Petites misèries vacacionals

Poder anar de vacances i canviar d’ambient i d’activitats hauria de ser un dret humà fonamental. Tanmateix que un puga gaudir d’aquest luxe no significa que tot siguen flors i violes en el seu merescut temps de lleure… Us contaré les meues (que per a això són els blogs, no? Per a lloir-se, desfogar-se i pegar la tabarra!) Veureu, el meu company i jo som el que podríem dir treballadors “d’oficina” amb un sou “ranteret” per arribar a final de mes, amb més il·lusions i projectes ajornats que capricis i luxes reals; i més si tenim en compte que som una d’aquelles 460.000 famílies reconstituïdes que hi ha a l’estat espanyol i que, entre els dos, ajuntem quatre fills: una d’ell, dos meus i una a mitges… Per tant, per a nosaltres, com per a moltes famílies mitjanes, poder anar de vacances suposa un privilegi que a dures penes ens podem permetre, i això que al llarg de l’any anem fent un “raconet” a força d’anar privant-nos de “fastos” com un simple sopar de dissabte en el bar del cantó i privant els nostres fills de luxes moderns com el cine, la famosa “play” o com una senzilla vesprada en un parc de boles, que nosaltres canviem per unes hores al parc de Torrent o un berenar a la serra, que sol ser més educatiu, més sa i, sobretot, més barat. Això sí: tant el meu company de pecats com jo, som de l’opinió que les vacances principals es fan en família, amb els xiquets (si volem estar sols, ja mirem de sisar pasta del “raconet” i fer-nos una escapadeta de cap de setmana a algun lloc més econòmic que romàntic…).
Així doncs, ara fa una setmana vam marxar cap a una cabanya que havíem reservat en un camping de la serra de Caçorla, a Jaén. Hi buscàvem sobretot una mica d’espai i aire pur per als nostres “cadells urbans” i també, un poc de frescor nocturna per poder dormir sense aire condicionat i -per què no? – la tranquil·litat i el silenci que se suposa que un ha de trobar a la serra, en un parc natural. Tranquil·litat! Silenci!
La cosa prometia només arribar: mentre agafaven la clau del nostre cau vacacional, a recepció, hi havia un campista queixant-se del fet que els habitants de la tenda de campanya veïna havien estat de festa fins ben entrada la matinada i que quan els afrentats van anar a demanar una mica de consideració, els participants en la festa campera se’ls van riure a la cara. Contestació del gerent del camping: “qué quiere usted que haga? Yo no soy ningún policía.” Jo em vaig dir a mi mateixa: “Dona, a les cabanyes deu ser diferent… allà hi ha famílies…”
Ai! La família de la cabanya del costat de la nostra era fan de Los Chunguitos! “Más chutes no! Mil cucharas impregnadas de heroooooooína…” caram! Cullera amunt, heroína avall, nit i dia i el tipo que hi posava ganes a fer els cors i que només parava per cridar: Juaaan Antooonio, coño! Para con la pistola o te doy una hostia que te meas!!! I jo allà, a la terrasseta de la meua llar vacacional, repartint cartes al meu fill Carletes (que té pasta de ludópata) mentre, amb un to semblant al del veí cantor deia al meu company de fracassos: “Santi, ai! Que pesats els Chunguitos estos, no?” I el veí rumbero a la seua, sense fer cas d’indirectes, i jo pensant: és un problema lingüístic… no m’entén, ho diré de manera que s’assemble al castellà i una mica més fort: “Que alta la música de los Chunguitos, no?” Però, no: l’altre vinga a bramar… I nosaltres: ai! És que