(Avui tenim ració doble)
Sabeu? De vegades, quan sé que no em miren, m'agrada observar els meus fills; i amb no poca nostàlgia, m'adone que, almenys els dos majors, s'han fet ja grans.
Fixeu-vos que, no fa molts dies vaig saber que ja no sóc l'actriu principal de la funció del Joan C., que ja té quasi deu anys i l'altra nit em va confessar que li agrada una xica!
Durant tots aquest anys jo era la protagonista de la seua història i ara em toca fer el paper secundari... Déu ens guard dels amors tan prematurs! N'està tan emocionat que no vull ni pensar (ja sabeu que no sóc precisament «la alegría de la huerta») que després del primer amor sempre ve el primer desengany...
El cas és que ara que comencen a no necessitar-me per a tot, em recorde a mi mateixa quan encara no els tenia però sabia del cert que volia ser més mare que cap altra cosa en el món i mentalment em feia una mena de llibre d'instruccions (com qui fa la llista de la compra) sobre com els havia d'educar, perquè a mi m'agrada sentir que controle la meua vida —i entre vosaltres i jo: també la dels altres!—.
Una de les propostes que em feia és que els meus fills no celebrarien allò de Papa Noel; que nosaltres, a casa, celebraríem el dia dels Reis Mags, com tota la vida. Tanmateix, quan va arribar el Joan, sota l'excusa de «com explique jo al meu fill que Papa Noel porta regals per als altres xiquets i per a ell no?», vaig entrar iremeiablement en l'espiral consumista contra la qual havia «despotricat» tant.
Ara que ja té nòvia, ja sap també que els regals els compre jo i que això dels Reis i del pare Noel és un invent (i un despropòsit) i enguany m'ha fet una llista modesta de tot el que vol i, a més, ha alliçonat els germans amb la màxima de «Carles i Eulàlia, feu-me cas: no us demaneu res que coste més de 30 €, perquè els Reis no us ho portaran.» Els altres, però, tenen clar que ni els Reis ni el Pare Noel han de pagar res, perquè els seus servents —Carles C. dixit— fabriquen els joguets.
Bon raonament, sí senyor! Els cas és que ara, quan file aquesta columna encara queden un parell de dies per a Nadal i una dotzena per a Reis i les jogueteries ja estan plenes de prestatgeries buides i de gent boja penjada del telèfon al crit de: «M'havies dit Gormitti o Backugan?» o «Escolta quin és exactament el joc de la Hanna Montana que vol la nena? És que només queda el de...» o «Ha de ser un Nenuco? N'hi ha una altra nina la mar de guapeta que costa la meitat...»
Jo encara no he pogut comprar res, perquè tot i que els joguets que s'han demanat els meus cadells no són molt cars, ells en són molts i jo, modesta treballadoreta d'oficina, encara no he cobrat la paga extra.
Abans d'acabar de filar-vos aquesta columna ja enfile l'agulla per brodar una mentida reeixida per al Carles i l'Eulàlia, que a penes entenen de diners. No sé si els valdrà l'excusa que els «servents» del Pare Noel (perquè per a Reis ja haurem cobrat...) han decidit fer la revolució i s'han posat en vaga per demanar un sou digne perquè construir —sense cobrar— un grapat de joguets estúpids i caríssims per a una manada de xiquets capritxosos, idiotitzats per una tele que els diu quina marca de nina els ha d'agradar i consentits i maleducats per uns pares que els aparquen en el sofà de cara als anuncis i els ho permeten i els ho compren tot... Això... això no és vida ni res, ni tan sols per a un «servent» del Sant Claus aquell, que ja podia treballar un poc més, que amb la panxa que fa un dia li donarà un infart! I la gent en crisi!
lunes, 28 de diciembre de 2009
Integrats
(Columna publicada al Punt digital el 23 de desembre. La penge ara perquè, com us deveu pensar he passat els dies grans de festa nadalenca entre els fogons i el rentaplats!)
No sé si alguna vegada us he explicat que, a mi, quan estudiava Filologia Catalana el que m'interessava de veres eren els versos. La resta de matèries les anava estudiant i treballant —m'ho confesse!— amb un interés relatiu, més per «salvar els mobles» de la manera més digna possible que per cap altra cosa.
La vida, però, plena de sorpreses i paradoxes, acabada la carrera, em va portar per unes sendes ben allunyades dels versos i ben properes a la llengua que «malvivim» cada dia. Així doncs, és ara quan experimente i recupere idees i coneixements que els meus savis professors del departament de filologia catalana de la Universitat d'Alacant, intentaven fer-me entendre.
Una de les idees (recuperades de l'oblit de qui ha complit amb l'expedient) que he recordat i que he experimentat aquests dies és el fet que la llengua és un element d'integració. Això jo ja ho sabia, perquè, filla de pares valencianoparlants convençuts i «practicants», vaig passar la meua infantesa per terres de Castella...
