Infidels

(Versió íntegra de la columna publicada al setmanari El Punt diumenge passat o l'altre, m'ho han dit, però no me'n recorde! Quina paciència, els pobres!)

He de reconéixer que de vegades em costa una mica veure la gràcia i el profit dels percentatges i les estadístiques. Supose que encasellar i numerar la vida ens ajuda a explicar-la una mica millor i contribueix al nostre autoconeixement. El cas és que les xifres omplin titulars quasi cada dia: “El 30,2 % dels llicenciats troben faena a través d’Internet”, “El 3,8 % dels alacantins no tenen cap formació”, “4 de cada 10 escolars està preocupat pel seu pes”, “ Més de la meitat dels espanyols assegura que seria infidel si la seua parella no se n’assabentara”. Aquest és el que em dóna joc! El porte a la meua classe de valencià per a personal sanitari i dos dels meus alumnes, una psicòloga i un psiquiatre, coincideixen a opinar que les xifres corresponen més a la fantasia dels enquetats que a la realitat. Qui no ha fantasiejat a “pegar-li-la” a la seua parella? Jo, durant el debat a classe afirme, categòrica, que la infidelitat em sembla una falta de respecte intolerable. Si és una infidelitat oculta, és una burla imperdonable cap a la persona que t’estima: mentre ella, després de treballar, et fa el dinar i et planxa les camises, la teua companya de faena –posem per cas- gaudeix de les teues carícies i del millor del teu caràcter. Si és una infidelitat confessa és un acte d’egoisme que no té nom. Els meus alumnes, amb més edat i més experiència que jo, matisen i relativitzen el tema. S’acaba la classe, però, i comencen a vindre’m al cap grans escriptors de la literatura universal que ens han regalat formidables personatges infidels: Leon Tolstoi i la seua fràgil Natasha, Gustave Flaubert i la seua torturada Madame Bobary... Agrane cap a casa i repasse ràpidament la nostra literatura i veig que també grans escriptors com Francesc Trabal, ens mostrà un turmentat i infidel senyor Càrol en Hi ha homes que ploren quan el sol es pon. Faig un bot en el temps i, per citar també una boníssima escriptora que tracta la infidelitat, em ve al cap la protagonista de L’últim tren, de Maria Mercè Roca, i també recorde un magnífic Francesc Bodí, que pren la covardia de la infidelitat per donar títol a un dels seus llibres, L’infidel, i la reprén per centrar l’argument del darrer, El soroll de la resta. Faig examen de consciència i m’adone que jo, modesta aprenent d’escriptora, he fet de la infidelitat un dels temes centrals de tres de les meues novel·les (i només en tinc quatre publicades!). I és que, en el fons, això de la infidelitat és bíblic: ara que ens toca tan de prop la Setmana Santa, em ve al cap que un dels grans personatges de la nostra mitologia, la verge Maria, va ser acusada d’infidel, per això la va repudiar en un primer moment el seu sant promés, Josep, no? Sort dels somnis, els àngels i l’Esperit Sant, que li van salvar, a ella, l’honra i la dignitat, i a ell, la imatge i el bon nom (i el van perpetrar a la història).

ESPÈCIES PROTEGIDES

(Publicat -o no- al setmanari "El Punt" no tinc clar quin dels dos últims diumenges. Però no volia que se'm caduraca el tema. Coses que passen!)

Espere que Ferran Torrent em permeta usurpar-li el títol de la novel·la per aixoplugar les quatre paraules que ara vessaré sobre el polèmic cartell publicitari del xiquet i el linx ibèric que la conferència episcopal ha fet servir per manifestar-se en contra de l’avortament; i que els mitjans de comunicació han difòs a tort i a dret gratuïtament a costa dels diners de tots com a excusa de tertúlies insubstancials que no ens han portat enlloc.

