PAYOPONY...
Els que em coneixeu des de fa temps sabeu que tinc un grapat de vicis malsans. Els que a penes fa un parell d’anys que em coneixeu, ja deveu haver intuït que d’entre tots aquells vicis, en tinc un especialment perniciós per a la salut psicològica: l’insà costum d’escoltar les converses dels altres! Digue-me tafanera... Tot i que, en fi, ben mirat, escoltar és una manera d’observar les coses petites i senzilles (o no tan senzilles...) que fan que la nostra vida siga com és.
Bé doncs, l’altre dia, a la porta del col·legi dels meus fills, m’acomiadava jo de les meues belles criatures, beneït regal que les terres de Sudamèrica em van fer (ja sabau que són adoptats), quan un home, darrere meu va comentar en un to de veu certament elevat: “¡mucho payopony es lo que hay!”.
En tancar-se les portes del col·legi, aquell home, acompanyat d’un altre, i jo vam començar a caminar en la mateixa direcció. I veges, tu! Ja anava jo tota capficada en la parauleta aquella: payopony. No l’havia escoltada mai i pensava buscar-la al diccionari. Anava, per tant, fent hipòtesis sobre la possible ortografia quan l’home aquell digué: “Por lo menos estaré dos años tranquilo: cobro mi paro y ya veremos. Pero desde luego si no fuera por lo cabrones estos que trabajan por cuatro perras y nos quitan el trabajo a los españoles...” Es veu que “los cabrones” eren els esmentats payoponys, no els empresaris que havien enviat a l’atur l’individu en qüestió.
A l’hora de l’esmorzar em connecte a internet i “sant Google”, en un lloc que s’anuncia sota el títol de “Jergas de habla hispana”, m’informa: Payopony: (sust. Inv. en género despectivo) latinoamericano de aspecto amerindio. Ai! Una onada d’indignació em puja a les galtes: els meus xiquets d’ulls ametllats, pell morena i cabells negríssims son això: Payoponys.
Però no havíem quedat que els espanyols no som racistes (considerar ciutadans de segona els que parlen una llengua minoritària no compta...)? És o no, que els espanyols som tolerants i hospitalaris?
Mire de calmar-me i compadir-me del pobre home que ha perdut la faena. Intente buscar una justificació a les seues paraules: en temps de crisi tots necessitem buscar un culpable... Però per què el color de pell és un estigma? Per què estigmatitza més l’ètnia que, posem per cas, la corbata o la roba cara? Per què no diu “el cabrón de la corbata me paga cuatro perras y encima me echa a la calle”?
Sabeu? Aquell dia, camí de l’escola els meus fills m’explicaven què volíen ser de majors. L’un vol tindre una tenda d’animals i l’altre vol ser cuiner. Supose que aquell home estava a la porta del col·legi perquè hi deu tindre algun fill i em pregunte si aquest xiquet, quan cresca, entrarà en la tenda d’un “sudaca” a comprar el pinso per al gos o si voldrà treballar de cambrer en un restaurant sota les ordres d’un “chef” payopony...
miércoles, 19 de enero de 2011
viernes, 7 de enero de 2011
L'ànima per una mica de calma
Fa uns anys, en la presentació de no recorde quin llibre, escoltava que Isabel-Clara Simó deia que ella esquinça molts papers perquè no pot evitar escriure cada dia. Fa unes setmanes, a la biblioteca estant, llegia en l'Autorretrat de Mercè Rodoreda una cosa així: "No entenc la gent que diu que escriu cada dia. Jo puc passar mesos sense escriure absolutament res, només mirant els núvols" (cite de memòria). Fa uns dies, el setmanari del diari "El País" publicava entrevistes a un grapat d'escriptors, alguns dels quals (confesse la meua ignorància) no sé ni qui són. La pregunta era única: "¿Por qué escribo?". Les respostes eren molt diverses. La que més em va cridar l'atenció, però, era la de Juan José Millás: "escribo por lo mismo que leo: porque no me encuentro bien."
