El gafarró

Columna publicada al diari El Punt-Avui

18/03/14 06:00 - Lliris Picó i Carbonell -

Avui, de sobte, tot em pareix literari. No sé per què, m'ha vingut al cap el dia que l'Hipòlit, un amic de fa molts anys, em va regalar un gafarró que havia atrapat amb envisc, i sense esperar-m'ho, la imatge d'aquell pardalet que m'enamorava perquè vivia com jo: atrapat entre l'envisc i la gàbia, m'ha omplit el cap de paraules fàcils d'enllaçar com les baules d'una cadena. Veig literatura allà on gire el cap. Fins i tot trobe literària la veïna, grossa i desgrenyada, que cada vesprada, a l'hora d'arreplegar els xiquets d'escola, se'n baixa al bar i s'atipa a pastissos i a cubates mentre el seu fill, que no deu tindre més de vuit o nou anys, torna sol a casa. Aquesta vesprada, quan passava per davant d'ella amb els meus deures maternals complerts, li he vist els dits bruts de nata i li he intuït l'olor agredolça del whisky amb coca-cola, i llavors el cor se m'ha omplit d'una tendresa insòlita. Em pense que la veïna deu ser com el meu gafarró i em pregunte si li agraden les reixes de les seues limitacions, tan humanes.
A mi, a diferència del que devia passar-li al gafarró de la meua adolescència, ara sí que m'agraden les reixes de la meua gàbia en la mateixa mesura que m'agraden les baules de la cadena de paraules que em lliga a la realitat. Les paraules ho limiten tot: la realitat d'ara i la memòria. Poder dominar les paraules és poder controlar el temps. El passat i el present. O no?
Casualment, no fa molt, vaig trobar l'Hipòlit (potser per això avui pense en el gafarró aquell), i la Mariu, la seua dona, que malgrat els anys, conserva el temperament, l'empenta, l'alegria i la bellesa que als altres el temps ens arrabassa sense miraments, ens va servir unes copes de vi i va obrir un àlbum de fotos com qui destapa la caixa de Pandora. Allà hi era jo, un dia que es veu que férem una paella al Barranc de L'Encantà fa vint anys. M'hi costava reconèixer-me en aquella xica esparragada de cabells llargs i rojos i nas allargassat; però el vernís de les ungles i el carmí dels llavis m'hi delaten indubtablement. Qui sinó jo és capaç d'anar al camp amagada sota una màscara de maquillatge (no siga que les meues imperfeccions delaten la meua humanitat.)? Ara hi pense i fa més de vint anys que m'emmascare d'una manera o d'una altra: amb pólvores o amb paraules…
Mirava i mirava la imatge i em costava recordar el dia, el gust de la paella, l'olor dels pins… Devia ser principi d'estiu… Potser Pasqua, si em base en les sabates que porte en la foto (així sóc jo des de fa vint anys: inepta per a calçar-me unes espardenyes…). No aconseguia ubicar el record, per això ara necessite posar-li paraules. Per controlar-lo. Per dominar la memòria, que també és com el meu gafarró: li obris la porta de la gàbia després de molt de temps i no sap molt bé cap a on volar. No sap, de fet, si vol volar. És tan difícil i, de vegades, tan perillós, deixar anar sobre un paper el vol d'unes ales polsoses i el pas d'unes potes plenes d'envisc!

Dones i independència

El Punt-Avui.

24/02/14 06:00 - LLIRIS PICÓ I CARBONELL -

No sé si recordareu que fa uns mesos corria per la xarxa la fotografia d'unes dones espectaculars vestides amb una ajustada granota de licra color taronja que servien de reclam en Fitur per publicitar la “Comunidad Valenciana” d'Alberto Fabra i que van ser ben criticades (amb tota la raó del món, al meu parer) per les connotacions masclistes que tenien i per l'ús que s'hi feia del cos de la dona.

Doncs bé, jo pensava que, en matèria de gènere començàvem a avançar un poc i, per tant, això només passa en l'Espanya més casposa i que imatges així només poden fer gràcia a individus de la calanya dels que ens governen (i als que els voten) en aquestes terres del sud i s'entesten a no deixar que la nostra cultura, inexorablement lligada a Madrid i a les seues necessitats, vaja més enllà de les falles, els petard, la paella i unes dones tremendes amb unes bones mamelles.

