de Pilar Monzó, personatge que un dia va despertar un gran interés en el racó “feministoide” de la meua ànima inquieta. Li dic que no puc recuperar-los, que fa temps que ja ni hi pense, que la meua vida de mare abnegada, professora ressignada i sol·lícita secretària no em deixa espai per a la investigació, que el poc temps de què dispose el vull per a escriure, que des que vaig llegir la tesina no he assistit a congresos i no he entrat en una biblioteca que no fóra la meua. Per tant, tinc ben rovellades les frontisses de la investigació. Segur que altres més posats i més savis ho faran millor que jo. Tanmateix, això no lleva que els sainets de Pilar Monzó rosegats per les rates que un dia vaig comprar a la llibreria de vell del carrer Russafa o que el mateix Biel Sansano em va regalar quan vaig llegir la tesina, desperten en mi una mena de nostàlgia, un sentiment de llàstima per aquella col·lecció inacabada que vaig començar amb tanta il·lusió i vaig interrompre per col·leccionar fills, treballs i novel·les inèdites. Se’m reviscola també, com he dit, aquell sentiment de femenina injustícia que una dona com jo no pot evitar traure a la més mínima. El teatre popular valencià tradicionalment ha estat un gènere menystingut i molt poc estudiat i, en concret, el teatre popular valencià fet per dones encara és un camp que està pràcticament verge des del punt de vista dels estudis crítics. L’obra dramàtica reflecteix més que cap altre gènere literari la societat en què viu l’autor que l’escriu. Crec que un estudi històrico-literari amb un vessant sociològic del contingut de la producció teatral valenciana feta per dones seria un bon punt de partida per a conéixer millor la nostra societat i la visió que en tenen les mateixes dones, i per a oferir una perspectiva interessant de determinats períodes de la nostra història des de l’òptica femenina. Però, sobretot, seria un bon punt de partida per a recuperar una part important de la nostra cultura que no ha tingut la fortuna de despertar l’interés del gruix d’investigadors, i per a intentar rescatar de l’oblit la creació dramàtica femenina, que ha estat triplement silenciada i mantinguda fora del cànon: per popular, per valenciana i per femenina.
Tinc una certa tendència a fixar-me en coses que sembla que la majoria de la gent no mira, aspectes insignificants del petit món que m’envolta. Això em ve al cap mentre trac la pols d’una caixa plena de papers i sainets antics que tenia en els dalts de l’armari del despatx. Són les restes polsoses del que podria haver estat la meua tesi doctoral. El meu bon amic Biel Sansano, mestre i introductor en els plaers de l’espectacle teatral català, em demana que recupere per a un congrés uns papers que vaig fer fa anys sobre l’obra de Pilar Monzó, personatge que un dia va despertar un gran interés en el racó “feministoide” de la meua ànima inquieta. Li dic que no puc recuperar-los, que fa temps que ja ni hi pense, que la meua vida de mare abnegada, professora ressignada i sol·lícita secretària no em deixa espai per a la investigació, que el poc temps de què dispose el vull per a escriure, que des que vaig llegir la tesina no he assistit a congresos i no he entrat en una biblioteca que no fóra la meua. Per tant, tinc ben rovellades les frontisses de la investigació. Segur que altres més posats i més savis ho faran millor que jo. Tanmateix, això no lleva que els sainets de Pilar Monzó rosegats per les rates que un dia vaig comprar a la llibreria de vell del carrer Russafa o que el mateix Biel Sansano em va regalar quan vaig llegir la tesina, desperten en mi una mena de nostàlgia, un sentiment de llàstima per aquella col·lecció inacabada que vaig començar amb tanta il·lusió i vaig interrompre per col·leccionar fills, treballs i novel·les inèdites. Se’m reviscola també, com he dit, aquell sentiment de femenina injustícia que una dona com jo no pot evitar traure a la més mínima. El teatre popular valencià tradicionalment ha estat un gènere menystingut i molt poc estudiat i, en concret, el teatre popular valencià fet per dones encara és un camp que està pràcticament verge des del punt de vista dels estudis crítics. L’obra dramàtica reflecteix més que cap altre gènere literari la societat en què viu l’autor que l’escriu. Crec que un estudi històrico-literari amb un vessant sociològic del contingut de la producció teatral valenciana feta per dones seria un bon punt de partida per a conéixer millor la nostra societat i la visió que en tenen les mateixes dones, i per a oferir una perspectiva interessant de determinats períodes de la nostra història des de l’òptica femenina. Però, sobretot, seria un bon punt de partida per a recuperar una part important de la nostra cultura que no ha tingut la fortuna de despertar l’interés del gruix d’investigadors, i per a intentar rescatar de l’oblit la creació dramàtica femenina, que ha estat triplement silenciada i mantinguda fora del cànon: per popular, per valenciana i per femenina.