Fa uns dies, durant un sopar en què vaig coincidir amb el doctor Salvador Giner i amb alguns gestors culturals i professors de la Universitat d’Alacant, l’eminent sociòleg deia –molt encertadament, com no podia ser d’altra manera- que fer servir el suport publicitari per a posicionar-se sobre qüestions que afecten la societat era un acte terriblement agressiu i inadequat, sobretot, perquè no permet el diàleg. I dic jo: des de quan l’església catòlica permet o propicia el diàleg? A poc que fem una mica de memòria ens adonarem que l’església no dialoga. L’església sermoneja, adoctrina i alliçona i, si és necessari, s’imposa a colps; perquè la gent sermonejada, adoctrinada, alliçonada i espantada és més fàcil de controlar i de manipular. Així doncs, no em sorprén gens el famós cartell: fa molt per una església que intenta deseperadament mirar d’ajustar-se d’alguna manera a una societat que –Deo Gratias!- cada dia té menys ganes d’escoltar lliçons i té més interès pel pensament independent i els arguments meditats i consensuats.
Sí que m’ha copsat, però, una carta al director que llegia aquest matí en un periòdic. Era d’una xica que no passava dels trenta, secretària de professió, que deia que li sembla increïble que una xiqueta de 16 anys que té prohibit comprar tabac puga decidir avortar, ja que –deia la secretària- un avortament marca la vida d’una dona. I, dic jo, un fill als setze anys no deixa cap senyal? Cap esgarrapadeta al cor i al futur? Sabeu una cosa? Jo, als setze anys vaig començar a fumar i ma mare no em deixava, però les meues amigues i jo féiem torns per anar cada setmana una a l’estanc i comprar-nos el paquet de tabac amb l’excusa ximple que era per al pare. Estava prohibit i fumàvem. Si ens haguérem vist en una situació compromesa i haguérem volgut avortar, ens hauríem buscat la vida, com amb els cigarrets. La clau no està en la prohibició, que en el fons atorga una certa emoció a la tranqressió d’allò que no és pot fer. La clau rau segurament en protegir les nostres filles d’un mal tràngol com l’avortament amb una bona educació sexual i amb un suport incondicional. Només cal complir el compromís que adquirim quan les parim, a elles. Així de simple.

CRISI

(Publicat al setmanari "El Punt" diumenge 15 de març)

No volia parlar-ne perquè ja sabeu que m’agrada més fugir d’estudi arrossegant per aquests papers íntimes frivolitats que em fan la vida una mica més lleugera. Tanmateix ja se’m fa inevitable perquè al meu voltant tot em fa present la paraula “crisi”, que em recorda, no sé per què, a títol de pel·lícula de terror. Allà on mire, hi veig un senyal del desastre, del món que se’ns ensorra. En els meus 8 quilòmetres de passeig diaris cada vegada trobe més gent demanant pels cantons. Quan ja no em queden diners solts per anar repartint en un pot i en altre, prove d’alçar la vista cap a les façanes de les cases per no veure la pobresa feta persona i tope amb tot de cartells penjats de balcons de pisos que es venen, perquè segurament els amos no poden afrontar-ne la hipoteca. No passa una setmana sense que algú que conec perda la faena, ni passa una nit en què no em preocupe si la perdrà també algú que m’estime. Òbric el periòdic i llig que la crisi econòmica portarà més atur a les dones que als homes. I em ve al cap una conversa que vaig tindre amb una persona, a qui malgrat tot tinc en gran estima, quan la paraula crisi a penes ens sonava: “Prepara’t, xica –em va dir- perquè en temps de crisi els primers a caure sou els que teniu un treball inútil com el teu.” Ai! Caram! Al pas que anem, veig que la inutilitat de la cultura, el món en què treballe, acabarà sent l’únic consol que apaivague una mica els estralls psicològics de la crisi i, serà també, l’únic sustent de la meua família.
Ens assetja tant la paraula crisi, que ompli també el món infantil com si fóra la cosa més natural del món. Avui el meu fill mitjà fa 6 anys i, quan li he dit que anirem junts a comprar-li un regalet, el major, el Joan C. l’ha avisat: “Sí, Carles, però no pots triar una cosa molt cara, que estem en crisi, eh?” Després, mentre l’Aitana G., la meua fillastra, i jo preparàvem el dinar una de cara a l’altra tancades la cuina per enfortir una mica el feble lligam que ens uneix (i que de vegades la crueltat infantil i la “despaciència” adulta fan perillar), m’ha dit: “Hi ha pares d’amigues meues que s’han quedat sense treball perquè es tanquen les fàbriques o perquè són obrers i com que ja no es fan cases... Tu creus que hi haurà diners per pagar l’atur de tots? Què ens passarà si la gent ja no vol llegir i tu has de deixar d’escriure? I si ja no volen aprendre valencià i no pots fer més classes? I si no volen escoltar les conferències que organitzes? Com viurem?” No ho sé, Aitana, sobreviurem en crisi, una mica més pobres (i més avorrits sense cultura), com tots, supose. I una altra vegada em buscaré un treball menys inútil!