posar música alta nosaltres és entrar en el seu joc, però és que anar i demanar-los que abaixen la seua pot ser un poc incòmode, i és que no hauria de ser necessari, el silenci raonable és una norma de convivència mínima… vinga, va! Santi el silenciós decideix contraatacar… Marea: “Átate bien el moño, sirena, que se joda el viento…” a un nivell relativament modest; el veí apuja el volum de los Chunguitos aquells i la pròpia veu… No ho ha entés? Tornem amb Marea. “me dijo que tenía el corazón alicatao hasta el techo, que a ver si le podía hacer una cenefa a besos…” A un volum indecent, els veïns són sords… “ y llenar de porvenir los bolsillos del mandil…” Retronen les finestres de la nostra cabanya amb la veu del kutxi i la guitarra elèctrica, callen los Chunguitos.
Al dia següent retrobem els nostres musicals veïns a la piscina, espai de normes mínimes, només quatre: dutxar-se a bans d’entrar a l’aigua, no llençar-se a la piscina de cap manera, no fumar, no menjar. El pare corre des de la porta d’entrada i es llença a l’aigua ignorant l’aixeta de la dutxa, els fills majors el segueixen, la mare fica el bebé sense bolquer ni banyador… Acaben de refrescar-se, trauen les papes, els fartons, que mullen directament de la botella d’orxata, i el paquet de tabac… Bonegue el meu fill Joan perquè ha saltat discretament de cap des del rastell “Eixe xiquet ho ha fet abans…” i assenyala al veïnet… Aparte l’Eulàlia G. del fum del cigarret de la folclòrica veïna… El vigilant de la piscina, que es veu que tampoc no és policía, envia missatges amb el mòbil i espera que es faça l’hora de plegar i passa de les puntetes de cigarret apagades en la gespa, dels trossets de papes fent formigues entre els trèvols…
Tot i això, la gent de vegades sorprén, i quan penses que som una espècie egoista i insòlidària, et topes de sobte, camí de casa, amb uns taverners corpresos pel nombre i la varietat de trets i color de les criaturetes que arrossegàvem el Santi i jo. Totes nostres. Darrer dia de vacances, ja anem curts de pasta… Se’ns fa l’hora de dinar per la carretera, només portem un potet de farinetes per l’Eulàlia G i tres entrepans… el primer són els nens, evidentment. Nosaltres ens en comprarem uns en un bar. Parem en un restaurant de carretera amb cadires amuntegades en una terrassa que es veu que només es fa servir a les nits. Decidim demanar els nostres entrepans i begudes per a tots, però ens quedarem fora, perquè ens sap greu que els xiquets es mengen dins del bar els entrepans que portem a la motxilla, per allò del cartell : prohibido consumir productos no adquiridos en este establecimiento. Santi, el parot, explica a la tavernera que ens vindria bé agafar unes cadires a la terrassa perquè els nostres fills es mengen l’entrepà i es beguen la fanta, que en acabar les tornarem a apilar…Els taverners diuen que cap problema… De seguida organitze aquell “pick-nic” improvisat i veig que de dins l’establiment ixen els amos amb una taula, ens la munten, ens la netegen i masteguen entre dents: “Pero bueno! Cómo van a comer los nenes sin mesa!” I la dona hi passa un drap per netejar-la i se m’encull l’ànima quan veig com mira amb ulls tendres les meues quatre criatures abraçades l’una al biberó, els altres a la botella de fanta, últim privilegi d’unes vacances suades, d’unes vacances de família qualsevol, d’espanyolets de classe mitjana, amb més il·lusions que diners.