jueves, 13 de agosto de 2009
La literatura és cosa d'homes
(Columna publicada en una de les darreres edicions en paper del setmanari "El punt").
Ara que vénen les vacances m’agrada fer una ullada a lectures “lleugeretes” d’aquelles que acostume a regalar als joves que m’envolten perquè entretinguen les hores mortes de les calorosíssimes migdiades que ens esperen. Tinc una neboda adolescent i un fill “prepúber” i enguany m’incline a escodrinyar la prestatgeria que Rosa, la “meua llibrera d’ara”, té destinada als “llibres d’institut”, d’una llarga llista dels quals gaudeix, per sort o per desgràcia, la nostra literatura. En trie un de Gemma Liènas: El diari lila de Carlota. No me’n puc estar de llegir-lo, naturalment, perquè m’agrada l’autora, perquè m’agrada la literatura juvenil i perquè des de les primeres pàgines veig que s’hi exposa de manera amena, clara i didàctica l’esclavatge a què ens sotmet a les dones la visió androcèntrica del món que domina encara la nostra societat.
Acabe el llibre, la calor no em deixa dormir i se m’ocorre posar-me a comptar. Ovelles? No! Escriptores. Sabeu quantes dones van guanyar el Premi Nobel de Literatura entre 1901 i 2007? Nou en 106 convocatòries. Busque en espanyol les 20 millors novel·les de la literatura universal i en una pàgina de notícies literàries trobe els 20 afortunats, entre els quals només hi ha una dona: Jane Austen. Mire les prestatgeries dels meu despatx, recòrrec minuciosament aquells volums de les millors obres de la literatura universal segons Edicions 62, i veig que de 50 títols només un està signat per una dona, George Eliot (curiosament amb pseudònim d’home...). En fixe llavors en la col·lecció de les millors obres de la literatura catalana, dirigida per Joaquim Molas, també per a Edicions 62/La Caixa: 125 títols, només 8 dels quals van signats per 6 dones...
És que les dones no escrivim? Un amic em diu que el desequilibri de xifres no és una qüestió masclista ni discriminatòria, és simplement perquè el corpus d’escriptores és menor. Ah! Sí? I per què és menor? Perquè les dones tenim menys temps per a escriure, perquè -ho he dit moltes vegades- encara ens toca, com a escriptores, viure d’una altra dedicació professional, i com a dones, dedicar-nos més que els homes a les tasques domèstiques i a les criatures. La falta de corpus, per tant, és o no, una qüestió de discriminació? No podem assolir el ritme de treball dels nostres companys, tot i que la literatura no hauria de ser cosa d’homes. Hauria de ser cosa de tots i de totes. Em fa l’efecte que hi ha un grapat d’estudis de literatura de gènere, molts simposis, taules redones... Molta martingala, però realment ben poc suport social i acadèmic per a les dones que escrivim!
