Què no farà una mare per un fill! Conte: fa uns dies em va sobtar una telefonada del col·legi dels meus fills. Resulta que el Joan C., el meu cadell primogènit, havia quedat entre els 40 finalistes del concurs nacional “¿Qué es para ti un Rey?”, organitzat per FIES (Fundación Institucional Española) i patrocinat per Orange i la Conselleria d’Educació. L’espant va ser doble. Primer perquè el meu cadellet havia fet una cosa d’amagat i no havia gosat confiar-me les seues monàrquiques i estètiques aspiracions (això em fa replantejar-me certs aspectes de la nostra relació materno-filial). Però sobretot… Horror! Malgrat els valors en què intente educar-los, va i la criatura m’ix monàrquica!
Molt a contracor, el porte a València perquè la secretària de no sé què o de no sé qui, en representació del Conseller (ocupat en altres menesters), li done un diplometa i els 40 sel·leccionats es facen la foto amb el president de FIES. A aquesta comparseta innocent, el patrocinador, Orange, que també es fa la foto amb 39 caretes decebudes i una careta emocionada i pletòrica (malgrat que segurament la notícia que li havia tocat anar a veure el Rei, no li ve de nou…), els regala un baló desinflat (com els seus semblats després de l’acte) amb l’anagrama de l’empresa estampat, perquè aprofiten el dia de “festa”per fer-ne propaganda.
En acabar l’acte, els xiquets “comparseta” corren a despenjar els seus dibuixets dels expositors per emportar-se’ls a casa, mentre les càmeres disparen flaixos sobre les galtetes atordides del cap de la comparseta. Després, dibuix en mà, sota un sol de justícia, el Joan C., la seua esforçada mestra i una servidora recorren València en busca d’un lloc on prendre un refrigeri, perquè el xiquet està a punt del desmai, cansat, afamat i assedegat; i resulta que segons ens ha dit l’organització del reial esdeveniment, ni la Conselleria d’Educació, ni FIES, ni Orange tenen pressupost per donar a les criatures un refresquet i un entrepà. Això sí: ens han regalat formidable discurs sobre el rey de todos los españoles, que ha sabut crear i mantindre una família com cal, de les de debò, debò (malgrat aquell ingrat i insignificant “cese temporal de la convivencia” dels ducs de Lugo. Això, però, no ho diuen…). Destaquen també l’honorabilitat i l’humiltat amb què su Majestad el Rey representa la Carta Magna.
El cap de la comparseta, enlluernat pels flaixos i el premi, per la fugisera fama, fa cara de no acabar de tindre clar què és allò de la Carta Magna (només té dotze anys i no ha arribat a la unitat didàctica en qüestió), però para atenció al missatge que la secretària de no sé què li diu que ha de transmetre al rei quan el veja: “Que en la Comunidad Valenciana cuidamos muy mucho de la educació.” AMEN!
jueves, 4 de junio de 2009
lunes, 18 de mayo de 2009
EL DIA QUE VA MORIR CORÍN...
(Aquest escrit em sembla que no ha aparegut al Setmanari "El Punt", com és habitual en la majoria dels textos que penge d'ací. Supose que el tema no és de gaire interés. Tanmateix no passa res: a mi la subliteratura m'wencurioseix i pense que pot ser un bon camí per a aprendre i preparar-se per llegir literatura "canònica" -o almenys aquella a la qual els entesos atorguen l'etiqueta de "qualitat".)
EL DIA QUE VA MORIR CORÍN…
El dia que va morir Corín Tellado, ara fa unes setmanes, vaig tindre clar que havia de dedicar-li unes lletres per moltes raons, sobretot perquè ja sabeu que m’agrada fer confessions, i ara us diré que jo la llegia quan a penes tenia deu anys; i volia parlar-ne també per mantindre aqueta teranyina columnística una mica al dia de les coses que passen, per trivials que semblen. Supose que el fet que una fabuladora de l’amor ens deixe no és una notícia que puga competir ni de lluny amb les remodelacions de govern, amb les guerres que ens assetgen, amb les pasteres que ofeguen tragèdies inhumanes enmig d’aigües que ningú vol mirar, amb sacs d’ossos de militars diversos amuntegats irresponsablement en taüts coberts amb draps de colors, ni amb els colors de cara que la justícia no aconsegueix treure’ls als (ir)resposnsables d’una burla d’aquesta mena.
Volia parlar de Corín perquè des que vaig deixar la universitat i em vaig allunyar de les anàlisis del cànon literari pense que si la nostra literatura haguera tingut una Corín Tellado seria una literatura més “normal”. A molta gent li agrada llegir trivialitats, passar l’estona, emocionar-se. I crec que de l’emoció que provoca un personatge dient aquell exaltat “te amo” (que segons la mateixa autora, ella en la realitat mai no va pronunciar) no deu ser difícil passar a aquell “ma mare no m’estimava, només pensava en vosté” dels Arbres vençuts de Maria Mercè Roca o al “i la nit anava endavant amb el carro de les estrelles…” de Mercè Rodoreda o poden ser capaços de gaudir fins i tot de les cuites de Plaerdemavida, Carmesina i Tirant.
