Digna i modèlica celebració

(Columna publicada al diari "El Punt" el 17 de juliol)

No volia parlar-ne més, perquè com us vaig explicar, el futbol no m'acaba de fer el pes. Tanmateix, no me'n puc estar de fer un parell d'anotacions. En primer lloc he de dir que supose que el 95 % de l'Estat, diumenge passat, devia estar veient la famosa final del Mundial. Els que ens vam quedar a contemplar les ciutats buides vam entretenir el temps en diverses activitats. A mi se'm va ocórrer veure un moment el Telediario de la Primera de Televisión Española. Com no podia ser d'una altra manera, la final del Mundial hi era present mitjançant les connexions que feien aquí i allà per mostrar l'eufòria de l'afició. Sabeu quina va ser la primera connexió que van fer? La Plaça d'Espanya de Barcelona! No se'n van estar de dir que un milió de ciutadans hi esperaven el «triunfo de la Roja»... Sabeu quin va ser el primer anunci en acabar-se el Telediario? Doncs el del programa «Españoles en el mundo», que anava unit al de «Destino España». I sabeu quin era el subtítol? «Cataluña»! Destino España: Cataluña. Una programació, al meu parer molt ben estudiada després que milió i mig de catalans, el dia abans van omplir els carrers per reivindicar la seua identitat.
Una altra cosa que em va cridar l'atenció, una vegada aconseguida l'ansiada victòria, va ser la celebració. Per començar, els locutors parlen de com han sabut de defensar de bé els «nostres» jugadors «los colores de la roja». Però el color de la roja n'és un, no? El rojo. És o no? A veure si a partir d'ara ja no és la roja, sinó la «rogigualda»...
Menció a part mereixen les banderes. No havíem quedat que les banderes són draps que dignifiquen els taüts dels que moren en actes heroics en nom de la pàtria? Doncs els jugadors de la Roja ens han ensenyat que tenen aplicacions més lúdiques. Per exemple, el xic asturià que té aspiracions de torero (si jutgem per com celebra els gols...), i que ara vindrà a jugar al Barça, duia la bandera d'Astúries a l'estil capa de Superman. Xavi i Puyol portaven una senyera com si fos un «pareo hawuaià» i Casillas duia la rogigualda a manera de bufanda.
Per cert, els que duien banderes que no eren l'espanyola què ens volien fer veure? Que ells no són tan espanyols com els altres i que juguen al futbol com els mercenaris? No ho sé...
Per últim, no me'n puc estar de fer referència a la capacitat comunicativa dels jugadors, que van demostrar que efectivament en els peus tenen un poder immesurable: peguen potades a la llengua amb la mateixa empenta que els les peguen al baló! No repetiré els discursos (que no em caben en la teranyina), tanmateix sí que faré referència a la màxima final que cridaven tots els jugadors abraçats sobre l'escenari: «¡Os queremos la ostia!!!!!!!». I el públic allà, aborregat, escridassant, embogint d'amiració. Sí senyor! aquesta és la selecció que volen que ens represente a tots. Aquests són els models que volen per als nostres fills?
El millor de tot, però, va ser el colofó: el Manolo Escobar (no sé si havia anat amb el carro o no) cantant allò de «Que viva España». Sí senyor! que viva l'España Cañí!

Legítima llibertat d'expressió

(Columna publicada al diari El Punt el 10 de juliol)

En alguna ocasió ja us he comentat que no m'agrada especialment parlar de qüestions lingüístiques i que no sóc gaire amiga de les manifestacions. Us he dit que des del punt de vista lingüístic sóc una ciutadana creient i devota practicant i que preferisc parlar en la meua llengua amb naturalitat, com qualsevol altre ciutadà que parle una llengua oficial del territori que habita sense necessitat d'haver de passar cap tipus d'estrès ni d'haver de donar cap explicació. Aspire, com és natural, a poder viure amb normalitat.

Tanmateix aquests dies he assistit amb estupefacció i impotència al rebuig al requisit lingüístic que el PP i el PSOE han dut endavant a les Corts. És per això que ara necessite parlar de llengua, perquè aquest acte em fa replantejar-me moltes coses. Us he de dir que durant els últims vint anys (temps que fa que tinc consciència lingüística), he cregut profundament en la Llei d'ús i ensenyament del valencià, tot i que pensava que era, com totes, una llei millorable i que s'haurien de replantejar alguns aspectes.