Educació i superficialitat tecnològica

Sobre l’educació dels fills, al llarg del temps s’han mitificat i desmitificat molts aspectes. Jo, amb els meus dos fills majors, travesse ara el mite de la conveniència del domini de les noves tecnologies. Resulta que des de fa tres anys, quan arriba el juliol, els he de matricul·lar en l’escola d’estiu per poder treballar sense que part de les seues vacances trasbalsen la meua vida laboral (necessària perquè ells puguen tindre la panxa plena). Allà, entre altres coses, fan classe d’informàtica; i fa poc vaig descobrir totalment anonadada que els meus fills, de 8 i 5 anys, sabien baixar-se coses d’internet i que quan els deixava estar en el meu despatx (per practicar informàtica, em deia el major) el que feien era entrar en pàgines de videojocs (i encara sort! Amb els temps que corren…). A aquest gust pel joc tecnològic, hem d’afegir que la seua germanastra els va introduir no fa gaires mesos en les delícies del tamagochi, que es veu que és una mascota-maquina que fa de tot: menja, l’has de traure a passejar, l’has de netejar i si no no en tens la cura necessària, doncs fins i tot pot morir-se; l’aventatge, però és que si aquesta mascota es mor, almenys no fa pudor… A ella li la va portar la rateta aquella de les dents, la que recull peces dentals per fer-se un collar. I és que en això també hi ha mites… hi ha rates i rates! Perquè als meus pobres fills, com a molt, aquest individu rosegador els du tres monedetes...
A la famosa mascota virtual cal que sumem, a més, que el cosí de les meues criatures té un artilugi que es diu “la play” i un altre que es diu una cosa així com “la wi”. Per tant, ho tinc tot en contra. Jo, però, observe i valore; i veig que la virtual i malaurada mascota que el pobre ratolí dentista va suar arrastrant fins a la finestra del cinqué pis de casa de la mare de la germanastra dels meus fills (som una família d’aquelles 460.000 dites recostituïdes), ha mort per desídia infantil ja un grapat de vegades. Sort que es veu que és com els gats, que tenen moltes vides… D’altra banda, el cosí de les meues criatures, quan ens reunim a sopar, habitualment té el cap estacat dins d’aquella maquineta que sembla un miniordinadoret portàtil, i a penes passa de dir: “sí!” “Bien!” “Sube, sube, sube”, Salta, salta, salta”, “corre, corre”; i quan l’anem a veure a sa casa, no és difícil trobar-lo amb els peus apegats a una mena de plataforma, fent com que practica un esport de cara al televisió, i com a molt li sents dir: “toma!”. Després es limita a mirar-nos en silenci, com si no tinguera res a dir.
Tot i això, torturada per les opinions de gent que m’estima bé (i es veu que malgrat els anys de convivència i confidències, em coneix poc i malament), ahir vaig decidir que no puc mantenir els meus fills aïllats dels temps que corren i de les noves tecnologies, que es veu que fan a algunes persones una mica més feliços… Així doncs, temerosa perquè les ninetes dels meus ulls, a força de buscar en google videojocs, acabaren entrant en pàgines poc recomanables, ahir mateix vaig decidir comprar-los alguns videojocs. Hi vaig anar a una gran superfície d’aquelles que tenen empleats vestits amb armilla fosforescent, que més que donar informació sembla que siguen experts a dirigir el trànsit de compradors compulsius de tecnologia inútil... Em vaig encaminar a la secció de jocs d’ordinador preocupada per veure si podria trobar videojocs en català (ja sabeu que sóc una mica obsessiva en quasi tot, i en algunes coses més…) i per saber si me’ls deixarien porvar abans de comprar-los per constatar la seua conveniència i analitzar amb calma quins podien ser els avantatges i les aportacions que farien en les petites ments d’aquests homes de futur que pretenc educar. Una mica atabalada per la gran quantitat i varietat de caràtules, distreta, en vaig agafar un a l’atzar… Que què em va cridar l’atenció per a agafar-lo? Doncs que tenia una bandera republicana i una imatge molt semblant a la de Franco a la portada. Que com es deia el joc: “La guerra civil española”! Que a què hi podies jugar? Doncs a prendre partit en un bàndol o en un altre i rememorar el 18 de juliol, la batalla de l’Ebre… La indignació m’anava creixent per moments.
Vinga, qui gosa dir-me que només és un joc de guerra, un joc d’estratègia, com els escacs? Què importa que m’equivocara de secció i que no anara a la de videojocs infantils? És un joc, no? Un joc porta a un altre… Un simple joc d’ordinador de guerra, d’una guerra real… Com es pot frivolitzar amb un drama d’aquesta envergadura?