Ara que vénen les vacances m’agrada fer una ullada a lectures “lleugeretes” d’aquelles que acostume a regalar als joves que m’envolten perquè entretinguen les hores mortes de les calorosíssimes migdiades que ens esperen. Tinc una neboda adolescent i un fill “prepúber” i enguany m’incline a escodrinyar la prestatgeria que Rosa, la “meua llibrera d’ara”, té destinada als “llibres d’institut”, d’una llarga llista dels quals gaudeix, per sort o per desgràcia, la nostra literatura. En trie un de Gemma Liènas: El diari lila de Carlota. No me’n puc estar de llegir-lo, naturalment, perquè m’agrada l’autora, perquè m’agrada la literatura juvenil i perquè des de les primeres pàgines veig que s’hi exposa de manera amena, clara i didàctica l’esclavatge a què ens sotmet a les dones la visió androcèntrica del món que domina encara la nostra societat.
Acabe el llibre, la calor no em deixa dormir i se m’ocorre posar-me a comptar. Ovelles? No! Escriptores. Sabeu quantes dones van guanyar el Premi Nobel de Literatura entre 1901 i 2007? Nou en 106 convocatòries. Busque en espanyol les 20 millors novel·les de la literatura universal i en una pàgina de notícies literàries trobe els 20 afortunats, entre els quals només hi ha una dona: Jane Austen. Mire les prestatgeries dels meu despatx, recòrrec minuciosament aquells volums de les millors obres de la literatura universal segons Edicions 62, i veig que de 50 títols només un està signat per una dona, George Eliot (curiosament amb pseudònim d’home...). En fixe llavors en la col·lecció de les millors obres de la literatura catalana, dirigida per Joaquim Molas, també per a Edicions 62/La Caixa: 125 títols, només 8 dels quals van signats per 6 dones...
És que les dones no escrivim? Un amic em diu que el desequilibri de xifres no és una qüestió masclista ni discriminatòria, és simplement perquè el corpus d’escriptores és menor. Ah! Sí? I per què és menor? Perquè les dones tenim menys temps per a escriure, perquè -ho he dit moltes vegades- encara ens toca, com a escriptores, viure d’una altra dedicació professional, i com a dones, dedicar-nos més que els homes a les tasques domèstiques i a les criatures. La falta de corpus, per tant, és o no, una qüestió de discriminació? No podem assolir el ritme de treball dels nostres companys, tot i que la literatura no hauria de ser cosa d’homes. Hauria de ser cosa de tots i de totes. Em fa l’efecte que hi ha un grapat d’estudis de literatura de gènere, molts simposis, taules redones... Molta martingala, però realment ben poc suport social i acadèmic per a les dones que escrivim!
miércoles, 12 de agosto de 2009
Vacances i llibres abandonats
(Columna publicada a El Punt Digital)
Ara que s’acosten les vacances es deixen de fer activitats al matí en aquest “temple” de cultura que és la Seu Universitària d’Alacant. Quan jo hi arribe cada dia em fa l’efecte que només hi ha vida a la garita que comparteixen la guàrdia de seguretat i l’auxiliar de serveis. La majoria de les Sales estan tancades amb pany i clau, les cortines corregudes. Silenci. A mesura que m’aprope als dominis de la Delegació d’Alacant de l’IEC, l’ambient se’m va fent una mica sinistre... Si us fixeu, les sales principals de la Seu estan dediacades a morts il·lustres: Rafael Altamira, Miguel Hernàndez, Enric Valor, Emilio Varela... Aquests darrers són els que segellen les meues portes, la del despatx i la de la bilioteca, com fotos antigues de fastuosos panteons que soterren a partir d’ara el silenci vacacional de la cultura univeristària.
Hi ha una cosa, però, que fa encara una mica més tètric l’espai solitari que ocupe jo: els llibres vells. Com alguns deveu saber, al costat de la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans hi ha el punt d’alliberament de llibres. A la meua hora d’esmorzar m’agrada fer una ullada a les prestatgeries i moltes vegades em pregunte què empenta la gent a deixar allà aquells grapats de paraules gastades. En ocasions hi he trobat petites joies com La plaça del Diamant o El mecanoscrit del segon origen o Crim de Germania i la veritat és que m’ha fet goig tornar-les a tenir entre les mans, amb la ingènua idea que qui les ha llegides n’ha quedat tan meravellat que, seguint la filosofia de l’alliberament de llibres, no se’n pot estar de compartir amb els altres el plaer de la bona lectura. Tanmateix, quan òbric, curiosa de mena com sóc, les primeres pàgines i em trobe coses com “Alberto Martínez 1 de bachiller. 20 de setiembre de 2008”, em neguiteja la vaga sospita que qui ha llegit la meua petita joia –si és que l’ha llegida-, se n’ha desfet, acabat el curs, com qui abandona un gos a mitjan carretera perquè no siga una càrrega vacacional.
