No sé si vosaltres deveu haver notat la meua absència i el meu silenci. Us puc dir que jo sí que n’he notat l’amargor i he notat, sobretot, la frustració d’haver-me d’enfrontar amb el tòpic de la pàgina en blanc durant mesos i que, en la lluita entre la blancor i les paraules, foren els mots els que tingueren la de perdre. En algun lloc he llegit que el pintor Van Gogh solia dir: “Si sents una veu en el teu interior que et diu: “No pots pintar”, tu pinta i la veu callarà.”
Lluny de deliris esquizofrènics, jo, durant tots aquest mesos, no sentia cap veu en l’interior, en tenia diverses al voltant que em deien: “Però que ja no escrius?” Entre totes, com no?, destacava la de mi Santi, repetitiu com una lletania: “hauries d’escriure ja”. Com si fóra tan fàcil! Traus punta a la llapissera i escrius. Doncs no, perquè una un dia es planteja per què escriu, per a què escriu, per a qui escriu... I s’adona, de sobte, que ha comés la gran ingenuïtat d’escriure per canviar una mica el món; si més no, el petit món que l’envolta. És per això que la ingènua escrivia sobre pobres i rics, sobre educació, sobre llengües que agonitzen, sobre solidaritat entre gèneres, sobre maternitat i paternitat. Interessos d’una dona senzilla que s’alça cada matí amb l’esperança que les paraules facen que el món que els ha tocat viure als seus fills siga cada dia una mica millor i la seua vida només una mica més fàcil.
Tanmateix, han anat passant els mesos i la ingènua ha caigut en el compte que el món canvia ben poc malgrat les paraules. Els rics continuen sent rics i els pobres són cada vegada més pobres. Passem tot un estiu escoltant parlar d’economia, de reformes que faran que tinguem la butxaca menys escanyada, però se’ns omplin els ulls de petits comerços que pengen el cartell de “Es traspassa”, de cotxes atrotinats amb un lletreret de “en venda” apegat al parabrisa amb un preu desorbitat... Comencem el curs amb mestres que (amb tota la raó del món) perden la paciència davant els despropòsits de les administracions. Alguns pares encetem setembre amb la constatació que els nostres fills, un any més, no poden estudiar amb normalitat en un PIL, perquè resulta que només el tutor (si és que en tenen un assignat) té capacitat lingüística suficient per a expressar-se i ensenyar en valencià. La resta de matèries, malgrat el PIL i la meua impotència, s’impartiran en castellà.
Com ja deveu haver endevinat, us escric el primer dia de curs. Un dels dies més bonics de tot l’any, perquè el nostre món petit, el de les MARES, s’ompli d’olor de llet amb galetes, de colònia fresca acabada d’encetar, de manetes que s’aferren, nervioses, als nostres dits i que no veuen el moment de soltar-se, besades ràpides a la porta del pati... Avui, un any més, quasi tot eren mares a la porta de l’aula de la meua Eulàlia G. Només un parell de pares... Jo vaig haver de demanar permís al treball per arribar avui una mica més tard i poder, així, quedar-me fins que l’Eulàlia entrara a classe de la mà de la mestra.Acabat el matí més bonic de l’any, però, comença una cursa frenètica: recollida de bo-llibres, compra de material, reunions amb les mestres... Ja us ho sabeu, ja us ho vaig contar ara fa un any o, potser en fa dos... I tot continua igual: les paraules no han canviat el meu món. Potser la rebelia sí que el canviarà. Per tant, benvolgudes mares, us convide a afegir-vos al motí: “A qui corresponga: Aquesta mare està en vaga. Els xiquets entren a classe a les 9 en punt. Les portes del col·legi tanquen a les 9 i 10. Si no hi heu arribat a temps, podeu portar-vos les criatures al despatx o telefonar al vostre cap i dir que us heu posat malalats. Heu de recollir els nens a quarts de tres. No oblideu mirar el tauló de secretaria i anotar quin dia i a quina hora heu de recollir el bo-llibre... Regireu les motxilles dels vostres fills i anoteu-vos a l’agenda el dia i l’hora de la primera reunió de cadascun d’ells. De camí a casa, aprofiteu per anar al centre comercial i compreu els babys. Recordeu que els d’infantil han de ser de ratlles amples i roges... Ah! I que no se us oblide agafar hora amb el logopeda del petit, ni passar a reservar plaça en les classes de repàs del major... I, per favor, si teniu cap dubte, no em telefoneu al despatx a l’hora de la faena: espereu que arribe a casa i m’assega davant del plat. Amb la panxa plena relativitzaré amb major facilitat les vostres insignificants preocupacions paternals.
