Més enllà de la impotència.

(Columna publicada en el diari EL Punt/Avui, el 21 de febrer de 2012)

Supose que ja deveu haver notat que fa temps que no file cap ni una teranyina. De fet, ja fa dos mesos que hem encetat nou any i no m'he despenjat del fil ni per desitjar-vos als molts o pocs que em llegiu que tingueu un bon 2012. Però és que crec que la possibilitat de tenir un bon any (uns bons quatre anys) últimament no entra en les meues expectatives. Veig que m'he anat deixant amarar per aquesta mena de depressió que d'uns mesos ençà forada la psicologia de la societat, almenys del món petit que m'envolta a mi. Cada dilluns, quan òbric la Biblioteca Enric Valor per al programa del Voluntariat pel valencià i espere els assistents a la nostra Aula de conversa em prepare psicològicament per empomar desencisos i impotència. Cada dilluns, dimecres i divendres és el mateix. Fa només uns mesos la nostra tertúlia s'omplia d'indignats i ara comencem a ser una mena de refugi de la impotència. Al voltant de la nostra taula, s'asseuen aturats desesperançats, professors interins amb l'aigua al coll, infermeres amb el sou al límit, homes i dones que acaben de perdre la seua faena i la decepció tiny de gris la nostra conversa. I sabeu? La grisor lleva les ganes de tot, fins i tot d'escriure.
Aquests dies, però, veig que el meu silenci és un escut falaç: per molt que calle, no puc deixar de mirar al meu voltant i adonar-me que la impotència no és una bona eixida. No puc callar quan òbric el periòdic i veig, en ple segle XXI, adolescents aterrides maldant per alliberar-se de les mans enguantades dels antidisturbis. No puc callar quan cada dijous assistisc puntual a la concentració de les 12.30 a fer suport als professors del col·legi dels meus fills (que acumula un deute de la Conselleria de més de 60.000 €) i no veig ni mitja dotzena de pares i quan plantege el tema a la Junta de l'AMPA la contestació que rep és que no fan suport a les reivindicacions dels mestres, perquè aquests utilitzen els xiquets com a arma per a aconseguir els seus interessos. I és que els alumnes del CEIP La Almazara de Sant Vicent del Raspeig s'han quedat sense festa de carnaval i sense excursions perquè l'equip docent ha decidit, com a mesura de pressió, no anar més enllà del que és estrictament curricular, perquè demanen que es mantinga la pedagogia terapèutica i se'ls paguen els deutes de manteniment del col·legi, entre altres coses. Però clar, què són un logopeda i les beques de menjador o el paper de fotocòpies o el del cul, al costat d'una bona excursió i un “festorro” de carnestoltes? Això és el que tenim: la cultura del “Panem et circenses”.
Aquesta ignorància és, en part, el que a molts ens crea impotència; però jo crec que no hem de deixar que la impotència ens arrossegue a la indiferència i/o a la inactivitat; perquè igual que fa uns mesos hi havia milers d'indignats, ara hi ha milers d'impotents i si ens aturem a mirar què hi ha més enllà de la nostra impotència veurem que hi ha moltes persones que no pensem creure'ns que per a eixir de la crisi els més pobres han de fer un esforç econòmic brutal, mentre els més rics continuen sense tributar de manera equitativa; som molts els qui pensem que l'obligació del govern és garantir als nostres fills un ensenyament públic de qualitat; som molts els qui pensem que totes les persones ens mereixem unes condicions de treball dignes. En som molts. Ara només hem de tindre clar que la unitat, la bona organització, la perseverança, la paciència i la constància podran més que les “reformas necesarias”, els “decretazos” i les porres. Prendre els carrers és només el primer pas.