Amb tot, a les prestatgeries de llibres vells, que d’altra banda, delaten l’edat del públic que freqüenta normalment les sales de la Seu, on tenen lloc les classes de la universitat permanent, hi he trobat també pàgines esgrogueïdes de temps amb dedicatòries perfumades de recança d’un amor acabat o -vés a saber!, si també d’una vida acabada: “Avui he trobat dos coses: els teus ulls al despertar i aquest llibre. Queden, doncs, agermanats per sempre.” Ho va escriure algú el 12 de juny de 1986 en Espai de la tenebra, d’Andreu Morell. Sempre és molt de temps... Ara guarde jo els ulls, el despertar del desconegut, el llibre abandonat i la tenebra.
Ara que s’acosten les vacances es deixen de fer activitats al matí en aquest “temple” de cultura que és la Seu Universitària d’Alacant. Quan jo hi arribe cada dia em fa l’efecte que només hi ha vida a la garita que comparteixen la guàrdia de seguretat i l’auxiliar de serveis. La majoria de les Sales estan tancades amb pany i clau, les cortines corregudes. Silenci. A mesura que m’aprope als dominis de la Delegació d’Alacant de l’IEC, l’ambient se’m va fent una mica sinistre... Si us fixeu, les sales principals de la Seu estan dediacades a morts il·lustres: Rafael Altamira, Miguel Hernàndez, Enric Valor, Emilio Varela... Aquests darrers són els que segellen les meues portes, la del despatx i la de la bilioteca, com fotos antigues de fastuosos panteons que soterren a partir d’ara el silenci vacacional de la cultura univeristària.
Hi ha una cosa, però, que fa encara una mica més tètric l’espai solitari que ocupe jo: els llibres vells. Com alguns deveu saber, al costat de la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans hi ha el punt d’alliberament de llibres. A la meua hora d’esmorzar m’agrada fer una ullada a les prestatgeries i moltes vegades em pregunte què empenta la gent a deixar allà aquells grapats de paraules gastades. En ocasions hi he trobat petites joies com La plaça del Diamant o El mecanoscrit del segon origen o Crim de Germania i la veritat és que m’ha fet goig tornar-les a tenir entre les mans, amb la ingènua idea que qui les ha llegides n’ha quedat tan meravellat que, seguint la filosofia de l’alliberament de llibres, no se’n pot estar de compartir amb els altres el plaer de la bona lectura. Tanmateix, quan òbric, curiosa de mena com sóc, les primeres pàgines i em trobe coses com “Alberto Martínez 1 de bachiller. 20 de setiembre de 2008”, em neguiteja la vaga sospita que qui ha llegit la meua petita joia –si és que l’ha llegida-, se n’ha desfet, acabat el curs, com qui abandona un gos a mitjan carretera perquè no siga una càrrega vacacional.
Amb tot, a les prestatgeries de llibres vells, que d’altra banda, delaten l’edat del públic que freqüenta normalment les sales de la Seu, on tenen lloc les classes de la universitat permanent, hi he trobat també pàgines esgrogueïdes de temps amb dedicatòries perfumades de recança d’un amor acabat o -vés a saber!, si també d’una vida acabada: “Avui he trobat dos coses: els teus ulls al despertar i aquest llibre. Queden, doncs, agermanats per sempre.” Ho va escriure algú el 12 de juny de 1986 en Espai de la tenebra, d’Andreu Morell. Sempre és molt de temps... Ara guarde jo els ulls, el despertar del desconegut, el llibre abandonat i la tenebra.