jueves, 8 de septiembre de 2011
miércoles, 4 de mayo de 2011
DECLARACIÓ DE BONA EDUCACIÓ
(Columna per al diari "El Punt-Avui")
Diuen que han dit que l’alcaldessa del meu poble en l’acte de la presentació de la seua candidatura va titllar de maleducats alguns dels seus adversaris polítics perquè parlen valencià als immigrants, siguen andalusos, castellans de Castella, Equatorians, Colombians o de qualsevol d’aquelles contrades castellanoparlants. Ja us dic: diuen que han dit... Jo, personalment, no m’ho vull acabar de creure, perquè us puc ben assegurar que al despatx de casa, en un lloc destacat, tinc una carta d’aquesta senyora, que en l’any 2004, quan vaig guanyar el Premi de Narrativa Antoni Bru d’Elx, em felicitava “por dignificar nuestra lengua, nuestra literatura y el nombre de nuestro pueblo através del trabajo de novelista” (més o menys... En castellà, això sí, perquè al cap i a la fi, cadascú és lliure d’expressar-se con vulga, o no?). Per tant, donem-li el benefici del dubte, perquè no volem pensar que aquesta senyora és dels polítics que veuen en la llengua l’escletxa per arrapar els vots que li falten per no perdre el poder (i la sensació omnipotent que aquest deu comportar). Dubtem també de l’afirmació, perquè, de mala educació és dir coses lletges dels altres quan aquests no són presents i no es poden defensar, i no volem pensar que una persona que dirigeix un ajuntament patix tan lamentable defecte.
El cas, però, és que em consta que, ho haja dit una alcaldessa o no, hi ha gent que encara pensa que els que parlem valencià som maleducats. El més trist, per cert, és que aquesta és una afirmació que, la majoria de vegades que l’he escoltada venia de boca de valencianoparlants o de fills de famílies valencianoparlants “de tota la vida”. Veieu com les prohibicions sí que serveixen? Ja us ho deia jo no fa gaires setmanes: l’ombra de les prohibicions que patírem durant la dictadura enfosqueix generacions i generacions. En ple segle XXI, quan se’ns ompli la boca en parlar d’educació plurilingüe, encara tenim una generació d’acomplexats incapaços d’acceptar i valorar el que és part important de la seua identitat.
Ja és hora que ens parem a pensar que la falta d’autoconeixement i d’autoacceptació és el punt de partida de greus patologies psicològiques. Després de 30 anys de llibertats –de llibertat d’expressió- ja és moment que comencem a acceptar que el nostre autoodi no té sentit i que hem de posar remei des d’ara mateix. És hora d’acceptar que parlar una llengua no és una qüestió d’educació. Alguns, de fet, hem rebut una educació exquisida... Parlar una llengua simplement és una qüestió d’identitat, d’història, de geografia i de generositat, perquè compartir la nostra cultura amb els que vénen de fora és un acte generós, enriquidor i integrador. I no em cansaré de repetir-ho: al llarg d’aquests 16 anys que he exercit de professora de llengua per a adults, he ensenyat a parlar a bascos, a gallecs, andalusos, manxecs, a francesos, a belgues, i ara més que mai, a colombians, a bolivians i a equatorians. Cap dels meus alumnes ha pensat mai que li he faltat al respecte, fins i tot quan els he parlat valencià fora de classe, perquè tots ells han fet un gran esforç per conéixer qui som i d’on venim. Ja és hora que s’esforcen mínimament els valencians “de tota la vida” a comportar-se amb normalitat d’una vegada i a respectar la llengua que els nostres pares (no cal remuntar-se moltes més generacions) van conservar per a nosaltres aguantant colps de regle, burles, escarnis i prohibicions.
Diuen que han dit que l’alcaldessa del meu poble en l’acte de la presentació de la seua candidatura va titllar de maleducats alguns dels seus adversaris polítics perquè parlen valencià als immigrants, siguen andalusos, castellans de Castella, Equatorians, Colombians o de qualsevol d’aquelles contrades castellanoparlants. Ja us dic: diuen que han dit... Jo, personalment, no m’ho vull acabar de creure, perquè us puc ben assegurar que al despatx de casa, en un lloc destacat, tinc una carta d’aquesta senyora, que en l’any 2004, quan vaig guanyar el Premi de Narrativa Antoni Bru d’Elx, em felicitava “por dignificar nuestra lengua, nuestra literatura y el nombre de nuestro pueblo através del trabajo de novelista” (més o menys... En castellà, això sí, perquè al cap i a la fi, cadascú és lliure d’expressar-se con vulga, o no?). Per tant, donem-li el benefici del dubte, perquè no volem pensar que aquesta senyora és dels polítics que veuen en la llengua l’escletxa per arrapar els vots que li falten per no perdre el poder (i la sensació omnipotent que aquest deu comportar). Dubtem també de l’afirmació, perquè, de mala educació és dir coses lletges dels altres quan aquests no són presents i no es poden defensar, i no volem pensar que una persona que dirigeix un ajuntament patix tan lamentable defecte.
El cas, però, és que em consta que, ho haja dit una alcaldessa o no, hi ha gent que encara pensa que els que parlem valencià som maleducats. El més trist, per cert, és que aquesta és una afirmació que, la majoria de vegades que l’he escoltada venia de boca de valencianoparlants o de fills de famílies valencianoparlants “de tota la vida”. Veieu com les prohibicions sí que serveixen? Ja us ho deia jo no fa gaires setmanes: l’ombra de les prohibicions que patírem durant la dictadura enfosqueix generacions i generacions. En ple segle XXI, quan se’ns ompli la boca en parlar d’educació plurilingüe, encara tenim una generació d’acomplexats incapaços d’acceptar i valorar el que és part important de la seua identitat.
