Llenya i patxolí

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 15 de març de 2013)

De llenya i de patxolí. De tèmperes i de pintures acríliques. D'això fa olor l'amistat per a mi. Ja us comentava fa unes setmanes que jo sóc una persona de pocs amics. Acostume a quedar ben poc amb l'escassa gent que no m'avorreix i confesse que moltes vegades, quan s'acosta l'hora de la cita comence a pensar en mil excuses viables per a cancel·lar-la, perquè sóc d'aquella mena de persones que en eixir de la rutina se'ls capgira el món; i reconec que després d'haver quedat amb algun amic (o amiga) em quede una mica alterada i em costa concentrar-me.
Només hi ha una persona amb qui no em passa això. Ho pensava un dia que retiràvem una exposició seua i embolicàvem els quadres amb molta cura amb paper de bombolletes i unes mantes que ho perfumaven tot d'olor de fum i naftalina, d'aroma llunyana de mar i de vaixell.
M'agrada l'olor de fum, perquè em recorda a la casa del poble, als llarguíssims capvespres d'hivern torrant castanyes a la vora de la llar amb l'àvia Assumpció i contant històries d'abans de la guerra amb l'àvia Roser. I m'agrada el patxolí, encara que ma mare, que es va criar a Alcoi, sempre diu que el patxolí li recorda aquelles alcoianes “dotores” que només treien l'abric per aparentar quan anaven al cine. Ja ens perdonareu les alcoianes, però és que nosaltres som d'Ibi i ja sabeu com van aquestes coses...
I m'agrada l'olor de pintures acríliques, perquè em porten al nas i a l'ànima les classes de plàstica (llavors crec que es deien “trabajos manuales”) de donya Ovidia, la monja que ens ensenyava a llegir, a escriure i a pintar en el Colegio Nacional Mixto Moreno Espinosa de Cebreros (Ja sabeu que, encara que semble mentida, jo em vaig criar a Castella. Quin desgavell de família viatgera!). L'estufa de llenya en un racó de l'aula, repintada de platejat. L'aiguaneu serpentejant finestra avall. L'olor de fred. Tot això ara se'm barreja a la memòria olfactiva amb l'olor de la Margaritina, la meua companya de pupitre, que sempre berenava un entrepà de cansalada, i amb l'aroma penetrant de la pintura daurada i el vernís del crucifix aquell que férem de regal per al Dia de la Mare quan anàvem a tercer i que semblava perfecte per a un taüt. Recorde ara que el deixàvem secar al voltant del ram de roses marcides que donya Ovidia havia posat sota el quadre de la “Virgen de Valsordo”. “Shissss! No conteis nada en casa, es una sorpresa para vuestra mamá”. Ja podeu comptar la il·lusió que li degué fer la creu mortuòria aquella a ma mare...
La Margaritina era una xiqueta molt solitària, per això era la meua millor amiga, perquè era com jo: transparent. Ningú no la veia quan la miraven. Algunes vesprades anàvem a sa casa a fer els deures, i sa mare, habillada amb un davantalet planxadíssim, perfumat de naftalina, ens parava taula per berenar a la vora de la llar; i el jersei de llana que m'havia teixit l'àvia Assumpció se'm tenyia de fum mentre rosegàvem el pa amb cansalada amb calma, al ritme de l'espetec de les flames.
D'una airada, la manta amb què emboliquem la pintura del meu amic, que deu haver estat a prop d'algun foc, em rebolica els records de les àvies, el de la mare i el de la Margaritina. Els records que em fan ser com i qui sóc. M'agrada molt aquest quadre, li dic mentre acabe d'embolicar-lo amb molta cura amb la manta perfumada de temps i salnitre. El vaig pintar quan navegava, em contesta trencant un mutisme calmós i fraternal, que —potser ni ens n'hem adonat perquè així, junts i en silenci, estem bé—, ens ha amarat durant més de mig matí. Alça el quadre a pes i, sense voler, em frega el nas amb el braç: la pell li fa olor de temps, de llenya i de naftalina, de calma, d'un món que no té preu: el nostre, ple de silencis compartits

Contra la misogínia acadèmica i literària

(Columna publicada al Punt-Avui el 10 de març de 2013).