Hi pense i crec que jo haguera contestat una cosa molt semblant: "Escric per la mateixa raó que llig: perquè no puc dormir..." Tanmateix, com ja deveu haver notat, fa setmanes que no agafe paper i boli ni per a fer la llista de la compra, i l'ordinador tampoc no l'he tocat més que per a mantenir mínimament al dia els assumptes del despatx mentre duraven les vacances. Sabeu què he estat fent? Doncs he plantat llentilles i cigrons amb el Carles C, el meu petit, per estrenar un joc de botànica que va aparéixer sota l'arbre el dia de Nadal. He jugat a les nines amb l'Eulàlia G., i he acompanyat el meu fill major, el Joan C., a passejar el nostre gos Narcís, recuperant així l'amable plaer de caminar sense un rumb determinat, sense cap lloc concret on anar. I, amb "mi Santi" he compartit breus converses sobre política, videojocs i coses de casa i llargs matins de lectura i silencis. Hem aprofitat també per fer plans, no fóra el cas que un dia, per alguna casualitat, aconseguim estalviar i ens poguem permetre aquella lluna de mel que no vam poder fer quan era el moment.
La quotidianitat, en fi, m'ha fet preguntar-me quants anys he passat buscant una mica de normalitat. Pot ser des que tinc ús de raó... Quants anys fa que no escric amb fèrria disciplina com feia abans? Crec que des que va nàixer l'Eulàlia G. i va començar a venir-me més de gust jugar a les nines...
Tinc la sensació que, potser arriba un moment en la vida d'alguns escriptors que ens venem el talent -com qui ven l'ànima al diable- a canvi d'una mica de calma. I, segurament, la nostra venda no té la més mínima importància.
Hi pense i crec que jo haguera contestat una cosa molt semblant: "Escric per la mateixa raó que llig: perquè no puc dormir..." Tanmateix, com ja deveu haver notat, fa setmanes que no agafe paper i boli ni per a fer la llista de la compra, i l'ordinador tampoc no l'he tocat més que per a mantenir mínimament al dia els assumptes del despatx mentre duraven les vacances. Sabeu què he estat fent? Doncs he plantat llentilles i cigrons amb el Carles C, el meu petit, per estrenar un joc de botànica que va aparéixer sota l'arbre el dia de Nadal. He jugat a les nines amb l'Eulàlia G., i he acompanyat el meu fill major, el Joan C., a passejar el nostre gos Narcís, recuperant així l'amable plaer de caminar sense un rumb determinat, sense cap lloc concret on anar. I, amb "mi Santi" he compartit breus converses sobre política, videojocs i coses de casa i llargs matins de lectura i silencis. Hem aprofitat també per fer plans, no fóra el cas que un dia, per alguna casualitat, aconseguim estalviar i ens poguem permetre aquella lluna de mel que no vam poder fer quan era el moment.
La quotidianitat, en fi, m'ha fet preguntar-me quants anys he passat buscant una mica de normalitat. Pot ser des que tinc ús de raó... Quants anys fa que no escric amb fèrria disciplina com feia abans? Crec que des que va nàixer l'Eulàlia G. i va començar a venir-me més de gust jugar a les nines...
Tinc la sensació que, potser arriba un moment en la vida d'alguns escriptors que ens venem el talent -com qui ven l'ànima al diable- a canvi d'una mica de calma. I, segurament, la nostra venda no té la més mínima importància.
jueves, 16 de diciembre de 2010
L'epitafi de la ballarina
Heu de saber que, segurament, quan vosaltres llegireu els fils d'aquesta teranyina jo tindré 38 anys i un dia. Com una condemna. Els que em coneixeu sabeu que m'agrada fer veure que sóc una dona de les del segle XXI: d'aquelles que sap combinar a la perfecció les dues coses més femenines a les quals la vida i la societat ens han abocat, unes vegades amb consentiment i altres per pura inèrcia: portar les regnes d'una família i medrar acadèmicament i laboralment.
Això, com us dic, a la nostra edat s'apropa molt a una condemna. Estem en una etapa de la nostra vida en què els fills -que ens ha tocat tenir biològicament massa tard, si ens hem volgut procurar un cert curriculum- encara són massa petits per a ser autònoms. Una etapa en què els pares, que ens van tindre cap als 25 anys -quan biològicament és més recomanable i socialment era més habitual- comencen a deixar de ser autònoms i necessiten d'un suport i una ajuda que moralment no els podem negar, perquè ells ens han apujat en la vida, ens han regalat uns valors i han lluitat per fer que la nostra llibertat fóra possible en uns temps en què no ho tenien gens fàcil i, a sobre, alguns dels nostres pares, després de criar-nos a nosaltres, encara crien els nostres fills quan a penes els queden forces raonables. Amb tot, la seua pèrdua d'autonomia progressiva és un altre dels reptes que anem assumint les dones del meu temps i combinant-lo amb totes les altres coses que hem de fer per a sobreviure. Malabarismes, a dies, impossibles.
