El mapa de la discòrdia

Van passant els dies de fira del llibre i va creixent l’asfíxia físcament i metafòrica. A estones sembla que el temps s’allarga com si fóra una goma elàstica, els minuts gotegen com el plom. A les casetes estem com dins de caixes de sabates amuntegades al sol; les portades d’alguns llibres se’ns han ondulat de la calor… Però ja s’acaba i ja quasi podem avançar una valoració del que ha significat aquesta fira, dedicada enguany, com sabeu al Cid Campeador.
Se senten veus de llibreters que diuen que ha estat fluixa en vendes, però que de totes formes, aquesta fira, en aquesta època, generalment sol ser així: fluixa… De tant en tant, passen els autors que hi han anat a signar llibres i també diuen que els autògrafs degotegen lentament, com els minuts. La gent llig poc o sent escàs interés per la firma d’un desconegut estampada en la primera pàgina d’un llibre acabat de comprar…
Ahir em va visitar un dels autors convidats: Miguel Ángel Herrero, un home –em consta- culte i molt ben informat. Venia a regalar-me el llibre que estava firmant: “Mio Cid”, mentre me’l firmava, amb mirada viva i somriure inquiet, com si es tractara d’un secret, va murmurar: “I ja sé que no t’agraden els símbols…” Caram! Vaig pensar jo, resulta que hi ha algú que llig el meu blog!
Bromes a banda, he de dir que la veritat és que em va sorprendre la presentació del llibre d’Herrero, perquè si us fixeu en el programa oficial de la fira, no hi està inclòs. L’única cosa relacionada amb el mite del Cid dins d’aquesta programació era la projecció de la ja tòpica pel·lícula “para niños y mayores” (així ho anunciaven per megafonia) que explica les gestes de l’heroi. He fet una ullada ràpida al volum publicat per Miguel Ángel Herrero i veig que intenta ser objectiu i que en ocasions, mira de deixar al descobert la simple “humanitat” del Campeador despullant-lo una mica de les literàries robes d’heroi… Llegiré el llibre amb calma i veurem.
Per a nosaltres, en canvi –si és que hi ha un “nosaltres i un ells o un “els altres”…- la fira, si bé econòmicament va com per a la resta de casetes, des del punt de vista –diguem-ne- “empíric” ha estat ben profitosa. Hem tingut una mica de tot… La majoria de les experiències les hem viscudes a partir d’un mapa físic i comarcal dels Països Catalans que tenim a la venda i que ha alçat passions: des d’un borratxo que se’ns posà a cridar “visca terra lliure” recolçat al taulell, fins a un jove que no passava de la trentena que ens amenaçà de cremar-nos l’estand per separatistes.
No és més que un mapa… Per què la gent no és capaç de deslligar conceptes i col·locar-los al lloc que toca? Per què una institució centenària com l’IEC, avalada per científics d’indiscutible vàlua acadèmica, ha de tolerar descortesies, insults i faltes de respecte? En la caseta del costat, una llibreria especialitzada en idiomes, tenen a la venda el diccionari de la RAE i el “Collins”, i a ells ningú els crida des de fora “a tomar por culo, cabrones!” Per què el diccionari que venem nosaltres, la segona edició del DIEC, desperta la part més fosca d’algunes persones?
En fi! Ara que ja ens acostem al final, aprofite aquesta finestra virtual per donar-vos les gràcies a tots els que heu vingut a cosa feta a visitar i fer suport moral a aquesta “curranta” de l’IEC, que ha mantingut estampat a la cara, a manera d’escut, el somriure d’indiferència que li impedia el pas a una llengua indignada per la incultura, la desinformació i la mala educació d’alguns… Us done les gràcies també a tots els que heu comprat tots exemplars que teníem de “El petit Atles lingüístic del domini català”, a tots els que us heu emportat l’obra que Josep David Garrido va fer amb cura, als que us heu gastat els calers en aquells “totxos” d’història de la ciència als països catalans, a les que m’heu fet repetir una dotzena de vegades tot el que em sé sobre Mercè Rodoreda, al suís que em va explicar la vida, al filòsof vegetarià que va vindre a regalar-me paper de carta encapçalat per uns versos de Jordi de Sant Jordi, al senegalés que ven rellotges enfront del nostre estand, que ja balboteja les seues primeres paraules en català: “guapa… rellotges a bon preu!”