lunes, 27 de julio de 2009
LA LITERATURA ÉS COSA D'HOMES
(Columna publicada al setmanari El Punt diumenge 26 de juliol de 2009)
Ara que vénen les vacances m’agrada fer una ullada a lectures “lleugeretes” d’aquelles que acostume a regalar als joves que m’envolten perquè entretinguen les hores mortes de les calorosíssimes migdiades que ens esperen. Tinc una neboda adolescent i un fill “prepúber” i enguany m’incline a escodrinyar la prestatgeria que Rosa, la “meua llibrera d’ara”, té destinada als “llibres d’institut”, d’una llarga llista dels quals gaudeix, per sort o per desgràcia, la nostra literatura. En trie un de Gemma Liènas: El diari lila de Carlota. No me’n puc estar de llegir-lo, naturalment, perquè m’agrada l’autora, perquè m’agrada la literatura juvenil i perquè des de les primeres pàgines veig que s’hi exposa de manera amena, clara i didàctica l’esclavatge a què ens sotmet a les dones la visió androcèntrica del món que domina encara la nostra societat.
Acabe el llibre, la calor no em deixa dormir i se m’ocorre posar-me a comptar. Ovelles? No! Escriptores. Sabeu quantes dones van guanyar el Premi Nobel de Literatura entre 1901 i 2007? Nou en 106 convocatòries. Busque en espanyol les 20 millors novel·les de la literatura universal i en una pàgina de notícies literàries trobe els 20 afortunats, entre els quals només hi ha una dona: Jane Austen. Mire les prestatgeries dels meu despatx, recòrrec minuciosament aquells volums de les millors obres de la literatura universal segons Edicions 62, i veig que de 50 títols només un està signat per una dona, George Eliot (curiosament amb pseudònim d’home...). En fixe llavors en la col·lecció de les millors obres de la literatura catalana, dirigida per Joaquim Molas, també per a Edicions 62/La Caixa: 125 títols, només 8 dels quals van signats per 6 dones...
És que les dones no escrivim? Un amic em diu que el desequilibri de xifres no és una qüestió masclista ni discriminatòria, és simplement perquè el corpus d’escriptores és menor. Ah! Sí? I per què és menor? Perquè les dones tenim menys temps per a escriure, perquè -ho he dit moltes vegades- encara ens toca, com a escriptores, viure d’una altra dedicació professional, i com a dones, dedicar-nos més que els homes a les tasques domèstiques i a les criatures. La falta de corpus, per tant, és o no, una qüestió de discriminació? No podem assolir el ritme de treball dels nostres companys, tot i que la literatura no hauria de ser cosa d’homes. Hauria de ser cosa de tots i de totes. Em fa l’efecte que hi ha un grapat d’estudis de literatura de gènere, molts simposis, taules redones... Molta martingala, però realment ben poc suport social i acadèmic per a les dones que escrivim!
Ara que vénen les vacances m’agrada fer una ullada a lectures “lleugeretes” d’aquelles que acostume a regalar als joves que m’envolten perquè entretinguen les hores mortes de les calorosíssimes migdiades que ens esperen. Tinc una neboda adolescent i un fill “prepúber” i enguany m’incline a escodrinyar la prestatgeria que Rosa, la “meua llibrera d’ara”, té destinada als “llibres d’institut”, d’una llarga llista dels quals gaudeix, per sort o per desgràcia, la nostra literatura. En trie un de Gemma Liènas: El diari lila de Carlota. No me’n puc estar de llegir-lo, naturalment, perquè m’agrada l’autora, perquè m’agrada la literatura juvenil i perquè des de les primeres pàgines veig que s’hi exposa de manera amena, clara i didàctica l’esclavatge a què ens sotmet a les dones la visió androcèntrica del món que domina encara la nostra societat.