Comence a teixir aquesta teranyina columnística al voltant del Dia de la Dona Treballadora. Els que em coneixeu sabeu que no m’interessen gaire els “dies de”, perquè em considere una persona compromesa els 365 dies de l’any amb les causes que crec justes i necessàries. Tanmateix, ara fa uns dies em telefonaven de La Cívica-Escola Valenciana per proposar-me celebrar el 8 de març participant en la taula redona “La dona com a treballadora de la literatura” i quan m’orientaven sobre què volien que explicara, em suggeriren que comentara si em sent discriminada pels meus companys. Això em sembla que ja m’ho van preguntar fa uns anys en una entrevista que em van fer quan vaig guanyar el premi de Narrativa Antoni Bru d’Elx i, si no vaig errada, crec que ben ingènuament vaig contestar que no em sentia especialment marginada. En realitat no es tracta de marginació,  potser és només una qüestió de quantitat. Tanmateix, potser caldria preguntar-nos perquè en la nostra literatura actual hi ha més escriptors que escriptores. És que els homes escriuen millor? Deixarem la resposta per a una altra columna.

 La proposta de La Cívica-EV m’arribava pocs dies després que una persona a qui sempre he tingut en gran estima i admiració ( no sé si és rellevant dir que es tracta d’un home) em preguntara per què m’he allunyat de la investigació literària. “Supose –em va dir qui em plantejava la qüestió- que ara t’interessa més dedicar-te al teu home, a les teues criatures i a ta casa.” Vaja per endavant que no pressupose mala fe ni mala intenció a qui em va fer el “l’anotació”. Tot i això, si ens parem a pensar un moment, és fàcil deduir que el comentari pot ratllar la crueltat, sobretot si tenim en compte que, per una banda,  cada dia arribe puntualment al meu treball a la Delegació d’Alacant de l’IEC, on intente fer les meues tasques de manera eficient perquè per a mi és un honor treballar en aquesta institució  (on sovint em demostren que valoren la meua faena i tenen ben considerada la meua persona), a la qual vaig accedir per un currículum acadèmic i professional raonablement digne.  Per una altra banda, als 33 anys havia publicat quatre novel·les (totes elles guardonades)  i ara que en tinc 40, des de fa 3 anys, només en aquest diari he publicat més de 100 columnes, a banda de col·laboracions que he fet per a altres publicacions periòdiques. A part de tot això, efectivament, com moltes altres dones que treballen, tinc per portar endavant  una casa que he pagat amb el fruit del meu esforç laboral, i una família que he creat amb molta estima i amb un gran compromís personal,  però ni la meua família ni ma casa tenen res a veure amb el fet que jo m’interesse més o menys per estudiar l’obra dels altres escriptors.

            No sé si hi ha molta gent que es faça la mateixa pregunta: Per què vaig deixar d’investigar? Segurament la contestació no té la més mínima importància, com tampoc no la tenia la meua aportació als estudis de la nostra literatura. En tot cas, per si a algú li interessa la resposta, he de dir-vos que com a escriptora sovint estic abocada a passar per l’esgotador i frustrant sedàs dels premis literaris i que m´he vist en més d’una ocasió en l’obligació absurda de demostrar la meua suficiència o la meua capacitat literària, davant de jurats formats majoritàriament per homes (i això és estadísticament comprovable). Escriure és com investigar:  per a fer-ho cal una gran inversió de temps, d’esforç i d’energia i implica haver de fer renúncies importants. Per tant, permeteu-me la immodèstia, ara que pense que comence a tenir una obra pròpia, vull completar-la i millorar-la. No tinc ganes de dedicar el meu temps, el meu esforç i la meua energia a les obres dels altres. Vull triar bé les renúncies que faig. Ja us deia que la resposta no tindria la més mínima importància...

Acostem-nos al "valencià correcte"

(Columna publicada al diari El Punt-Avui l'1 de març de 2013. Pregue als que m'heu escrit perquè heu vist fantasmes "blaus" en els meus escrits que feu el favor de buscar al DIEC el verb "acostar", quan l'hi vegeu, segurament us calmareu una mica. Per als que m'heu preguntat en quin vaixell navegue. He de dir-vos que jo sóc de terra endins: no m'agrada navegar... Menys encara en vaixells de nom"Intolerància" capitanyejats per persones que no permeten que res es pose en qüestió...) Parlar de vaixells a hores d'ara em sembla de riure!

