De l'enquesta a l'agonia lingüística

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui el 9 de juny)

Sabeu? Una de les coses que més m'agrada fer els diumenges és passar el dia llegint la premsa. Ja veieu que sóc més normal del que pot semblar a primera vista. Tanmateix, en els últims temps, aquesta normalitat meua comença a trontollar a cop de titular. Aquest diumenge passat, per exemple, llegia al diari Levante: “Las familias opinarán sobre el modelo lingüístico del centro”. Aquesta mesura que es du a terme per primera vegada, s'inclou dins del pla del plurilingüisme. Però no era l'educació la que havia de contribuir a millorar la societat? Ara és la societat (tots els individus, amb coneixements sobre pedagogia, llengua, etc, o no) qui ha de decidir sobre l'educació? Doncs anem llestos!




Llegesc atentament la notícia i no me'n puc avenir. Qui haja tingut la brillant idea de fer l'enquesta o no en sap un brot de quines són les condicions sociolingüístiques en què encara ens trobem en alguns llocs, sobretot del sud del País Valencià (que pot ser: el món està ple d'ignorants atrevits), o té molt clar el resultat: la llengua vehicular dels centres en molts llocs de les comarques del sud serà el castellà, clarament, i aquest resultat, a alguns els interessa molt i molt.



Només cal deixar-se caure un matí pel pati del col·legi dels meus fills, que se suposa que estan en zona valencianoparlant. Un centre on no és estrany escoltar dues mestres valencianoparlants, que a més fan classe en un PIL, parlant entre elles castellà. O, per exemple, el que us contava fa uns mesos, en una reunió de pares d'infantil de 4 anys del PIL, demane al mestre que a partir d'ara les reunions es facen en valencià (la primera es va fer en castellà) i el mestre proposa que el que jo demane se sotmeta a votació mentre un dels pares m'amolla: “yo no consiento que nadie me hable en valenciano” i els altres es mostren indiferents.



Una mesura que, en principi, pot semblar tant i tant democràtica, és una insensatesa descomunal, perquè encara que ens pese, vivim en una societat lingüísticament ignorant, perquè molts valencianoparlants s'han vist abocats a l'analfabetisme en la pròpia llengua a cop de castics, prohibicions i marginalitat i precisament, una de les coses bones que ha tingut la Llei d'ús i ensenyament en valencià (malgrat la tossuderia que tenen alguns de liquidar-la) és que ha contribuït a la revernacularització de la llengua en moltes famílies que n'havien interrumput la transmissió. A més a més, els anys de prohibicions i d'incultura han creat parlants passius i absolutament submisos davant la llengua majoritària.



Això fa que en una enquesta com la que proposa la Conselleria d'Educació, la llengua minoritària estiga en un clar desavantatge, no cal haver estudiat molta estadística per a predir el resultat. La cosa és molt clara: sota l'aixopluc de la democràcia el valencià perdrà posicions com a llengua vehicular dels centres (almenys dels de les comarques del Sud) i -permeteu-me la vulgaritat- els PIL se n'aniràn a cagar! La poca normalitat lingüística que hem assolit en trenta anys, si no fem per canviar les coses, serà història en un no res. És una qüestió de temps. De no gaire temps.

En ocasions veig morts

(Columna publicada el 23 de maig, al diari "El Punt/Avui)