Tanmateix, aquesta que us escriu, aquest cap de setmana ha fet servir la llengua (la meua llengua, no la majoritària!) per a integrar-se. Això és la bomba! Sobretot per a algú que, com jo, sobreviu (malviu) en valencià en aquestes contrades del turístic i «cosmopolita» Sud.
Com us dic, divendres passat, com el famós Labordeta, em vaig calçar les botes de muntanya, em vaig carregar la motxilla als muscle i bastó en una mà i, en l'altra, mi Santi, vaig recórrer la Vall de Laguard. He de dir-vos que mai no hi havia estat i que, per comentaris que havia escoltat ací i allà, tenia la visió que allò estava ple d'anglesos i alemanys i pensava que l'espanyol devia ser la llengua vehicular comuna de les converses entre els locals i els forasters.
Tanmateix, quina sorpresa quan, a Fleix estant, vam tenir gana i vam anar a l'únic bar del poble a sopar: la carta (faltes d'ortografia a banda) estava en valencià! El «baejo» em robà el cor a cop d'una ben genuïna pèrdua de d intervocàlica i no sé si pèrdua de la a inicial causada per una possible assimilació a l'article (no sé si el doctor Colomina, que em va fer classe de gramàtica històrica, em donaria per vàlid l'argument...).
Qüestions gramaticals a banda, el que de veres va ser un goig va ser la reacció de la gent del bar en veure que mi Santi i jo, gustosos sempre d'esmolar la llengua i compartir cervesetes amb qui tinga ganes de fer-la petar, compartíem amb ells idees i llengua. El rogle del taulell de l'Anouer (així es deia el bar), de manera quasi imperceptible, va anar obrint-se a poc a poc fins que al segon platet de «baejo» hi estàvem totalment integrats. Talment com a casa nostra. Més fins i tot...
No sé si alguna vegada us he explicat que, a mi, quan estudiava Filologia Catalana el que m'interessava de veres eren els versos. La resta de matèries les anava estudiant i treballant —m'ho confesse!— amb un interés relatiu, més per «salvar els mobles» de la manera més digna possible que per cap altra cosa.
La vida, però, plena de sorpreses i paradoxes, acabada la carrera, em va portar per unes sendes ben allunyades dels versos i ben properes a la llengua que «malvivim» cada dia. Així doncs, és ara quan experimente i recupere idees i coneixements que els meus savis professors del departament de filologia catalana de la Universitat d'Alacant, intentaven fer-me entendre.
Una de les idees (recuperades de l'oblit de qui ha complit amb l'expedient) que he recordat i que he experimentat aquests dies és el fet que la llengua és un element d'integració. Això jo ja ho sabia, perquè, filla de pares valencianoparlants convençuts i «practicants», vaig passar la meua infantesa per terres de Castella...
Tanmateix, aquesta que us escriu, aquest cap de setmana ha fet servir la llengua (la meua llengua, no la majoritària!) per a integrar-se. Això és la bomba! Sobretot per a algú que, com jo, sobreviu (malviu) en valencià en aquestes contrades del turístic i «cosmopolita» Sud.
Com us dic, divendres passat, com el famós Labordeta, em vaig calçar les botes de muntanya, em vaig carregar la motxilla als muscle i bastó en una mà i, en l'altra, mi Santi, vaig recórrer la Vall de Laguard. He de dir-vos que mai no hi havia estat i que, per comentaris que havia escoltat ací i allà, tenia la visió que allò estava ple d'anglesos i alemanys i pensava que l'espanyol devia ser la llengua vehicular comuna de les converses entre els locals i els forasters.
Tanmateix, quina sorpresa quan, a Fleix estant, vam tenir gana i vam anar a l'únic bar del poble a sopar: la carta (faltes d'ortografia a banda) estava en valencià! El «baejo» em robà el cor a cop d'una ben genuïna pèrdua de d intervocàlica i no sé si pèrdua de la a inicial causada per una possible assimilació a l'article (no sé si el doctor Colomina, que em va fer classe de gramàtica històrica, em donaria per vàlid l'argument...).
Qüestions gramaticals a banda, el que de veres va ser un goig va ser la reacció de la gent del bar en veure que mi Santi i jo, gustosos sempre d'esmolar la llengua i compartir cervesetes amb qui tinga ganes de fer-la petar, compartíem amb ells idees i llengua. El rogle del taulell de l'Anouer (així es deia el bar), de manera quasi imperceptible, va anar obrint-se a poc a poc fins que al segon platet de «baejo» hi estàvem totalment integrats. Talment com a casa nostra. Més fins i tot...
martes, 15 de diciembre de 2009
CONTRAURE
(Columna publicada al diari "El Punt" el 15 de desembre)
Mira que la llengua, de vegades ens depara sorpreses que, almenys a mi, ens deixa perplexos. Ho pensava anit quan després d’haver passat una malaltia que vaig contraure fa uns dies, m’asseia al sofà amb mi Santi i feia una cosa que poques vegades em permet a mi mateixa (un poc per cansament, un molt per avorriment): veure la tele!