Volia parlar de Corín perquè la seua mort m’ha fet més evident la frustració i la inutilitat del meu esforç literari: cap premi des de 2004, cap publicació des de 2007. Farta d’escoltar algun conegut que ha estat membre d’un jurat dient: “hem llegit la teua novel·la i és molt bona, de les millors presentades, però…” Sempre n’hi una de millor, d’algú més conegut, d’algú que té més vendes assegurades. La dinàmica dels premis literaris va així, i una dona com jo, “curranta” d’oficina, si no entra en l’espiral d’haver-se de deixar jutjar cada vegada que escriu, ho té magre; perquè la literatura, en el fons no deixa de ser un negoci. En fi! Així són les coses: jo a la meua oficineta i al meu ofici de secretarieta, tot i que m’hauria agradat viure de la meua vocació, com ella, com Corín, de la professió que vaig encetar fa 11 anys, d’aquella que, a estones, els jurats, els editors i els crítics literaris fallen, diagnostiquen i determinen que puc fer de manera digna i solvent i fins i tot reeixida. Enveja de la Corín és el que jo tinc! Perquè jo vull morir-me com ella: havent corprés 40 milions d’ànimes solitàries.
EL DIA QUE VA MORIR CORÍN…
El dia que va morir Corín Tellado, ara fa unes setmanes, vaig tindre clar que havia de dedicar-li unes lletres per moltes raons, sobretot perquè ja sabeu que m’agrada fer confessions, i ara us diré que jo la llegia quan a penes tenia deu anys; i volia parlar-ne també per mantindre aqueta teranyina columnística una mica al dia de les coses que passen, per trivials que semblen. Supose que el fet que una fabuladora de l’amor ens deixe no és una notícia que puga competir ni de lluny amb les remodelacions de govern, amb les guerres que ens assetgen, amb les pasteres que ofeguen tragèdies inhumanes enmig d’aigües que ningú vol mirar, amb sacs d’ossos de militars diversos amuntegats irresponsablement en taüts coberts amb draps de colors, ni amb els colors de cara que la justícia no aconsegueix treure’ls als (ir)resposnsables d’una burla d’aquesta mena.
Volia parlar de Corín perquè des que vaig deixar la universitat i em vaig allunyar de les anàlisis del cànon literari pense que si la nostra literatura haguera tingut una Corín Tellado seria una literatura més “normal”. A molta gent li agrada llegir trivialitats, passar l’estona, emocionar-se. I crec que de l’emoció que provoca un personatge dient aquell exaltat “te amo” (que segons la mateixa autora, ella en la realitat mai no va pronunciar) no deu ser difícil passar a aquell “ma mare no m’estimava, només pensava en vosté” dels Arbres vençuts de Maria Mercè Roca o al “i la nit anava endavant amb el carro de les estrelles…” de Mercè Rodoreda o poden ser capaços de gaudir fins i tot de les cuites de Plaerdemavida, Carmesina i Tirant.
Volia parlar de Corín perquè la seua mort m’ha fet més evident la frustració i la inutilitat del meu esforç literari: cap premi des de 2004, cap publicació des de 2007. Farta d’escoltar algun conegut que ha estat membre d’un jurat dient: “hem llegit la teua novel·la i és molt bona, de les millors presentades, però…” Sempre n’hi una de millor, d’algú més conegut, d’algú que té més vendes assegurades. La dinàmica dels premis literaris va així, i una dona com jo, “curranta” d’oficina, si no entra en l’espiral d’haver-se de deixar jutjar cada vegada que escriu, ho té magre; perquè la literatura, en el fons no deixa de ser un negoci. En fi! Així són les coses: jo a la meua oficineta i al meu ofici de secretarieta, tot i que m’hauria agradat viure de la meua vocació, com ella, com Corín, de la professió que vaig encetar fa 11 anys, d’aquella que, a estones, els jurats, els editors i els crítics literaris fallen, diagnostiquen i determinen que puc fer de manera digna i solvent i fins i tot reeixida. Enveja de la Corín és el que jo tinc! Perquè jo vull morir-me com ella: havent corprés 40 milions d’ànimes solitàries.
miércoles, 22 de abril de 2009
Infidels
(Versió íntegra de la columna publicada al setmanari El Punt diumenge passat o l'altre, m'ho han dit, però no me'n recorde! Quina paciència, els pobres!)