En aquest sentit, com veieu, confessar-nos a nosaltres mateixes que per a la nostra generació de dones "10" els anys també passen i ens deixen petjades més o menys profundes al cor, a l'ànima i, sobretot, a la pell, no és cosa fàcil.
Malgrat tot, he de dir-vos que avui he rebut la felicitació d'aniversari d'un amic a qui aprecie moltíssim i admire quasi als límits de la veneració pel que ha viscut, pel tot el que sap i per la humilitat amb què ho compartix amb mi cada setmana.Em diu: "Ets com una ballarina que ja ha fet 38 voltes al sol. 38 voltes a un estel.". Té més raó que un sant! La veritat és que, puc donar gràcies, perquè he ballat molts balls i només ell, que em sap mirar cor endins,podia adonar-se que les meues passes seguixen un ritme fantàsticament frenètic i privilegiat. Recordeu-ho per al meu epitafi: ja he fet 38 voltes al sol!
Això, com us dic, a la nostra edat s'apropa molt a una condemna. Estem en una etapa de la nostra vida en què els fills -que ens ha tocat tenir biològicament massa tard, si ens hem volgut procurar un cert curriculum- encara són massa petits per a ser autònoms. Una etapa en què els pares, que ens van tindre cap als 25 anys -quan biològicament és més recomanable i socialment era més habitual- comencen a deixar de ser autònoms i necessiten d'un suport i una ajuda que moralment no els podem negar, perquè ells ens han apujat en la vida, ens han regalat uns valors i han lluitat per fer que la nostra llibertat fóra possible en uns temps en què no ho tenien gens fàcil i, a sobre, alguns dels nostres pares, després de criar-nos a nosaltres, encara crien els nostres fills quan a penes els queden forces raonables. Amb tot, la seua pèrdua d'autonomia progressiva és un altre dels reptes que anem assumint les dones del meu temps i combinant-lo amb totes les altres coses que hem de fer per a sobreviure. Malabarismes, a dies, impossibles.
En aquest sentit, com veieu, confessar-nos a nosaltres mateixes que per a la nostra generació de dones "10" els anys també passen i ens deixen petjades més o menys profundes al cor, a l'ànima i, sobretot, a la pell, no és cosa fàcil.
Malgrat tot, he de dir-vos que avui he rebut la felicitació d'aniversari d'un amic a qui aprecie moltíssim i admire quasi als límits de la veneració pel que ha viscut, pel tot el que sap i per la humilitat amb què ho compartix amb mi cada setmana.Em diu: "Ets com una ballarina que ja ha fet 38 voltes al sol. 38 voltes a un estel.". Té més raó que un sant! La veritat és que, puc donar gràcies, perquè he ballat molts balls i només ell, que em sap mirar cor endins,podia adonar-se que les meues passes seguixen un ritme fantàsticament frenètic i privilegiat. Recordeu-ho per al meu epitafi: ja he fet 38 voltes al sol!
jueves, 2 de diciembre de 2010
Paciència de mestra
(Columna publicada al diari "El Punt-Avui" el 2 de desembre)
Supose que deveu recordar que no fa gaires setmanes, des de les pàgines d’aquest mateix diari, Albert Ferrer Orts, en l’article titulat “Als meus mestres” feia un repàs de tots els docents que havien marcat la seua vida tant des del punt de vista acadèmic com fins i tot l’existencial.
Quan el vaig llegir vaig pensar que jo també podria recitar de cor els noms de tots i cadascun dels meus mestres i professors i que segurament van ser la primera i l’últim els que més van marcar la meua manera de veure la vida. La primera, doña Guillermina Bernabeu, perquè em va ajudar a treure’m del tímid cor infantil la por de relacionar-me amb els altres i l’últim, Joaquim Espinós (el meu Mestre amb majúscules, esdevingut després amic i company de misèries literàries), perquè d’ell vaig apredre que la poesia –i la vida- va molt més enllà de la mera interpretació de metàfores.
Bé, doncs els mestres –tant els d’Albert Ferrer com els meus- em venien al cap fa uns dies perquè veig que els docents són professionals cada vegada més vulnerables. Quan vaig a portar els meus fills a escola m’adone que, sense saber-ho ells, esdevenen dianes de rancúnies, mals comentaris i prejudicis diversos; i ells, al·liens al que es parla a la porta de les seues aules estan totalment indefensos de la hipocresia i la covardia d’alguna gent.
