Fil d'Aranya

LA TEBIOR DEL BILINGÜISME

2011-12-15T03:00:00.000-08:00

Ja deveu haver endevinat en més d’una ocasió que jo no sóc una gran defensora del bilingüisme (ni mal ni “bien entendido”). No perquè pense que el bilingüisme és el primer pas per la la subsitució lingüística –que també-, sinó perquè crec que el bilingüisme és, per una banda, molt poc pràctic i per una altra, una actitud covarda o, si més no, enganyosa, per exemple a l’hora de guanyar vots. En aquest sentit, tinc la sensació que la pràctica del bilingüsme és una manera de no gosar dir les coses pel seu nom. De no mullar-se, vaja.
A més a més, el bilingüisme, en ocasions, provoca situacions d’allò més pintoresques. Fixeu-vos que no fa gaires dies, a la Universitat d’Alacant es va celebrar un acte contra la violència de gènere, dins el marc de la campanya “Ámame bien” amb la corresponent traducció al valencià (perquè les institucions solen ser políticament correctes) “Estima’m bé”. El lema de l’acte era (contra la violencia de género): “Sal pitando”. És a dir: “sal corriendo, deprisa.” Estem d’acord? Bé, doncs el lema en valencià era “ix xiulant”... És a dir, “dissimulant, amb més o menys tranquil·litat”. És o no?
El paper on es podia llegir aquest lema porta el segell de diverses institucions, a banda de la Universitat d’Alacant: L’Ajuntament de Sant Vicent del Raspeig, el Ministeri de Sanitat, política social i igualtat i la Diputació d’Alacant. Preguntem als tècnics del Secretariat de Promoció del Valencià de la UA i ens diuen que ells no en sabien res, ni del text, ni de la traducció. Ens sembla paradoxal la coincidència que uns mesos, unes setmanes, uns dies abans d’aquest acte (i de molts altres), és notícia el fet que algunes institucions valencianes, com la mateixa Conselleria d’Educació, està prescindint dels serveis dels assessors lingüistes i dels traductors perquè “ja no són necessaris”. Estic totalment d’acord: els traductors informàtics ja la caguen sols! Els traductors informàtics, sense la revisió d’un tècnic especialitzat empobreixen la llengua, però són barats i, total!, qui perd el temps llegint en dues llengües la mateixa informació?
Un altre cas com un cabàs és el mur de Facebook de Compromís per Sant Vicent. També en bilingüe amb estupideses del tipus “Este miércoles hay reunión a las 20.30/ Aquest dimecres hi ha reunió a les 20.30”. Però si el text és pràcticament igual! La intel·ligència de qui s’hi menysprea? Això sí: el text en castellà hi apareix en primer lloc! Jo és que “flipo/flipe”! No havíem quedat que per a suportar i esperonar la tebior i la manca de compromís que suposa el bilingüisme ja teníem altres partits... Voleu dir que no estem a un pas del “Compromiso”? Jo és que crec que hi ha concessions que no s’haurien de fer; que en aquestes coses de la política, mai no pot ploure a gust de tots!

La brevetat dels "sempres"

2011-11-17T12:02:00.000-08:00

Deixeu-me que us conte: comence a filar aquestes ratlles després de tornar de casa dels pares. Avui hem celebrat l’aniversari de la mare. N’ha fet 71. He de confessar-vos que sovint la mire i m’hi veig reflectida a mi mateixa d’ací a trenta anys: els llavis prims, les galtes grassonetes, la mirada un xic distreta i un aire una mica tímid quan es porta la mà a la boca perquè, de sobte, el cava l’ha feta esclatar a riure d’un acudit dolent que hem contat. Tant de bo quan passen trenta anys la meua imatge siga fidel al record que avui m’ha quedat gravat de la seua!
A migdia, el pare ha vingut a buscar-me al despatx igual com abans venia a buscar-me a l’escola, sobretot al mes de juny, i em portava a aprendre a nadar al riu Alberche, el que passa pel poble abulense d’Hoyo de Pinares (perquè, per als que no em coneixeu, encara que semble mentida, jo m’he criat a Castella...). El papa em recollia amb cotxe mentre la mare preparava el berenar i el posava en un “sarnatxo”. Després passàvem a buscar-la i anàvem a l’Alberche i el papa m’ensenyava a nadar, a viure... L’aigua em feia molta por i el riu no m’agradava. M’encantava, però, el berenar de la mama, silenciosa sempre. Pacient.
Per celebrar el seu 71 aniversari la mare ha preparat bajoques farcides. Això a mi no m’agrada especialment, perquè encara que sóc bona menjadora (a la vista està...), no hi ha cap menjar que m’agrade especialment; però m’agrada en especial tot el que ma mare prepara (el que siga) expressament perquè jo vaig a dinar amb ells.
Sabeu? Dinar amb el pare i la mare, em fa sentir que tot està bé, que tot està com “sempre”; em fa pensar que, d’uns anys ençà, es veu que tinc dos “sempres”: el d’ara, lligat a mi Santi i als nens i al Mestre, al despatx i a la biblioteca i als tertulians de la meua Aula de Conversa; i el meu “sempre” d’abans, el que trobe a casa dels pares quan regire els calaixos i trobe una foto meua quan tenia quatre anys, al costat d’una barqueta que sura en les aigües verdoses de l’Alberche, plorant, els cabells xops de por i suor, abraçada a un flotador ridícul i inútil. Imatge imperfecta del que trenta-cinc anys després serà l’Eulàlia G., la meua filla preciosa, que no té por de l’aigua ni de la vida. La mare mira la foto i diu que la nena se m’assembla. Jo deixe la imatge i la mire a ella i m’hi veig com en un espill i m’adone de sobte que el “sempre” és tan curt!

ELS PREUS DE LA MATERNITAT

2011-11-10T10:24:00.000-08:00

Sabeu? Fa dies que òbric els diaris amb la secreta esperança de trobar-hi alguna notícia que no estiga relacionada amb el “suat” debat polític que els mitjans de comunicació ens han reportat fins a l’extenuació. No sé a vosaltres, però a mi, no m’acaba d’interessar el que diguen polítics rancis en un debat inútil i anacrònic. No us penseu que m’ha resultat fàcil esquivar el discurs tòpic dels que pretenen seguir sent els amos del poder.
Amb tot, en una notícia breu de no importa quin periòdic de tots els que sóc capaç d’empassar-me, em trobe amb un titular que resa: “El nombre de dones soles que recorren a la inseminació artificial ha augmentat un 200%”. Mire les xifres que aporta l’article i constate que una inseminació artificial costa entre 800 i 1.000 €, una fecundació in vitro entre 4.000 i 6.000 € i una donació d’ovocits, entre 5.000 i 6.000 €. L’article puntualitza, a més, que els preus no han augmentat des que va començar la crisi. El primer que em ve al cap és que amb 6.000 € pots fer una adopció... Els que em coneixeu, deveu pensar que no puc ser imparcial en aquest tema, perquè jo sóc mare adoptiva. Efectivament aquesta va ser l’opció que vaig escollir per exercir la meua maternitat amb Joan i Carles C. Tanmateix també sóc mare biològica, perquè així ho vaig decidir quan vaig voler quedar-me embarassada de l’Eulàlia G. En aquest sentit, molta gent em pregunta si els vull a tots igual. A això sempre conteste que no sabria dir-ho, perquè l’amor no es pot mesurar objectivament i científicament. Els tres m’ho omplin tot: el cor, el dia a dia, els somnis i els malsons i m’ho buiden tot: la butxaca, el rebost, l’energia i la paciència. Supose que com totes les mares, els respecte a tots com es mereixen i a cadascun li done l’afecte que es guanya i procure educar-los als tres de la mateixa manera.
Sovint em pregunten també si, com a mare, sent que tots són “igual de meus” i... En fi! Ja ho deia Kahlil Gibran: “Els teus fills no són els teus fills,/ són fills de la vida [...] No vénen de tu, sinó a través de tu (amb avió i paperassa o amb empentes i oxitocina-l’apunt és d’una servidora) i encara que estiguen amb tu / no et pertanyen.” Per tant cap dels tres és meu, tot i que jo m’ocupe de tot el que té a veure amb ells. I això, ara que hi pense, em recorda a un punt del ranci debat que ens ha amenitzat la setmana en el qual van coincidir els dos candidats: “ellas concilian más”.
Caram! Quin descobriment! Clar que conciliem més. De fet, quan la maternitat és compartida, sovint carreguem també al el pes de les obligacions de la paternitat. Ja ho he dit moltes vegades: on està escrit que siguem les mares les que hagem de faltar a la faena per tindre cura dels nostres fills malalts? Qui ha dit que som nosaltres les que hem d’anar a les reunions del col·legi? En quin moment vam signar un contracte segons el qual hem de ser les encarregades de preparar motxilles i esmorzars cada dia? En l’acta matrimonial, on estava la clàusula que deia que en un matrimoni amb inquietuds i possibilitats polítiques, era la dona qui havia de renunciar a les seues aspiracions? I és que la renúncia és un dels preus de la maternitat... En el fons no m’estranya que cada vegada hi haja més dones que opten per la maternitat en solitari. Així almenys, t’estalvies el preu i el pes d’una companyia descompensada.

TEMPESTA DE TEMPS

2011-10-27T10:29:00.000-07:00

Fa uns dies, no gaires, enmig d’un passeig silenciós, el meu amic Javier T. em preguntava si m’agrada la tardor (ell acaba d’encetar la seua tardor particular: s’ha prejubilat com a professor d’universitat...). Jo li responia, entusiasmada, que a la tardor, quan les fulles dels arbres comencen a groguejar, alguns llocs de la meua comarca es veuen daurats i que, els pocs dies que plou, fa goig veure com la terra clivellada i resseca es torna molla. De sobte (esclavatges del món de les comunicacions!), el telèfon m’interromp la conversa i el sobtat entusiasme tardorenc: Vicent Santamaria, de Cocentaina, em proposa anar a la fira de Tots Sants a parlar de L’olor dels crisantems. Vull dir que no: ha passat tant de temps des que vaig escriure aquell llibre que jo ja ni en sent l’olor... Vull dir que no. L’olor dels crisantems i jo a Cocentaina... Dubte un instant. Millor no. Dic que sí, però.
Sabeu? Conec bé Cocentaina. Allà vaig passar els anys de joventut. Segurament uns anys com tots, ni millors ni pitjors: anys de joventut. Perquè encara que alguns no us ho pugueu creure, jo un dia vaig ser jove. Una jove una mica esbojarrada i molt contradictòria. M’agradaven els llibres i les classes d’història, i els xiclets i la cervesa i el whisky amb coca-cola i el pintallavis morat i les botes militars i els texans ajustats i les camisetes negres i m’agradaven les vesprades als bancs del passeig amb la Zulima, amb l’Òscar, la Mila i l’Àlex i l’Alícia. I m’agradava el Manolín. M’agradava la camisa rosa i el jersei verd, a conjunt amb els seus ulls, que es posava quan anàvem a ballar a l’Albades. M’agradaven els besos amb gust de xiclet de menta i whisky amb coca-cola. Tot allò, però, com la majoria de les coses, es va acabar un dia i la distància va anar afeblint la flaire del record.
Ara torne a Cocentaina, a frec del dia dels morts, quan el temps ja ha marcit molts dels meus particulars crisantems. L’oratge anuncia tempestes quan a mi m’arrossega la tempesta del temps. M’hi acompanya Ximo, el meu Mestre, que un dia em va llegir allò de “Dóna’m la mà / i anirem per la riba...” I agafats de la mà anem per la nostra riba. Del Mestre i meua només, perquè ningú sap del gris com en sabem nosaltres. Soledats i silencis. M’hi acompanya també mi Santi, que una nit va tocar a la meua porta amb un grapat de romer dels Polops d’Alcoi i unes sabatilles d’anar per casa sota el braç; i aquella nit, de sobte, tot el que era meu es va convertir en nostre i el meu gris fou més clar sense adonar-me’n. I ens emportem també l’Eulàlia G, crisantem tardà del nostre primer hivern junts.
Han passat vint-i-tres anys entre aquells passejos adolescents i els passejos literaris amb Javier. Més de dues dècades entre les classes d’història i la mà del Mestre. Una eternitat entre els besos amb gust de whisky amb coca-cola i el romer de mi Santi. I, tot plegat, entre 23 crisantems marcits, l’Eulàlia G. m’alegra aquesta tardor que, potser m’arriba a destemps.

Un país per a tots

2011-10-18T03:39:00.001-07:00

Els que em coneixeu ja sabeu que no m’agrada parlar de política. Tanmateix, en els temps que corren qui se’n pot estar? Fa uns dies, de fet, vaig rebre al despatx una visita sorprenent: em va vindre a veure un antic conegut a qui interessava la meua visió de tot el que ens està passant últimament com a societat. Caram! Cosa poca! He de dir-vos que la conversa no em va resultar gens fàcil, sobretot perquè ja fa temps que no vull mirar el que passa al meu voltant. He provat a fer-me el propòsit de no mirar més enllà dels meus fills, mi Santi, la programació de 2012 de la Delegació d’Alacant de l’IEC i l’oscil·lació de l’agulla de la meua bàscula cada vegada que m’hi escarxofe temerosa que apunte massa cap a la dreta... No tinc ganes d’omplir-me de més decepcions: si ja sense mirar al meu voltant, no sóc precisament l’alegria de la huerta, imagineu-vos si m’adone que un dia, de sobte, la gent pren els carrers i es manifesta i brama (carregada de raons i de raó, no cal dir-ho) més que mai i s’associa quasi més que en cap altra època de la nostra història recent.
Ja sabeu que a mi no m’agrada manifestar-me ni bramar, que sóc molt més partidària d’exercir drets i de comportar-me com si visquera en una situació normal, li pese a qui li pese. Difícilment assitesc a una concentració o a una manifestació, sobretot si tinc la certesa que tard o d’hora s’enarboraran banderes, siguen del color que siguen (més encara si són els que se suposa que han de representar la meua identitat). Em fan por les banderes, ja us ho he dit en altres ocasions: les banderes em recorden tant a les mortalles!. Em fa por la gent que necessita aferrar-se al pal d’una bandera. Però el que més m’espanta ara és la necessitat inevitable que té la gent de prendre els carrers i demanar una cosa que hauríem de tindre assegurada legítimament: que els polítics que ens manipulen moguen les cordes de les nostres vides amb una mica de seny.
Ja veieu que malgrat el meu sa propòsit d’ignorar el món, es veu que sóc tafanera de mena i no puc evitar llegir els periòdics i fixar-me en les persones que omplin les places, en les que s’abracen a justes pancartes, en els avis amb gorres del Che Guevara, en els xics amb tatuatges, les xiques amb percings i cabells acolorits, barrejats amb altres d’estètica menys “alternativa”, dones acabades d’eixir de la sessió de perruqueria del dissabte... Enmig d’aquesta reflexió, el meu vell conegut em pregunta si crec que té vigència la frase “el país serà d’esquerra o no serà”. Tinc clara la resposta: el país serà de tots o no té raó de ser. No podem partir del fet que hi ha gent que sobra. Segur que en un món que necessita un canvi radiacl, tots tenim idees valuoses a aportar. No podem aspirar a canviar les coses amb una visió excloent del món que ens envolta.

Incomunicats

2011-10-06T02:51:00.000-07:00

Anit vaig tindre el plaer d’assitir a la inauguració del curs de la Seu Universitària d’Alacant. Hi vaig anar una mica per interés i un molt per obligació laboral, ja que la Delegació d’Alacant de l’IEC (a la qual representava aquesta curranta aquell dia en substitució del Delegat per qüestions que ara no vénen al cas) tenia reservat un seient en segona filera...
La sessió va començar amb la presentació, a càrrec de la coordinadora de la Seu, de totes les activitats que tindran lloc enguany, entre les quals, els actes en valencià, tot i que són minoria, comencen a agafar un pes i una tradició considerable. En aquest sentit, deixeu-me que us diga que estic contenta perquè, encara que amb algunes errades mínimes i algun oblit important, la Delegació d’Alacant de l’IEC arrapa una presència poderosa enmig d’una variada i heterogènia oferta d’espectacles, conferències, exposicions i seminaris. En el llibret de progamació s’hi destaca la nostra Aula de Conversa com un important fòrum de comunicació per a tot aquell que vulga vindre a parlar, reflexionar i expressar-se (en valencià, naturalment).
De comunicació precisament anava la conferència inaugural del curs: "La comunicación, una asignatura pendiente en España", pronunciada per Manuel Campo Vidal, qui ens va regalar un discurs amé, ben estructurat i –com no- ben comunicat. S’hi va centrar en tres eixos: el desconeixement lingüístic dels espanyols (es referia a llengües majoritàries com l’anglés, el francés, etc), la incapacitat (també dels espanyols) per a escoltar, i la manca d’iniciativa i d’idees emprenedores. Durant el debat ja es va veure que la qüestió que més havia interessat a l’auditori (molt variat i heterogeni també), era la del desconeixement lingüístic; tot i que a mi, la veritat és que em van fer més el pes els altres dos punts.
Veureu, jo crec que iniciativa sí que en tenim, com va demostrar en aquell mateix moment el llest de torn, que es va presentar com a empleat de banca i es va abraçar àvidament al micròfon per explicar al conferenciant que és que “el español es muy fácil, pero que hay otras lenguas que son muy difíciles de aprender, como el inglés o sin ir más lejos el catalán y el valenciano, que tienen muchos giros.” Olé, el valent! Veieu com sí que tenen iniciativa els espanyols? Vaja, dic jo que, per a fer aquesta afirmació davant d'un expeert en comunicació com Manuel Campo, aquest senyor bé deu haver tingut la idea d’informar-se sobre què són els “giros” i deu haver vist alguna estadística comparativa entre la quantitat de paraules homònimes, homògrafes, paranònimes, sinònimes, etc que existeixen en una llengua i en una altra.
El que està clar és que els espanyols (els que volen ser-ho i els que no. Més els primers que els segons...), no sabem escoltar, perquè si ens escoltàrem els uns als altres, valoraríem per igual totes les llengües i sabríem que l’aprenentatge no depén de la quantitat de “giros”, sinó que és més una qüestió d’intel·ligència i capacitat lingüística, de formació, de temps i, sobretot, de voluntat i actitud. Si sabérem escoltar no hi hauria un llest que prendria la iniciativa de lluir impúdicament la seua ignorància davant un auditori ple de gent molt diversa amb el poder que dóna un micro. Si sabérem escoltar-nos els uns als altres i, sobretot si fórem capaços d’autoescoltar-nos i analitzar el nostre discurs, no seríem un país d’incomunicats.

Els "alguns"

2011-09-27T03:52:00.000-07:00

Els que em coneixeu ja sabeu que en aquestes coses de la llengua m’agrada pensar que no hi ha un “nosaltres” i un “ells”, els altres, els que no parlen la mateixa llengua que nosaltres, perquè en tenen una altra de més poderosa. Com a professora de llengua per a adults i com a gestora de la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans, constate cada dia que això és així: que hi ha molta gent oberta a aprendre i a utilitzar el valencià i que s’esforça a buscar els mitjans que millor li convinguen per a aconseguir-ho.
Amb tot, encara que m’esforce a no veure un “nosaltres” i un “ells” en temes lingüístics, em toca acceptar que hi ha un “alguns” que, conscientment o no, van fent una tasca discreta però implacable envers el retrocés del nostre redreçament lingüístic. Us n’expose un cas:
El 22 de setembre vaig assitir a la primera reunió de curs amb tota la classe de la meua filla xicoteta que enguany està en segon any d’infantil, no cal dir-ho, en un PIL. He de dir-vos que hi anava amb prevenció perquè l’any passat la llengua vehicular del curs fora de l’horari estricte de classe va ser el castellà. Com sona.Quan, en privat i a títol personal, vaig suggerir a la tutora que parlara valencià en reunions, tallers, etc, em va dir que preferia no fer-ho (crec que perquè no en sabia prou). Amb aquests precedents vaig assitir a la reunió d’enguany.
Sé positivament que, a diferència de la tutora del curs passat, el tutor d’enguany té un bon domini de la llengua estàndard i la parla amb fluïdesa i correcció. Tot i això, la reunió s’esdevingué íntegrament en castellà. Ningú es va molestar ni a plantejar la possibilitat de fer-la d’altra manera. Quan en acabar, vaig expressar públicament( fer-ho en privat l’any passat no va servir de res) el meu descontent i vaig suggerir que les properes reunions se celebraren en valencià, la majoria de les mares i els dos pares que hi havia se’m van tirar a coll: que per què havien de parlar valencià?! Que no l’havien aprés fins ara i ni ganes de complicar-se la vida. Un pare fins i tot em va dir que una cosa era el seu fill i una altra molt diferent ell i que ell no permetia que ningú li parlara valencià. Entre una vintena de persones només tres o quatre es van atrevir a dir que a elles els feia igual. Aquesta va ser la postura més positiva. Jo no donava a l’abast a rebatre crítiques i negatives amb arguments raonables i raonats. Llavors, algú va proposar que votàrem: “votemos, votemos, que estamos en una democrácia ¿no?”. Aguantant-me les ganes de dir-li a l’individu on podia ficar-se la seua democràcia, em vaig negar a fer cap votació sobre una qüestió que no es votable i vaig buscar despesperadament l’ajuda i el suport del tutor, qui amb tota la tranquil·litat del món em va contestar que decidírem nosaltres, que ell no volia entrar en conflictes, que havia fet la reunió en castellà perquè és la llengua comuna (no sé comuna de qui, perquè jo tinc clar que no és la meua...) que hi havia en classe persones d’un altre país i no volia que se sentiren discriminades (vulnerar els meus drets lingüístics no és discriminar, clar).
Tinc fills majors en altres cursos de PIL i fins ara mai s’havia donat aquesta situació: Les tutores havien sabut gestionar els conflictes lingüístics de les reunions amb respecte, bons arguments i perseverança. Ara la comoditat i la indiferència d’”alguns” i la ignorància i la falta de respecte d’”alguns” altres ens deixa desemparats i ens serveix el retrocés lingüístic en safata de plata.

Frases lapidàries

2011-09-20T03:57:00.000-07:00

(Columna per a "El Punt-Avui")
Ja us vaig dir que, tot i que fregue la frontera dels 40, continue sent una ingènua i encara em sorprenc de molts dels fets que passen cada dia al meu voltant. Sobretot, “flipe” amb el que som capaces de dir les persones i amb el que ens fa gràcia i amb el que, malauradament, ens deixa indiferents. Una de les coses que més m’esvera (perquè sempre he volgut pensar que les persones procurem comportar-nos amb la màxima dignitat possible) és l’estupidesa de la gent. Sobretot l’estupidesa verbal. En aquest sentit, supose que us deveu haver adonat, com jo, que en els últims anys molta gent té tendència a repetir fins a l’extenuació frases que personajillos de pro posen de moda. Qui no recorda aquella famosa imbecilitat que un duet caspós ens repetia fa uns anys cada divendres a la nit: “Si hay que ir, se va, pero ir pa nà, es tonteria”? O aquella que una “cultivadíssima” ex miss España va posar de moda en el món de la premsa rosa, que es mofava en la seua cara sense que la seua magra intel·ligència li permetés d’adonar-se’n: “Esto es lo que tiene estar siempre en el candelabro”?
Tanmateix, unes de les frases que fan gràcia a la gent (i que més repeteixen) i que més m’han impactat a mi, són aquelles de “Andreíta, cómete el pollo, coño” o “yo por mi hija ma-to”, d’una señoreta, de titulació “la princesa del pueblo” (en aquest país per a formar part de la noblesa no cal tindre una gran comptència lingüística ni una capacitat comunicativa mínimament digna...) que no té ofici ni benefici...Bé, beneficis, bé en deu tenir a dojo, gràcies a l’estupidesa de la gent que veu els seus programes y la imita a cada passa.
No us penseu, però, que l’estupidesa lingüística és patrimoni únic de gent del famoseig. No! Podem posar casos de polítics, als quals se’ls pressuposa una altura, si més no acadèmica, digna de confiança (aquests, però, lamentablement, ni ens fan riure, ni ens fan reflexionar). Per exemple, Esperanza Aguirre ens ha regalat aquesta setmana una estupidesa de llibre (després dirà, com sempre, “donde dije digo, no digo digo...”: “si la educación es obligatoria y gratuita en una fase a lo mejor no tiene que serlo en las demás...” Sí senyora! A educar “burrastrones” que després siguen fàcils de manipular per aquells que sí que s’han pogut pagar una educació. Per cert, arribats a aquest punt, dubtem ja que “estudis” puga ser sinònim d’”educació”...
No és l’única política que ens regala frases de per riure. Fa uns dies, la ministra González Sinde (qui, per cert, segons resen alguns mitjans “virtuals” va ser una dels signants del Manifiesto por la lengua común...No cal dir-ho: un text sense desperdici) anunciava que deixarà la política per a reprendre el seu ofici i que ara és un bon moment “para escribir un libro”. Olé! Això m’ho dic jo cada dia: vull escriure un llibre. Això és cosa fàcil, us ho puc ben assegurar: jo n’escrit sis; els dos darrers, per cert, amb ben poca fortuna. Clar que jo no he sigut ministra, no es pot comparar.
La palma d’or de les frases estúpides pronunciades per un polític en els últims temps se l’emporta un compungit Dominic Strauss-Kahn, davant les càmeres de la televisió francesa “Lamente haver defraudat la meua esposa (quin paperot, la pobra dona!) i els francesos perquè he mantingut una relació inapropiada” amb la (tristament) famosa cambrera d’hotel i, afegeix també, que li agradaria haver estat a l’altura... Home! Dic jo que si hagueres estat a l’altura, no t’haurien acusat de violació...
En fi! Mantenim l’esperança que malgrat l’escanyada educació que es veu que rebran a partir d’ara els nostres desafortunats fills aprenguen almenys a distingir què és humor intel·ligent i què éstupidesa, què lligen i què no i a qui voten i a qui no.

La Ingènua

2011-09-08T03:26:00.001-07:00

No sé si vosaltres deveu haver notat la meua absència i el meu silenci. Us puc dir que jo sí que n’he notat l’amargor i he notat, sobretot, la frustració d’haver-me d’enfrontar amb el tòpic de la pàgina en blanc durant mesos i que, en la lluita entre la blancor i les paraules, foren els mots els que tingueren la de perdre. En algun lloc he llegit que el pintor Van Gogh solia dir: “Si sents una veu en el teu interior que et diu: “No pots pintar”, tu pinta i la veu callarà.”
Lluny de deliris esquizofrènics, jo, durant tots aquest mesos, no sentia cap veu en l’interior, en tenia diverses al voltant que em deien: “Però que ja no escrius?” Entre totes, com no?, destacava la de mi Santi, repetitiu com una lletania: “hauries d’escriure ja”. Com si fóra tan fàcil! Traus punta a la llapissera i escrius. Doncs no, perquè una un dia es planteja per què escriu, per a què escriu, per a qui escriu... I s’adona, de sobte, que ha comés la gran ingenuïtat d’escriure per canviar una mica el món; si més no, el petit món que l’envolta. És per això que la ingènua escrivia sobre pobres i rics, sobre educació, sobre llengües que agonitzen, sobre solidaritat entre gèneres, sobre maternitat i paternitat. Interessos d’una dona senzilla que s’alça cada matí amb l’esperança que les paraules facen que el món que els ha tocat viure als seus fills siga cada dia una mica millor i la seua vida només una mica més fàcil.
Tanmateix, han anat passant els mesos i la ingènua ha caigut en el compte que el món canvia ben poc malgrat les paraules. Els rics continuen sent rics i els pobres són cada vegada més pobres. Passem tot un estiu escoltant parlar d’economia, de reformes que faran que tinguem la butxaca menys escanyada, però se’ns omplin els ulls de petits comerços que pengen el cartell de “Es traspassa”, de cotxes atrotinats amb un lletreret de “en venda” apegat al parabrisa amb un preu desorbitat... Comencem el curs amb mestres que (amb tota la raó del món) perden la paciència davant els despropòsits de les administracions. Alguns pares encetem setembre amb la constatació que els nostres fills, un any més, no poden estudiar amb normalitat en un PIL, perquè resulta que només el tutor (si és que en tenen un assignat) té capacitat lingüística suficient per a expressar-se i ensenyar en valencià. La resta de matèries, malgrat el PIL i la meua impotència, s’impartiran en castellà.
Com ja deveu haver endevinat, us escric el primer dia de curs. Un dels dies més bonics de tot l’any, perquè el nostre món petit, el de les MARES, s’ompli d’olor de llet amb galetes, de colònia fresca acabada d’encetar, de manetes que s’aferren, nervioses, als nostres dits i que no veuen el moment de soltar-se, besades ràpides a la porta del pati... Avui, un any més, quasi tot eren mares a la porta de l’aula de la meua Eulàlia G. Només un parell de pares... Jo vaig haver de demanar permís al treball per arribar avui una mica més tard i poder, així, quedar-me fins que l’Eulàlia entrara a classe de la mà de la mestra.Acabat el matí més bonic de l’any, però, comença una cursa frenètica: recollida de bo-llibres, compra de material, reunions amb les mestres... Ja us ho sabeu, ja us ho vaig contar ara fa un any o, potser en fa dos... I tot continua igual: les paraules no han canviat el meu món. Potser la rebelia sí que el canviarà. Per tant, benvolgudes mares, us convide a afegir-vos al motí: “A qui corresponga: Aquesta mare està en vaga. Els xiquets entren a classe a les 9 en punt. Les portes del col·legi tanquen a les 9 i 10. Si no hi heu arribat a temps, podeu portar-vos les criatures al despatx o telefonar al vostre cap i dir que us heu posat malalats. Heu de recollir els nens a quarts de tres. No oblideu mirar el tauló de secretaria i anotar quin dia i a quina hora heu de recollir el bo-llibre... Regireu les motxilles dels vostres fills i anoteu-vos a l’agenda el dia i l’hora de la primera reunió de cadascun d’ells. De camí a casa, aprofiteu per anar al centre comercial i compreu els babys. Recordeu que els d’infantil han de ser de ratlles amples i roges... Ah! I que no se us oblide agafar hora amb el logopeda del petit, ni passar a reservar plaça en les classes de repàs del major... I, per favor, si teniu cap dubte, no em telefoneu al despatx a l’hora de la faena: espereu que arribe a casa i m’assega davant del plat. Amb la panxa plena relativitzaré amb major facilitat les vostres insignificants preocupacions paternals.

DECLARACIÓ DE BONA EDUCACIÓ

2011-05-04T09:32:00.000-07:00

(Columna per al diari "El Punt-Avui")

Diuen que han dit que l’alcaldessa del meu poble en l’acte de la presentació de la seua candidatura va titllar de maleducats alguns dels seus adversaris polítics perquè parlen valencià als immigrants, siguen andalusos, castellans de Castella, Equatorians, Colombians o de qualsevol d’aquelles contrades castellanoparlants. Ja us dic: diuen que han dit... Jo, personalment, no m’ho vull acabar de creure, perquè us puc ben assegurar que al despatx de casa, en un lloc destacat, tinc una carta d’aquesta senyora, que en l’any 2004, quan vaig guanyar el Premi de Narrativa Antoni Bru d’Elx, em felicitava “por dignificar nuestra lengua, nuestra literatura y el nombre de nuestro pueblo através del trabajo de novelista” (més o menys... En castellà, això sí, perquè al cap i a la fi, cadascú és lliure d’expressar-se con vulga, o no?). Per tant, donem-li el benefici del dubte, perquè no volem pensar que aquesta senyora és dels polítics que veuen en la llengua l’escletxa per arrapar els vots que li falten per no perdre el poder (i la sensació omnipotent que aquest deu comportar). Dubtem també de l’afirmació, perquè, de mala educació és dir coses lletges dels altres quan aquests no són presents i no es poden defensar, i no volem pensar que una persona que dirigeix un ajuntament patix tan lamentable defecte.
El cas, però, és que em consta que, ho haja dit una alcaldessa o no, hi ha gent que encara pensa que els que parlem valencià som maleducats. El més trist, per cert, és que aquesta és una afirmació que, la majoria de vegades que l’he escoltada venia de boca de valencianoparlants o de fills de famílies valencianoparlants “de tota la vida”. Veieu com les prohibicions sí que serveixen? Ja us ho deia jo no fa gaires setmanes: l’ombra de les prohibicions que patírem durant la dictadura enfosqueix generacions i generacions. En ple segle XXI, quan se’ns ompli la boca en parlar d’educació plurilingüe, encara tenim una generació d’acomplexats incapaços d’acceptar i valorar el que és part important de la seua identitat.
Ja és hora que ens parem a pensar que la falta d’autoconeixement i d’autoacceptació és el punt de partida de greus patologies psicològiques. Després de 30 anys de llibertats –de llibertat d’expressió- ja és moment que comencem a acceptar que el nostre autoodi no té sentit i que hem de posar remei des d’ara mateix. És hora d’acceptar que parlar una llengua no és una qüestió d’educació. Alguns, de fet, hem rebut una educació exquisida... Parlar una llengua simplement és una qüestió d’identitat, d’història, de geografia i de generositat, perquè compartir la nostra cultura amb els que vénen de fora és un acte generós, enriquidor i integrador. I no em cansaré de repetir-ho: al llarg d’aquests 16 anys que he exercit de professora de llengua per a adults, he ensenyat a parlar a bascos, a gallecs, andalusos, manxecs, a francesos, a belgues, i ara més que mai, a colombians, a bolivians i a equatorians. Cap dels meus alumnes ha pensat mai que li he faltat al respecte, fins i tot quan els he parlat valencià fora de classe, perquè tots ells han fet un gran esforç per conéixer qui som i d’on venim. Ja és hora que s’esforcen mínimament els valencians “de tota la vida” a comportar-se amb normalitat d’una vegada i a respectar la llengua que els nostres pares (no cal remuntar-se moltes més generacions) van conservar per a nosaltres aguantant colps de regle, burles, escarnis i prohibicions.