No rigueu, no, que no faig broma. No sé exactament quan em va començar a passar. Crec que el cuquet de la mort se'm va ficar al cap el dia que muntava l'exposició Pintures per a cecs amb el meu bon amic Javier Torres, justament quan vam desembalar el quadre “The face of the death”, un collage d'una figura humana feta de grapats de budells, sobre un acrílic d'estels de mar blaus en fons verd. En aquell mateix moment vaig pensar que la mort és present a tot arreu i, sobretot, que la portem tant i tant dins que el sol pensament se'ns fa insuportable.
El dia que desmuntàvem l'exposició i tornàvem a embalar amb molta cura aquell mateix quadre, el meu amic, que com us he dit alguna vegada, és un artista molt versàtil, em deia que feia uns dies que havia començat a escriure un poema sobre la mort, però que ara s'ho havia repensat i volia deixar-ho córrer perquè vol fer una obra moderna i la mort és un tema molt usat i massa explotat al llarg de la història de la literatura. Jo quasi sempre li done la raó en tot, perquè és un home de món i una persona molt culta, que ha viscut un grapat d'anys més que jo, i ja sabeu que l'experiència és un grau. Tanmateix en allò de voler fer una obra més moderna passant de puntetes sobre la mort no hi podia estar d'acord, perquè la mort és l'única cosa en aquesta vida que no passa de moda ni passa de llarg...
La mort, com dic, és tan inherent a l'ésser humà que acabem fent-la extensiva a tots els àmbits de la nostra vida mitjançant la destrucció de tot el que ens envolta. Això ho pensava ahir mentre veia el recital músicopoetic “For Sale”, produït per Edicions 96 i organitzat a la Seu Universitària d'Alacant per Escola Valenciana i l'Institut d'Estudis Catalans, en el qual diversos dels nostres millors poetes contemporanis declamaven poemes seus i d'altres autors que començaren a obrir-nos el camí ja fa molts anys, com Marc Granell, Lluís Alpera, Emili Rodríguez-Bernabeu o Gaspar Jaén. El fil conductor del recital i de la tria de poemes era el món que ens envolta, la nostra terra, la nostra petita pàtria. Termes obsolets per a un recital contemporani? Paraules massa suades per a una columna última moda? No sabria dir-vos... Ho haureu de decidir vosaltres.
Mentre els poemes ens parlaven del món que hem deixat enrere: el de cases amb figueres al pati, serres plenes de pins i carrasques, platges solitàries i tranquil·les, les imatges del fons de l'escenari ens mostraven el món que tenim: incendis dramàtics que destrueixen els nostres espais naturals, urbanitzacions amb piscines que taquen de blau el gris que les cendres han deixat a les nostres muntanyes, gratacels monstruosos... Els ulls se m'omplin, de sobte, del cuquet de la mort que m'havia començat a corcar la pensa fa unes setmanes.
En acabar el recital, la meua amiga Tere Verdú, que parla molt “bonico”, m'acaba de trencar el cor amb una història familiar (que no contaré perquè per això és familiar) en la qual em parlava del “pastador” de la seua casa d'infantil on la seua àvia guardava el rastre de llonganisses i la lliureta de pa. Pastador i lliureta, paraules que em recorden a l'àvia Assumpció que tenia pastador i coïa lliuretes de pa al forn de llenya que hi havia a sa casa del Llosar, a Tibi. Ja no tenim pastador a les cases i ja no fem lliuretes i les paraules se'ns moren en un racó de l'oblit. Em ve al nas l'olor de les mans de l'àvia, de farina i de dolç... Se'ns mor tot: se'ns moren les persones que estimem, se'ns moren els mots, se'ns moren les serres... Vivim en un món ple de morts i enderrocs.

Les sabates de Sara

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" divendres 11 de maig)

L'altre dia pensava que des que se'ns va morir l'home del carro que no us parle del meu barri i de la meua gent. Ja sabeu que visc en un barri modest dels afores de Sant Vicent del Raspeig a tocar de la Universitat d'Alacant. Allà tenim de tot, fonamentalment estudiants despistats; però tenim també la Salomé, que no és molt llesta, però és l'alegria del barri i l'Encarni, la carnissera, que mai no s'aclareix posant el paper del datàfon i totes les setmanes ens ha de fiar les xulletes i el pollastre. Hi ha la Maribel, la fornera, ofegada perquè li han obert al voltant un grapat de comerços diversos d'aquells que igual et vénen un periòdic que tres barres de pa a un euro i ella, la pobra, no pot vendre periòdics i les barres les ha de cobrar a 85 cèntims la unitat. És veritat que, des que se'ns va morir l'home del carro, hem estat un temps sense pobre al barri; però ara en tenim un altre que als meus fills no els fa tanta por perquè l'entenen quan parla (l'altre era alemany) i perquè a ells els diu “Gracias, Capitan!” cada vegada que li donen una bosseta amb una barra de pa, un paquet de mortadel·la i un pot de cervesa i perquè a mi em diu “Princesa” i a ells es veu que els fa goig tenir una mare com la Blancaneus.