Us pose un exemple: hi ha mares i pares de companys de l’Eulàlia G., que ara té tres anys, que s’estan organitzant per queixar-se formalment de la mestra. La primera que tenen els seus fills. Jo, que quasi sempre sóc l’última persona a adonar-se que s’ha creat una polèmica al col·legi, ja fa temps que sospite alguna cosa perquè hi ha una mare que cada matí diu al seu fill: “Tú dime como se ha portado la maestra, que lugo vengo yo y le doy una paliza a la empanadilla esa”. Supose que d’ací a deu anys, quan siga el mateix xiquet qui li pegue la pallissa a “esa empanadilla” o a una altra, la mare es posarà a buscar culpables de la violència de la innocent criatura...
La sospita se’m va confirmar quan vingué la mare-enemiga d’empanadillas a demanar-me opinió sobre la mestra. Jo li vaig dir que trobe que és una mestra molt correcta i que no sé exactament on està el problema. Segons les mares exaltades, problemes es veu que n’hi ha dos: que la mestra “no les hace carantoñas a los niños” i que, “no sé si tu te has dado cuenta pero les habla un valenciano muy cerrado y los nenes no entienden nada.”. Afectuós o no, el tracte, ja us dic, em sembla educat i correctíssim. Ara bé, quant al model de llengua, advertesc a priori que els xiquets no saben valencià i que estan en un programa d’immersió per a aprendre’n. Comente que són xiquets i que no tardaran molt a entendre i a parlar amb normalitat la llengua que els seus pares han triat per a educar-los (en el col·legi dels meus fills encara es pot triar...) i elles m’insisteixen que “el valenciano que habla la maestra es cerrado”. Per a justificar-m’ho es posen a imitar-la entre rialles. Me les escolte amb atenció i quan acaben l’opereta li dic a la primera actriu: “Querida eso no es valensiano serrado. Això són assimilacions vocàliques, un tret dialectal característic d’alguns dels nostres parlars.” S’acaben les rialles i em miren amb cara de tenir la certesa que entre el ramat hi ha una ovella negra i l’acaben de descobrir...
No m’estranya que comencen a llançar-se campanyes per a concienciar de la vulnerabilitat dels docents, com aquella de “Jo també sóc professor”. tot i que no sé si acaben de ser efectives, perquè em sembla que part de la gent a qui van adreçades no té ulls a la cara ni sentit comú. De totes formes, què voleu que us diga? M’agradaria que la mestra de l’Eulàlia G., la primera que té, la que més l’ha de marcar, sabera que “Jo també sóc una empanadilla”.
Supose que deveu recordar que no fa gaires setmanes, des de les pàgines d’aquest mateix diari, Albert Ferrer Orts, en l’article titulat “Als meus mestres” feia un repàs de tots els docents que havien marcat la seua vida tant des del punt de vista acadèmic com fins i tot l’existencial.
Quan el vaig llegir vaig pensar que jo també podria recitar de cor els noms de tots i cadascun dels meus mestres i professors i que segurament van ser la primera i l’últim els que més van marcar la meua manera de veure la vida. La primera, doña Guillermina Bernabeu, perquè em va ajudar a treure’m del tímid cor infantil la por de relacionar-me amb els altres i l’últim, Joaquim Espinós (el meu Mestre amb majúscules, esdevingut després amic i company de misèries literàries), perquè d’ell vaig apredre que la poesia –i la vida- va molt més enllà de la mera interpretació de metàfores.
Bé, doncs els mestres –tant els d’Albert Ferrer com els meus- em venien al cap fa uns dies perquè veig que els docents són professionals cada vegada més vulnerables. Quan vaig a portar els meus fills a escola m’adone que, sense saber-ho ells, esdevenen dianes de rancúnies, mals comentaris i prejudicis diversos; i ells, al·liens al que es parla a la porta de les seues aules estan totalment indefensos de la hipocresia i la covardia d’alguna gent.
Us pose un exemple: hi ha mares i pares de companys de l’Eulàlia G., que ara té tres anys, que s’estan organitzant per queixar-se formalment de la mestra. La primera que tenen els seus fills. Jo, que quasi sempre sóc l’última persona a adonar-se que s’ha creat una polèmica al col·legi, ja fa temps que sospite alguna cosa perquè hi ha una mare que cada matí diu al seu fill: “Tú dime como se ha portado la maestra, que lugo vengo yo y le doy una paliza a la empanadilla esa”. Supose que d’ací a deu anys, quan siga el mateix xiquet qui li pegue la pallissa a “esa empanadilla” o a una altra, la mare es posarà a buscar culpables de la violència de la innocent criatura...