Els replantejaments han arribat ara, quan, 25 anys després, la llei encara no ha acabat d'aplicar-se en algunes de les seues vessants. És que no hi ha altres problemes realment més greus en la societat valenciana en què centrar esforços polítics? No hi ha un nivell de corrupció en les classes dirigents que put a merda? No hi ha xiquets en barracons en lloc d'estar en aules mínimament dignes? No hi ha carrers plens de pobres? No hi ha un sistema sanitari qüestionable? No hi ha manca de places als menjadors escolars?

Un dels arguments que s'han aportat en favor del rebuig del requisit lingüístic és que «imposar» una llengua crea crispacions. I dic jo, no és imposar una llengua —l'altra— negar la possibilitat de ser atesos en valencià pels funcionaris si així ho volem? El que passa és que en aquest cas la crispació es crea en un grup molt minoritari, clar. Com és que cap dels polítics que mou les cordes de la nostra vida no ha pensat que la solució contra la crispació no passa per desprotegir més encara la llengua minoritzada, sinó per facilitar-ne l'ensenyament? No cal obligar ningú que parle valencià, només que l'entenga. Tots tenim clar que la llibertat d'expressió és un dret fonamental. Però, clar, jo també vull gaudir d'aquest dret. El podré seguir tenint a partir d'ara?

Fa poc, un amic militant convençut d'EU (que al meu poble fa una tasca política titànica veritablement admirable) em va dir que els seus plantejaments polítics es fonamentaven en el fet que els problemes de la classe treballadora són els mateixos en totes les Comunitats. Hi estic parcialment d'acord. El meu amic, però, s'oblidava que en la nostra Comunitat els treballadors tenim un problema afegit: no podem desenvolupar el nostre treball en la nostra llengua. I què? Doncs que cansa haver d'estar contínuament demanant perdó per una cosa que ens és (era?) legítima: expressar-nos en una llengua oficial. Fins ara teníem el suport de la LUEV. A, partir d'ara, però, qui ens fa suport?

Des que vaig llegir la notícia em sent vulnerable, insegura i totalment desprotegida, perquè en el fons —o no tan en el fons— la modificació de la llei implica la desprotecció del meu dret a la llibertat d'expressió. Jo no entenc de lleis, però, si ara vull comunicar-me amb un funcionari que no entén el valencià, estic obligada a canviar de llengua? I si m'hi negue estaré cometent un delicte?

El bilingüisme és una situació totalment antinatural, o com diu la periodista Patricia Gambacho, un accident de la història. Fins ara els uns i els altres ens havíem esforçat per dissimular-ne les cicatrius. Tanmateix, ara sembla que l'esforç és només unilateral... En fi, açò de les llengües en contacte, del conflicte lingüístic, és un poc com les parelles malavingudes: Si no ens entenem, potser hauríem de pensar en el divorci.

Apàtrides

(Columna publicada al diari "El Punt" el 8 de juny)

Comence a filar aquesta teranyina abans que s'acabe el mundial de Sud-àfrica. Tot i que reconec que el futbol deu tenir coses bones, com per exemple, la possibilitat de treure criatures de la més pura misèria i fer-los guanyar diners a cabassades (tants que fins i tot alguns, després es poden permetre el luxe de comprar-se tot el que volen, inclús fills...), a mi no m'agrada en absolut, m'avorreix sobiranament i no m'interessa qui guanye o qui perda un partit. De fet, quan alguna vegada he vist un partit, sempre he acabat amb una certa sensació de llàstima pel pobre equip que perdia, fóra el que fóra. Deu ser que sempre he sentit una profunda solidaritat amb als perdedors en tots els aspectes de la vida...

És per això que a no sé quantes jornades que s'acabe el famós mundial ja estic farta de futbol i dels efectes col·laterals que ens fa patir als que no ens agrada. No parle solament de l'escàndol que munten dotzena i mitja de veïns aborregats al bar del cantó cada vegada que Villa marca un gol i a ells se'ls ompli la boca d'«España». No parle tampoc dels balcons adornats des de fa setmanes amb les banderes d'Espanya (tinc un veí que no ha tingut cap vergonya de penjar-ne una amb l'aguilot i tot, que es note bé que fer suport a una selecció va molt més enllà d'un simple esport...). Això no té gran importància. De fet, ja ho deia La Polla Rècords: «las banderas no són més que trapos de colores» i ja ho he dit jo en alguna altra ocasió: en el fons, les banderers només serveixen per cobrir els taüts dels que moren en nom d'una pàtria...

Vull referir-me doncs, a la quantitat de ximpleries que he hagut d'escoltar sobre la nostra identitat, aprofitant l'avinentesa del futbol, acompanyada de la sentència del TC sobre l'Estatut. Va haver un que em va fer broma dient-me que els apàtrides no podíem veure el partit de dissabte passat. Ni falta que ens fa! De fet, mira, em van venir ganes d'animar Paraguai, posats a fer suport, els més febles em semblaven una bona opció. Els altres ja han guanyat moltes batalles...