Josep-Lluís Rico: un perifèric discret

(Publicat al setmanari El Punt diumenge 1 de març)

Tinc una d’aquelles curioses existències marcades per afortunades casualitats. La més cridanera és que després d’un grapadet (seré modesta) de fracasos sentimentals vaig acabar compartint vida, fills i misèries amb el germà major del qui havia sigut el meu noviet del parvulari. Amb els escriptors em passa com amb l’amor: la vida me’ls posa en el camí en el moment que menys m’ho espere. Així em va anar de més jove amb Gaspar Jaén, Joaquim Espinós, Vicent Salvador o Emili Rodríguez-Bernabeu.Anava coneixent-los personalment de manera casual a mesura que els coneixia literàriament amb més o menys profunditat. No fa molts anys, havent llegit El Geòmetra vaig emprendre un viatge de cap de setmana i allà, al mateix autobús, em vaig trobar l’autor, Josep-Lluís Rico i des d’aleshores mantenim una amistat “moderada”, però constant, i de tant en tant compartim viatges literaris i reals.
Josep-Lluís és un d’aquells homes discrets, que va fent. Difícilment el trobes als periòdics, amb somriure “profident” promocionant el seu treball, però el cas és que al llarg d’aquests anys, al marge del món viciat dels premis literaris, s’ha forjat una obra ben diversa, que abarca quasi tots els subgèneres narratius i que l’apunta com a un dels escriptors de referència en aquesta malaguanyada literatura perifèrica. Ara acabe de llegir La llegenda de Nikté, l’última obra d’aquest autor castellut, i la lectura m’ha fet pensar una vegada més en la inevitabilitat de lligar vida i obra d’un escriptor. Al principi, només tancar la novel·leta vaig pensar que era un llibre simpàtic que m’havia fet més lleuger el camí diari de retorn a casa amb autobús. Tanmateix, després d’aquests anys de compartir amb Josep-Lluís bona taula i tranquils passejos campestres, veig que en 156 pàgines ha sabut condensar essencialment el que és ell com a persona i com a escriptor, i ho ha fet de forma divertida i amena. En La llegenda de Nikté ens mostra un món d’adolescents inquiets i àvids d’aprendre coses del món immediat que els envolta (com n’hi ha molts, encara que ens semble mentida), que emprenen un viatge de cap de setmana entre Castalla. De la mà d’un dels personatges adults, Lluís, tant la colla d’adolescents, com el mateix lector, van aprenent història, arquitectura, gastronomia, tradicions i costums populars, qüestions lingüístiques... I ho fan de manera natural, com només podria plantejar un “mestre”, un home amb vocació docent, com és Josep-Lluís Rico; un home, a més, amb una vastíssima cultura i un bon domini del resgistre literari, que ha sabut transmetre de manera molt divertida i amb molta tendresa en aquesta darrera obra la profunda estima que sent per la nostra terra, els nostres espais naturals i les nostres tradicions.

Quaderns secrets

(Publicat al setmanari El Punt diumenge 15 de febrer. Crec...)