El meu cònjuge i company de misèries té un defecte: és un obsés dels noticiaris (va empalmant-los l’un darrere de l’altre i té controlat quan comencen els esports en una cadena per passar a l’altra a seguir veient notícies). A mi, m’agrada estar ben informada, però arriba un moment que el ritme del seu zapping em fa venir una mica de mal de panxa. A més, acabades totes les notícies, li agrada “desconnectar” amb dos programes d’humor (un d’ells, per cert, relacionat amb les notícies!): El Intermedio de La Sexta i El hormiguero, crec que de Cuatro. Aquest darrer programa era el que véiem anit quan em vaig deixar caure en el sofà i quan vaig caure també en el fet que usem el mateix verb per contraure una malaltia que per contraure matrimoni: Paradoxes de la vida!
Jo, si no hagués contret cap malaltia, aquests dies no m’haurIa posat davant la tele perquè normalment no la veig: tinc massa faena i massa coses en el cap i massa llibres per llegir com per concentrar-me en una pantalla. I si no hagués contret matrimoni no m’hauria deixat caure en el sofà buscant la companyia de mi Santi. Aquest dos fets tan simples, van fer que ahir m’empassara un formidable formiguer de tipos machotes que pretenen ser “progres” o que van d’això, però que es riuen a cor que vols d’algunes coses de dones. No sé si vau veure el programa. Un dels convidats era Jesús Calleja, gran aventurer i anit, també, “machote de pro”. Hi va anar per publicitar un nou programa: Desafio en el Himalaya, en el qual participaran 6 persones no experiementades en els esports de risc (un “reality show” del muntó?). Crec que no ho van dir, però m’imagine que hi aniran tres homes i tres dones. Però, ai las! La gràcia es veu que la fan solament les dones. L’aventurer va contar dues anècdotes. La primera la protagonitza una de les participants: que va posar 34 bragues a la maleta i li van haver de dir que havia de contraure l’equipatge, que no en podia portar més de quatre. Les quatre bragues van donar corda i riures per a estona. Es veu que els homes estaven ben informats del nombre de calçotets que hi podien dur. L’altra anècdota correspon a una de les dones que acull els aventurers a l’Himàlaia i que, veient-los tan nets, es despulla i els denamana que la netegen i l’endrecen com van ells. La nuesa de la dona també va fer molta gràcia.A mi, sincerament, l’estupidesa il·limitada de dues persones que se suposa formades i viatjades, com Pablo Motos i Jesús Calleja em va posar malalta. Però, clar, si ho mirem de prop, tant l’un com l’altre fan programes d’homes: amb uns equips de col·laboradors (almenys visibles) amb més homes que dones i m’imagine que amb un públic majoritàriament masculí. Així, és fàcil que facen gràcia unes simples i quotidianes bragues.
Mira que la llengua, de vegades ens depara sorpreses que, almenys a mi, ens deixa perplexos. Ho pensava anit quan després d’haver passat una malaltia que vaig contraure fa uns dies, m’asseia al sofà amb mi Santi i feia una cosa que poques vegades em permet a mi mateixa (un poc per cansament, un molt per avorriment): veure la tele!
El meu cònjuge i company de misèries té un defecte: és un obsés dels noticiaris (va empalmant-los l’un darrere de l’altre i té controlat quan comencen els esports en una cadena per passar a l’altra a seguir veient notícies). A mi, m’agrada estar ben informada, però arriba un moment que el ritme del seu zapping em fa venir una mica de mal de panxa. A més, acabades totes les notícies, li agrada “desconnectar” amb dos programes d’humor (un d’ells, per cert, relacionat amb les notícies!): El Intermedio de La Sexta i El hormiguero, crec que de Cuatro. Aquest darrer programa era el que véiem anit quan em vaig deixar caure en el sofà i quan vaig caure també en el fet que usem el mateix verb per contraure una malaltia que per contraure matrimoni: Paradoxes de la vida!