Reenviaments electrònics i normalització lingüística

No sóc una gran aficcionada als ordinadors. De fet, des que els use, deu fer ja uns vint anys, els faig servir poc més que com una màquina d’escriure. No els acabe de traure un gran partit. De vegades fins i tot pense que malbarate els diners que use comprant-me un portàtil cada dos o tres anys (els altres no m’agraden perquè ocupen massa espai…). El cas és que veig que aquests enginys tecnlògics, ben usats o no, m’han servit fonamentalment per a comunicar-me i sentir-me una mica menys sola i més igual a la resta de la humanitat, més normal. Des que hi ha internet, he engegat l’ordinador més que res per llegir i enviar correus electrònics. Una vegada, quan era xicoteta vaig llegir en una revista d’aquelles mal dites “femenines” que ningú és més solitari que aquell que no ha rebut mai cap carta… I es veu que en els albors del segle XXI, ningú és més solitari ni està més incomunicat ni despenjat del món que aquell que no s’ha obert un compte de correu electrònic…
Hem de reconèixer que el correu electrònic és rapidet, pràctic i barat. I ens ofereix bones oportunitats per a coses insospitades. Per exemple, els que ens coneixeu, ja sabeu que la meua gran família, el meu tresor més preciat i del qual més presumisc, es va gestar en un correu electrònic (i és que el meu “company de pis, casa i vida” és un gran orador, sobretot per escrit, de viva veu ja és una altra cosa… i amb un parell de correus em robà el cor i m’ocupà la casa i el temps). Tot i això, de vegades sobrevalorem la comunicació electrònica, que també té desvantatges, com per exemple el temps i el talent que, de vegades, malbaratem en aquests blogs mateixos… Quasi tot el que diem ho podem explicar també per telèfon o enviar per correu postal que tampoc és tan car, una mica més lent, això, sí, però no massa, o ho podríem publicar en el periòdic local i el faríem una mica més amé i més… “nostrat”. El que no podríem fer sense el correu electrònic és enviar aquelles presentacions de power point que enviem i rebem a milions. Jo, habitualment, la veritat és que no en llegesc cap, ja dic que pense que em lleven massa temps i, a més, no sóc una gran aficcionada a les frases cèlebres que solen contenir. Tanmateix, aquesta setmana, entre els que he rebut, me n’ha arribat un d’uns nous amics, un matrimoni del Campello, compromesos amb causes diverses, totes elles ben justes i solidàries. Fa poc des de la meua faena vaig col·laborar amb ells amb una de les activitats que organitzaven; la il·lusió que hi posaven em va corprendre i se’m va encomanar des del principi. Això va fer que obrira el correu amb el power point en lloc de llançar-lo directament a la brossa; i em vaig trobar amb la sorpresa que era com els altres: fotos impressionats i frases fetes més o menys suades, però… en valencià!
Ja em disculpareu la ignorància en aquestes coses dels FW i dels power points, que se suposa que ens han d’alegrar la vida o com a poc fer-nos-la més lleugera, però jo no sabia que també en corrien en valencià per la xarxa (com que no els òbric quan en rep...) El cas és que veure el que m’han fet arribar aquest matrimoni encantador, a qui tinc en gran estima, m’ha fet sentir una certa normalitat lingüística: ja tenia ganes jo de poder fer alguna cosa en la meua llengua de manera normal i “no militant”, què millor i més normal en l'època vacacional que perdre temps amb fotos boniques i frases sàvies i balsàmiques per a l’ànima?

Petites acrobàcies domèstiques...