Fa ja quasi un any que van tancar la fruiteria on el meu Carles C. anava a gastar-se la paga setmanal comprant maduixes i melonets (tres per un euro). Fa ja quasi un any que penja de la persiana el cartell de “Es lloga” i cada vegada que hi passe per agafar l'autobús —la parada és a un pas d'allà— m'adone que el meu barri és un petit espill de la misèria del món: els negocis tanquen i la gent se'n va. Com se'n va haver d'anar la meua veïna Amparo, una gitana que té una parada d'aquelles que va de mercat en mercat, perquè no podia assumir les despeses de la casa i la va haver de llogar a uns estudiants. Sabeu? Sempre tenia la casa neta com una patena i quan passaves per davant la seua finestra, l'olor de brou i de truita de creïlles, t'alegrava l'estómac. Ara, quan passes per allà, l'olor de “fregitori” i pizza ens recorda que anem de cap a un món prefabricat.

Ara fa uns mesos es va morir el marit de l'Amparo i ella i les dues filles van de dol rigorós. S'han canviat a una casa més modesta, però continuen al barri i les veig de tant, sobretot perquè la Sara, la filla petita, que té la meua edat, va per les cases venent sabates i complements. Per casa es passa sovint, perquè sap que no m'agrada anar de compres i per a mi és molt còmode escollir només entre dues o tres opcions. Sap també que quasi sempre li compre alguna cosa i sap, sobretot, que sempre, sempre li òbric la porta i que a casa és benvinguda. Sabeu? La Sara és sordmuda i supose que la gent deu pensar que comunicar-se amb ella no és gaire fàcil. No és cert, però, perquè ella sap llegir els llavis i perquè té moltes ganes d'expressar-se. Jo no conec la llengua de signes, però sé, per exemple, que el seu pare va morir de càncer de pulmó i que ella ha de vestir de dol durant un any. Sé també que li agraden els vestits de colors, els gossos i els xiquets i que pensa que fills ja no en podrà tindre a la seua edat i que també, als quaranta passats, ja no es casarà. Sé que des que es va morir el pare va a netejar per les cases des de les set del matí i quan acaba a les cinc de la vesprada agafa la quincalla i les sabates que aconseguixen d'ací i d'allà i va de porta en porta. Sé , a més, que moltes portes no se li obrin perquè és gitana i sordmuda. I, sabeu? Crec que les veïnes fan mal fet de no obrir la porta a la Sara, perquè ven unes sabates precioses i a molt bon preu, encara que el preu que paga ella és ben alt: el silenci i la indiferència.

Fer les maletes

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" l'1 de maig)

Comence a filar aquesta teranyina després d’haver participat com a ponent en la Jornada sobre eixides professionals de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat d’Alacant. A mi m’ha tocat intervenir-hi juntament amb professionals de la Filologia Hispànica i dels Estudis àrabs i Islàmics. Ens escoltaven estudiants que devien tenir entre 18 i 24 anys. Per les formes, l’interés que hi posaven i les preguntes que feien se’ls veia persones preparadíssimes i, com molts joves, amb moltes ganes de treballar i de fer de la seua vida i de la dels altres un lloc cada dia més amable, que és del que es tracta en definitiva quan et formes: ajudar a la millora del món propi i aliè

            Tot i que ja sabeu que per a certes coses sóc una gran mentidera, avui he mirat de ser el més objectiva possible i explicar que és cert que el món laboral està molt difícil per a tots, però que jo, mal que bé, des que vaig acabar d’estudiar no he deixat de treballar amb faenes millor o pitjor remunerades, però sempre relacionades amb els meus estudis: la literatura, el periodisme, la docència i, sobretot, la gestió cultural i la dinamització lingüística. També és cert que, de vegades, he hagut de combinar-ne més d’una i més de dues per a arribar a fi de mes. Tanmateix això té l’avantatge que he acabant sent una professional versàtil i que encaixa molt bé en diversos llocs de treball.

            Una de les qüestions que més preocupava als estudiants que m’han preguntat han sigut les oposicions, perquè tal com estan les coses corren rumors que no se’n convocaran en anys. Veureu, jo mai no he tingut la necessitat ni la voluntat de fer oposicions; per una banda perquè no tinc interés de moure’m de casa meua i he tingut la sort que amb el meu curriculum i la meua bona capacitat de treball sempre he trobat un lloc on guanyar-me el pa i, per una altra perquè des dels tres fins als 25 anys em vaig passar la vida fent les maletes. Recorde el silenci sepulcral de les meues vesprades infantils quan el pare havia d’estudiar per a les oposicions, recorde amb horror el primer dia de classe en un grapat de col·legis nous, amb xiquets estranys que em miraven com si fóra una extraterrestre. Tinc gravat a l’ànima el primer dia de 6é d’EGB: la classe tenia 30 tauletes i jo era la que feia 31... Recorde els ullets de les xiquetes estacades en les meues sabatilles de tennis i els somriures maliciosos que provocava la meua granota texana. Recorde ma mare experta a fer maletes i a encabir-les en armaris aliens, de vegades sota el llit perquè les cases que llogàvem no tenien ni armari, una mare de tracte amabilíssim amb les veïnes, però solitària al cap i a la fi.  I, entre vosaltres i jo: el costum de fer maletes em va fer la dona que sóc: una dona incapaç d’arrelar enlloc. Una dona experta a alçar murs sense escletxes per on es puga col·lar una amistat duradora, no siga que un dia em toque dir adéu i la distància i el temps em facen el comiat massa dolorós.