No sé si heu sentit parlar de les Sessions de conversa que la Delegació d'Alacant de l'IEC organitza cada dimecres a la Seu Universitària d'Alacant des de fa un parell d'anys dirigides i coordinades per aquesta que us escriu. De vegades us n'he fet referència, però per a aquells que no ens coneixeu, les nostres sessions de conversa són un fòrum obert per al debat i la participació pública sobre temàtica diversa. S'hi duen a terme lectures i debats sobre diversos textos procedents tant de la premsa diària com del fons bibliogràfic de l'Institut d'Estudis Catalans i del fons bibliogràfic i documental d'Enric Valor, ubicat a la Biblioteca Enric Valor-IEC de la Seu Ciutat d'Alacant; i està adreçat a totes aquelles persones interessades a practicar la conversa i la reflexió en valencià.
Sovint ens telefona gent interessada a assistir-hi i molts ens pregunten: “Però allà parleu valencià correcte?” Valencià correcte? Valencià correcte —els conteste sempre— és qualsevol valencià que es parle, perquè el problema dels valencians no és que la nostra llengua s'use de manera més o menys correcta. El nostre problema és directament que la llengua es deixe d'usar en el registre que siga. He de reconèixer, però, que potser jo, personalment, abuse una mica de la llengua estàndard. Ho vaig començar a pensar quan vaig llegir la ja famosa “cardada” (en el sentit alcoià del terme) que en va pegar el meu company Eugeni Reig en una de les columnes de la seua secció “Clar i en valencià”.
Sempre he pensat que l'estàndard dignifica la llengua, sobretot perquè en facilita l'ensenyament. Ara bé, confesse que durant els anys que vaig tenir l'oportunitat de fer classe (ara ja no em deixen fer-ne, perquè els que ens governen s'entesten a retallar-nos la llengua amb l'absurda excusa de la crisi) vaig oferir als meus alumnes un depuradíssim model de llengua que els permetia superar amb una fluïdesa més que sobrada qualsevol examen de valencià que es proposaren fer, sense parar-me a pensar si realment estava creant nous parlants o, si voleu, consolant-me amb la idea que com a poc estava formant parlants passius... Tanmateix, ara no estic segura d'haver-los ensenyat un bon valencià. Pense que els vaig “apropar” a la gramàtica de la nostra llengua però no els vaig saber “acostar” a la nostra cultura i a la riquesa lingüística que ens caracteritza als catalanoparlants.
Precisament sobre l'arraconament del verb “acostar”(que és el que s'ha usat de maneja majoritària en el nostre àmbit lingüístic) han cridat l'atenció experts com Núria Puyuelo, Salvador Pardo, J. Leonardo Giménez o Abelard Saragossà, que ens adverteixen que l'hem substituït per “apropar”, un verb relativament nou (documentat segons alguns autors cap al 1889), que, com ja deia l'any 2011 el mateix Eugeni Reig, a qui esmentava fa un moment (vegeu el seu article “Ús idoni del lèxic”), “es tracta d'un castellanisme mental. Com que el castellà, de cerca fa acercar, els catalanoparlants, aplicant el mateix raonament, de prop hem fet apropar.” He d'admetre que jo mateixa en alguna ocasió he fet aquest mateix raonament per explicar el verb a castellanoparlants; per una banda per temor que s'embolicaren amb el significat del verb castellà “acostar” (d'això els entesos crec que en diuen “falsos amics”) i per una altra banda, segurament perquè el trobe natural a força d'usar-lo i de veure'l escrit (com em passava amb el famós “cardar”).
Com diuen els que n'entenen, aquesta simplificació afecta altres verbs de significat semblant com “atansar, arrambar, arrimar”, etc de manera que, al meu parer, l'empobriment de la nostra llengua és cada vegada més palés, segurament a les aules més que a cap altre lloc, i és obligació sobretot dels que ensenyen i dels que escrivim protegir i donar a conèixer els nostres termes patrimonials (igual de correctes que els més estesos), que ens hem transmés de generació en generació des de fa segles. Si no els fem visibles, estarem oferint als nostres alumnes i als nostres lectors una imatge esbiaixada de la nostra realitat, de la nostra cultura i de la nostra riquesa lingüística.