Jo, si no hagués contret cap malaltia, aquests dies no m’haurIa posat davant la tele perquè normalment no la veig: tinc massa faena i massa coses en el cap i massa llibres per llegir com per concentrar-me en una pantalla. I si no hagués contret matrimoni no m’hauria deixat caure en el sofà buscant la companyia de mi Santi. Aquest dos fets tan simples, van fer que ahir m’empassara un formidable formiguer de tipos machotes que pretenen ser “progres” o que van d’això, però que es riuen a cor que vols d’algunes coses de dones. No sé si vau veure el programa. Un dels convidats era Jesús Calleja, gran aventurer i anit, també, “machote de pro”. Hi va anar per publicitar un nou programa: Desafio en el Himalaya, en el qual participaran 6 persones no experiementades en els esports de risc (un “reality show” del muntó?). Crec que no ho van dir, però m’imagine que hi aniran tres homes i tres dones. Però, ai las! La gràcia es veu que la fan solament les dones. L’aventurer va contar dues anècdotes. La primera la protagonitza una de les participants: que va posar 34 bragues a la maleta i li van haver de dir que havia de contraure l’equipatge, que no en podia portar més de quatre. Les quatre bragues van donar corda i riures per a estona. Es veu que els homes estaven ben informats del nombre de calçotets que hi podien dur. L’altra anècdota correspon a una de les dones que acull els aventurers a l’Himàlaia i que, veient-los tan nets, es despulla i els denamana que la netegen i l’endrecen com van ells. La nuesa de la dona també va fer molta gràcia.A mi, sincerament, l’estupidesa il·limitada de dues persones que se suposa formades i viatjades, com Pablo Motos i Jesús Calleja em va posar malalta. Però, clar, si ho mirem de prop, tant l’un com l’altre fan programes d’homes: amb uns equips de col·laboradors (almenys visibles) amb més homes que dones i m’imagine que amb un públic majoritàriament masculí. Així, és fàcil que facen gràcia unes simples i quotidianes bragues.
miércoles, 9 de diciembre de 2009
La Mari
(Columna publicada al diari "El Punt" el dia 8 de desembre)
Em sap greu pel qui me’l va regalar amb tota la bona voluntat (i amb una part de l’amor...) del món, però El crit del peresós, de Sam Savage, el llibre que m’acompanya ara cada dia camí de la faena, m’ha decebut una cosa de no dir. És veu que l’autor de Firmin ens va crear grans espectatives amb aquell primer llibre i jo personalment, m’esperava més d’aquest segon, que veig que m’avorreix pàgina a pàgina i que no m’aporta gran cosa.
Ho dic perquè fa uns dies que m’adone que a l’autobús, en lloc de llegir, el que faig és escoltar descaradament les converses dels altres. Gran i inequívoc senyal d’ociositat aquesta sobtada tafaneria! Ahir escoltava un home que parlava amb el conductor (es veu que es coneixien). “Tinc la Mari a casa amb febre –li deia-. No veges quin embolic ara amb el dinar i el xiquet! L’he de portar jo a escola i no arribe a temps de recollir-lo...” L’altre, el conductor, li va oferir la moto de la seua dona (representa que per facilitar-li la recollida), però a mi em va semblar que el consort de la Mari no se l’escoltava perquè seguia parlant a la seua: “Saps? Comence a estar preocupat, perquè ja se’m va posar malalta el més passat...”
Amb la malaltia passada se’m perd el fil de la conversa perquè m’adone, estranyada, que les paraules de l’home sorprenentment han atendrit el meu cor feministoide. D’on em ve la tendresa?-em pregunte-. Faig una anàlisi morfològica i sintàctica de les frases que he escoltat i repare en el fet que allò que em corprén és la possessió. Pareu atenció al verb que inicia la frase: “tinc”, primera persona del singular del present d’indicatiu del verb: “tenir”, segons el DIEC, “verb que essent-ne subjecte tal persona o tal cosa, denota que la cosa expressada pel complement directe és seva o està sota el seu control”... Fixeu-vos en la combinació de febles, en el referent de la segona part: “se’m va posar malalta”, a mi...
Ara sí que no me’n puc avenir! Com em pot estovar l’ànima la possessió...Intente espantar la tendresa del meu humiliat cor de dona del segle XXI prenent com a espasa el concepte de “control”, però el consort de la Mari, ensorrada per la febre, continua despertant-me una certa compassió. Mire de consolar-me pensant que, despullats de la qüestió de gènere, allò que més ens arrela al nostre grup familiar, segurament són les misèries humanes. A més, aquests dies, jo, que (i això que quede entre nosaltres.)en el fons sóc una Mari qualsevol, no estic gaire fina i espere que, si la febre finalment m’ensorra, mi Santi es preocupe per mi i arribe a temps de recollir d’escola els meus cadells.
Em sap greu pel qui me’l va regalar amb tota la bona voluntat (i amb una part de l’amor...) del món, però El crit del peresós, de Sam Savage, el llibre que m’acompanya ara cada dia camí de la faena, m’ha decebut una cosa de no dir. És veu que l’autor de Firmin ens va crear grans espectatives amb aquell primer llibre i jo personalment, m’esperava més d’aquest segon, que veig que m’avorreix pàgina a pàgina i que no m’aporta gran cosa.
Ho dic perquè fa uns dies que m’adone que a l’autobús, en lloc de llegir, el que faig és escoltar descaradament les converses dels altres. Gran i inequívoc senyal d’ociositat aquesta sobtada tafaneria! Ahir escoltava un home que parlava amb el conductor (es veu que es coneixien). “Tinc la Mari a casa amb febre –li deia-. No veges quin embolic ara amb el dinar i el xiquet! L’he de portar jo a escola i no arribe a temps de recollir-lo...” L’altre, el conductor, li va oferir la moto de la seua dona (representa que per facilitar-li la recollida), però a mi em va semblar que el consort de la Mari no se l’escoltava perquè seguia parlant a la seua: “Saps? Comence a estar preocupat, perquè ja se’m va posar malalta el més passat...”