            Els meus companys de Filologia Hispànica i els d’Estudis àrabs i Islàmics, defugen parlar als joves del tema de les (no) oposicions i animen els estudiants dient-los que no han de patir i que no han de posar-se límits ni fronteres, que el futur és fantàstic si te’n vas fora de casa. Els diuen que han de preparar-se per a eixir a l’estranger i buscar-se la vida en un altre país, que això els farà persones més completes. No sé... això a mi em sona a “caspa”, a “Vente a Alemania, Pepe”, perquè en cap moment els comenten els sous que tindran a l’estranger. En cap moment els diuen que seran persones culturalment més completes i familiarment quedaran una mica mutilades. No sé vosaltres, però a mi, tot i que m’encanta viatjar, m’agraden les meues fronteres: jo m’he preparat per a treballar a casa meua, per a millorar el meu entorn més immediat perquè la peça de trencaclosques que ens ha tocat en aquesta societat de la mundialització (ans “globalització”) siga el més agradable possible i siga respectada i coneguda en justa mesura. No sé vosaltres, però jo em pregunte: en quina societat vivim quan hem de dir als nostres joves que si volen sobreviure han de fer les maletes i deixar-ho tot i no mirar enrere? Què i qui ens ajudarà a fer el nostre món petit una mica més amable, més salubre i més culte?

Una dona sense paraula

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui", dilluns de Pasqua)


Ara que estem acabem de passar
la Setmana Santa i –supose jo- molts creients faran cua a la porta dels
confessionaris per alleugerir les seues conciències, deixeu que aquesta
descreguda que us escriu us faça una confessió: sóc una mentidera i una dona
sense paraula. Sí, sí, com ho escolteu (llegiu)!
Ho pensava fa uns dies, asseguda en
una taula redona (no sé per què es diu així, si són rectangulars...) sobre les
eixides laborals de la filologia catalana, a la qual assistisc des de fa quasi
una dècada per mostrar les excel·lències de la meua professió. Deia jo (dic
sempre) davant un centenar d’estudiants de batxiller, que jo l’únic que he
tingut clar en aquesta vida és que el que més m’agrada és ser escriptora.
Primera mentida. Escriure per a mi és un fet dolorós i de vegades impossible.
De fet, en els últims temps només escric per vergonya. Sí, si, com ho llegiu:
Per vergonya. Escric perquè fa uns mesos vaig dir al meu bon amic Javier Torres
(que, per cert, és un dels pocs que s’interessa per la meua literatura...) que
pensava escriure un llibre de relats. Als pocs dies li’n vaig enviar quatre
(Sóc d’aquelles persones que té arrancada de somera i...) i li vaig comentar
que començava el cinqué: “El Mestre”. I des de llavors, cada dia em pregunta
“Com va el teu mestre?” I em diu que, al final del dia, faces el que faces, el
que compta és el que has escrit. I jo escric per no haver-li de dir que el meu
mestre no va... i que al final del dia he fet ben poques coses literàriament significatives.
Això em porta al cap un altre bon
amic, el Ximo Espinós, que abans que fórem amics (això és important anotar-ho),
va dir en una conferència que jo era una “jove promesa de la nostra
literatura.”. Ja veieu que he deixat de ser jove i que no he escrit res que
salve la nostra literatura de la marginalitat a què ens té sotmesos la situació
sociolingüística que ens ha tocat viure.
Com
us dic: sóc una dona sense paraula i, a més a més, mentidera, perquè fa uns
dies, quan els meus cadells Joan i Carles C. arribaren a casa amb les notes del
segon trimestre em vaig adonar que l’únic que tinc clar que m’interessa de
veritat en la vida són ells: uns xiquets brillants, aplicats, alegres i
obedients (per sort, obedients no ho són sempre). I, sabeu? Vaig començar a
escriure intensíssimament als vint-i-pocs anys quan em vaig adonar que la vida
que m’havia inventat era un pur naufragi. Quan en tenia 28, des de Colòmbia
m’arribà la telefonada que m’anunciava l’existència de Joan, el tauló que em va
fer més fàcil aprendre a nadar. Fou llavors que vaig canviar els meus enormes
blocs de notes per una llibreteta i ja vaig començar a intuir que aquell canvi
faria més lenta la meua escriptura. Un parell d’anys després, quan ja havia
arribat, abraçada al meu tauló, a la calma de la platja, una altra telefonada,
aquesta des de Bolívia, m’anunciava l’existència del meu Carletes i vaig haver
de canviar la llibreteta per simples paperets solts que anava deixant ací i
allà. Llavors la meua escriptura va passar de lenta a quasi telegràfica. I als
34 m’arribà l’Eulàlia G., el meu crisantem tardà, i la meua literatura va es va
convertir en una feble columna de fum teranyinosa. I, sabeu? Els mire a ells i
m’alegre de no haver complit les meues promeses literàries.

