De la crisi al genocidi cultural

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui el 12 de setembre)

Després d'unes vacances crítiques reprenc la faena i aquesta teranyina amb la sensació que aquest any haurem d'exercitar molt la llengua. Això de vacances crítiques no ho dic perquè des del punt de vista personal m'hagen anat malament (de fet, com quasi tots els mortals, aquesta que us escriu com millor es troba és de vacances). Ho dic perquè em fa l'efecte que la paraula crisi és el mot més pronunciat per l'espanyolet corrent. La llegim cada dia a les portades dels diaris, l'escoltem a la televisió, a l'autobús, a la cua de la carnisseria i als actes de festes: “És una suerte —deia la presentadora de l'Exaltació festera del meu poble (Ibi) no fa molts dies— que este año a pesar de la crisis ninguna comparsa se haya quedado sin abanderada.”. Sí que és una suerte, sí, perquè mira que passem penes i angoixes en nom d'aquesta parauleta: suportem, per exemple, governants que, sota la disfressa de la incompetència, duen a terme de manera implacable un molt ben estudiat pla de destrucció de tots els avanços socials que havíem assolit en aquestes dècades de democràcia amb no pocs esforços.

D'aquest tipus de reculades en sabem molt els valencians, només cal veure quines institucions han deixat de ser prioritàries a causa de la crisi per al nostre govern: el Síndic de Greuges, L'Acadèmia Valenciana de la Llengua... Això sí, ja ho deia Alberto Fabra fa uns mesos: les retallades en algunes de les nostres institucions més emblemàtiques “no supodrá que perdamos ni un ápice de nuestras señas de identidad”. Clar que no! De sus señas de identidad no, que per a oferir noves glòries a España tampoc en necessiten tantes. Ara bé, la nostra identitat comença a estar ben tèrbola per a una part important de la població. Però d'això es tracta en definitiva, no?

Un pas important per a fer cada vegada més difusa la identitat dels valencians és la destralada que suposa per a la nostra llengua i per a la nostra cultura el famós Decret del Plurilingüisme, aprovat (amb premeditació i traïdoria) i anunciat pel govern valencià durant un cap de setmana del mes passat. I no us penseu que això és casual: el PP és amic del silenci i ja sabien bé ells que durant les vacances l'aprovació del decret tindria una repercussió mediàtica discreta.

Les vacances, però, s'han acabat. No sé a què esperen per protestar seriosament els pares d'aquests 45.000 xiquets de 3 anys que enguany faran de rates de laboratori d'uns polítics que ens desgovernen a cop de despropòsits i d'insensatesa. No sé a què esperen els mestres per a rebel·lar-se contra l'estupidesa política i treure la llengua als carrers o ficar-la a les aules com toca, segons com es mire.

Amb tot, no hem de caure en la ingenuïtat de pensar que la culpa del nostre retrocés lingüístic i cultural és de la crisi i dels polítics. La culpa és de tots els que es deixen tapar la boca, de tots els que callen, dels que deixen de parlar una llengua que ha superat l'abolició dels furs borbònica i els cops de culata franquistes. Quan he començat a filar aquesta teranyina he esmentat l'acte de l'Exaltació Festera d'Ibi, un dels més importants de les festes de setembre i, sabeu? L'únic sintagma que va sonar en valencià al llarg de dues hores i mitja de parlaments va ser “les nostres festes”. Això sí, en acabar, tot el món es va alçar i, mà en el pit, con loscorazoneshenchíos de patriotisme, van cantar l'himne d'Ibi, que -aquest sí- és en valencià, i per als que no ens el sabem (perquè els himnes i les banderes i la gent que s'hi ompli la boca ens reboliquen la panxa) l'Ajuntament ens va donar un paperet amb la lletra: quatre faltes gramaticals gravíssimes i un colofó amb ortografia secessionista: “Vixca Ibi”. Això, això: “vixca” Ibi i el respecte (i el coneixement) que el seu Ajuntament té per la llengua que ens identifica!