Ja és hora que ens parem a pensar que la falta d’autoconeixement i d’autoacceptació és el punt de partida de greus patologies psicològiques. Després de 30 anys de llibertats –de llibertat d’expressió- ja és moment que comencem a acceptar que el nostre autoodi no té sentit i que hem de posar remei des d’ara mateix. És hora d’acceptar que parlar una llengua no és una qüestió d’educació. Alguns, de fet, hem rebut una educació exquisida... Parlar una llengua simplement és una qüestió d’identitat, d’història, de geografia i de generositat, perquè compartir la nostra cultura amb els que vénen de fora és un acte generós, enriquidor i integrador. I no em cansaré de repetir-ho: al llarg d’aquests 16 anys que he exercit de professora de llengua per a adults, he ensenyat a parlar a bascos, a gallecs, andalusos, manxecs, a francesos, a belgues, i ara més que mai, a colombians, a bolivians i a equatorians. Cap dels meus alumnes ha pensat mai que li he faltat al respecte, fins i tot quan els he parlat valencià fora de classe, perquè tots ells han fet un gran esforç per conéixer qui som i d’on venim. Ja és hora que s’esforcen mínimament els valencians “de tota la vida” a comportar-se amb normalitat d’una vegada i a respectar la llengua que els nostres pares (no cal remuntar-se moltes més generacions) van conservar per a nosaltres aguantant colps de regle, burles, escarnis i prohibicions.
martes, 29 de marzo de 2011
Benvolguts companys polítics
(Columna per a "El Punt/Avui") Deixeu-me que us diga que, contràriament al que puga semblar, en general procure mantenir-me allunyada de la política. Això no vol dir, però, que no m’interessa el que passa al meu voltant. Ja sabeu que les grans o petites misèries que ens toquen m’interessen, i molt, i que sempre que puc procure denunciar-les i intente fer-ho en un to el més allunyat possible de quasevol tipus de connotació política. Tanmateix, ara que ja hem encetat de manera imparable la cursa cap als nostres ajuntaments, he tingut l’oportunitat d’assistir a algunes presentacions de diverses candidatures, unes vegades per simpatia, altres per curiositat i una altra per militància, i després d’escoltar els uns i els altres, com a ciutadana que suposadament ha de decidir en qui ha de depositar la confiança, voldria dir-.vos algunes coses. En primer lloc, quan anem a escoltar els polítics locals, ho fem perquè ens preocupen temes locals. No cal que ningú ens recorde que vivim immersos en una crisi que, a estones sembla imparable i que ens té ofegats a tots. Això ja ho sabem, perquè llegim els periòdics i perquè ho patim en carns pròpies i perquè no es parla d’altra cosa al bar, a la perruqueria, a la sala d’espera del metge, a la cua de la carnisseria... En segon lloc, heu de saber també que Zapatero no és sant de la devoció de molts de nosaltres. Tanmateix, quan us anem a escoltar, ens importa ben poc què penseu d’ell i de les presumptes mancances que la seua gestió política haja provocat en la nostra societat. Volem saber què penseu fer vosaltres per gestionar les mancances que el sistema polític provoca en la nostra localitat. No ens interessen discursos buits i plens de llocs comuns i d’acusacions i retrets envers la mala gestió dels que ara mouen les cordes de la política local. De fet, molts ja sabem en què consisteix la mala gestió de molts dels nostres polítics perquè lamentablement la podem veure sovint als mitjans de comunicació. Volem escoltar propostes concretes. I una última cosa (però, com sol dir-se, no per última menys important): no ens agrada que feu bandera de la nostra llengua i si penseu usar-la com a vidriola de vots, per favor, feu-ho de manera coherent. Fa uns dies vaig escoltar una política “de pes” que deia: “que se enteren que nos importa nuestra cultura y que defendemos nuestra lengua, porque el valenciano también forma parte de nuestra identitad.”. Nuestra? Com que nuestra? Guapa, si no prediques amb l’exemple, la veritat és que ens consta molt pensar que et creus el que dius... Com sé jo que no és un estratagema perquè jo pense que sota les ales, els pètals o l’estudiada rúbrica de les teues sigles trobaré sopluig lingüístic? En aquest sentit, no me’n puc estar de fer-vos un darrer apunt: la majoria dels ciutadans del País Valencià aspirem a ser ciutadans lingüísticament normals. Quan dic això em referisc a tots els ciutadans, independentment que siguen valencianoparlants o castellanoparlants. Encara que us penseu que no, en qüestions de llengua no sol haver un “ells” i un “nosaltres”. Com a professora de llengua per a adults, us puc dir que hi ha molts castelanoparlants que fan un gran esforç per a aprende la nostra llengua, perquè la llengua és un element integrador (encara que alguns s’entesten a usar-la com una arma de disgregació) i que passen tantes penes com qualsevol valencianoparlant a l’hora d’usar-la fora d’una aula. Per tant, per favor, no els feu pensar que el seu esforç és inútil i que pensem que són idiotes: quan enceteu un discurs en valencià, si us sorgeix un problema amb els que us escolten gestioneu-lo de la millor manera possible (sou polítics, això sabreu fer-ho bé, no?) Però si ningú diu res és que us entenen, llavors, per què canvieu de llengua? Creieu que així acontenteu més gent? Si la resposta és afirmativa és que, encara que us penseu que no, en el fons potser per a vosaltres també la llengua és una guardiola de vots...
jueves, 17 de marzo de 2011
Teoria dels mons possibles
(Columna publicada al diari El Punt-Avui, l'11 de març)
Deixeu-me que us explique: Ja sabeu que un dels meus fills, el Joan C. és aficionat a dibuixar i, sobretot, a presentar-se als concursos de dibuix sense que jo ho sàpia. Amb la qual cosa, de vegades em trobe en situacions una mica incòmodes. En aquest sentit, no se si deveu recordar que fa un parell d’anys va guanyar aquell concurs de “¿Qué es un Rey para ti?” i va ser la seua mestra qui m’ho va fer saber perquè ell, que s’avergonyeix de tenir una mare antimonàrquica, no em va voler dir res.