Quina no seria la meua sorpresa quan, fa uns dies, em trobe que corria per les xarxes socials una fotografia de mitja dotzena de xiques impressionats abraçades a una metralleta amb els pits descoberts. El peu de foto resava una cosa així com “guerrilleres catalanes defensant el front dels Pirineus”. Pels comentaris que es podien llegir, us assegure que havien fet gràcia a un grapat d'homes, que pels perfils que tenen, diries d'ells que són progressistes, independentitstes i d'esquerres.

Veureu, com a dona d'esquerres i progressista que entén bé i veu cada dia més justificable i més necessari el procés d'independència, m'esperava molt més dels meus companys. Quan vaig fer un toc d'atenció a la foto de les guerrilleres catalanes i vaig remetre a les “xiques de Fabra” algú (un home) em va demanar “un poc de sentit comú i de bon humor”. Ja sabeu que jo sóc molt de la broma, però, mireu, ara el bon humor el descartem perquè a les dones no ens agrada que es riguen de les nostres mamelles.

Pel que fa al sentit comú, el meu particularment em fa plantejar-me una pregunta: quan se'ns ompli la boca d'independència, de quin país estem parlant? Ho dic perquè, clar, si en el país resultant d'un procés tan importantíssim per a la nostra cultura i la nostra societat anem a repetir esquemes, jo m'ho vull repensar, perquè al “macho ibérico ” ja li tinc agafat el punt, i en canvi el masclista “progre” no sé de quin peu coixejarà (del d'enmig, supose, com els altres…).

El procés d'independència té sentit si guanyem en conjunt: si les millores són econòmiques, socials, culturals, lingüístiques i d'igualtat de gènere. Té sentit si guanyem tots i totes. Això és el que hauria de dir el sentit comú, o què?

Entre l'aixovar, els llençols i les lletres, la meua herència.

  El Punt/Avui 08/02/14 06:56 - Lliris Picó i Carbonell -

Dimcecres 5 de febrer de 2014. 16.40 h. Estic sola a la sala d'espera de la planta de cardiologia d'un hospital qualsevol. Mire per la finestra per entretindre el tedi: la vesprada griseja una mica i l'aire mou lleugerament les branques dels ficus benjamina que omplin l'aparcament. El silenci ho ocupa tot, però sé que aviat em cridaran per megafonia per a una revisió que ja és quasi rutinària de tan repetida. Es veu que tinc un cor vell com aquells “SEAT 600” de col·lecció, i que, a més, fa la funció més literària que pot fer un cor: patir.
De sobte aquella veu metàl·lica i una mica llòbrega del megàfon diu el meu nom i m'assigna una consulta: la 3. Número màgic... M'hi reben la propietària de la veu: una infermera amabilíssima que res té a veure amb el to fantasmal que se sent a la sala d'espera, i el cardiòleg: un home agradable i amb un sentit de l'humor ben d'agrair, que revisa els meus electros i les meues analítiques, rebufa i em torna a preguntar pels antecedents familiars per anotar-los, com un jeroglífic en el meu historial mèdic i en el full per a la següent sessió, una vegada més. Llavors em mira per damunt de les ulleretes amb els ulls vivíssims i em diu: “Caram! Espere que a banda d'aquesta herència els teus pares t'hagen deixat almenys un bon aixovar! Em cau bé aquest metge, m'agrada que em diguen les coses clares i amb un punt d'humor.
Pense, de sobte, en uns llençols. Ma mare tenia uns llençols de fil brodats amb les seues incials, que robaven el cor. Preciosos. AC, a punt de creu, brodats per ella mateixa quan eixia de la fàbrica i es dedicava a procurar-se un aixovar com cal per a quan es casara amb un home com cal. A mi, ella em va dir un dia que no em faria aixovar i que ella i el pare em pagarien una carrera, la que jo volguera, perquè no em calguera casar-me si no em venia de gust. D'aquesta manera, tot i que mon pare era un home de ciència, jo vaig triar una carrera de lletres perquè les novel·les que llegia ma mare a grapats em tenyien la infantesa de rosa i jo no m'imaginava la vida fora d'aquelles pàgines plenes de cors trencats i refets. La vida, per sort, m'ha fet veure més colors i m'ha ensenyat a enfilar l'agulla per mirar de recosir jo mateixa les escletxes dels cors.
Així doncs, com que ma mare només es comprometia a deixar-me en herència un profundíssim amor per les lletres, l'àvia Assumpció em va comprar uns llençols. Uns llençols preciosos que em va portar d'Andorra en un d'aquells viatges en què l'autobús arribava a la Plaça de la Palla d'Ibi, ple d'avis, transistors, formatges de bola i paraigües d'aquells que es pengen al muscle amb una cinta. Ah! I de llençols de setí per a l'aixovar, com els meus. Elegantíssims (no tant com els que brodava ma mare, però): rosa amb flors grises. La llàstima és que no els vaig poder estrenar, perquè, encara que no em calguera casar-me, perquè tenia carrera i sabia de lletres, em vaig casar amb un home molt gran, que no cabia en aquells llençols i els vaig haver de donar.
“Et prens el propranolol les dues vegades al dia, com et vaig dir?” La veu amable del cardiòleg em trau dels llençols i em retorna a l'herència física i patològica de dec haver rebut dels meus pares. “Propranolol”: fàrmac beta bloquejant que s'utilitza per a tractar ritmes anormals del cor, malaltia cardíaca...” no sí al final també acabaré sabent de ciència... “sí, senyor, sí que me'l prenc”. Silenci llarg. La finestra de la consulta 3 pega a un lateral de l'hospital, no hi ha ficus benjamina que freguen i verdegen el cel i s'hi veu encara més gris que el de la sala d'espera. Tanmateix, jo no puc més que veure les coses tenyides d'un lleu color rosa, encara. Aquest és el pes de les lletres que em van deixar per herència i aixovar: el rosa, malgrat tot.

