Quaderns secrets

(Publicat al setmanari El Punt diumenge 15 de febrer. Crec...)

Ja sabeu que, de vegades, m’agrada fer com que conte intimitats (perquè em fa l’efecte que les mentides ens fan a tots una mica més lleugera la vida). Crec que en el fons, l’exhibicionisme literari ens fa sentir un poc menys sols als “escribidors” solitaris que, per ofici i professió, ens veiem obligats a passar gran part del nostre temps estacats a la pantalla d’un ordinador -de plasma, això sí; i en un despatx amb vistes al mar, que una servidora treballa per a insigne instutició, que té bona cura dels seus treballadors-. Un d’aquest matins, davallant l’avinguda de Federico Soto, camí de tan lluminós espai laboral, i abans de ser engolida per la luxosa pantalla de la meua computadora, pensava que allò que m’uneix a “mi Santi”, el meu company de vida i misèries, no és realment l’Eulàlia G., la nostra filla compartida. És el gust per la lectura. A la criatura, la mirem amb ulls diferents,l’amanyaguem amb carícies desiguals; jo l’eduque i l’alliçone i ell la malcria i l’ensenya a defugir frustacions entre música heavy i jocs d’ordinador. Divergim en allò que se suposa que més ha d’unir una parella. Tanmateix, la lectura dóna sentit a gran part del nostre imaginari compartit. De fet -algun dia us explicaré el perquè- a “mi Santi” el vaig llegir molt abans d’escoltar-li la veu i de veure-li la cara. El primer regal que em va fer per robar-me el cor va ser un llibre de Paul Auster; el que em va fer per conservar tan escarmentat cor va ser un altre llibre de Paul Auster, i el mataix autor li va servir per cosir la lleu ferida de la primera discusió d’enamorats, i un altre més per celebrar el meu 36 aniversari. Si m’hi posara amb constància i seriositat (qualitats que em falten a grapats), de ben segur que en podria fer una tesi, perquè jo, tot el que em regalen, tard o d’hora, m’ho llig i n’acabe opinant.Què opine de Paul Auster? Doncs, el que n’opina quasi tot el món: que és un dels grans escriptors vius del segle XXI, i que es deu gastar un bon pessic de calers en soles de sabates, perquè, si et creus el que diuen els seus llibres, es passa la vida passejant. Això me l’ha fet proper, perquè jo camine uns 8 Km al dia, si no tinc preocupacions (si en tinc, en són alguns més). Què més me l’ha fet proper? Els quaderns i l’egocentrisme: en totes les novel·les que li he llegit, el motor de la narració és un quadern que emplena un escriptor turmentat. El quadern que, secretament o no, omplim tots, en un intent absurd que la nostra persona passe per aquesta vida amb glòria que penes, amb l’autofascinació personal i literària, que ens espolsa la vida de neguits “d’escribidor” solitari

Titulacions vitals

(Publicat al setmanari El Punt, com quasi sempre...)