Mercenaris i reis

Ara fa uns anys, a principis de juliol se celebra a l'Esplanada la Feria del libro de Alicante. L'edició d'enguany està dedicada al Cid Campeador... Sí, home, sí! aquell mercenari que tantes vegades va campar per aquestes terres que fins i tot li hem fet un camí commemoratiu... Sí, aquell de qui Canal 9 ens recorda les gestes cada 9 d'octubre passant-nos la suada pel·lícula protagonitzada pel feixista aquell... com li diuen... Charlon Heston? Doncs eixe.
La societat alacantina i els llibreters que representen el seus (nostres) gustos literaris i culturals, s'han oblidat (casualment o no...) que enguany celebràvem el 800 aniversari del naixement de Jaume I... A mi, personalment, els reis no m'acaben de fer el pes, però posats a reivindicar símbols, trobe més propera la imatge de Jaume I agarrant-se a les regnes del cavall que la del Cid Campeador brandint l'espasa, o no? A l'estand de l'IEC, hem volgut retre un petit homenatge al rei oblidat pels alacantins, aquell que d'alguna manera, ens agrade poc o molt, va contribuir a forjar una part de la nostra identitat, penjant unes auques que narren el seu naixement i posant a disposició del públic l'obra de Josep-David Garrido: "El naixement de Jaume I", publicada per l'IEC. I, en honor a la veritat he de dir que poca gent s'atura a la nostra caseta... se senten comentaris... Alguns alacantins concienciats i interessats per la seua història vénen a felicitar-nos la iniciativa, el coratge i la moral d'estar allà, sota l'espasa imponent del Cid sense perdre els ànims i el somriure, a penes venent llibres...
La poca venda em deixa temps per deixar perdre el pensament i la ment se'm fixa una vegada més en la necessitat de símbols que hi ha en aquesta societat... Què simbolitza el Cid Campeador? Per què a la fira del llibre representen en una carpa cada dia les seues gestes? Per què la gent se sent orgullosa d'un personatge com aquest? Per què el reivindica com a símbol integrador? Per què la figura de Jaume I no té el mateix pes simbòlic? és que la societat valenciana (alacantina, valencianoparlant, militant... com volgueu dir-li) no reivindica la figura de Jaume I amb la mateixa convicció que s'està reivindicant ara a Alacant la imatge del Cid? és que potser nosaltres mirem de ser més prudents i valorem també la part negativa dels simbols? O és simplement que tot això, com moltes altres coses, a nosaltres ,ens fa igual?

Divorciats

Avui, tafanejant per un blog que freqüentem el meu company i jo (quan dic "company" em referisc a aquell que m'ompli el llit, la casa i la vida i el cor, a aquell que contribueix a educar els fills que tenim en comú i els que tenim per separat, el que col·labora en la provisió de la nevera del que ara és casa nostra: COMPANY, així, en majúscules)... doncs com deia el meu COMPANY havia estés la seua opinió en un blog que us recomane (basseta.blog) i he vist que es definia a ell mateix com DIVORCIAT. Ai! Se m'ha trencat el cor! Com que divorciat? Això què vol dir? que la situació sentimental anterior pesa més que aquesta? "Es nota que sóc divorciat?", deia. Vaja! Jo també em vaig divorciar fa uns anys, però no considere que el meu estat siga el de divorciada... ja us he dit que no m'agraden les etiquetes. Jo no sóc divorciada... o és que divorciar-se suposa una llosa de la que ja no pots desempellegar-te ja mai més? et divorcies i ja sempre ets així' Divorciada? com sóm els divorciats? Se'ns nota? En què?

Veureu, és que això dels divorcis té teca i més teca té intentar seguir la teua vida amb una altra persona, compartir el camí que eixe home havia encetat amb una altra dona Vivim en la societat de la firma i el paper. Som robots buròcrates incapaços de viure els nostres sentiments amb naturalitat i tranquil·litat. Millor si els rubriquem i els fem públics en un acte social del tipus boda, bateig (religiós o civil, que ara també es poden fer), millor si fem un reportatge fotogràfic que perpetre decisions ben o mal preses en un moment qualsevol de la nostra vida.