Benvolguts companys polítics

2011-03-29T01:17:00.000-07:00

(Columna per a "El Punt/Avui") Deixeu-me que us diga que, contràriament al que puga semblar, en general procure mantenir-me allunyada de la política. Això no vol dir, però, que no m’interessa el que passa al meu voltant. Ja sabeu que les grans o petites misèries que ens toquen m’interessen, i molt, i que sempre que puc procure denunciar-les i intente fer-ho en un to el més allunyat possible de quasevol tipus de connotació política. Tanmateix, ara que ja hem encetat de manera imparable la cursa cap als nostres ajuntaments, he tingut l’oportunitat d’assistir a algunes presentacions de diverses candidatures, unes vegades per simpatia, altres per curiositat i una altra per militància, i després d’escoltar els uns i els altres, com a ciutadana que suposadament ha de decidir en qui ha de depositar la confiança, voldria dir-.vos algunes coses. En primer lloc, quan anem a escoltar els polítics locals, ho fem perquè ens preocupen temes locals. No cal que ningú ens recorde que vivim immersos en una crisi que, a estones sembla imparable i que ens té ofegats a tots. Això ja ho sabem, perquè llegim els periòdics i perquè ho patim en carns pròpies i perquè no es parla d’altra cosa al bar, a la perruqueria, a la sala d’espera del metge, a la cua de la carnisseria... En segon lloc, heu de saber també que Zapatero no és sant de la devoció de molts de nosaltres. Tanmateix, quan us anem a escoltar, ens importa ben poc què penseu d’ell i de les presumptes mancances que la seua gestió política haja provocat en la nostra societat. Volem saber què penseu fer vosaltres per gestionar les mancances que el sistema polític provoca en la nostra localitat. No ens interessen discursos buits i plens de llocs comuns i d’acusacions i retrets envers la mala gestió dels que ara mouen les cordes de la política local. De fet, molts ja sabem en què consisteix la mala gestió de molts dels nostres polítics perquè lamentablement la podem veure sovint als mitjans de comunicació. Volem escoltar propostes concretes. I una última cosa (però, com sol dir-se, no per última menys important): no ens agrada que feu bandera de la nostra llengua i si penseu usar-la com a vidriola de vots, per favor, feu-ho de manera coherent. Fa uns dies vaig escoltar una política “de pes” que deia: “que se enteren que nos importa nuestra cultura y que defendemos nuestra lengua, porque el valenciano también forma parte de nuestra identitad.”. Nuestra? Com que nuestra? Guapa, si no prediques amb l’exemple, la veritat és que ens consta molt pensar que et creus el que dius... Com sé jo que no és un estratagema perquè jo pense que sota les ales, els pètals o l’estudiada rúbrica de les teues sigles trobaré sopluig lingüístic? En aquest sentit, no me’n puc estar de fer-vos un darrer apunt: la majoria dels ciutadans del País Valencià aspirem a ser ciutadans lingüísticament normals. Quan dic això em referisc a tots els ciutadans, independentment que siguen valencianoparlants o castellanoparlants. Encara que us penseu que no, en qüestions de llengua no sol haver un “ells” i un “nosaltres”. Com a professora de llengua per a adults, us puc dir que hi ha molts castelanoparlants que fan un gran esforç per a aprende la nostra llengua, perquè la llengua és un element integrador (encara que alguns s’entesten a usar-la com una arma de disgregació) i que passen tantes penes com qualsevol valencianoparlant a l’hora d’usar-la fora d’una aula. Per tant, per favor, no els feu pensar que el seu esforç és inútil i que pensem que són idiotes: quan enceteu un discurs en valencià, si us sorgeix un problema amb els que us escolten gestioneu-lo de la millor manera possible (sou polítics, això sabreu fer-ho bé, no?) Però si ningú diu res és que us entenen, llavors, per què canvieu de llengua? Creieu que així acontenteu més gent? Si la resposta és afirmativa és que, encara que us penseu que no, en el fons potser per a vosaltres també la llengua és una guardiola de vots...

Teoria dels mons possibles

2011-03-17T02:21:00.000-07:00

(Columna publicada al diari El Punt-Avui, l'11 de març)

Deixeu-me que us explique: Ja sabeu que un dels meus fills, el Joan C. és aficionat a dibuixar i, sobretot, a presentar-se als concursos de dibuix sense que jo ho sàpia. Amb la qual cosa, de vegades em trobe en situacions una mica incòmodes. En aquest sentit, no se si deveu recordar que fa un parell d’anys va guanyar aquell concurs de “¿Qué es un Rey para ti?” i va ser la seua mestra qui m’ho va fer saber perquè ell, que s’avergonyeix de tenir una mare antimonàrquica, no em va voler dir res.
Doncs bé, ara fa uns dies, em va telefonar una senyora preguntant-me si jo era la mare del Joan C., quan li vaig dir que sí –amb l’ai al cor perquè ja em pensava jo que n’havia fet una bona- em va informar que un dibuix del meu fill estava sel·leccionat entre els 75 millors d’un miler de treballs presentats al concurs “¿Cómo mejorarías el medioambiente?”, patrocinat per una coneguda editorial. D’aquests 75, 25 dibuixos rebrien una Nintendo (màquina infernal, que malgrat les súpliques dels meus cadells, fa anys que em negue aferrissadament a comprar-los). Tanmateix, el meu fill, només pel fet d’haver estat sel·leccionat ja rebria una ajuda de 200 € si jo comprava un material escolar fabulós valorat en 500 €. Ací estava la trampa, naturalment.
Tot i que vaig veure el parany només escoltar la veu de l’amable senyoreta quan es presentava (“Buenos dias, yo soy X..., me puede decir su nombre para que me dirija convenientemente a usted durante la conversación?”), vaig decidir deixar-li que m’explicara les meravelles del material escolar que permetria que “su hijo aprenda a interpretar de manera fácil y divertida la teoria de la relatividad, por ejemplo, o la figura de Newton, sin ir más lejos o los grandes escritores de la literatura española. En fin, que lo aprenda todo sobre el mundo que le rodea sin un gran esfuerzo.¿Qué le parece?”
Doncs “me parece muy bien, señorita, pero ...¿Todo este material, en qué idiomas está disponible? Lo digo porque yo lo quiero en catalán.” Qué has dit! Adéu Nintendo! Primer hi va haver un silenci que no sé si volia dir que la senyoreta es pixava de riure a costa meua, que havia caigut de cul, que estava assegurant-se que el telèfon marcat no corresponia a cap manicomi... Després va vindre l’allau de preguntes: “¿En catalán? ¿Para qué? ¿Es que usted no quiere que su hijo aprenda español? ¿No le parece que la cultura es igual para todos?, etc, etc”.
Inútil fer-li veure que “mi hijo ya sabe español” i jo l’eduque en català perquè em dóna la gana. Impossible fer-li entendre que la cultura no és igual para todos, perquè no tots tenim la mateixa o no tots la interpretem de la mateixa manera. Ja no parlem d’explicar-li que nosaltres interpretem el món amb una altra llengua i que jo visc en un món en què el meu fill s’ha d’esforçar-se a aprendre i a ainterpretar allò que l’envolta. Per tant, potser el meu món no és el seu, perquè el meu és un món en el qual t’alces i es gites donant explicacions lingüístiques, el meu és un món on maldes cada dia buscant situacions on poder comportar-te com un parlant normal que usa una llengua com totes. El meu és un món en què quan dius la paraula “català” de vegades es fa un silenci incòmode. El meu és un món en què una senyoreta, que no sap que es pot educar un xiquet en català, m’interromp la faena un dimecres al matí i em pren per idiota.

Comoditat Lingüística

2011-02-17T02:27:00.000-08:00

(Aquesta és la columna d'El Punt d'aquesta setmana)

Deixeu-me que us explique: resulta que per circumstàncies de la vida i de la nostra història social i lingüística tots els meus nebodets són fills de matrimonis mixtes. Ja sabeu: mare valencianoparlant, pare castellanoparlant o al contrari. Són per tant, individus diglòssics, de vegades, monolingües quasi sempre, malgrat els esforços revernacularitzadors dels pacients professors (i meus).
Resulta que, les meues criatures, quan juguen amb ells, parlen quasi tot el temps castellà, tot i que ells són fills de matrimoni valencianoparlant i, sobretot, de mare monolingüe en valencià (us ho puc benassegurar!). Aquesta situació m’exaspera una cosa de no dir i, sovint, com bonament puc, els intente explicar que convé que usen amb naturalitat la seua llengua materna, que és tan vàlida com qualsevol altra i que prou n’hem tingut ja d’anys i panys de prohibicions i de restriccions.
D’uns dies ençà, però, m’ha vingut la temptació de fer ús de les prohibicions a mi també. “Prohibisc que en ma casa es parle castellà”. Qui diu que no puc fer-ho? Jo no he dit en cap moment que ma casa siga una democràcia... A partir d’ara és una dictadura i jo sóc la gran tirana. Quan m’ho va escoltar dir, mi Santi, -gran demòcrata, ell, i gran negociador- em va contestar que les prohibicions no serveixen de res. Sí que serveiexen. Jo veig que donen una grandíssima comoditat lingüística i qui se sent còmode lingüísticament parlant té un immens poder i pot dir, per exemple, les estupideses que vulga sense sentir-se ridícul. Us contaré un parell d’anèdotes del poder “estupiditzador” de la comoditat lingüística.
No fa molts anys, la institució per a la qual treballe va participar en una fira del llibre i l’associació de llibrers que l’organitzava ens havia de passar una factura en concepte de lloguer d’instal·lacions. En passar-nos l’esmentat paper (en castellà, per descomptat) vam detectar un error i els vam escriure el següent missatge: “Per favor, indiqueu el número de la factura”. Contestació: “lo sentimos, pero no entendemos catalán.” !!!!
Una altra que em va passar fa poc amb un proveïdor, al qual envie la documentació necessària perquè ens l’emplene per poder gestionar-los els pagaments i quan els arriba, ens escriuen demanant-nos la versió en castellà. Resulta que no la tenim, però com que sí que disposem de versió en anglés els la faig arribar i aprofite per comentar-los que no es preocupen, que poden enviar-me les dades (els les detalle) i jo mateixa emplene el paper. Contestació: “Os lo enviaremos sobre el documento en catalán”. On era el problema, doncs?
Amb tot, el sumum de la prepotència lingüística l’he patit aquest mateix matí, quan després de temps de tenir un problema tècnic al despatx, una de les persones que s’ha encarregat de resoldre-me’l m’ha telefonat per tancar el servei i s’ha dirigit a mi tot el temps dient el meu nom en castellà: Lirios. Quan li he explicat que el meu nom no és aquest, que jo em dic Lliris, ell simplement ha contestat: ¡Qué más dará!
Doncs sí que “dará”: jo vull saber què se sent quan un pot controlar tot el temps la situació sense haver de demanar disculpes o donar explicacions. Jo vull saber què se sent quan un domina les regles del joc perquè domina la llengua de poder, la que no té restriccions. Les prohicions sí que funcionen. Tenen un poder aclaparador i una ombra que s’allarga segles i enfosqueix generacions senceres.

De puntetes del pupitre a la taula de despatx

2011-02-03T02:07:00.000-08:00

No sé si recordeu que fa unes setmanes us explicava que encara podria recitar de memòria el nom de cadascun dels meus mestres. És més, tinc gravada en el cap la bata de quadres rojos que sempre es posava doña Guillermina. L’aspecte impolut del jersei de coll redó de don Fèlix, el mestre de matemàtiques de sisé curs d’EGB. El segell d’or lluentíssim en el dit anular de don Santiago, el mestre de naturals. La imatge de don Rafael, el professor de llengua de vuité, amb un lleuger estrabisme i les ulleretes de cul de got sempre a la punta del nas. Recorde fins i tot l’aspecte, les dèries i el to de veu de tots els meus professors d’institut, que ja no eren ni don ni doña, perquè eren més “col·legues” o, simplement, perquè els anys vuitanta ja començaven a ser uns altres temps.
Ho recordava això l’altre dia, palplantada i indecisa davant d’un expositor ple de cremes facials d’una adrogueria. Compadida de la meua indecisió, se m’acostà una de les dependentes i m’oferí consell. Quan li vaig preguntar si considerava necessari que em procurara una crema antiarrugues, l’amable senyoreta em mirà detingudament uns instants i em contestà: “té vosté un cutis molt lluminós –no sé això què vol dir, potser vaig per la vida fent un efecte bombeta, vés a saber!- Però si està ja en la trentena, s’hauria de comprar un pot d’una primeras-arrugas”. Primeras arrugas! En la trentena? Jo ja vaig amb retard! Fregue perillosament la frontera dels 40, li vaig explicar mentre li arrancava de les mans la crema de l’eterna joventut. “Ah! –exclamà ella molt educadament- Doncs sembla vosté molt més jove!”. Doncs no, guapa, que jo sóc de la generació de la colònia Chispas! Recordeu? “Mi primera amiga, mi primera canción, mi primera colonia... Chispas!”
Fou precisament aquella amiga de l’ànima del començament de l’adolescència qui em va fer pensar en les arrugues, quan fa uns dies, després de quasi vint-i-cinc anys, es posà en contacte amb mi per avisar-me que a finals de febrer el col·legi “El Bracal” de Muro (on vaig cursar l’EGB), celebrarà el sopar de trobada de la nostra quinta. Horror!
Em vaig adonar, llavors, que a penes recorde cap dels meus companys d’escola. Em costava fins i tot recordar-ne els noms. De fet, crec que hi ha ben pocs amics que hagen deixat una intensa petjada emocional en la meua vida. La recorde a ella, Mari Carmen, que se’m va acostar un divendes quan em trobava sola asseguda al pupitre perquè no coneixia ningú i em va preguntar si voldria anar amb ella i les amigues a missa el diumenge al matí, i des de llavors començàrem camí juntes fins que ens separarèm després de l’institut.
Amb un afecte especial recorde el Dani, amb qui vaig compartir pupitre i pati quan tenia quatre anys. L’home –de quatre anys- més guapo del món, el més divertit, el més simpàtic. El centre de la meua vida. I, sabeu? Un dia, quan teníem quinze anys (i en feia deu que no ens véiem), me’l vaig trobar en pub, em vaig acostar a ell i li vaig preguntar si es recordava de mi. Em va dir que no tenia ni la menor idea de qui era jo. Això em va fer pensar que, segurament jo no he sigut una gran amiga de ningú, que es veu que des de ben petita ja se’m veia que el meu havia de ser un món de mestres, que havia de passar ben de pressa del pupitre a la taula de despatx, que probablement passaria de puntetes per la vida dels altres. Un nom a penes recordat. Transparent.

Payopony

2011-01-19T10:16:00.001-08:00

PAYOPONY...

Els que em coneixeu des de fa temps sabeu que tinc un grapat de vicis malsans. Els que a penes fa un parell d’anys que em coneixeu, ja deveu haver intuït que d’entre tots aquells vicis, en tinc un especialment perniciós per a la salut psicològica: l’insà costum d’escoltar les converses dels altres! Digue-me tafanera... Tot i que, en fi, ben mirat, escoltar és una manera d’observar les coses petites i senzilles (o no tan senzilles...) que fan que la nostra vida siga com és.
Bé doncs, l’altre dia, a la porta del col·legi dels meus fills, m’acomiadava jo de les meues belles criatures, beneït regal que les terres de Sudamèrica em van fer (ja sabau que són adoptats), quan un home, darrere meu va comentar en un to de veu certament elevat: “¡mucho payopony es lo que hay!”.
En tancar-se les portes del col·legi, aquell home, acompanyat d’un altre, i jo vam començar a caminar en la mateixa direcció. I veges, tu! Ja anava jo tota capficada en la parauleta aquella: payopony. No l’havia escoltada mai i pensava buscar-la al diccionari. Anava, per tant, fent hipòtesis sobre la possible ortografia quan l’home aquell digué: “Por lo menos estaré dos años tranquilo: cobro mi paro y ya veremos. Pero desde luego si no fuera por lo cabrones estos que trabajan por cuatro perras y nos quitan el trabajo a los españoles...” Es veu que “los cabrones” eren els esmentats payoponys, no els empresaris que havien enviat a l’atur l’individu en qüestió.
A l’hora de l’esmorzar em connecte a internet i “sant Google”, en un lloc que s’anuncia sota el títol de “Jergas de habla hispana”, m’informa: Payopony: (sust. Inv. en género despectivo) latinoamericano de aspecto amerindio. Ai! Una onada d’indignació em puja a les galtes: els meus xiquets d’ulls ametllats, pell morena i cabells negríssims son això: Payoponys.
Però no havíem quedat que els espanyols no som racistes (considerar ciutadans de segona els que parlen una llengua minoritària no compta...)? És o no, que els espanyols som tolerants i hospitalaris?
Mire de calmar-me i compadir-me del pobre home que ha perdut la faena. Intente buscar una justificació a les seues paraules: en temps de crisi tots necessitem buscar un culpable... Però per què el color de pell és un estigma? Per què estigmatitza més l’ètnia que, posem per cas, la corbata o la roba cara? Per què no diu “el cabrón de la corbata me paga cuatro perras y encima me echa a la calle”?
Sabeu? Aquell dia, camí de l’escola els meus fills m’explicaven què volíen ser de majors. L’un vol tindre una tenda d’animals i l’altre vol ser cuiner. Supose que aquell home estava a la porta del col·legi perquè hi deu tindre algun fill i em pregunte si aquest xiquet, quan cresca, entrarà en la tenda d’un “sudaca” a comprar el pinso per al gos o si voldrà treballar de cambrer en un restaurant sota les ordres d’un “chef” payopony...

L'ànima per una mica de calma

2011-01-07T00:25:00.000-08:00

Fa uns anys, en la presentació de no recorde quin llibre, escoltava que Isabel-Clara Simó deia que ella esquinça molts papers perquè no pot evitar escriure cada dia. Fa unes setmanes, a la biblioteca estant, llegia en l'Autorretrat de Mercè Rodoreda una cosa així: "No entenc la gent que diu que escriu cada dia. Jo puc passar mesos sense escriure absolutament res, només mirant els núvols" (cite de memòria). Fa uns dies, el setmanari del diari "El País" publicava entrevistes a un grapat d'escriptors, alguns dels quals (confesse la meua ignorància) no sé ni qui són. La pregunta era única: "¿Por qué escribo?". Les respostes eren molt diverses. La que més em va cridar l'atenció, però, era la de Juan José Millás: "escribo por lo mismo que leo: porque no me encuentro bien."
Hi pense i crec que jo haguera contestat una cosa molt semblant: "Escric per la mateixa raó que llig: perquè no puc dormir..." Tanmateix, com ja deveu haver notat, fa setmanes que no agafe paper i boli ni per a fer la llista de la compra, i l'ordinador tampoc no l'he tocat més que per a mantenir mínimament al dia els assumptes del despatx mentre duraven les vacances. Sabeu què he estat fent? Doncs he plantat llentilles i cigrons amb el Carles C, el meu petit, per estrenar un joc de botànica que va aparéixer sota l'arbre el dia de Nadal. He jugat a les nines amb l'Eulàlia G., i he acompanyat el meu fill major, el Joan C., a passejar el nostre gos Narcís, recuperant així l'amable plaer de caminar sense un rumb determinat, sense cap lloc concret on anar. I, amb "mi Santi" he compartit breus converses sobre política, videojocs i coses de casa i llargs matins de lectura i silencis. Hem aprofitat també per fer plans, no fóra el cas que un dia, per alguna casualitat, aconseguim estalviar i ens poguem permetre aquella lluna de mel que no vam poder fer quan era el moment.
La quotidianitat, en fi, m'ha fet preguntar-me quants anys he passat buscant una mica de normalitat. Pot ser des que tinc ús de raó... Quants anys fa que no escric amb fèrria disciplina com feia abans? Crec que des que va nàixer l'Eulàlia G. i va començar a venir-me més de gust jugar a les nines...
Tinc la sensació que, potser arriba un moment en la vida d'alguns escriptors que ens venem el talent -com qui ven l'ànima al diable- a canvi d'una mica de calma. I, segurament, la nostra venda no té la més mínima importància.

L'epitafi de la ballarina

2010-12-16T10:05:00.000-08:00

Heu de saber que, segurament, quan vosaltres llegireu els fils d'aquesta teranyina jo tindré 38 anys i un dia. Com una condemna. Els que em coneixeu sabeu que m'agrada fer veure que sóc una dona de les del segle XXI: d'aquelles que sap combinar a la perfecció les dues coses més femenines a les quals la vida i la societat ens han abocat, unes vegades amb consentiment i altres per pura inèrcia: portar les regnes d'una família i medrar acadèmicament i laboralment.
Això, com us dic, a la nostra edat s'apropa molt a una condemna. Estem en una etapa de la nostra vida en què els fills -que ens ha tocat tenir biològicament massa tard, si ens hem volgut procurar un cert curriculum- encara són massa petits per a ser autònoms. Una etapa en què els pares, que ens van tindre cap als 25 anys -quan biològicament és més recomanable i socialment era més habitual- comencen a deixar de ser autònoms i necessiten d'un suport i una ajuda que moralment no els podem negar, perquè ells ens han apujat en la vida, ens han regalat uns valors i han lluitat per fer que la nostra llibertat fóra possible en uns temps en què no ho tenien gens fàcil i, a sobre, alguns dels nostres pares, després de criar-nos a nosaltres, encara crien els nostres fills quan a penes els queden forces raonables. Amb tot, la seua pèrdua d'autonomia progressiva és un altre dels reptes que anem assumint les dones del meu temps i combinant-lo amb totes les altres coses que hem de fer per a sobreviure. Malabarismes, a dies, impossibles.
En aquest sentit, com veieu, confessar-nos a nosaltres mateixes que per a la nostra generació de dones "10" els anys també passen i ens deixen petjades més o menys profundes al cor, a l'ànima i, sobretot, a la pell, no és cosa fàcil.
Malgrat tot, he de dir-vos que avui he rebut la felicitació d'aniversari d'un amic a qui aprecie moltíssim i admire quasi als límits de la veneració pel que ha viscut, pel tot el que sap i per la humilitat amb què ho compartix amb mi cada setmana.Em diu: "Ets com una ballarina que ja ha fet 38 voltes al sol. 38 voltes a un estel.". Té més raó que un sant! La veritat és que, puc donar gràcies, perquè he ballat molts balls i només ell, que em sap mirar cor endins,podia adonar-se que les meues passes seguixen un ritme fantàsticament frenètic i privilegiat. Recordeu-ho per al meu epitafi: ja he fet 38 voltes al sol!

Paciència de mestra

2010-12-02T01:26:00.000-08:00

(Columna publicada al diari "El Punt-Avui" el 2 de desembre)

Supose que deveu recordar que no fa gaires setmanes, des de les pàgines d’aquest mateix diari, Albert Ferrer Orts, en l’article titulat “Als meus mestres” feia un repàs de tots els docents que havien marcat la seua vida tant des del punt de vista acadèmic com fins i tot l’existencial.
Quan el vaig llegir vaig pensar que jo també podria recitar de cor els noms de tots i cadascun dels meus mestres i professors i que segurament van ser la primera i l’últim els que més van marcar la meua manera de veure la vida. La primera, doña Guillermina Bernabeu, perquè em va ajudar a treure’m del tímid cor infantil la por de relacionar-me amb els altres i l’últim, Joaquim Espinós (el meu Mestre amb majúscules, esdevingut després amic i company de misèries literàries), perquè d’ell vaig apredre que la poesia –i la vida- va molt més enllà de la mera interpretació de metàfores.
Bé, doncs els mestres –tant els d’Albert Ferrer com els meus- em venien al cap fa uns dies perquè veig que els docents són professionals cada vegada més vulnerables. Quan vaig a portar els meus fills a escola m’adone que, sense saber-ho ells, esdevenen dianes de rancúnies, mals comentaris i prejudicis diversos; i ells, al·liens al que es parla a la porta de les seues aules estan totalment indefensos de la hipocresia i la covardia d’alguna gent.
Us pose un exemple: hi ha mares i pares de companys de l’Eulàlia G., que ara té tres anys, que s’estan organitzant per queixar-se formalment de la mestra. La primera que tenen els seus fills. Jo, que quasi sempre sóc l’última persona a adonar-se que s’ha creat una polèmica al col·legi, ja fa temps que sospite alguna cosa perquè hi ha una mare que cada matí diu al seu fill: “Tú dime como se ha portado la maestra, que lugo vengo yo y le doy una paliza a la empanadilla esa”. Supose que d’ací a deu anys, quan siga el mateix xiquet qui li pegue la pallissa a “esa empanadilla” o a una altra, la mare es posarà a buscar culpables de la violència de la innocent criatura...
La sospita se’m va confirmar quan vingué la mare-enemiga d’empanadillas a demanar-me opinió sobre la mestra. Jo li vaig dir que trobe que és una mestra molt correcta i que no sé exactament on està el problema. Segons les mares exaltades, problemes es veu que n’hi ha dos: que la mestra “no les hace carantoñas a los niños” i que, “no sé si tu te has dado cuenta pero les habla un valenciano muy cerrado y los nenes no entienden nada.”. Afectuós o no, el tracte, ja us dic, em sembla educat i correctíssim. Ara bé, quant al model de llengua, advertesc a priori que els xiquets no saben valencià i que estan en un programa d’immersió per a aprendre’n. Comente que són xiquets i que no tardaran molt a entendre i a parlar amb normalitat la llengua que els seus pares han triat per a educar-los (en el col·legi dels meus fills encara es pot triar...) i elles m’insisteixen que “el valenciano que habla la maestra es cerrado”. Per a justificar-m’ho es posen a imitar-la entre rialles. Me les escolte amb atenció i quan acaben l’opereta li dic a la primera actriu: “Querida eso no es valensiano serrado. Això són assimilacions vocàliques, un tret dialectal característic d’alguns dels nostres parlars.” S’acaben les rialles i em miren amb cara de tenir la certesa que entre el ramat hi ha una ovella negra i l’acaben de descobrir...
No m’estranya que comencen a llançar-se campanyes per a concienciar de la vulnerabilitat dels docents, com aquella de “Jo també sóc professor”. tot i que no sé si acaben de ser efectives, perquè em sembla que part de la gent a qui van adreçades no té ulls a la cara ni sentit comú. De totes formes, què voleu que us diga? M’agradaria que la mestra de l’Eulàlia G., la primera que té, la que més l’ha de marcar, sabera que “Jo també sóc una empanadilla”.

Vols que et rente els plats?

2010-11-22T11:28:00.000-08:00

(Columna publicada al diari "El Punt-Avui" el 20 de novembre...)

Fa uns dies llegia un reportatge sobre la dedicació dels homes a les tasques domèstiques, segons el qual el 2009 hi havia 339.000 dedicats íntegrament a aquests menesters. Em quede estupefacta. Per la xifra? Nooooo! Perquè al segle XXI encara és notícia el fet que un home (o tres-cents mil) es dediquen a fer les coses de casa.
No me'n puc estar de portar el reportatge a una de les meues classes per debatre'l. Abans de reportar-vos algunes de les opinions que s'hi van exposar, he de dir-vos que només tinc un alumne, la resta són dones que voregen la trentena d'anys i la majoria vénen a aprendre valencià perquè tenen la intenció d'opositar. Després de llegir el text en veu alta els llance una pregunta simple, que intente plantejar de la manera més neutra possible: “Els vostres marits col·laboren en les tasques domèstiques?” La primera a contestar, una xica de 28 anys, diu: “Clar, el meu home sí que m'ajuda a casa”. Primera errada! Ens ho hem de llevar del cap (i sobretot els ho hem de llevar del cap, a ells): no es tracta d'ajudar, a veure si ho entenem d'una vegada!. Es tracta de col·laborar e-qui-ta-ti-va-ment.
Expose el meu argument i llavors intervé una altra alumna: “Dona, però és que el meu marit és professor de la universitat”. Segona errada! I què, que siga professor?! Hauríem de saber ja que el prestigi de les persones no rau en la professió o en l'èxit acadèmic o professional, sinó en el caràcter i en l'actitud. A més, molts homes arribem a assolir prestigi professional, de vegades, gràcies a almenys dues dones: la mare que els apuja en la infantesa i l'adolescència i la companya que els fa suport en la maduresa.
“Jo pense —diu una altra— que no és culpa seua el fet de no col·laborar a casa tant com convindria, és que l'han educat així”. Ah! Això també ho diuen molts per justificar-se, però jo tinc la sensació que molts no s'ho creuen perquè realment NO els han educat així, sinó que han tingut mares (sobretot els més joves) que els han criat amb la voluntat que siguen persones capaces, homes íntegres que no necessiten de la mà de cap dona que els planxe una camisa o els traga les castanyes del foc. En homes de mitjana edat del segle XXI la manca de col·laboració en les tasques domèstiques no és una qüestió d'educació; és una qüestió de comoditat i de tirar-li barra a l'assumpte: entre l'opció de complir amb les seues obligacions casolanes i la de deixar que els ho facen tot, la tria està clara.
Feu-me cas: quan un home us diga: “Estimada, et rente els plats”? Teniu dues opcions: o li recordeu que ell també embruta plats i per tant, “no ens renta els plats” sinó que “renta plats”; o l'engegueu a pastar fang, perquè si li deixeu creure que us fa un favor, morireu en l'intent de conciliar la vida laboral amb la familiar.

Petits polítics

2010-11-05T05:13:00.000-07:00

(Us deixe la columna del diari "El Punt/Avui" d'aquesta setmana)

He de dir-vos que, d’un temps ençà, veig coses que em fan pensar que la dedicació a la política bé deu requerir una certa formació acadèmica en Ciències polítiques; però crec que és més una qüestió de talent –i de talant- que, de vegades, en algunes persones despunta ja des de ben petits.
M’ho fan pensar les eleccions a Consell Escolar que se celebraran al col·legi dels meus fills d’ací a poc. En aquest sentit, recorde que en els meus temps -fa mil anys, més o menys- en assumptes de participació escolar, com a molt, podíem ser delegats de classe. No me’n puc estar de dir-vos que, ací on em veieu, gran defesora dels procediments democràtics (de vegades), jo sovint era delegada de la meua classe i ho era... A dit! Els mestres solien designar-m’hi sense deixar opció a rèplica, perquè era (almenys ho semblava) bona xiqueta: tranquil·la, callada, responsable i discreta. La primera a assenyalar-me amb el dit va ser doña Ovídia en segon curs de EGB i ja em vaig escarxofar en el meu càrrec fins que vaig arribar a l’institut i l’adolescència i les hormones em van tòrcer el camí.
Ara els xiquets poden arribar molt més lluny: poden formar part del Consell Escolar des de 5é de primària. En aquest curs està el Joan C., el major dels meus cadells, i des de fa uns dies el tinc preocupat perquè els seus companys han començat a fer campanya i ell no té clar a qui ha de votar. Davant tant neguit, li vaig demanar que em portara la propaganda electoral i llavors ho vaig entendre. Us transcric alguns dels eslògans: “A Carla votarás y no te arrepentirás de lo que harás” o “Vota a Laura: tanto si me votas como si no, yo siempre seré tu amiga”. Caram! Deixem de banda el fet que aquestes criatures estan en 5é d’un programa d’ensenyament en valencià i tenen clar que la llengua té un paper fonamental en l’acumulació de vots (llengua majoritària= més vots). Però... I el programa electoral? Què pensen fer aquestes petites aspirants a polítiques per a millorar el funcionament del seu col·legi i la qualitat de vida escolar dels seus companys?
El més sagnant de tot és que el pare d’una d’aquestes canditates (també aspirant a polític, per cert), l’altre dia es vanagloriava de les qualitats diplomàtiques de la seua filla, incapaç de veure el seu discurs buit i la perillosa frivolització de la paraula “amistat”, que en el món polític adult sembla que ja és ben profitosa.
Em fa l’efecte que si les coses i no els ensenyem a fer propostes com cal, hem begut oli: aquests petits polítics demà seran polítics petits: amb els mateixos discursos falaços i buits, amb fosques intencions i ocultes agendes...

CAMINAR AMB JOAN SOLÀ SOTA LA PLUJA

2010-10-29T03:15:00.000-07:00

No sé si aquesta setmana uns arribaran els fils d’aquesta teranyina, perquè supose que les pàgines d’aquest diari s’ompliran d’homenatges a Joan Solà i segurament aniran rubricats per homes i dones que en saben més que jo, que només sóc una més de les treballadores d’oficina de l’Institut d’Estudis Catalans, la treballadora que hi ha més al Sud. Imagine que, com no pot ser d’altra manera, s’haurà de fer una sel·lecció pràctica i assenyada de columnes que volen parlar d’aquest gran senyor de les nostres lletres, i ara mateix possiblement les meues paraules van camí del fons d’algun calaix.
Tot i això, jo no me’n puc estar de dedicar-li un moment al record, perquè, sabeu?, ara fa a penes un any Joan Solà i jo anàvem sota el mateix paraigua camí de l’autobús que havia de portar la Secció Filològica des d’Alacant a Guardamar del Segura. Era migdia a la Seu Universitària i eren molts els membres de la Secció Filològica els que ens havien vingut a visitar. Plovia a bots i barrals i teníem pocs paraigües. Joan Solà i jo ens arreceràrem davall d’un dels paraigües “oficials” de la Seu i, després de felicitar-me per l’organització de l’acte, em va preguntar què era el que més m’agradava del meu treball. Jo li vaig contestar: “Caminar amb Joan Solà sota la pluja.” Uns dies després em va enviar una amable nota per agrair-me l’aixopluc.
Tanmateix, per a mi, com per a molts de la meua generació, Joan Solà era molt més que un home amable: era l’home que va fer que la sintaxi catalana deixara de sonar-nos a física quàntica. Era l’home que ens va fer accessibles conceptes de vegades massa abstractes. Era l’home que sabia posar les paraules justes al que molts pensàvem. Era l’home que ens regalava arguments clars i concisos que ens encoratjaven a sobreviure en un medi siciolingüístic no sempre favorable.
Quan dimecres passat vaig arribar al despatx i em vaig assabentar de la seua mort, mentre penjava a la porta el comunicat que ens havien enviat, les mans em tremolaven i em venia al cap aquell dia de pluja, el seu caminar pausat, la seua conversa mesurada i vaig tindre la certesa que els que ens dediquem per vocació –i convicció- a l’estudi i la normalització de la nostra llengua i hem tingut la sort de créixer i fer camí sota l’aixopluc de les paraules i les idees de Joan Solà, en certa manera, ens acabem de quedar orfes.

Ja no em sona a xinés...