Doncs bé, ara fa uns dies, em va telefonar una senyora preguntant-me si jo era la mare del Joan C., quan li vaig dir que sí –amb l’ai al cor perquè ja em pensava jo que n’havia fet una bona- em va informar que un dibuix del meu fill estava sel·leccionat entre els 75 millors d’un miler de treballs presentats al concurs “¿Cómo mejorarías el medioambiente?”, patrocinat per una coneguda editorial. D’aquests 75, 25 dibuixos rebrien una Nintendo (màquina infernal, que malgrat les súpliques dels meus cadells, fa anys que em negue aferrissadament a comprar-los). Tanmateix, el meu fill, només pel fet d’haver estat sel·leccionat ja rebria una ajuda de 200 € si jo comprava un material escolar fabulós valorat en 500 €. Ací estava la trampa, naturalment.
Tot i que vaig veure el parany només escoltar la veu de l’amable senyoreta quan es presentava (“Buenos dias, yo soy X..., me puede decir su nombre para que me dirija convenientemente a usted durante la conversación?”), vaig decidir deixar-li que m’explicara les meravelles del material escolar que permetria que “su hijo aprenda a interpretar de manera fácil y divertida la teoria de la relatividad, por ejemplo, o la figura de Newton, sin ir más lejos o los grandes escritores de la literatura española. En fin, que lo aprenda todo sobre el mundo que le rodea sin un gran esfuerzo.¿Qué le parece?”
Doncs “me parece muy bien, señorita, pero ...¿Todo este material, en qué idiomas está disponible? Lo digo porque yo lo quiero en catalán.” Qué has dit! Adéu Nintendo! Primer hi va haver un silenci que no sé si volia dir que la senyoreta es pixava de riure a costa meua, que havia caigut de cul, que estava assegurant-se que el telèfon marcat no corresponia a cap manicomi... Després va vindre l’allau de preguntes: “¿En catalán? ¿Para qué? ¿Es que usted no quiere que su hijo aprenda español? ¿No le parece que la cultura es igual para todos?, etc, etc”.
Inútil fer-li veure que “mi hijo ya sabe español” i jo l’eduque en català perquè em dóna la gana. Impossible fer-li entendre que la cultura no és igual para todos, perquè no tots tenim la mateixa o no tots la interpretem de la mateixa manera. Ja no parlem d’explicar-li que nosaltres interpretem el món amb una altra llengua i que jo visc en un món en què el meu fill s’ha d’esforçar-se a aprendre i a ainterpretar allò que l’envolta. Per tant, potser el meu món no és el seu, perquè el meu és un món en el qual t’alces i es gites donant explicacions lingüístiques, el meu és un món on maldes cada dia buscant situacions on poder comportar-te com un parlant normal que usa una llengua com totes. El meu és un món en què quan dius la paraula “català” de vegades es fa un silenci incòmode. El meu és un món en què una senyoreta, que no sap que es pot educar un xiquet en català, m’interromp la faena un dimecres al matí i em pren per idiota.
Deixeu-me que us explique: Ja sabeu que un dels meus fills, el Joan C. és aficionat a dibuixar i, sobretot, a presentar-se als concursos de dibuix sense que jo ho sàpia. Amb la qual cosa, de vegades em trobe en situacions una mica incòmodes. En aquest sentit, no se si deveu recordar que fa un parell d’anys va guanyar aquell concurs de “¿Qué es un Rey para ti?” i va ser la seua mestra qui m’ho va fer saber perquè ell, que s’avergonyeix de tenir una mare antimonàrquica, no em va voler dir res.
Doncs bé, ara fa uns dies, em va telefonar una senyora preguntant-me si jo era la mare del Joan C., quan li vaig dir que sí –amb l’ai al cor perquè ja em pensava jo que n’havia fet una bona- em va informar que un dibuix del meu fill estava sel·leccionat entre els 75 millors d’un miler de treballs presentats al concurs “¿Cómo mejorarías el medioambiente?”, patrocinat per una coneguda editorial. D’aquests 75, 25 dibuixos rebrien una Nintendo (màquina infernal, que malgrat les súpliques dels meus cadells, fa anys que em negue aferrissadament a comprar-los). Tanmateix, el meu fill, només pel fet d’haver estat sel·leccionat ja rebria una ajuda de 200 € si jo comprava un material escolar fabulós valorat en 500 €. Ací estava la trampa, naturalment.
Tot i que vaig veure el parany només escoltar la veu de l’amable senyoreta quan es presentava (“Buenos dias, yo soy X..., me puede decir su nombre para que me dirija convenientemente a usted durante la conversación?”), vaig decidir deixar-li que m’explicara les meravelles del material escolar que permetria que “su hijo aprenda a interpretar de manera fácil y divertida la teoria de la relatividad, por ejemplo, o la figura de Newton, sin ir más lejos o los grandes escritores de la literatura española. En fin, que lo aprenda todo sobre el mundo que le rodea sin un gran esfuerzo.¿Qué le parece?”