Amb la malaltia passada se’m perd el fil de la conversa perquè m’adone, estranyada, que les paraules de l’home sorprenentment han atendrit el meu cor feministoide. D’on em ve la tendresa?-em pregunte-. Faig una anàlisi morfològica i sintàctica de les frases que he escoltat i repare en el fet que allò que em corprén és la possessió. Pareu atenció al verb que inicia la frase: “tinc”, primera persona del singular del present d’indicatiu del verb: “tenir”, segons el DIEC, “verb que essent-ne subjecte tal persona o tal cosa, denota que la cosa expressada pel complement directe és seva o està sota el seu control”... Fixeu-vos en la combinació de febles, en el referent de la segona part: “se’m va posar malalta”, a mi...
Ara sí que no me’n puc avenir! Com em pot estovar l’ànima la possessió...Intente espantar la tendresa del meu humiliat cor de dona del segle XXI prenent com a espasa el concepte de “control”, però el consort de la Mari, ensorrada per la febre, continua despertant-me una certa compassió. Mire de consolar-me pensant que, despullats de la qüestió de gènere, allò que més ens arrela al nostre grup familiar, segurament són les misèries humanes. A més, aquests dies, jo, que (i això que quede entre nosaltres.)en el fons sóc una Mari qualsevol, no estic gaire fina i espere que, si la febre finalment m’ensorra, mi Santi es preocupe per mi i arribe a temps de recollir d’escola els meus cadells.
martes, 1 de diciembre de 2009
Com ens afecten els "Dies de..."?
(Columna publicada al diari "El Punt" l'1 de desembre)
Comence a teixir aquesta columna el Dia Internacional contra la violència de gènere, tot i que segurament vosaltres em llegireu el Dia Internacional de la Sida. Faig una ullada als periòdics i al google per veure amb quins temes puc enfilar la meua agulla literària i acabe èbria de “dia de”. Us heu fixat la quantitat de “dies de” que regeixen la nostra consciència i el nostre estat d’ànim?
En tenim per a tots els gustos i van des del concepte més general i més abstacte fins a aspectes tan concrets i tan puntuals que mai no ho diríeu. Per exemple, tots sabem que el 30 de Gener és el Dia Internacional de la Pau, i que el 8 de març és el dia de la Dona, però sabíeu que el dia 13 d’agost se celebra el Dia dels esquerrans? Hi ha també un dia per al correu i un altre per a l’estalvi...
Si us fixeu també tenim “dies de” per estar de festa, com aquells que afecten la identitat cultural dels pobles, nacions i col·lectius diversos, com el Dia de la Hispanidad, el Dia de la Comunitat Valenciana o el dia de l’Orgullo Gai. Aquests, els festius, sembla que ens afecten a tots per igual. Però -ai!- heu parat atenció als “dies de” una mica més “tristos” –per dir-ho d’alguna manera-? Per exemple, ja que feia referència al Dia contra la violència de gènere i al dia Internacional de la Sida: òbviament, la violència de gènere afecta més les dones que els homes... I la Sida també! I quins altres “Dies de” ens vénen al cap? El de l’Alzhéimer? Doncs sabíeu que l’Alzhéimer també afecta més les dones? I quin més? El del càncer de mama? Els homes també poden patir-ne, però el càncer de mama afecta sobretot la població femenina! El de la Pobresa? Dons també! La pobresa afecta més les dones!! I és que les dones es veu que no ens privem de res: ni de rebre colps, ni de malalties diverses, ni de perdre el cap ni de passar fam. De res!
Si els compteu, hi ha uns 142 dies mundials o dies internacionals dedicats a una causa o una altra.! Tot i que entenc que són una manera que la societat prenga consciència de problemes que afecten uns pocs (o uns molts) i que ens esquitxen a tots, jo personalment no sóc gaire amant dels “dies de”, perquè tinc la sensació que passat el dia s’esfumen moltes de les bones intencions que ens imposa la nostra consciència solidària durant la jornada de reflexió. De fet, ara, en plena era digital, veiem tantes misèries, que a penes ens regiren els budells i ens remouen lleugerament l’enteniment, com si la violència, la pobresa i la degradació humana foren la cosa més normal del món, tan i tan normal que no va amb uns éssers especials com nosaltres, els que ho tenim tot: tranquil·litat, casa i menjar i salut. Haurem de buscar solucions que vagen més enllà de les jornades de reflexió i siguen realment pràctiques i més efectives que efectistes.