2010-10-24T00:51:00.000-07:00

(Columna publicada al diari "El Punt-Avui" el 23 d'octubre)

Els que em coneixeu bé sabeu que l'únic dogma en què he cregut mitjanament al llarg d'aquests anys és la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. Des que tinc consciència d'identitat he aspirat a assolir la normalitat que té qualsevol ciutadà de bé... Vaja, vull dir qualsevol ciutadà com jo, que paga impostos, va a votar, participa en les associacions de pares i mares etc.
Deu fer ja uns vint anys que maltracte la meua paciència i la meua bona voluntat maldant per ser com els altres. Com els altres que només parlen una llengua. Com aquells que parlen l'altra llengua, la que no és la meua.
Sempre he confiat que si algun dia s'arribara a aplicar com toca la LUEV arribaríem a l'anhelada igualtat; tots seríem ciutadans normals. Tanmateix, aquests dies tinc la sensació que el meu acte de fe comença a fallar. Veig que només fem que anormalitats: llegesc al periòdic “El Consell repartirà 5.000 guías de conversación chino-valenciano a través de las oficinas Tourist Info para promocionar este idioma entre los 14.250 orientales que viven en la Comunitat”. He de felicitar els autors de la guia, la realització de la qual deu haver costat un esforç titànic i felicite també i els ideòlegs i promotors de la iniciativa, perquè està clar que en un món que tendeix a la globalització està molt bé que 14.250 orientals sàpiguen que a la Comunitat es parla una altra llengua que no és l'espanyol. Respectar els nostres signes d'identitat és una bona manera de muntar al carro de la mundialització amb la cara ben alta i en condicions d'igualtat amb les majories.
Tanmateix no puc deixar de plantejar-me un parell de qüestions: els immigrants orientals que ja viuen a la Comunitat van a la Tourist Info? No ho sé, jo sempre he tingut la idea que la cultura oriental, almenys els nostres veïns de barri, se centra més en el treball que en el lleure...
D'altra banda, com volem fer que els nostres veïns xinesos es creguen les guies de conversa si nosaltres, almenys els pacients habitants del Sud, a penes podem sobreviure parlant valencià? I, sobretot, com volem que creguen que parlar valencià és profitós per a res si posem la televisió i, per exemple, als Serveis Territorials moltes les les notícies (sobretot les d'Alacant) es fan directament en castellà? Per cert, això em recorda que quan feia classe de llengua a centre de producció de Canal 9 d'Alacant a penes tenia un parell d'alumnes que foren competents des del punt de vista lingüístic i, a més a més, em consta que per a treballar en aquest ens no cal acreditar cap tipus de coneixement lingüístic...
M'heu de creure si us dic que vull tindre una visió global de la normalització lingüística, però no puc deixar de pensar que no podem construir-se edificis de qualitat sobre fonaments plens d'escletxes: mentre queden mestres per reciclar i adquirir una bona competència lingüística, mentre hi haja zeladors, metges i infermers als centres de salut i als hospitals que no poden entendre ni atendre els pacients en valencià, mentre continue resultant-nos incòmode intervindre en la nostra llengua en una reunió de veïns perquè la majoria no parla com nosaltres, mentre no hi haja premsa en valencià en el nostre quiosc habitual, mentre continuem sense tindre un servei o un gabinet de promoció del valencià en molts dels nostres ajuntaments, mentre no tinguem tot el que tenen els que parlen l'altra llengua, de què ens serveixen les 5000 guies de conversa valencià-xinés?

Premis de consolació

2010-10-11T01:47:00.000-07:00

(Ací us deixe la columna d'El Punt d'aquesta setmana)

He de dir-vos que sóc una persona acostumada a no guanyar. Confesse que cada any em presente a dos o tres premis literaris i, ja veieu, des d’octubre de 2004, en què vaig aconseguir l’Antoni Bru de Narrativa dels Premis Ciutat d’Elx, no he tornat a veure cap dels títols de les meues obres en paper couché. Tot i això ho porte amb resignació perquè sóc conscient que, en una cultura on existeixen bases de dades que asseguren que hi ha més 2500 escriptors en català, és molt difícil reeixir: som massa gallines per a tan poc galliner.
També estic acostumada a ser la segona en quasi tot. Aquest lloc ja me’l marcava el meu naixement: vaig ser la segona filla, he sigut durant anys la segona de la classe, m’ha tocat també ser la segona esposa dues vegades… I fins ara també he portat amb resignació aquest títol d’actriu secundària.
Tanmateix, aquest 9 d’octubre me’n va passar una que m’ha fet encaixar molt malament el segon lloc. Resulta que em vaig presentar a un premi literari. Uns dies abans de l’entrega em van telefonar els organitzadors per recomanar-me que estiguera a la sala durant el lliurament. Com que hi havia un primer premi i un segon, jo, ben prudent, vaig voler pensar que el segon ja era una bona opció, sobretot si tenim en compte el temps que fa que no publique res de pes i que em dedique més a la vida laboral que a la literària. Efectivament va ser el segon (entre unes 40 obres presentades) i jo me n’hauria alegrat ni que fóra moderadament si no hagués parlat el president del jurat. Podeu pensar la cara que se’m va quedar quan anava entre les butaques per recollir la meua placa (i els meus dinerets) i vaig sentir com aquell senyor encorbatat que no sé qui és ni que llig ni què (i com) escriu en valencià, deia que la meua obra “Amb D de dona” havia estat selecionada per al premi molt a pesar d’ell, perquè per al seu gust era una obra massa feminista i llengint-la pareixia que tots els homes són uns “cabronets” (sic). Feminista? Cabronets? Us puc ben assegurar que és una obra que només pretén reflectir les realitats ben divereses. 26 contes amb noms de dona ordenats alfabèticament que mostren dones que pateixen anorèxia, bulímia, mals tractaments, dones que han d’emigrar per mantenir la família, dones que enganyen els marits, dones enganyades per aquests…
Jo recorria ja el corredor i no podia tornar enrere, l’única opció era tirar-li la placa al cap a l’home aquell, però potser fóra un poc violent; l’altra ocpció era deixar d’escriure perquè amb tanta gallina al galliner no té sentit maldar durant tants anys per fer bon caldo a canvi de silenci i premis de consolació…
Amb el meidocre segon lloc aconseguit malgrat l’opinió del president del jurat vaig tornar al meu lloc i de sobte tothom es va plantar. Jo em vaig abraçar molt fort a la meua Eulàlia G. pensant-me que en passava una de grossa. Però no, resulta que s’havia acabat l’acte i tots arrancaven a cantar “Per ofrenaaaaaar nove glòooooories a Espanya….” Algú em va fer saber que s’havien percatat que jo no em posava dempeus per cantar l’himne i és que, sabeu?, jo mai no m’he agenollat davant cap Déu, ni he besat cap bandera i no hi ha himne que em faça plantar-me, ni home encorbatat amb la boca plena de misogínia emverinada que em faça callar, perquè la paraula és l’única arma que tenim els més febles contra la supèrbia i els abusos.

Qüestió de temps

2010-10-04T01:46:00.000-07:00

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" el 4 d'octubre)

Sabeu? Ma mare sempre diu que el pas del temps és inevitable i que hem d'acceptar que els anys passen i el cos ens canvia. No sé si ella ha arribat a aquest punt de resignació precisament amb el pas del temps. Jo, però, veig l'acceptació molt complicada. Deu ser perquè estic en plena crisi tardoral..
L'altre dia ho pensava perquè em vaig sorprendre a mi mateixa abraçada a una revista de moda. Allà vaig veure que a les dones se'ns divideix més o menys en quatre edats a l'hora d'assignar-nos un estil: dels 20 als 30, dels 30 als 40, dels 40 als 50 i a partir dels 50. Jo estic a punt de passar a la tercera etapa... El reportatge en qüestió m'aconsellava vestir amb bruses amples, cinturons grans i ajustats per dissimular corbes i amb «escote imperio» per amagar un pit massa generós (per dir-ho amb un eufemisme). Així doncs, em vaig abocar a l'espill habillada seguint aquests consells i vaig descobrir, horroritzada, que si m'ajuste el cinturó semble més un «chupa-chup» que una dona i... ai,las! Allò de l'»escote imperio»! Jo necessite tres imperis -incloent el Romà en la seua època d'esplendor- per dissimular la generositat davantera amb què la naturalesa em va condemnar! Ja no em vaig veure amb cor de passar als consells per dissimular arrugues i imperfeccions de la pell...
Amague la revista per no tornar a caure en l'autodestructiva temptació de les comparacions i, sobretot, perquè mi Santi no veja que m'he comprat una d'aquelles revistes que sovint titlle de frívoles. Tanmateix, no deixe de preguntar-me si aquesta preocupació pels efectes devastadors del pas del temps és només cosa de dones. Isc de dubtes quan, als pocs dies, rep el correu d'un bon amic al qual fa tres anys que no veig, tot i que mantenim un contacte virtual freqüent i regular. De fet moltes de les coses que he escrit últimament no haurien estat possibles sense els seus consells i el seu suport. Ara ens hem de veure per qüestions de faena i, abans de fixar la data, entrelínies, em recorda que frega la seixantena i que ha patit un envelliment remarcable. Em sorprén que precisament, una persona com ell, que té tantes coses a aportar-nos als altres des del punt de vista de l'experiència i el coneixement en les disciplines més diverses (des de la navegació a la literatura, passant per la pintura, la lexicografia i fins i tot la física i química) es preocupe perquè els anys han deixat petjada en el seu aspecte.
Jo, quan pense en ell, el recorde com una persona d'expressió viva i paraula inquieta, després, si de cas, em ve al cap la imatge d'un home molt alt, amb sandàlies i periòdic sota el braç. I això em consola, perquè, potser, si penseu en mi, recordareu una dona dinàmica i disposta sempre a una bona conversa, i segurament no deveu haver caigut que necessite imperis per a dissimular les males passades de la naturalesa...

Felicia

2010-09-13T02:13:00.000-07:00

Sabeu? Com a dona treballadora que ha d'anar cada dia a l'oficina a traure paperassa endavant, em preocupa que un dia el meu superior s'enfade amb mi perquè resulta que les primeres setmanes de setembre, justament després de les vacances, em veig obligada a demanar hores lliures o a modificar l'horari de treball per poder ocupar-me de les qüestions escolars dels meus tres fills.
He d'anar a recollir els bono-llibres a l'escola justament en el meu horari laboral, i he de fer hora i mitja de cua. He de portar l'Eulàlia G. a mitjan matí durant tres o quatre dies i recollir-la hora i mitja després perquè ha de fer una incorporació progressiva per no patir cap trauma, he de passar per l'AMPA a recollir els llibres de text, he de..., he de... he de... Jo sola.
Com a mare, em preocupa estar educant fills simplement feliços; perquè està clar que tots volem que els nostres fills ho siguen, però jo no vull que ho siguen «simplement». Voldria que la seua felicitat es fonamentara en la solidaritat cap als altres i en la capacitat d'assumir reptes i responsabilitats i tirar-los endavant amb alegria i en l'aptitud d'acceptar fracassos i frustracions amb optimisme i bon humor. Voldria també que foren més feliços donant que adquirint.
Com a mare, em preocupen també altres coses més prosaiques, com per exemple que la nòmina d'aquest mes m'arribe per a pagar totes les despeses extra (llibres, material escolar, babis, sabatetes, roba) i em preocupa que els meus fills mengen correctament i de manera sana i que no vegen la tele massa temps i que no se'n passen tampoc de jugar amb l'ordinador i que el Joan C. llija una mica més i balle una mica menys i que el Carles C. deixe de calmar-se l'ansietat menjant en excés i que l'Eulàlia G. aconseguisca deixar el xumet d'una vegada!
Enmig de tots aquestes preocupacions m'arriba la història de Felicia, una gitana romanesa, mare d'onze fills (onze!), sense casa i sense treball, que acaba de ser expulsada de França. En unes altres condicions, Felicia tindria les mateixes preocupacions que jo, multiplicades per 11, clar. Ara, no tinc ni idea de com pot sobreviure aquella dona.
I és que, malgrat la condemna de l'ONU, el govern francés ha fet visible la comunitat gitana romanesa d'una manera lamentable: mitjançant aquesta mena de deportació fonamentada en no sé quina excusa.
Em fa l'efecte que, en el fons de cada xoc cultural, el que hi ha és el desconeixement més absolut de la cultura veïna. Nosaltres, els valencians, en tenim una llarga i dura experiència. Supose que els gitanos romanesos també. A l'Estat Espanyol, també hi ha cada vegada més immigrants romanesos, que comparteixen amb nosaltres places i carrers. És per això que volia aprofitar la història de Felicia per animar-vos a assistir a la III Setmana Cultural Romanesa, organitzada per la Seu Ciutat d'Alacant i l'Associació ARIPI, que tindrà lloc a la Seu Universitària d'Alacant del 13 al 18 de setembre. Perquè conéixer-nos és la millor forma d'acceptar-nos, respectar-nos i estimar-nos.

Coses que no canvien

2010-09-07T01:13:00.001-07:00

(Columna publicada al diari EL Punt el 7 de setembre)

Sabeu? De vegades tinc la sensació que el temps passa però que algunes coses a penes varien, per molt que ens entestem a fer canviar alguns dels aspectes de la nostra vida que ens desagraden. Ara fa dos anys —tot just dos sospirs!— que vaig començar a filar aquestes columnes. Era el mes de setembre i tot al nostre voltant s'omplia de publicitat de noves col·leccions: «nova col·lecció de roba: temporada tardor-hivern», noves col·lecions de fascicles, de rellotges d'època, de joguets antics, col·leccions de bons propòsits: aniré al gimnàs, perdré pes, deixaré de fumar... Els comerciants ho saben i ens bombardegen amb la publicitat. Crec recordar que, de fet, un dels primers escrits que vaig filar en aquesta teranyina parlava precisament de col·leccions. Vet aquí una de les coses que no ha canviat.
Recorde també que en aquells inicis pseudoliteraris m'havia proposat no parlar de qüestions de llengua. Pretenia desenvolupar-me «literàriament» parlant dels meus neguits, les meues quimeres i (encara que us semble mentida perquè escassament les mostre) també de les meues il·lusions i pretenia fer-ho en valencià sense necessitat d'explicacions ni justificacions, com si això fóra la cosa més normal del món. Crec que, descomptant dues o tres ocasions puntuals, ho he aconseguit. Una d'aquestes ocasions puntuals va ser la segona columna en la qual us parlava de l'exotisme lingüístic: us contava que una de les meues «veïnes de parc» trobava exòtic que els meus fills, que són «de color» (de color marró fosc, vaja!) parlaren en valencià.
Ara fa pocs dies l'anècdota en venia al cap perquè, estant de vacances en un càmping a Moratalla, la monitora d'activitats infantils els va dir als meus fills que, encara que parlaren entre ells, havien de fer-ho en castellà, perquè parlar en valencià era de mala educació (Ai! Reconciliació impossible!). Veieu? Les coses no canvien. El meu fill major em va demanar explicacions perquè jo sempre els he dit que ells no són maleducats, que simplement parlen una llengua diferent i que això, com el to de la seua pell, dóna color a la vida! Els vaig dir que ells parlaren en castellà amb la monitora i amb els companys, ja que estàvem en un lloc on només es parla una llengua, però que no permeteren que ningú els obligara a canviar de llengua en les seues converses privades i que si ho feien, ells havien de donar les gràcies per l'activitat i havien de dedicar-se a una altra cosa. Per molts anys que passen, uns espanyols continuen sense conéixer i respectar els «altres» espanyols.
Per contra, quan torne a casa de les meues vacances, com que setembre és un mes i de propòsits impossibles, em trobe a la bústia de correu la publicitat d'una acadèmia de llengua que ofereix, com si això fos summum de l'exotisme, classes de: «alemán, ruso, rumano, chino y .... valenciano!» I jo em pregunte ara: quan arribarà el dia que, al costat de «valenciano» afegisquen el sintagma: «profesor nativo»?

De mares a filles

2010-08-19T00:21:00.000-07:00

Columna publicada al diari El Punt el 19 d´agost

Fa uns dies vaig llegir un reportatge sobre un estudi segons el qual les filles envellim igual que les mares. Això em va fer pensar: totes les filles? O resulta que, cas que n'hi haja diverses només és una la que té tal privilegi (o condemna...)? Si és així, quina?
Ho dic perquè els que en coneixeu sabeu que, malgrat el meu aspecte discret i conventual (per auster, no per religiós), jo tinc una germana que bé podria passar per una model de passarel·la. La vida té aquestes coses: a ella li va atorgar bellesa i simpatia i jo em vaig haver de conformar amb tenir més destresa amb les lletres que amb els cosmètics, els afaits i els somriures. De fet, al llarg d'aquests quasi quaranta anys no sé quantes vegades he escoltat dir als meus pares: «Com és possible! Si les hem criat a les dues igual!». Quan era xicoteta això em feia pensar que jo devia ser una mena d'extraterrestre. Fins i tot, de vegades pensava que en la incubadora es devien equivocar en donar-me als meus pares. Però, no: físicament no puc negar la filiació.
L'estudi en qüestió en va portar del cor al cap el record de l'àvia Assumpció. Em resulten inoblidables aquells mesos d'agost en què es posava a escaldar tomaques per fer-ne conserva i encenia el foc per fer bullir l'aigua en el bidó quan més calor feia. La mare la renyava, però ella movia el cap entre silencis i feia el que volia. Estava acostumada a controlar-ho tot. La vida li havia donat sis fills i un marit hedonista de mena; per tant era una dona que de la mateixa manera que cosia un vestit era capaç de moldre una tona de gra o matar un porc per omplir aquelles sis panxetes. A banda d'això, tenia una bellesa més aviat rude.
Ara, amb la perspectiva que dóna el temps, intuïsc que, a banda de la seua vida, era capaç de controlar la dels altres com si foren titelles. Aquesta capacitat de control, amb el pas dels anys, d'alguna manera l'ha heretada ma mare, però matisada amb una mena d'afany de sobreprotecció que fa que, en ocasions, abusem d'ella fins a uns limits insospitats amb l'excusa que som dones treballadores i que sense la seua ajuda el nostre món s'ensorra.
Si retrocedisc en el temps, la recorde sempre treballant ací i allà, en silenci, com una formiga. Dona de bellesa discreta, la recorde especialment guapa un dia que es va comprar un vestit morat en la Boutique de Maria José, que hi havia a la plaça de l'ajuntament del poble on vivíem. Jo devia tindre sis o set anys, i la nit que se'l va posar, mon pare li va fer una foto instantània amb una Polaroid que s'havia comprat a Ávila.
Ara fa una setmana, fugint d'un cotxe en un pas de vianants va caure i es va trencar una cama i un braç. Ella volia fer-nos veure que no passava res, però el dia que, mentre jo planxava la roba, el meu pare, maldestre, intentava posar una llavadora i ficava el detergent en la caixeta on ha d'anar el suavitzant, la meua mare movia el cap com feia l'àvia Assumpció i duia la impotència arrapada a les galtes.
Aquell dia que anava a sa casa a planxar-li la roba perquè ella no ho podia fer era dissabte i vaig alçar els meus fills a les vuit del matí, i mentre jo em vestia ells es van fer els llits. El major va preparar el desdejú dels petits, el mitjà va traure les llibretes, els llibres i els colors de tots i me'ls vaig deixar fent deures. Cap dels tres va qüestionar les meues instruccions perquè jo sóc qui posa les normes a casa... Potser, en uns anys també posaré les tomaques a escaldar i em compraré un vestit morat i em trencaré una cama en creuar un pas de vianats i bonegaré «mi Santi» quan als setanta anys pose la primera llavadora de la seua vida.

Amistats virtuals

2010-07-24T00:41:00.000-07:00

(Columna publicada al dirari El Punt el 24 de juliol)

Deu fer quasi un any que vaig entrar per primera vegada en l'espiral frenètica d'allò que en diem xarxes socials, perquè tenia la sensació que avui dia qui no té un perfil en el famós Facebook no existeix. On queda la màxima cartesiana aquella de «Cogito ergo sum»? Ara ja no cal pensar per a existir, només has de tenir ordinador, connexió a internet i ganes de perdre el temps i, de passada, no t'ha d'importar perdre també algunes bones relacions reals a canvi de guanyar-ne de virtuals.
No negaré que a les xarxes socials se'ls pot traure un bon profit; que ho diguen a tots aquells que han assetjat jovenets i jovenetes amagats sota màscares virtuals. Això, però —ja ho ha dit algun bisbe no fa molts dies— «és una simple anècdota»... Siguem més positius i analitzem usos menys il·lícits.
M'he fixat que hi alguns amb visió comercial que hi anuncien la seua faena o les seues aparicions públiques estelars mitjançant allò que en diuen «esdeveniments»: «Ep! Us faig saber que presente el meu llibre...» «Recordeu que tal dia tindré roda de premsa.. Podeu vindre a venerar-me.». En aquest sentit el Facebook és un suport propagandístic sense precedents. N'hi ha d'altres que aprofiten la xarxa per oferir les cries de les seues mascotes. Això també és novedós perquè, gràcies al Facebook, deu haver una quantitat considerable de gats que se salven de morir ofegats en un poal.
Hi ha d'altres que en l'apartat aquell de «què estàs pensant» apunten : «Quina calooorrrrrr». Així, allargant la o i la r com si esbufegaren. Abans, per a converses buides ja teníem el simple ascensor. Ara cal procurar-se un ordinador per a dir estupideses. A qui li importa si un té calor o no? Som a l'estiu, la calor no és notícia.
Amb tot, una de les qüestions que més en crida l'atenció és allò de les «sol·licituds d'amistat», no perquè ara l'amistat s'ha de sol·licitar (d'això ja us n'he parlat), sinó perquè de vegades t'arriba la sol·licitud d'amistat d'una exparella. Però quina cosa més absurda! L'estupidesa de la gent de vegades no té límits: Vols dir que la nostra relació va acabar com el ball del Torrent i ara vols que siguem amics? Si vam ser incapaços de respectar-nos quan érem més que amics!
Tanmateix encara hi ha una cosa més patètica: els «quarentons» en crisi que es posen en contacte amb la primera núvia que van tindre a l'institut: «Hola Martina, et recordes de mi? Sóc el Pere, em vas deixar per un altre més guapo, més divertit i amb més futur que jo. I ara tafanejant pel Facebook se m'ha ocorregut buscar el teu nom per saber què és de la teua vida. Jo, m'he casat i tinc fills... No sé si sabràs que treballe de...» Però com ha de saber-ho? Han passat vint anys i la teua vida li importa un pebrot!
Mentre tafanegem mig en secret pels murs dels amics (els reals i els nous amics virtuals) perdem el temps de gaudir realment de la seua companyia. Dic jo que deu costar menys fer una telefonada i quedar a prendre una cervesa, no? I tot el temps que, arrebatats per una nostàlgia una mica infantil, emprem a rescatar vells amors i velles sensacions, ens perdem les sensacions que ens aporta l'amor d'ara que es fa vell, que es marceix al nostre costat, dia a dia, mirant de robar bons moments a la rutina, la soledat i les obligacions.

Digna i modèlica celebració

2010-07-16T22:52:00.000-07:00

(Columna publicada al diari "El Punt" el 17 de juliol)

No volia parlar-ne més, perquè com us vaig explicar, el futbol no m'acaba de fer el pes. Tanmateix, no me'n puc estar de fer un parell d'anotacions. En primer lloc he de dir que supose que el 95 % de l'Estat, diumenge passat, devia estar veient la famosa final del Mundial. Els que ens vam quedar a contemplar les ciutats buides vam entretenir el temps en diverses activitats. A mi se'm va ocórrer veure un moment el Telediario de la Primera de Televisión Española. Com no podia ser d'una altra manera, la final del Mundial hi era present mitjançant les connexions que feien aquí i allà per mostrar l'eufòria de l'afició. Sabeu quina va ser la primera connexió que van fer? La Plaça d'Espanya de Barcelona! No se'n van estar de dir que un milió de ciutadans hi esperaven el «triunfo de la Roja»... Sabeu quin va ser el primer anunci en acabar-se el Telediario? Doncs el del programa «Españoles en el mundo», que anava unit al de «Destino España». I sabeu quin era el subtítol? «Cataluña»! Destino España: Cataluña. Una programació, al meu parer molt ben estudiada després que milió i mig de catalans, el dia abans van omplir els carrers per reivindicar la seua identitat.
Una altra cosa que em va cridar l'atenció, una vegada aconseguida l'ansiada victòria, va ser la celebració. Per començar, els locutors parlen de com han sabut de defensar de bé els «nostres» jugadors «los colores de la roja». Però el color de la roja n'és un, no? El rojo. És o no? A veure si a partir d'ara ja no és la roja, sinó la «rogigualda»...
Menció a part mereixen les banderes. No havíem quedat que les banderes són draps que dignifiquen els taüts dels que moren en actes heroics en nom de la pàtria? Doncs els jugadors de la Roja ens han ensenyat que tenen aplicacions més lúdiques. Per exemple, el xic asturià que té aspiracions de torero (si jutgem per com celebra els gols...), i que ara vindrà a jugar al Barça, duia la bandera d'Astúries a l'estil capa de Superman. Xavi i Puyol portaven una senyera com si fos un «pareo hawuaià» i Casillas duia la rogigualda a manera de bufanda.
Per cert, els que duien banderes que no eren l'espanyola què ens volien fer veure? Que ells no són tan espanyols com els altres i que juguen al futbol com els mercenaris? No ho sé...
Per últim, no me'n puc estar de fer referència a la capacitat comunicativa dels jugadors, que van demostrar que efectivament en els peus tenen un poder immesurable: peguen potades a la llengua amb la mateixa empenta que els les peguen al baló! No repetiré els discursos (que no em caben en la teranyina), tanmateix sí que faré referència a la màxima final que cridaven tots els jugadors abraçats sobre l'escenari: «¡Os queremos la ostia!!!!!!!». I el públic allà, aborregat, escridassant, embogint d'amiració. Sí senyor! aquesta és la selecció que volen que ens represente a tots. Aquests són els models que volen per als nostres fills?
El millor de tot, però, va ser el colofó: el Manolo Escobar (no sé si havia anat amb el carro o no) cantant allò de «Que viva España». Sí senyor! que viva l'España Cañí!

Legítima llibertat d'expressió

2010-07-10T22:25:00.000-07:00

(Columna publicada al diari El Punt el 10 de juliol)

En alguna ocasió ja us he comentat que no m'agrada especialment parlar de qüestions lingüístiques i que no sóc gaire amiga de les manifestacions. Us he dit que des del punt de vista lingüístic sóc una ciutadana creient i devota practicant i que preferisc parlar en la meua llengua amb naturalitat, com qualsevol altre ciutadà que parle una llengua oficial del territori que habita sense necessitat d'haver de passar cap tipus d'estrès ni d'haver de donar cap explicació. Aspire, com és natural, a poder viure amb normalitat.

Tanmateix aquests dies he assistit amb estupefacció i impotència al rebuig al requisit lingüístic que el PP i el PSOE han dut endavant a les Corts. És per això que ara necessite parlar de llengua, perquè aquest acte em fa replantejar-me moltes coses. Us he de dir que durant els últims vint anys (temps que fa que tinc consciència lingüística), he cregut profundament en la Llei d'ús i ensenyament del valencià, tot i que pensava que era, com totes, una llei millorable i que s'haurien de replantejar alguns aspectes.

Els replantejaments han arribat ara, quan, 25 anys després, la llei encara no ha acabat d'aplicar-se en algunes de les seues vessants. És que no hi ha altres problemes realment més greus en la societat valenciana en què centrar esforços polítics? No hi ha un nivell de corrupció en les classes dirigents que put a merda? No hi ha xiquets en barracons en lloc d'estar en aules mínimament dignes? No hi ha carrers plens de pobres? No hi ha un sistema sanitari qüestionable? No hi ha manca de places als menjadors escolars?

Un dels arguments que s'han aportat en favor del rebuig del requisit lingüístic és que «imposar» una llengua crea crispacions. I dic jo, no és imposar una llengua —l'altra— negar la possibilitat de ser atesos en valencià pels funcionaris si així ho volem? El que passa és que en aquest cas la crispació es crea en un grup molt minoritari, clar. Com és que cap dels polítics que mou les cordes de la nostra vida no ha pensat que la solució contra la crispació no passa per desprotegir més encara la llengua minoritzada, sinó per facilitar-ne l'ensenyament? No cal obligar ningú que parle valencià, només que l'entenga. Tots tenim clar que la llibertat d'expressió és un dret fonamental. Però, clar, jo també vull gaudir d'aquest dret. El podré seguir tenint a partir d'ara?

Fa poc, un amic militant convençut d'EU (que al meu poble fa una tasca política titànica veritablement admirable) em va dir que els seus plantejaments polítics es fonamentaven en el fet que els problemes de la classe treballadora són els mateixos en totes les Comunitats. Hi estic parcialment d'acord. El meu amic, però, s'oblidava que en la nostra Comunitat els treballadors tenim un problema afegit: no podem desenvolupar el nostre treball en la nostra llengua. I què? Doncs que cansa haver d'estar contínuament demanant perdó per una cosa que ens és (era?) legítima: expressar-nos en una llengua oficial. Fins ara teníem el suport de la LUEV. A, partir d'ara, però, qui ens fa suport?

Des que vaig llegir la notícia em sent vulnerable, insegura i totalment desprotegida, perquè en el fons —o no tan en el fons— la modificació de la llei implica la desprotecció del meu dret a la llibertat d'expressió. Jo no entenc de lleis, però, si ara vull comunicar-me amb un funcionari que no entén el valencià, estic obligada a canviar de llengua? I si m'hi negue estaré cometent un delicte?

El bilingüisme és una situació totalment antinatural, o com diu la periodista Patricia Gambacho, un accident de la història. Fins ara els uns i els altres ens havíem esforçat per dissimular-ne les cicatrius. Tanmateix, ara sembla que l'esforç és només unilateral... En fi, açò de les llengües en contacte, del conflicte lingüístic, és un poc com les parelles malavingudes: Si no ens entenem, potser hauríem de pensar en el divorci.

Apàtrides

2010-07-07T22:47:00.000-07:00

(Columna publicada al diari "El Punt" el 8 de juny)

Comence a filar aquesta teranyina abans que s'acabe el mundial de Sud-àfrica. Tot i que reconec que el futbol deu tenir coses bones, com per exemple, la possibilitat de treure criatures de la més pura misèria i fer-los guanyar diners a cabassades (tants que fins i tot alguns, després es poden permetre el luxe de comprar-se tot el que volen, inclús fills...), a mi no m'agrada en absolut, m'avorreix sobiranament i no m'interessa qui guanye o qui perda un partit. De fet, quan alguna vegada he vist un partit, sempre he acabat amb una certa sensació de llàstima pel pobre equip que perdia, fóra el que fóra. Deu ser que sempre he sentit una profunda solidaritat amb als perdedors en tots els aspectes de la vida...

És per això que a no sé quantes jornades que s'acabe el famós mundial ja estic farta de futbol i dels efectes col·laterals que ens fa patir als que no ens agrada. No parle solament de l'escàndol que munten dotzena i mitja de veïns aborregats al bar del cantó cada vegada que Villa marca un gol i a ells se'ls ompli la boca d'«España». No parle tampoc dels balcons adornats des de fa setmanes amb les banderes d'Espanya (tinc un veí que no ha tingut cap vergonya de penjar-ne una amb l'aguilot i tot, que es note bé que fer suport a una selecció va molt més enllà d'un simple esport...). Això no té gran importància. De fet, ja ho deia La Polla Rècords: «las banderas no són més que trapos de colores» i ja ho he dit jo en alguna altra ocasió: en el fons, les banderers només serveixen per cobrir els taüts dels que moren en nom d'una pàtria...

Vull referir-me doncs, a la quantitat de ximpleries que he hagut d'escoltar sobre la nostra identitat, aprofitant l'avinentesa del futbol, acompanyada de la sentència del TC sobre l'Estatut. Va haver un que em va fer broma dient-me que els apàtrides no podíem veure el partit de dissabte passat. Ni falta que ens fa! De fet, mira, em van venir ganes d'animar Paraguai, posats a fer suport, els més febles em semblaven una bona opció. Els altres ja han guanyat moltes batalles...

No era més que un partit de futbol, no? Doncs no: era molt més, perquè quan vaig fer la broma que m'alegraria que guanyara Paraguai, algú per qui tinc gran respecte i profunda admiració va dir una cosa així com «S'ha de veure com sou els nacionalistes de merda:» No m'agraden les etiquetes i més si van impregnades de merda. Tanmateix, el comentari en qüestió em fa plantejar-me una pregunta: per què «la merda» ens la mengem els nacionalistes que no anem amb «la roja», els que no estem legitimats per un text constitucional i per una selecció de futbol que va a Sud-àfrica? Potser és que tots som nacionalistes, només és qüestió de saber seleccionar bé l'equip on vols jugar.

Al fum de les Fogueres

2010-06-30T02:50:00.000-07:00

(Columna publicada al diari "El Punt" el 30 de juny)

Si un dia haguéreu de compartir amb mi taula i festa, us adonaríeu que els esdeveniments socials em superen. Una taula al voltant de la qual s'apleguen més de sis persones ja em pareix un excés, em sent totalment desubicada, atabalada i incapaç de mantindre una conversa mitjanament intel·ligent, més encara si al costat hi ha altres taules plenes amb gent que conversa —normalment a crits— animada pel bon beure i el bon menjar.
No parlem doncs de quin és l'estat d'ànim que em produeixen les festes multitudinàries com les que acabem de patir a Alacant: les famoses Fogueres de Sant Joan. No negaré que els que hi participen, s'ho deuen haver passat d'allò més bé, com és natural. Tanmateix, els que hem de treballar mentre els altres estan de festa, hem hagut de patir embussos i desviaments de trànsit i retards i pèrdues de temps intolerables.
Tot i això, no puc negar que, malgrat la meua aversió a aquestes (i altres) festes, hi ha algunes coses que em desperten una gran curiositat. Per exemple: Quina gràcia té veure desfilar en plena calorassa del migdia un grup de persones en el qual hi ha més músics que gent disfressada (perquè no deixa de ser una disfressa...) amb el vestit d'alacantina?
Tampoc hi acabe de veure on està la diversió en el fet d'amuntegar-se entre centenars de persones acalorades, suades, algunes begudes, a quasi trenta graus a la «Plaza de la Estrella» (ara, segons resa a les marquesines dels autobusos, ja no és ni la Plaça dels Estels ni tan sols «Luceros»...) a escoltar petardades eixordadores.
Una cosa que sí que em fa una gràcia especial són les tanques que protegeixen gran part dels monuments foguerers, perquè a veure, no havíem quedat que tot i que tant les Falles com les Fogueres coincideixen amb festes paganes (l'equinocci de primavera les unes i el solstici d'estiu les altres) i amb festes religioses (Sant Josep aquelles i Sant Joan aquestes), les unes i les altres no tenen res a veure? Les fogueres no són falles, d'acord. Aleshores perquè protegeixen els monuments amb tanques de «arroz la fallera»(el preferido de les valencianos!)? D'això se'n diu ironia!
I una cosa que em trenca el cor, no com a professora de llengua, sinó com a una simple ciutadana lingüísticament creient i devota practicant: per què segueixen escrivint faltes d'ortografia en valencià en els cartells de fogueres? Doncs perquè realment les fogueres no són de tots ni per a tots. Les fogueres són per a aquells que encara pensen que el valencià és només una llengua d'anar per casa (en espardenyes i bata de «boatiné»).