Doncs “me parece muy bien, señorita, pero ...¿Todo este material, en qué idiomas está disponible? Lo digo porque yo lo quiero en catalán.” Qué has dit! Adéu Nintendo! Primer hi va haver un silenci que no sé si volia dir que la senyoreta es pixava de riure a costa meua, que havia caigut de cul, que estava assegurant-se que el telèfon marcat no corresponia a cap manicomi... Després va vindre l’allau de preguntes: “¿En catalán? ¿Para qué? ¿Es que usted no quiere que su hijo aprenda español? ¿No le parece que la cultura es igual para todos?, etc, etc”.
Inútil fer-li veure que “mi hijo ya sabe español” i jo l’eduque en català perquè em dóna la gana. Impossible fer-li entendre que la cultura no és igual para todos, perquè no tots tenim la mateixa o no tots la interpretem de la mateixa manera. Ja no parlem d’explicar-li que nosaltres interpretem el món amb una altra llengua i que jo visc en un món en què el meu fill s’ha d’esforçar-se a aprendre i a ainterpretar allò que l’envolta. Per tant, potser el meu món no és el seu, perquè el meu és un món en el qual t’alces i es gites donant explicacions lingüístiques, el meu és un món on maldes cada dia buscant situacions on poder comportar-te com un parlant normal que usa una llengua com totes. El meu és un món en què quan dius la paraula “català” de vegades es fa un silenci incòmode. El meu és un món en què una senyoreta, que no sap que es pot educar un xiquet en català, m’interromp la faena un dimecres al matí i em pren per idiota.
jueves, 17 de febrero de 2011
Comoditat Lingüística
(Aquesta és la columna d'El Punt d'aquesta setmana)
Deixeu-me que us explique: resulta que per circumstàncies de la vida i de la nostra història social i lingüística tots els meus nebodets són fills de matrimonis mixtes. Ja sabeu: mare valencianoparlant, pare castellanoparlant o al contrari. Són per tant, individus diglòssics, de vegades, monolingües quasi sempre, malgrat els esforços revernacularitzadors dels pacients professors (i meus).
Resulta que, les meues criatures, quan juguen amb ells, parlen quasi tot el temps castellà, tot i que ells són fills de matrimoni valencianoparlant i, sobretot, de mare monolingüe en valencià (us ho puc benassegurar!). Aquesta situació m’exaspera una cosa de no dir i, sovint, com bonament puc, els intente explicar que convé que usen amb naturalitat la seua llengua materna, que és tan vàlida com qualsevol altra i que prou n’hem tingut ja d’anys i panys de prohibicions i de restriccions.
D’uns dies ençà, però, m’ha vingut la temptació de fer ús de les prohibicions a mi també. “Prohibisc que en ma casa es parle castellà”. Qui diu que no puc fer-ho? Jo no he dit en cap moment que ma casa siga una democràcia... A partir d’ara és una dictadura i jo sóc la gran tirana. Quan m’ho va escoltar dir, mi Santi, -gran demòcrata, ell, i gran negociador- em va contestar que les prohibicions no serveixen de res. Sí que serveiexen. Jo veig que donen una grandíssima comoditat lingüística i qui se sent còmode lingüísticament parlant té un immens poder i pot dir, per exemple, les estupideses que vulga sense sentir-se ridícul. Us contaré un parell d’anèdotes del poder “estupiditzador” de la comoditat lingüística.
No fa molts anys, la institució per a la qual treballe va participar en una fira del llibre i l’associació de llibrers que l’organitzava ens havia de passar una factura en concepte de lloguer d’instal·lacions. En passar-nos l’esmentat paper (en castellà, per descomptat) vam detectar un error i els vam escriure el següent missatge: “Per favor, indiqueu el número de la factura”. Contestació: “lo sentimos, pero no entendemos catalán.” !!!!
Una altra que em va passar fa poc amb un proveïdor, al qual envie la documentació necessària perquè ens l’emplene per poder gestionar-los els pagaments i quan els arriba, ens escriuen demanant-nos la versió en castellà. Resulta que no la tenim, però com que sí que disposem de versió en anglés els la faig arribar i aprofite per comentar-los que no es preocupen, que poden enviar-me les dades (els les detalle) i jo mateixa emplene el paper. Contestació: “Os lo enviaremos sobre el documento en catalán”. On era el problema, doncs?
Amb tot, el sumum de la prepotència lingüística l’he patit aquest mateix matí, quan després de temps de tenir un problema tècnic al despatx, una de les persones que s’ha encarregat de resoldre-me’l m’ha telefonat per tancar el servei i s’ha dirigit a mi tot el temps dient el meu nom en castellà: Lirios. Quan li he explicat que el meu nom no és aquest, que jo em dic Lliris, ell simplement ha contestat: ¡Qué más dará!
Doncs sí que “dará”: jo vull saber què se sent quan un pot controlar tot el temps la situació sense haver de demanar disculpes o donar explicacions. Jo vull saber què se sent quan un domina les regles del joc perquè domina la llengua de poder, la que no té restriccions. Les prohicions sí que funcionen. Tenen un poder aclaparador i una ombra que s’allarga segles i enfosqueix generacions senceres.