Ja sabeu que, de vegades, m’agrada fer com que conte intimitats (perquè em fa l’efecte que les mentides ens fan a tots una mica més lleugera la vida). Crec que en el fons, l’exhibicionisme literari ens fa sentir un poc menys sols als “escribidors” solitaris que, per ofici i professió, ens veiem obligats a passar gran part del nostre temps estacats a la pantalla d’un ordinador -de plasma, això sí; i en un despatx amb vistes al mar, que una servidora treballa per a insigne instutició, que té bona cura dels seus treballadors-. Un d’aquest matins, davallant l’avinguda de Federico Soto, camí de tan lluminós espai laboral, i abans de ser engolida per la luxosa pantalla de la meua computadora, pensava que allò que m’uneix a “mi Santi”, el meu company de vida i misèries, no és realment l’Eulàlia G., la nostra filla compartida. És el gust per la lectura. A la criatura, la mirem amb ulls diferents,l’amanyaguem amb carícies desiguals; jo l’eduque i l’alliçone i ell la malcria i l’ensenya a defugir frustacions entre música heavy i jocs d’ordinador. Divergim en allò que se suposa que més ha d’unir una parella. Tanmateix, la lectura dóna sentit a gran part del nostre imaginari compartit. De fet -algun dia us explicaré el perquè- a “mi Santi” el vaig llegir molt abans d’escoltar-li la veu i de veure-li la cara. El primer regal que em va fer per robar-me el cor va ser un llibre de Paul Auster; el que em va fer per conservar tan escarmentat cor va ser un altre llibre de Paul Auster, i el mataix autor li va servir per cosir la lleu ferida de la primera discusió d’enamorats, i un altre més per celebrar el meu 36 aniversari. Si m’hi posara amb constància i seriositat (qualitats que em falten a grapats), de ben segur que en podria fer una tesi, perquè jo, tot el que em regalen, tard o d’hora, m’ho llig i n’acabe opinant.Què opine de Paul Auster? Doncs, el que n’opina quasi tot el món: que és un dels grans escriptors vius del segle XXI, i que es deu gastar un bon pessic de calers en soles de sabates, perquè, si et creus el que diuen els seus llibres, es passa la vida passejant. Això me l’ha fet proper, perquè jo camine uns 8 Km al dia, si no tinc preocupacions (si en tinc, en són alguns més). Què més me l’ha fet proper? Els quaderns i l’egocentrisme: en totes les novel·les que li he llegit, el motor de la narració és un quadern que emplena un escriptor turmentat. El quadern que, secretament o no, omplim tots, en un intent absurd que la nostra persona passe per aquesta vida amb glòria que penes, amb l’autofascinació personal i literària, que ens espolsa la vida de neguits “d’escribidor” solitari

Titulacions vitals

(Publicat al setmanari El Punt, com quasi sempre...)

No sé si alguna vegada us he explicat que jo vinc d’una família de classe mitjana de les tòpiques. Mon pare, un home amb una gran cultura i amb una carpeta plena de títols i indubtables i certificats esforços professionals, era funcionari i tenia unes aspiracions polítiques de les quals, d’alguna manera, vam poder gaudir tots: ell, el nostre poble, i els que havíem de ser en un futur homes i dones de bé. Ma mare… una gran dona, com aquelles que, segons el tòpic, sempre estan darrere d’un gran home. Ma mare… Als nou anys era caixera, no de les que comptem calers, sinó de les que descarreguen caixes als magatzems dels mercats de ben matí. Als nou anys, només com a parèntesi, diré que el Joan C., el meu fill major, només pensa a col·leccionar cromos de Camp Rock i la seua preocupació més important és si aprovarà o no l’examen de coneixement del medi. Als nou anys, a mi, el que em llevava la son era el color del vestit de primera comunió i el bigotet incipient del Luís Alberto. Preocupacions que el pare seguia més o menys de prop mentre ma mare feia de cuinera, infermera, psicòloga, relacions públiques, xica de fer faenes, modista, cangur, secretària… Sabia –sap, encara- fer pràcticament de tot. I això, doncs… què voleu que us diga?, M’alegra una cosa de no dir, perquè ella, sempre havia volgut poder saber molt per ostentar un títol, encara que només fóra per estar a l’altura acadèmica i “titulogràfica” de mon pare; i ara resulta que el govern li convalidaria l’experiència demostrable per algunes assignatures de cicles de formació professional. Vaja des d’ací la meua enhorabona al govern Zapatero! Veig que ella, particularment, pot triar… Espere que li –els- ho posen tan fàcil com es mereixen.
Jo, siga com siga, a partir d’aquesta reflexió, veig que he d’estar agraïda, al meu pare, perquè d’ell, home oficialment titulat, em vénen totes les meues idees “-oides”: intel·lectualoide, feministoide, catalanoide, politicoide… I d’ella, de ma mare, de la que encara espolsa les tombes dels nostres morts cada 31 d’octubre, de la que sap fer saginoses i arròs amb conill i pastissets de moniato, de la que sap quina herba és bona per a cada mal i quin és el temps adequat per a fer tomaca en conserva, de quin cobert has de fer servir per al primer plat, quin vestit t’has de posar per a un cocktel i quin per a una recepció, i quines paraules has de dir per a un dia de dol i quines has de callar en un dia de goig i, quines has de pensar sempre i guardar-te per a tu, li dec el do de ser una dona completa: tradició i modernitat, silenci i clam, raó i intuïció. Les sabran valorar i avaluar com cal, les dones com cal, els homenots que ens governen i donar-los els títols i les facilitats acadèmiques i professionals que es mereixen?