De prodigis a productes: el poder de la societat de consum

FIL D'ARANYA (El Punt/Avui)

20/01/14 05:00 - Lliris Picó i Carbonell -

L'altre dia anava en el cotxe escoltant una cançó d'Elvis. Em sembla que era un prodigi de cantant: innovador, trencador, carismàtic… Em fan molta curiositat les persones capaces de convertir-se en personatges i de trastocar la dignitat i la compostura de les masses que els aclamen.
El mateix em passa amb l'actriu Marilyn Monroe. Ara pareix un físic relativament fàcil d'imitar, però ella sabria l'esforç i les penes que li degueren costar el pas de Norma Jeane a Marilyn Monroe, el pas de “persona” a “personatge”. Com en el cas de l'Elvis, la seua presència ho omplia tot. Eren un prodigi de bellesa, de veu, de magnetisme, capaç de fer embogir d'èxtasi la gent que se'ls arremolinava als peus de l'escalinata. Ho devien tenir tot. Èxit.
Tanmateix, el prodigi que foren al principi, amb el pas del temps es convertí en un producte vulgar que el sistema utilitzava a pler per idiotitzar masses “aborregades”. Trist final el que tingueren l'un i l'altra esgotada l'essència del prodigi a colp de producte social!
Confessem-ho, però: ens agraden els productes. Ens agraden els cossos perfectes ben perfumats i coberts de roba bonica; ens encanten les cares precioses empastifades de maquillatges miraculosos. Ho pense ara que tot just acabem de passar les amables vacances de nadal plenes d'anuncis de colònies promocionades per prodigis de dones i d'hòmens que comencen la davallada cap al producte social i publicitari, manipulador de masses idiotitzades per rostres bonics i colònies cares. Masses àvides de consumir productes qualssevol.
I ara vénen les rebaixes per seguir entretenint- nos, divertint-nos i distraient-nos mentre algú mou el món sense que nosaltres acabem d'assabentar-nos ben bé cap a on.