LA TEBIOR DEL BILINGÜISME

Ja deveu haver endevinat en més d’una ocasió que jo no sóc una gran defensora del bilingüisme (ni mal ni “bien entendido”). No perquè pense que el bilingüisme és el primer pas per la la subsitució lingüística –que també-, sinó perquè crec que el bilingüisme és, per una banda, molt poc pràctic i per una altra, una actitud covarda o, si més no, enganyosa, per exemple a l’hora de guanyar vots. En aquest sentit, tinc la sensació que la pràctica del bilingüsme és una manera de no gosar dir les coses pel seu nom. De no mullar-se, vaja.
A més a més, el bilingüisme, en ocasions, provoca situacions d’allò més pintoresques. Fixeu-vos que no fa gaires dies, a la Universitat d’Alacant es va celebrar un acte contra la violència de gènere, dins el marc de la campanya “Ámame bien” amb la corresponent traducció al valencià (perquè les institucions solen ser políticament correctes) “Estima’m bé”. El lema de l’acte era (contra la violencia de género): “Sal pitando”. És a dir: “sal corriendo, deprisa.” Estem d’acord? Bé, doncs el lema en valencià era “ix xiulant”... És a dir, “dissimulant, amb més o menys tranquil·litat”. És o no?
El paper on es podia llegir aquest lema porta el segell de diverses institucions, a banda de la Universitat d’Alacant: L’Ajuntament de Sant Vicent del Raspeig, el Ministeri de Sanitat, política social i igualtat i la Diputació d’Alacant. Preguntem als tècnics del Secretariat de Promoció del Valencià de la UA i ens diuen que ells no en sabien res, ni del text, ni de la traducció. Ens sembla paradoxal la coincidència que uns mesos, unes setmanes, uns dies abans d’aquest acte (i de molts altres), és notícia el fet que algunes institucions valencianes, com la mateixa Conselleria d’Educació, està prescindint dels serveis dels assessors lingüistes i dels traductors perquè “ja no són necessaris”. Estic totalment d’acord: els traductors informàtics ja la caguen sols! Els traductors informàtics, sense la revisió d’un tècnic especialitzat empobreixen la llengua, però són barats i, total!, qui perd el temps llegint en dues llengües la mateixa informació?
Un altre cas com un cabàs és el mur de Facebook de Compromís per Sant Vicent. També en bilingüe amb estupideses del tipus “Este miércoles hay reunión a las 20.30/ Aquest dimecres hi ha reunió a les 20.30”. Però si el text és pràcticament igual! La intel·ligència de qui s’hi menysprea? Això sí: el text en castellà hi apareix en primer lloc! Jo és que “flipo/flipe”! No havíem quedat que per a suportar i esperonar la tebior i la manca de compromís que suposa el bilingüisme ja teníem altres partits... Voleu dir que no estem a un pas del “Compromiso”? Jo és que crec que hi ha concessions que no s’haurien de fer; que en aquestes coses de la política, mai no pot ploure a gust de tots!

La brevetat dels "sempres"

Deixeu-me que us conte: comence a filar aquestes ratlles després de tornar de casa dels pares. Avui hem celebrat l’aniversari de la mare. N’ha fet 71. He de confessar-vos que sovint la mire i m’hi veig reflectida a mi mateixa d’ací a trenta anys: els llavis prims, les galtes grassonetes, la mirada un xic distreta i un aire una mica tímid quan es porta la mà a la boca perquè, de sobte, el cava l’ha feta esclatar a riure d’un acudit dolent que hem contat. Tant de bo quan passen trenta anys la meua imatge siga fidel al record que avui m’ha quedat gravat de la seua!
A migdia, el pare ha vingut a buscar-me al despatx igual com abans venia a buscar-me a l’escola, sobretot al mes de juny, i em portava a aprendre a nadar al riu Alberche, el que passa pel poble abulense d’Hoyo de Pinares (perquè, per als que no em coneixeu, encara que semble mentida, jo m’he criat a Castella...). El papa em recollia amb cotxe mentre la mare preparava el berenar i el posava en un “sarnatxo”. Després passàvem a buscar-la i anàvem a l’Alberche i el papa m’ensenyava a nadar, a viure... L’aigua em feia molta por i el riu no m’agradava. M’encantava, però, el berenar de la mama, silenciosa sempre. Pacient.
Per celebrar el seu 71 aniversari la mare ha preparat bajoques farcides. Això a mi no m’agrada especialment, perquè encara que sóc bona menjadora (a la vista està...), no hi ha cap menjar que m’agrade especialment; però m’agrada en especial tot el que ma mare prepara (el que siga) expressament perquè jo vaig a dinar amb ells.
Sabeu? Dinar amb el pare i la mare, em fa sentir que tot està bé, que tot està com “sempre”; em fa pensar que, d’uns anys ençà, es veu que tinc dos “sempres”: el d’ara, lligat a mi Santi i als nens i al Mestre, al despatx i a la biblioteca i als tertulians de la meua Aula de Conversa; i el meu “sempre” d’abans, el que trobe a casa dels pares quan regire els calaixos i trobe una foto meua quan tenia quatre anys, al costat d’una barqueta que sura en les aigües verdoses de l’Alberche, plorant, els cabells xops de por i suor, abraçada a un flotador ridícul i inútil. Imatge imperfecta del que trenta-cinc anys després serà l’Eulàlia G., la meua filla preciosa, que no té por de l’aigua ni de la vida. La mare mira la foto i diu que la nena se m’assembla. Jo deixe la imatge i la mire a ella i m’hi veig com en un espill i m’adone de sobte que el “sempre” és tan curt!