No sé si alguna vegada us he explicat que jo vinc d’una família de classe mitjana de les tòpiques. Mon pare, un home amb una gran cultura i amb una carpeta plena de títols i indubtables i certificats esforços professionals, era funcionari i tenia unes aspiracions polítiques de les quals, d’alguna manera, vam poder gaudir tots: ell, el nostre poble, i els que havíem de ser en un futur homes i dones de bé. Ma mare… una gran dona, com aquelles que, segons el tòpic, sempre estan darrere d’un gran home. Ma mare… Als nou anys era caixera, no de les que comptem calers, sinó de les que descarreguen caixes als magatzems dels mercats de ben matí. Als nou anys, només com a parèntesi, diré que el Joan C., el meu fill major, només pensa a col·leccionar cromos de Camp Rock i la seua preocupació més important és si aprovarà o no l’examen de coneixement del medi. Als nou anys, a mi, el que em llevava la son era el color del vestit de primera comunió i el bigotet incipient del Luís Alberto. Preocupacions que el pare seguia més o menys de prop mentre ma mare feia de cuinera, infermera, psicòloga, relacions públiques, xica de fer faenes, modista, cangur, secretària… Sabia –sap, encara- fer pràcticament de tot. I això, doncs… què voleu que us diga?, M’alegra una cosa de no dir, perquè ella, sempre havia volgut poder saber molt per ostentar un títol, encara que només fóra per estar a l’altura acadèmica i “titulogràfica” de mon pare; i ara resulta que el govern li convalidaria l’experiència demostrable per algunes assignatures de cicles de formació professional. Vaja des d’ací la meua enhorabona al govern Zapatero! Veig que ella, particularment, pot triar… Espere que li –els- ho posen tan fàcil com es mereixen.
Jo, siga com siga, a partir d’aquesta reflexió, veig que he d’estar agraïda, al meu pare, perquè d’ell, home oficialment titulat, em vénen totes les meues idees “-oides”: intel·lectualoide, feministoide, catalanoide, politicoide… I d’ella, de ma mare, de la que encara espolsa les tombes dels nostres morts cada 31 d’octubre, de la que sap fer saginoses i arròs amb conill i pastissets de moniato, de la que sap quina herba és bona per a cada mal i quin és el temps adequat per a fer tomaca en conserva, de quin cobert has de fer servir per al primer plat, quin vestit t’has de posar per a un cocktel i quin per a una recepció, i quines paraules has de dir per a un dia de dol i quines has de callar en un dia de goig i, quines has de pensar sempre i guardar-te per a tu, li dec el do de ser una dona completa: tradició i modernitat, silenci i clam, raó i intuïció. Les sabran valorar i avaluar com cal, les dones com cal, els homenots que ens governen i donar-los els títols i les facilitats acadèmiques i professionals que es mereixen?

Absurdes necessitats

(Publicat al setmanari El Punt. Versió íntegra)

Al parc estant, una companya de jocs dels meus fills es queda mirant el Joan C. i li diu: “Saps què és el pitjor que li pot passar a un xiquet?” Ell, fa que no amb el cap, i la xiqueta, d’uns 7 anys, amb mirada perduda i posat llangorós li diu: “Que els seus pares es divorcien. Els meus es van divorciar quan jo tenia tres anys i no sé si ma mare ho podrà superar.” Monstruós! Aquella criatura em va semblar una possessió diabòlica: una dona de més de trenta anys parlant per aquells llavis infantils. El Joan C. (que també és fill de pares divorciats), a qui procure educar amb cert optimisme li va contestar: “Però tu tens pare i mare, no? Doncs ja està!” L’anècdota me’n fa vindre al cap una altra: un dia, el Carles C., el mitjà dels meus cadells, de 5 anys, va eixir d’escola cridant amb desorbitada excitació del qui acaba de fer una descoberta excepcional: “Mama, saps què? Resulta que els pares dels xiquets de la meua classe viuen junts!” Ell no sabia que això era possible, no recorda els anys en què vivíem amb el seu pare i pensa que la seua família som tots els qui compartim temps i alegries amb ell: els seu pare i jo, els seus germans, el meu company, la seua germanastra, els avis (propis i de l’altra…), perquè els responsables de la seua felicitat i del seu benestar vam pensar que aquesta era l’opció més convenient.
Mentre reflexione sobre això, engegue la ràdio i una veu de dona canta: “Sin ti no soy nada, una gota de lluvia…”. S’acaba la cançó i novament una veu femenina es lamenta: “Si tu no estàs aquí, no sé que diablos hago amándote”. No són les úniques. Pense en la xiqueta del parc. En les paraules que li omplien les oïdes, pronunciades voluntàriament o no, quan el que havia d’escoltar eren amoretes de la mare. Paraules que segurament ha escoltat dels llavis de la mare, dels de familiars, potser, de la ràdio, de grups de moda amb vocalista amb cara innocent que s’ofereix com a model de fèmina. Em pregunte si la mare de la xiqueta aquella no deu haver trobat ja una altra parella que li òmpliga el buit que l’home que la va deixar li va fer a la vida i al llit, mentre la seua filla parla com si fóra una dona, amb el pes d’una conversa d’adults caçada al vol marcant-li la visió de la família i la de la vida, limitant-li-la. Em pregunte per què algunes dones continuen creant-se necessitats absurdes. Fins i tot dones amb recursos, com aquelles que bremen, micròfon en mà, “sin ti no soy nada”. Sense un home som el mateix que amb ell: tot. Em sembla que deixar la teua vida, la teua felicitat em mans d’un altre individu és una manera fàcil de defugir responsabilitats i una falta de seny imperdonable. Fer els altres culpables de les nostres misèries és una covardia i translladar als nostres fills les nostres absurdes necessitats emocionals, una mesquinesa intolerable.