La sospita se’m va confirmar quan vingué la mare-enemiga d’empanadillas a demanar-me opinió sobre la mestra. Jo li vaig dir que trobe que és una mestra molt correcta i que no sé exactament on està el problema. Segons les mares exaltades, problemes es veu que n’hi ha dos: que la mestra “no les hace carantoñas a los niños” i que, “no sé si tu te has dado cuenta pero les habla un valenciano muy cerrado y los nenes no entienden nada.”. Afectuós o no, el tracte, ja us dic, em sembla educat i correctíssim. Ara bé, quant al model de llengua, advertesc a priori que els xiquets no saben valencià i que estan en un programa d’immersió per a aprendre’n. Comente que són xiquets i que no tardaran molt a entendre i a parlar amb normalitat la llengua que els seus pares han triat per a educar-los (en el col·legi dels meus fills encara es pot triar...) i elles m’insisteixen que “el valenciano que habla la maestra es cerrado”. Per a justificar-m’ho es posen a imitar-la entre rialles. Me les escolte amb atenció i quan acaben l’opereta li dic a la primera actriu: “Querida eso no es valensiano serrado. Això són assimilacions vocàliques, un tret dialectal característic d’alguns dels nostres parlars.” S’acaben les rialles i em miren amb cara de tenir la certesa que entre el ramat hi ha una ovella negra i l’acaben de descobrir...
No m’estranya que comencen a llançar-se campanyes per a concienciar de la vulnerabilitat dels docents, com aquella de “Jo també sóc professor”. tot i que no sé si acaben de ser efectives, perquè em sembla que part de la gent a qui van adreçades no té ulls a la cara ni sentit comú. De totes formes, què voleu que us diga? M’agradaria que la mestra de l’Eulàlia G., la primera que té, la que més l’ha de marcar, sabera que “Jo també sóc una empanadilla”.
lunes, 22 de noviembre de 2010
Vols que et rente els plats?
(Columna publicada al diari "El Punt-Avui" el 20 de novembre...)
Fa uns dies llegia un reportatge sobre la dedicació dels homes a les tasques domèstiques, segons el qual el 2009 hi havia 339.000 dedicats íntegrament a aquests menesters. Em quede estupefacta. Per la xifra? Nooooo! Perquè al segle XXI encara és notícia el fet que un home (o tres-cents mil) es dediquen a fer les coses de casa.
No me'n puc estar de portar el reportatge a una de les meues classes per debatre'l. Abans de reportar-vos algunes de les opinions que s'hi van exposar, he de dir-vos que només tinc un alumne, la resta són dones que voregen la trentena d'anys i la majoria vénen a aprendre valencià perquè tenen la intenció d'opositar. Després de llegir el text en veu alta els llance una pregunta simple, que intente plantejar de la manera més neutra possible: “Els vostres marits col·laboren en les tasques domèstiques?” La primera a contestar, una xica de 28 anys, diu: “Clar, el meu home sí que m'ajuda a casa”. Primera errada! Ens ho hem de llevar del cap (i sobretot els ho hem de llevar del cap, a ells): no es tracta d'ajudar, a veure si ho entenem d'una vegada!. Es tracta de col·laborar e-qui-ta-ti-va-ment.
Expose el meu argument i llavors intervé una altra alumna: “Dona, però és que el meu marit és professor de la universitat”. Segona errada! I què, que siga professor?! Hauríem de saber ja que el prestigi de les persones no rau en la professió o en l'èxit acadèmic o professional, sinó en el caràcter i en l'actitud. A més, molts homes arribem a assolir prestigi professional, de vegades, gràcies a almenys dues dones: la mare que els apuja en la infantesa i l'adolescència i la companya que els fa suport en la maduresa.
“Jo pense —diu una altra— que no és culpa seua el fet de no col·laborar a casa tant com convindria, és que l'han educat així”. Ah! Això també ho diuen molts per justificar-se, però jo tinc la sensació que molts no s'ho creuen perquè realment NO els han educat així, sinó que han tingut mares (sobretot els més joves) que els han criat amb la voluntat que siguen persones capaces, homes íntegres que no necessiten de la mà de cap dona que els planxe una camisa o els traga les castanyes del foc. En homes de mitjana edat del segle XXI la manca de col·laboració en les tasques domèstiques no és una qüestió d'educació; és una qüestió de comoditat i de tirar-li barra a l'assumpte: entre l'opció de complir amb les seues obligacions casolanes i la de deixar que els ho facen tot, la tria està clara.