Que noooooo! Que avui, encara que semble mentida, no em queixaré de les nostres misèries lingüístiques… Avui només tinc una pregunta que fa dos dies que em roda pel cap, des que diumenge a la nit, en no sé quin dels 6 o 7 noticiaris que s’empassa (i em fa empassar el meu “company de pis”) vaig veure que l’exèrcit espanyol de l’aire o l’exèrcit de l’aire espanyol (ara mateix no sé com va exactament la subcategorització…) va fer en quatre ciutats espanyoles no sé quantes acrobàcies per lloir els seus caza no sé què, F-18, helicòpters amb no sé quants cognoms… Resulta que per no paréixer més desinformada del que segurament estic, he buscat per internet i he vist que també el passat 21 de juny, l’exèrcit espanyol va participar en una exhibició amb un F-18 al Festival RNLAF OPEN DAY en la Base aèria Leeuwarden d’Holanda. La meua pregunta és: Quant combustible gasten aquests aparells?
Per a ser exactes, la meua primera pregunta va ser: Per què gasten els avions per cremar combustible inútilment? El Santi (el tipo del sofà del meu menjador, ja sabeu…), home savi, pràctic, solidari, atemperat i pacifista com n’hi ha pocs, tenia una resposta (com sempre): “dona, més val que usen els avions per a exhibicions acrobàtiques que per a matar penya, no?” Sí, ja… Però això… la gasolina, benzina (o el que siga que facen servir per enlairar aquells monstres) també ho pague jo amb els meus impostos? Són de l’exèrcit de tots, no? El mateix exèrcit que paguem tots? Els mateixos tots que ens patim la crisi que diuen que té com a un dels focus més importants el preu dels carburants?
Veureu, faré una comparació casolana. Resulta que en ma casa sóc jo qui recapta els impostos per passar el mes, pagar la llum, comprar sabatetes, bolquers i robeta pels nostres quatre “contribuents”, roba llibres per al meu company del sofà i per a mi, que governem la llar; pagar aigua, llum, comunitat, telèfon, menjar… En fi! Petites acrobàcies casolanes! Com en tots els “petits estats casolans” del món. I resulta que si el corder, la vedella i el peix van cars, mengem llegums, verdures i pollastre, que tampoc és precisament barat, tot s’ha de dir. No sé si m’enteneu…
Que en què hem d’emprar els avions de l’exèrcit? No sé…A fer esforços per portar ajuda humanitària a països del tercer món? A Somàlia, per exemple, que és, com diu Obama (home ben assessorat) on es gesta el terrorisme de les pròximes dècades? Ah! Que no cap físicament l’ajuda en avions com “els caza” o en petits helicòpters, per gran cognom que els adorne? Doncs si no ens serveixen d’ajuda els grans aparells, guardem-los i esperem. No? Tampoc té més importància que no els fem servir.
Sí la té, però, que en pàgines titulades “suerte, vista y al toro” (típical spanish del que posa els pèls de punta) trobem màximes com “El piloto de caza debe ser joven, sano, fuerte, voluntario en su destino y de gran acomotividad” (Joaquin García Morato, as de la asociación española de aviación, dixit).