Comence a teixir aquesta columna el Dia Internacional contra la violència de gènere, tot i que segurament vosaltres em llegireu el Dia Internacional de la Sida. Faig una ullada als periòdics i al google per veure amb quins temes puc enfilar la meua agulla literària i acabe èbria de “dia de”. Us heu fixat la quantitat de “dies de” que regeixen la nostra consciència i el nostre estat d’ànim?
En tenim per a tots els gustos i van des del concepte més general i més abstacte fins a aspectes tan concrets i tan puntuals que mai no ho diríeu. Per exemple, tots sabem que el 30 de Gener és el Dia Internacional de la Pau, i que el 8 de març és el dia de la Dona, però sabíeu que el dia 13 d’agost se celebra el Dia dels esquerrans? Hi ha també un dia per al correu i un altre per a l’estalvi...
Si us fixeu també tenim “dies de” per estar de festa, com aquells que afecten la identitat cultural dels pobles, nacions i col·lectius diversos, com el Dia de la Hispanidad, el Dia de la Comunitat Valenciana o el dia de l’Orgullo Gai. Aquests, els festius, sembla que ens afecten a tots per igual. Però -ai!- heu parat atenció als “dies de” una mica més “tristos” –per dir-ho d’alguna manera-? Per exemple, ja que feia referència al Dia contra la violència de gènere i al dia Internacional de la Sida: òbviament, la violència de gènere afecta més les dones que els homes... I la Sida també! I quins altres “Dies de” ens vénen al cap? El de l’Alzhéimer? Doncs sabíeu que l’Alzhéimer també afecta més les dones? I quin més? El del càncer de mama? Els homes també poden patir-ne, però el càncer de mama afecta sobretot la població femenina! El de la Pobresa? Dons també! La pobresa afecta més les dones!! I és que les dones es veu que no ens privem de res: ni de rebre colps, ni de malalties diverses, ni de perdre el cap ni de passar fam. De res!
Si els compteu, hi ha uns 142 dies mundials o dies internacionals dedicats a una causa o una altra.! Tot i que entenc que són una manera que la societat prenga consciència de problemes que afecten uns pocs (o uns molts) i que ens esquitxen a tots, jo personalment no sóc gaire amant dels “dies de”, perquè tinc la sensació que passat el dia s’esfumen moltes de les bones intencions que ens imposa la nostra consciència solidària durant la jornada de reflexió. De fet, ara, en plena era digital, veiem tantes misèries, que a penes ens regiren els budells i ens remouen lleugerament l’enteniment, com si la violència, la pobresa i la degradació humana foren la cosa més normal del món, tan i tan normal que no va amb uns éssers especials com nosaltres, els que ho tenim tot: tranquil·litat, casa i menjar i salut. Haurem de buscar solucions que vagen més enllà de les jornades de reflexió i siguen realment pràctiques i més efectives que efectistes.
martes, 24 de noviembre de 2009
Escales amunt: Rilke
(Columna publicada al diari "El Punt Digital" el 24 de novembre)
Havent acabat les meues tasques maternals, caiguda ja la nit, puge escales amunt amb una safa plena de roba per estendre al balcó del despatx.
Allà, en aquella petita cambra d'una casa plena d'andròmines hi ha el que és el meu petit món: el balconet per estendre la roba dels meus, l'ordinador, un grapat de quaderns de notes, fotografies de temps en què rebia premis, les plaques que en donen fe, alguns joguets de l'Eulàlia G., relats inacabats, potser molles d'un entrepà que el Carles C. ha volgut dissimular sota la catifa, un grapat de llapisseres de colors del Joan C., factures de «mi Santi» a mitjan comptabilitzar, una travessa frustrada, un llibre llegit a mitges, un llistat de novel·les per llegir, un grapat de convocatòries de premis, esperances ofegades a cop de dia a dia… El meu món.
Graó a graó, no sé per quina estranya raó, Rilke, de sobte, se'm fa present. Em ve al cap aquella carta al seu jove poeta en què li diu que un escriptor ha d'escriure sobre allò que coneix. Els ulls se m'estaquen de sobte en les meues espardenyes d'anar per casa, que acaronen, sigil·loses, les escales que em separen del meu espai personal. Meu. Espai. Quina pena d'espardenyes… En el mapa de la meua memòria malmesa i mal dissimulada em martelleja, també de sobte, el cloc-cloc d'unes sabates de taló alt no gaire llunyanes. Les meues pròpies.
Sabeu? Jo, encara que no ho diríeu, vaig ser una xica molt guapa i també —encara que tampoc no ho diríeu perquè sembla que sempre us parle de frivolitats— vaig ser —sóc— una dona molt culta. El que passa és que el temps i la maternitat em van deformar el cos i em van reformar l'esperit regirant-me les prioritats.
Deixe la safa plena de roba sobre l'escriptori i, amarada per l'olor de sabó de marsella, m'assetja la idea que les dones com jo tenim unes experiències molt limitades, no? Torne a pensar en els consells de Rilke i em recorde a mi mateixa uns anys més jove, allà pel 1998, quan començava a escriure llibres. Em desencoratge: Quines experiències puc arrossegar jo sobre el paper? Quines històries pretenc narrar?