ELS PREUS DE LA MATERNITAT

Sabeu? Fa dies que òbric els diaris amb la secreta esperança de trobar-hi alguna notícia que no estiga relacionada amb el “suat” debat polític que els mitjans de comunicació ens han reportat fins a l’extenuació. No sé a vosaltres, però a mi, no m’acaba d’interessar el que diguen polítics rancis en un debat inútil i anacrònic. No us penseu que m’ha resultat fàcil esquivar el discurs tòpic dels que pretenen seguir sent els amos del poder.
Amb tot, en una notícia breu de no importa quin periòdic de tots els que sóc capaç d’empassar-me, em trobe amb un titular que resa: “El nombre de dones soles que recorren a la inseminació artificial ha augmentat un 200%”. Mire les xifres que aporta l’article i constate que una inseminació artificial costa entre 800 i 1.000 €, una fecundació in vitro entre 4.000 i 6.000 € i una donació d’ovocits, entre 5.000 i 6.000 €. L’article puntualitza, a més, que els preus no han augmentat des que va començar la crisi. El primer que em ve al cap és que amb 6.000 € pots fer una adopció... Els que em coneixeu, deveu pensar que no puc ser imparcial en aquest tema, perquè jo sóc mare adoptiva. Efectivament aquesta va ser l’opció que vaig escollir per exercir la meua maternitat amb Joan i Carles C. Tanmateix també sóc mare biològica, perquè així ho vaig decidir quan vaig voler quedar-me embarassada de l’Eulàlia G. En aquest sentit, molta gent em pregunta si els vull a tots igual. A això sempre conteste que no sabria dir-ho, perquè l’amor no es pot mesurar objectivament i científicament. Els tres m’ho omplin tot: el cor, el dia a dia, els somnis i els malsons i m’ho buiden tot: la butxaca, el rebost, l’energia i la paciència. Supose que com totes les mares, els respecte a tots com es mereixen i a cadascun li done l’afecte que es guanya i procure educar-los als tres de la mateixa manera.
Sovint em pregunten també si, com a mare, sent que tots són “igual de meus” i... En fi! Ja ho deia Kahlil Gibran: “Els teus fills no són els teus fills,/ són fills de la vida [...] No vénen de tu, sinó a través de tu (amb avió i paperassa o amb empentes i oxitocina-l’apunt és d’una servidora) i encara que estiguen amb tu / no et pertanyen.” Per tant cap dels tres és meu, tot i que jo m’ocupe de tot el que té a veure amb ells. I això, ara que hi pense, em recorda a un punt del ranci debat que ens ha amenitzat la setmana en el qual van coincidir els dos candidats: “ellas concilian más”.
Caram! Quin descobriment! Clar que conciliem més. De fet, quan la maternitat és compartida, sovint carreguem també al el pes de les obligacions de la paternitat. Ja ho he dit moltes vegades: on està escrit que siguem les mares les que hagem de faltar a la faena per tindre cura dels nostres fills malalts? Qui ha dit que som nosaltres les que hem d’anar a les reunions del col·legi? En quin moment vam signar un contracte segons el qual hem de ser les encarregades de preparar motxilles i esmorzars cada dia? En l’acta matrimonial, on estava la clàusula que deia que en un matrimoni amb inquietuds i possibilitats polítiques, era la dona qui havia de renunciar a les seues aspiracions? I és que la renúncia és un dels preus de la maternitat... En el fons no m’estranya que cada vegada hi haja més dones que opten per la maternitat en solitari. Així almenys, t’estalvies el preu i el pes d’una companyia descompensada.