En el país dels idiotes...

(Columna per al diari "El Punt")

En el país dels idiotes l’ignorant és el rei! Ja deveu haver vist que últimament estic fascinada per la idiotesa. Fa uns dies ja us vaig reportar una de les frases idiotes (en el sentit filolòfic de la
paraula, ja m’enteneu...) que de sobte han començat a omplir la meua vida. Era aquella de: “si els professors tenen un problema, que se’l solucionen ells i que no ens involucren a nosaltres”. Des d’aquella frase, de la qual no han passat molts dies, per cert, la meua vida quotidiana podria constituir un imaginari de la idiotesa. De fet, fins i tot a mi, que ja sabeu que sóc ingènuament
optimista malgrat els temps que corren i que confie plenament en la sensatesa
de la gent que està ofegada per les circumstàncies a què ens ha abocat una economia
estúpida i una política drechona de la buena., ara em costa de creure que no vivim en un país d’idiotes.
Deixeu-me doncs, que continue amb el meu particular anecdotari idiota. No fa molt,la meua amiga MC, funcionària de la universitat, va decidir fer-se un canvi d’imatge i, veureu, resulta que el nou tall de cabells li va costar un disgust (i no sé com no li va costar també
una úlcera d’estómac). Coses que passen a les perruqueries! La seua companya de tisora, resulta que va decidir cantar les excel·lències de la ganduleria dels funcionaris (paràsits de la societat, que els mantenim entre tots amb el magre sou que cobrem de l’atur...): que si tenen moltes vacances, que si cobren sense treballar, que si fitxen i se’n van a portar els fills a escola
tranquil·lament, que si no mouen el cul de la cadira, que si els paguem el sou entre tots total per a res.... Xica! Si funcionari pot ser qualsevol! No sé a què esperes tu per canviar la tisora per un simple temari i preparar-te tu unes oposicions: només has d’estudiar per tindre un títol mínim, deixar els teus fills amb qui siga per poder anar a una acadèmia a treballar-te el temari, estudiar de manera implacable mitja dotzena d’hores diàries... I amb el que saps, doncs ajudar al fet que el país funcione (són funcionaris, no sé si capteu el joc de paraules) una mica millor... Pena em va fer la meua amiga, que, per cert, sempre em diu que quan algú enceta el tema del funcionariat, a ella li entren ganes d’eixir corrents i pegar una portada. Que t’agafe aquest impuls en la perruqueria és una putada, perquè amb els rulos posats o el cabell cobert pel paper d’alumini de les metxes, no pots pegar una portada amb dignitat...
I ja que he tret el concepte de ladignitat, no me’n puc estar de contar-vos que a pocs dies de la vaga general coincidesc amb una companya d’edifici (amb poca dignitat de treballadora)i, l’hora d’entrar al treball i quan entrem a l’ascensor, tot i que podia haver-li preguntat si li semblava que feia un dia preciós, li dic, ingènua de mi: “Què,com tenim el tema de la vaga?”. “Ay, mira, -em contesta- yo no voy a hacer porque hay tantas cosas que me gustan y no me quejo...” Pense jo dos segons i li dic “Xica, pos hases mal de no quejar-te”... Ella no sembla que s’ature molt a pensar el contraargument: “No, no pero es que si hago guelga me descuentan el día...” (No penseu que escric en castellà perquè les idioteses es dieuen només en castellà, però és que per aquestes contrades del Sud, malgrat que els polítics diuen que hem assolit els nivells de normalització desitjables, encara tenim la llengua molt limitada, quasi tan limitada com la intel·ligència d’alguns...) . “Dona –li dic jo- a mi també em descompten el jornal i mira...” Es queda un moment en silenci, pren carrereta i m’aboca: “Ya, pero por muy injusta que sea la reforma laboral esta, como a mi me contrataron hace años, no me afecta...” Pa flipar la gachi!Pues xica, lo dicho: qui vinga darrere que tanque la porta, a veure si es queden fora els reis de la ignorància i la idiotesa!!