Acabe el llibre, la calor no em deixa dormir i se m’ocorre posar-me a comptar. Ovelles? No! Escriptores. Sabeu quantes dones van guanyar el Premi Nobel de Literatura entre 1901 i 2007? Nou en 106 convocatòries. Busque en espanyol les 20 millors novel·les de la literatura universal i en una pàgina de notícies literàries trobe els 20 afortunats, entre els quals només hi ha una dona: Jane Austen. Mire les prestatgeries dels meu despatx, recòrrec minuciosament aquells volums de les millors obres de la literatura universal segons Edicions 62, i veig que de 50 títols només un està signat per una dona, George Eliot (curiosament amb pseudònim d’home...). En fixe llavors en la col·lecció de les millors obres de la literatura catalana, dirigida per Joaquim Molas, també per a Edicions 62/La Caixa: 125 títols, només 8 dels quals van signats per 6 dones...
És que les dones no escrivim? Un amic em diu que el desequilibri de xifres no és una qüestió masclista ni discriminatòria, és simplement perquè el corpus d’escriptores és menor. Ah! Sí? I per què és menor? Perquè les dones tenim menys temps per a escriure, perquè -ho he dit moltes vegades- encara ens toca, com a escriptores, viure d’una altra dedicació professional, i com a dones, dedicar-nos més que els homes a les tasques domèstiques i a les criatures. La falta de corpus, per tant, és o no, una qüestió de discriminació? No podem assolir el ritme de treball dels nostres companys, tot i que la literatura no hauria de ser cosa d’homes. Hauria de ser cosa de tots i de totes. Em fa l’efecte que hi ha un grapat d’estudis de literatura de gènere, molts simposis, taules redones... Molta martingala, però realment ben poc suport social i acadèmic per a les dones que escrivim!
miércoles, 15 de julio de 2009
A POALADES
Sabeu? El meu fill major, el Joan C., dissabte passat va anar a fer la compra ell sol. Té 9 anys i vol tenir la sensació que ja no és el xiquet que, sengons veig i sent, encara és. Li vaig donar diners i una llista i amb l’ai al cor li vaig obrir la porta de casa: vés amb compte en creuar, fixa’t en els semàfors, sigues cortés si un desconegut et parla però no te’n vages amb ell si t’ho demana, compta bé els diners quan pagues, que no se t’ocórrega sisar-me ni un cèntim… A ell, la impaciència no el deixava acabar d’escoltar-me les preocupacions. Em vaig adonar, llavors, que de la mateixa manera que em demanava anar sol a comprar, un dia em demanaria anar sol amb els amics. En vaig parlar amb mi Santi, i van estar d’acord de portar totes les nostres criatures aquella mateixa nit a un concert de la Gossa Sorda. He de confessar també que d’un temps ençà el meu Joan se’ns fica a la dutxa cantussejant: “Ni una sola palabra, ni gestos ni miradas apassionadas…” d’una tal Paulina Rubio, que quan ix a la tele fa cara d’agradar-se moltíssim a ella mateixa. Així doncs, a mi Santi i a mi se’ns va ocórrer que escoltar cantar La manta al coll a ritme de rock, ska o que el que siga (jo no n’acabe d’entendre, però segur que els meus fills sí…) i que s’adonaren que la nostra llengua va més enllà dels llibres d’escola i les reivindicacions d’aquesta mare que ells ha tocat era una bona cosa.
Tanmateix, només arribar al començament del concert (que era a hora raonable per a xiquets: quarts de deu d’un dissabte, i en un lloc agradable: la Universitat d’Alacant. I debades!), el guàrdia jurat de torn ens diu que no és un bon lloc per a les criatures perquè “los universitarios estan haciendo botellón y puede que corran estupefacientes.” Li donem les gràcies i, tot i que no hi ha molta gent, advertim els nostres fills que no se separen de nosaltres i que, per favor… No s’emborratxen, que només tenen 9, 7, 6 i 2 anys, i seguim endavant, malgrat el guàrdia. La joventut balla i beu. S’ho passen bé. Jo no sóc molt de ballar, però, com a intel·lectualoide de pro, m’agrada regar amb bon vi (i bon menjar) les bones converses i els bon moments literaris. A més a més, crec que els excesos de l’adolescència no deixaran d’existir perquè jo els amague als meus fills o perquè un guàrdia jurat ben intencionat intente remoure’m la consciència o indicar-me a quins llocs i a quins no he de portar-los. Tanmateix, això em va portar al cap una qüestió lingüística que vaig llegir fa un temps: Francesc. X. Llorca, proposa traduir la paraula “botellón” per “poalda”. Jo, sóc de la generació de la litrona i els joves d’ara beuen a poalades, com beuran els meus fills? A tonells? Preocupant, si no ho tallem amb una educació més raonable i raonada que repressiva.