Deixeu-me que us explique: resulta que per circumstàncies de la vida i de la nostra història social i lingüística tots els meus nebodets són fills de matrimonis mixtes. Ja sabeu: mare valencianoparlant, pare castellanoparlant o al contrari. Són per tant, individus diglòssics, de vegades, monolingües quasi sempre, malgrat els esforços revernacularitzadors dels pacients professors (i meus).
Resulta que, les meues criatures, quan juguen amb ells, parlen quasi tot el temps castellà, tot i que ells són fills de matrimoni valencianoparlant i, sobretot, de mare monolingüe en valencià (us ho puc benassegurar!). Aquesta situació m’exaspera una cosa de no dir i, sovint, com bonament puc, els intente explicar que convé que usen amb naturalitat la seua llengua materna, que és tan vàlida com qualsevol altra i que prou n’hem tingut ja d’anys i panys de prohibicions i de restriccions.
D’uns dies ençà, però, m’ha vingut la temptació de fer ús de les prohibicions a mi també. “Prohibisc que en ma casa es parle castellà”. Qui diu que no puc fer-ho? Jo no he dit en cap moment que ma casa siga una democràcia... A partir d’ara és una dictadura i jo sóc la gran tirana. Quan m’ho va escoltar dir, mi Santi, -gran demòcrata, ell, i gran negociador- em va contestar que les prohibicions no serveixen de res. Sí que serveiexen. Jo veig que donen una grandíssima comoditat lingüística i qui se sent còmode lingüísticament parlant té un immens poder i pot dir, per exemple, les estupideses que vulga sense sentir-se ridícul. Us contaré un parell d’anèdotes del poder “estupiditzador” de la comoditat lingüística.
No fa molts anys, la institució per a la qual treballe va participar en una fira del llibre i l’associació de llibrers que l’organitzava ens havia de passar una factura en concepte de lloguer d’instal·lacions. En passar-nos l’esmentat paper (en castellà, per descomptat) vam detectar un error i els vam escriure el següent missatge: “Per favor, indiqueu el número de la factura”. Contestació: “lo sentimos, pero no entendemos catalán.” !!!!
Una altra que em va passar fa poc amb un proveïdor, al qual envie la documentació necessària perquè ens l’emplene per poder gestionar-los els pagaments i quan els arriba, ens escriuen demanant-nos la versió en castellà. Resulta que no la tenim, però com que sí que disposem de versió en anglés els la faig arribar i aprofite per comentar-los que no es preocupen, que poden enviar-me les dades (els les detalle) i jo mateixa emplene el paper. Contestació: “Os lo enviaremos sobre el documento en catalán”. On era el problema, doncs?
Amb tot, el sumum de la prepotència lingüística l’he patit aquest mateix matí, quan després de temps de tenir un problema tècnic al despatx, una de les persones que s’ha encarregat de resoldre-me’l m’ha telefonat per tancar el servei i s’ha dirigit a mi tot el temps dient el meu nom en castellà: Lirios. Quan li he explicat que el meu nom no és aquest, que jo em dic Lliris, ell simplement ha contestat: ¡Qué más dará!
Doncs sí que “dará”: jo vull saber què se sent quan un pot controlar tot el temps la situació sense haver de demanar disculpes o donar explicacions. Jo vull saber què se sent quan un domina les regles del joc perquè domina la llengua de poder, la que no té restriccions. Les prohicions sí que funcionen. Tenen un poder aclaparador i una ombra que s’allarga segles i enfosqueix generacions senceres.
jueves, 3 de febrero de 2011
De puntetes del pupitre a la taula de despatx
No sé si recordeu que fa unes setmanes us explicava que encara podria recitar de memòria el nom de cadascun dels meus mestres. És més, tinc gravada en el cap la bata de quadres rojos que sempre es posava doña Guillermina. L’aspecte impolut del jersei de coll redó de don Fèlix, el mestre de matemàtiques de sisé curs d’EGB. El segell d’or lluentíssim en el dit anular de don Santiago, el mestre de naturals. La imatge de don Rafael, el professor de llengua de vuité, amb un lleuger estrabisme i les ulleretes de cul de got sempre a la punta del nas. Recorde fins i tot l’aspecte, les dèries i el to de veu de tots els meus professors d’institut, que ja no eren ni don ni doña, perquè eren més “col·legues” o, simplement, perquè els anys vuitanta ja començaven a ser uns altres temps.
Ho recordava això l’altre dia, palplantada i indecisa davant d’un expositor ple de cremes facials d’una adrogueria. Compadida de la meua indecisió, se m’acostà una de les dependentes i m’oferí consell. Quan li vaig preguntar si considerava necessari que em procurara una crema antiarrugues, l’amable senyoreta em mirà detingudament uns instants i em contestà: “té vosté un cutis molt lluminós –no sé això què vol dir, potser vaig per la vida fent un efecte bombeta, vés a saber!- Però si està ja en la trentena, s’hauria de comprar un pot d’una primeras-arrugas”. Primeras arrugas! En la trentena? Jo ja vaig amb retard! Fregue perillosament la frontera dels 40, li vaig explicar mentre li arrancava de les mans la crema de l’eterna joventut. “Ah! –exclamà ella molt educadament- Doncs sembla vosté molt més jove!”. Doncs no, guapa, que jo sóc de la generació de la colònia Chispas! Recordeu? “Mi primera amiga, mi primera canción, mi primera colonia... Chispas!”