Malgrat la idiotesa

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" el 14 de març de 2012).

No fa gaire us comentava un parell de coses d'aquelles que posen en perill el
meu aparell digestiu, com eren el bilingüisme, per un costat, i la prepotència
dels que ens governen, per un altre. No us penseu, però, que únicament perilla
la salut dels meus budells, no. L'actualitat i l'actitud d'alguna gent pot
arribar a trasbalsar greument l'estabilitat del meu delicat sistema nerviós. Tal
com vaig fer en la teranyina de la setmana passada, us explicaré dues anècdotes
d'aquelles que, segons com te les prengues, poden minar la il·lusió dels que ens
esforcem perquè el nostre món siga una mica més igualitari, més respectuós i més
solidari.
Mireu, fa uns dies, una senyora, ja entradeta en anys, va venir a la Seu
universitària d'Alacant a queixar-se del cinema en valencià. Allà no tenim
pràcticament res a veure amb aquesta activitat, simplement ens limitem a
custodiar i a repartir les invitacions, que la gent pot recollir lliurement. Els
meus companys de secretaria, farts de la insistència de la senyora, li van dir
que allà l'única que sap “coses de llengua” és l'habitant de la tercera planta,
la “curranta” de l'IEC. I allà que em ve la senyora furibunda a demanar-me
explicacions de per què feien cinema en valencià debades i no en feien també
debades en castellà. Després d'una llarga i didàctica explicació sobre la
normalització lingüística i la necessitat de protegir la llengua minoritària com
a bé comú que acabava amb l'afirmació “Si tinguérem una administració normal
capaç de cobrir les necessitats lúdiques de tots els ciutadans independentment
de la llengua que parlen, no hauríem de fer activitats com la del cinema en
valencià”, la senyora —repetesc— furibunda, m'abocà: “Pues si no podeis tener
cine en valenciano, os quedais en casa, que en Alicante lo que més se habla es
el espanyol!”
D'altra banda, també fa uns dies, camí de la concentració habitual de la
comunitat educativa en contra de les retallades en educació, escolte a peu de
pati una persona que diu: “Si els professors tenen un problema, que se'l
solucionen ells, els altres no tenim perquè pagar-ho!” Heu vist afirmació que
s'acoste més al concepte filosòfic d'idiota (individualista, egoista, ciutadà
que no s'ocupa dels assumptes públics)? No havíem quedat que la democràcia,
sobretot a partir de la Revolució Francesa, es fonamentava en els principis de
llibertat, igualtat i fraternitat (ara solidaritat)? Deixant de banda que els
professors no tenen un problema que s'hagen creat ells, i encara que fóra així,
l'obligació d'una societat democràtica és buscar solucions entre tots ajudar-nos
els uns als altres, fent política en el sentit ple de la paraula: millorant la
nostra quotidianitat, la de tots. Una societat d'insolidaris està a un pas de la
imbecilitat.
Siga com siga, jo, que com sabeu sóc optimista fins fregar la ingenuïtat,
pense que les actituds que poden minar la il·lusió són puntuals i anecdòtiques,
que el que hem de valorar són altres qüestions, com per exemple el fet que el
cinema en valencià s'ompli de gom a gom cada vegada que es fa, que debats com el
que vam celebrar dimecres dia 7 amb Salvador Giner (President de l'IEC) sobre
les alternatives al capitalisme va transcórrer en una perfecta harmonia,
llibertat i normalitat de lingüística i hem de valorar positivament també que
les portes dels col·legis, almenys les del meu, cada vegada s'omplin de més
pares que fem suport als professors en la seua reivindicació última: millorar
les condicions de l'educació dels nostres fills. Millorar, per tant, un futur
que ara es veu tan gris.