He de reconéixer que de vegades em costa una mica veure la gràcia i el profit dels percentatges i les estadístiques. Supose que encasellar i numerar la vida ens ajuda a explicar-la una mica millor i contribueix al nostre autoconeixement. El cas és que les xifres omplin titulars quasi cada dia: “El 30,2 % dels llicenciats troben faena a través d’Internet”, “El 3,8 % dels alacantins no tenen cap formació”, “4 de cada 10 escolars està preocupat pel seu pes”, “ Més de la meitat dels espanyols assegura que seria infidel si la seua parella no se n’assabentara”. Aquest és el que em dóna joc! El porte a la meua classe de valencià per a personal sanitari i dos dels meus alumnes, una psicòloga i un psiquiatre, coincideixen a opinar que les xifres corresponen més a la fantasia dels enquetats que a la realitat. Qui no ha fantasiejat a “pegar-li-la” a la seua parella? Jo, durant el debat a classe afirme, categòrica, que la infidelitat em sembla una falta de respecte intolerable. Si és una infidelitat oculta, és una burla imperdonable cap a la persona que t’estima: mentre ella, després de treballar, et fa el dinar i et planxa les camises, la teua companya de faena –posem per cas- gaudeix de les teues carícies i del millor del teu caràcter. Si és una infidelitat confessa és un acte d’egoisme que no té nom. Els meus alumnes, amb més edat i més experiència que jo, matisen i relativitzen el tema. S’acaba la classe, però, i comencen a vindre’m al cap grans escriptors de la literatura universal que ens han regalat formidables personatges infidels: Leon Tolstoi i la seua fràgil Natasha, Gustave Flaubert i la seua torturada Madame Bobary... Agrane cap a casa i repasse ràpidament la nostra literatura i veig que també grans escriptors com Francesc Trabal, ens mostrà un turmentat i infidel senyor Càrol en Hi ha homes que ploren quan el sol es pon. Faig un bot en el temps i, per citar també una boníssima escriptora que tracta la infidelitat, em ve al cap la protagonista de L’últim tren, de Maria Mercè Roca, i també recorde un magnífic Francesc Bodí, que pren la covardia de la infidelitat per donar títol a un dels seus llibres, L’infidel, i la reprén per centrar l’argument del darrer, El soroll de la resta. Faig examen de consciència i m’adone que jo, modesta aprenent d’escriptora, he fet de la infidelitat un dels temes centrals de tres de les meues novel·les (i només en tinc quatre publicades!). I és que, en el fons, això de la infidelitat és bíblic: ara que ens toca tan de prop la Setmana Santa, em ve al cap que un dels grans personatges de la nostra mitologia, la verge Maria, va ser acusada d’infidel, per això la va repudiar en un primer moment el seu sant promés, Josep, no? Sort dels somnis, els àngels i l’Esperit Sant, que li van salvar, a ella, l’honra i la dignitat, i a ell, la imatge i el bon nom (i el van perpetrar a la història).
He de reconéixer que de vegades em costa una mica veure la gràcia i el profit dels percentatges i les estadístiques. Supose que encasellar i numerar la vida ens ajuda a explicar-la una mica millor i contribueix al nostre autoconeixement. El cas és que les xifres omplin titulars quasi cada dia: “El 30,2 % dels llicenciats troben faena a través d’Internet”, “El 3,8 % dels alacantins no tenen cap formació”, “4 de cada 10 escolars està preocupat pel seu pes”, “ Més de la meitat dels espanyols assegura que seria infidel si la seua parella no se n’assabentara”. Aquest és el que em dóna joc! El porte a la meua classe de valencià per a personal sanitari i dos dels meus alumnes, una psicòloga i un psiquiatre, coincideixen a opinar que les xifres corresponen més a la fantasia dels enquetats que a la realitat. Qui no ha fantasiejat a “pegar-li-la” a la seua parella? Jo, durant el debat a classe afirme, categòrica, que la infidelitat em sembla una falta de respecte intolerable. Si és una infidelitat oculta, és una burla imperdonable cap a la persona que t’estima: mentre ella, després de treballar, et fa el dinar i et planxa les camises, la teua companya de faena –posem per cas- gaudeix de les teues carícies i del millor del teu caràcter. Si és una infidelitat confessa és un acte d’egoisme que no té nom. Els meus alumnes, amb més edat i més experiència que jo, matisen i relativitzen el tema. S’acaba la classe, però, i comencen a vindre’m al cap grans escriptors de la literatura universal que ens han regalat formidables personatges infidels: Leon Tolstoi i la seua fràgil Natasha, Gustave Flaubert i la seua torturada Madame Bobary... Agrane cap a casa i repasse ràpidament la nostra literatura i veig que també grans escriptors com Francesc Trabal, ens mostrà un turmentat i infidel senyor Càrol en Hi ha homes que ploren quan el sol es pon. Faig un bot en el temps i, per citar també una boníssima escriptora que tracta la infidelitat, em ve al cap la protagonista de L’últim tren, de Maria Mercè Roca, i també recorde un magnífic Francesc Bodí, que pren la covardia de la infidelitat per donar títol a un dels seus llibres, L’infidel, i la reprén per centrar l’argument del darrer, El soroll de la resta. Faig examen de consciència i m’adone que jo, modesta aprenent d’escriptora, he fet de la infidelitat un dels temes centrals de tres de les meues novel·les (i només en tinc quatre publicades!). I és que, en el fons, això de la infidelitat és bíblic: ara que ens toca tan de prop la Setmana Santa, em ve al cap que un dels grans personatges de la nostra mitologia, la verge Maria, va ser acusada d’infidel, per això la va repudiar en un primer moment el seu sant promés, Josep, no? Sort dels somnis, els àngels i l’Esperit Sant, que li van salvar, a ella, l’honra i la dignitat, i a ell, la imatge i el bon nom (i el van perpetrar a la història).