Tanmateix, només arribar al començament del concert (que era a hora raonable per a xiquets: quarts de deu d’un dissabte, i en un lloc agradable: la Universitat d’Alacant. I debades!), el guàrdia jurat de torn ens diu que no és un bon lloc per a les criatures perquè “los universitarios estan haciendo botellón y puede que corran estupefacientes.” Li donem les gràcies i, tot i que no hi ha molta gent, advertim els nostres fills que no se separen de nosaltres i que, per favor… No s’emborratxen, que només tenen 9, 7, 6 i 2 anys, i seguim endavant, malgrat el guàrdia. La joventut balla i beu. S’ho passen bé. Jo no sóc molt de ballar, però, com a intel·lectualoide de pro, m’agrada regar amb bon vi (i bon menjar) les bones converses i els bon moments literaris. A més a més, crec que els excesos de l’adolescència no deixaran d’existir perquè jo els amague als meus fills o perquè un guàrdia jurat ben intencionat intente remoure’m la consciència o indicar-me a quins llocs i a quins no he de portar-los. Tanmateix, això em va portar al cap una qüestió lingüística que vaig llegir fa un temps: Francesc. X. Llorca, proposa traduir la paraula “botellón” per “poalda”. Jo, sóc de la generació de la litrona i els joves d’ara beuen a poalades, com beuran els meus fills? A tonells? Preocupant, si no ho tallem amb una educació més raonable i raonada que repressiva.
viernes, 26 de junio de 2009
DRETS I PREJUDICIS D'ALUMNES ESFORÇATS
(Publicat al setmanari "El Punt" diumenge 21 de juny)
Darrer dia de classe abans de l’examen de nivell mitjà de valencià. He organitzat el curs de manera que els alumnes disposen de les últimes hores de classe per exposar els dubtes i les inquietuds lingüístiques que els neguitegen en aquestes hores “crítiques” abans de passar l’angoixa del temut examen. Dubtes, certament, en plantegen ben pocs, perquè, malgrat la constància en l’assistència a classe, són gent treballadora amb càrregues familiars que dediquen més aviat poc temps a l’estudi, almenys de la matèria que ens ocupa... Inquietuds, però, sí que en volen plantejar. Hi ha una alumna, ben esforçada, per cert, -els punts de l’aprovat li fan molta falta per a l’oposició- que no vol deixar córrer l’ocasió d’exposar el seu desacord amb qualsevol programa que implique l’educació bilingüe en valencià. Li semblen molt malament els PIL, els PIP, els PEV i fins i tot que s’estudie la nostra llengua com a matèria obligatòria, ni que siga només en una assignatura. Quin és l’argument amb què fonamenta el seu desacord? “Els pares tenim dret a triar quines assignatures i en quina llengua volem educar els nostres fills. I per què hem d’escolaritzar-los en valencià quan podríem fer-ho en una llegua que els fóra més profitosa?” La deixe desfogar-se mentre pense en la trista paradoxa que suposa que una alumna que s’ha esforçat tant com ella a aprendre valencià (i que si tot va com crec, segurament superarà la prova de mitjà), prive els seus fills de la possibilitat d’aprendre una llengua que, si les coses no canvien, els serà profitosa si més no, com a ella, per aconseguir els anhelats punts que els faciliten un lloc en el “paradís” del funcionariat. L’argument, però, a més de tòpic, és falaç i mira de disfressar de manera absurda els prejudicis d’una parlant de llengua majoritària. Li conteste que, almenys ací a Alacant, té una escola europea on l’ensenyament és bilingüe en espanyol i en anglés, i que hi ha també el Liceu francés. “Ja –em diu ella-, però són col·legis privats i jo vull que l’ensenyament públic s’ajuste a les meues necessitats perquè per a això pague impostos!” I jo! Jo també en pague, d’impostos, i també vull que s’ajuste a les necessitats dels meus fills i que es complesquen els compromissos que van adquirir els polítics fa més de 25 anys i que encara no s’acaben d’aplicar amb encert.