Absurdes necessitats

(Publicat al setmanari El Punt. Versió íntegra)

Al parc estant, una companya de jocs dels meus fills es queda mirant el Joan C. i li diu: “Saps què és el pitjor que li pot passar a un xiquet?” Ell, fa que no amb el cap, i la xiqueta, d’uns 7 anys, amb mirada perduda i posat llangorós li diu: “Que els seus pares es divorcien. Els meus es van divorciar quan jo tenia tres anys i no sé si ma mare ho podrà superar.” Monstruós! Aquella criatura em va semblar una possessió diabòlica: una dona de més de trenta anys parlant per aquells llavis infantils. El Joan C. (que també és fill de pares divorciats), a qui procure educar amb cert optimisme li va contestar: “Però tu tens pare i mare, no? Doncs ja està!” L’anècdota me’n fa vindre al cap una altra: un dia, el Carles C., el mitjà dels meus cadells, de 5 anys, va eixir d’escola cridant amb desorbitada excitació del qui acaba de fer una descoberta excepcional: “Mama, saps què? Resulta que els pares dels xiquets de la meua classe viuen junts!” Ell no sabia que això era possible, no recorda els anys en què vivíem amb el seu pare i pensa que la seua família som tots els qui compartim temps i alegries amb ell: els seu pare i jo, els seus germans, el meu company, la seua germanastra, els avis (propis i de l’altra…), perquè els responsables de la seua felicitat i del seu benestar vam pensar que aquesta era l’opció més convenient.
Mentre reflexione sobre això, engegue la ràdio i una veu de dona canta: “Sin ti no soy nada, una gota de lluvia…”. S’acaba la cançó i novament una veu femenina es lamenta: “Si tu no estàs aquí, no sé que diablos hago amándote”. No són les úniques. Pense en la xiqueta del parc. En les paraules que li omplien les oïdes, pronunciades voluntàriament o no, quan el que havia d’escoltar eren amoretes de la mare. Paraules que segurament ha escoltat dels llavis de la mare, dels de familiars, potser, de la ràdio, de grups de moda amb vocalista amb cara innocent que s’ofereix com a model de fèmina. Em pregunte si la mare de la xiqueta aquella no deu haver trobat ja una altra parella que li òmpliga el buit que l’home que la va deixar li va fer a la vida i al llit, mentre la seua filla parla com si fóra una dona, amb el pes d’una conversa d’adults caçada al vol marcant-li la visió de la família i la de la vida, limitant-li-la. Em pregunte per què algunes dones continuen creant-se necessitats absurdes. Fins i tot dones amb recursos, com aquelles que bremen, micròfon en mà, “sin ti no soy nada”. Sense un home som el mateix que amb ell: tot. Em sembla que deixar la teua vida, la teua felicitat em mans d’un altre individu és una manera fàcil de defugir responsabilitats i una falta de seny imperdonable. Fer els altres culpables de les nostres misèries és una covardia i translladar als nostres fills les nostres absurdes necessitats emocionals, una mesquinesa intolerable.