Perifèrics

(Versió íntegra de la culumna publicada al setmanari "El Punt" el 4 de gener de 2009).

Fa unes setmanes, Joaquim Espinós va guanyar el Premi d’assaig Josep Vallverdú amb un treball sobre la recepció de Nietszche en la literatura catalana. Fa anys que seguisc la seua trajectòria literària i el coneixia com a narrador i també li havia llegit algun poema dels anys noranta. Aquesta faceta d’assagista em va sorprendre quasi tant com el fet que el 15 de novembre grar part dels periòdics catalans que donaven notícia del premi destacaren el fet que havia recaigut sobre “el professor alacantí”. Vull remarcar els dos termes: “professor”(més que “escriptor”) “alacantí”. Després d’uns anys de compartir literatura i amistat amb Ximo Espinós no me’n vaig poder estar de telefonar-li per felicitar-lo i fer-li algunes preguntes que tenia a la punta de la llengua: “Per què assaig?” “Per què Nietszche?” I, sobretot, com veia el fet que un escriptor de “la perifèria” guanyara un premi a Catalunya.
Jo, a risc de ser hiperbòlica, ho veig com una fita històrica, perquè em fa la sensació que els escriptors de més avall de l’Ebre estem condemnats d’alguna manera a la literarura per a institut. Tenim de cul part de la societat i les grans editorials ens miren de reüll i es refien ben poc de la nostra ploma. La majoria ens veiem abocats a sobreviure a cop de premi. És per això segurament que Joaquim Espinós és més “professor” que “escriptor”. Cal veure què se sent ell… Jo, personalment, encara que a penes he publicat quatre novel·les, em sent més “escriptora” que “gestora”. Perquè l’una és la professió per a la qual tinc vocació i l’altra és l’ofici que em veig obligada a desenvolupar per omplir les panxes dels meus fills. Els ulls que em miren, però, crec que em veuen com la que fa i desfà comptes i actes de reunions allà, a la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans. Per cert, la delegació més perifèrica.
Tinc la sensació que els escriptors en altres cultures, com l’anglosaxona, no es veuen forçats a fer altres oficis en la mateixa mesura que nosaltres; parle també d’autors en català ben consolidats com Maria Barbal o Paco Bodí, entre altres. En altres cultures els escriptors poden explotar el potencial literari millor que nosaltres, perquè no han de “pencar” en un institut o no han de fer gestions en un despatx. Ara bé, puc filar més prim i apuntar que, malgrat nostra la grisa situació, “ells”, ho tenen una mica més clar que “nosaltres”, les dones del meu temps, que a més d’ofegar la nostra vocació literària entre exàmens, correccions de texts o documents d’èxcel amb els comptes del mes, no renunciem a un dels pocs regals de la vida: “la maternitat” i gargotegem amb mocs infantils la nostra literatura. Ho tenim magre les perifèriques!
Siga com siga, el fet que el premi Josep Vallverdú haja recaigut sobre el perifèric Joaquim Espinós, no solament el consolida a ell una mica més com a “escriptor”, sinó que, d’alguna manera, acurta distàncies i ens fa sentir a tots una mica menys llunyans, menys perifèrics.