No era més que un partit de futbol, no? Doncs no: era molt més, perquè quan vaig fer la broma que m'alegraria que guanyara Paraguai, algú per qui tinc gran respecte i profunda admiració va dir una cosa així com «S'ha de veure com sou els nacionalistes de merda:» No m'agraden les etiquetes i més si van impregnades de merda. Tanmateix, el comentari en qüestió em fa plantejar-me una pregunta: per què «la merda» ens la mengem els nacionalistes que no anem amb «la roja», els que no estem legitimats per un text constitucional i per una selecció de futbol que va a Sud-àfrica? Potser és que tots som nacionalistes, només és qüestió de saber seleccionar bé l'equip on vols jugar.

Al fum de les Fogueres

(Columna publicada al diari "El Punt" el 30 de juny)

Si un dia haguéreu de compartir amb mi taula i festa, us adonaríeu que els esdeveniments socials em superen. Una taula al voltant de la qual s'apleguen més de sis persones ja em pareix un excés, em sent totalment desubicada, atabalada i incapaç de mantindre una conversa mitjanament intel·ligent, més encara si al costat hi ha altres taules plenes amb gent que conversa —normalment a crits— animada pel bon beure i el bon menjar.
No parlem doncs de quin és l'estat d'ànim que em produeixen les festes multitudinàries com les que acabem de patir a Alacant: les famoses Fogueres de Sant Joan. No negaré que els que hi participen, s'ho deuen haver passat d'allò més bé, com és natural. Tanmateix, els que hem de treballar mentre els altres estan de festa, hem hagut de patir embussos i desviaments de trànsit i retards i pèrdues de temps intolerables.
Tot i això, no puc negar que, malgrat la meua aversió a aquestes (i altres) festes, hi ha algunes coses que em desperten una gran curiositat. Per exemple: Quina gràcia té veure desfilar en plena calorassa del migdia un grup de persones en el qual hi ha més músics que gent disfressada (perquè no deixa de ser una disfressa...) amb el vestit d'alacantina?
Tampoc hi acabe de veure on està la diversió en el fet d'amuntegar-se entre centenars de persones acalorades, suades, algunes begudes, a quasi trenta graus a la «Plaza de la Estrella» (ara, segons resa a les marquesines dels autobusos, ja no és ni la Plaça dels Estels ni tan sols «Luceros»...) a escoltar petardades eixordadores.
Una cosa que sí que em fa una gràcia especial són les tanques que protegeixen gran part dels monuments foguerers, perquè a veure, no havíem quedat que tot i que tant les Falles com les Fogueres coincideixen amb festes paganes (l'equinocci de primavera les unes i el solstici d'estiu les altres) i amb festes religioses (Sant Josep aquelles i Sant Joan aquestes), les unes i les altres no tenen res a veure? Les fogueres no són falles, d'acord. Aleshores perquè protegeixen els monuments amb tanques de «arroz la fallera»(el preferido de les valencianos!)? D'això se'n diu ironia!
I una cosa que em trenca el cor, no com a professora de llengua, sinó com a una simple ciutadana lingüísticament creient i devota practicant: per què segueixen escrivint faltes d'ortografia en valencià en els cartells de fogueres? Doncs perquè realment les fogueres no són de tots ni per a tots. Les fogueres són per a aquells que encara pensen que el valencià és només una llengua d'anar per casa (en espardenyes i bata de «boatiné»).

L'Orde 47/2010 de 28 de maig de 2010: les dones a criar.

(Columna publicada al diari "El Punt" dimarts 22 de juny)

Supose que ja us he dit més d'una ocasió que part del meu treball consisteix a gestionar paperassa. En les últimes setmanes (ho deveu haver notat pel silenci...) he estat immersa en un mar de papers als qual havia de donar eixida. Tan immersa que, havent treballat més temps del que em corresponia, m'he vist «obligada» a agafar dies lliures. Com que podia triar les jornades que m'anaren bé, he mirat de buscar-ne unes en què tinguera alguna cosa important a fer (perquè demanar dies lliures per a no fer res, em feia mala consciència): matricular els meus fills al menjador del col·legi.

La vida, de vegades té aquestes coses tan idiotes: descanse d'una paperassa per naufragar i ofegar-me en la paperassa que em demana l'administració perquè els meus fills puguen ser atesos al menjador escolar. Papers que, per cert, l'administració ja té perquè me'ls demana tots els anys i perquè, de fet, en alguns casos, és l'administració mateixa qui me'ls proporciona.