Quin merder!

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 24 de febrer de 2013. He de dir que només publicar-la ja me n'havia penedit, per intrenscendent i poc refinada. Però, en fi!. Ara ja esta. A més vull donar les gràcies a tots els que m'heu escrit per aportar alternatives al ja famós "palomino").

No sé si recordeu que fa unes setmanes vaig publicar una columna que tenia per títol “Palomino”, en la qual deia, sense cap pretensió —diguem-ne— “academicista” que no és una paraula catalana. Bé doncs des d'aleshores ençà molta gent m'ha preguntat “i quina és la paraula catalana per a definir “taca en la roba interior”. Ai! Mare meua en quin jardí m'he ficat! O hauria de dir en quin merder?
Per favor no expliqueu als meus pares que em dedique a parlar d'aquestes coses, que sovint em boneguen perquè diuen que ells m'han donat una educació molt fina i jo tinc la llengua (i la ment) molt bruta. Ah! I tampoc ho expliqueu al meu mestre Joan Ponsoda, que ell em va ensenyar a manejar els diccionaris i les paraules i no voldria que descobrira que faig servir el que em va ensenyar amb tan escatològica finalitat.
Per cert, sabeu que ara el professor Ponsoda rebrà el premi d'Escola Valenciana a tota una vida dedicada a l'ensenyament en valencià? Aprofite per felicitar-lo ben de cor des de la meua particular teranyina columnística i demanar-li que es console, que segur que no tots els seus deixebles són com jo.
Com ell em va ensenyar, en primer lloc vaig buscar la paraula al DIEC i al DCVB i després vaig fer servir altres mitjans que ni tan sols existien quan jo assistia a les seues classes, i no vaig saber trobar la solució; però com que ja us dic que no pretenia fer un article lingüístic, ho vaig deixar córrer. Tanmateix, a partir de la curiositat que m'heu traslladat alguns, he demanat opinió a experts que entenen de llengua molt més que jo (ja sabeu que tinc formació filològica però que des de fa molts anys la meua professió és una altra).
Alguns m'han dit que no s'havien plantejat la qüestió perquè no havien sentit la necessitat d'usar el terme. No pot ser! És que els catalans no ens fem “palominos”? Els catalans pot ser no, perquè igual són una mica més fins que nosaltres, però —entre vosaltres i jo—, què seria dels valencians sense “El tractat del pet” de Francesc Mulet!
Se m'ocorre demanar consell al meu company de comarca i d'interessos columnístics, Eugeni Reig, per qui sent un grandíssim respecte i una profunda admiració (sobretot perquè no es talla a l'hora de pegar-me clatellades —crec que nosaltres en diem “calbots”— quan faig alguna cagada lingüística com la de cardar en valencià...). Ell em remet a un dels seus magnífics articles: “El lèxic de les festes d'Alcoi”, en el qual, encara que de passada, fa referència al terme que ens ocupa i explica que la paraula “palomino” és molt viva en el parlar de la nostra comarca, l'Alcoià (jo sóc d'Ibi), però que, en tot cas, és castellana. Llavors demane parer a un altre expert, el doctor Artur Quintana, qui m'atén ben amablement i amb molta paciència i em comenta que en alguns llocs de Girona es diu “llepet”, que sí que és un terme que recull el Coromines en el sentit de què parlem (em comenta més coses i em regala una bona lliçó, que he d'agrair-li, molt i molt, però que no puc comentar ara i ací). No sé a vosaltres, però he de dir-vos que, a mi, el mot “llepet” em resulta tremendament tendre. Em pregunte per què em desperta tendresa i se m'ocorre buscar-lo en el DIEC, on està definit com “taqueta produïda pel contacte d'una cosa que deixa”. Ja sé d'on em ve la tendresa! A casa usem una paraula semblant, però no en el concepte de “palomino”, sinó en un sentit molt aproximat al de la definició del DIEC. Usem la paraula “llepadeta”( no sé si deu venir de “llepet”...). La fem servir en relació amb les salses o els aliments que s'escampen sobre el pa: “posa'm una llepadeta d'allioli”.
En fi! Ja us dic: entre “palominos”, pets, llepets i llepadetes es veu que m'he ficat en un bon merder. Per favor, savis de les lletres, tireu-me una mà: no vull passar a la història com l'única que reivindica que els nostres diccionaris de referència incloguen un terme equivalent al “palomino”!