Fou precisament aquella amiga de l’ànima del començament de l’adolescència qui em va fer pensar en les arrugues, quan fa uns dies, després de quasi vint-i-cinc anys, es posà en contacte amb mi per avisar-me que a finals de febrer el col·legi “El Bracal” de Muro (on vaig cursar l’EGB), celebrarà el sopar de trobada de la nostra quinta. Horror!
Em vaig adonar, llavors, que a penes recorde cap dels meus companys d’escola. Em costava fins i tot recordar-ne els noms. De fet, crec que hi ha ben pocs amics que hagen deixat una intensa petjada emocional en la meua vida. La recorde a ella, Mari Carmen, que se’m va acostar un divendes quan em trobava sola asseguda al pupitre perquè no coneixia ningú i em va preguntar si voldria anar amb ella i les amigues a missa el diumenge al matí, i des de llavors començàrem camí juntes fins que ens separarèm després de l’institut.
Amb un afecte especial recorde el Dani, amb qui vaig compartir pupitre i pati quan tenia quatre anys. L’home –de quatre anys- més guapo del món, el més divertit, el més simpàtic. El centre de la meua vida. I, sabeu? Un dia, quan teníem quinze anys (i en feia deu que no ens véiem), me’l vaig trobar en pub, em vaig acostar a ell i li vaig preguntar si es recordava de mi. Em va dir que no tenia ni la menor idea de qui era jo. Això em va fer pensar que, segurament jo no he sigut una gran amiga de ningú, que es veu que des de ben petita ja se’m veia que el meu havia de ser un món de mestres, que havia de passar ben de pressa del pupitre a la taula de despatx, que probablement passaria de puntetes per la vida dels altres. Un nom a penes recordat. Transparent.
Ho recordava això l’altre dia, palplantada i indecisa davant d’un expositor ple de cremes facials d’una adrogueria. Compadida de la meua indecisió, se m’acostà una de les dependentes i m’oferí consell. Quan li vaig preguntar si considerava necessari que em procurara una crema antiarrugues, l’amable senyoreta em mirà detingudament uns instants i em contestà: “té vosté un cutis molt lluminós –no sé això què vol dir, potser vaig per la vida fent un efecte bombeta, vés a saber!- Però si està ja en la trentena, s’hauria de comprar un pot d’una primeras-arrugas”. Primeras arrugas! En la trentena? Jo ja vaig amb retard! Fregue perillosament la frontera dels 40, li vaig explicar mentre li arrancava de les mans la crema de l’eterna joventut. “Ah! –exclamà ella molt educadament- Doncs sembla vosté molt més jove!”. Doncs no, guapa, que jo sóc de la generació de la colònia Chispas! Recordeu? “Mi primera amiga, mi primera canción, mi primera colonia... Chispas!”
Fou precisament aquella amiga de l’ànima del començament de l’adolescència qui em va fer pensar en les arrugues, quan fa uns dies, després de quasi vint-i-cinc anys, es posà en contacte amb mi per avisar-me que a finals de febrer el col·legi “El Bracal” de Muro (on vaig cursar l’EGB), celebrarà el sopar de trobada de la nostra quinta. Horror!
Em vaig adonar, llavors, que a penes recorde cap dels meus companys d’escola. Em costava fins i tot recordar-ne els noms. De fet, crec que hi ha ben pocs amics que hagen deixat una intensa petjada emocional en la meua vida. La recorde a ella, Mari Carmen, que se’m va acostar un divendes quan em trobava sola asseguda al pupitre perquè no coneixia ningú i em va preguntar si voldria anar amb ella i les amigues a missa el diumenge al matí, i des de llavors començàrem camí juntes fins que ens separarèm després de l’institut.
Amb un afecte especial recorde el Dani, amb qui vaig compartir pupitre i pati quan tenia quatre anys. L’home –de quatre anys- més guapo del món, el més divertit, el més simpàtic. El centre de la meua vida. I, sabeu? Un dia, quan teníem quinze anys (i en feia deu que no ens véiem), me’l vaig trobar en pub, em vaig acostar a ell i li vaig preguntar si es recordava de mi. Em va dir que no tenia ni la menor idea de qui era jo. Això em va fer pensar que, segurament jo no he sigut una gran amiga de ningú, que es veu que des de ben petita ja se’m veia que el meu havia de ser un món de mestres, que havia de passar ben de pressa del pupitre a la taula de despatx, que probablement passaria de puntetes per la vida dels altres. Un nom a penes recordat. Transparent.
miércoles, 19 de enero de 2011
Payopony
PAYOPONY...
Els que em coneixeu des de fa temps sabeu que tinc un grapat de vicis malsans. Els que a penes fa un parell d’anys que em coneixeu, ja deveu haver intuït que d’entre tots aquells vicis, en tinc un especialment perniciós per a la salut psicològica: l’insà costum d’escoltar les converses dels altres! Digue-me tafanera... Tot i que, en fi, ben mirat, escoltar és una manera d’observar les coses petites i senzilles (o no tan senzilles...) que fan que la nostra vida siga com és.
Bé doncs, l’altre dia, a la porta del col·legi dels meus fills, m’acomiadava jo de les meues belles criatures, beneït regal que les terres de Sudamèrica em van fer (ja sabau que són adoptats), quan un home, darrere meu va comentar en un to de veu certament elevat: “¡mucho payopony es lo que hay!”.