TEMPESTA DE TEMPS

Fa uns dies, no gaires, enmig d’un passeig silenciós, el meu amic Javier T. em preguntava si m’agrada la tardor (ell acaba d’encetar la seua tardor particular: s’ha prejubilat com a professor d’universitat...). Jo li responia, entusiasmada, que a la tardor, quan les fulles dels arbres comencen a groguejar, alguns llocs de la meua comarca es veuen daurats i que, els pocs dies que plou, fa goig veure com la terra clivellada i resseca es torna molla. De sobte (esclavatges del món de les comunicacions!), el telèfon m’interromp la conversa i el sobtat entusiasme tardorenc: Vicent Santamaria, de Cocentaina, em proposa anar a la fira de Tots Sants a parlar de L’olor dels crisantems. Vull dir que no: ha passat tant de temps des que vaig escriure aquell llibre que jo ja ni en sent l’olor... Vull dir que no. L’olor dels crisantems i jo a Cocentaina... Dubte un instant. Millor no. Dic que sí, però.
Sabeu? Conec bé Cocentaina. Allà vaig passar els anys de joventut. Segurament uns anys com tots, ni millors ni pitjors: anys de joventut. Perquè encara que alguns no us ho pugueu creure, jo un dia vaig ser jove. Una jove una mica esbojarrada i molt contradictòria. M’agradaven els llibres i les classes d’història, i els xiclets i la cervesa i el whisky amb coca-cola i el pintallavis morat i les botes militars i els texans ajustats i les camisetes negres i m’agradaven les vesprades als bancs del passeig amb la Zulima, amb l’Òscar, la Mila i l’Àlex i l’Alícia. I m’agradava el Manolín. M’agradava la camisa rosa i el jersei verd, a conjunt amb els seus ulls, que es posava quan anàvem a ballar a l’Albades. M’agradaven els besos amb gust de xiclet de menta i whisky amb coca-cola. Tot allò, però, com la majoria de les coses, es va acabar un dia i la distància va anar afeblint la flaire del record.
Ara torne a Cocentaina, a frec del dia dels morts, quan el temps ja ha marcit molts dels meus particulars crisantems. L’oratge anuncia tempestes quan a mi m’arrossega la tempesta del temps. M’hi acompanya Ximo, el meu Mestre, que un dia em va llegir allò de “Dóna’m la mà / i anirem per la riba...” I agafats de la mà anem per la nostra riba. Del Mestre i meua només, perquè ningú sap del gris com en sabem nosaltres. Soledats i silencis. M’hi acompanya també mi Santi, que una nit va tocar a la meua porta amb un grapat de romer dels Polops d’Alcoi i unes sabatilles d’anar per casa sota el braç; i aquella nit, de sobte, tot el que era meu es va convertir en nostre i el meu gris fou més clar sense adonar-me’n. I ens emportem també l’Eulàlia G, crisantem tardà del nostre primer hivern junts.
Han passat vint-i-tres anys entre aquells passejos adolescents i els passejos literaris amb Javier. Més de dues dècades entre les classes d’història i la mà del Mestre. Una eternitat entre els besos amb gust de whisky amb coca-cola i el romer de mi Santi. I, tot plegat, entre 23 crisantems marcits, l’Eulàlia G. m’alegra aquesta tardor que, potser m’arriba a destemps.

Un país per a tots

Els que em coneixeu ja sabeu que no m’agrada parlar de política. Tanmateix, en els temps que corren qui se’n pot estar? Fa uns dies, de fet, vaig rebre al despatx una visita sorprenent: em va vindre a veure un antic conegut a qui interessava la meua visió de tot el que ens està passant últimament com a societat. Caram! Cosa poca! He de dir-vos que la conversa no em va resultar gens fàcil, sobretot perquè ja fa temps que no vull mirar el que passa al meu voltant. He provat a fer-me el propòsit de no mirar més enllà dels meus fills, mi Santi, la programació de 2012 de la Delegació d’Alacant de l’IEC i l’oscil·lació de l’agulla de la meua bàscula cada vegada que m’hi escarxofe temerosa que apunte massa cap a la dreta... No tinc ganes d’omplir-me de més decepcions: si ja sense mirar al meu voltant, no sóc precisament l’alegria de la huerta, imagineu-vos si m’adone que un dia, de sobte, la gent pren els carrers i es manifesta i brama (carregada de raons i de raó, no cal dir-ho) més que mai i s’associa quasi més que en cap altra època de la nostra història recent.
Ja sabeu que a mi no m’agrada manifestar-me ni bramar, que sóc molt més partidària d’exercir drets i de comportar-me com si visquera en una situació normal, li pese a qui li pese. Difícilment assitesc a una concentració o a una manifestació, sobretot si tinc la certesa que tard o d’hora s’enarboraran banderes, siguen del color que siguen (més encara si són els que se suposa que han de representar la meua identitat). Em fan por les banderes, ja us ho he dit en altres ocasions: les banderes em recorden tant a les mortalles!. Em fa por la gent que necessita aferrar-se al pal d’una bandera. Però el que més m’espanta ara és la necessitat inevitable que té la gent de prendre els carrers i demanar una cosa que hauríem de tindre assegurada legítimament: que els polítics que ens manipulen moguen les cordes de les nostres vides amb una mica de seny.
Ja veieu que malgrat el meu sa propòsit d’ignorar el món, es veu que sóc tafanera de mena i no puc evitar llegir els periòdics i fixar-me en les persones que omplin les places, en les que s’abracen a justes pancartes, en els avis amb gorres del Che Guevara, en els xics amb tatuatges, les xiques amb percings i cabells acolorits, barrejats amb altres d’estètica menys “alternativa”, dones acabades d’eixir de la sessió de perruqueria del dissabte... Enmig d’aquesta reflexió, el meu vell conegut em pregunta si crec que té vigència la frase “el país serà d’esquerra o no serà”. Tinc clara la resposta: el país serà de tots o no té raó de ser. No podem partir del fet que hi ha gent que sobra. Segur que en un món que necessita un canvi radiacl, tots tenim idees valuoses a aportar. No podem aspirar a canviar les coses amb una visió excloent del món que ens envolta.