L'Orde 47/2010 de 28 de maig de 2010: les dones a criar.

2010-06-22T00:44:00.000-07:00

(Columna publicada al diari "El Punt" dimarts 22 de juny)

Supose que ja us he dit més d'una ocasió que part del meu treball consisteix a gestionar paperassa. En les últimes setmanes (ho deveu haver notat pel silenci...) he estat immersa en un mar de papers als qual havia de donar eixida. Tan immersa que, havent treballat més temps del que em corresponia, m'he vist «obligada» a agafar dies lliures. Com que podia triar les jornades que m'anaren bé, he mirat de buscar-ne unes en què tinguera alguna cosa important a fer (perquè demanar dies lliures per a no fer res, em feia mala consciència): matricular els meus fills al menjador del col·legi.

La vida, de vegades té aquestes coses tan idiotes: descanse d'una paperassa per naufragar i ofegar-me en la paperassa que em demana l'administració perquè els meus fills puguen ser atesos al menjador escolar. Papers que, per cert, l'administració ja té perquè me'ls demana tots els anys i perquè, de fet, en alguns casos, és l'administració mateixa qui me'ls proporciona.

Jo, complidora i disciplinada com sóc, comence a fotocopiar llibres de família, a sol·licitar certificats d'empresa, a redactar declaracions jurades, a demanar als respectius pares de les meues criatures que facen el favor de proporcionar-me la documentació que els demane, a recollir-la... I entre viatget i viatget de finestreta en finestreta, se m'ocorre llegir-me l'Orde 47/2010 de 28 de maig de la Conselleria d'Educació per la qual es regula el servei de menjador dels centres educatius no universitaris de titularitat de la Generalitat. I què m'hi trobe? Doncs que l'apartat C del punt 4, que regeix els criteris d'admissió, no té desperdici: podrà gaudir del servei de menjador «l'alumnat els dos progenitors del qual treballen.» Sembla lògic, no?

Tanmateix, això em fa plantejar-me un parell de coses. Per una banda, en un moment econòmic en què molta gent a anat a parar a l'atur, l'apartat C del punt 4, suposarà a partir d'ara que si ets dona i estàs aturada ja no podràs buscar treball perquè hauràs d'anar a buscar el teu fill al col·legi, donar-li a dinar i tornar-lo a dur a escola?

Per una altra banda, si ets una dona relativament jove, acadèmicament preparada, que has aturat la teua carrera professional per tindre cura dels primers tres anys del teu fill i ara que el tens escolaritzat vols reprendre la teua activitat laboral, ja no podràs fer-ho perquè també has de donar a dinar el teu fill?

Sabeu? L'Orde 4/2010 de 28 de maig resa en les primeres línies: «la societat valenciana reclama cada vegada més l'esforç de les administracions públiques per a facilitar l'accés a l'educació i que s'establisquen mesures que afavorisquen la conciliació de la vida laboral amb la familiar, de manera que es facilite la incorporació d'hòmens i dones al món del treball en igualtat de condicions». Martingales! Les dones a criar! Això és el que, en el fons vol dir l'Orde.

Temps de qualitat vs pares de qualitat

2010-05-23T10:14:00.000-07:00

(Columna publicada al diari el Punt el 21 de maig)

De vegades tinc la sensació que vivim immersos en un món de mentides que ens diem a nosaltres mateixos (i als altres) per no veure la quantitat de temps que perdem en coses estúpides, les hores i hores que dediquem a guanyar diners per a invertir-los després en els objectes més absurds i les activitats més insensates. Ens les diem mirant a la cara als nostres fills. Mirant-los sense veure'ls.

Moltes de les persones de la meua generació (una generació —no cal dir-ho— la mar de preparada, competent i competitiva), quan arriben a casa a la nit (sobretot els homes, encara...) ja no veuen els fills desperts, no saben què han dinat al menjador del col·legi, ni quins cromos han canviat durant l'hora del pati amb els amics, ni que ara és època de jugar a la trompa i que aviat arribarà la de jugar a la goma.

No saben, potser, que el seu fill ahir no va acabar el deure i que avui la mestra l'ha deixat sense esbarjo. I que això ja fa temps que passa. I si ho saben, segurament, demanaran al fill que mantinguen una conversa (perquè ens agrada pensar que parlem amb els fills): «Vine ací que hem de parlar...» Com si els xiquets foren capaços de mantindre converses adultes! Després de la conversa arribaran a un tracte: tu fas el deure i després jo... I el fill, que no és idiota, sabrà que l'única manera que té que el papa o la mama recorden que existeix i que tenen un compromís amb ell és no fer el deure, encara que després parlem amb ell o fins i tot el castiguem.

Els aparquem amb els avis, amb les tietes, amb les mares de l'amigueta, amb una veïna si cal, perquè hem d'assistir a un congrés, perquè és clar, ens hem de reciclar per poder ser més competents i més competitius, els deixem amb qui siga, perquè hem d'anar a la piscina, al gimnàs o a fer un curs de feng-shui o del que siga, perquè, clar, nosaltres també ens hem de cuidar i hem de dedicar-nos temps; els busquem una bona cangur perquè els cuide mentre nosaltres treballem més per a guanyar més diners...

I encara tenim la barra de dir-los que ho fem per ells, que si el papa o la mama treballen i, a més es cuiden, tot anirà bé: podrem anar de vacances, podrem comprar més coses... I ens diem a nosaltres mateixos que el que importa és que els dediquem «temps de qualitat». Val més una hora... Mentida!

Sabeu una cosa? Els xiquets no entenen de temps. Els xiquets necessiten temps per a expressar-se. No ens diran en una hora de circ, de parc, de cine o de futbol (per molta qualitat que tinga) que estan molestos amb nosaltres perquè no ens ocupem d'ells o que estan preocupats perquè un dels companys es burla d'ells o que els angoixen les divisions de dues xifres...

No podem decidir quin serà el temps de qualitat que els dedicarem quan a nosaltres ens vaja bé i esperar que justament en aquell moment el nostre fill ens diga que no li agrada la classe de ball, que només hi va perquè va Meritxell i que resulta que Meritxell està enamorada d'Andreu. Són ells els que decidiran quin és el moment adequat per a dir-nos que no acaben els deures perquè no els agrada fer-los amb l'àvia mentre veuen la telenovel·la de torn. No ens diran el que és evident: que ells amb qui volen estar és amb nosaltres.

La mentida del «temps de qualitat», però, ens va molt bé com a bena que ens impedeix veure que nosaltres som uns pares d'una qualitat més que discutible... I cecs com estem, som incapaços de canviar les coses que ens impedeixen dedicar-los el temps que necessiten: si no tot, sí com més millor.

La butaca 004200

2010-05-13T01:42:00.000-07:00

(Columna publicada al diari "El Punt" el 13 de maig)

Potser alguns de vosaltres, llegint entre els fils d'aquesta teranyina, heu endevinat que m'agraden les persones grans. No tinc cap amic que tinga menys de 46 anys i, de fet, alguns dels amics que més aprecie i més valore freguen ja la seixatena. Potser això em passa perquè, en el fons, jo sóc més gran que aquella imatge que em retorna l'espill cada matí.
O, potser, això em passa perquè tenir-los a ells a prop em fa la sensació de viure una mica més, de viure una altra vida a través del seu passat. De fet, crec que a les persones, en el fons, les estimem per tot el que han viscut, per tot allò que els ha fet ser com i qui són, perquè el seu temps viscut sense nosaltres ens aporta experiències que mai no tindrem; i quan el futur és l'únic que tenim i ens adonem que va fent-se una mica més curt cada dia que passa, tenir amics grans, arrapar-te al seu passat i a la seua experiència, et fa sentir que tens una vida llarga.
També deveu haver endevinat que m'agraden els llibres vells, perquè la pols acumulada i la grogor del pas del temps em donen calma, perquè l'olor dels anys se'm fica narius endins i em fa tenir la certesa que malgrat que ens pensem que res no és per sempre, hi ha coses, hi ha històries, que duren molt.
I com les persones grans i els llibres de pàgines grogoses, m'agraden també les cases velles. Al centre de Sant Vicent del Raspeig n'hi ha dues o tres que no me'n puc estar d'admirar cada vegada que isc de casa a passejar. De vegades, fins i tot, si he d'anar a un lloc o a un altre, force el recorregut per passar per davant d'alguna d'elles. Dilluns passat, per exemple, quan anava a la Ràdio a gravar un dels meus «Moments Literaris», vaig passar per una que hi ha al Carrer «Ancha de Castelar».
Aquell dia, que ens va eixir, per cert, plujós i amb un vent glaçat, malgrat la primavera, la casa estava envoltada de màquines que envestien les parets sense compassió. N'havien arrancat les finestres i amb una pala treien «brossa» a cabassades i la tiraven en un contenidor. El vent va segrestar del contenidor una pàgina d'algun llibre esgarrat que devia haver entre tot el que tiraven.
Hi vaig córrer al darrere per veure de quin llibre procedia, però el vent la va arrossegar carretera enllà i no la vaig poder agafar. Quan girava cua, en va vindre als peus una entrada de cinema: la butaca 004200 del Cine Principal, un cine, que segons m'han dit, va tancar fa quasi cinquanta anys. La vaig agafar i la vaig ficar entre les pàgines de La Rosa Quotidiana de Joan Valls, que era el llibre que pensava presentar en aquells «Moments Literaris» de Ràdio Sant Vicent.
Ara mire aquella entrada i veig que qui la va comprar no va anar a veure cap pel·lícula perquè està sencera. Potser penseu que aquella persona va arribar tard a la sessió i no la va gastar. Jo, però, crec que l'entrada guarda algun desencís, perquè el cas és que qui la va comparar (que ara, si és viu, serà segurament una persona molt gran) la va voler conservar.
Potser, amb l'entrada, va amagar alguna pena aixafada entre les pàgines d'un llibre -ara esguerrat-, que unes màquines han llançat a la brossa. Ara, però, jo guarde aquella pena secreta entre els versos de Joan Valls; i la pena i el secret del desconegut propietari de la casa vella encara han de durar uns anys més.

Sobreviure a la crisi: Qüestió d'arrels i de gènere...

2010-05-01T11:28:00.000-07:00

(Columna publicada al diari "El Punt" l'1 de maig)

Sabeu? Quan tinc un moment entre faena i faena, m'agrada acostar-me a la Plaça dels Estels a escoltar un violinista que es posa al cantó del Banc. Quan m'hi estic una estona m'adone que em sent una mica menys alienada, perquè el que em sura pel cap no són regles gramaticals ni models de facturació o programes d'activitats; el que m'ompli són els meus propis pensaments en plena harmonia amb les notes del violí ofegades pel soroll de les obres de l'avinguda d'Alfons El Savi.

Un dels pensaments que em rondinava ahir pel cap, asseguda allà, en un banquet prop del violinista, és que ja fa un any que us vaig escriure que tenia la sensació que amb la manida crisi el meu món començava a ensorrar-se, que veia com la gent que estime anava perdent la faena i que els balcons del meu barri començaven a omplir-se de cartells que anunciaven pisos en venda; i allà continuen els cartells i els meus coneguts i estimats desocupats, com si el temps no haguera passat, com si tres-cents seixanta-cinc dies no hagueren soterrat aquelles paraules meues sobre la crisi incipient.

Ara, a més a més, l'aula se m'ha omplit de petits empresaris que han hagut de tancar el negoci i que pensen provar sort amb qualsevol oposició i vénen a la meua classe amb l'esperança que la llengua els reserve una plaça. Són gent que ben passa els 50 anys, una edat difícil, com l'adolescència...

Això a banda, m'he adonat també, sobretot quan visite el meu violinista, que les Avingudes del Doctor Gadea, Maisonave i Alfons El Savi estan plenes de pobres que demanen almoina. Alguns donen explicacions verbals quan se t'acosten, altres les posen en un cartell i m'he fixat que en molts d'aquests cartells hi ha un denominador comú : «Soy español». En aquest sentit, quan vaig a fer classe, també he vist que a prop de l'Hospital General, els fanals s'han omplit d'anuncis en els quals algunes persones s'ofereixen per tindre cura de malalts, ancians, etc. També hi ha un denominador comú en aquests anuncis de fanal, que d'alguna manera és un fil d'unió amb els cartells de l'almoina: «Mujer española». De fet, quasi totes les persones que s'hi ofereixen són dones...

Això m'ha fet fixar-me en el fet que cada vegada hi ha més homes que passegen xiquets pel carrer i em pregunte dues coses: Què ens fa pensar que ser espanyol ens dóna més drets? No havíem quedat que tots eren iguals? I, és que per una vegada, les dones tindrem més oportunitats laborals que els homes? Clar, que parlem de faena segurament mal i poc remunerada i sobretot ben inestable.

SOTA EL PES DE LES ALES

2010-04-17T01:16:00.000-07:00

(Columna publicada al diari "El Punt" el 17 d'abril)

Tinc la sensació que d'uns anys ençà, això dels Clubs de lectura s'està posant molt de moda com a mitjà d'animació lectora. Em sembla també que fins i tot, en ocasions, arriba a guanyar terreny a la típica presentació de llibre. De fet, els escriptors «de galliner»; és a dir, els que no som autors de «primera filera», no tenim fàcil això de les presentacions de llibres (com tampoc no tenim fàcil la publicació), bé perquè tenim pocs i mals contactes, bé perquè no acabem d'encaixar en el món de la faràndula literària, bé perquè —qui sap— no tenim qualitat ni estil…

Jo personalment, dels quatre llibres que he publicat (previ filtre de premi literari, com no podia ser d'altra manera…), només recorde haver-ne presentat un: Les ales de la memòria. Els altres tres la veritat és que no he trobat ni ocasió ni voluntaris per fer el numeret. Ni me n'he preocupat en excés, tot s'ha de dir. Tot i això, he de reconéixer que en els últims deu anys, no ha passat un curs acadèmic sense que algun professor em convidara a visitar la seua classe o algun llibreter m'organitzara una tertúlia. Enguany, des de la Cívica d'Alacant i la llibreria 80 Mundos, també d'Alacant, m'han convocat a participar, el 29 d'abril, en el seu Club de lectura i, la veritat és que n'estic contenta perquè veig que compartisc cartellera amb autors de primera filera, com Carme Riera, Àngels Moreno o Carles Cortés.

En aquest tipus d'actes et pots trobar amb situacions insòlites que van des del fet que no càpiga una agulla en el local a l'absoluta decepció que no hi assistisquen més de dues o tres persones. Ja m'han passat a mi les dues coses. Tanmateix, en el fons, he de reconéixer que aquestes tertúlies m'agraden bastant, sobretot perquè veig que els del galliner també tenim lectors, pocs i segurament obligats pels esforçats professors que posen els nostres llibres com a lectura «recomanada», però en definitiva són lectors amb rostres. I, a mi, m'agrada veure la cara de qui llig (i per tant, comparteix amb mi) les meues misèries i les meues alegries.

El que no m'agrada, però, és que després de quatre llibres, que potser no us ho creureu, però no són poca cosa des del punt de vista de l'esforç que suposen, encara continuen convidant-me a parlar de Les ales de la memòria. Aquest és un llibre que té la seua gràcia, no ho negaré. Tanmateix, no sé si sabeu que he crescut com a persona i com a escriptora, que a mesura que escrivia llibres, creixia el text de la solapa i millorava l'estil i la tècnica. Tot i això, Helena: un record sempre és mentida, L'olor dels crisantems i Claus de serp, romanen esclafades sota el pes d'unes ales que, de cara als lectors, tinc la sensació que fan de mi una escriptora incapaç d'alçar el vol.

Del confessionari a l'exhibicionisme radiofònic

2010-03-30T01:28:00.001-07:00

(Columna publicada al diari "El Punt" dimarts 30 de març)

DEL CONFESSIONARI A L’EXHIBICIONISME RADIOFÒNIC.
Qui no recorda aquell deliciós “Consultorio de la Señorita Francis”? Quan hi pense, em ve al cap la imatge de l’àvia Roser asseguda a la butaca vora la finestra amb les cames sota els faldons de la taula i els peus ben arrecerats del fred, prop del braser. Ma mare, asseguda a la màquina de cosir, apujava el volum de la ràdio perquè les paraules de la Señorita Francis s’elevaren per sobre de la meua xerrameca infantil.
La veu melodiosa de la locutora llegia les cartes dels oients i donava consells i solucions a problemes que devien ser gravíssims, si jutjàvem pel to de les desesperades missives, carregades d’indecisions, de pors i de culpes.
Bé, doncs la señorita Francis em venia al cap l’altra nit (trenta anys després!), perquè d’unes setmanes ençà, presa de l’insomni, passe les matinades passejant el dial de la ràdio d’emissora en emissora. N’he descobert una on fan un programa fascinant, que té per títol “¿Qué fue de lo nuestro?”. La gent hi telefona per explicar que la parella l’ha deixat, que un o l’altre han estat infidels, que se senten presos d’un angoixant desamor o d’una nauseabunda indiferència envers l’ésser que fins fa no res era el centre de les seues vides. Els locutors se’ls escolten uns segons i després amb veu de vetlatori els fan tres o quatre preguntes que posen en evidència la vulnerabilitat i la feblesa d’aquelles persones que busquen consol i respostes que, em sembla a mi, que no trobaran a la ràdio.
La veritat és que tot plegat em desperta certa vergonya al·liena: Tan soles estem les persones que hem de recórrer a contar misèries a desconeguts? Salvant les distàncies, em fa l’efecte que aquest paper “consolador”, en altres èpoques, el feien els cures al confessionari. Després, quan la religió ja no ens la créiem, buscàvem les respostes en el divan del psicoanalista. Ara, en plena moda de la psicologia coaching, com que la crisi no ens permet pagar-nos un coaching particular, doncs contem penes per la ràdio...
El cas és que m’he fixat que la majoria d’apenats que telefonen al programa en qüestió són homes i quasi tots busquen la mateixa resposta: per què m’ha deixat la meua dona? Els locutors, que saben més de ràdio que de psicologia, òbviament no els donen cap resposta, només els estiren de la llengua perquè continuen posant-se en evidència o perquè òmpliguen els minuts que els han assignat en l’escaleta del programa. No poden respondre’ls de cap manera, perquè –crec jo- aquest desencontre entre homes i dones és bíblic: Adam ja no va ser capaç d’entendre’s amb Lilith perquè pretenia sotmetre-la i ella el va deixar (Si hagués hagut ràdio a l’Eden...) i quan Déu li va crear una companya una mica més submissa, ell per pusil·lànime i Eva per agosarada, la van tornar a cagar!

Joan i la dona nàufrag

2010-03-18T01:44:00.000-07:00

(Columna publicada al diari "El Punt" el 18 de març)

Sabeu? Aquesta setmana celebrem l'aniversari del Joan C., el meu fill major. Fa 10 anys. Quan me'l posaren en braços en un despatxet del Instituto Colombiano de Bienestar Familiar, ell en tenia dos i jo 28. El primer que recorde d'ell són els seus ulls, negríssims i ametlats, horroritzats: em mirava amb por. Ell era un xiquet que tenia un món petit: una piloteta de ping-pong i un riu on anava a banyar-se totes les vesprades. Jo era una dona que ho tenia tot i no sentia res.
En aquell despatxet, embolcallada per les mirades dels advocats, dels psicòlegs i del defensor del menor, m'ofegava i m'abraçava al meu fillet com un nàufrag. En aquell mateix moment vaig saber que, llavors, amb el Joan en braços, ho sentia tot, ho tenia tot: el tenia a ell.
Aquella nit, a l'hotelet de doña Erika, vaig començar a cantar-li les primeres cançons: «Din- don din-deta, em vindrà la soneta, si la mare em canta una cançoneta.». Dos lloros verds em feien els cors sota els arbres de papaies i ell continuava mirant-me amb por, però agafant-se als meus braços com si li anara la vida en aquella abraçada.
Un mes dresprés, ja a casa, la primera frase que va ser capaç de dir en valencià va ser: «mama vull suc». Fins llavors solia dir-me: «deme una cajita de jugo». Unes setmanes després, quan va comprendre que el que hi havia entre ell i jo era per a sempre, recorde que em va dir: «No vull bajoquetes perquè són com palos». D'això fa ja vuit anys, que han passat com un sospir. De pressa i lleugers.
Fa uns dies em va dir que no vol que li talle més els cabells perquè vol deixar-se'ls llargs per semblar més indi (més ètnic), i des de llavors, algunes nits em desperte horroritzada perquè pense que quan passen altres vuit anys —vuits sospirs lleugers— el Joan haurà de prendre la primera gran decisió de la seua vida: haurà de triar nacionalitat. Jo he educat un xiquet valencià que assumeix i respecta el seu origen colombià. Ara a penes acaba de superar, com tots els xiquets, el complexe d'Èdip. Després serà —supose— un adolescent (també com tots) rebel i voldrà anar-se'n lluny de sa mare, de la dona-nàufrag que se li abraçà ofegada entre la humitat de la selva i les misèries de la vida, i em pregunte si l'obligació de complir amb el servei a l'exèrcit (a Colòmbia encara és obligatori) serà l'excusa perfecta...
Imagine el meu fill, fusell en mà, vestit de verd caqui per camuflar-se entre la selva i em vénen basques i calfreds. I, sabeu? Sóc ben conscient que, arribat el cas, si ell ho vol així, jo ni podré ni voldré fer res per a impedir-ho, perquè se suposa que estic educant un home lliure. Deixaré anar el meu tauló a risc d'ofegar-me. Encara em queden vuit sospirs, però. Aniré agafant aire.

Javier Torres: lletra i pinzell

2010-03-03T01:55:00.000-08:00

(Columna publicada en el diari "El Punt" el 3 de març)

Els que us deixeu entaranyinar cada setmana per aquest fil d'aranya, ja sabeu que sóc una gran admiradora de les coses i de les persones senzilles. Sabeu també que sempre m'ha meravellat aquella manera que tenen algunes persones d'anar fent discretament i modestament, sobretot pel que fa a aquest món de l'art i la literatura, aclaparat i aixafat, de vegades per una mena de «submón» que, com us deia fa unes setmanes, més té a veure amb la faràndula i la pura superficialitat, que amb l'art ben fet, amb la lletra ben escrita i amb el talent.
Recorde això, perquè fa uns dies em van arribar per correu unes lletres de l'artista i escriptor Javier Torres Ribelles, a qui des de fa anys tinc en gran estima i admiració. M'informava que acaba de celebrar una exposició d'alguns dels seus quadres en una galeria de Salou i que té previstes quatre exposicions més.
Sabeu? Jo tinc un quadre seu: una figura «(in)humana» daurada sobre fons negre. Recorde que me'l va regalar en una època que, per a mi, va ser molt fosca i que aquella figura daurada plena d'extremitats que fan la sensació de moviment imparable, em feia pensar que en tota foscor sempre hi ha un punt de llum, que el moviment incessant del temps i de la vida fan volar l'ànima enllà de l'obscuritat.
He fet una ullada als nous quadres (els podeu veure en www.rafael-salou.com) i he tingut la sensació de trobar-m'hi una visió de la vida més acolorida que la que es pot veure en el vell quadre que m'ha acompanyat, despatx a despatx, al llarg d'aquests deu anys de canvis de casa i d'humor. La intuïció (no podria definir-ho exactament, perquè no sóc entesa en pintura, ni en quasi res...) d'aquest canvi m'ha fet rescatar els llibres de poemes de Javier, que vaig llegir també ja fa alguns anys i m'hi he topat amb un jo poètic i amb un estil literari que s'acosten molt a aquestes pintures: rics en matisos, colors i llenguatges.
Com veieu, podríem definir —si les definicions tingueren un sentit pràctic...— Javier Torres com un d'aquells artistes renaixentistes capaç de fer un poema amb la mateixa agilitat amb què escampa l'oli sobre el llenç amb un pinzell destre. La llàstima és que, almenys en poesia, és un d'aquells autors «d'edició limitada»: Sense anar més lluny, l'edició de Siete sonetos y una luna, un dels seus últims poemaris —si mal no recorde— consta de 150 exemplars i 300 en té La història del mundo, el llibre en què vaig descobrir l'any 1995 que aquell discret professor d'anglés de la Universitat d'Alacant amagava sota la modèstia i el silenci un home d'un bagatge cultural bastíssim, amb un domini lingüístic formidable, tant per la quantitat de llengües en què es capaç de fer versos (anglés, català, francés, espanyol...) com per la qualitat lírica amb què basteix els seus textos, plens moltes vegades d'imatges i metàfores caracteritzades per una força i una voluntat d'innovació que no deixen indiferent cap lector.
Aquesta limitació d'edicions, però, al meu entendre, tenen un trist inconvenient: converteixen els seus llibres en petites joies ben difícils de trobar i priven els amants de la poesia de conéixer un dels poetes més solvents i més sorprenents que, almenys jo, he llegit en els últims anys.

Aquelles coses de dones...

2010-02-22T03:35:00.000-08:00

(Columna publicada al diari "El Punt" el 20 de febrer)

Fa dies que, a la faena, estic de trasllat de llibres (ja us explicaré el perquè). Al llarg d’aquestes setmanes he mogut amunt i avall tants volums (i alguns tan pesats), que quan arribava a casa no em veia amb cor d’engegar l’ordinador i filar aquesta teranyina columnística. Avui, però, es veu que m’he vist més animada i ací em teniu, agulla en mà (o en tecla, segons es mire).
No sé quin botonet he premut que ara, cada vegada que pose en marxa la màquina, va i m’apareix a la pantalla el portal de hotmail, i m’he adonat que aquest portal era per a mi una cosa d’aquelles que mai no veus encara que mires. Hi he parat atenció i –com diuen al meu poble- xica, calla! Amb què m’he trobat? Doncs m’he trobat que, com altres portals, té una sèrie d’etiquetes: “deportes, entretenimiento, motor, corazón, el tiempo, etc, etc i… mujer! Busque a veure si hi ha alguna altra etiqueta on pose “hombre”. Però, no la trobe.
Caram! No sé què pensar. Això significa que la pàgina en qúestió fa una d’aquelles manides discriminacions positives i/o compensatòries? O és que totes les altres etiquetes no van amb nosaltres, les dones? O és que se suposa que si ens interessen ja ens les mirarem? Per buscar una mica més la justificació d’aquest apartat especial “mujer”, clique i el desplegue… Jo em pensava que la frivolitat i el poc seny només ens l’atribuïen aquelles revistes suposadament “femenines” de què ja us he parlat en alguna ocasió. Però, no! Resulta que la xarxa, "la creme de la creme" de les noves tecnologies del segle XXI també es pensa que les dones som una mica ximples i que tenim uns interessos limitats a : “moda, belleza, novias, familia, hogar, sexualidad, horóscopo…” no sé si me’n deixe cap, però sí que us puc assegurar que no n’hi havia cap que diguera cultura, ciència, economia, política o literatura, posem per cas.Això sí, igual com passava amb les revistes, els consells no tenen desperdici: “Cómo conquistarle sin palabras: sólo con los movimientos de tu cuerpo.”Com sol dir-se vulgarment: Això sí que em deixa a quadres! Ara comprenc per què sempre m’ha anat tan malament en temes de “conquesta”… Perquè jo parle pels descosits! Però, clar, jo sempre havia pensat que a les xiques com jo: modestestes d’aparença (per no dir directament: ràncies) i maldestres de moviments, l’únic que ens quedava era el do de la paraula. Ara ja veig que no, que dec ser un fracàs en temes de seducció! No tinc consol: hotmail m’ha obert els ulls a les misèries de la meua femineïtat.

Les dimensions de la solidaritat

2010-02-10T01:32:00.001-08:00

(Columna publicada en el diari "El Punt" el 10 de febrer)

Fa uns dies llegia en un periòdic que Espanya és el tercer país que més diners ha aportat per a col·laborar en el redreçament de la situació a Haití després del devastador terratrèmol que va patir fa un mes.
Això, si ho mirem bé, és ben xocant, sobretot si tenim en compte que Espanya és un dels països més afectats per la famosa crisi econòmica. Els espanyols, però, malgrat les pròpies desgràcies (o precisament perquè n'hem patit moltes al llarg de la nostra història) som gent solidària i estem sempre disposats a aportar el nostre granet d'arena per minúscul que siga, i n'hem d'estar orgullosos, perquè ja sabeu que tota pedra fa paret.
Queda demostrat, doncs, que davant les grans catàstrofes, els espanyols donem la talla. Tanmateix, crec que en això de la solidaritat som una mica contradictoris.
Veureu: com ja us he explicat alguna vegada, el meu mitjà de transport habitual és l'autobús —font inexhaurible d'inspiració—. La línia que freqüente és la que més utilitzen els estudiants universitaris, les dones que van a netejar cases al centre d'Alacant i els jubilats que van ací i allà. Ací, he vist que hi ha una variable que no canvia pràcticament mai: els joves —la majoria estudiants— sempre van asseguts. Quan entra una persona gran, l'expressió dels ocupants dels seients no té desperdici: aquelles cares esdevenen una màscara de mirada entre buida i hermètica. Es recol·loquen els auriculars de l'ipod (tots en porten), com si això els servira d'excusa per ignorar que un senyor o una senyora que ben passa dels setanta s'ha d'abraçar al pal central del vehicle com si fóra una stripper maldestra per evitar les caigudes en les nombrosíssimes redones que hi ha durant el recorrergut.
Caram! Jo sempre havia pensat que els auriculars afectaven l'oïda i ens podien deixar sords; però no, resulta que el que afecten és la vista. Ningú veu aquella velleta que, a força de frenades, sembla més un pèndol que una persona?
Sense eixir de l'autobús —el trajecte és llarg— escolte que una dona explica a l'altra que neteja una casa de la Plaça dels Estels (viure al centre d'Alacant és car; per tant deu treballar per a una família de possibles). Hi va quatre hores diàries cinc dies a la setmana i cada divendres li paguen 60 euros. Trac comptes: tres euros l'hora? Això no és explotació?
No sé a vosaltres, però a mi, no deixa de sorprendre'm aquesta doble dimensió de la solidaritat. Per una banda som els primers a córrer cap a les guardioles de la Creu Roja, però per una altra, som incapaços de fer-nos els uns als altres la vida una mica més fàcil i més agradable. Per què ens costa menys deixar deu euros en una caixeta que cedir deu minuts el nostre seient? Per què a alguns els costa menys ingressar 60 euros en un compte solidari que pagar un sou digne a la senyora que li neteja la casa de pols i humanitat?
Pot ser és que una cosa no té res a veure amb l'altra o pot ser és que aquests gasius de temps i de respecte pels altres també són gasius i insolidaris a l'hora de col·laborar a solucionar misèries d'una major dimensió?

Fe d'errors

2010-02-02T20:52:00.000-08:00

Ai! Ai! que no era Bertolt Brecht qui deia allò dels eescriptors sense talent que comentava en la columna "Vides de ficció". Era Roland Barthes. L'error m'ha vingut al cap a la matinada i ja no he pogut dormir. Això em passa per saberuda!

Vides de ficció

2010-02-02T01:25:00.000-08:00

(Columna publicada al diari "El Punt" el 2 de febrer)

Fa uns dies em deia una alumna que se sentia impressionada pel fet que una persona que, com jo, es dedica (millor dit “es dedicava”) a escriure llibres, li fera classe de llengua. No acabe de tindre clara quina és la imatge que la gent té d’un escriptor, tot i que certament sí que em fa l’efecte que despertem una certa curiositat.
No em passa sovint el fet que algú s’interesse per la meua dedicació al saníssim vici de fabular; però la veritat és que no és la primera vegada que m’ocorre. Entre vosaltres i jo: mi Santi, quan a penes sabíem res l’un de l’altre, un dia es va plantar a la porta de ma casa encuriosit de veure com era la dona que s’amagava darrere de l’escriptora. I, ja veieu, es va trobar una dona com moltes altres: amb bons i mals moments, amb síndrome premenstrual, amb aspiracions i frustracions, amb un grapat d’inquietuds i de projectes a la butxaca... Una entre tantes.
A penes hi ha res que em diferencie d’una altra persona, de la meua alumna impressionada, sense anar més lluny: treballe al despatx, a l’aula i a casa, crie els meus fills i a l’estiu vaig de vacances amb la meua família i per Nadal cuine “caldo con pelotas” com a bona alacantina.
Això sí, de tant en tant m’agrada tancar-me al meu despatxet de casa i viure una vida que no és la meua. Aquest és el poder que ens dóna la literatura. Ara que, arran de la famosa pel·lícula, els avatars (clàssics de la ciència ficció) tornen a estar de moda, em ve al cap la idea que els escriptors som preciasament això: l’avatar d’una altra persona.
A més a més som capaços de viure múltiples ficcions, sobretot mitjançant els nostres personatges.
Tanmateix, a banda d’aquesta mena de personalitat múltiple, els escriptors, almenys els que jo conec, som persones bastant normals. Si de cas, en ocasions, una mica massa centrats en la grisor que tenim dintre i massa deixats del món que ens envolta. Solem ser, a més, persones bastant discretes i reservades, poc amigues dels actes públics. Tot i això, no ens hem enganyar: hi ha també els escriptors que treballen més la promoció de la seua imatge pública que les seues novel·les. Aquests, però, segurament, com diria Bertold Bretch, són més escribans que escriptors. Bagasses faranduleres, que diria l’àvia Roser. La llàstima és que tinc la sensació que el sistema social i editorial i fins i tot algunes institucions fomenten més la faràndula que la bona literatura. No sé si això farà que les nostres lletres passen a la història tacades de frivolitat i qualitat qüestionable. El temps dirà, supose.