martes, 7 de abril de 2009
ESPÈCIES PROTEGIDES
(Publicat -o no- al setmanari "El Punt" no tinc clar quin dels dos últims diumenges. Però no volia que se'm caduraca el tema. Coses que passen!)
Espere que Ferran Torrent em permeta usurpar-li el títol de la novel·la per aixoplugar les quatre paraules que ara vessaré sobre el polèmic cartell publicitari del xiquet i el linx ibèric que la conferència episcopal ha fet servir per manifestar-se en contra de l’avortament; i que els mitjans de comunicació han difòs a tort i a dret gratuïtament a costa dels diners de tots com a excusa de tertúlies insubstancials que no ens han portat enlloc.
Fa uns dies, durant un sopar en què vaig coincidir amb el doctor Salvador Giner i amb alguns gestors culturals i professors de la Universitat d’Alacant, l’eminent sociòleg deia –molt encertadament, com no podia ser d’altra manera- que fer servir el suport publicitari per a posicionar-se sobre qüestions que afecten la societat era un acte terriblement agressiu i inadequat, sobretot, perquè no permet el diàleg. I dic jo: des de quan l’església catòlica permet o propicia el diàleg? A poc que fem una mica de memòria ens adonarem que l’església no dialoga. L’església sermoneja, adoctrina i alliçona i, si és necessari, s’imposa a colps; perquè la gent sermonejada, adoctrinada, alliçonada i espantada és més fàcil de controlar i de manipular. Així doncs, no em sorprén gens el famós cartell: fa molt per una església que intenta deseperadament mirar d’ajustar-se d’alguna manera a una societat que –Deo Gratias!- cada dia té menys ganes d’escoltar lliçons i té més interès pel pensament independent i els arguments meditats i consensuats.
Sí que m’ha copsat, però, una carta al director que llegia aquest matí en un periòdic. Era d’una xica que no passava dels trenta, secretària de professió, que deia que li sembla increïble que una xiqueta de 16 anys que té prohibit comprar tabac puga decidir avortar, ja que –deia la secretària- un avortament marca la vida d’una dona. I, dic jo, un fill als setze anys no deixa cap senyal? Cap esgarrapadeta al cor i al futur? Sabeu una cosa? Jo, als setze anys vaig començar a fumar i ma mare no em deixava, però les meues amigues i jo féiem torns per anar cada setmana una a l’estanc i comprar-nos el paquet de tabac amb l’excusa ximple que era per al pare. Estava prohibit i fumàvem. Si ens haguérem vist en una situació compromesa i haguérem volgut avortar, ens hauríem buscat la vida, com amb els cigarrets. La clau no està en la prohibició, que en el fons atorga una certa emoció a la tranqressió d’allò que no és pot fer. La clau rau segurament en protegir les nostres filles d’un mal tràngol com l’avortament amb una bona educació sexual i amb un suport incondicional. Només cal complir el compromís que adquirim quan les parim, a elles. Així de simple.
Espere que Ferran Torrent em permeta usurpar-li el títol de la novel·la per aixoplugar les quatre paraules que ara vessaré sobre el polèmic cartell publicitari del xiquet i el linx ibèric que la conferència episcopal ha fet servir per manifestar-se en contra de l’avortament; i que els mitjans de comunicació han difòs a tort i a dret gratuïtament a costa dels diners de tots com a excusa de tertúlies insubstancials que no ens han portat enlloc.