Exotisme lingüístic

Sota les tipuanes del parc Lo Torrent, de Sant Vicent del Raspeig, s’asseu Maria, una velleta amb una teranyina de temps teixida sobre la pell de les galtes. En el que comença a ser ja el banc de sempre, cada vesprada, deixa esgolar el pensament memòria endins i em conta històries. Devem fer un tàndem, si més no, curiós. La dona em duplica l’edat, per tant frega ja els vuitanta anys. És una iaia del segle XXI, de les que els toca deixar-se estressar per la criança dels néts, perquè nosaltres, les mares d’aquest temps, poguem ser això: mares del nostre temps, dones forjades a cops de renúncies, pròpies i al·lienes (sempre en femení…). D’això, però ,ja en parlaré en un altre moment…
El cas és que avui, Maria m’estava explicant que és d’Albacete, que va vindre a Sant Vicent, amb una mà davant i l’altra darrere, quan tenia més o menys la meua edat i tres fills amb panxetes famolenques per a omplir, com jo. De sobte ha alçat els ulls i els ha deixat perdre entre les branques de les tipuanes. “ Antes de que despropiaran este huerto –m’ha dit- aquí había almendros, olivos y pinos… Ahora han plantao estos árboles… ¿Què son? ¿Acacias?” “Tipuanes, María –li he constestat, omplint el pap de l’Eulàlia García, que berena com les senyores, sota els arbres- Són tipuanes… crec que són arbres procedents de Sudamèrica…” M’he volgut lloir, encara que de jardinera tinc poc, perquè en adoptar el meu fill Joan, vaig voler fer-li un homenatge a la terra que me l’havia “regalat” i en vaig plantar una…
“Vosotros no sois de aquí, ¿verdad?” María ha passejat les ninetes de la verdor de la tipuana a l’acalorament maternal de meua cara… “Ho dius per la pell dels meus fills? – els que els coneixeu ja sabeu que són negres…- M’he migemocionat… “No, que va!- m’ha dit de sobte María- Lo digo porquè hablais en valenciano. Me hace mucha gracia…” Ai, caram! Que el Joan, el Carles i jo fem gràcia? (l’Eulàlia no, perquè com que ni parla ni és negra…) “sí, sí, som d’ací, clar que sí” Li he volgut insistir, però feia cara de no acabar-s’ho de creure… I, no sé per què, la seua expressió i el fet que ni tan sols s’haguera percatat de les diferències ètniques entre els meus fills i jo, m’han fet pensar que fa uns mesos, no molts, en aquesta societat que ens ha tocat en herència, hi havia una certa paranoia “anti-immigració”, que va empentar el govern a tapar boques amb lleis com la dels 18 mesos d’internament per als immigrants sense papers, que ara s’ha vist desbancada per la ja tradicional (per la quantitat de segles que fa que es manifesta ara sí ara també) paranoia anti-espanyols perifèrics, espanyols no espanyols, ciutadans menys espanyols, espanyols de segona, els altres espanyols… poseu l’etiqueta que volgueu… Espanyols dels que fem gràcia… Què tenen de graciós les diferències lingüístiques?
No ho sé… l’afirmació, però, m’espanta una mica, i més quan està feta sota una tipuana del parc Lo Torrent... Per què? Doncs perquè veig que un parc dissenyat a l’estil britànic, amb fonts que a penes podem omplir i gespa que amb prou feines podem regar ha substituït un hort tradicional amb oliveres i ametlers (arbres de secà…). Les tipuanes, arbres de creixement ràpid i ombra fàcil, han substituït els pins, de creixement lent… i la llengua que fins ara parlàvem amb més o menys naturalitat, entre ametles, olives i agulles de pi, ara comença a fer gràcia pel que té d’exòtic. Paradoxal!
Jo, més que ningú, i en la meua família es veu, estic a favor del mestissatge, però aquesta substitució tan brutal i tan ràpida em fa vindre basques… no?

Bulímia literària

“El blog convida a vomitar”, ho he trobat tafanejant per internet. Sembla que són paraules pronunciades en una ponència pel professor i assagista Enric Balaguer, a qui, dit siga de passada, admire i tinc en gran estima i de qui he estat alumna més o menys aplicada i lectora entusiasmada.
El blog convida a vomitar? Sí, pense que sí. Tanmateix crec que no únicament el blog; jo hi afegiria el paper en blanc, la llumada del monitor de l’ordinador quan l’engeguem... Em fa l’efecte, que en açò de l’escriptura, alguns sóm una mena de “bulímics literaris”. Ens deixen a mà un teclat i hi vomitem una història; tenim a la vista un paperet i hi arrosseguem una breu anotació, un assaig de vers, un intent de diàleg; ens creuem amb un desconegut i li inventem una vida feta a mida...
L’altre dia, li comentava a un amic que aquest blog meu naixia amb voluntat literària (tot i que darrerament hi he abocat un parell de queixes, ja ho sé, però és que, com diuen en castellà, “la cabra tira al monte”...). El meu amic em deia “t’equivoques en l’enfocament, perquè un blog és més per opinar sobre qüestions d’actualitat:” Ah! És que els sentiments de les persones no són actualitat? Vivim en l’era de la comunicació, ens empassem tertúlies radiofòniques, ens agrade o no, al taxi, a l’autobús, al cotxe de la parella; caminem pel carrer i en un trajecte de menys de dos-cents metres ens embotixen quatre periòdics gratuïts diferents plens de columnes i cartes al director on qualsevol expressa la seua opinió i ens la fa saber; ens connectem a internet i ens hem d’engolir el requadret del nostre servidor amb les últimes notícies perquè ens poguem formar una opinió ben fonamentada del que passa al nostre voltant...
Evidentment, estar al corrent d’allò que s’esdevé prop (o lluny) de nosaltres està molt bé. Però i pell endins? I cor endins? Expressar –vomitar- sentiments ens fa un poc més humans, ens acosta a les persones que tenim al costat, ens ajuda a donar-nos a conéixer, a fer-nos més iguals... i menys anònims.