Carabasses i un "tal" Pare Noel

(Publicat al setmanari "El Punt" novembre-desembre de 2008.Quina paciència tene els pobres!!)
Som a finals de novembre i els dies ja es giren freds i els aparadors de les botigues comencen a omplir-se de Nadal quan a penes acabem de bufar la flameta del ciri del dia de difunts. Jo sóc una dona de poble, de les que espolsa el temps i els records de damunt de les làpides dels seus morts, de les que arrossega, silenciosa, un poal de crisantems entre creuetes de forja amb noms que no reconeix, aixafant la terra que cobreix els ossos dels morts d’uns altres amb pas temorós.
Tanmateix, mentre jo comprava els crissantems a la plaça, esgarrava un llençol vell per torcar la pols dels records i retallava una botella de suavitzant per abocar sobre el nom de les meues àvies, com si la claredat de l’aigua em poguera fer una mica menys foscos i menys llunyans els moments compartits i la mort inevitable, el meu fill major, el Joan C. pintava carabasses amb expressió terrorífica, tantes que podríem plantar-ne un bancal; i el petit, el Carles C., amb un tros del llençol vell que em sobrava de netajar les meues tombes, es fabricava una disfressa de fantasma que li havien demanat a l’escola per celebrar el Halloween. Jo, amb aquella recança que ens deixa la certesa que tot s’acaba, mirava la meua filla petita, l’Eulàlia G., atrapada entre les reixes del bressol i de la femineïtat, i em preguntava si ella espolsarà també les tombes dels nostres morts, com faig jo amb ma mare cada any, com ja feia amb l’àvia Assumpció des que tinc ús de raó.
Ara els meus fills ja pensen a escriure una carta per demanar joguets a un tal “pare Noel”. Em pregunte si no deu ser que obvien els Reis per aquella tradició republicana amb que ens hem educat a casa. No, recorren al pare Noel perquè els temps canvien inevitablement i hi ha costums que costen de mantenir, i no sé si acaba de tenir sentit lluitar contracorrent per mantenir-les vives. Al cap i a la fi la vida està feta de renúncies no? És el que té el progrés, que es veu que obri horitzons i fa que els llindars de sempre ens semblen poca cosa. Als nostres fills ja els impressiona més un grapat de llepolies aconseguides al crit de “truco o susto” que unes castanyes torrades i la lluentoreta imponent d’una petita espelma roja, el nom de l’avia morta acaronat pels llavis enyoradissos de la mare , ja esperen amb més impaciència al Pare Noel, que és més ràpid que els Reis.Fugir de costums que s’imposen com a tradicions segurament és una pèrdua de temps; tanmateix, crec que paga la pena intentar frenar la substitució i convertir-la en enriquiment, en un afegit, sense renunciar a celebracions més nostrades, perquè una cosa és el mestissatge i l’altra l’aniquilament cultural.

Qüestió de voluntat

(Publicada a "El Punt", amb modificacions "editorials" a principis de novembre)

Ja ho he dit en altres ocasions: és encetar-se el nou curs i començar tot un seguit de projectes voluntariosos. De fet, fa uns dies, prenent una cervesa amb companys del poble, amb qui de tant en tant pretenem endreçar amb bones propostes les mancances consistorials dels que ens governen, va eixir el tema del voluntariat lingüístic, perquè el nostre ajuntament, el de Sant Vicent del Raspeig, no té servei, ni gabinet, ni secretariat de normalització i promoció lingüística. Ningú que vetlle pels interessos lingüístics dels contribuents, valencianoparlants o no...
Jo m’hi vaig manifestar totalment en contra del voluntariat. Al llarg d’aquests dies he estat reflexionant sobre la meua rotunditat d’aquella nit i, com sol dir-se vulgarment, no em baixe del burro. Ja sé que moltes entitats públiques (Generalitat de Catalunya, Universitat Pompeu Fabra, Universitat de València, la mateixa Universitat d’Alacant, Federació Escola Valenciana) promouen i apliquen des del 2003 els programes de voluntariat lingüístic, que tenen un fons ben solidari i una voluntat indubtablement integradora. Però veureu, jo crec que, almenys per aquestes contrades del sofrit (lingüisticament parlant) Sud, ens hem repetit tant aquella màxima de Fuster: “són una cultura de peatge”, ens l’hem feta tan nostra, que ja paguem peatge i damunt condicionem la “garita” de qui ens el cobra!
Ja sé que hem de ser solidaris, que, sortosament, vivim en un lloc propici per a la immigració (sempre enriquidora), que de vegades arriba ací sense tindre la més mínima idea que existeix una llengua que no és l’espanyol. No parle d’aquests, no. S’ha de ser realista també i viure dia a dia i fer la xarradeta matinal amb els pares o mares d’alguns dels alumnes matricul·lats en programes d’immersió lingüística, escoltar-ne els tristos motius, les magres motivacions (transport, menjador gratuït, “escaquejar-se” de compartir pupitre precisament amb nouvinguts t’altres cultures i classes socials...), cal analitzar-ne la repercussió real i social dels PIL; cal ser justos també i reclamar menys volutariat, menys persones que fan debades la faena que ha de fer un professional. Quan ens trobem malalts consultem un voluntari? No: anem al metge, que és qui ens pot guarir la malaltia amb garanties, i que a més, viu de les seua professió. Doncs amb la llengua passa igual: de llengua entenen els lingüistes. ¨
El voluntariat és molt lloable però crec que cal exigir seriosament que s’aplique d’una vegada la Llei d’ús i ensenyament del valencià, que ja està bé, que ja han passat 25 anys i en alguns llocs com la majoria dels nostres col·legis (parle de Sant Vicent del Raspeig, per exemple) i en el nostre ajuntament, la nostra llengua està totalment desprotegida, i això vulnera els nostres drets de ciutadans que paguem els mateixos impostos que altres veïns lingüísticament menys voluntariosos...