Fa uns dies, durant un sopar en què vaig coincidir amb el doctor Salvador Giner i amb alguns gestors culturals i professors de la Universitat d’Alacant, l’eminent sociòleg deia –molt encertadament, com no podia ser d’altra manera- que fer servir el suport publicitari per a posicionar-se sobre qüestions que afecten la societat era un acte terriblement agressiu i inadequat, sobretot, perquè no permet el diàleg. I dic jo: des de quan l’església catòlica permet o propicia el diàleg? A poc que fem una mica de memòria ens adonarem que l’església no dialoga. L’església sermoneja, adoctrina i alliçona i, si és necessari, s’imposa a colps; perquè la gent sermonejada, adoctrinada, alliçonada i espantada és més fàcil de controlar i de manipular. Així doncs, no em sorprén gens el famós cartell: fa molt per una església que intenta deseperadament mirar d’ajustar-se d’alguna manera a una societat que –Deo Gratias!- cada dia té menys ganes d’escoltar lliçons i té més interès pel pensament independent i els arguments meditats i consensuats.
Sí que m’ha copsat, però, una carta al director que llegia aquest matí en un periòdic. Era d’una xica que no passava dels trenta, secretària de professió, que deia que li sembla increïble que una xiqueta de 16 anys que té prohibit comprar tabac puga decidir avortar, ja que –deia la secretària- un avortament marca la vida d’una dona. I, dic jo, un fill als setze anys no deixa cap senyal? Cap esgarrapadeta al cor i al futur? Sabeu una cosa? Jo, als setze anys vaig començar a fumar i ma mare no em deixava, però les meues amigues i jo féiem torns per anar cada setmana una a l’estanc i comprar-nos el paquet de tabac amb l’excusa ximple que era per al pare. Estava prohibit i fumàvem. Si ens haguérem vist en una situació compromesa i haguérem volgut avortar, ens hauríem buscat la vida, com amb els cigarrets. La clau no està en la prohibició, que en el fons atorga una certa emoció a la tranqressió d’allò que no és pot fer. La clau rau segurament en protegir les nostres filles d’un mal tràngol com l’avortament amb una bona educació sexual i amb un suport incondicional. Només cal complir el compromís que adquirim quan les parim, a elles. Així de simple.
martes, 17 de marzo de 2009
CRISI
(Publicat al setmanari "El Punt" diumenge 15 de març)
No volia parlar-ne perquè ja sabeu que m’agrada més fugir d’estudi arrossegant per aquests papers íntimes frivolitats que em fan la vida una mica més lleugera. Tanmateix ja se’m fa inevitable perquè al meu voltant tot em fa present la paraula “crisi”, que em recorda, no sé per què, a títol de pel·lícula de terror. Allà on mire, hi veig un senyal del desastre, del món que se’ns ensorra. En els meus 8 quilòmetres de passeig diaris cada vegada trobe més gent demanant pels cantons. Quan ja no em queden diners solts per anar repartint en un pot i en altre, prove d’alçar la vista cap a les façanes de les cases per no veure la pobresa feta persona i tope amb tot de cartells penjats de balcons de pisos que es venen, perquè segurament els amos no poden afrontar-ne la hipoteca. No passa una setmana sense que algú que conec perda la faena, ni passa una nit en què no em preocupe si la perdrà també algú que m’estime. Òbric el periòdic i llig que la crisi econòmica portarà més atur a les dones que als homes. I em ve al cap una conversa que vaig tindre amb una persona, a qui malgrat tot tinc en gran estima, quan la paraula crisi a penes ens sonava: “Prepara’t, xica –em va dir- perquè en temps de crisi els primers a caure sou els que teniu un treball inútil com el teu.” Ai! Caram! Al pas que anem, veig que la inutilitat de la cultura, el món en què treballe, acabarà sent l’únic consol que apaivague una mica els estralls psicològics de la crisi i, serà també, l’únic sustent de la meua família.
Ens assetja tant la paraula crisi, que ompli també el món infantil com si fóra la cosa més natural del món. Avui el meu fill mitjà fa 6 anys i, quan li he dit que anirem junts a comprar-li un regalet, el major, el Joan C. l’ha avisat: “Sí, Carles, però no pots triar una cosa molt cara, que estem en crisi, eh?” Després, mentre l’Aitana G., la meua fillastra, i jo preparàvem el dinar una de cara a l’altra tancades la cuina per enfortir una mica el feble lligam que ens uneix (i que de vegades la crueltat infantil i la “despaciència” adulta fan perillar), m’ha dit: “Hi ha pares d’amigues meues que s’han quedat sense treball perquè es tanquen les fàbriques o perquè són obrers i com que ja no es fan cases... Tu creus que hi haurà diners per pagar l’atur de tots? Què ens passarà si la gent ja no vol llegir i tu has de deixar d’escriure? I si ja no volen aprendre valencià i no pots fer més classes? I si no volen escoltar les conferències que organitzes? Com viurem?” No ho sé, Aitana, sobreviurem en crisi, una mica més pobres (i més avorrits sense cultura), com tots, supose. I una altra vegada em buscaré un treball menys inútil!