Estenc la roba sobre els fils amb mans destres a força del costum. Engegue l'ordinador i mire el correu. M'ha escrit un bon amic ben entès en literatura: «Les columnes de la teua teranyina —em diu— em resulten cada dia més entranyables». Entranyables. Això, no sé per què em fa sentir major i una mica fracassada: no sóc tan destra amb els fils de la literatura com amb els d'estendre.
Sóc una dona entranyable que arrossega les paraules de Rilke sota les espardenyes «cutres» d'anar per casa, sigil·losament, no siga que se'm desperten les criatures… Potser hauria de canviar de registre, però no sé si seré capaç de teixir amb un altre punt.
Havent acabat les meues tasques maternals, caiguda ja la nit, puge escales amunt amb una safa plena de roba per estendre al balcó del despatx.
Allà, en aquella petita cambra d'una casa plena d'andròmines hi ha el que és el meu petit món: el balconet per estendre la roba dels meus, l'ordinador, un grapat de quaderns de notes, fotografies de temps en què rebia premis, les plaques que en donen fe, alguns joguets de l'Eulàlia G., relats inacabats, potser molles d'un entrepà que el Carles C. ha volgut dissimular sota la catifa, un grapat de llapisseres de colors del Joan C., factures de «mi Santi» a mitjan comptabilitzar, una travessa frustrada, un llibre llegit a mitges, un llistat de novel·les per llegir, un grapat de convocatòries de premis, esperances ofegades a cop de dia a dia… El meu món.
Graó a graó, no sé per quina estranya raó, Rilke, de sobte, se'm fa present. Em ve al cap aquella carta al seu jove poeta en què li diu que un escriptor ha d'escriure sobre allò que coneix. Els ulls se m'estaquen de sobte en les meues espardenyes d'anar per casa, que acaronen, sigil·loses, les escales que em separen del meu espai personal. Meu. Espai. Quina pena d'espardenyes… En el mapa de la meua memòria malmesa i mal dissimulada em martelleja, també de sobte, el cloc-cloc d'unes sabates de taló alt no gaire llunyanes. Les meues pròpies.
Sabeu? Jo, encara que no ho diríeu, vaig ser una xica molt guapa i també —encara que tampoc no ho diríeu perquè sembla que sempre us parle de frivolitats— vaig ser —sóc— una dona molt culta. El que passa és que el temps i la maternitat em van deformar el cos i em van reformar l'esperit regirant-me les prioritats.
Deixe la safa plena de roba sobre l'escriptori i, amarada per l'olor de sabó de marsella, m'assetja la idea que les dones com jo tenim unes experiències molt limitades, no? Torne a pensar en els consells de Rilke i em recorde a mi mateixa uns anys més jove, allà pel 1998, quan començava a escriure llibres. Em desencoratge: Quines experiències puc arrossegar jo sobre el paper? Quines històries pretenc narrar?
Estenc la roba sobre els fils amb mans destres a força del costum. Engegue l'ordinador i mire el correu. M'ha escrit un bon amic ben entès en literatura: «Les columnes de la teua teranyina —em diu— em resulten cada dia més entranyables». Entranyables. Això, no sé per què em fa sentir major i una mica fracassada: no sóc tan destra amb els fils de la literatura com amb els d'estendre.
Sóc una dona entranyable que arrossega les paraules de Rilke sota les espardenyes «cutres» d'anar per casa, sigil·losament, no siga que se'm desperten les criatures… Potser hauria de canviar de registre, però no sé si seré capaç de teixir amb un altre punt.