La insensatesa quotidiana

Columna publicada al diari El Punt/Avui el 19 de juliol

No sé si a vosaltres us passa, però, jo fa uns mesos que pense que les coses no poden ser tan difícils de solucionar. Em sembla que, per alguna raó que no acabe de veure clara, el govern Rajoy té ganes de marejar-nos i de fer-nos perdre el temps amb martingales. Ara, després de no sé quantes peticions, el PP demana ara que compareguen en el Congrés per donar explicacions els presumptes culpables d'aquesta ruïna de país. I a mi, què! Jo no vull explicacions de res. Sóc una dona senzilla i, segurament, no les entendré o a meitat del discurs, desconnectaré i em posaré a pensar en altres coses. Jo directament vull que paguen: qui haja robat, doncs que torne els diners i qui haja fet una gestió incompetent, que siga jutjat. I que el temps que han de perdre els polítics a escoltar excuses de mal pagador, el dediquen a buscar solucions efectives per a reflotar l'economia.

Tanmateix, em sembla a mi que estem governats per uns inútils avesats a prendre mesures insensates que no portaran enlloc. Són mesures —això sí— molt populistes i molt efectives per a manipular un sector de la població ignorant i pobre de ment i d'esperit. En aquest sentit, tots hem vist que cada vegada que hi ha una mala notícia econòmica per al país, la següent notícia és que el govern Rajoy pega una destralada als funcionaris. Aquesta és una mesura covarda i populista fonamentada en la cultura d'odi i enveja al funcionariat que hi ha en aquesta societat, acostumada a repetir fins a la sacietat que els funcionaris són uns ganduls que no fan més que parasitar. (Funcionari pot ser qualsevol, ja ho he dit en més d'una ocasió: només cal esforç, tenacitat, un cert nivell cultural i voluntat d'aguantar la pressió d'una oposició...). Perjudicar el funcionariat és la manera que té el PP de callar les veus dels borregos. Si més no, de retardar-ne una mica el bel.

Una altra mesura populista que no té cap ni peus és la de la reducció de la quantitat de polítics. Fa setmanes que veig córrer (els que ens governen també ho veuen, naturalment) per les xarxes socials comparacions de la quantitat de polítics que hi ha en altres països com, per exemple, Alemanya. Ara, el PP fa cas del clam del poble i anuncien que reduiran el nombre de polítics com a mesura d'estalvi. Quina idiotesa! Reduiran, per exemple, el 30% de regidors... Però si molts regidors no cobren una dedicació exclusiva! On hi ha l'estalvi? Quins criteris aplicaran per a fer aquesta reducció, perquè, potser en aquest país tenim més polítics que en altres perquè tenim una societat molt diversa i tots, tots, tots, volem estar representats en els òrgans de govern. La reducció de polítics, ja us ho dic, serà un gran perjudici per a les minories.

I no us penseu que, liquidada la representativitat de partits minoritaris, les minories tindrem cap suport: Rubalcaba ens ho ha dit clar: “El PSOE estará al lado de la mayoría.” Ja ens podem anar buscant la vida els immigrants, els dependents, els que tenim llengües i cultures diferents... Per favor! És que no hi ha cap polític amb una mica de seny capaç d'oferir unes mesures clares, ben meditades i efectives i un programa electoral viable? No hi ha cap polític amb la valentia suficient d'enviar Europa a cagar, almenys de moment? Clar, que sempre hi ha la possibilitat d'enviar Espanya a cagar...

Minera de despatx i biblioteca

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 16 de juliol)

Sabeu? La meua vida transcorre entre un despatx i una biblioteca que gestione tres dies a la setmana, sobretot des que, després de 15 anys fent classe de valencià, ja sabeu que enguany sóc una professora sense llengua (i sense cursos i amb un magre compte corrent...). El cas és que passe el temps sola apegada a un ordinador o entre prestatgeries plenes de llibres.

Em pose a les 10 del matí i acabe ben passat el migdia. Les hores em van passant entre propostes de despesa, conformació de factures, organització d'activitats culturals, lingüístiques, científiques i literàries diverses, catalogació de revistes, prèstec de llibres, ordenació de col·leccions... Per a un especímen com jo, aquesta vida laboral és un regal del destí.

Certament m'agrada estar sola, m'angoixa la multitud i sóc ben poc amiga de la conversa i menys encara dels esdeveniments socials. Això, però, no vol dir que no m'interessen i em preocupen els enderrocs de món en què ens toca viure. M'inquieten. I molt. Una de les qüestions que més m'ha preocupat últimament és la crisi del carbó, perquè crec que els miners són l'últim reducte que teníem que es resistia a aquesta mundialització insensata i mal entesa, que ens obliga a malbaratar els recursos amb què molta gent pot guanyar-se el pa.