No volia parlar-ne perquè ja sabeu que m’agrada més fugir d’estudi arrossegant per aquests papers íntimes frivolitats que em fan la vida una mica més lleugera. Tanmateix ja se’m fa inevitable perquè al meu voltant tot em fa present la paraula “crisi”, que em recorda, no sé per què, a títol de pel·lícula de terror. Allà on mire, hi veig un senyal del desastre, del món que se’ns ensorra. En els meus 8 quilòmetres de passeig diaris cada vegada trobe més gent demanant pels cantons. Quan ja no em queden diners solts per anar repartint en un pot i en altre, prove d’alçar la vista cap a les façanes de les cases per no veure la pobresa feta persona i tope amb tot de cartells penjats de balcons de pisos que es venen, perquè segurament els amos no poden afrontar-ne la hipoteca. No passa una setmana sense que algú que conec perda la faena, ni passa una nit en què no em preocupe si la perdrà també algú que m’estime. Òbric el periòdic i llig que la crisi econòmica portarà més atur a les dones que als homes. I em ve al cap una conversa que vaig tindre amb una persona, a qui malgrat tot tinc en gran estima, quan la paraula crisi a penes ens sonava: “Prepara’t, xica –em va dir- perquè en temps de crisi els primers a caure sou els que teniu un treball inútil com el teu.” Ai! Caram! Al pas que anem, veig que la inutilitat de la cultura, el món en què treballe, acabarà sent l’únic consol que apaivague una mica els estralls psicològics de la crisi i, serà també, l’únic sustent de la meua família.
Ens assetja tant la paraula crisi, que ompli també el món infantil com si fóra la cosa més natural del món. Avui el meu fill mitjà fa 6 anys i, quan li he dit que anirem junts a comprar-li un regalet, el major, el Joan C. l’ha avisat: “Sí, Carles, però no pots triar una cosa molt cara, que estem en crisi, eh?” Després, mentre l’Aitana G., la meua fillastra, i jo preparàvem el dinar una de cara a l’altra tancades la cuina per enfortir una mica el feble lligam que ens uneix (i que de vegades la crueltat infantil i la “despaciència” adulta fan perillar), m’ha dit: “Hi ha pares d’amigues meues que s’han quedat sense treball perquè es tanquen les fàbriques o perquè són obrers i com que ja no es fan cases... Tu creus que hi haurà diners per pagar l’atur de tots? Què ens passarà si la gent ja no vol llegir i tu has de deixar d’escriure? I si ja no volen aprendre valencià i no pots fer més classes? I si no volen escoltar les conferències que organitzes? Com viurem?” No ho sé, Aitana, sobreviurem en crisi, una mica més pobres (i més avorrits sense cultura), com tots, supose. I una altra vegada em buscaré un treball menys inútil!
miércoles, 4 de marzo de 2009
Josep-Lluís Rico: un perifèric discret
(Publicat al setmanari El Punt diumenge 1 de març)
Tinc una d’aquelles curioses existències marcades per afortunades casualitats. La més cridanera és que després d’un grapadet (seré modesta) de fracasos sentimentals vaig acabar compartint vida, fills i misèries amb el germà major del qui havia sigut el meu noviet del parvulari. Amb els escriptors em passa com amb l’amor: la vida me’ls posa en el camí en el moment que menys m’ho espere. Així em va anar de més jove amb Gaspar Jaén, Joaquim Espinós, Vicent Salvador o Emili Rodríguez-Bernabeu.Anava coneixent-los personalment de manera casual a mesura que els coneixia literàriament amb més o menys profunditat. No fa molts anys, havent llegit El Geòmetra vaig emprendre un viatge de cap de setmana i allà, al mateix autobús, em vaig trobar l’autor, Josep-Lluís Rico i des d’aleshores mantenim una amistat “moderada”, però constant, i de tant en tant compartim viatges literaris i reals.