L'home del carro

2010-01-19T09:39:00.000-08:00

(Columna publicada en el diari "El Punt" el 19 de gener)

Sabeu? Volia fer un homenatge a Enric Valor amb motiu del desé aniversari de la seua mort. Però fa dies que llig la premsa i veig que jo no podria aportar res nou ni valuós. És per això que us parlaré d'una qüestió més insignificant i prosaica.

No sé si us he explicat alguna vegada que visc en una població de més de 60.000 habitants i que tot i això, passe el dia pràcticament sola, perquè a penes conec ningú. Els meus menesters diaris i el meu caràcter —digem-ne— «reservat» m'impedeixen conrear el sa luxe de l'amistat.

Tot i això, m'adone que tinc uns pocs coneguts als quals professe un gran afecte, encara que a penes els conega. Són gent del meu barri, que és per a mi com una petita pàtria on tothom coneix el meu nom. La fornera sap quin és el pa que m'ha de reservar sense que l'avise, el carnisser em guarda talls de vedella especials per als brous dels meus fills i, a la fruiteria, si un dia no porte diners, em fien la compra sense cap problema.

El meu és un barri petit, però hi tenim de tot, des de restaurants de luxe a centre de salut passant per bars de tapes, perruqueria i botiga de roba per a xiquets. Hi tenim també un venedor de loteria que cada matí em recorda «A usted también le puede tocar, señora» i quan jo li conteste «A mi no em toca ni mi Santi», ell sempre riu i em diu: «Si le toca la loteria verà como la toca su Santi también». Sempre igual cada vegada que ens creuem, com un ritual. Hi tenim també una xica que —per dir-ho elegantment— no és gaire llesta i cada vegada que em veu travessar el carrer brama el meu nom i corre cap a mi per fer-me un bes. Mentre em saliveja les galtes em conta que té un nuvi de 30 anys i que li diu que té bones cuixes, la qual cosa em té amb l'ai al cor perquè de vegades pense que potser hi ha algú que s'aprofita de la seua innocència.

I, sabeu? Al meu barri, també hi teníem un captaire. Un pobre que arrossegava un carro de supermercat ple d'andròmines i cartons de vi diversos, uns buits i altres per encetar. Em sembla que era alemany, però no sabria dir-ho exactament, perquè a penes li distingia els sons que li eixien de la boca embriagada i desdentada, només sabia que em veure'm em demanaria un euro i que ell també sabia del cert que jo li'l donaria perquè sempre era així.

L'home del carro espantava una mica als meus fills, perquè no l'entenien quan els parlava entre rialles i salivera i també perquè tenia una cama molt inflada, amoratada i plena de nafres. Jo m'havia acostumat a veure'l assegut en un banc del parc, com si fos un element més del paisatge, un altre joc per a infants. M'havia acostumat a veure la seua mà renegrida i d'ungles llargues elevar-se en un gest suau per dir-me un adéu llarguíssim cada vegada que les meues criatures i jo abandonàvem el parc.

I sabeu? Anit quan vam anar a tirar la brossa al contenidor, l'Eulàlia G. va dir: «Mama, el carro.» I el Joan va exclamar una mica angoixat: «Ai, mama! Que li ha passat alguna cosa al teu pobre!». I el Carles C., impressionat de veure tan de prop el sac de dormir llefardós cobrint els cartons de vi barat i una bossa que deixava entreveure roba bruta i vella, va dir en un sospir: «Se'ns ha mort l'home del carro!» I, a ell, ningú li farà homenatges.

Nosaltres que vivim del catalanisme...

2010-01-13T01:55:00.000-08:00

(Columna publicada al diari "El Punt" el 12 de gener)

Com que no sóc massa creient ni practicant, i per tant, ben poc assídua als confessionaris, posaré fil a l'agulla literària per confessar-vos des d'aquesta teranyina que aquestes festes nadalenques, durant un brevíssim moment d'ociositat i presa d'un arravat de frívola vanitat i imperdonable egocentrisme… vaig buscar el meu nom en google!
La veritat és que les primeres entrades deien ben poca cosa: «Nascuda a… l'any…», «llicenciada en…» «Treballa a…», «Ha publicat…» Referències més o menys oficials i desproveïdes d'adjectius (de no ser que les haja escrit jo mateixa: vegeu el meu blog o el meu perfil d'alguna xarxa social…). Tot i això, de sobte, en una de les primeres entrades em trobe etiquetada com «joia cul de got nascuda a Ibi que viu del catalanisme» (sic) i definida més o menys com a «exégeta de poetes maricons».
Ja sabeu que sóc una xica de casa bona, educada en la mesura, la discreció i el respecte a les canes, per tant no esmentaré el nom de l'articulista prolífic en premsa valenciana i espanyola que signa tan magnífic article sobre estudiosos de la llengua com Jordi Colomina o Eugeni Reig (als quals tinc en gran consideració, encara que discrepe en algunes de les seues tesis), poetes de l'alçada de Gaspar Jaén (la poesia del qual he tingut el privilegi d'estudiar durant una dècada) i —caram!— aquesta humil curranta que us escriu, que d'estudiosa de la llengua té ja ben poc.
Aprofitant que ara estem en rebaixes, sabeu quin era el preu de la nostra etiqueta? Doncs que vivim del catalanisme! (jo, que es veu que sóc una mica «de saldo» tenia més lletra a l'etiqueta: segons aquest bon senyor, sóc «vomitiva i mentirosa»).
Si us dic la veritat, a mi, les etiquetes em fan una mica de nosa, no valen per a res (si les arranquem dels vestits abans d'estrenar-los, per què ens les hem de penjar de coll per a poder treballar?) i, d'altre costat, això dels «ismes»… L'únic que em desperta una mica d'interés, a banda del surrealisme, és l'expressionisme, per allò dels quadres de Munch. En cap moment, doncs, he dit que jo combregue o no en allò del catalanisme, i si ho faig —no cal que ho diga— és cosa meua.
Sí que és cert, però, que la llengua i la literatura sempre han despertat en mi un interés especial com a mitjà per entendre i explicar el món i la realitat que m'envolten. Sí que és cert també que en més d'una ocasió m'he manifestat orgullosa de poder guanyar-me la vida amb els estudis que m'he procurat amb moltes renúncies i no poc esforç, i sí que és cert també que m'honra poder desenvolupar correctament el meu treball en una institució que des del punt de vista científic es preocupa i s'ocupa de l'estudi d'una gran part del nostre patrimoni cultural en general, i que des del punt de vista laboral tracta els seus treballadors amb respecte i consideració.
Això vol dir que jo visc del meu presumpte catalanisme? Doncs, no: jo visc del meu treball, del meu esforç i dels meus coneixements; perquè, les meues inquietuds culturals (pancatalanistes) no passen de manifestar-se —si ho fan— en unes poques ratlles de les meues novel·les, d'aquesta mateixa columna o de la meua modesta intervenció en un també modest programa de ràdio de poble (pels quals —tot s'ha de dir— no cobre un duro). Com bé diu aquest il·lustre «articuliste» que avui ens regala tema de columna: les meues aspiracions lingüístiques i literàries «no em donen ni per a tramussos»; i poc que això m'importa, que jo, com sabeu, ja em guanye la vida amb altres menesters més prosaics. Això sí, mira, no me'n puc estar de dir, que, en fi, ja em faria a mi una mica de vergonya, amb «certa» edat, no saber interpretar una cosa tan literària com el recurs de la ironia i, sobretot, amb canes a la barba, necessitar de l'insult i el desprestigi per tindre un parell de moments de glòria que no van més enllà de la «premsa (i les editorials)» del valencianisme (i el secessionisme i l'anacronisme) més casposos.

Vells costums

2010-01-04T00:31:00.000-08:00

(Columna publicada al diari "El Punt" el 3 de gener)

Com ja us deveu pensar, passe aquests dies de festa nadalenca entre els fogons, la vaixella de l’àvia i la preocupació per evitar amb la major elegància i dignitat possibles els compromissos que m’ixen al pas. Enguany, no sé ben bé per què, estic més cansada que mai i cada vegada tinc menys ganes de veure gent. Es veu que m’estic fent gran i… esquerpa i ni l’esperit nadalenc és capaç de traure’m d’aquesta mena de closca que els anys i les circumstàncies van fent més i més gruixuda.
El millor d’aquestes vacances, però, és que com que sóc de mal dormir i les nits se’m fan molt llargues, he decidit quedar-me al llit fins a més tard que de costum. Quan toquen les nou cride els meus cadells i els tres corren cap al meu llit, com si fóra el moment més grat del dia, com feia jo justament quan tenia la seua edat i escoltava la veu del meu pare pel corredor, que els dies de festa, ens portava la llet al llit, a ma mare i a mi, que llegíem la Corin Tellado entre glop i glop. Les passes descalcetes dels meus fills, que corren lleugeres cap als meus llençols, em fan pensar que tot el que m’interessa en el món cap en 135 centímetres. Tot just en un grapat de caracters que ompliran un breu buit de la secció de societat.
Un altre dels costums que he recuperat aquestes vacances d’hivern és el de veure dibuixos animats. Recorde que quan era xicoteta m’agradava molt veure la tele, segurament perquè me la devien deixar veure ben poc. Durant les vacances de Nadal, amb la mare ocupada feinejant per la cuina, m’hi estacava hores i hores, igual com pretenen fer ara els meus fills quan es pensen que els he perdut de vista. Jo, que ja estic més a prop dels quaranta que dels trenta, recorde amb un punt de nostàlgia la Heidi, l’abella Maya, Viky el Víquing i les panxades de plorar que em pegava amb el Marco. Aquests dies, però, mentre feia el berenar dels meus cadells hem vist les Winx, una sort de fades acolorides la mar de feministes, que lluiten contra els caçadors de fades (tots homes) i que maltracten la pantalla amb uns pólvores màgiques tan acolorides també com les seues ales i les seues melenes impossibles.
A mitjan entrepà arriba l’hora dels Gormitti, una mena de bestioles, les unes de foc, les altres d’aire, de terra o d’aigua, que habiten la dita illa de Gorm, sota la protecció d’uns tals senyors de la natura o del bosc, ara no ho acabe de tindre clar… El cas és que passats els minuts de tranquil·litat dels crèdits, tot esdevé estressant: tots lluiten, corren, criden, salten, acompanyats de llumades cegadores i d’una música que a poc que tingues l’aperell una mica pujat de volum, t’acompassa els batecs del cor a ritme d’infart.
Amb tot, a les postres, sembla que la cosa es calma una mica amb l’arribada d’El Zorro. Per fi! –pense jo alleujada- El Zorro, un clàssic, tu! Els dolents, els bons, la lluita del bé contra el mal, talment com les “megachulis” i “hiper-pijas” Winx i com els “machotes” dels Gormitti, però més com sempre, d’home a home, lluites cos a cos. Però quina no serà la meua sorpresa quan veig per primera vegada que –ai las!- el Zorro del segle XXI lluita amb espasa làser! Renovar-se o morir!

Santa Paga Extra!

2009-12-28T03:32:00.000-08:00

(Avui tenim ració doble)

Sabeu? De vegades, quan sé que no em miren, m'agrada observar els meus fills; i amb no poca nostàlgia, m'adone que, almenys els dos majors, s'han fet ja grans.
Fixeu-vos que, no fa molts dies vaig saber que ja no sóc l'actriu principal de la funció del Joan C., que ja té quasi deu anys i l'altra nit em va confessar que li agrada una xica!
Durant tots aquest anys jo era la protagonista de la seua història i ara em toca fer el paper secundari... Déu ens guard dels amors tan prematurs! N'està tan emocionat que no vull ni pensar (ja sabeu que no sóc precisament «la alegría de la huerta») que després del primer amor sempre ve el primer desengany...
El cas és que ara que comencen a no necessitar-me per a tot, em recorde a mi mateixa quan encara no els tenia però sabia del cert que volia ser més mare que cap altra cosa en el món i mentalment em feia una mena de llibre d'instruccions (com qui fa la llista de la compra) sobre com els havia d'educar, perquè a mi m'agrada sentir que controle la meua vida —i entre vosaltres i jo: també la dels altres!—.
Una de les propostes que em feia és que els meus fills no celebrarien allò de Papa Noel; que nosaltres, a casa, celebraríem el dia dels Reis Mags, com tota la vida. Tanmateix, quan va arribar el Joan, sota l'excusa de «com explique jo al meu fill que Papa Noel porta regals per als altres xiquets i per a ell no?», vaig entrar iremeiablement en l'espiral consumista contra la qual havia «despotricat» tant.
Ara que ja té nòvia, ja sap també que els regals els compre jo i que això dels Reis i del pare Noel és un invent (i un despropòsit) i enguany m'ha fet una llista modesta de tot el que vol i, a més, ha alliçonat els germans amb la màxima de «Carles i Eulàlia, feu-me cas: no us demaneu res que coste més de 30 €, perquè els Reis no us ho portaran.» Els altres, però, tenen clar que ni els Reis ni el Pare Noel han de pagar res, perquè els seus servents —Carles C. dixit— fabriquen els joguets.
Bon raonament, sí senyor! Els cas és que ara, quan file aquesta columna encara queden un parell de dies per a Nadal i una dotzena per a Reis i les jogueteries ja estan plenes de prestatgeries buides i de gent boja penjada del telèfon al crit de: «M'havies dit Gormitti o Backugan?» o «Escolta quin és exactament el joc de la Hanna Montana que vol la nena? És que només queda el de...» o «Ha de ser un Nenuco? N'hi ha una altra nina la mar de guapeta que costa la meitat...»
Jo encara no he pogut comprar res, perquè tot i que els joguets que s'han demanat els meus cadells no són molt cars, ells en són molts i jo, modesta treballadoreta d'oficina, encara no he cobrat la paga extra.
Abans d'acabar de filar-vos aquesta columna ja enfile l'agulla per brodar una mentida reeixida per al Carles i l'Eulàlia, que a penes entenen de diners. No sé si els valdrà l'excusa que els «servents» del Pare Noel (perquè per a Reis ja haurem cobrat...) han decidit fer la revolució i s'han posat en vaga per demanar un sou digne perquè construir —sense cobrar— un grapat de joguets estúpids i caríssims per a una manada de xiquets capritxosos, idiotitzats per una tele que els diu quina marca de nina els ha d'agradar i consentits i maleducats per uns pares que els aparquen en el sofà de cara als anuncis i els ho permeten i els ho compren tot... Això... això no és vida ni res, ni tan sols per a un «servent» del Sant Claus aquell, que ja podia treballar un poc més, que amb la panxa que fa un dia li donarà un infart! I la gent en crisi!

Integrats

2009-12-28T03:29:00.000-08:00

(Columna publicada al Punt digital el 23 de desembre. La penge ara perquè, com us deveu pensar he passat els dies grans de festa nadalenca entre els fogons i el rentaplats!)

No sé si alguna vegada us he explicat que, a mi, quan estudiava Filologia Catalana el que m'interessava de veres eren els versos. La resta de matèries les anava estudiant i treballant —m'ho confesse!— amb un interés relatiu, més per «salvar els mobles» de la manera més digna possible que per cap altra cosa.
La vida, però, plena de sorpreses i paradoxes, acabada la carrera, em va portar per unes sendes ben allunyades dels versos i ben properes a la llengua que «malvivim» cada dia. Així doncs, és ara quan experimente i recupere idees i coneixements que els meus savis professors del departament de filologia catalana de la Universitat d'Alacant, intentaven fer-me entendre.
Una de les idees (recuperades de l'oblit de qui ha complit amb l'expedient) que he recordat i que he experimentat aquests dies és el fet que la llengua és un element d'integració. Això jo ja ho sabia, perquè, filla de pares valencianoparlants convençuts i «practicants», vaig passar la meua infantesa per terres de Castella...
Tanmateix, aquesta que us escriu, aquest cap de setmana ha fet servir la llengua (la meua llengua, no la majoritària!) per a integrar-se. Això és la bomba! Sobretot per a algú que, com jo, sobreviu (malviu) en valencià en aquestes contrades del turístic i «cosmopolita» Sud.
Com us dic, divendres passat, com el famós Labordeta, em vaig calçar les botes de muntanya, em vaig carregar la motxilla als muscle i bastó en una mà i, en l'altra, mi Santi, vaig recórrer la Vall de Laguard. He de dir-vos que mai no hi havia estat i que, per comentaris que havia escoltat ací i allà, tenia la visió que allò estava ple d'anglesos i alemanys i pensava que l'espanyol devia ser la llengua vehicular comuna de les converses entre els locals i els forasters.
Tanmateix, quina sorpresa quan, a Fleix estant, vam tenir gana i vam anar a l'únic bar del poble a sopar: la carta (faltes d'ortografia a banda) estava en valencià! El «baejo» em robà el cor a cop d'una ben genuïna pèrdua de d intervocàlica i no sé si pèrdua de la a inicial causada per una possible assimilació a l'article (no sé si el doctor Colomina, que em va fer classe de gramàtica històrica, em donaria per vàlid l'argument...).
Qüestions gramaticals a banda, el que de veres va ser un goig va ser la reacció de la gent del bar en veure que mi Santi i jo, gustosos sempre d'esmolar la llengua i compartir cervesetes amb qui tinga ganes de fer-la petar, compartíem amb ells idees i llengua. El rogle del taulell de l'Anouer (així es deia el bar), de manera quasi imperceptible, va anar obrint-se a poc a poc fins que al segon platet de «baejo» hi estàvem totalment integrats. Talment com a casa nostra. Més fins i tot...

CONTRAURE

2009-12-15T00:58:00.000-08:00

(Columna publicada al diari "El Punt" el 15 de desembre)

Mira que la llengua, de vegades ens depara sorpreses que, almenys a mi, ens deixa perplexos. Ho pensava anit quan després d’haver passat una malaltia que vaig contraure fa uns dies, m’asseia al sofà amb mi Santi i feia una cosa que poques vegades em permet a mi mateixa (un poc per cansament, un molt per avorriment): veure la tele!
El meu cònjuge i company de misèries té un defecte: és un obsés dels noticiaris (va empalmant-los l’un darrere de l’altre i té controlat quan comencen els esports en una cadena per passar a l’altra a seguir veient notícies). A mi, m’agrada estar ben informada, però arriba un moment que el ritme del seu zapping em fa venir una mica de mal de panxa. A més, acabades totes les notícies, li agrada “desconnectar” amb dos programes d’humor (un d’ells, per cert, relacionat amb les notícies!): El Intermedio de La Sexta i El hormiguero, crec que de Cuatro. Aquest darrer programa era el que véiem anit quan em vaig deixar caure en el sofà i quan vaig caure també en el fet que usem el mateix verb per contraure una malaltia que per contraure matrimoni: Paradoxes de la vida!
Jo, si no hagués contret cap malaltia, aquests dies no m’haurIa posat davant la tele perquè normalment no la veig: tinc massa faena i massa coses en el cap i massa llibres per llegir com per concentrar-me en una pantalla. I si no hagués contret matrimoni no m’hauria deixat caure en el sofà buscant la companyia de mi Santi. Aquest dos fets tan simples, van fer que ahir m’empassara un formidable formiguer de tipos machotes que pretenen ser “progres” o que van d’això, però que es riuen a cor que vols d’algunes coses de dones. No sé si vau veure el programa. Un dels convidats era Jesús Calleja, gran aventurer i anit, també, “machote de pro”. Hi va anar per publicitar un nou programa: Desafio en el Himalaya, en el qual participaran 6 persones no experiementades en els esports de risc (un “reality show” del muntó?). Crec que no ho van dir, però m’imagine que hi aniran tres homes i tres dones. Però, ai las! La gràcia es veu que la fan solament les dones. L’aventurer va contar dues anècdotes. La primera la protagonitza una de les participants: que va posar 34 bragues a la maleta i li van haver de dir que havia de contraure l’equipatge, que no en podia portar més de quatre. Les quatre bragues van donar corda i riures per a estona. Es veu que els homes estaven ben informats del nombre de calçotets que hi podien dur. L’altra anècdota correspon a una de les dones que acull els aventurers a l’Himàlaia i que, veient-los tan nets, es despulla i els denamana que la netegen i l’endrecen com van ells. La nuesa de la dona també va fer molta gràcia.A mi, sincerament, l’estupidesa il·limitada de dues persones que se suposa formades i viatjades, com Pablo Motos i Jesús Calleja em va posar malalta. Però, clar, si ho mirem de prop, tant l’un com l’altre fan programes d’homes: amb uns equips de col·laboradors (almenys visibles) amb més homes que dones i m’imagine que amb un públic majoritàriament masculí. Així, és fàcil que facen gràcia unes simples i quotidianes bragues.

La Mari

2009-12-09T03:03:00.000-08:00

(Columna publicada al diari "El Punt" el dia 8 de desembre)

Em sap greu pel qui me’l va regalar amb tota la bona voluntat (i amb una part de l’amor...) del món, però El crit del peresós, de Sam Savage, el llibre que m’acompanya ara cada dia camí de la faena, m’ha decebut una cosa de no dir. És veu que l’autor de Firmin ens va crear grans espectatives amb aquell primer llibre i jo personalment, m’esperava més d’aquest segon, que veig que m’avorreix pàgina a pàgina i que no m’aporta gran cosa.
Ho dic perquè fa uns dies que m’adone que a l’autobús, en lloc de llegir, el que faig és escoltar descaradament les converses dels altres. Gran i inequívoc senyal d’ociositat aquesta sobtada tafaneria! Ahir escoltava un home que parlava amb el conductor (es veu que es coneixien). “Tinc la Mari a casa amb febre –li deia-. No veges quin embolic ara amb el dinar i el xiquet! L’he de portar jo a escola i no arribe a temps de recollir-lo...” L’altre, el conductor, li va oferir la moto de la seua dona (representa que per facilitar-li la recollida), però a mi em va semblar que el consort de la Mari no se l’escoltava perquè seguia parlant a la seua: “Saps? Comence a estar preocupat, perquè ja se’m va posar malalta el més passat...”
Amb la malaltia passada se’m perd el fil de la conversa perquè m’adone, estranyada, que les paraules de l’home sorprenentment han atendrit el meu cor feministoide. D’on em ve la tendresa?-em pregunte-. Faig una anàlisi morfològica i sintàctica de les frases que he escoltat i repare en el fet que allò que em corprén és la possessió. Pareu atenció al verb que inicia la frase: “tinc”, primera persona del singular del present d’indicatiu del verb: “tenir”, segons el DIEC, “verb que essent-ne subjecte tal persona o tal cosa, denota que la cosa expressada pel complement directe és seva o està sota el seu control”... Fixeu-vos en la combinació de febles, en el referent de la segona part: “se’m va posar malalta”, a mi...
Ara sí que no me’n puc avenir! Com em pot estovar l’ànima la possessió...Intente espantar la tendresa del meu humiliat cor de dona del segle XXI prenent com a espasa el concepte de “control”, però el consort de la Mari, ensorrada per la febre, continua despertant-me una certa compassió. Mire de consolar-me pensant que, despullats de la qüestió de gènere, allò que més ens arrela al nostre grup familiar, segurament són les misèries humanes. A més, aquests dies, jo, que (i això que quede entre nosaltres.)en el fons sóc una Mari qualsevol, no estic gaire fina i espere que, si la febre finalment m’ensorra, mi Santi es preocupe per mi i arribe a temps de recollir d’escola els meus cadells.

Com ens afecten els "Dies de..."?

2009-12-01T02:15:00.000-08:00

(Columna publicada al diari "El Punt" l'1 de desembre)

Comence a teixir aquesta columna el Dia Internacional contra la violència de gènere, tot i que segurament vosaltres em llegireu el Dia Internacional de la Sida. Faig una ullada als periòdics i al google per veure amb quins temes puc enfilar la meua agulla literària i acabe èbria de “dia de”. Us heu fixat la quantitat de “dies de” que regeixen la nostra consciència i el nostre estat d’ànim?
En tenim per a tots els gustos i van des del concepte més general i més abstacte fins a aspectes tan concrets i tan puntuals que mai no ho diríeu. Per exemple, tots sabem que el 30 de Gener és el Dia Internacional de la Pau, i que el 8 de març és el dia de la Dona, però sabíeu que el dia 13 d’agost se celebra el Dia dels esquerrans? Hi ha també un dia per al correu i un altre per a l’estalvi...
Si us fixeu també tenim “dies de” per estar de festa, com aquells que afecten la identitat cultural dels pobles, nacions i col·lectius diversos, com el Dia de la Hispanidad, el Dia de la Comunitat Valenciana o el dia de l’Orgullo Gai. Aquests, els festius, sembla que ens afecten a tots per igual. Però -ai!- heu parat atenció als “dies de” una mica més “tristos” –per dir-ho d’alguna manera-? Per exemple, ja que feia referència al Dia contra la violència de gènere i al dia Internacional de la Sida: òbviament, la violència de gènere afecta més les dones que els homes... I la Sida també! I quins altres “Dies de” ens vénen al cap? El de l’Alzhéimer? Doncs sabíeu que l’Alzhéimer també afecta més les dones? I quin més? El del càncer de mama? Els homes també poden patir-ne, però el càncer de mama afecta sobretot la població femenina! El de la Pobresa? Dons també! La pobresa afecta més les dones!! I és que les dones es veu que no ens privem de res: ni de rebre colps, ni de malalties diverses, ni de perdre el cap ni de passar fam. De res!
Si els compteu, hi ha uns 142 dies mundials o dies internacionals dedicats a una causa o una altra.! Tot i que entenc que són una manera que la societat prenga consciència de problemes que afecten uns pocs (o uns molts) i que ens esquitxen a tots, jo personalment no sóc gaire amant dels “dies de”, perquè tinc la sensació que passat el dia s’esfumen moltes de les bones intencions que ens imposa la nostra consciència solidària durant la jornada de reflexió. De fet, ara, en plena era digital, veiem tantes misèries, que a penes ens regiren els budells i ens remouen lleugerament l’enteniment, com si la violència, la pobresa i la degradació humana foren la cosa més normal del món, tan i tan normal que no va amb uns éssers especials com nosaltres, els que ho tenim tot: tranquil·litat, casa i menjar i salut. Haurem de buscar solucions que vagen més enllà de les jornades de reflexió i siguen realment pràctiques i més efectives que efectistes.

Escales amunt: Rilke

2009-11-24T01:18:00.000-08:00

(Columna publicada al diari "El Punt Digital" el 24 de novembre)

Havent acabat les meues tasques maternals, caiguda ja la nit, puge escales amunt amb una safa plena de roba per estendre al balcó del despatx.
Allà, en aquella petita cambra d'una casa plena d'andròmines hi ha el que és el meu petit món: el balconet per estendre la roba dels meus, l'ordinador, un grapat de quaderns de notes, fotografies de temps en què rebia premis, les plaques que en donen fe, alguns joguets de l'Eulàlia G., relats inacabats, potser molles d'un entrepà que el Carles C. ha volgut dissimular sota la catifa, un grapat de llapisseres de colors del Joan C., factures de «mi Santi» a mitjan comptabilitzar, una travessa frustrada, un llibre llegit a mitges, un llistat de novel·les per llegir, un grapat de convocatòries de premis, esperances ofegades a cop de dia a dia… El meu món.
Graó a graó, no sé per quina estranya raó, Rilke, de sobte, se'm fa present. Em ve al cap aquella carta al seu jove poeta en què li diu que un escriptor ha d'escriure sobre allò que coneix. Els ulls se m'estaquen de sobte en les meues espardenyes d'anar per casa, que acaronen, sigil·loses, les escales que em separen del meu espai personal. Meu. Espai. Quina pena d'espardenyes… En el mapa de la meua memòria malmesa i mal dissimulada em martelleja, també de sobte, el cloc-cloc d'unes sabates de taló alt no gaire llunyanes. Les meues pròpies.
Sabeu? Jo, encara que no ho diríeu, vaig ser una xica molt guapa i també —encara que tampoc no ho diríeu perquè sembla que sempre us parle de frivolitats— vaig ser —sóc— una dona molt culta. El que passa és que el temps i la maternitat em van deformar el cos i em van reformar l'esperit regirant-me les prioritats.
Deixe la safa plena de roba sobre l'escriptori i, amarada per l'olor de sabó de marsella, m'assetja la idea que les dones com jo tenim unes experiències molt limitades, no? Torne a pensar en els consells de Rilke i em recorde a mi mateixa uns anys més jove, allà pel 1998, quan començava a escriure llibres. Em desencoratge: Quines experiències puc arrossegar jo sobre el paper? Quines històries pretenc narrar?
Estenc la roba sobre els fils amb mans destres a força del costum. Engegue l'ordinador i mire el correu. M'ha escrit un bon amic ben entès en literatura: «Les columnes de la teua teranyina —em diu— em resulten cada dia més entranyables». Entranyables. Això, no sé per què em fa sentir major i una mica fracassada: no sóc tan destra amb els fils de la literatura com amb els d'estendre.
Sóc una dona entranyable que arrossega les paraules de Rilke sota les espardenyes «cutres» d'anar per casa, sigil·losament, no siga que se'm desperten les criatures… Potser hauria de canviar de registre, però no sé si seré capaç de teixir amb un altre punt.

El consum imprescindible

2009-11-17T02:54:00.000-08:00

(Columna publicada al diari "El Punt digital" el 17 de novembre)

Els últims dies la meua vida ha esdevingut un peregrinatge continu de metge en metge, de clínica en clínica. Tenia tots els meus cadells malaltets. Hi anaven caient l’un rere l’altre amb una rapidesa sorprenent omplint-me les nits d’estossecs d’intensitat diversa, de mocs i de febres. Al principi creia que una sort de virus s’havia instal·lat a casa meua. Però, no. Es veu que no era un virus, perquè cadascun dels meus xiquets tenia una cosa diferent: bronquitis, otitis i faringitis. Si visquera l’àvia Roser, dona entesa com poques en sabiduria popular, segur que hauria arribat a la conclusió que aquesta invasió d’itis diverses venia determinada perquè algú havia “aullat” els meus fills, de tan guapos com són! Mal d’ull a banda, la part més distreta d’aquest periple ha estat que a les sales d’espera he tingut l’oportunitat de fullejar debades aquelles revistes “femenines” que ja sabeu que em criden tant l’atenció. Aquesta vegada m’he fixa’t en els consells sobre vestimenta. Pare atenció en la fotografia d’una model que va senzilleta i llig la lletra petita del peu de pàgina. Us he parat a pensar la quantitat de botigues que hem de visitar per vestir-nos a la moda? La revista en qüestió ens ofereix el recorregut: top de Naf-Naf, leggin de Zara, jaqueta d’Easy Comfort, sabates de Geox. Ací, a Alacant, ja hauria recorregut una desena de quilòmetres per procurar-me el modelet. Però encara em queden les polseres d’H&M, les mitges de Woman Secret i els guants de Sinequanone. Caram! La gent fa tot aquest camí per vestir-se? No, que va! Si estem en crisi, la gent no té “pastuqui” per invertir en frivolitats! No?Després de la visita del metge d’urgències, puge les meues criatures febroses en un taxi i, camí de casa, passem pels carrers més cèntrics d’Alacant un dissabte de vesprada. Tot em sembla un formiguer de persones que entren i ixen de les botigues carregades amb bosses. La gent compra molt si jutgem pel volum dels paquets. El que més em crida l’atenció, però, és que veig xiques que porten unes botes de canya per mitja cuixa, que –ho he vist a la revista de la sala d’espera d’urgències- enguany estan molt de moda. Tenir-ne unes és “imprescindible”, segons resen els eslògans publicitaris. Ací, al sud encara superem els 20 graus de temperatura, però no volem privar-nos d’anar a la moda. Es veu que el consum(isme) frenètic i “impresicindible”, a algunes persones, els obri les portes de la felicitat. Jo tanque la porta del taxi després de baixar-hi els meus xiquets i sóc feliç perquè després de la visita al metge tenen més bona cara. Pague els 18 euros que ens ha costat el recorregut i faig comptes de tot el que m’he gastat aquests dies fent viatgets al metge carregada de criatures mocoses: aquest mes no podré posar-me a la moda! Sort que amb 20 graus jo encara calce sandàlies

De l'afició al negoci

2009-11-11T03:52:00.000-08:00

(Columna publicada al diari "El PuntDigital" el 10 de novembre)

D'unes setmanes ençà, més o menys des que va començar el curs escolar, he observat que entre les mares dels xiquets que comparteixen col·legi amb els meus fills, s'ha estés el gust de portar fermalls, arracades, collars i ornaments per als cabells fets de feltre.
De fet, divendres abans de Tots Sants, hi havia un grapat de dones que adornaven les seues solapes amb fermalls en forma de carabasseta, de fantasma, de rata penada, algunes fins i tot en portaven uns —el·laboradíssims— en forma de bruixa.
Aquell dia mateix vaig descobrir el motiu del furor pel feltre: els fabrica la mare d'un dels alumnes i els ven a la porta del col·legi. Se'n porta una bossa plena un parell de vesprades a la setmana i, pel que es veu, hi fa l'agost.
Mentre la veia intercanviar figuretes i joies de tela per bitllets, pensava que és admirable la manera que tenim les persones de buscar-nos la vida i traure unes perretes per millorar l'economia domèstica. A més a més, fer-ho convertint un hobby en negoci em sembla envejable. Tan debò poguera jo anar llegint per les cases o muntar una paradeta a la plaça i posar-me a escriure cartes d'amor, com feia el personatge aquell d' El amor en tiempos del cólera. Però, clar, aquestes són aficions molt decimonòniques per als temps que corren, no sé si arribarien a ser un negoci rendible.
Això pensava quan, de sobte, se'm va apropar la mare d'un company del meu fill major i em va dir: «Oye explícame cómo va eso de los acentos abiertos y cerrados y eso de la dieresis en valenciano.» Ara? Ací? A la porta del col·legi? Jo necessite dues hores per a fer una explicació i per comprovar que l'aprenent ho ha assimilat correctament.
Als meus alumnes els prepare uns dossiers i dediquem un mínim de quatre sessions a treballar accents i dièresis. «Ah! Bueno, pues un dia podías traernos un dossier de esos y nos lo fotocopiamos, porqué la verdad es que somos muchas las que no lo entendemos, y claro, cuando los nenes estan haciendo los deberes...» Ja, però és que el llibre ja oferix les explicacions que toca, només l'heu de llegir i prou. «Sí, mujer, pero si nos lo explicas tú lo veremos más claro. Mira, si quieres un dia te invitamos a un café y nos das un par de reglas.» Un café?
La de les carabassetes de feltre s'embutxaca seixanta euros i les meues explicacions, els coneixements lingüístics que m'han costat una pasta i un esforç personal titànic, valen un café? Regla número 1: jo cobre per fer classe. Regla número 2: per a aprendre una llengua primer has de respectar i valorar en justa mesura les persones que la parlen, les persones que l'ensenyen i la llengua mateixa.