Des que començaren els tancaments a les mines i les marxes a peu cap a Madrid vaig seguir amb interès les reivindicacions dels miners i em vaig anar adonant que, malgrat la mala predisposició del govern i les falsedats a què ens té acostumats el PP, els miners no es rendirien amb facilitat perquè són homes i dones amb una gran fortalesa física i psicològica, acostumats a moure's en condicions molt dures i sobretot perquè veuen que no poden donar de menjar als seus fills.

Això és precisament el que va fer que aquesta que us escriu es tirara la manta al coll i se n'anara a Madrid l'11 de juliol a fer suport als miners i a les seues famílies. No podia fer gran cosa: ser-ne una més i donar ànims a la gent que està passant aquest tràngol tan dur. No podia fer gran cosa, però crec que tota pedra fa paret i jo vull poder mirar als meus fills als ulls i mantenir la cara ben alta. Vull poder-los dir que el món que els deixaré és un pur enderroc, però que jo he fet tots els possibles per millorar-lo de la manera que sé: amb paraules, amb solidaritat i amb compromís amb els valors que crec correctes.

Vaig recórrer el Paseo de la Castellana amb miners que venien de Lleó. Vam parlar d'incompliments de pactes, de mentides polítiques, d'una senzilla reivindicació: “volem treball per poder portar endavant la nostra casa i la nostra família, per poder seguir vivint en la nostra terra”. Si tanquen les mines (i les tancaran) i el govern no té prevista una re-industrialització (i no la té prevista), per a què van a quedar-se al Bierzo? A fer què? Un d'ells, d'ulls blavíssims i mirada cansada i una mica trista, amb molta calma, em va dir en un castellà preciós (a aquesta que us escriu, les llengües —totes— li semblen una preciositat, encara que alguns no s'ho creguen): “No hay que tener miedo. Pedimos cosas justas, solo queremos que nos escuchen y nos den soluciones. Pero si no nos quieren escuchar no nos vamos a achantar. Lo que necesitamos es que la gente nos apoye.”

Certament, els hauríem de fer més visibles del que volen fer-los alguns mitjans de comunicació. Hauríem de fer-los molt més suport, sobretot presencial, perquè no demanen res que no demanaria qualsevol de nosaltres: guanyar-se el pa amb el seu treball. Si s'ensorren ells, caurem nosaltres també. Ací va, doncs, el suport d'aquesta minera de despatx i biblioteca.

Molí de paper, somnis de cel·lulosa

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 12 de juliol).

Sovint us parle del meu barri dels afores de Sant Vicent del Raspeig. Tanmateix jo sóc de Sant Vicent només a mitges. Realment vaig nàixer a Ibi, a la comarca de l'Alcoià-Comtat. El que passa és que a força de passar mitja vida amb la meua família fent les maletes i anant de poble en poble fins que el pare va tenir plaça definitiva de practicant, doncs m'he fet d'aquelles persones camaleòniques que s'adapten amb facilitat al món que els envolta. Encara que de vegades em pregunte si no deu ser que tinc una gran facilitat d'adaptar-me, a cop de lletra i soledat, la realitat i l'espai que em toquen viure...

El cas és que malgrat els llocs on he viscut i la gent amb qui m'he topat pel camí, Ibi sempre ha estat un punt de referència on fixar la meua identitat i la de la meua família. Tot i això he de confessar que tinc molt pocs records del temps viscut allà. Alguns d'aquests records se m'han esborrat directament, altres m'arriben una mica enterbolits pel boca orella familiar i altres els mantinc difuminats amb les pinzellades de l'escriptura a Les ales de la memòria. El que sí que és cert és que a Ibi hi ha dues o tres persones que són puntals importantíssims per a la meua memòria i per al teixit de la meua identitat.