En això dels divorcis els segons plats ho tenim magre! Tinc la sensació que, a ulls de la societat que ens envolta, no passem de ser més que això, segons plats, premis de consolació quan s'ha esguerrat tot el que hi havia per estrenar. Ho pense quan vaig a casa de la meua... no sé quina etiqueta posar-li... sogra? I veig a l'aparador la foto del meu COMPANY rubricant el seu amor per una altra... clar, el nostre amor no està firmat ni pactat, perquè jo no vaig voler un vestit de princesa, ni una festa, ni omplir més papers dels que ja em toca emplenar per demanar mil ajudes per millorar la situació dels meus fills, jo no vaig voler actes socials, perquè per a mi hi havia prou amb l'orquídia que el meu -MEU- COMPANY em va plantar a la porta de casa el dia que va decidir fer camí amb mi, per a mi eren suficients les seues sabatilles a la vora del meu llit per si havia d'alçar-se a mitja nit... Jo no necessitava fotos, perquè sóc molt poc fotogènica, ni em feien falta les etiquetes... O sí? No ho sé, igual sí, igual és que als "desetiquetats" ens comença a tocar la pera en la nostra vida quotidiana pese més la "denominació d'origen" pata negra del passat, encara que el passat siga un producte caducat.

gavardina virtual

I dic jo: açò dels blogs no té un poc (o un molt) d'exhibicionisme? On han anat a parar la discreció i la intimitat del famós diari personal? No se suposa que l'escriptura íntima té un valor terapèutic? Açò de penjar d'una finestra els teus sentiments i les teues opinions no és una vulgar ostentació? O és una mostra de la salubritat de la tan aclamada llibertat d'expressió?

Potser és positiu veure que no ens amaguem de dir la nostra, que els nostres pensaments no ens avergonyeixen i que volem compartir-los penjant-los de la virtual finestra com la roba estesa perquè s'airegen i la resta del veïnat s'adone que tots vestim unes robes semblants, que tots tenim uns sentiments pareguts, que penjats d'aquest fil d'estendre informàtic es veuen una mica més relatius...

Creus

ahir vaig coincidir a la farmàcia amb una dona. Devia tenir entre trenta i quaranta anys. Anava empentant un cotxet amb una xiqueta de pocs mesos, agafat d'una de les anses del cotxet hi anava un xiquet que no passava dels vuit i arrapat a la faldilla en duia un que devia fregar els cinc o sis. Els dos xiquets tenien els ulls ametlats, els cabells negres i lacis i la pell molt burna. Vaig pensar que devien ser adoptats... La nena era molt blanca i rosseta i tenia els ulls com la mare, grans i inquiets. Això sí, bastant més innocents i de mirada més viva... La mare, reflectida a l'espill del pilar de la farmàcia feia una mica de pena: es veia d'una hora lluny que havia passat per temps millors. De tant en tant, amb la mirada una mica entelada de cansament i grisor, feia una ullada ràpida a la imatge familiar que reflectia l'espill i intentava dissimular el ventre flàcid amb una fonda respiració, l'aparença descuidada posant en ordre un rínxol dels cabells per tenyir, esboçant un migsomriure que volia semblar relaxat... Jo la mirava i pensava, és una dona com totes... De sobte el nen gran li va preguntar: " i és precís que passem quinze dies seguits amb el papa?"... I jo vaig pensar: una dona com totes... divorciada. La dona va somriure i el nen es va ajupir: Mama, vols que t'arregle la sabata amb la corda de la trompa? La dona duia la sandalia trencada... Clar, núga-me-la ,va mormolar entre un somriure una mica gris i que fregava l'esgotament"... el nen que se li arrapava a la falda la va soltar de sobte i va preguntar amb ulls distrets agitant el sonall de la nena: Però la no podrem veure la Ilària... "Ja -va dir la mare- La ilària s'ha de quedar amb mi i amb el seu pare... però la veureu en tornar..." els nens van restar en silenci mentre la mare llegia distretament les etiquetes de les cremes que tenia a prop. es veia una dona culta i de formes delicades... Però a mi, no sé per què, em feia sentir compassió, amb aquells ulls apagats, el collar antic i passat de moda, que devia haver heretat d'alguna àvia, abraçant-li el coll, la sandàlia trencada i nugant-li el turmell amb la cordeta de la trompa, els nens morens, la nena rosseta, el sonall compartit... "Voldria un -ja l'atenia el farmacèutic en el moment del dubte- Voldria un test d'embaràs..." Els nens morens eren aliens a tot, la nena rosa només mirava el sonall, la dona trista s'estacava a l'espill... La dona... la dona a qui ningí havia explicat que ser dona no era fàcil, que ser mare era un caos, que ser mare divorciada era menys fàcil encara, que refer una vida repetint esquemes era un pes dur d'arrossegar... La dona absurda... Veig veure que el test que li donanven tenia com a marca comerciar "Test d'embarazo gran cruz" i vaig pensar on anirà aquesta pobra a estacar aquesta nova creu?Qui explicarà a la Ilària com cavar el forat per a les creus, com tallar la madera, com clavar els claus de la femineïtat?