Feu-me cas: quan un home us diga: “Estimada, et rente els plats”? Teniu dues opcions: o li recordeu que ell també embruta plats i per tant, “no ens renta els plats” sinó que “renta plats”; o l'engegueu a pastar fang, perquè si li deixeu creure que us fa un favor, morireu en l'intent de conciliar la vida laboral amb la familiar.
Fa uns dies llegia un reportatge sobre la dedicació dels homes a les tasques domèstiques, segons el qual el 2009 hi havia 339.000 dedicats íntegrament a aquests menesters. Em quede estupefacta. Per la xifra? Nooooo! Perquè al segle XXI encara és notícia el fet que un home (o tres-cents mil) es dediquen a fer les coses de casa.
No me'n puc estar de portar el reportatge a una de les meues classes per debatre'l. Abans de reportar-vos algunes de les opinions que s'hi van exposar, he de dir-vos que només tinc un alumne, la resta són dones que voregen la trentena d'anys i la majoria vénen a aprendre valencià perquè tenen la intenció d'opositar. Després de llegir el text en veu alta els llance una pregunta simple, que intente plantejar de la manera més neutra possible: “Els vostres marits col·laboren en les tasques domèstiques?” La primera a contestar, una xica de 28 anys, diu: “Clar, el meu home sí que m'ajuda a casa”. Primera errada! Ens ho hem de llevar del cap (i sobretot els ho hem de llevar del cap, a ells): no es tracta d'ajudar, a veure si ho entenem d'una vegada!. Es tracta de col·laborar e-qui-ta-ti-va-ment.
Expose el meu argument i llavors intervé una altra alumna: “Dona, però és que el meu marit és professor de la universitat”. Segona errada! I què, que siga professor?! Hauríem de saber ja que el prestigi de les persones no rau en la professió o en l'èxit acadèmic o professional, sinó en el caràcter i en l'actitud. A més, molts homes arribem a assolir prestigi professional, de vegades, gràcies a almenys dues dones: la mare que els apuja en la infantesa i l'adolescència i la companya que els fa suport en la maduresa.
“Jo pense —diu una altra— que no és culpa seua el fet de no col·laborar a casa tant com convindria, és que l'han educat així”. Ah! Això també ho diuen molts per justificar-se, però jo tinc la sensació que molts no s'ho creuen perquè realment NO els han educat així, sinó que han tingut mares (sobretot els més joves) que els han criat amb la voluntat que siguen persones capaces, homes íntegres que no necessiten de la mà de cap dona que els planxe una camisa o els traga les castanyes del foc. En homes de mitjana edat del segle XXI la manca de col·laboració en les tasques domèstiques no és una qüestió d'educació; és una qüestió de comoditat i de tirar-li barra a l'assumpte: entre l'opció de complir amb les seues obligacions casolanes i la de deixar que els ho facen tot, la tria està clara.
Feu-me cas: quan un home us diga: “Estimada, et rente els plats”? Teniu dues opcions: o li recordeu que ell també embruta plats i per tant, “no ens renta els plats” sinó que “renta plats”; o l'engegueu a pastar fang, perquè si li deixeu creure que us fa un favor, morireu en l'intent de conciliar la vida laboral amb la familiar.
viernes, 5 de noviembre de 2010
Petits polítics
(Us deixe la columna del diari "El Punt/Avui" d'aquesta setmana)
He de dir-vos que, d’un temps ençà, veig coses que em fan pensar que la dedicació a la política bé deu requerir una certa formació acadèmica en Ciències polítiques; però crec que és més una qüestió de talent –i de talant- que, de vegades, en algunes persones despunta ja des de ben petits.
M’ho fan pensar les eleccions a Consell Escolar que se celebraran al col·legi dels meus fills d’ací a poc. En aquest sentit, recorde que en els meus temps -fa mil anys, més o menys- en assumptes de participació escolar, com a molt, podíem ser delegats de classe. No me’n puc estar de dir-vos que, ací on em veieu, gran defesora dels procediments democràtics (de vegades), jo sovint era delegada de la meua classe i ho era... A dit! Els mestres solien designar-m’hi sense deixar opció a rèplica, perquè era (almenys ho semblava) bona xiqueta: tranquil·la, callada, responsable i discreta. La primera a assenyalar-me amb el dit va ser doña Ovídia en segon curs de EGB i ja em vaig escarxofar en el meu càrrec fins que vaig arribar a l’institut i l’adolescència i les hormones em van tòrcer el camí.