La mare del vestit de ratlles verd botella

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 15 de febrer)

Fa uns dies l'Eulàlia G., la meua filla petita, arrapada a la meua falda, em preguntava: “Mama, mama, qui és la teua millor amiga?” Reconec que vaig haver de pensar-m'ho una mica, i no precisament perquè tinga un llarguíssim llistat de candidates entre les quals triar. La veritat és que la meua vida social és molt pobra perquè tinc una tendència a buscar la soledat que de vegades frega límits malaltissos. No podia dir-li (com segurament s'esperava) que era ella la meua millor amiga, perquè pense que, almenys de moment, no puc ser amiga seua. L'he de protegir i l'he d'educar i guiar-la de la mà dels valors que més li convinguen fins que ella tinga capacitat d'escollir valors propis. Sóc sa mare; no puc ser, per tant, la seua amiga. Ara no.

Tanmateix, després de pensar uns instants li vaig contestar convençuda: “L'àvia Antònia (ma mare). Sí, ella és la meua millor amiga.”Tot i això, em pense que no sempre ha sigut així. Tinc alguns records que em fan pensar que quan jo tenia quatre o cinc anys, els mateixos que té ara la meua Eulàlia, més que voler-la, devia necessitar-la molt (llavors encara no podíem ser amigues). Per exemple, tinc estacada a l'ànima la imatge del meu primer dia d'escola. Setembre de 1977. Escoletes prefabricades en el Barri de Sant Miquel, d'Ibi. Centenars de xiquets ploraners i mocosos aborregats en un pati polsós, cadascun davant la prefabricada que se suposava que li havia tocat. Les mestres a la porta amb una bata de quadres rojos enormes i un llistat a la mà. Van dient noms. Els batecs del cor em colpegen els timpans: aviat doña Guillermina dirà el meu. Mama jo no vull anar a escola. Hi has d'anar, dona, has d'aprendre a llegir i a escriure. No vull mama, promet-me que et quedaràs a la reixa del pati i et podré veure quan isca a l'esbarjo. Vinga, intentaré fer-ho. Digues a la mestra que em vindràs a buscar si tinc moltes ganes de plorar. Sona el meu nom. M'arrape a les cuixes de ma mare, que a penes pot moure's. Doña Guillermina baixa les escaletes i m'arrossega pel pati polsós fins al meu lloc de la filera. Entre un núvol de llàgrimes veig que ma mare porta un vestit blanc de ratlles verd botella i grans butxaques a la falda. No se m'ha oblidat mai aquell vestit. Sempre que pense en ella la veig amb el vestit aquell, la pell se li va solcant d'arrugues en la imatge, els dits se li deformen una mica, els cabells se li emblanquinen, però sempre porta aquell vestit quan em ve al cap.

Després, sincerament, no sóc capaç de recordar si quan era adolescent m'estimava molt a ma mare. Segurament no molt. Lo justetet, si sóc sincera. No sé si això li passa a tot el món. A mi sí. Avui, però, em costa concebre la meua vida d'ara sense ella; com més major es fa més gran (persona) la veig. Em sembla a mi que ella és l'única persona que no m'ha decebut mai. I fixeu-vos que “mai” es una paraula que pareix molt curta, però realment és molt gran. Mai. Bé, potser el meu primer dia d'escola sí que em va decebre una mica, perquè la veritat és que no va vindre a veure'm a l'hora de l'esbarjo amb el seu vestit de ratlles verdes. Tampoc m'ho havia promés. De totes formes, he d'admetre que aquella petita decepció va ser el meu primer pas cap a l'autonomia i la independència i ella em va fer la primera empenta.