Aaaaaaaaiiiiii!

No us deixeu enganyar pel títol d’aquesta entrada, que no és que ara em dedique a cantar flamenco, tot i que potser un dia d’aquest igual vaig i m’hi pose, perquè veig que el que té èxit des de fa anys és el “tipical spanish” i això no hi ha llei d’ús i ensenyament que ho frene, ni en vint-i-cinc anys ni en un segle; no hi ha Estatut d’Autonomia que ens faça més visibles (o visibles, sense “més”) als espanyols menys típics.
Que a què ve aquest lament? Doncs que avui, quan he eixit a passejar l’Eulàlia García, com cada vesprada, travessant l’Ancha de Castelar (ho escric en castellà perquè així és com l’ajuntament de Sant Vicent hi ha posat les plaques i com a filòloga puc fer l’esforç d’intentar una traducció, però com a ciutadana, vull que el meu ajuntament, a qui pague impostos religiosament, es moleste a fer-la) he topat amb el cartell de Fogueres. M’he aturat a llegir-lo, més per curiosa que per festera, i aaaaaaiiiiii! Si comptem “fogueres” hi havia cinc paraules en valencià: “ninot”, “cremà”, “banyà” i “despertà”.
Quan girava per la”avenida/ avinguda de la Libertad/ Llibertat” (caram! Això sí que és bilingüismo/ bilingüisme bien/ bé entendido/ entés!) pensava que és una llàstima que els meus alumnes es gasten una pasta en classes de suport per a aprendre valencià, perquè de totes formes les nostres institucions es burlen de la seua intel·ligència i bona voluntat oferint-los per una banda un model lingüístic de “petardo i barraqueta” i, per una altra posant-los (esporàdicament, això sí! Carrer sí, deu carrers no) les plaques en les dues llengües, no siga que es perden… O això també ho fan per tapar-nos la boca als ciutadans de segona, com jo, com nosaltres, que ens ha tocat per herència parlar una llengua minoritària i minoritzada per unes intitucions públiques que es riuen de tot allò que no és “tipical spanish”?
Ja em sembla bé que es vulguen mantindre les formes populars amb pèrdua de la “d” intervocàlica en els participis femenins (és que vaig fer filologia i volia lloir-me…) en un cartell fester, però per favor! Les Fogueres aquestes no són festes populars? Això no vol dir que són per a tots? Doncs si he d’aguantar que em munten darrere de casa una barraqueta d’aquelles, raconet o com es diga, si he de suportar que em tallen “la calle Alicante” i tornar-me boja buscant on han translladat la meua parada d’autobús per anar a treballar, vull que el cartell de Fogueres, que també paguen amb els meus impostos, estiga en la meua llengua, si volen fer-ne també en la seua…, perfecte, però jo vull que els meus fills deixen de pensar que són una mena d’extraterrestres que parlen una llengua fantasma… Vull que els turistes que visiten el nostre poble en festes sàpien que els espanyols menys típics també existim i tenim coses a aportar.