martes, 17 de noviembre de 2009
El consum imprescindible
(Columna publicada al diari "El Punt digital" el 17 de novembre)
Els últims dies la meua vida ha esdevingut un peregrinatge continu de metge en metge, de clínica en clínica. Tenia tots els meus cadells malaltets. Hi anaven caient l’un rere l’altre amb una rapidesa sorprenent omplint-me les nits d’estossecs d’intensitat diversa, de mocs i de febres. Al principi creia que una sort de virus s’havia instal·lat a casa meua. Però, no. Es veu que no era un virus, perquè cadascun dels meus xiquets tenia una cosa diferent: bronquitis, otitis i faringitis. Si visquera l’àvia Roser, dona entesa com poques en sabiduria popular, segur que hauria arribat a la conclusió que aquesta invasió d’itis diverses venia determinada perquè algú havia “aullat” els meus fills, de tan guapos com són! Mal d’ull a banda, la part més distreta d’aquest periple ha estat que a les sales d’espera he tingut l’oportunitat de fullejar debades aquelles revistes “femenines” que ja sabeu que em criden tant l’atenció. Aquesta vegada m’he fixa’t en els consells sobre vestimenta. Pare atenció en la fotografia d’una model que va senzilleta i llig la lletra petita del peu de pàgina. Us he parat a pensar la quantitat de botigues que hem de visitar per vestir-nos a la moda? La revista en qüestió ens ofereix el recorregut: top de Naf-Naf, leggin de Zara, jaqueta d’Easy Comfort, sabates de Geox. Ací, a Alacant, ja hauria recorregut una desena de quilòmetres per procurar-me el modelet. Però encara em queden les polseres d’H&M, les mitges de Woman Secret i els guants de Sinequanone. Caram! La gent fa tot aquest camí per vestir-se? No, que va! Si estem en crisi, la gent no té “pastuqui” per invertir en frivolitats! No?Després de la visita del metge d’urgències, puge les meues criatures febroses en un taxi i, camí de casa, passem pels carrers més cèntrics d’Alacant un dissabte de vesprada. Tot em sembla un formiguer de persones que entren i ixen de les botigues carregades amb bosses. La gent compra molt si jutgem pel volum dels paquets. El que més em crida l’atenció, però, és que veig xiques que porten unes botes de canya per mitja cuixa, que –ho he vist a la revista de la sala d’espera d’urgències- enguany estan molt de moda. Tenir-ne unes és “imprescindible”, segons resen els eslògans publicitaris. Ací, al sud encara superem els 20 graus de temperatura, però no volem privar-nos d’anar a la moda. Es veu que el consum(isme) frenètic i “impresicindible”, a algunes persones, els obri les portes de la felicitat. Jo tanque la porta del taxi després de baixar-hi els meus xiquets i sóc feliç perquè després de la visita al metge tenen més bona cara. Pague els 18 euros que ens ha costat el recorregut i faig comptes de tot el que m’he gastat aquests dies fent viatgets al metge carregada de criatures mocoses: aquest mes no podré posar-me a la moda! Sort que amb 20 graus jo encara calce sandàlies
Els últims dies la meua vida ha esdevingut un peregrinatge continu de metge en metge, de clínica en clínica. Tenia tots els meus cadells malaltets. Hi anaven caient l’un rere l’altre amb una rapidesa sorprenent omplint-me les nits d’estossecs d’intensitat diversa, de mocs i de febres. Al principi creia que una sort de virus s’havia instal·lat a casa meua. Però, no. Es veu que no era un virus, perquè cadascun dels meus xiquets tenia una cosa diferent: bronquitis, otitis i faringitis. Si visquera l’àvia Roser, dona entesa com poques en sabiduria popular, segur que hauria arribat a la conclusió que aquesta invasió d’itis diverses venia determinada perquè algú havia “aullat” els meus fills, de tan guapos com són! Mal d’ull a banda, la part més distreta d’aquest periple ha estat que a les sales d’espera he tingut l’oportunitat de fullejar debades aquelles revistes “femenines” que ja sabeu que em criden tant l’atenció. Aquesta vegada m’he fixa’t en els consells sobre vestimenta. Pare atenció en la fotografia d’una model que va senzilleta i llig la lletra petita del peu de pàgina. Us he parat a pensar la quantitat de botigues que hem de visitar per vestir-nos a la moda? La revista en qüestió ens ofereix el recorregut: top de Naf-Naf, leggin de Zara, jaqueta d’Easy Comfort, sabates de Geox. Ací, a Alacant, ja hauria recorregut una desena de quilòmetres per procurar-me el modelet. Però encara em queden les polseres d’H&M, les mitges de Woman Secret i els guants de Sinequanone. Caram! La gent fa tot aquest camí per vestir-se? No, que va! Si estem en crisi, la gent no té “pastuqui” per invertir en frivolitats! No?Després de la visita del metge d’urgències, puge les meues criatures febroses en un taxi i, camí de casa, passem pels carrers més cèntrics d’Alacant un dissabte de vesprada. Tot em sembla un formiguer de persones que entren i ixen de les botigues carregades amb bosses. La gent compra molt si jutgem pel volum dels paquets. El que més em crida l’atenció, però, és que veig xiques que porten unes botes de canya per mitja cuixa, que –ho he vist a la revista de la sala d’espera d’urgències- enguany estan molt de moda. Tenir-ne unes és “imprescindible”, segons resen els eslògans publicitaris. Ací, al sud encara superem els 20 graus de temperatura, però no volem privar-nos d’anar a la moda. Es veu que el consum(isme) frenètic i “impresicindible”, a algunes persones, els obri les portes de la felicitat. Jo tanque la porta del taxi després de baixar-hi els meus xiquets i sóc feliç perquè després de la visita al metge tenen més bona cara. Pague els 18 euros que ens ha costat el recorregut i faig comptes de tot el que m’he gastat aquests dies fent viatgets al metge carregada de criatures mocoses: aquest mes no podré posar-me a la moda! Sort que amb 20 graus jo encara calce sandàlies
Suscribirse a:
Entradas (Atom)