Josep-Lluís és un d’aquells homes discrets, que va fent. Difícilment el trobes als periòdics, amb somriure “profident” promocionant el seu treball, però el cas és que al llarg d’aquests anys, al marge del món viciat dels premis literaris, s’ha forjat una obra ben diversa, que abarca quasi tots els subgèneres narratius i que l’apunta com a un dels escriptors de referència en aquesta malaguanyada literatura perifèrica. Ara acabe de llegir La llegenda de Nikté, l’última obra d’aquest autor castellut, i la lectura m’ha fet pensar una vegada més en la inevitabilitat de lligar vida i obra d’un escriptor. Al principi, només tancar la novel·leta vaig pensar que era un llibre simpàtic que m’havia fet més lleuger el camí diari de retorn a casa amb autobús. Tanmateix, després d’aquests anys de compartir amb Josep-Lluís bona taula i tranquils passejos campestres, veig que en 156 pàgines ha sabut condensar essencialment el que és ell com a persona i com a escriptor, i ho ha fet de forma divertida i amena. En La llegenda de Nikté ens mostra un món d’adolescents inquiets i àvids d’aprendre coses del món immediat que els envolta (com n’hi ha molts, encara que ens semble mentida), que emprenen un viatge de cap de setmana entre Castalla. De la mà d’un dels personatges adults, Lluís, tant la colla d’adolescents, com el mateix lector, van aprenent història, arquitectura, gastronomia, tradicions i costums populars, qüestions lingüístiques... I ho fan de manera natural, com només podria plantejar un “mestre”, un home amb vocació docent, com és Josep-Lluís Rico; un home, a més, amb una vastíssima cultura i un bon domini del resgistre literari, que ha sabut transmetre de manera molt divertida i amb molta tendresa en aquesta darrera obra la profunda estima que sent per la nostra terra, els nostres espais naturals i les nostres tradicions.
Tinc una d’aquelles curioses existències marcades per afortunades casualitats. La més cridanera és que després d’un grapadet (seré modesta) de fracasos sentimentals vaig acabar compartint vida, fills i misèries amb el germà major del qui havia sigut el meu noviet del parvulari. Amb els escriptors em passa com amb l’amor: la vida me’ls posa en el camí en el moment que menys m’ho espere. Així em va anar de més jove amb Gaspar Jaén, Joaquim Espinós, Vicent Salvador o Emili Rodríguez-Bernabeu.Anava coneixent-los personalment de manera casual a mesura que els coneixia literàriament amb més o menys profunditat. No fa molts anys, havent llegit El Geòmetra vaig emprendre un viatge de cap de setmana i allà, al mateix autobús, em vaig trobar l’autor, Josep-Lluís Rico i des d’aleshores mantenim una amistat “moderada”, però constant, i de tant en tant compartim viatges literaris i reals.
Josep-Lluís és un d’aquells homes discrets, que va fent. Difícilment el trobes als periòdics, amb somriure “profident” promocionant el seu treball, però el cas és que al llarg d’aquests anys, al marge del món viciat dels premis literaris, s’ha forjat una obra ben diversa, que abarca quasi tots els subgèneres narratius i que l’apunta com a un dels escriptors de referència en aquesta malaguanyada literatura perifèrica. Ara acabe de llegir La llegenda de Nikté, l’última obra d’aquest autor castellut, i la lectura m’ha fet pensar una vegada més en la inevitabilitat de lligar vida i obra d’un escriptor. Al principi, només tancar la novel·leta vaig pensar que era un llibre simpàtic que m’havia fet més lleuger el camí diari de retorn a casa amb autobús. Tanmateix, després d’aquests anys de compartir amb Josep-Lluís bona taula i tranquils passejos campestres, veig que en 156 pàgines ha sabut condensar essencialment el que és ell com a persona i com a escriptor, i ho ha fet de forma divertida i amena. En La llegenda de Nikté ens mostra un món d’adolescents inquiets i àvids d’aprendre coses del món immediat que els envolta (com n’hi ha molts, encara que ens semble mentida), que emprenen un viatge de cap de setmana entre Castalla. De la mà d’un dels personatges adults, Lluís, tant la colla d’adolescents, com el mateix lector, van aprenent història, arquitectura, gastronomia, tradicions i costums populars, qüestions lingüístiques... I ho fan de manera natural, com només podria plantejar un “mestre”, un home amb vocació docent, com és Josep-Lluís Rico; un home, a més, amb una vastíssima cultura i un bon domini del resgistre literari, que ha sabut transmetre de manera molt divertida i amb molta tendresa en aquesta darrera obra la profunda estima que sent per la nostra terra, els nostres espais naturals i les nostres tradicions.
martes, 24 de febrero de 2009
Quaderns secrets
(Publicat al setmanari El Punt diumenge 15 de febrer. Crec...)