Ara els xiquets poden arribar molt més lluny: poden formar part del Consell Escolar des de 5é de primària. En aquest curs està el Joan C., el major dels meus cadells, i des de fa uns dies el tinc preocupat perquè els seus companys han començat a fer campanya i ell no té clar a qui ha de votar. Davant tant neguit, li vaig demanar que em portara la propaganda electoral i llavors ho vaig entendre. Us transcric alguns dels eslògans: “A Carla votarás y no te arrepentirás de lo que harás” o “Vota a Laura: tanto si me votas como si no, yo siempre seré tu amiga”. Caram! Deixem de banda el fet que aquestes criatures estan en 5é d’un programa d’ensenyament en valencià i tenen clar que la llengua té un paper fonamental en l’acumulació de vots (llengua majoritària= més vots). Però... I el programa electoral? Què pensen fer aquestes petites aspirants a polítiques per a millorar el funcionament del seu col·legi i la qualitat de vida escolar dels seus companys?
El més sagnant de tot és que el pare d’una d’aquestes canditates (també aspirant a polític, per cert), l’altre dia es vanagloriava de les qualitats diplomàtiques de la seua filla, incapaç de veure el seu discurs buit i la perillosa frivolització de la paraula “amistat”, que en el món polític adult sembla que ja és ben profitosa.
Em fa l’efecte que si les coses i no els ensenyem a fer propostes com cal, hem begut oli: aquests petits polítics demà seran polítics petits: amb els mateixos discursos falaços i buits, amb fosques intencions i ocultes agendes...
He de dir-vos que, d’un temps ençà, veig coses que em fan pensar que la dedicació a la política bé deu requerir una certa formació acadèmica en Ciències polítiques; però crec que és més una qüestió de talent –i de talant- que, de vegades, en algunes persones despunta ja des de ben petits.
M’ho fan pensar les eleccions a Consell Escolar que se celebraran al col·legi dels meus fills d’ací a poc. En aquest sentit, recorde que en els meus temps -fa mil anys, més o menys- en assumptes de participació escolar, com a molt, podíem ser delegats de classe. No me’n puc estar de dir-vos que, ací on em veieu, gran defesora dels procediments democràtics (de vegades), jo sovint era delegada de la meua classe i ho era... A dit! Els mestres solien designar-m’hi sense deixar opció a rèplica, perquè era (almenys ho semblava) bona xiqueta: tranquil·la, callada, responsable i discreta. La primera a assenyalar-me amb el dit va ser doña Ovídia en segon curs de EGB i ja em vaig escarxofar en el meu càrrec fins que vaig arribar a l’institut i l’adolescència i les hormones em van tòrcer el camí.
Ara els xiquets poden arribar molt més lluny: poden formar part del Consell Escolar des de 5é de primària. En aquest curs està el Joan C., el major dels meus cadells, i des de fa uns dies el tinc preocupat perquè els seus companys han començat a fer campanya i ell no té clar a qui ha de votar. Davant tant neguit, li vaig demanar que em portara la propaganda electoral i llavors ho vaig entendre. Us transcric alguns dels eslògans: “A Carla votarás y no te arrepentirás de lo que harás” o “Vota a Laura: tanto si me votas como si no, yo siempre seré tu amiga”. Caram! Deixem de banda el fet que aquestes criatures estan en 5é d’un programa d’ensenyament en valencià i tenen clar que la llengua té un paper fonamental en l’acumulació de vots (llengua majoritària= més vots). Però... I el programa electoral? Què pensen fer aquestes petites aspirants a polítiques per a millorar el funcionament del seu col·legi i la qualitat de vida escolar dels seus companys?
El més sagnant de tot és que el pare d’una d’aquestes canditates (també aspirant a polític, per cert), l’altre dia es vanagloriava de les qualitats diplomàtiques de la seua filla, incapaç de veure el seu discurs buit i la perillosa frivolització de la paraula “amistat”, que en el món polític adult sembla que ja és ben profitosa.