En tancar-se les portes del col·legi, aquell home, acompanyat d’un altre, i jo vam començar a caminar en la mateixa direcció. I veges, tu! Ja anava jo tota capficada en la parauleta aquella: payopony. No l’havia escoltada mai i pensava buscar-la al diccionari. Anava, per tant, fent hipòtesis sobre la possible ortografia quan l’home aquell digué: “Por lo menos estaré dos años tranquilo: cobro mi paro y ya veremos. Pero desde luego si no fuera por lo cabrones estos que trabajan por cuatro perras y nos quitan el trabajo a los españoles...” Es veu que “los cabrones” eren els esmentats payoponys, no els empresaris que havien enviat a l’atur l’individu en qüestió.
A l’hora de l’esmorzar em connecte a internet i “sant Google”, en un lloc que s’anuncia sota el títol de “Jergas de habla hispana”, m’informa: Payopony: (sust. Inv. en género despectivo) latinoamericano de aspecto amerindio. Ai! Una onada d’indignació em puja a les galtes: els meus xiquets d’ulls ametllats, pell morena i cabells negríssims son això: Payoponys.
Però no havíem quedat que els espanyols no som racistes (considerar ciutadans de segona els que parlen una llengua minoritària no compta...)? És o no, que els espanyols som tolerants i hospitalaris?
Mire de calmar-me i compadir-me del pobre home que ha perdut la faena. Intente buscar una justificació a les seues paraules: en temps de crisi tots necessitem buscar un culpable... Però per què el color de pell és un estigma? Per què estigmatitza més l’ètnia que, posem per cas, la corbata o la roba cara? Per què no diu “el cabrón de la corbata me paga cuatro perras y encima me echa a la calle”?
Sabeu? Aquell dia, camí de l’escola els meus fills m’explicaven què volíen ser de majors. L’un vol tindre una tenda d’animals i l’altre vol ser cuiner. Supose que aquell home estava a la porta del col·legi perquè hi deu tindre algun fill i em pregunte si aquest xiquet, quan cresca, entrarà en la tenda d’un “sudaca” a comprar el pinso per al gos o si voldrà treballar de cambrer en un restaurant sota les ordres d’un “chef” payopony...
Els que em coneixeu des de fa temps sabeu que tinc un grapat de vicis malsans. Els que a penes fa un parell d’anys que em coneixeu, ja deveu haver intuït que d’entre tots aquells vicis, en tinc un especialment perniciós per a la salut psicològica: l’insà costum d’escoltar les converses dels altres! Digue-me tafanera... Tot i que, en fi, ben mirat, escoltar és una manera d’observar les coses petites i senzilles (o no tan senzilles...) que fan que la nostra vida siga com és.
Bé doncs, l’altre dia, a la porta del col·legi dels meus fills, m’acomiadava jo de les meues belles criatures, beneït regal que les terres de Sudamèrica em van fer (ja sabau que són adoptats), quan un home, darrere meu va comentar en un to de veu certament elevat: “¡mucho payopony es lo que hay!”.
En tancar-se les portes del col·legi, aquell home, acompanyat d’un altre, i jo vam començar a caminar en la mateixa direcció. I veges, tu! Ja anava jo tota capficada en la parauleta aquella: payopony. No l’havia escoltada mai i pensava buscar-la al diccionari. Anava, per tant, fent hipòtesis sobre la possible ortografia quan l’home aquell digué: “Por lo menos estaré dos años tranquilo: cobro mi paro y ya veremos. Pero desde luego si no fuera por lo cabrones estos que trabajan por cuatro perras y nos quitan el trabajo a los españoles...” Es veu que “los cabrones” eren els esmentats payoponys, no els empresaris que havien enviat a l’atur l’individu en qüestió.
A l’hora de l’esmorzar em connecte a internet i “sant Google”, en un lloc que s’anuncia sota el títol de “Jergas de habla hispana”, m’informa: Payopony: (sust. Inv. en género despectivo) latinoamericano de aspecto amerindio. Ai! Una onada d’indignació em puja a les galtes: els meus xiquets d’ulls ametllats, pell morena i cabells negríssims son això: Payoponys.
Però no havíem quedat que els espanyols no som racistes (considerar ciutadans de segona els que parlen una llengua minoritària no compta...)? És o no, que els espanyols som tolerants i hospitalaris?
Mire de calmar-me i compadir-me del pobre home que ha perdut la faena. Intente buscar una justificació a les seues paraules: en temps de crisi tots necessitem buscar un culpable... Però per què el color de pell és un estigma? Per què estigmatitza més l’ètnia que, posem per cas, la corbata o la roba cara? Per què no diu “el cabrón de la corbata me paga cuatro perras y encima me echa a la calle”?
Sabeu? Aquell dia, camí de l’escola els meus fills m’explicaven què volíen ser de majors. L’un vol tindre una tenda d’animals i l’altre vol ser cuiner. Supose que aquell home estava a la porta del col·legi perquè hi deu tindre algun fill i em pregunte si aquest xiquet, quan cresca, entrarà en la tenda d’un “sudaca” a comprar el pinso per al gos o si voldrà treballar de cambrer en un restaurant sota les ordres d’un “chef” payopony...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)