SEMEN I MATERNITAT

(Publicat al setmanari "El Punt". Novembre de 2008)

Us contaré una intimitat: m’agraden molt els xiquets. Molt, i la veritat és que no sé d’on em ve aquesta aficció, perquè certament he rebut una educació molt progressista. Els meus pares s’han passat mitja vida fent de mi una dona independent; tot i que per desgràcia, en els temps que corren, per molt que bramem que estem a un pas de la igualtat de gènere, la maternitat no pot ser una prioritat de les dones de la meua generació, si volem medrar laboralment. La societat encara no ens deixa, per molt que s’enteste a fer veure que sí.
El cas és que per a mi, deu ser un instint molt fort perquè, entre el meu company de vida i misèries en juntem quatre, de fills: dos meus, una d’ell i una a mitges. Els tenim de tots els colors i de totes les ètnies: el meu major és un indi fosquet de terres de Colòmbia, el meu segon és una innocent mostra d’un caprici d’un riquet de Bolívia amb una indígena Camba, la del meu company és producte d’un matrimoni tradicional, de fàcil trencar, com quasi tots… Després hi ha l’Eulàlia G., fruit d’aquesta parella de “desfet”, com tantes; petita sorpresa de maduresa que comença ara a traure les dents (en tots els sentits).
La meua afortunada condició de mare adoptiva, madrastra i mare biològica em porta a reflexionar sobre algunes de les coses simples de la vida: la simple “llavoreta” que la fa possible, per exemple. Darrerament s’ha parlat de la qualitat del semen dels espanyols i també de la incidència de la crisi econòmica en l’augment de disfuncions erèctils. Per què, de sobte, ens interessa tant el semen dels nostres mascles? Ja sé que el saber no ocupa lloc i com a dona en edat de merèixer (només l’edat: la meua butxaca, amb tanta criatura, ja us deveu pensar que no éstà per a tants mereixements), ja em va bé saber que m’enllite amb un home que pot aportar un semen de qualitat… I què? Només cal un semiograma per a saber-ho. Però… i què? Què costa fer un semiograma si comptem material de laboratori, el personal, les instal·lacions, etc? La maternitat és molt més que un bon semen, us ho dic per experiència (i que em perdone l’Eulàlia G.).
Quina importància té el semen d’uns pocs espanyols quan en un any s’abandonen 145 milions de xiquets al món? Quina importància tenen uns tubs d’assiag plens d’esperma quan hi ha els xiquets de la guerra, els turisme sexual dels pederastes, els xiquets que es moren cada vint segons i els trenta cèntims que costa la dosi d’antibiòtic que els pot salvar?