Hi ha, sobretot, don Vicente Ferrara i la seua dona, Paquita, amics de la meua família, d'aquells “de tota la vida”. Don Vicente és metge (A Ibi n'hi ha molts de metges, però fa quaranta anys, quan tractava a ma mare de l'embaràs d'aquesta que us escriu, devia ser “El Metge”, perquè Ibi encara no havia crescut tant) i Paquita és pintora. Jo els tinc en gran estima perquè són d'aquelles persones senzilles, de gran cultura i de calmada i interessantíssima conversa, capaces de fer que, quan estàs amb ells, es difuminen els límits del temps amb una facilitat admirable. Ara fa uns dies els vaig visitar a la seua finca, El Secanet, al costat del malaguanyat Molí de paper. Em van rebre amabilíssims, com sempre, i Paquita, elegant amfitriona, em va mostrar sa casa. Una magnífica casona de més d'un centenar d'anys que ells conserven impecable amb cura i paciència. Impressionant els respecte que han tingut per l'arquitectura i l'estètica original. Corprenedors els sòcols que va posar don Vicente amb les manisetes ceràmiques ocres i blaves que sa mare va portar de Castelló dins d'un cabàs allà pels anys cinquanta. Bellíssimes les parets vestides amb pintures de Paquita, que té uns vivíssims ulls grisos capaços de copsar tots els colors del verd de la Foia de Castalla. “Mira, mira —em deia mentre obria de bat a bat les finestres del porxi des d'on de vegades pinta— has vist mai tantes tonalitats de verd?” És cert: un grapat de bancals cuidadíssims dibuixen un quadre de verds diversos fitats pel verd fosc del Maigmó al fons. A través dels ulls de Paquita, aquest paisatge és fàcil de veure (i de viure).

Tot aquest respecte i aquesta estima pel món que ens envolta, per la terra, l' arquitectura i el paisatge contrasten amargament amb el que hi ha a fregar del Secanet: les ruïnes del Molí de paper (de propietat privada), que un grup d'iberuts integrat per joves amb bona voluntat i empenta, historiadors, arqueòlegs i algun que altre polític il·lús, pretenen declarar Bé d'Interès Cultural. I certament ho és, perquè, encara que Ibi és conegut per la indústria joguetera, la del paper, anterior a la del joguet, ha sigut fonamental en la tradició industrial iberuda i ha deixat una petjada arquitectònica i paisatgística molt important en la nostra història. Així mateix també és ben interessant tota la zona que envolta el Molí de paper: els llavadors, el Barranc dels Molins, amb tota la xarxa de sèquies a diverses altures, els aljubs i els alcavons, un paisatge insubstituïble.

Per alçar les ruïnes del Molí, el que cal és trobar propietaris que tinguen la sensibilitat que han mostrat don Vicente i Paquita en la conservació del Secanet i que l'Ajuntament d'Ibi s'implique de manera efectiva en el projecte. De moment, però, tenim l'empenta i la il·lusió del grup de joves Saginosa, la de Maria José Martínez, l'arxivera del poble, la de l'arqueòleg José Lajara, la del polític il·lús, el nom del qual no diré (perquè com bé diuen els joves de Saginosa, la conservació del nostre patrimoni no té color polític) i la d'alguns iberuts nostàlgics que confiem en l'esperó que té aquesta joventut nostra per a fer-se escoltar. Com diu la cançó de Llach: “Que tinguem sort”.

Petits monstres capritxosos i mentiders

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" el 5 de juliol)


Ja sé que feia temps que no em deixava caure per aquesta teranyina periodística, però és que resulta que a algunes mares, quan els fills enceten les vacances, ens toca adaptar (encara més) la nostra vida i el nostre treball a les seues necessitats estiuenques. Tanmateix no us heu de pensar que no m'interessa res del que passa al meu voltant i que no em preocupa que els colors de la roja(més blava que vermella...) hagen idiotitzat el país mentre les flames ens consumien l'anima i el paisatge a molts valencians.



Sí que és cert que ara, a força de compartir més temps amb els meus fills (i amb els d'altres), m'ocupen el cap qüestions una mica més infantils, però no per això menys importants. Em preocupa, per exemple, el fet que fa uns dies vaig descobrir que molts amics dels meus fills (de no més de 9, 10 o 11 anys) entren en mons virtuals d'aquells que estan pensats per a majors de 14 anys i que fins i tot tenen facebook i twiter i s'hi inscriuen mentint sobre la seua edat amb la coneixença i el consentiment dels pares. Digueu-me “carca”, però quan els deixem mentir sobre la seua edat, no solament els permetem l'accés al mons virtuals i a jocs absolutament innecessaris (deixant de banda el perill que suposa per als xiquets el mal ús de la tecnologia i de les xarxes socials), sinó que els transmetem un missatge que determinarà les seues vides: la mentida és un mitjà viable per a aconseguir el vols. Quina importància té això? De fet, hi ha grans mentiders que governen països i els porten a la ruïna i contribueixen de la manera més miserable i vil a l'empobriment de la butxaca i l'esperit de les seues gents. Ens pensem que no, però mentideta a mentideta, al final eduquem grans mentiders altament nocius per a la societat.