Cagarrines literàries

12/01/14 06:00 - Lliris Picó i Carbonell -

“Ja no escrius?”—Em pregunta un dels meus “pacients” lectors, que de tant en tant ve a visitar-me al despatx. “Ja no escrius?”— No. Ja no escric. “I per què?” Per què? Doncs no ho sabria dir ben bé. Crec que no escric perquè el món em posa malalta i pense que no paga la pena d'escriure'l. O què?
Em fa l'efecte que la gent pensa que els escriptors escrivim molt, que escrivim tot el temps (per això som escriptors, o no?). Potser, però, és que jo no sóc escriptora. Fa temps que hi pegue voltes i cada dia estic més convençuda que el que més m'agrada escriure, a banda de la llista del supermercat, són les sol·licituds d'espais per a exposicions i els documents de pagament de conferències. Aquest tipus de literatura “documental”, a banda d'omplir-me el frigorífic i les panxes dels meus, ompli sobretot el meu món de coses boniques i de respostes raonables. Quan és que vaig deixar de ser escriptora per convertir-me en documentalista? No ho acabe de tindre molt clar. O potser això de ser escriptor és com ser sacerdot o metge? Un ho és per a tota la vida? Tampoc ho sabria dir.
Un dia, fa anys, en una reunió d'escriptors, una de les meues companyes va eixir corrents després del torn obert de paraula dient que se n'havia d'anar perquè “estava escrivint-se damunt”. Així, com qui, de sobte, té cagarrines… UUUUaaaala, quina enveja! A mi, aquest tipus de “cagueroles” (ho diré en el parlar del meu poble perquè algú a qui m'estime bé no em puga “bonegar”) no m'agafen mai.
A mi, com us dic, el mal de ventre me'l fan les estupideses del món immediat que ens envolta, que cada vegada em sembla més tòpic i més hipòcrita: reialesa robant pasta a grapats per pura cobdícia i pel més vil menyspreu a la ciutadania que li ompli l'estómac i li manté la corona dalt del cap, polítics ineptes protegint “no-nats”, assegurant vides inexistents, mentre maltracta les persones dependents i els nega una qualitat de vida mínimament digna, governants aparentment maldestres i manifestament cínics que ens furten drets lingüístics, socials, sanitaris… I persones callades, ciutadans poreguts, resignats a la condició de vassalls incapaços de sacsar les solapes dels que manegen les cordes de la nostra vida de “pacients” súbdits. El silenci, la por i la resignació ciutadana em rebolica la panxa. Pacient lector que m'estimes en justa mesura, com vols que tinga ganes d'escriure? El que necessite és un antidiarreic social!

L'Octavio i l'adéu tan fàcil

19/11/13 07:43 - LLIRIS PICÓ I CARBOnell eL pUNT-aVUI

Sabeu què em passa? Doncs que es veu que he arribat a una edat en què la mort se'm va fent quotidiana i la família se'm queda més curta cada dia que passa. No vull ni pensar com serà quan comencem a morir-nos els que ara estem enterrant els nostres vells amb aquell punt de resignació que la freqüència ens ha escampat sobre la pell de les parpelles com una pàtina invisible, travessada només per alguna llàgrima fugissera que mirem de contenir amb el pensament de “no passa res, ja era gran, havia viscut molt”.

Ara em pense, però, que mai no vivim molt, que la vida és sempre massa curta, fa igual que la deixes als 50 o que la deixes als 80. Sempre és massa poc, sempre deixes coses pendents.

L'oncle Octavio va morir la setmana passada, i entre les coses que va deixar pendents hi havia una partida de cartes amb el meu fill Joan qualsevol diumenge d'aquests a la terrasseta de la casa d'El Llosar. Els vaig sentir que s'hi desafiaven a la porta de l'església no fa moltes setmanes, el dia que enterràvem l'oncle Toni. Ja us dic que últimament la mort se m'ha fet molt quotidiana (en menys d'un any n'hem enterrat quatre). Veieu? Ja no sabrem qui hauria guanyat aquella partida (l'ha guanyada la mort, en tot cas) i no sabem tampoc, si Joan, que ara només té 13 anys, recordarà durant molt temps encara l'oncle Octavio. Quant li durarà el record de la seua pulcritud en la forma de vestir i en la manera d'arreglar-se el bigot? Quan començarà a esvair-se-li de la memòria la seua cara rosadeta i la seua expressió sempre riallera?