Incomunicats

Anit vaig tindre el plaer d’assitir a la inauguració del curs de la Seu Universitària d’Alacant. Hi vaig anar una mica per interés i un molt per obligació laboral, ja que la Delegació d’Alacant de l’IEC (a la qual representava aquesta curranta aquell dia en substitució del Delegat per qüestions que ara no vénen al cas) tenia reservat un seient en segona filera...
La sessió va començar amb la presentació, a càrrec de la coordinadora de la Seu, de totes les activitats que tindran lloc enguany, entre les quals, els actes en valencià, tot i que són minoria, comencen a agafar un pes i una tradició considerable. En aquest sentit, deixeu-me que us diga que estic contenta perquè, encara que amb algunes errades mínimes i algun oblit important, la Delegació d’Alacant de l’IEC arrapa una presència poderosa enmig d’una variada i heterogènia oferta d’espectacles, conferències, exposicions i seminaris. En el llibret de progamació s’hi destaca la nostra Aula de Conversa com un important fòrum de comunicació per a tot aquell que vulga vindre a parlar, reflexionar i expressar-se (en valencià, naturalment).
De comunicació precisament anava la conferència inaugural del curs: "La comunicación, una asignatura pendiente en España", pronunciada per Manuel Campo Vidal, qui ens va regalar un discurs amé, ben estructurat i –com no- ben comunicat. S’hi va centrar en tres eixos: el desconeixement lingüístic dels espanyols (es referia a llengües majoritàries com l’anglés, el francés, etc), la incapacitat (també dels espanyols) per a escoltar, i la manca d’iniciativa i d’idees emprenedores. Durant el debat ja es va veure que la qüestió que més havia interessat a l’auditori (molt variat i heterogeni també), era la del desconeixement lingüístic; tot i que a mi, la veritat és que em van fer més el pes els altres dos punts.
Veureu, jo crec que iniciativa sí que en tenim, com va demostrar en aquell mateix moment el llest de torn, que es va presentar com a empleat de banca i es va abraçar àvidament al micròfon per explicar al conferenciant que és que “el español es muy fácil, pero que hay otras lenguas que son muy difíciles de aprender, como el inglés o sin ir más lejos el catalán y el valenciano, que tienen muchos giros.” Olé, el valent! Veieu com sí que tenen iniciativa els espanyols? Vaja, dic jo que, per a fer aquesta afirmació davant d'un expeert en comunicació com Manuel Campo, aquest senyor bé deu haver tingut la idea d’informar-se sobre què són els “giros” i deu haver vist alguna estadística comparativa entre la quantitat de paraules homònimes, homògrafes, paranònimes, sinònimes, etc que existeixen en una llengua i en una altra.
El que està clar és que els espanyols (els que volen ser-ho i els que no. Més els primers que els segons...), no sabem escoltar, perquè si ens escoltàrem els uns als altres, valoraríem per igual totes les llengües i sabríem que l’aprenentatge no depén de la quantitat de “giros”, sinó que és més una qüestió d’intel·ligència i capacitat lingüística, de formació, de temps i, sobretot, de voluntat i actitud. Si sabérem escoltar no hi hauria un llest que prendria la iniciativa de lluir impúdicament la seua ignorància davant un auditori ple de gent molt diversa amb el poder que dóna un micro. Si sabérem escoltar-nos els uns als altres i, sobretot si fórem capaços d’autoescoltar-nos i analitzar el nostre discurs, no seríem un país d’incomunicats.