Una altra qüestió que em preocupa bastant ara és com ocupe el temps vacacional dels meus fills. He parlat amb moltes mares i l'opinió general és que, sobretot si el curs els ha anat raonablement bé, han de “gaudir del seu temps”. Ja us podeu pensar que jo hi estic d'acord només en part, perquè no sé els altres xiquets, però alguns dels meus, si els deixes gaudir lliurement del seu temps, el dediquen a escarxofar-se en un sofà de cara a una pantalla, bé siga la d'una tele o la d'un ordinador, o de vegades fins i tot, amb la mirada ociosa i perduda. I què voleu que us diga? No és que pense que l'ociositat és la mare de tots els vicis (ja em van bé, a mi, alguns vicis!): és que estic segura que l'ociositat és la llavor de la imbecilitat i de la idiotesa més absoluta.



És per això que sóc partidària que els xiquets assumisquen responsabilitats també durant les vacances, encara que siga en un horari més reduït i que facen la seua faena com cal, perquè la seua capacitat d'assumir responsabilitats i de prendre decisions és el que, a la llarga, els farà una mica més lliures i ens ajudarà a tots a tenir la vida un poc més fàcil i a fer que el món que ens envolta siga una mica més habitable. Si ara els deixem lliurar-se als seus capritxos, qui ens diu que a llarg termini no es convertiran en persones idiotes més preocupades pel futbol i els colors d'una bandera que per la misèria i pels incendis?

De l'enquesta a l'agonia lingüística

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui el 9 de juny)

Sabeu? Una de les coses que més m'agrada fer els diumenges és passar el dia llegint la premsa. Ja veieu que sóc més normal del que pot semblar a primera vista. Tanmateix, en els últims temps, aquesta normalitat meua comença a trontollar a cop de titular. Aquest diumenge passat, per exemple, llegia al diari Levante: “Las familias opinarán sobre el modelo lingüístico del centro”. Aquesta mesura que es du a terme per primera vegada, s'inclou dins del pla del plurilingüisme. Però no era l'educació la que havia de contribuir a millorar la societat? Ara és la societat (tots els individus, amb coneixements sobre pedagogia, llengua, etc, o no) qui ha de decidir sobre l'educació? Doncs anem llestos!




Llegesc atentament la notícia i no me'n puc avenir. Qui haja tingut la brillant idea de fer l'enquesta o no en sap un brot de quines són les condicions sociolingüístiques en què encara ens trobem en alguns llocs, sobretot del sud del País Valencià (que pot ser: el món està ple d'ignorants atrevits), o té molt clar el resultat: la llengua vehicular dels centres en molts llocs de les comarques del sud serà el castellà, clarament, i aquest resultat, a alguns els interessa molt i molt.



Només cal deixar-se caure un matí pel pati del col·legi dels meus fills, que se suposa que estan en zona valencianoparlant. Un centre on no és estrany escoltar dues mestres valencianoparlants, que a més fan classe en un PIL, parlant entre elles castellà. O, per exemple, el que us contava fa uns mesos, en una reunió de pares d'infantil de 4 anys del PIL, demane al mestre que a partir d'ara les reunions es facen en valencià (la primera es va fer en castellà) i el mestre proposa que el que jo demane se sotmeta a votació mentre un dels pares m'amolla: “yo no consiento que nadie me hable en valenciano” i els altres es mostren indiferents.



Una mesura que, en principi, pot semblar tant i tant democràtica, és una insensatesa descomunal, perquè encara que ens pese, vivim en una societat lingüísticament ignorant, perquè molts valencianoparlants s'han vist abocats a l'analfabetisme en la pròpia llengua a cop de castics, prohibicions i marginalitat i precisament, una de les coses bones que ha tingut la Llei d'ús i ensenyament en valencià (malgrat la tossuderia que tenen alguns de liquidar-la) és que ha contribuït a la revernacularització de la llengua en moltes famílies que n'havien interrumput la transmissió. A més a més, els anys de prohibicions i d'incultura han creat parlants passius i absolutament submisos davant la llengua majoritària.