Jo, complidora i disciplinada com sóc, comence a fotocopiar llibres de família, a sol·licitar certificats d'empresa, a redactar declaracions jurades, a demanar als respectius pares de les meues criatures que facen el favor de proporcionar-me la documentació que els demane, a recollir-la... I entre viatget i viatget de finestreta en finestreta, se m'ocorre llegir-me l'Orde 47/2010 de 28 de maig de la Conselleria d'Educació per la qual es regula el servei de menjador dels centres educatius no universitaris de titularitat de la Generalitat. I què m'hi trobe? Doncs que l'apartat C del punt 4, que regeix els criteris d'admissió, no té desperdici: podrà gaudir del servei de menjador «l'alumnat els dos progenitors del qual treballen.» Sembla lògic, no?

Tanmateix, això em fa plantejar-me un parell de coses. Per una banda, en un moment econòmic en què molta gent a anat a parar a l'atur, l'apartat C del punt 4, suposarà a partir d'ara que si ets dona i estàs aturada ja no podràs buscar treball perquè hauràs d'anar a buscar el teu fill al col·legi, donar-li a dinar i tornar-lo a dur a escola?

Per una altra banda, si ets una dona relativament jove, acadèmicament preparada, que has aturat la teua carrera professional per tindre cura dels primers tres anys del teu fill i ara que el tens escolaritzat vols reprendre la teua activitat laboral, ja no podràs fer-ho perquè també has de donar a dinar el teu fill?

Sabeu? L'Orde 4/2010 de 28 de maig resa en les primeres línies: «la societat valenciana reclama cada vegada més l'esforç de les administracions públiques per a facilitar l'accés a l'educació i que s'establisquen mesures que afavorisquen la conciliació de la vida laboral amb la familiar, de manera que es facilite la incorporació d'hòmens i dones al món del treball en igualtat de condicions». Martingales! Les dones a criar! Això és el que, en el fons vol dir l'Orde.

Temps de qualitat vs pares de qualitat

(Columna publicada al diari el Punt el 21 de maig)

De vegades tinc la sensació que vivim immersos en un món de mentides que ens diem a nosaltres mateixos (i als altres) per no veure la quantitat de temps que perdem en coses estúpides, les hores i hores que dediquem a guanyar diners per a invertir-los després en els objectes més absurds i les activitats més insensates. Ens les diem mirant a la cara als nostres fills. Mirant-los sense veure'ls.

Moltes de les persones de la meua generació (una generació —no cal dir-ho— la mar de preparada, competent i competitiva), quan arriben a casa a la nit (sobretot els homes, encara...) ja no veuen els fills desperts, no saben què han dinat al menjador del col·legi, ni quins cromos han canviat durant l'hora del pati amb els amics, ni que ara és època de jugar a la trompa i que aviat arribarà la de jugar a la goma.

No saben, potser, que el seu fill ahir no va acabar el deure i que avui la mestra l'ha deixat sense esbarjo. I que això ja fa temps que passa. I si ho saben, segurament, demanaran al fill que mantinguen una conversa (perquè ens agrada pensar que parlem amb els fills): «Vine ací que hem de parlar...» Com si els xiquets foren capaços de mantindre converses adultes! Després de la conversa arribaran a un tracte: tu fas el deure i després jo... I el fill, que no és idiota, sabrà que l'única manera que té que el papa o la mama recorden que existeix i que tenen un compromís amb ell és no fer el deure, encara que després parlem amb ell o fins i tot el castiguem.

Els aparquem amb els avis, amb les tietes, amb les mares de l'amigueta, amb una veïna si cal, perquè hem d'assistir a un congrés, perquè és clar, ens hem de reciclar per poder ser més competents i més competitius, els deixem amb qui siga, perquè hem d'anar a la piscina, al gimnàs o a fer un curs de feng-shui o del que siga, perquè, clar, nosaltres també ens hem de cuidar i hem de dedicar-nos temps; els busquem una bona cangur perquè els cuide mentre nosaltres treballem més per a guanyar més diners...

I encara tenim la barra de dir-los que ho fem per ells, que si el papa o la mama treballen i, a més es cuiden, tot anirà bé: podrem anar de vacances, podrem comprar més coses... I ens diem a nosaltres mateixos que el que importa és que els dediquem «temps de qualitat». Val més una hora... Mentida!