Em fa l’efecte que si les coses i no els ensenyem a fer propostes com cal, hem begut oli: aquests petits polítics demà seran polítics petits: amb els mateixos discursos falaços i buits, amb fosques intencions i ocultes agendes...
viernes, 29 de octubre de 2010
CAMINAR AMB JOAN SOLÀ SOTA LA PLUJA
No sé si aquesta setmana uns arribaran els fils d’aquesta teranyina, perquè supose que les pàgines d’aquest diari s’ompliran d’homenatges a Joan Solà i segurament aniran rubricats per homes i dones que en saben més que jo, que només sóc una més de les treballadores d’oficina de l’Institut d’Estudis Catalans, la treballadora que hi ha més al Sud. Imagine que, com no pot ser d’altra manera, s’haurà de fer una sel·lecció pràctica i assenyada de columnes que volen parlar d’aquest gran senyor de les nostres lletres, i ara mateix possiblement les meues paraules van camí del fons d’algun calaix.
Tot i això, jo no me’n puc estar de dedicar-li un moment al record, perquè, sabeu?, ara fa a penes un any Joan Solà i jo anàvem sota el mateix paraigua camí de l’autobús que havia de portar la Secció Filològica des d’Alacant a Guardamar del Segura. Era migdia a la Seu Universitària i eren molts els membres de la Secció Filològica els que ens havien vingut a visitar. Plovia a bots i barrals i teníem pocs paraigües. Joan Solà i jo ens arreceràrem davall d’un dels paraigües “oficials” de la Seu i, després de felicitar-me per l’organització de l’acte, em va preguntar què era el que més m’agradava del meu treball. Jo li vaig contestar: “Caminar amb Joan Solà sota la pluja.” Uns dies després em va enviar una amable nota per agrair-me l’aixopluc.
Tanmateix, per a mi, com per a molts de la meua generació, Joan Solà era molt més que un home amable: era l’home que va fer que la sintaxi catalana deixara de sonar-nos a física quàntica. Era l’home que ens va fer accessibles conceptes de vegades massa abstractes. Era l’home que sabia posar les paraules justes al que molts pensàvem. Era l’home que ens regalava arguments clars i concisos que ens encoratjaven a sobreviure en un medi siciolingüístic no sempre favorable.
Quan dimecres passat vaig arribar al despatx i em vaig assabentar de la seua mort, mentre penjava a la porta el comunicat que ens havien enviat, les mans em tremolaven i em venia al cap aquell dia de pluja, el seu caminar pausat, la seua conversa mesurada i vaig tindre la certesa que els que ens dediquem per vocació –i convicció- a l’estudi i la normalització de la nostra llengua i hem tingut la sort de créixer i fer camí sota l’aixopluc de les paraules i les idees de Joan Solà, en certa manera, ens acabem de quedar orfes.
Tot i això, jo no me’n puc estar de dedicar-li un moment al record, perquè, sabeu?, ara fa a penes un any Joan Solà i jo anàvem sota el mateix paraigua camí de l’autobús que havia de portar la Secció Filològica des d’Alacant a Guardamar del Segura. Era migdia a la Seu Universitària i eren molts els membres de la Secció Filològica els que ens havien vingut a visitar. Plovia a bots i barrals i teníem pocs paraigües. Joan Solà i jo ens arreceràrem davall d’un dels paraigües “oficials” de la Seu i, després de felicitar-me per l’organització de l’acte, em va preguntar què era el que més m’agradava del meu treball. Jo li vaig contestar: “Caminar amb Joan Solà sota la pluja.” Uns dies després em va enviar una amable nota per agrair-me l’aixopluc.
Tanmateix, per a mi, com per a molts de la meua generació, Joan Solà era molt més que un home amable: era l’home que va fer que la sintaxi catalana deixara de sonar-nos a física quàntica. Era l’home que ens va fer accessibles conceptes de vegades massa abstractes. Era l’home que sabia posar les paraules justes al que molts pensàvem. Era l’home que ens regalava arguments clars i concisos que ens encoratjaven a sobreviure en un medi siciolingüístic no sempre favorable.
Quan dimecres passat vaig arribar al despatx i em vaig assabentar de la seua mort, mentre penjava a la porta el comunicat que ens havien enviat, les mans em tremolaven i em venia al cap aquell dia de pluja, el seu caminar pausat, la seua conversa mesurada i vaig tindre la certesa que els que ens dediquem per vocació –i convicció- a l’estudi i la normalització de la nostra llengua i hem tingut la sort de créixer i fer camí sota l’aixopluc de les paraules i les idees de Joan Solà, en certa manera, ens acabem de quedar orfes.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)