Ja sabeu que, de vegades, m’agrada fer com que conte intimitats (perquè em fa l’efecte que les mentides ens fan a tots una mica més lleugera la vida). Crec que en el fons, l’exhibicionisme literari ens fa sentir un poc menys sols als “escribidors” solitaris que, per ofici i professió, ens veiem obligats a passar gran part del nostre temps estacats a la pantalla d’un ordinador -de plasma, això sí; i en un despatx amb vistes al mar, que una servidora treballa per a insigne instutició, que té bona cura dels seus treballadors-. Un d’aquest matins, davallant l’avinguda de Federico Soto, camí de tan lluminós espai laboral, i abans de ser engolida per la luxosa pantalla de la meua computadora, pensava que allò que m’uneix a “mi Santi”, el meu company de vida i misèries, no és realment l’Eulàlia G., la nostra filla compartida. És el gust per la lectura. A la criatura, la mirem amb ulls diferents,l’amanyaguem amb carícies desiguals; jo l’eduque i l’alliçone i ell la malcria i l’ensenya a defugir frustacions entre música heavy i jocs d’ordinador. Divergim en allò que se suposa que més ha d’unir una parella. Tanmateix, la lectura dóna sentit a gran part del nostre imaginari compartit. De fet -algun dia us explicaré el perquè- a “mi Santi” el vaig llegir molt abans d’escoltar-li la veu i de veure-li la cara. El primer regal que em va fer per robar-me el cor va ser un llibre de Paul Auster; el que em va fer per conservar tan escarmentat cor va ser un altre llibre de Paul Auster, i el mataix autor li va servir per cosir la lleu ferida de la primera discusió d’enamorats, i un altre més per celebrar el meu 36 aniversari. Si m’hi posara amb constància i seriositat (qualitats que em falten a grapats), de ben segur que en podria fer una tesi, perquè jo, tot el que em regalen, tard o d’hora, m’ho llig i n’acabe opinant.Què opine de Paul Auster? Doncs, el que n’opina quasi tot el món: que és un dels grans escriptors vius del segle XXI, i que es deu gastar un bon pessic de calers en soles de sabates, perquè, si et creus el que diuen els seus llibres, es passa la vida passejant. Això me l’ha fet proper, perquè jo camine uns 8 Km al dia, si no tinc preocupacions (si en tinc, en són alguns més). Què més me l’ha fet proper? Els quaderns i l’egocentrisme: en totes les novel·les que li he llegit, el motor de la narració és un quadern que emplena un escriptor turmentat. El quadern que, secretament o no, omplim tots, en un intent absurd que la nostra persona passe per aquesta vida amb glòria que penes, amb l’autofascinació personal i literària, que ens espolsa la vida de neguits “d’escribidor” solitari
Ja sabeu que, de vegades, m’agrada fer com que conte intimitats (perquè em fa l’efecte que les mentides ens fan a tots una mica més lleugera la vida). Crec que en el fons, l’exhibicionisme literari ens fa sentir un poc menys sols als “escribidors” solitaris que, per ofici i professió, ens veiem obligats a passar gran part del nostre temps estacats a la pantalla d’un ordinador -de plasma, això sí; i en un despatx amb vistes al mar, que una servidora treballa per a insigne instutició, que té bona cura dels seus treballadors-. Un d’aquest matins, davallant l’avinguda de Federico Soto, camí de tan lluminós espai laboral, i abans de ser engolida per la luxosa pantalla de la meua computadora, pensava que allò que m’uneix a “mi Santi”, el meu company de vida i misèries, no és realment l’Eulàlia G., la nostra filla compartida. És el gust per la lectura. A la criatura, la mirem amb ulls diferents,l’amanyaguem amb carícies desiguals; jo l’eduque i l’alliçone i ell la malcria i l’ensenya a defugir frustacions entre música heavy i jocs d’ordinador. Divergim en allò que se suposa que més ha d’unir una parella. Tanmateix, la lectura dóna sentit a gran part del nostre imaginari compartit. De fet -algun dia us explicaré el perquè- a “mi Santi” el vaig llegir molt abans d’escoltar-li la veu i de veure-li la cara. El primer regal que em va fer per robar-me el cor va ser un llibre de Paul Auster; el que em va fer per conservar tan escarmentat cor va ser un altre llibre de Paul Auster, i el mataix autor li va servir per cosir la lleu ferida de la primera discusió d’enamorats, i un altre més per celebrar el meu 36 aniversari. Si m’hi posara amb constància i seriositat (qualitats que em falten a grapats), de ben segur que en podria fer una tesi, perquè jo, tot el que em regalen, tard o d’hora, m’ho llig i n’acabe opinant.Què opine de Paul Auster? Doncs, el que n’opina quasi tot el món: que és un dels grans escriptors vius del segle XXI, i que es deu gastar un bon pessic de calers en soles de sabates, perquè, si et creus el que diuen els seus llibres, es passa la vida passejant. Això me l’ha fet proper, perquè jo camine uns 8 Km al dia, si no tinc preocupacions (si en tinc, en són alguns més). Què més me l’ha fet proper? Els quaderns i l’egocentrisme: en totes les novel·les que li he llegit, el motor de la narració és un quadern que emplena un escriptor turmentat. El quadern que, secretament o no, omplim tots, en un intent absurd que la nostra persona passe per aquesta vida amb glòria que penes, amb l’autofascinació personal i literària, que ens espolsa la vida de neguits “d’escribidor” solitari
Suscribirse a:
Entradas (Atom)