Salut

Aquests dies, un dels meus ha estat malalt. I no, no tenia un empatx de banderes d'Espanya, no. Era una cosa un poc més "lleugereta", una simple infecció de vies respiratòries. El cas és que, preocupada pel seu estat febril, que el feia estar estacat al sofà gran part del dia i de la nit, m'he vist a mi mateixa arraulida a la butaca del costat, termòmetre en mà, deixant perdre la mirada tele endins... El grapat d'anuncis que ens hem hagut d'empassar m'han fet obrir els ulls a la vida. He constatat que quan ens acostem a una certa edat hi ha un grapat de menjars i begudes que ens hem d'engolir indefugiblement si volem estar en forma: un "actimel" per reforçar les defenses, una sort de iogurt anomenat "activia", que ens ajudarà a evacuar correctament, uns cereals integrals que ara es diuen "especial K", que contribuiran a la puntual evaquació provocada per l'esmentat iogurt, una mena de beuratge dit "Danacol", per controlar el colesterol, hi ha també una altra pòcima que regenera i hidrata "desde dentro" la malfeta pell d'una dona de més de quaranta (als homes es veu que no se'ls "malfa"la pell o no necessiten regenerar-la), que li ho diguen a l'Ana Rosa Quintana! Podem tindre cura també del nostre cos fotent-nos un pot d'olives la Española con omega tres y extracto de soja. El que em faltava escoltar! I així un grapat de delicadeses gatronòmiques amb l'etiqueta de saludable. I jo em pregunte: i aquí quan es menja? Vull dir, quan es menja bé. On han anat a parar el simple got de llet (ara ja és difícil trobar-ne una sense additius de calci, omega, àcids oleics, etc), el suc de taronja (que ara, no sé per què, ve enriquit amb vitamina C afegida) i el típic i saníssim pa torrat? On s'ha quedat la tan bramada dieta mediterrània? I la cuina de mercat? M'imagine que soterrada sota totes aquelles etiquetes que ens fan sentir joveníssims i feliços, o no?

Símbols

Vinc de fer una passeig amb el Santi i l'Eulàlia. Silenciosos com som, anàvem mirant cases i balcons, i m'he adonat que avui estan tots plens de banderes d'Espanya. És normal, supose: juga la sel·lecció espanyola... Tanmateix, jo em pregunte per què necessitem símbols les persones? Per què ens agrada penjar etiquetes dels nostres balcons perquè la resta del món ens identifique amb un grup determinat?
Què voleu que us diga? Jo estic amb la Polla Records: "Las banderas no son más que trapos de colores!" I sebeu? Jo crec que només serveiexen realment per tapar els fèretres d'aquells que moren en nom d'una pàtria... I és tan absurda la mort! I cobrir-la amb un drap no la fa pas menys dramàtica ni menys absurda, ni més simbòlica, no?