Amb més de 70 anys, és increïble la capacitat que té ma mare d'estirar-se com una goma elàstica en voluntat i alegria i en capacitat de treball. Sempre està disposada a tirar una mà portant els xiquets a escola o per anant-los a buscar; tothora està a punt per fer-nos una tasseta de til·la per a temperar els ànims i sovint es presta a sargir-nos uns pantalons del xiquet que encara tenen bon passar. Gran experta en aritmètica, és capaç d'administrar la seua magra pensió de manera que sempre li quede un sobre (no tan ple com els del PP, tot s'ha de dir) per si de cas a nosaltres la nòmina no ens arriba a fi de mes o per si el Joan vol anar al cine amb els amics o el Carles té una excursió d'escola o per si li pot comprar a l'Eulàlia un vestit d'aquells que la fan semblar una floricol, que a mi em pareixen un horror, però que a elles, a l'àvia i a la néta, els fa l'efecte que és pur glamur.

La veritat és que amigues n'he tingut moltes al llarg del temps i les he anat perdent a força de criar fills i d'anar fent maletes i llibres. Ma mare, però, ha estat al principi de cada un dels meus fills; quan ha calgut, m'ha ensenyat a fer la maleta amb les coses justes i a no mirar enrere, i sempre s'ha quedat fins al final dels llibres. Ma mare sempre, sempre (una paraula molt llarga…) ha sabut fer-me més amables els camins i menys dures les pedres.

Guanyar-se el pa

(Columna publicada en el diari El Punt Avui el 7 de febrer de 2013)

Deixeu-me que us conte més coses del meu barri (ja sabeu que jo sóc una dona, més que de poble, de barri): fa uns dies, en anar a pel pa em trobe la Maribel, la fornera, fora de sí, quasi a punt d'una crisi nerviosa. Què tens, dona? Fas mala cara. Que què tinc? —Em diu mentre es venta amb una blonda per a pastissets— Mira! I m'allarga un paper de publicitat d'una carnisseria d'un barri veí del nostre que et regala tres barres de pa si compres un quilo de cuixes de pollastre. Els carrers estan empaperats de publicitat de la carnisseria aquella. Les bústies en van plenes. “Pan gratis para todos!!!”, resa el fullet. I per a què vol la gent tant de pa? —És el primer pensament que em ve al cap— si amb un quilo de cuixes no hi ha prou pollastre per a mullar tantes barres!
Mire fixament la fornera, una dona baixeta, d'aspecte amable, ulls vius, somriure atent i tracte afectuós. Maribel es passa una mà per les galtes acalorades d'indignació mentre amb l'altra busca la barra que li he demanat i que em costarà 80 cèntims. Me l'embolica, com sempre, amb un paperet de color indefinit i si no tinc monedes soltes per a pagar-li-la avui, em dirà que ja li la pagaré quan puga. Em consta que ens fia el pa a més d'una veïna (i segurament més d'una vegada s'ha quedat esperant que li paguen…) Ja dic que Maribel és una dona amable i és, a més, la fornera del barri de tota la vida. La qüestió és que ara ser un comerciant de barri comença a ser un problema, sobretot si el que vens és pa.
Sant Vicent del Raspeig és un poble amb una gran tradició de forns i de pastisseries, però a moltes, com la del nostre barri, mantenir-se obertes els costa molt a causa de la competència deslleial que pateixen des de fa uns anys, sobretot per part de grans superfícies i gasolineres que obrin tots els dies i oferixen pa a totes hores mentre els forns de tota la vida, comerços normalment familiars, només obrin fins al diumenge a migdia i tanquen els dissabtes de vesprada (i amb gran esforços) i ara també pateixen l'assetjament per part d'altres comerços que pretenen fer negoci amb el pa dels altres.
“Pan gratis para todos!!!” No us sembla una manera indignant de frivolitzar una de les coses més importants de la vida? Això no pot ser, el pa s'ha de pagar. En principi, una barra de pa pot parèixer un objecte insignificant, però en el fons és el símbol de la dignitat de les persones. Representa la resignació humana al castic bíblic del treball: “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, va dir Déu a Adam i des d'aquell moment hi ha alguna cosa més humiliant per a una persona que no poder guanyar el pa per als seus fills?
Entenc jo que, en els temps que corren, cadascú s'ha de buscar la millor manera de guanyar-se el pa, però em sembla que anem malament si el que fem és convertir la nostra societat en un món de llops a canvi de vendre un quilo de cuixes de pollastre amunt o avall. Em fa l'efecte que frivolitats del tipus “pan gratis para todos”, a més de ser innecessàriament perjudicial per als forners del poble, trau la part més fosca, més depredadora i, en definitiva, més “cutre” del veïnat. Us imagineu alguns veïns comprant cuixes de pollastre a cabassos total per a acabar tenint tones de pa dur per a ratllar?
Crec que hi ha maneres molt més dignes i molt menys danyoses d'atraure i conservar la clientela. Al nostre barri, per exemple, també tenim carnisseria: la de l'Encarni, de cal Rosendo, un establiment senzill, discret i net, on normalment no regalen res, però en el qual pots tindre la seguretat que compraràs gènere de qualitat a un preu raonable (encara que no tan barat com el que regala pa), mentre la carnissera et pregunta què et sembla la reforma escolar o com està el teu home o si als teus fills els va bé a l'escola i t'explica que la seua filla s'aplica molt en aquesta o en aquella assignatura i, quan vages a pagar, si mires el preu de la bàscula i compares amb el que et cobren, veuràs que sempre et lleven els cèntims del “pico”. A més a més, si l'Encarni no pot fer funcionar el datàfon (ja us vaig contar que de vegades es fa un embolic) o no tens diners per a pagar, et dirà com la Maribel : ja em pagaràs quan pugues!