I el més lamentable de tot? Que en el fons de l’argument de l’esforçada alumna hi ha els drets dels pares. Prova irrefutable del prejudici lingüístic. I els drets dels fills a no passar en edat adulta pel calvari d’un curs de llengua quan la seua vida estarà ja plena de càrregues laborals i familiars? I el dret dels fills de conéixer la realitat social i lingüística que els envolta? I el dret dels fills de gaudir dels avantatges educatius que els aporten els programes d’ensenyament bilingüe? És més del de sempre: purs prejudicis.
Darrer dia de classe abans de l’examen de nivell mitjà de valencià. He organitzat el curs de manera que els alumnes disposen de les últimes hores de classe per exposar els dubtes i les inquietuds lingüístiques que els neguitegen en aquestes hores “crítiques” abans de passar l’angoixa del temut examen. Dubtes, certament, en plantegen ben pocs, perquè, malgrat la constància en l’assistència a classe, són gent treballadora amb càrregues familiars que dediquen més aviat poc temps a l’estudi, almenys de la matèria que ens ocupa... Inquietuds, però, sí que en volen plantejar. Hi ha una alumna, ben esforçada, per cert, -els punts de l’aprovat li fan molta falta per a l’oposició- que no vol deixar córrer l’ocasió d’exposar el seu desacord amb qualsevol programa que implique l’educació bilingüe en valencià. Li semblen molt malament els PIL, els PIP, els PEV i fins i tot que s’estudie la nostra llengua com a matèria obligatòria, ni que siga només en una assignatura. Quin és l’argument amb què fonamenta el seu desacord? “Els pares tenim dret a triar quines assignatures i en quina llengua volem educar els nostres fills. I per què hem d’escolaritzar-los en valencià quan podríem fer-ho en una llegua que els fóra més profitosa?” La deixe desfogar-se mentre pense en la trista paradoxa que suposa que una alumna que s’ha esforçat tant com ella a aprendre valencià (i que si tot va com crec, segurament superarà la prova de mitjà), prive els seus fills de la possibilitat d’aprendre una llengua que, si les coses no canvien, els serà profitosa si més no, com a ella, per aconseguir els anhelats punts que els faciliten un lloc en el “paradís” del funcionariat. L’argument, però, a més de tòpic, és falaç i mira de disfressar de manera absurda els prejudicis d’una parlant de llengua majoritària. Li conteste que, almenys ací a Alacant, té una escola europea on l’ensenyament és bilingüe en espanyol i en anglés, i que hi ha també el Liceu francés. “Ja –em diu ella-, però són col·legis privats i jo vull que l’ensenyament públic s’ajuste a les meues necessitats perquè per a això pague impostos!” I jo! Jo també en pague, d’impostos, i també vull que s’ajuste a les necessitats dels meus fills i que es complesquen els compromissos que van adquirir els polítics fa més de 25 anys i que encara no s’acaben d’aplicar amb encert.
I el més lamentable de tot? Que en el fons de l’argument de l’esforçada alumna hi ha els drets dels pares. Prova irrefutable del prejudici lingüístic. I els drets dels fills a no passar en edat adulta pel calvari d’un curs de llengua quan la seua vida estarà ja plena de càrregues laborals i familiars? I el dret dels fills de conéixer la realitat social i lingüística que els envolta? I el dret dels fills de gaudir dels avantatges educatius que els aporten els programes d’ensenyament bilingüe? És més del de sempre: purs prejudicis.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)