Això fa que en una enquesta com la que proposa la Conselleria d'Educació, la llengua minoritària estiga en un clar desavantatge, no cal haver estudiat molta estadística per a predir el resultat. La cosa és molt clara: sota l'aixopluc de la democràcia el valencià perdrà posicions com a llengua vehicular dels centres (almenys dels de les comarques del Sud) i -permeteu-me la vulgaritat- els PIL se n'aniràn a cagar! La poca normalitat lingüística que hem assolit en trenta anys, si no fem per canviar les coses, serà història en un no res. És una qüestió de temps. De no gaire temps.

En ocasions veig morts

(Columna publicada el 23 de maig, al diari "El Punt/Avui)

No rigueu, no, que no faig broma. No sé exactament quan em va començar a passar. Crec que el cuquet de la mort se'm va ficar al cap el dia que muntava l'exposició Pintures per a cecs amb el meu bon amic Javier Torres, justament quan vam desembalar el quadre “The face of the death”, un collage d'una figura humana feta de grapats de budells, sobre un acrílic d'estels de mar blaus en fons verd. En aquell mateix moment vaig pensar que la mort és present a tot arreu i, sobretot, que la portem tant i tant dins que el sol pensament se'ns fa insuportable.
El dia que desmuntàvem l'exposició i tornàvem a embalar amb molta cura aquell mateix quadre, el meu amic, que com us he dit alguna vegada, és un artista molt versàtil, em deia que feia uns dies que havia començat a escriure un poema sobre la mort, però que ara s'ho havia repensat i volia deixar-ho córrer perquè vol fer una obra moderna i la mort és un tema molt usat i massa explotat al llarg de la història de la literatura. Jo quasi sempre li done la raó en tot, perquè és un home de món i una persona molt culta, que ha viscut un grapat d'anys més que jo, i ja sabeu que l'experiència és un grau. Tanmateix en allò de voler fer una obra més moderna passant de puntetes sobre la mort no hi podia estar d'acord, perquè la mort és l'única cosa en aquesta vida que no passa de moda ni passa de llarg...
La mort, com dic, és tan inherent a l'ésser humà que acabem fent-la extensiva a tots els àmbits de la nostra vida mitjançant la destrucció de tot el que ens envolta. Això ho pensava ahir mentre veia el recital músicopoetic “For Sale”, produït per Edicions 96 i organitzat a la Seu Universitària d'Alacant per Escola Valenciana i l'Institut d'Estudis Catalans, en el qual diversos dels nostres millors poetes contemporanis declamaven poemes seus i d'altres autors que començaren a obrir-nos el camí ja fa molts anys, com Marc Granell, Lluís Alpera, Emili Rodríguez-Bernabeu o Gaspar Jaén. El fil conductor del recital i de la tria de poemes era el món que ens envolta, la nostra terra, la nostra petita pàtria. Termes obsolets per a un recital contemporani? Paraules massa suades per a una columna última moda? No sabria dir-vos... Ho haureu de decidir vosaltres.
Mentre els poemes ens parlaven del món que hem deixat enrere: el de cases amb figueres al pati, serres plenes de pins i carrasques, platges solitàries i tranquil·les, les imatges del fons de l'escenari ens mostraven el món que tenim: incendis dramàtics que destrueixen els nostres espais naturals, urbanitzacions amb piscines que taquen de blau el gris que les cendres han deixat a les nostres muntanyes, gratacels monstruosos... Els ulls se m'omplin, de sobte, del cuquet de la mort que m'havia començat a corcar la pensa fa unes setmanes.
En acabar el recital, la meua amiga Tere Verdú, que parla molt “bonico”, m'acaba de trencar el cor amb una història familiar (que no contaré perquè per això és familiar) en la qual em parlava del “pastador” de la seua casa d'infantil on la seua àvia guardava el rastre de llonganisses i la lliureta de pa. Pastador i lliureta, paraules que em recorden a l'àvia Assumpció que tenia pastador i coïa lliuretes de pa al forn de llenya que hi havia a sa casa del Llosar, a Tibi. Ja no tenim pastador a les cases i ja no fem lliuretes i les paraules se'ns moren en un racó de l'oblit. Em ve al nas l'olor de les mans de l'àvia, de farina i de dolç... Se'ns mor tot: se'ns moren les persones que estimem, se'ns moren els mots, se'ns moren les serres... Vivim en un món ple de morts i enderrocs.