Palomino

(Columna publicada el 31 de gener de 2013 al diari El Punt-Avui)

Que lletja, la paraula, no? La tornaré a repetir: palomino. Mira que és ordinària! No és catalana, ja ho sabeu. Una de les accepcions de palomino, segons el diccionari de la RAE, és la que de ben segur a més d'un li ha vingut al cap: “mancha de excremento en la ropa interior”. Pot haver una cosa més vulgar? No sé a vosaltres, però a mi, que sóc una xica de casa bona, em fa no sé què pronunciar-la. De fet ja ni recorde quan va ser l'última vegada que la vaig dir, si és que mai l'he dita, perquè ja us dic que jo sóc fina de mena.
El cas és que aquests dies m'ha vingut al cap perquè vaig tindre una reunió amb un dels professors d'un dels meus fills (miraré de ser discreta i no diré ni quin professor ni quin dels meus fills...), perquè resulta que la meua criatura té un problema d'oblits imperdonables en una de les assignatures —o això em pensava jo—: de vegades no porta el material per a treballar a classe. Així doncs, mare responsable com pretenc ser, demane consell i opinió al professor en qüestió, i què em diu: “El problema del teu fill és que està apalominat!” Ai, caram! —pense jo— la veritat és que és marró fosc tirant a negre (és el que té ser sud-americà), però sempre he pensat que el porte a escola raonablement net. Què faig? Li deixe caure que el color és bronzejat natural més que apalominat?
Més que confosa, estupefacta, demane al professor si es pot explicar una mica més: “Sí, dona, està apalominat: sempre va amb xiquetes, no es relaciona amb xics.” La meua estupefacció va en augment. És aleshores quan caic en l'altra accepció de la paraula palomino: “pollo de la paloma brava.” Colomí, vaja, o pitxó en alguns dialectes. Ai! El poder de les paraules...
Ja us ho deia la setmana passada: poder per a frivolitzar, poder per a humiliar, poder per a estigmatitzar. Aquest poder es magnifica en boca d'algú que se pressuposa savi: un professor. Em sent ridícula en aquella saleta de visites, abraçada a la meua bossa de mà per dissimular la tremolor d'indignació que em recorre l'espinada.
El professor somriu moltíssim tot el temps. No sé si és que pretén ser amable malgrat tot o és que realment li fa molt gràcia que el meu fill vaja només amb xiques i faça coses suposadament de xiques. Li comente que sóc conscient des de sempre de la seua relació amb el gènere femení i que, de fet, jo procure transmetre als meus fills que les persones ens hem de relacionar amb aquells que ens aporten satisfacció i sensacions amables independentment del sexe; i li dic també que no veig la relació entre la tendència que té el meu fill a buscar la companyia femenina i la qüestió que he vingut a tractar: que sovint no porta el material de treball a classe. És llavors que el mestre afluixa una mica el somriure i m'amolla: “el teu fill té un problema”.
Estic totalment d'acord: el meu colomí de bronzejat natural, d'ulls enormes, bigotet incipient, ment inquieta i ànima incauta té un problema dels grossos: que en ple segle XXI encara hi ha gent que té la ment plena de palominos.