Quan li déiem adéu al crematori, abocats al cristall, com si ell ens pogués veure o sentir, algú va dir “Ja no és ell”, com si així l'adéu fóra més fàcil. Llavors vaig abraçar la tia Carmen, la seua dona, que rebregava un mocadoret de paper tota tremolosa i vaig tindre la sensació que la mort de l'oncle l'havia fet encara més petita i que li havia enfosquit les galtes i l'aspecte.“Li escriuràs alguna cosa d'eixes que tu fas?” em va preguntar en un sospir. Em va sorprendre la petició, perquè em va fer veure que, tot i que sempre he volgut escriure cartes d'amor, el que faig ben sovint és escriure cartes de mort, com si la lletra ens allargara un poc més la presència dels que estimem. Es veu que li tinc agafat el to, a l'escriptura de la mort. No sé si deu ser això el que m'ha anat tenyint de gris aquests últims anys...

Se'n van, però, els nostres morts, inevitablement, i l'únic que allarga la meua lletra, si de cas, són els records i la ràbia de les coses pendents enganxades entre aquestes línies com una feble teranyina que ens cobrirà la memòria encara uns pocs dies més.

Darrera actualització ( Dimarts, 19 de novembre del 

Per què els aladrocs no tenen espines?

El Punt-Avui 02/11/13 06:00 - LLIRIS PICÓ I CARBONELL -

Us n'havíeu adonat, que hi ha alguns peixos que no tenen espines? A mi m'ho va fer veure el meu fill Carletes fa uns dies al mercat central de Sant Vicent. Ens hi agrada anar perquè ens fa goig mirar el peix i perquè és un moment nostre, només d'ell i meu, en el qual l'olor del peix fresc acabat d'arribar de la llotja se'ns barreja amb el perfum del complexe d'Èdip que, potser, arribarà un dia que ja no flairarem mai més.

En la parada de sempre, després d'estar una estona contemplant meravellats com els llamàntols suren frenèticament en la peixera quan t'hi acostes, ell va voler comprar-se un cartutxet d'aladrocs. Un altre xiquet potser hauria demanat una bosseta de pipes, però Carletes és així: li agrada més el peix. “Mama, i per què els aladrocs no tenen espines?”- em va preguntar de sobte abraçat al seu paquetet perfumat de mar. “Sí que en tenen, Carles, si són animals vertebrats...” “Doncs quan me'ls poses al plat jo no en note cap ni una.” Ah!

Quan jo era xicoteta també menjava peix sense espines: el lluç. Quan vivíem a Ibi, a la casa del carrer Major, ma mare posava un perolet amb aigua a bullir i sobre un plat transparent de duralex hi posava el peix i el tapava amb la tapadora marró i blava del perol i quan eixia a taula el lluç tampoc no tenia espines. Recorde també que quan vivíem a Cebreros —perquè si ens haguérem quedat a Ibi amb el sou del papa no ens haguérem pogut permetre el lluç aquell— anàvem les dues a comprar peix els dissabtes de matí a ca l'Eduardo, que deien que portava el millor peix de Madrid. Quines coses! Es veu que els madrilenys ho tenen tot bo, fins i tot el peix encara que no tinguen mar... “Póngame unos gallitos para la nena”, li demanava ma mare a la pescatera. “¿Que canten o que no canten?” Preguntava la velleta invariablement. Quina dèria la de ma mare de comprar aquell peix barat i esvarós com una llengua! I quina murga de la de la vella del davantal verd a ratlles negres, que si cantaven o no els “gallitos” de la punyeta. Ara veig que segurament em comprava allò perquè no ens devia arribar per a lluç ni per a llenguado del bo, pel molt de Madrid que vinguera. Però ma mare no ho deia, que no ens arribava per al llenguado. Ma mare, no sé com s'ho feia però sempre arribava a final de mes, a força de comprar “gallitos” dels barats, dels que no cantaven; a força de no comprar-se res per a ella, que tot s'ho veia fet, que mai no necessitava res.

I ha hagut de fer-me veure el meu fill que aladrocs no tenen espines perquè les mares ens les llevem; perquè la vida, que és un gran peix que d'un moment a un altre se't pot engolir d'un mos, ja en té bastants, d'espines, i no val la pena que ens les traguem com a estaques quan tenim 10 anys.

Ho pensava avui, a trenta d'octubre, mentre passejàvem ma mare i jo agafades del braç pel cementeri del meu poble amb les mans plenes de crisantems i clavellines i ella m'anava traient espines de l'ànima, quaranta anys desprès de traure-me-les del peix!