A colps...

2009-11-04T02:55:00.000-08:00

(Columna publicada al diari "El Punt" dimarts 3 de novembre. A la secció de "sociaetat"! No deu ser que la meua ploma s'està frivolitzant una mica? Hauré de polir l'estil i la "llengua".)

Cada dia, a les nou del matí, després de repartir els meus cadells entre la guarderia i l’escola, agafe un autobús que em porta a treballar al centre d’Alacant. Quasi sempre m’hi trobe amb les mateixes cares: fonamentalment dones que van a netejar cases de famílies alacantines de possibles, dependentes dels grans magatzems del centre i adolescents que van a instituts i acadèmies diverses. Jo, habitualment porte un llibre perquè a l’autobús, entre anar i tornar de la faena, m’hi estic quasi dues hores. Tanmateix, curiosa de mena com sóc, malgrat les bones lectures que em procure, no puc evitar escoltar converses. Avui mateix escoltava dues xiques d’uns 15 o 16 anys que entre rialles comentaven: “I què et va dir ton pare?” “Menuda bascollà em va pegar –contestava l’altra-. I em va dir que si li torne a parlar malament al cap d’estudis m’arrea una pallissa que em rebenta”. I reien a cor que vols, com si rebre una bescollada fóra la cosa més normal del món. Segurament ho és, perquè, per esbandir-me una mica de les preocupacions de les adolescents, he obert el maletí i m’hi he topat el periòdic que compre els diumenges, que sempre el llegesc al llarg de la setmana perquè els dies de festa no m’hi dóna temps. Em desplegar-lo em trobe que les pàgines centrals estan dedicades a un reportatge sobre unes jornades sobre violència de gènere que tenen lloc a Barcelona adreçades a adolescents algunes de les quals –segons ens diu el periodista- esclaten a plorar en meitat del curs perquè s’adonen que bé elles o bé les seues mares són víctimes de la violència masclista i fins aquell moment precís no ho havien sabut veure. En la pàgina següent llig el cas d’Sten Kalma, el menor de 14 anys, d’Estònia, que el 2008 es va suïcidar a causa del ciberassetjament d’un pedòfil. A continuació un breu: dos pares de Màlaga passaren a disposició judicial aquest mateix cap de setmana per matar a colps un dels seus fills de dos mesos! Una esgarrifança em recorre el cos i em regira l’estómac només d’imaginar-m’ho. Entenc –amb bons fonaments- que els xiquets, de vegades poden resultar exasperants. Per exemple, el meu Carletes, quan s’alça als matins i es troba una mica inquiet, es capaç de pegar més de cent colps de peu contra la paret i això, us o ben assegure, és desesperant. Tanmateix, jo, com a mare, em tallaria les mans abans que descarregar la meua ràbia sobre un dels meus. Crec que si eduquem a bescollades l’única cosa que aconseguim és formar persones violentes que també descarregaran la seua ràbia i les seues frustracions, en primer lloc, sobre les persones que els estimen i després sobre els qui tinguen més a mà. Colps ja en rebran quan cresquen, que ja ho deia Raimon: “A colps ens fa la vida”.

LES TRES "I" D'ALGUNS PERIODISTES: IGNORÀNCIA, INCULTURA, INDIFERÈNCIA

2009-10-27T02:22:00.000-07:00

(Publicat al diari "El Punt" el 27 d'octubre)

El codi deontològic del periodisme valencià hauria d’incloure tres pecats capitals: la ignorància, la incultura i la indiferència davant una notícia d’interés social i cultural evident. Per què dic això? Doncs perquè el dia 16 d’octubre de 2009, el mateix dia en què s’omplien portades amb la notícia que Àngeles Caso havia guanyat el premi Planeta, de la qual cosa –no cal dir-ho- me n’alegre una barbaritat (sobretot com a obligada aspirant a premis literaris diversos, perquè altrament aquesta oficinista que us escriu no hauria publicat ni una ratlla…), tenia lloc a la Seu Universitària d’Alacant el Ple ordinari de la Secció Filològia de l’IEC, presidit per Ignasi Giménez Raneda, Rector de la Universitat d’Alacant, Joan Martí, President de la Secció Filològica i Brauli Montoya, Delegat de l’IEC a Alacant. Aquesta que fila la columna que llegiu, com a “curranta” de l’IEC, hi feia les tasques de gestió i suport que té assignades segons contracte i conveni i ha seguit de prop l’acte. Una de les tasques ordinàries era avisar i convocar els mitjans de comunicació. Avisats i convocats foren, alguns d’ells doblement. Passat l’esdeveniment, una altra de les tasques que té assignada aquesta pseudosecretària amb deliris literaris és fer un recull del ressò mediàtic. A la Seu Universitària no va vindre cap periodista, però potser, entre la dotzena i mitja de mitjans convocats, algun va tindre a bé reproduir la nota de premsa que vam enviar. Sí senyor! “El País”, unes poques línies, el butlletí de l’associació cultural “El Tempir”, d’Elx , aquest mateix diari i… ai! L’ABC, que havia ornamentat el comunicat fins ajustar-lo a certs deliris d’invasió pancatalanista, que ja no sorprenen ni esveren, de tan repetits.
No cal que us descriga la meua decepció, perquè, personalment, aquest esdeveniment em feia tremolar d’emoció i veneració. Per què? Doncs perquè aquells homes i aquell grapadet de dones (no me’n puc estar de fer esment de la desproporció de gènere entre els membres de la secció filològica), han escrit tot el que jo he aprés durant anys. Per qüestions d’espai no puc posar-me a esmentar la quantitat de savis que hi havia allà reunits. Us diré, però, que jo mateixa, paraigua en mà –plovia a bots i barrals- vaig acompanyar fins l’entrada el mateix Joan Solà, que com sabeu, fa poc ha estat distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Em pregunte quants periodistes ens haurien esperat a la porta de la Seu si, sota el paraigua aquell anara un acadèmic de la RAE, posem per cas, Arturo Pérez Reverte. Clar, que dels escrits de Solà no es fan pel·lícules. Som una societat ignorant i menifotista i els nostres mitjans de comunicació, amb la seua indiferència, contribueixen a la nostra ignorància i incultura.

HIPERMARE

2009-10-19T00:58:00.000-07:00

(Columna publicada al diari "El Punt" el 18 d'octubre)

De vegades pense que els que em llegiu deveu pensar que sóc una persona una mica grisa: sempre queixant-me, sempre protestant, sempre denunciant. De fet, avui mateix havia pensat posar fil a l’agulla per criticar el partit polític en què milite, perquè pense que, amb els militants, aplica una política econòmica desconsiderada, incorrecta i abusiva. Estic farta d’anul·lar rebuts i cansada que decidisquen que aniré a aquest o a aquest altre esdeveniment pel qual he de pagar una quantitat o una altra i me la cobren sense consultar, si no dic el contrari… No m’agrada que ningú decidisca per mi, no m’agrada pagar peatges.
Bé, queixes a part, he de dir-vos que, encara que semble mentida, em considere una dona molt afortunada, la vida em va posant al camí regals que molts voldrien: bons treballs, alguns premis literaris, bons llibres, alguns lectors, bons amics, mi Santi, l’Eulàlia G., el Joan C., el Carles C., les ganes d’escriure… Però –i açò que quede nosaltres- el regal que tinc com el més gran tresor és el meu Carles C, el petit dels meus cadells. Ara fa sis anys que vaig anar a Bolívia a buscar-lo. Quan me’l posaren en braços a penes tenia un mes i a les poques setmanes vaig començar a intuir que alguna cosa en ell era “diferent”. El que marca la diferència és que Carletes és una d’aquelles persones precioses per dins i per fora: guapíssim, expressiu, afectuós, simpàtic, generós, solidari, llest. És també hiperactiu. I ací és on rau el do que la vida m’ha fet: gràcies a ell he descobert que sóc una “mare-goma elàstica” i que amb ell tot és especial. Sabeu? farta de tutories amb mestres i consultes amb psicopedagogs vam anar a un gabinet de psicologia infantil, un dels de “pago”. Hi vam anar “recomanats” i se suposa que ens havien de fer una atenció també “de pago”. Aquell va ser el moment més íntim que hem compartit el meu Carles i jo, més fins i tot que la nit que me’l posaren en braços. Recorde que una psicòloga ens va tancar en una habitacioneta, va donar uns trencaclosques, uns papers i uns colorets al meu fill i va començar a fer-me preguntes amb els ulls estacats en les caselles del test de la seua carpeta: Hi ha antecedents d’hiperactivitat en la seua família? Va ser un embaràs normal? Fins quina edat el va alletar? Busque la mirada de la psicòloga que m’interroga. No la trobe. M’aboque la meua bossa en busca d’un kleenex. Em pose a plorar.“Sóc adoptat”, “Sóc adoptat”, “Sóc adoptat”. Diu el Carles, com una lletania. “No plores, mama”, “no plores, mama”, “No plores, mama”. I ratlla, ratlla, ratlla el full amb una llapissera de color roig. No puc anar a l’aplec del Puig perquè he de dur el Carles a classe de ball i no vull pagar el tiquet del dinar perquè em cansa assumir petges secundaris i innecessaris! En pague tants…

LA LLENGUA DE LES FORMIGUES

2009-10-14T04:10:00.000-07:00

(Columna publicada al diari "El Punt" el 14 d'octubre. No sé si deu ser que em vaig fent vella i vaig perdent facultats i conviccions...)

Ara fa poc més d'un any que vaig començar a teixir aquesta teranyina des de les pàgines de «paper de veritat» d'aquest diari. L'altre dia hi pensava i em vaig adonar que en tot aquest temps a penes he fet referència a l'ús social de la llengua i als problemes i entrebancs amb què ens trobem els valencianoparlants d'aquestes contrades.
Em sembla que només hi he dedicat tres columnes. Per què? Doncs perquè crec que m'agrada fer com si fórem normals (perquè som normals); és a dir, m'agrada usar la llengua per a viure el meu dia a dia, per a parlar de totes les coses que m'inquieten. Crec també, que en el fons no m'agraden les reivindicacions, perquè em sembla que no és necessari reivindicar drets que tenim legalment reconeguts, com la llibertat d'expressió i el dret de parlar una llengua que l'Estatut i la Constitució ens reconeixen com a pròpia i (co-oficial). Els drets m'agrada més exercir-los que bramar-los.
Això em ve al cap també perquè ara que tot just acabem de passar el 9 d'octubre i que encara m'arriben un grapat de convocatòries a manifestacions cíviques i lúdiques i actes nacionals diversos, i vull fer una mica d'autocrítica.
Als vint anys m'agradaven aquestes coses. M'agradaven molt. Ara, però, no sé si deu ser per culpa del temps, que se m'acumula a sobre, però veig que les manifestacions que ens muntem... No-valen-per-a-res! Acotxats per un grapat de banderes diverses, de colors també diversos, presos d'una mena de passió incontrolable cridem tantes i també tan diverses coses (»Volem TV3», «Volem Independència», «Vole, volem, volem...») que crec que ningú ens escolta, que quan ens veuen passar, la majoria de gent deu pensar «Ja estan ací els de les banderetes, què demanaran ara?»
Fa uns dies, per qüestions relacionades amb la meua faena d'oficinista de l'IEC, vaig topar amb un senyor que es declarava (al meu parer sense vindre a compte) un apassionat de la llengua i es vanagloriava de fer el que fóra per treballar pel benestar lingüístic fins i tot fora de l'horari laboral. Al mateix temps em retreia que jo em negara a treballar un dissabte (a mi, que dedique tots els meus dilluns a difondre i mostrar els nostres autors en la ràdio del meu poble gratia et amore, que mate els meus minuts d'esmorzar teixint aquesta columna, que eduque els meus fills en valencià, que òmplic les hores mortes fent novel·les... perquè —deia l'home apassionat— «aquestes coses de la llengua s'han de fer amb passió».
No, bon senyor, aquestes coses de la llengua s'han de fer amb calma, amb paciència i amb constància, com fan (fem) camí les formigues, i sobretot, amb bones formes i plantejaments raonables i raonats, que la passió, de vegades no porta més que a dir i fer estupideses.

HI HA CAP HOME QUE EM PUGA RESPONDRE QUAN ACABE AMB AQUELLA REUNIÓ TAN IMPORTANT?

2009-10-08T02:54:00.000-07:00

(Columna publicada en el diari "El Punt digital" el dia 2 d'octubre de 2009)

Ahir vaig tenir la reunió de començament de curs amb la mestra del Joan C., ja sabeu, el meu primogènit. La setmana passada vaig assistir a la que tenia a l'escola bressol de l'Eulàlia G., ja sabeu també: la més petita dels meus cadells. La setmana que ve tinc convocada una altra reunió amb la mestra del Carles C., el mitjà. I amb això ja hauré acabat amb les cites fins el pròxim trimestre. El cas és que ahir, havent pres nota de totes les instruccions de la tutora del meu fill, vaig fer una ullada al meu voltant: 19 mares i un pare. Em va vindre al cap la Maria Mercè Marçal. «A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.» Ja em perdonareu la irreverència (i que conste que admire fervorosament la Marçal), però com es pot agrair tal despropòsit de la sort? Aquesta que us escriu: dona, de classe baixa i nació oprimida, fa anys que viu amb la llengua fora i el dia que es rebele, com diuen al meu poble «pegarà la petardà».
Sabeu una cosa? Per assistir a la reunió amb la cuidadora de l'Eulàlia G. vaig haver de demanar permís a la faena (la majoria de les altres mares que hi assistiren també en van haver de demanar). Per anar a la cita convocada per la mestra del Joan C. vaig anar a treballar una hora abans, per poder furtar 30 minuts del final de la meua jornada laboral.
Sabeu una altra cosa? Dins de dos dies tinc convocada una reunió laboral amb «La Cívica d'Alacant» i amb Escola Valenciana. Si la cosa va com tots els anys, hi haurà mitja dotzena d'homes i una dona: jo (i hauré de pagar una cangur per poder assistir-hi. Hauré de pagar per treballar). Sabeu una altra cosa? La setmana passada, també per qüestions de faena, vaig tindre una reunió a la Universitat Politècnica de València: quatre homes i dues dones.
S'acaba l'obligada tutoria de principi de curs amb la mestra del Joan C. i un grapat de preguntes em remouen el cervell: homes del món! Sabrieu dir-me quin dia té atenció als pares la mestra de la vostra filla? Quin número de sabata calça el vostre fill? Quins dies de la setmana han de portar l'equipatge d'educació física? Quin dia toca fruita per esmorzar a l'hora del pati? Sabeu com es diuen els fulls en què comencen a escriure amb bolígraf?
Es diuen fulls de pauta canària i han de ser de quatre forats, perquè també n'hi ha de vuit i de dotze. Sabeu què han dinat avui les criatures que porteu al parc el diumenge mentre la vostra parella planxa la roba de la setmana? Els meus han dinat macarrons. Els els he fet jo, perquè avui tenia el dia lliure i els he passat a buscar abans perquè no es quedaren al menjador.

Electra

2009-09-25T03:10:00.000-07:00

(Columna publicada al diari El Punt digital el 25 de setembre de 2009)

Sabeu? El meu pare, físicament, mai no ha sigut un home molt gran. Tanmateix, sospite que l’Eulàlia G., la meua filla, que ara té dos anys i no alça un pam de terra, el veu immens. Ho dic per com la veig córrer cap a ell amb els bracets estesos i els ullets plens d’espurnes quan se’l troba pel carrer. Ell, de lluny estant, la crida, li estén els braços i l’acull amb no poc esforç. L’alça, fa dues passes i la torna a deixar a terra. Rebufa un poc amb les galtes una mica enceses. S’ha fet gran. Passa dels setanta i jo no me’n vaig adonar fins que l’Eulàlia va omplir el buit que havia deixat jo fa, segurament, més temps del que em pense. Perquè jo, com la meua filla, també corria cap a ell amb les manetes enlaire quan el veia entrar per la porta de casa. Jo també el veia immens. I ara , el mire i m’adone que el temps li ha fet més gran i més forta l’ànima i més petit i més fràgil el cos. Continua sent l’home curiós, l’estudiós imparable, el lector obsessiu, l’opinador locuaç, però li comencen a pesar ja els onze quilos de néta quan se li llancen als braços. M’adone també, ben passats els trenta anys, que un dia, sense trindre’n conciència, vaig perdre la infantesa (done gràcies que m’haja durat tantes dècades!) i vaig deixar enrere la xiqueta que ell havia inventat per a mi. Ell, sabeu? m’ho va posar fàcil, em va fabular un començament, va escriure les primeres línies d’una història que jo després reescriuria de manera obsessiva. Ell, em va dir un dia que jo era especial perquè no havia vingut al món penjada del bec d’una cigonya, com la resta de mortals, que ell m’havia trobat sota una amanita faloides, que no és cosa poca, si tenim en compte que a la meua germana major la va trobar dins d’una col. (On estiga el “glamour” de la bellesa dels bolets verinosos, que es lleven les plomes de la cigonya i l’alegria de l’horta!). Ell, quan jo tenia 10 anys i gargotejava llibretes amb paraules soltes i parlava sola mentre les altres xiquetes saltaven a la corda, deia que, la nena, no és que fóra rara, és que tenia traça d’escriptora. Ell, quan vaig decidir estudiar filologia catalana en aquells anys en què corria la veu que el que s’estudiava a la universitat era un “valencià de laboratori”, en lloc d’escoltar-se els que li deien que feia mal fet de pagar-me uns estudis inútils, es va abocar a les provetes de la llengua i en va aprendre quasi tant com jo. I va insistir més encara a esperonar-me a escriure estupideses, però estupideses sentides i pensades en valencià. Llavors jo, que malgrat tot vaig ser una adolsecent i una jove més que “complicada”, un dia, vaig pensar, de sobte, que al pare, no el podia contradir, que escriure era l’unic que donava sentit a l’existència que ell m’havia pensat. Ell, immens. Fins i tot ara que a penes pot alçar l’Eulàlia G.

Benvolguts estudiants universitaris

2009-09-15T03:06:00.000-07:00

(Columna publicada al diari "El Punt" el 15 de setmebre de 2009)

He de dir-vos que aquest estiu us he trobat a faltar. Les nits se m'han fet llargues, de tan silencioses. Deixeu una gran buidor quan torneu al poble en acabar el curs. Vosaltres no sabeu qui sóc, però jo sí que us conec, perquè cada vegada que m'obriu la porta del carrer perquè passe davant de vosaltres —coses de l'edat!— o compartiu ascensor amb mi, jo us mire i, secretament, us invente una història, perquè el meu ofici és fabular. Tampoc podeu imaginar que, des que us veig al replà, sou protagonistes d'alguna de les meues novel·les; d'aquest escrit sense anar més lluny. Sóc una veïna qualsevol, la que us deixa un gotet d'oli si se us acaba, la que us pot prestar un llibre si és a la seua biblioteca, la que us pagarà vuit euros l'hora si una nit passeu per casa a veure dibuixos animats amb les criatures, la que us deixarà la batedora i una bona recepta de cuina si algun dia voleu trencar un cor omplint un estómac. Sóc aquella dona que porta un maletí ple de papers per corregir i textos per retocar en una mà i un grapat de criatures plorones en l'altra.
Sabeu? Jo un dia també vaig ser com vosaltres, i segurament, vosaltres, també canviareu la motxilla hippie pel maletí ple d'exàmens o pel portàtil d'última generació, i els col·legues de la facultat per un grapadet de xiquets mocosos…
He de dir-vos també, que no m'agrada que apagueu els cigarrets en les plantes que tinc a la porta i que em deixeu les puntetes estacades entre les fulles: els meus geranis no fumen! Tampoc em fa gràcia que quan teniu festa us oblideu al replà gots amb cubates a mitjan acabar: un dia les meues criatures agafaran un coma etílic a força d'empinar-se els gots quan ixen a jugar. M'encanta que quan porteu dues copes de més poseu el Sabina a tot volum i comenceu a cantar: «Y nos dieron las diez… la una, las dos y las tres…» Però, per favor, que no nos den més de les tres, que a certa edat, les nits en blanc ens senten fatal!
He de confessar-vos que estic un poc farta d'escoltar alguns matins: «Hay que ver estos estudiantes, qué bien que viven!» Sé que la vida de l'estudiant és una putada: amb menys pasta i més pressió psicològica que la «penya» que treballa des dels setze anys, amb més desenganys. Tot, per acabar treballant per millorar una mica el món que compartim; tot per cotitzar per pagar les pensions de les veïnes que ens queixem que ens cremeu els geranis. Tot per arraconar la bossa hippie i comprar-vos un ordinador de puta mare. Tot per deixar de telefonar els col·legues i portar els mocosos a una bona escola… Benvinguts a casa!

Beneïda àvia!

2009-09-10T02:33:00.000-07:00

(Columna publicada al diari "El Punt" el 9 de setembre de 2009)

S’acaben les vacances i no me’n puc estar de plànyer-me una vegada més de la meua condicio de fèmina dels segle XXI que s’ha preparat durant un terç de le seua existència per incorporar-se a una vida laboral que, a hores d’ara, encara està estructurada seguint un model totalment androcèntic.Ja he dit en més d’una ocasió que tan llestes com som les dones del meu temps i va i ens deixem enganyar pel parany de la conciliació de la vida laboral i familiar. Aquesta mena de combinació de treball altruista i solidari (les tasques casolanes i familiars) i de treball remunerat (en el meu cas, el “d’oficinista” de matí i professora de vesprada) és una fal·làcia que ens esclavitza fins a uns límits insospitats i, en ocasions, de difícil suportar.
Jo veig que em vaig fer gran, i que ja no porte amb tanta empenta coses que, fa deu anys, quan començava a fer classes de llengua als que menys en sabien, feia amb alegria i il·lusió. Ho pensava ahir, que era el primer dia de treball després d’aquestes vacances estiuenques en què, per primera vegada en una dècada de vida laboral, tinc la sensació que no he descansat gens, que estic esgotada, més fins i tot, que aquell 31 de juliol que vaig tancar la porta del despatx morta de ganes de fer les maletes i passar uns dies als Pirineus amb la meua família. Ai, ai, els Pirineus! Ai; les vacances d’una dona com jo!
Malgrat l’experiència dels dos estius anteriors, vaig pensar que un camping continuava sent el millor lloc perquè les meues criaturetes gaudiren d’una mica de llibertat i es relacionaren amb altres xiquets. Fins ací fantàstic. Però i jo? Doncs vaig continuar fent el que faig a casa: netejar, fer el dinar, llavar roba... Tot això en unes condicions una mica limitades si tenim en compte les dimensions de la cabana que vam llogar. Tanmateix, jo que de vegades sóc més optimista del que sembla, em feia la il·lusió que allò era com jugar a les casetes de nines. Una setmana després, les vacances de càmping es van acabar i em vaig trobar novament a casa amb la roba de sis persones per posar al dia, la casa per endreçar, el dinar per fer, quatre criatures amb què discutir del deure del col·legi, de les hores de televisió, del temps d’ordinador, de la col·laboració en les tasques casolanes... Així, fins ahir, 1 de setembre. Què tenia ahir? Un grapat de faena de despatx pendent: programació per fer, classes per preparar, i mitja dotzena d’ullets que em miraven interrogants. Encara no hi ha escola, què faig de les criatures? Les porte a casa de ma mare, que l’àvia se’n faça càrrec, que ella està jubilada, que ella ja va passar per on passe jo, i ara, a la vellesa -vés per on!-, continua sent una dona esclava de les circumstàncies i dels avanços que hem fet les dones en matèria laboral.

Conte de Fades

2009-09-03T00:42:00.000-07:00

(Columna publicada al diari "El Punt" el 2 de setembre)

Diumenge al matí 7:30 h. sona el despertador i «ella» s'alça. Fa estona que espera el pip-pip, tot i que fa anys que no necessita cap alarma, perquè qualsevol soroll li trau la son, sobretot des que té fills. Avui és l'aniversari de la seua fillastra. Vé la família —la d'»ell»— a dinar. «Ella» sap que ja no impressiona ningú, però vol quedar bé. S'alça matí, endreça la casa, trau la pols, perfuma el menjador i, a quarts de 12, es fica a la cuina. Vol fer un bon dinar, que la nena —la filla del marit— fa 8 anys.
«Ella» en té 37 i un divorci i tres fills a les costelles i, sobretot, a l'abdomen. «Faig panxa —es diu cada matí—. Quan tinga temps faré exercici i dieta.» Tanmateix no en té, de temps. El passa a l'oficina arxivant actes de reunió i redactant memòries anuals, i a casa, llevant pols i mocs, fent llits, preparant-los la roba i el sopar, portant-los al parc, escoltant-los les penes de cada dia. El temps i el desengany se li han tirat a sobre i li van tenyint de blanc els cabells. Ella es fa metxes rosses per dissimular, però la panxa…
Fa un bon dinar de diumenge, la xiqueta en queda contenta, i la família d»ell», que són agraïts, també. A poqueta nit van amb els xiquets a passejar. Els duen al parc, i tornen a casa bruts de terra. A «ella», li fa la impressió que la terra li estova l'ànima i bruteja una mica, com les manetes dels xiquets, polsoses, polsoses… Es creuen amb una parella de novençans.
La novençana va molt mudada i és molt trempada: melena llarga, pell bruna, malucs amples de moviments graciosos... «Ella» el mira a «ell» amb les ninetes una mica polsoses, com tenyides de la terra del parc, i li veu els ulls compassats pel va-i-ve dels malucs de la novençana. «Ell» no pot callar: «bonic moviment». No ha volgut dir el que segurament pensava: «té un cul de puta mare».
Ho ha dit justament quan ella ficava la clau al pany de casa i s'emmirallava a la porta del pis que a penes paga amb el sou de la puta oficina. Obri i el vidre de l'entrada li retorna la seua imatge polsosa i una mica desastrada: amb les ànsies del dinar s'ha oblidat de posar-se les arracades i maquillar-se una mica, i amb el joc del parc està una mica desmonyada. Els seus malucs ja no tenen el ritme dels de la novençana. Ni de lluny. El seu cor sí.: bum-bum.
No plores, tonta. Bum-bum.. Has de banyar els xiquets. Bum-bum. Has de preprar-te el maletí per demà. Bum. La roba d'»ell» està per planxar. Bum-bum. No oblides traure el pa del congelador per als esmorzars dels nens. Bum-bum, se t'esgola una llàgrima, boba. Bum. Se't veu el desengany. Bum-bum. Tens el sopar per fer. Avui fan futbol a la tele. No podràs acabar de llegir el llibre si li fas companyia al sofà. Bum-bum. La novençana passa de lluny. Bum-bum, els ulls d'«ell» perden el compàs. El cor d'«ella», no. Bum-bum. Torca't les galtes, idiota! Idiota.

QUE DÉU ENS AGAFE CONFESSADES

2009-09-01T11:50:00.000-07:00

(Columna publicada al diari El Punt el 27 d'agost de 2009)

No sé si us he dit que m’agraden les notícies, perquè, com deia Pepa Bueno en una entrevista recent: no hi ha res millor que saber què passa al món i contar-ho. Encara que jo afegiria que sí que hi ha una cosa millor que contar-ho: poder comentar-ho i ficar cullerada. M’agrada, a més, poder llegir les notícies en paper (decimonònica que és aquesta que us escriu!). Dilluns passat, per tant, vaig anar a comprar el diari. Normalment, entre les magres possibilitats que m’oferix el quiosc més proper, acostume a permetre’m El país¸ l’Información o el Público. Aquesta setmana vaig optar pel darrer perquè a la portada prometia una notícia sobre l’incompliment de la llei d’igualtat de gènere per part del govern socialista. Tot anava explicat amb xifres, i ja sabeu que a mi les estadístiques em fan una certa gràcia. Hi havia cua per pagar i el temps d’espera va fer que fixara l’atenció en el grapat de revistes que hi havia a l’expossitor. Vaig passar per alt les revistes del cor, que tinc oportunitat de llegir cada vegada que visite la família, i ja me les sé de sobres. Foren altres les que em van cridar l’atenció i presa d’una frivolitat inusual en mi, em vaig rascar la butxaca i en vaig fer apilament per fer més lleugera la vesprada de parc. L’experiència és sorprenent: a més de renovar el fons d’armari amb bosses de mà, vestits que igual aprofiten per a una reunió que per a una festa, que per anar per casa, i imaginar-me que puc tindre un cos escultural amb aquells manuals de dietes exprés que regalen, etc, etc (tot de franc o almenys pels menys de tres euros que costen les revistes), m’hi trobe revelacions del tipus: “si vuestra frecuencia sexual ha bajado de seis veces a la semana a dos, es que la crisis económica os está afectando.” Com? Sis vegades? Això és possible i aguantable amb més de setze anys? Mire la portada per si m’he equivocat i he comprat una revista destinada a adolescents, però, no: pels altres titulars que no tinc espai per reportar-vos deduesc que les destinatàries de la publicació som les dones d’entre 30 i 40 anys. Estic en plena crisi! Hi ha més: una secció per a ells!: “conviertete en su sexprofesor” Com si a la nostra edat necessitàrem lliçons! I encara més: “atrae a tu buena suerte (sí, es posible)” Com? Sense moure’t del sofà! Només pensant! Com deia l’àvia Roser: Que Déu ens agafe confessades! Però en què creuen que pensem les dones? Torne a agafar el diari Público: Com hem de superar el 30 per cent de participació en la vida pública i laboral si, a més de vendre’ns la burra de la conciliació de la vida familiar i laboral i tenir-nos més eclavitzades encara, ens venen revistes que ens fan pensar que som idiotes? Què els expliquen, a ells, les revistes amb què bombadegen el seu temps lliure i les seues butxaques? Els idiotitzen d’igual manera?

ENGANXATS A LA XARXA

2009-08-30T23:32:00.000-07:00

(Columna publicada al diari "El Punt" el 23 d'agost de 2009)

Aquestes vacances mi Santi i jo hem fet una curta (però intensa) estada als Pirineus amb les nostres quatre critarues. Ja us la contaré quan me’n recupere, perquè, com us podeu pensar, fer 700 quilòmetres amb quatre feres s’acosta més a un safari que a unes vacances muntanyenques. Portem el cotxe ple, només ens falta la cabra, perquè la pandereta ja s’ha entestat a portar-la l’Eulàlia G. Mentre van dormint, són com colomets indefensos, amb el cabet rotllat i tot, gronxant-se confiadament al compàs de la innocent respiració infantil. Tanmateix, quan es desperten són una mena de feres que… campe qui puga!
En fi, que les vacances familiars s’acaben i, en tornar a casa, -coses de la famosa crisi!- el meu company de misèries comença a treballar fora del poble mentre jo continue amb les meues vacances laborals. La qual cosa fa que passen dies i dies sense que jo tinga una conversa adulta que vaja més enllà de les “cuites” que ens preocupen a mi i a la fornera: que si la crostra del pa està massa torrada, que si tanta humitat florix les magdalenes, que si quina calor… A penes veig ningú més i la meua vida estiuenca transcorre ara de parc en parc: dolç avorriment amarat pel riure infantil de les meues criatures! Els avanços dels meus fills trepant tobogan amunt o fent tombarelles agafats a unes anelles m’omplin d’orgull de mare, però necessite alguna cosa més: m’urgeix tenir contacte amb adults. Se m’ocorre apuntar-me a una d’aquelles xarxes socials, tenint en compte que, en altres ocasions, les relacions virtuals m’han donat bons resultats. Moguda per una morbosa curiositat comence a buscar noms coneguts i, entre altres, m’hi trobe el meu company de viatges literaris i campestres, Josep-Lluís Rico. Recorde, de sobte, que fa uns mesos, mentre recorríem amb la llengua fora, sota un sol de justícia, la senda de Gerard Brenan, me’n va comentar alguna cosa. No dubte a posar-me en contacte amb ell perquè ja sabeu que li tinc una gran admiració com a escriptor i com a persona. Atent i amable, com és ell, de seguida em presenta virtualment un grapat d’homes i dones als quals jo no hauria tingut la sort de conéixer per un altre camí. Persones a qui mai hauria gosat adreçar-me, sobretot, per por de no estar a l’altura. Tanmateix, a força de mirar perfils, m’entra la dèria que el llenguatge en què ens manegem a la xarxa frivolitza una mica l’amistat: “Lliris picó i en tal o en tal altre son ahora amigos”. Em costa de creure, perquè a mi, dona solitària i tímida, sempre m’ha costat molt fer amics. El més impactant de tot, però, és que a les xarxes socials l’amistat se sol·licita: “tienes una solicitud de amistad en tu fecebook, para aceptarla haz clik en este enlace”. Així, com qui et demana el carnet de ball. Cliques i balles.

Àvids lectors

2009-08-26T04:07:00.000-07:00

Columna publicada a "El Punt digital" el 23 d'agost de 2009

Fa cosa d’un mes us parlava d’un llibre: El diari lila de Carlota, de Gemma Lienas. Ara hi pense i m’adone que en aquests trenta dies, en què, a més a més, he estat treballant al despatx de la Seu i al de casa, preparant activitats i el programa per als cursos de llengua de l’any que ve, he llegit més de mitja dotzena de llibres. No us exagere. Acostume a llegir en qualsevol lloc: a l’autobús, mentre vaig a treballar, a la cuina, mentre m’agafa el punt el sofregit, al parc mentre els meus cadells s’esgolen tobogan avall, a la sala d’espera del centre de salut, mentre el meu metge acaba amb el pacient que tinc davant… Per a més inri, sóc una persona de mal dormir i els llibres em fan les nits una mica més curtes.
Tanmateix, acabe de descobrir que fa uns dies que no llig res; no en tinc ganes. Crec que me les ha llevades l’última novel·la d’Ángela Becerra: Ella, que todo lo tuvo. La vaig comprar perquè la protagonista era una escriptora de 37 anys que, de sobte no pot escriure –com jo!-. L’autora hi pega moltes voltes: pèrdues, culpes, penes, traumes… La meua conclusió, però, és que realment el que li passa, al personatge, és que no en té ni ganes ni talent. A aquest pensament hi vaig arribar més o menys quan ja duia llegides unes 150 pàgines; però fet l’esforç primer, no havia d’arribar a la 420? Hi vaig arribar, perquè supose que aquesta senyora deu ser “algú”, almenys si donem fe de les ressenyes i els premis, tot i que molts sabem que, de vegades, per a premis i bones ressenyes tens prou amb un bon nom i un bon grapat de contactes –“amics”- encertats. D’altra banda, he de dir, que durant els primers capítols, la novel·la enganyava. Certament l’autora té un bon domini del registre literari, un llenguatge ric i un estil àgil, però que només dura això: 150 pàgines. La resta narren una història forçada i inversemblant que, al meu entendre, no arriba a transmtre les emocions que pretén, potser perquè per a transmetre sentiments tan intensos com els que ens vol encomanar no necessita tanta lletra ni tanta pàgina. Què feia jo, doncs, àvida lectora d’històries intenses i dramàtiques arrossegant desgana per aquella novel·la? No ho sé, realment. No ho sé. I això em fa pensar, perquè avui veig que llig tants llibres, que els empalme un darrere l’altre amb tanta avidesa que fins i tot de vegades assolisc les meues obligacions amb una dignitat mínima i no sé si això deu ser perquè un lector àvid, obsessiu, com jo, llig per amagar-se, per no veure que, com diria Borges. “he comés el pecat més gran que un home pot cometre: no he sigut feliç.” Malgrat tot, malgrat la literatura.