Sabeu una cosa? Els xiquets no entenen de temps. Els xiquets necessiten temps per a expressar-se. No ens diran en una hora de circ, de parc, de cine o de futbol (per molta qualitat que tinga) que estan molestos amb nosaltres perquè no ens ocupem d'ells o que estan preocupats perquè un dels companys es burla d'ells o que els angoixen les divisions de dues xifres...

No podem decidir quin serà el temps de qualitat que els dedicarem quan a nosaltres ens vaja bé i esperar que justament en aquell moment el nostre fill ens diga que no li agrada la classe de ball, que només hi va perquè va Meritxell i que resulta que Meritxell està enamorada d'Andreu. Són ells els que decidiran quin és el moment adequat per a dir-nos que no acaben els deures perquè no els agrada fer-los amb l'àvia mentre veuen la telenovel·la de torn. No ens diran el que és evident: que ells amb qui volen estar és amb nosaltres.

La mentida del «temps de qualitat», però, ens va molt bé com a bena que ens impedeix veure que nosaltres som uns pares d'una qualitat més que discutible... I cecs com estem, som incapaços de canviar les coses que ens impedeixen dedicar-los el temps que necessiten: si no tot, sí com més millor.

La butaca 004200

(Columna publicada al diari "El Punt" el 13 de maig)


Potser alguns de vosaltres, llegint entre els fils d'aquesta teranyina, heu endevinat que m'agraden les persones grans. No tinc cap amic que tinga menys de 46 anys i, de fet, alguns dels amics que més aprecie i més valore freguen ja la seixatena. Potser això em passa perquè, en el fons, jo sóc més gran que aquella imatge que em retorna l'espill cada matí.
O, potser, això em passa perquè tenir-los a ells a prop em fa la sensació de viure una mica més, de viure una altra vida a través del seu passat. De fet, crec que a les persones, en el fons, les estimem per tot el que han viscut, per tot allò que els ha fet ser com i qui són, perquè el seu temps viscut sense nosaltres ens aporta experiències que mai no tindrem; i quan el futur és l'únic que tenim i ens adonem que va fent-se una mica més curt cada dia que passa, tenir amics grans, arrapar-te al seu passat i a la seua experiència, et fa sentir que tens una vida llarga.
També deveu haver endevinat que m'agraden els llibres vells, perquè la pols acumulada i la grogor del pas del temps em donen calma, perquè l'olor dels anys se'm fica narius endins i em fa tenir la certesa que malgrat que ens pensem que res no és per sempre, hi ha coses, hi ha històries, que duren molt.
I com les persones grans i els llibres de pàgines grogoses, m'agraden també les cases velles. Al centre de Sant Vicent del Raspeig n'hi ha dues o tres que no me'n puc estar d'admirar cada vegada que isc de casa a passejar. De vegades, fins i tot, si he d'anar a un lloc o a un altre, force el recorregut per passar per davant d'alguna d'elles. Dilluns passat, per exemple, quan anava a la Ràdio a gravar un dels meus «Moments Literaris», vaig passar per una que hi ha al Carrer «Ancha de Castelar».
Aquell dia, que ens va eixir, per cert, plujós i amb un vent glaçat, malgrat la primavera, la casa estava envoltada de màquines que envestien les parets sense compassió. N'havien arrancat les finestres i amb una pala treien «brossa» a cabassades i la tiraven en un contenidor. El vent va segrestar del contenidor una pàgina d'algun llibre esgarrat que devia haver entre tot el que tiraven.
Hi vaig córrer al darrere per veure de quin llibre procedia, però el vent la va arrossegar carretera enllà i no la vaig poder agafar. Quan girava cua, en va vindre als peus una entrada de cinema: la butaca 004200 del Cine Principal, un cine, que segons m'han dit, va tancar fa quasi cinquanta anys. La vaig agafar i la vaig ficar entre les pàgines de La Rosa Quotidiana de Joan Valls, que era el llibre que pensava presentar en aquells «Moments Literaris» de Ràdio Sant Vicent.
Ara mire aquella entrada i veig que qui la va comprar no va anar a veure cap pel·lícula perquè està sencera. Potser penseu que aquella persona va arribar tard a la sessió i no la va gastar. Jo, però, crec que l'entrada guarda algun desencís, perquè el cas és que qui la va comparar (que ara, si és viu, serà segurament una persona molt gran) la va voler conservar.
Potser, amb l'entrada, va amagar alguna pena aixafada entre les pàgines d'un llibre -ara esguerrat-, que unes màquines han llançat a la brossa. Ara, però, jo guarde aquella pena secreta entre els versos de Joan Valls; i la pena i el secret del desconegut propietari de la casa vella encara han de durar uns anys més.