Una dona va al metge

2009-08-20T23:14:00.000-07:00

(Columna publicada a "El Punt Digital" el 19 d'agost de 2009)

Aques és el títol d’una novel·la de Ray Kluun, a qui no conec cap altra obra. La qualitat literària del llibre en qüestió em sembla discutible. Tanmateix, coses de la vida!, la història, de sobte, se m’ha fet terroríficament familiar aquests dies. L’autor narra l’amarg calvari de la seua dona, de trenta-sis anys (la meua edat) cap a l’eutanàsia voluntària a causa d’un càncer de mama. La protagonista de la història un dia nota molèsties en un pit, va metge, qui no li veu res estrany i als sis mesos ja no hi ha res a fer: la Carmen deixa vidu i una òrfena de tres anys.
El meu cas –toque ferro!- és menys greu. Tanmateix, la impotència de la meua darrera visita al metge m’ha retornat aquesta història. Per causes que desconec, una remodelació de no sé què al Centre de Salut, ha fet que se m’assigne un metge de família diferent del que m’havia tractat fins ara, el mateix que em va recomanar una ecografia de mama. Després d’enviar la sol·licitud a l’hospital, van tardar dotze dies a donar-me cita. Hi havia d’estar a la una. Allà, en una sala d’espera plena de dones amb cara de ressignació unes, d’avorriment altres, mi Santi i jo anem escoltant noms que ixen d’un altaveu amb un so metàl·lic que a penes podem entendre. L’altaveu vomita el meu nom hora i mitja després de la cita assignada. Allà, en una cambra fosca, veig per primera vegada en quasi dues hores un humà; una persona, vaja, que fa la seua faena de forma més o menys mecànica. En 15 dies tindré els resultats, em diu, i li’ls enviaran al meu metge, que m’ho explicarà tot. Passades les dues setmanes vaig a la consulta del “meu” metge, que ara ocupa un altre i aquest em diu que no sap res dels meus resultats i m’envia a una altra consulta, on tampoc en saben res i des de la qual em reenvien a una tercera consulta on una metgessa, que tampoc reconec, tecleja no sé què en l’ordinador i conclou que els resultats de la meua ecografia de mama deuen haver-se perdut. Així, com si parlàrem d’un simple refredat. En cap moment cap dels metges em pregunta com em trobe, com van les molèsties o si em preocupa el meu estat. Res. Sóc simplement un paper perdut. Em diuen que posaran un punt roig en el meu expedient (no sé exactament per a què, perquè no m’ho expliquen) i jo, tràgica de mena com sóc, ja em coneixeu, pense: “ Avui un punt roig a l’expedient i, a aquest pas, en sis mesos, una creu i una corona de flors al meu taüt.”
Em consta que els metges ho són per vocació, segurament més que cap altre professional: convisc amb ells al llarg del curs a les meues classes i em semblen persones dedicades i solidàries. Què fa que amb el temps i la rutina vagen perdent humanitat i interés pel pacient?

Dones de sainet

2009-08-17T02:08:00.001-07:00

(Columna publicada al Punt Digital el 16 d'agost de 2009)

Tinc una certa tendència a fixar-me en coses que sembla que la majoria de la gent no mira, aspectes insignificants del petit món que m’envolta. Això em ve al cap mentre trac la pols d’una caixa plena de papers i sainets antics que tenia en els dalts de l’armari del despatx. Són les restes polsoses del que podria haver estat la meua tesi doctoral. El meu bon amic Biel Sansano, mestre i introductor en els plaers de l’espectacle teatral català, em demana que recupere per a un congrés uns papers que vaig fer fa anys sobre l’obra de Pilar Monzó, personatge que un dia va despertar un gran interés en el racó “feministoide” de la meua ànima inquieta. Li dic que no puc recuperar-los, que fa temps que ja ni hi pense, que la meua vida de mare abnegada, professora ressignada i sol·lícita secretària no em deixa espai per a la investigació, que el poc temps de què dispose el vull per a escriure, que des que vaig llegir la tesina no he assistit a congresos i no he entrat en una biblioteca que no fóra la meua. Per tant, tinc ben rovellades les frontisses de la investigació. Segur que altres més posats i més savis ho faran millor que jo. Tanmateix, això no lleva que els sainets de Pilar Monzó rosegats per les rates que un dia vaig comprar a la llibreria de vell del carrer Russafa o que el mateix Biel Sansano em va regalar quan vaig llegir la tesina, desperten en mi una mena de nostàlgia, un sentiment de llàstima per aquella col·lecció inacabada que vaig començar amb tanta il·lusió i vaig interrompre per col·leccionar fills, treballs i novel·les inèdites. Se’m reviscola també, com he dit, aquell sentiment de femenina injustícia que una dona com jo no pot evitar traure a la més mínima. El teatre popular valencià tradicionalment ha estat un gènere menystingut i molt poc estudiat i, en concret, el teatre popular valencià fet per dones encara és un camp que està pràcticament verge des del punt de vista dels estudis crítics. L’obra dramàtica reflecteix més que cap altre gènere literari la societat en què viu l’autor que l’escriu. Crec que un estudi històrico-literari amb un vessant sociològic del contingut de la producció teatral valenciana feta per dones seria un bon punt de partida per a conéixer millor la nostra societat i la visió que en tenen les mateixes dones, i per a oferir una perspectiva interessant de determinats períodes de la nostra història des de l’òptica femenina. Però, sobretot, seria un bon punt de partida per a recuperar una part important de la nostra cultura que no ha tingut la fortuna de despertar l’interés del gruix d’investigadors, i per a intentar rescatar de l’oblit la creació dramàtica femenina, que ha estat triplement silenciada i mantinguda fora del cànon: per popular, per valenciana i per femenina.

La literatura és cosa d'homes

2009-08-13T03:30:00.000-07:00

(Columna publicada en una de les darreres edicions en paper del setmanari "El punt").

Ara que vénen les vacances m’agrada fer una ullada a lectures “lleugeretes” d’aquelles que acostume a regalar als joves que m’envolten perquè entretinguen les hores mortes de les calorosíssimes migdiades que ens esperen. Tinc una neboda adolescent i un fill “prepúber” i enguany m’incline a escodrinyar la prestatgeria que Rosa, la “meua llibrera d’ara”, té destinada als “llibres d’institut”, d’una llarga llista dels quals gaudeix, per sort o per desgràcia, la nostra literatura. En trie un de Gemma Liènas: El diari lila de Carlota. No me’n puc estar de llegir-lo, naturalment, perquè m’agrada l’autora, perquè m’agrada la literatura juvenil i perquè des de les primeres pàgines veig que s’hi exposa de manera amena, clara i didàctica l’esclavatge a què ens sotmet a les dones la visió androcèntrica del món que domina encara la nostra societat.
Acabe el llibre, la calor no em deixa dormir i se m’ocorre posar-me a comptar. Ovelles? No! Escriptores. Sabeu quantes dones van guanyar el Premi Nobel de Literatura entre 1901 i 2007? Nou en 106 convocatòries. Busque en espanyol les 20 millors novel·les de la literatura universal i en una pàgina de notícies literàries trobe els 20 afortunats, entre els quals només hi ha una dona: Jane Austen. Mire les prestatgeries dels meu despatx, recòrrec minuciosament aquells volums de les millors obres de la literatura universal segons Edicions 62, i veig que de 50 títols només un està signat per una dona, George Eliot (curiosament amb pseudònim d’home...). En fixe llavors en la col·lecció de les millors obres de la literatura catalana, dirigida per Joaquim Molas, també per a Edicions 62/La Caixa: 125 títols, només 8 dels quals van signats per 6 dones...
És que les dones no escrivim? Un amic em diu que el desequilibri de xifres no és una qüestió masclista ni discriminatòria, és simplement perquè el corpus d’escriptores és menor. Ah! Sí? I per què és menor? Perquè les dones tenim menys temps per a escriure, perquè -ho he dit moltes vegades- encara ens toca, com a escriptores, viure d’una altra dedicació professional, i com a dones, dedicar-nos més que els homes a les tasques domèstiques i a les criatures. La falta de corpus, per tant, és o no, una qüestió de discriminació? No podem assolir el ritme de treball dels nostres companys, tot i que la literatura no hauria de ser cosa d’homes. Hauria de ser cosa de tots i de totes. Em fa l’efecte que hi ha un grapat d’estudis de literatura de gènere, molts simposis, taules redones... Molta martingala, però realment ben poc suport social i acadèmic per a les dones que escrivim!

Vacances i llibres abandonats

2009-08-12T01:05:00.001-07:00

(Columna publicada a El Punt Digital)

Ara que s’acosten les vacances es deixen de fer activitats al matí en aquest “temple” de cultura que és la Seu Universitària d’Alacant. Quan jo hi arribe cada dia em fa l’efecte que només hi ha vida a la garita que comparteixen la guàrdia de seguretat i l’auxiliar de serveis. La majoria de les Sales estan tancades amb pany i clau, les cortines corregudes. Silenci. A mesura que m’aprope als dominis de la Delegació d’Alacant de l’IEC, l’ambient se’m va fent una mica sinistre... Si us fixeu, les sales principals de la Seu estan dediacades a morts il·lustres: Rafael Altamira, Miguel Hernàndez, Enric Valor, Emilio Varela... Aquests darrers són els que segellen les meues portes, la del despatx i la de la bilioteca, com fotos antigues de fastuosos panteons que soterren a partir d’ara el silenci vacacional de la cultura univeristària.
Hi ha una cosa, però, que fa encara una mica més tètric l’espai solitari que ocupe jo: els llibres vells. Com alguns deveu saber, al costat de la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans hi ha el punt d’alliberament de llibres. A la meua hora d’esmorzar m’agrada fer una ullada a les prestatgeries i moltes vegades em pregunte què empenta la gent a deixar allà aquells grapats de paraules gastades. En ocasions hi he trobat petites joies com La plaça del Diamant o El mecanoscrit del segon origen o Crim de Germania i la veritat és que m’ha fet goig tornar-les a tenir entre les mans, amb la ingènua idea que qui les ha llegides n’ha quedat tan meravellat que, seguint la filosofia de l’alliberament de llibres, no se’n pot estar de compartir amb els altres el plaer de la bona lectura. Tanmateix, quan òbric, curiosa de mena com sóc, les primeres pàgines i em trobe coses com “Alberto Martínez 1 de bachiller. 20 de setiembre de 2008”, em neguiteja la vaga sospita que qui ha llegit la meua petita joia –si és que l’ha llegida-, se n’ha desfet, acabat el curs, com qui abandona un gos a mitjan carretera perquè no siga una càrrega vacacional.
Amb tot, a les prestatgeries de llibres vells, que d’altra banda, delaten l’edat del públic que freqüenta normalment les sales de la Seu, on tenen lloc les classes de la universitat permanent, hi he trobat també pàgines esgrogueïdes de temps amb dedicatòries perfumades de recança d’un amor acabat o -vés a saber!, si també d’una vida acabada: “Avui he trobat dos coses: els teus ulls al despertar i aquest llibre. Queden, doncs, agermanats per sempre.” Ho va escriure algú el 12 de juny de 1986 en Espai de la tenebra, d’Andreu Morell. Sempre és molt de temps... Ara guarde jo els ulls, el despertar del desconegut, el llibre abandonat i la tenebra.

LA LITERATURA ÉS COSA D'HOMES

2009-07-27T03:14:00.000-07:00

(Columna publicada al setmanari El Punt diumenge 26 de juliol de 2009)

Ara que vénen les vacances m’agrada fer una ullada a lectures “lleugeretes” d’aquelles que acostume a regalar als joves que m’envolten perquè entretinguen les hores mortes de les calorosíssimes migdiades que ens esperen. Tinc una neboda adolescent i un fill “prepúber” i enguany m’incline a escodrinyar la prestatgeria que Rosa, la “meua llibrera d’ara”, té destinada als “llibres d’institut”, d’una llarga llista dels quals gaudeix, per sort o per desgràcia, la nostra literatura. En trie un de Gemma Liènas: El diari lila de Carlota. No me’n puc estar de llegir-lo, naturalment, perquè m’agrada l’autora, perquè m’agrada la literatura juvenil i perquè des de les primeres pàgines veig que s’hi exposa de manera amena, clara i didàctica l’esclavatge a què ens sotmet a les dones la visió androcèntrica del món que domina encara la nostra societat.
Acabe el llibre, la calor no em deixa dormir i se m’ocorre posar-me a comptar. Ovelles? No! Escriptores. Sabeu quantes dones van guanyar el Premi Nobel de Literatura entre 1901 i 2007? Nou en 106 convocatòries. Busque en espanyol les 20 millors novel·les de la literatura universal i en una pàgina de notícies literàries trobe els 20 afortunats, entre els quals només hi ha una dona: Jane Austen. Mire les prestatgeries dels meu despatx, recòrrec minuciosament aquells volums de les millors obres de la literatura universal segons Edicions 62, i veig que de 50 títols només un està signat per una dona, George Eliot (curiosament amb pseudònim d’home...). En fixe llavors en la col·lecció de les millors obres de la literatura catalana, dirigida per Joaquim Molas, també per a Edicions 62/La Caixa: 125 títols, només 8 dels quals van signats per 6 dones...
És que les dones no escrivim? Un amic em diu que el desequilibri de xifres no és una qüestió masclista ni discriminatòria, és simplement perquè el corpus d’escriptores és menor. Ah! Sí? I per què és menor? Perquè les dones tenim menys temps per a escriure, perquè -ho he dit moltes vegades- encara ens toca, com a escriptores, viure d’una altra dedicació professional, i com a dones, dedicar-nos més que els homes a les tasques domèstiques i a les criatures. La falta de corpus, per tant, és o no, una qüestió de discriminació? No podem assolir el ritme de treball dels nostres companys, tot i que la literatura no hauria de ser cosa d’homes. Hauria de ser cosa de tots i de totes. Em fa l’efecte que hi ha un grapat d’estudis de literatura de gènere, molts simposis, taules redones... Molta martingala, però realment ben poc suport social i acadèmic per a les dones que escrivim!

A POALADES

2009-07-15T02:02:00.000-07:00

Sabeu? El meu fill major, el Joan C., dissabte passat va anar a fer la compra ell sol. Té 9 anys i vol tenir la sensació que ja no és el xiquet que, sengons veig i sent, encara és. Li vaig donar diners i una llista i amb l’ai al cor li vaig obrir la porta de casa: vés amb compte en creuar, fixa’t en els semàfors, sigues cortés si un desconegut et parla però no te’n vages amb ell si t’ho demana, compta bé els diners quan pagues, que no se t’ocórrega sisar-me ni un cèntim… A ell, la impaciència no el deixava acabar d’escoltar-me les preocupacions. Em vaig adonar, llavors, que de la mateixa manera que em demanava anar sol a comprar, un dia em demanaria anar sol amb els amics. En vaig parlar amb mi Santi, i van estar d’acord de portar totes les nostres criatures aquella mateixa nit a un concert de la Gossa Sorda. He de confessar també que d’un temps ençà el meu Joan se’ns fica a la dutxa cantussejant: “Ni una sola palabra, ni gestos ni miradas apassionadas…” d’una tal Paulina Rubio, que quan ix a la tele fa cara d’agradar-se moltíssim a ella mateixa. Així doncs, a mi Santi i a mi se’ns va ocórrer que escoltar cantar La manta al coll a ritme de rock, ska o que el que siga (jo no n’acabe d’entendre, però segur que els meus fills sí…) i que s’adonaren que la nostra llengua va més enllà dels llibres d’escola i les reivindicacions d’aquesta mare que ells ha tocat era una bona cosa.
Tanmateix, només arribar al començament del concert (que era a hora raonable per a xiquets: quarts de deu d’un dissabte, i en un lloc agradable: la Universitat d’Alacant. I debades!), el guàrdia jurat de torn ens diu que no és un bon lloc per a les criatures perquè “los universitarios estan haciendo botellón y puede que corran estupefacientes.” Li donem les gràcies i, tot i que no hi ha molta gent, advertim els nostres fills que no se separen de nosaltres i que, per favor… No s’emborratxen, que només tenen 9, 7, 6 i 2 anys, i seguim endavant, malgrat el guàrdia. La joventut balla i beu. S’ho passen bé. Jo no sóc molt de ballar, però, com a intel·lectualoide de pro, m’agrada regar amb bon vi (i bon menjar) les bones converses i els bon moments literaris. A més a més, crec que els excesos de l’adolescència no deixaran d’existir perquè jo els amague als meus fills o perquè un guàrdia jurat ben intencionat intente remoure’m la consciència o indicar-me a quins llocs i a quins no he de portar-los. Tanmateix, això em va portar al cap una qüestió lingüística que vaig llegir fa un temps: Francesc. X. Llorca, proposa traduir la paraula “botellón” per “poalda”. Jo, sóc de la generació de la litrona i els joves d’ara beuen a poalades, com beuran els meus fills? A tonells? Preocupant, si no ho tallem amb una educació més raonable i raonada que repressiva.

DRETS I PREJUDICIS D'ALUMNES ESFORÇATS

2009-06-26T01:45:00.000-07:00

(Publicat al setmanari "El Punt" diumenge 21 de juny)

Darrer dia de classe abans de l’examen de nivell mitjà de valencià. He organitzat el curs de manera que els alumnes disposen de les últimes hores de classe per exposar els dubtes i les inquietuds lingüístiques que els neguitegen en aquestes hores “crítiques” abans de passar l’angoixa del temut examen. Dubtes, certament, en plantegen ben pocs, perquè, malgrat la constància en l’assistència a classe, són gent treballadora amb càrregues familiars que dediquen més aviat poc temps a l’estudi, almenys de la matèria que ens ocupa... Inquietuds, però, sí que en volen plantejar. Hi ha una alumna, ben esforçada, per cert, -els punts de l’aprovat li fan molta falta per a l’oposició- que no vol deixar córrer l’ocasió d’exposar el seu desacord amb qualsevol programa que implique l’educació bilingüe en valencià. Li semblen molt malament els PIL, els PIP, els PEV i fins i tot que s’estudie la nostra llengua com a matèria obligatòria, ni que siga només en una assignatura. Quin és l’argument amb què fonamenta el seu desacord? “Els pares tenim dret a triar quines assignatures i en quina llengua volem educar els nostres fills. I per què hem d’escolaritzar-los en valencià quan podríem fer-ho en una llegua que els fóra més profitosa?” La deixe desfogar-se mentre pense en la trista paradoxa que suposa que una alumna que s’ha esforçat tant com ella a aprendre valencià (i que si tot va com crec, segurament superarà la prova de mitjà), prive els seus fills de la possibilitat d’aprendre una llengua que, si les coses no canvien, els serà profitosa si més no, com a ella, per aconseguir els anhelats punts que els faciliten un lloc en el “paradís” del funcionariat. L’argument, però, a més de tòpic, és falaç i mira de disfressar de manera absurda els prejudicis d’una parlant de llengua majoritària. Li conteste que, almenys ací a Alacant, té una escola europea on l’ensenyament és bilingüe en espanyol i en anglés, i que hi ha també el Liceu francés. “Ja –em diu ella-, però són col·legis privats i jo vull que l’ensenyament públic s’ajuste a les meues necessitats perquè per a això pague impostos!” I jo! Jo també en pague, d’impostos, i també vull que s’ajuste a les necessitats dels meus fills i que es complesquen els compromissos que van adquirir els polítics fa més de 25 anys i que encara no s’acaben d’aplicar amb encert.
I el més lamentable de tot? Que en el fons de l’argument de l’esforçada alumna hi ha els drets dels pares. Prova irrefutable del prejudici lingüístic. I els drets dels fills a no passar en edat adulta pel calvari d’un curs de llengua quan la seua vida estarà ja plena de càrregues laborals i familiars? I el dret dels fills de conéixer la realitat social i lingüística que els envolta? I el dret dels fills de gaudir dels avantatges educatius que els aporten els programes d’ensenyament bilingüe? És més del de sempre: purs prejudicis.

ingènua comparseta de botiflers

2009-06-04T10:01:00.000-07:00

Què no farà una mare per un fill! Conte: fa uns dies em va sobtar una telefonada del col·legi dels meus fills. Resulta que el Joan C., el meu cadell primogènit, havia quedat entre els 40 finalistes del concurs nacional “¿Qué es para ti un Rey?”, organitzat per FIES (Fundación Institucional Española) i patrocinat per Orange i la Conselleria d’Educació. L’espant va ser doble. Primer perquè el meu cadellet havia fet una cosa d’amagat i no havia gosat confiar-me les seues monàrquiques i estètiques aspiracions (això em fa replantejar-me certs aspectes de la nostra relació materno-filial). Però sobretot… Horror! Malgrat els valors en què intente educar-los, va i la criatura m’ix monàrquica!
Molt a contracor, el porte a València perquè la secretària de no sé què o de no sé qui, en representació del Conseller (ocupat en altres menesters), li done un diplometa i els 40 sel·leccionats es facen la foto amb el president de FIES. A aquesta comparseta innocent, el patrocinador, Orange, que també es fa la foto amb 39 caretes decebudes i una careta emocionada i pletòrica (malgrat que segurament la notícia que li havia tocat anar a veure el Rei, no li ve de nou…), els regala un baló desinflat (com els seus semblats després de l’acte) amb l’anagrama de l’empresa estampat, perquè aprofiten el dia de “festa”per fer-ne propaganda.
En acabar l’acte, els xiquets “comparseta” corren a despenjar els seus dibuixets dels expositors per emportar-se’ls a casa, mentre les càmeres disparen flaixos sobre les galtetes atordides del cap de la comparseta. Després, dibuix en mà, sota un sol de justícia, el Joan C., la seua esforçada mestra i una servidora recorren València en busca d’un lloc on prendre un refrigeri, perquè el xiquet està a punt del desmai, cansat, afamat i assedegat; i resulta que segons ens ha dit l’organització del reial esdeveniment, ni la Conselleria d’Educació, ni FIES, ni Orange tenen pressupost per donar a les criatures un refresquet i un entrepà. Això sí: ens han regalat formidable discurs sobre el rey de todos los españoles, que ha sabut crear i mantindre una família com cal, de les de debò, debò (malgrat aquell ingrat i insignificant “cese temporal de la convivencia” dels ducs de Lugo. Això, però, no ho diuen…). Destaquen també l’honorabilitat i l’humiltat amb què su Majestad el Rey representa la Carta Magna.
El cap de la comparseta, enlluernat pels flaixos i el premi, per la fugisera fama, fa cara de no acabar de tindre clar què és allò de la Carta Magna (només té dotze anys i no ha arribat a la unitat didàctica en qüestió), però para atenció al missatge que la secretària de no sé què li diu que ha de transmetre al rei quan el veja: “Que en la Comunidad Valenciana cuidamos muy mucho de la educació.” AMEN!

EL DIA QUE VA MORIR CORÍN...

2009-05-18T03:02:00.000-07:00

(Aquest escrit em sembla que no ha aparegut al Setmanari "El Punt", com és habitual en la majoria dels textos que penge d'ací. Supose que el tema no és de gaire interés. Tanmateix no passa res: a mi la subliteratura m'wencurioseix i pense que pot ser un bon camí per a aprendre i preparar-se per llegir literatura "canònica" -o almenys aquella a la qual els entesos atorguen l'etiqueta de "qualitat".)

EL DIA QUE VA MORIR CORÍN…
El dia que va morir Corín Tellado, ara fa unes setmanes, vaig tindre clar que havia de dedicar-li unes lletres per moltes raons, sobretot perquè ja sabeu que m’agrada fer confessions, i ara us diré que jo la llegia quan a penes tenia deu anys; i volia parlar-ne també per mantindre aqueta teranyina columnística una mica al dia de les coses que passen, per trivials que semblen. Supose que el fet que una fabuladora de l’amor ens deixe no és una notícia que puga competir ni de lluny amb les remodelacions de govern, amb les guerres que ens assetgen, amb les pasteres que ofeguen tragèdies inhumanes enmig d’aigües que ningú vol mirar, amb sacs d’ossos de militars diversos amuntegats irresponsablement en taüts coberts amb draps de colors, ni amb els colors de cara que la justícia no aconsegueix treure’ls als (ir)resposnsables d’una burla d’aquesta mena.
Volia parlar de Corín perquè des que vaig deixar la universitat i em vaig allunyar de les anàlisis del cànon literari pense que si la nostra literatura haguera tingut una Corín Tellado seria una literatura més “normal”. A molta gent li agrada llegir trivialitats, passar l’estona, emocionar-se. I crec que de l’emoció que provoca un personatge dient aquell exaltat “te amo” (que segons la mateixa autora, ella en la realitat mai no va pronunciar) no deu ser difícil passar a aquell “ma mare no m’estimava, només pensava en vosté” dels Arbres vençuts de Maria Mercè Roca o al “i la nit anava endavant amb el carro de les estrelles…” de Mercè Rodoreda o poden ser capaços de gaudir fins i tot de les cuites de Plaerdemavida, Carmesina i Tirant.
Volia parlar de Corín perquè la seua mort m’ha fet més evident la frustració i la inutilitat del meu esforç literari: cap premi des de 2004, cap publicació des de 2007. Farta d’escoltar algun conegut que ha estat membre d’un jurat dient: “hem llegit la teua novel·la i és molt bona, de les millors presentades, però…” Sempre n’hi una de millor, d’algú més conegut, d’algú que té més vendes assegurades. La dinàmica dels premis literaris va així, i una dona com jo, “curranta” d’oficina, si no entra en l’espiral d’haver-se de deixar jutjar cada vegada que escriu, ho té magre; perquè la literatura, en el fons no deixa de ser un negoci. En fi! Així són les coses: jo a la meua oficineta i al meu ofici de secretarieta, tot i que m’hauria agradat viure de la meua vocació, com ella, com Corín, de la professió que vaig encetar fa 11 anys, d’aquella que, a estones, els jurats, els editors i els crítics literaris fallen, diagnostiquen i determinen que puc fer de manera digna i solvent i fins i tot reeixida. Enveja de la Corín és el que jo tinc! Perquè jo vull morir-me com ella: havent corprés 40 milions d’ànimes solitàries.

Infidels

2009-04-22T10:14:00.000-07:00

(Versió íntegra de la columna publicada al setmanari El Punt diumenge passat o l'altre, m'ho han dit, però no me'n recorde! Quina paciència, els pobres!)

He de reconéixer que de vegades em costa una mica veure la gràcia i el profit dels percentatges i les estadístiques. Supose que encasellar i numerar la vida ens ajuda a explicar-la una mica millor i contribueix al nostre autoconeixement. El cas és que les xifres omplin titulars quasi cada dia: “El 30,2 % dels llicenciats troben faena a través d’Internet”, “El 3,8 % dels alacantins no tenen cap formació”, “4 de cada 10 escolars està preocupat pel seu pes”, “ Més de la meitat dels espanyols assegura que seria infidel si la seua parella no se n’assabentara”. Aquest és el que em dóna joc! El porte a la meua classe de valencià per a personal sanitari i dos dels meus alumnes, una psicòloga i un psiquiatre, coincideixen a opinar que les xifres corresponen més a la fantasia dels enquetats que a la realitat. Qui no ha fantasiejat a “pegar-li-la” a la seua parella? Jo, durant el debat a classe afirme, categòrica, que la infidelitat em sembla una falta de respecte intolerable. Si és una infidelitat oculta, és una burla imperdonable cap a la persona que t’estima: mentre ella, després de treballar, et fa el dinar i et planxa les camises, la teua companya de faena –posem per cas- gaudeix de les teues carícies i del millor del teu caràcter. Si és una infidelitat confessa és un acte d’egoisme que no té nom. Els meus alumnes, amb més edat i més experiència que jo, matisen i relativitzen el tema. S’acaba la classe, però, i comencen a vindre’m al cap grans escriptors de la literatura universal que ens han regalat formidables personatges infidels: Leon Tolstoi i la seua fràgil Natasha, Gustave Flaubert i la seua torturada Madame Bobary... Agrane cap a casa i repasse ràpidament la nostra literatura i veig que també grans escriptors com Francesc Trabal, ens mostrà un turmentat i infidel senyor Càrol en Hi ha homes que ploren quan el sol es pon. Faig un bot en el temps i, per citar també una boníssima escriptora que tracta la infidelitat, em ve al cap la protagonista de L’últim tren, de Maria Mercè Roca, i també recorde un magnífic Francesc Bodí, que pren la covardia de la infidelitat per donar títol a un dels seus llibres, L’infidel, i la reprén per centrar l’argument del darrer, El soroll de la resta. Faig examen de consciència i m’adone que jo, modesta aprenent d’escriptora, he fet de la infidelitat un dels temes centrals de tres de les meues novel·les (i només en tinc quatre publicades!). I és que, en el fons, això de la infidelitat és bíblic: ara que ens toca tan de prop la Setmana Santa, em ve al cap que un dels grans personatges de la nostra mitologia, la verge Maria, va ser acusada d’infidel, per això la va repudiar en un primer moment el seu sant promés, Josep, no? Sort dels somnis, els àngels i l’Esperit Sant, que li van salvar, a ella, l’honra i la dignitat, i a ell, la imatge i el bon nom (i el van perpetrar a la història).

ESPÈCIES PROTEGIDES

2009-04-07T02:57:00.000-07:00

(Publicat -o no- al setmanari "El Punt" no tinc clar quin dels dos últims diumenges. Però no volia que se'm caduraca el tema. Coses que passen!)

Espere que Ferran Torrent em permeta usurpar-li el títol de la novel·la per aixoplugar les quatre paraules que ara vessaré sobre el polèmic cartell publicitari del xiquet i el linx ibèric que la conferència episcopal ha fet servir per manifestar-se en contra de l’avortament; i que els mitjans de comunicació han difòs a tort i a dret gratuïtament a costa dels diners de tots com a excusa de tertúlies insubstancials que no ens han portat enlloc.

Fa uns dies, durant un sopar en què vaig coincidir amb el doctor Salvador Giner i amb alguns gestors culturals i professors de la Universitat d’Alacant, l’eminent sociòleg deia –molt encertadament, com no podia ser d’altra manera- que fer servir el suport publicitari per a posicionar-se sobre qüestions que afecten la societat era un acte terriblement agressiu i inadequat, sobretot, perquè no permet el diàleg. I dic jo: des de quan l’església catòlica permet o propicia el diàleg? A poc que fem una mica de memòria ens adonarem que l’església no dialoga. L’església sermoneja, adoctrina i alliçona i, si és necessari, s’imposa a colps; perquè la gent sermonejada, adoctrinada, alliçonada i espantada és més fàcil de controlar i de manipular. Així doncs, no em sorprén gens el famós cartell: fa molt per una església que intenta deseperadament mirar d’ajustar-se d’alguna manera a una societat que –Deo Gratias!- cada dia té menys ganes d’escoltar lliçons i té més interès pel pensament independent i els arguments meditats i consensuats.
Sí que m’ha copsat, però, una carta al director que llegia aquest matí en un periòdic. Era d’una xica que no passava dels trenta, secretària de professió, que deia que li sembla increïble que una xiqueta de 16 anys que té prohibit comprar tabac puga decidir avortar, ja que –deia la secretària- un avortament marca la vida d’una dona. I, dic jo, un fill als setze anys no deixa cap senyal? Cap esgarrapadeta al cor i al futur? Sabeu una cosa? Jo, als setze anys vaig començar a fumar i ma mare no em deixava, però les meues amigues i jo féiem torns per anar cada setmana una a l’estanc i comprar-nos el paquet de tabac amb l’excusa ximple que era per al pare. Estava prohibit i fumàvem. Si ens haguérem vist en una situació compromesa i haguérem volgut avortar, ens hauríem buscat la vida, com amb els cigarrets. La clau no està en la prohibició, que en el fons atorga una certa emoció a la tranqressió d’allò que no és pot fer. La clau rau segurament en protegir les nostres filles d’un mal tràngol com l’avortament amb una bona educació sexual i amb un suport incondicional. Només cal complir el compromís que adquirim quan les parim, a elles. Així de simple.

CRISI

2009-03-17T02:10:00.000-07:00

(Publicat al setmanari "El Punt" diumenge 15 de març)

No volia parlar-ne perquè ja sabeu que m’agrada més fugir d’estudi arrossegant per aquests papers íntimes frivolitats que em fan la vida una mica més lleugera. Tanmateix ja se’m fa inevitable perquè al meu voltant tot em fa present la paraula “crisi”, que em recorda, no sé per què, a títol de pel·lícula de terror. Allà on mire, hi veig un senyal del desastre, del món que se’ns ensorra. En els meus 8 quilòmetres de passeig diaris cada vegada trobe més gent demanant pels cantons. Quan ja no em queden diners solts per anar repartint en un pot i en altre, prove d’alçar la vista cap a les façanes de les cases per no veure la pobresa feta persona i tope amb tot de cartells penjats de balcons de pisos que es venen, perquè segurament els amos no poden afrontar-ne la hipoteca. No passa una setmana sense que algú que conec perda la faena, ni passa una nit en què no em preocupe si la perdrà també algú que m’estime. Òbric el periòdic i llig que la crisi econòmica portarà més atur a les dones que als homes. I em ve al cap una conversa que vaig tindre amb una persona, a qui malgrat tot tinc en gran estima, quan la paraula crisi a penes ens sonava: “Prepara’t, xica –em va dir- perquè en temps de crisi els primers a caure sou els que teniu un treball inútil com el teu.” Ai! Caram! Al pas que anem, veig que la inutilitat de la cultura, el món en què treballe, acabarà sent l’únic consol que apaivague una mica els estralls psicològics de la crisi i, serà també, l’únic sustent de la meua família.
Ens assetja tant la paraula crisi, que ompli també el món infantil com si fóra la cosa més natural del món. Avui el meu fill mitjà fa 6 anys i, quan li he dit que anirem junts a comprar-li un regalet, el major, el Joan C. l’ha avisat: “Sí, Carles, però no pots triar una cosa molt cara, que estem en crisi, eh?” Després, mentre l’Aitana G., la meua fillastra, i jo preparàvem el dinar una de cara a l’altra tancades la cuina per enfortir una mica el feble lligam que ens uneix (i que de vegades la crueltat infantil i la “despaciència” adulta fan perillar), m’ha dit: “Hi ha pares d’amigues meues que s’han quedat sense treball perquè es tanquen les fàbriques o perquè són obrers i com que ja no es fan cases... Tu creus que hi haurà diners per pagar l’atur de tots? Què ens passarà si la gent ja no vol llegir i tu has de deixar d’escriure? I si ja no volen aprendre valencià i no pots fer més classes? I si no volen escoltar les conferències que organitzes? Com viurem?” No ho sé, Aitana, sobreviurem en crisi, una mica més pobres (i més avorrits sense cultura), com tots, supose. I una altra vegada em buscaré un treball menys inútil!

Josep-Lluís Rico: un perifèric discret

2009-03-04T02:23:00.000-08:00

(Publicat al setmanari El Punt diumenge 1 de març)

Tinc una d’aquelles curioses existències marcades per afortunades casualitats. La més cridanera és que després d’un grapadet (seré modesta) de fracasos sentimentals vaig acabar compartint vida, fills i misèries amb el germà major del qui havia sigut el meu noviet del parvulari. Amb els escriptors em passa com amb l’amor: la vida me’ls posa en el camí en el moment que menys m’ho espere. Així em va anar de més jove amb Gaspar Jaén, Joaquim Espinós, Vicent Salvador o Emili Rodríguez-Bernabeu.Anava coneixent-los personalment de manera casual a mesura que els coneixia literàriament amb més o menys profunditat. No fa molts anys, havent llegit El Geòmetra vaig emprendre un viatge de cap de setmana i allà, al mateix autobús, em vaig trobar l’autor, Josep-Lluís Rico i des d’aleshores mantenim una amistat “moderada”, però constant, i de tant en tant compartim viatges literaris i reals.
Josep-Lluís és un d’aquells homes discrets, que va fent. Difícilment el trobes als periòdics, amb somriure “profident” promocionant el seu treball, però el cas és que al llarg d’aquests anys, al marge del món viciat dels premis literaris, s’ha forjat una obra ben diversa, que abarca quasi tots els subgèneres narratius i que l’apunta com a un dels escriptors de referència en aquesta malaguanyada literatura perifèrica. Ara acabe de llegir La llegenda de Nikté, l’última obra d’aquest autor castellut, i la lectura m’ha fet pensar una vegada més en la inevitabilitat de lligar vida i obra d’un escriptor. Al principi, només tancar la novel·leta vaig pensar que era un llibre simpàtic que m’havia fet més lleuger el camí diari de retorn a casa amb autobús. Tanmateix, després d’aquests anys de compartir amb Josep-Lluís bona taula i tranquils passejos campestres, veig que en 156 pàgines ha sabut condensar essencialment el que és ell com a persona i com a escriptor, i ho ha fet de forma divertida i amena. En La llegenda de Nikté ens mostra un món d’adolescents inquiets i àvids d’aprendre coses del món immediat que els envolta (com n’hi ha molts, encara que ens semble mentida), que emprenen un viatge de cap de setmana entre Castalla. De la mà d’un dels personatges adults, Lluís, tant la colla d’adolescents, com el mateix lector, van aprenent història, arquitectura, gastronomia, tradicions i costums populars, qüestions lingüístiques... I ho fan de manera natural, com només podria plantejar un “mestre”, un home amb vocació docent, com és Josep-Lluís Rico; un home, a més, amb una vastíssima cultura i un bon domini del resgistre literari, que ha sabut transmetre de manera molt divertida i amb molta tendresa en aquesta darrera obra la profunda estima que sent per la nostra terra, els nostres espais naturals i les nostres tradicions.

Quaderns secrets

2009-02-24T01:45:00.000-08:00

(Publicat al setmanari El Punt diumenge 15 de febrer. Crec...)

Ja sabeu que, de vegades, m’agrada fer com que conte intimitats (perquè em fa l’efecte que les mentides ens fan a tots una mica més lleugera la vida). Crec que en el fons, l’exhibicionisme literari ens fa sentir un poc menys sols als “escribidors” solitaris que, per ofici i professió, ens veiem obligats a passar gran part del nostre temps estacats a la pantalla d’un ordinador -de plasma, això sí; i en un despatx amb vistes al mar, que una servidora treballa per a insigne instutició, que té bona cura dels seus treballadors-. Un d’aquest matins, davallant l’avinguda de Federico Soto, camí de tan lluminós espai laboral, i abans de ser engolida per la luxosa pantalla de la meua computadora, pensava que allò que m’uneix a “mi Santi”, el meu company de vida i misèries, no és realment l’Eulàlia G., la nostra filla compartida. És el gust per la lectura. A la criatura, la mirem amb ulls diferents,l’amanyaguem amb carícies desiguals; jo l’eduque i l’alliçone i ell la malcria i l’ensenya a defugir frustacions entre música heavy i jocs d’ordinador. Divergim en allò que se suposa que més ha d’unir una parella. Tanmateix, la lectura dóna sentit a gran part del nostre imaginari compartit. De fet -algun dia us explicaré el perquè- a “mi Santi” el vaig llegir molt abans d’escoltar-li la veu i de veure-li la cara. El primer regal que em va fer per robar-me el cor va ser un llibre de Paul Auster; el que em va fer per conservar tan escarmentat cor va ser un altre llibre de Paul Auster, i el mataix autor li va servir per cosir la lleu ferida de la primera discusió d’enamorats, i un altre més per celebrar el meu 36 aniversari. Si m’hi posara amb constància i seriositat (qualitats que em falten a grapats), de ben segur que en podria fer una tesi, perquè jo, tot el que em regalen, tard o d’hora, m’ho llig i n’acabe opinant.Què opine de Paul Auster? Doncs, el que n’opina quasi tot el món: que és un dels grans escriptors vius del segle XXI, i que es deu gastar un bon pessic de calers en soles de sabates, perquè, si et creus el que diuen els seus llibres, es passa la vida passejant. Això me l’ha fet proper, perquè jo camine uns 8 Km al dia, si no tinc preocupacions (si en tinc, en són alguns més). Què més me l’ha fet proper? Els quaderns i l’egocentrisme: en totes les novel·les que li he llegit, el motor de la narració és un quadern que emplena un escriptor turmentat. El quadern que, secretament o no, omplim tots, en un intent absurd que la nostra persona passe per aquesta vida amb glòria que penes, amb l’autofascinació personal i literària, que ens espolsa la vida de neguits “d’escribidor” solitari

Titulacions vitals

2009-02-04T12:54:00.000-08:00

(Publicat al setmanari El Punt, com quasi sempre...)

No sé si alguna vegada us he explicat que jo vinc d’una família de classe mitjana de les tòpiques. Mon pare, un home amb una gran cultura i amb una carpeta plena de títols i indubtables i certificats esforços professionals, era funcionari i tenia unes aspiracions polítiques de les quals, d’alguna manera, vam poder gaudir tots: ell, el nostre poble, i els que havíem de ser en un futur homes i dones de bé. Ma mare… una gran dona, com aquelles que, segons el tòpic, sempre estan darrere d’un gran home. Ma mare… Als nou anys era caixera, no de les que comptem calers, sinó de les que descarreguen caixes als magatzems dels mercats de ben matí. Als nou anys, només com a parèntesi, diré que el Joan C., el meu fill major, només pensa a col·leccionar cromos de Camp Rock i la seua preocupació més important és si aprovarà o no l’examen de coneixement del medi. Als nou anys, a mi, el que em llevava la son era el color del vestit de primera comunió i el bigotet incipient del Luís Alberto. Preocupacions que el pare seguia més o menys de prop mentre ma mare feia de cuinera, infermera, psicòloga, relacions públiques, xica de fer faenes, modista, cangur, secretària… Sabia –sap, encara- fer pràcticament de tot. I això, doncs… què voleu que us diga?, M’alegra una cosa de no dir, perquè ella, sempre havia volgut poder saber molt per ostentar un títol, encara que només fóra per estar a l’altura acadèmica i “titulogràfica” de mon pare; i ara resulta que el govern li convalidaria l’experiència demostrable per algunes assignatures de cicles de formació professional. Vaja des d’ací la meua enhorabona al govern Zapatero! Veig que ella, particularment, pot triar… Espere que li –els- ho posen tan fàcil com es mereixen.
Jo, siga com siga, a partir d’aquesta reflexió, veig que he d’estar agraïda, al meu pare, perquè d’ell, home oficialment titulat, em vénen totes les meues idees “-oides”: intel·lectualoide, feministoide, catalanoide, politicoide… I d’ella, de ma mare, de la que encara espolsa les tombes dels nostres morts cada 31 d’octubre, de la que sap fer saginoses i arròs amb conill i pastissets de moniato, de la que sap quina herba és bona per a cada mal i quin és el temps adequat per a fer tomaca en conserva, de quin cobert has de fer servir per al primer plat, quin vestit t’has de posar per a un cocktel i quin per a una recepció, i quines paraules has de dir per a un dia de dol i quines has de callar en un dia de goig i, quines has de pensar sempre i guardar-te per a tu, li dec el do de ser una dona completa: tradició i modernitat, silenci i clam, raó i intuïció. Les sabran valorar i avaluar com cal, les dones com cal, els homenots que ens governen i donar-los els títols i les facilitats acadèmiques i professionals que es mereixen?

Absurdes necessitats

2009-02-02T12:08:00.000-08:00

(Publicat al setmanari El Punt. Versió íntegra)

Al parc estant, una companya de jocs dels meus fills es queda mirant el Joan C. i li diu: “Saps què és el pitjor que li pot passar a un xiquet?” Ell, fa que no amb el cap, i la xiqueta, d’uns 7 anys, amb mirada perduda i posat llangorós li diu: “Que els seus pares es divorcien. Els meus es van divorciar quan jo tenia tres anys i no sé si ma mare ho podrà superar.” Monstruós! Aquella criatura em va semblar una possessió diabòlica: una dona de més de trenta anys parlant per aquells llavis infantils. El Joan C. (que també és fill de pares divorciats), a qui procure educar amb cert optimisme li va contestar: “Però tu tens pare i mare, no? Doncs ja està!” L’anècdota me’n fa vindre al cap una altra: un dia, el Carles C., el mitjà dels meus cadells, de 5 anys, va eixir d’escola cridant amb desorbitada excitació del qui acaba de fer una descoberta excepcional: “Mama, saps què? Resulta que els pares dels xiquets de la meua classe viuen junts!” Ell no sabia que això era possible, no recorda els anys en què vivíem amb el seu pare i pensa que la seua família som tots els qui compartim temps i alegries amb ell: els seu pare i jo, els seus germans, el meu company, la seua germanastra, els avis (propis i de l’altra…), perquè els responsables de la seua felicitat i del seu benestar vam pensar que aquesta era l’opció més convenient.
Mentre reflexione sobre això, engegue la ràdio i una veu de dona canta: “Sin ti no soy nada, una gota de lluvia…”. S’acaba la cançó i novament una veu femenina es lamenta: “Si tu no estàs aquí, no sé que diablos hago amándote”. No són les úniques. Pense en la xiqueta del parc. En les paraules que li omplien les oïdes, pronunciades voluntàriament o no, quan el que havia d’escoltar eren amoretes de la mare. Paraules que segurament ha escoltat dels llavis de la mare, dels de familiars, potser, de la ràdio, de grups de moda amb vocalista amb cara innocent que s’ofereix com a model de fèmina. Em pregunte si la mare de la xiqueta aquella no deu haver trobat ja una altra parella que li òmpliga el buit que l’home que la va deixar li va fer a la vida i al llit, mentre la seua filla parla com si fóra una dona, amb el pes d’una conversa d’adults caçada al vol marcant-li la visió de la família i la de la vida, limitant-li-la. Em pregunte per què algunes dones continuen creant-se necessitats absurdes. Fins i tot dones amb recursos, com aquelles que bremen, micròfon en mà, “sin ti no soy nada”. Sense un home som el mateix que amb ell: tot. Em sembla que deixar la teua vida, la teua felicitat em mans d’un altre individu és una manera fàcil de defugir responsabilitats i una falta de seny imperdonable. Fer els altres culpables de les nostres misèries és una covardia i translladar als nostres fills les nostres absurdes necessitats emocionals, una mesquinesa intolerable.

Perifèrics

2009-01-11T01:09:00.000-08:00

(Versió íntegra de la culumna publicada al setmanari "El Punt" el 4 de gener de 2009).

Fa unes setmanes, Joaquim Espinós va guanyar el Premi d’assaig Josep Vallverdú amb un treball sobre la recepció de Nietszche en la literatura catalana. Fa anys que seguisc la seua trajectòria literària i el coneixia com a narrador i també li havia llegit algun poema dels anys noranta. Aquesta faceta d’assagista em va sorprendre quasi tant com el fet que el 15 de novembre grar part dels periòdics catalans que donaven notícia del premi destacaren el fet que havia recaigut sobre “el professor alacantí”. Vull remarcar els dos termes: “professor”(més que “escriptor”) “alacantí”. Després d’uns anys de compartir literatura i amistat amb Ximo Espinós no me’n vaig poder estar de telefonar-li per felicitar-lo i fer-li algunes preguntes que tenia a la punta de la llengua: “Per què assaig?” “Per què Nietszche?” I, sobretot, com veia el fet que un escriptor de “la perifèria” guanyara un premi a Catalunya.
Jo, a risc de ser hiperbòlica, ho veig com una fita històrica, perquè em fa la sensació que els escriptors de més avall de l’Ebre estem condemnats d’alguna manera a la literarura per a institut. Tenim de cul part de la societat i les grans editorials ens miren de reüll i es refien ben poc de la nostra ploma. La majoria ens veiem abocats a sobreviure a cop de premi. És per això segurament que Joaquim Espinós és més “professor” que “escriptor”. Cal veure què se sent ell… Jo, personalment, encara que a penes he publicat quatre novel·les, em sent més “escriptora” que “gestora”. Perquè l’una és la professió per a la qual tinc vocació i l’altra és l’ofici que em veig obligada a desenvolupar per omplir les panxes dels meus fills. Els ulls que em miren, però, crec que em veuen com la que fa i desfà comptes i actes de reunions allà, a la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans. Per cert, la delegació més perifèrica.
Tinc la sensació que els escriptors en altres cultures, com l’anglosaxona, no es veuen forçats a fer altres oficis en la mateixa mesura que nosaltres; parle també d’autors en català ben consolidats com Maria Barbal o Paco Bodí, entre altres. En altres cultures els escriptors poden explotar el potencial literari millor que nosaltres, perquè no han de “pencar” en un institut o no han de fer gestions en un despatx. Ara bé, puc filar més prim i apuntar que, malgrat nostra la grisa situació, “ells”, ho tenen una mica més clar que “nosaltres”, les dones del meu temps, que a més d’ofegar la nostra vocació literària entre exàmens, correccions de texts o documents d’èxcel amb els comptes del mes, no renunciem a un dels pocs regals de la vida: “la maternitat” i gargotegem amb mocs infantils la nostra literatura. Ho tenim magre les perifèriques!
Siga com siga, el fet que el premi Josep Vallverdú haja recaigut sobre el perifèric Joaquim Espinós, no solament el consolida a ell una mica més com a “escriptor”, sinó que, d’alguna manera, acurta distàncies i ens fa sentir a tots una mica menys llunyans, menys perifèrics.

Carabasses i un "tal" Pare Noel

2008-12-09T12:03:00.000-08:00

(Publicat al setmanari "El Punt" novembre-desembre de 2008.Quina paciència tene els pobres!!)
Som a finals de novembre i els dies ja es giren freds i els aparadors de les botigues comencen a omplir-se de Nadal quan a penes acabem de bufar la flameta del ciri del dia de difunts. Jo sóc una dona de poble, de les que espolsa el temps i els records de damunt de les làpides dels seus morts, de les que arrossega, silenciosa, un poal de crisantems entre creuetes de forja amb noms que no reconeix, aixafant la terra que cobreix els ossos dels morts d’uns altres amb pas temorós.
Tanmateix, mentre jo comprava els crissantems a la plaça, esgarrava un llençol vell per torcar la pols dels records i retallava una botella de suavitzant per abocar sobre el nom de les meues àvies, com si la claredat de l’aigua em poguera fer una mica menys foscos i menys llunyans els moments compartits i la mort inevitable, el meu fill major, el Joan C. pintava carabasses amb expressió terrorífica, tantes que podríem plantar-ne un bancal; i el petit, el Carles C., amb un tros del llençol vell que em sobrava de netajar les meues tombes, es fabricava una disfressa de fantasma que li havien demanat a l’escola per celebrar el Halloween. Jo, amb aquella recança que ens deixa la certesa que tot s’acaba, mirava la meua filla petita, l’Eulàlia G., atrapada entre les reixes del bressol i de la femineïtat, i em preguntava si ella espolsarà també les tombes dels nostres morts, com faig jo amb ma mare cada any, com ja feia amb l’àvia Assumpció des que tinc ús de raó.
Ara els meus fills ja pensen a escriure una carta per demanar joguets a un tal “pare Noel”. Em pregunte si no deu ser que obvien els Reis per aquella tradició republicana amb que ens hem educat a casa. No, recorren al pare Noel perquè els temps canvien inevitablement i hi ha costums que costen de mantenir, i no sé si acaba de tenir sentit lluitar contracorrent per mantenir-les vives. Al cap i a la fi la vida està feta de renúncies no? És el que té el progrés, que es veu que obri horitzons i fa que els llindars de sempre ens semblen poca cosa. Als nostres fills ja els impressiona més un grapat de llepolies aconseguides al crit de “truco o susto” que unes castanyes torrades i la lluentoreta imponent d’una petita espelma roja, el nom de l’avia morta acaronat pels llavis enyoradissos de la mare , ja esperen amb més impaciència al Pare Noel, que és més ràpid que els Reis.Fugir de costums que s’imposen com a tradicions segurament és una pèrdua de temps; tanmateix, crec que paga la pena intentar frenar la substitució i convertir-la en enriquiment, en un afegit, sense renunciar a celebracions més nostrades, perquè una cosa és el mestissatge i l’altra l’aniquilament cultural.

Qüestió de voluntat

2008-12-04T03:40:00.000-08:00

(Publicada a "El Punt", amb modificacions "editorials" a principis de novembre)

Ja ho he dit en altres ocasions: és encetar-se el nou curs i començar tot un seguit de projectes voluntariosos. De fet, fa uns dies, prenent una cervesa amb companys del poble, amb qui de tant en tant pretenem endreçar amb bones propostes les mancances consistorials dels que ens governen, va eixir el tema del voluntariat lingüístic, perquè el nostre ajuntament, el de Sant Vicent del Raspeig, no té servei, ni gabinet, ni secretariat de normalització i promoció lingüística. Ningú que vetlle pels interessos lingüístics dels contribuents, valencianoparlants o no...
Jo m’hi vaig manifestar totalment en contra del voluntariat. Al llarg d’aquests dies he estat reflexionant sobre la meua rotunditat d’aquella nit i, com sol dir-se vulgarment, no em baixe del burro. Ja sé que moltes entitats públiques (Generalitat de Catalunya, Universitat Pompeu Fabra, Universitat de València, la mateixa Universitat d’Alacant, Federació Escola Valenciana) promouen i apliquen des del 2003 els programes de voluntariat lingüístic, que tenen un fons ben solidari i una voluntat indubtablement integradora. Però veureu, jo crec que, almenys per aquestes contrades del sofrit (lingüisticament parlant) Sud, ens hem repetit tant aquella màxima de Fuster: “són una cultura de peatge”, ens l’hem feta tan nostra, que ja paguem peatge i damunt condicionem la “garita” de qui ens el cobra!
Ja sé que hem de ser solidaris, que, sortosament, vivim en un lloc propici per a la immigració (sempre enriquidora), que de vegades arriba ací sense tindre la més mínima idea que existeix una llengua que no és l’espanyol. No parle d’aquests, no. S’ha de ser realista també i viure dia a dia i fer la xarradeta matinal amb els pares o mares d’alguns dels alumnes matricul·lats en programes d’immersió lingüística, escoltar-ne els tristos motius, les magres motivacions (transport, menjador gratuït, “escaquejar-se” de compartir pupitre precisament amb nouvinguts t’altres cultures i classes socials...), cal analitzar-ne la repercussió real i social dels PIL; cal ser justos també i reclamar menys volutariat, menys persones que fan debades la faena que ha de fer un professional. Quan ens trobem malalts consultem un voluntari? No: anem al metge, que és qui ens pot guarir la malaltia amb garanties, i que a més, viu de les seua professió. Doncs amb la llengua passa igual: de llengua entenen els lingüistes. ¨
El voluntariat és molt lloable però crec que cal exigir seriosament que s’aplique d’una vegada la Llei d’ús i ensenyament del valencià, que ja està bé, que ja han passat 25 anys i en alguns llocs com la majoria dels nostres col·legis (parle de Sant Vicent del Raspeig, per exemple) i en el nostre ajuntament, la nostra llengua està totalment desprotegida, i això vulnera els nostres drets de ciutadans que paguem els mateixos impostos que altres veïns lingüísticament menys voluntariosos...

SEMEN I MATERNITAT

2008-11-27T09:55:00.000-08:00

(Publicat al setmanari "El Punt". Novembre de 2008)

Us contaré una intimitat: m’agraden molt els xiquets. Molt, i la veritat és que no sé d’on em ve aquesta aficció, perquè certament he rebut una educació molt progressista. Els meus pares s’han passat mitja vida fent de mi una dona independent; tot i que per desgràcia, en els temps que corren, per molt que bramem que estem a un pas de la igualtat de gènere, la maternitat no pot ser una prioritat de les dones de la meua generació, si volem medrar laboralment. La societat encara no ens deixa, per molt que s’enteste a fer veure que sí.
El cas és que per a mi, deu ser un instint molt fort perquè, entre el meu company de vida i misèries en juntem quatre, de fills: dos meus, una d’ell i una a mitges. Els tenim de tots els colors i de totes les ètnies: el meu major és un indi fosquet de terres de Colòmbia, el meu segon és una innocent mostra d’un caprici d’un riquet de Bolívia amb una indígena Camba, la del meu company és producte d’un matrimoni tradicional, de fàcil trencar, com quasi tots… Després hi ha l’Eulàlia G., fruit d’aquesta parella de “desfet”, com tantes; petita sorpresa de maduresa que comença ara a traure les dents (en tots els sentits).
La meua afortunada condició de mare adoptiva, madrastra i mare biològica em porta a reflexionar sobre algunes de les coses simples de la vida: la simple “llavoreta” que la fa possible, per exemple. Darrerament s’ha parlat de la qualitat del semen dels espanyols i també de la incidència de la crisi econòmica en l’augment de disfuncions erèctils. Per què, de sobte, ens interessa tant el semen dels nostres mascles? Ja sé que el saber no ocupa lloc i com a dona en edat de merèixer (només l’edat: la meua butxaca, amb tanta criatura, ja us deveu pensar que no éstà per a tants mereixements), ja em va bé saber que m’enllite amb un home que pot aportar un semen de qualitat… I què? Només cal un semiograma per a saber-ho. Però… i què? Què costa fer un semiograma si comptem material de laboratori, el personal, les instal·lacions, etc? La maternitat és molt més que un bon semen, us ho dic per experiència (i que em perdone l’Eulàlia G.).
Quina importància té el semen d’uns pocs espanyols quan en un any s’abandonen 145 milions de xiquets al món? Quina importància tenen uns tubs d’assiag plens d’esperma quan hi ha els xiquets de la guerra, els turisme sexual dels pederastes, els xiquets que es moren cada vint segons i els trenta cèntims que costa la dosi d’antibiòtic que els pot salvar?

La lectura que es toca

2008-11-20T21:58:00.000-08:00

Tinc la sensació que cada dia que passa vaig aficionat-me més a la lectura virtual; i em fa l’efecte que, amb l’escriptura em passa el mateix. Mai no ho hauria dit, perquè els que em coneixeu, sabeu que sóc una dona bastant clàssica, sobretot pel que fa als costums literaris. No sé si arribarà el dia en què m’apegaré a una pantalla d’ordinador, per llegir-me un llibre sencer, entre altres coses perquè oftalmològicament això deu ser ben poc saludable i perquè portar-se l’ordinador al llit, com faig amb les novel·les, deu ser força incòmode. Tanmateix, amb la premsa ja em passa: l’únic diari que llig en paper és aquell 20 minutos, que una xica amb màscara de maquillatge i gorra roja al cap em dóna cada matí quan puge a l’autobús. Les pàgines de la resta de periòdics que acostume a llegir, les passe amb el ratolí.
Amb l’escriptura em passa el mateix. Pel que fa a la meua pretesa i magra creació literària, m’adone que cada vegada faig servir menys el clàssic bloc de notes i més la memòria i les tecles d’ordinador. Quant a la meua acabada d’estrenar experiència periodística, columnística o com vulgueu dir-ne, em passa el mateix. Vaig abandonar aquesta teranyina per teixir-ne una altra sobre el paper, una que els lectors pogueren tocar. Això té un avantatge innegable: pots portar-te el meu “fil d’aranya” teixit sobre el paper del setmanari “El Punt” (que tan amablement m’ha acollit) allà on vulgues. Igual pots llegir la meua columneta a l’autobús que a la tassa del wàter (sa costum que encara conservem molts. Els meus fills hi lligen tires de Mafalda… Qualsevol excusa és bona per avessar-los a llegir). Tanmateix, malgrat que considere que la meua nova experiència en les pàgines d’El Punt és molt bona i ben gratificat, el paper té un desavantatge que, en els temps que corren, em sembla ja insalvable: la lentitud. Això m’ha de costar a mi més d’un disgust, perquè sóc una persona impacient. Sort en tinc que treballe amb persones pacients que em fan un cas relatiu, perquè em passe el temps enviant textos al periòdic, a València, i preguntant-los “per on anem? Quin és el darrer que s’ha publicat? Però es publica o no?” I després, de tant en tant, m’arriba un correu d’algú que acaba de llegir el que es va publicar fa dues setmanes i que jo vaig escriure en fa quatre…
D’altra banda, és trist, però fa dies que em fixe i la veritat és veig poca gent que llig periòdics; i certament és una llàstima perquè poder llegir el periòdic al solet en un banc del parc o en la terrasseta d’un bar, cerveseta en ma, diumenge al migdia, mentre els meus fills xarrupen la fanta amb la canyeta, és un dels grans plaers de la meua vida. Crec que hauríem de recuperar el gust per la lectura en paper, malgrat que siga antiecològic. Sempre el podem reciclar…
Amb tot, em sembla que em guariré de la meua impaciència verborrèica reprenent de tant en tant aquesta teranyina virtual (a banda del que tan generosament i pacientment em publica “El Punt”) i assetjant els correus d’alguns de vosaltres per tornar a tenir la sensació que la vida i les paraules van tan de pressa com a mi m’agrada.

Migracions

2008-09-23T10:21:00.000-07:00

Fa una estona em preguntava si les aranyes migren. No ho sé… Jo, aquesta aranya virtual que pretenia ser, sí. En aquesta vida tot s’acaba i ja sabeu què diuen: “lo bueno si breve…” Tanmateix no volia deixar en silenci aquest blog sense acomiadar-me com déu mana, que ja sabeu que sóc una xica de casa bona, experta en protocol i educada sota les directrius d’aquell “Todo lo que debes saber sobre la chica de los 12 a los 16 años”, que em va regalar Flor, una amiga de ma mare, quan les dues van considerar que jo ja era una doneta amb prou seny per saber com administrar la paga i quan havia de portar guants i com combinar la bossa amb les sabates, i com, quan i quines explicacions donar en certs moments.
Així doncs, avui volia explicar-vos per què abandone aquesta teranyinosa llar virtual. Ho faré breument: transllade la meua teranyina al setmanari El Punt de València, i una sola ànima no pot fer dues llars i tampoc no convé que dues mans filen tanta lletra per repartir opinions i escampar pors i preocupacions ací i allà i dispersar aquests esforços pseudoliteraris amb què mate el temps. Amb tot, no volia dir adéu sense fer primer els agraïments pertinents. Vull donar-vos les gràcies a tots els mandrosos virtuals que m’heu llegit i després m’heu fet comentaris de viva veu presos de la peresa de fer-me’ls per escrit, vull mostrar el meu agraïment a Santi i a Basseta, bloggers professionals, que m’han pres seriosament i sí que han col·lat comentaris entre els fils de la meua teranyina i m’han fet sentir que algú em llegia…Especialment a “mi Santi” (no “mi Santo”, que eixe és el d’Elvira Lindo), que m’ha estat escoltant i esperonant la il·lusió literària i bloggera amb paciència de sant… I no me’n puc estar de donar mil gràcies a dues persones més: a Brauli, que de manera conscient o inconscient ja fa anys que fa de mecenes de tots els fils amb què vaig tenixint la meua teranyina professional: el fil acadèmic, en una ocasió, el laboral (en el qual he aprés d’ell i amb ell, més del que mai m’hauria imaginat) i ara el literari, obrint-me camins que ni tan sols m’havia plantejat emprendre; i també he de donar les gràcies a Ezequiel Castellanos que m’ha deixat les pàgines del setmanari El Punt (a suggeriment de Brauli) perquè mire d’anar fent niu, i s’ha carregat de paciència fins que els meus escrits han assolit “el punt” que ens calia per teixir com cal, a gust dels dos.
Què més puc dir-vos? Doncs que ara que ja no us bombardege d’escrits el vostre correu, consulteu el blog de Morera, que és un poc més avorrit que el meu, però molt més seriós, i també el de Basseta,que és com ma casa ja, perquè és més divers que aquesta teranyina meua, menys casolà que aquestes cròniques de davantal que us faig i… perquè de tant en tant jo també m’hi deixe caure i us trobaré a faltar! Espere, en tot cas, que em visiteu quinzenalment a El punt de València: la meua llar literària acabada d’estrenar.

Petites misèries vacacionals

2008-08-27T09:55:00.000-07:00

Poder anar de vacances i canviar d’ambient i d’activitats hauria de ser un dret humà fonamental. Tanmateix que un puga gaudir d’aquest luxe no significa que tot siguen flors i violes en el seu merescut temps de lleure… Us contaré les meues (que per a això són els blogs, no? Per a lloir-se, desfogar-se i pegar la tabarra!) Veureu, el meu company i jo som el que podríem dir treballadors “d’oficina” amb un sou “ranteret” per arribar a final de mes, amb més il·lusions i projectes ajornats que capricis i luxes reals; i més si tenim en compte que som una d’aquelles 460.000 famílies reconstituïdes que hi ha a l’estat espanyol i que, entre els dos, ajuntem quatre fills: una d’ell, dos meus i una a mitges… Per tant, per a nosaltres, com per a moltes famílies mitjanes, poder anar de vacances suposa un privilegi que a dures penes ens podem permetre, i això que al llarg de l’any anem fent un “raconet” a força d’anar privant-nos de “fastos” com un simple sopar de dissabte en el bar del cantó i privant els nostres fills de luxes moderns com el cine, la famosa “play” o com una senzilla vesprada en un parc de boles, que nosaltres canviem per unes hores al parc de Torrent o un berenar a la serra, que sol ser més educatiu, més sa i, sobretot, més barat. Això sí: tant el meu company de pecats com jo, som de l’opinió que les vacances principals es fan en família, amb els xiquets (si volem estar sols, ja mirem de sisar pasta del “raconet” i fer-nos una escapadeta de cap de setmana a algun lloc més econòmic que romàntic…).
Així doncs, ara fa una setmana vam marxar cap a una cabanya que havíem reservat en un camping de la serra de Caçorla, a Jaén. Hi buscàvem sobretot una mica d’espai i aire pur per als nostres “cadells urbans” i també, un poc de frescor nocturna per poder dormir sense aire condicionat i -per què no? – la tranquil·litat i el silenci que se suposa que un ha de trobar a la serra, en un parc natural. Tranquil·litat! Silenci!
La cosa prometia només arribar: mentre agafaven la clau del nostre cau vacacional, a recepció, hi havia un campista queixant-se del fet que els habitants de la tenda de campanya veïna havien estat de festa fins ben entrada la matinada i que quan els afrentats van anar a demanar una mica de consideració, els participants en la festa campera se’ls van riure a la cara. Contestació del gerent del camping: “qué quiere usted que haga? Yo no soy ningún policía.” Jo em vaig dir a mi mateixa: “Dona, a les cabanyes deu ser diferent… allà hi ha famílies…”
Ai! La família de la cabanya del costat de la nostra era fan de Los Chunguitos! “Más chutes no! Mil cucharas impregnadas de heroooooooína…” caram! Cullera amunt, heroína avall, nit i dia i el tipo que hi posava ganes a fer els cors i que només parava per cridar: Juaaan Antooonio, coño! Para con la pistola o te doy una hostia que te meas!!! I jo allà, a la terrasseta de la meua llar vacacional, repartint cartes al meu fill Carletes (que té pasta de ludópata) mentre, amb un to semblant al del veí cantor deia al meu company de fracassos: “Santi, ai! Que pesats els Chunguitos estos, no?” I el veí rumbero a la seua, sense fer cas d’indirectes, i jo pensant: és un problema lingüístic… no m’entén, ho diré de manera que s’assemble al castellà i una mica més fort: “Que alta la música de los Chunguitos, no?” Però, no: l’altre vinga a bramar… I nosaltres: ai! És que posar música alta nosaltres és entrar en el seu joc, però és que anar i demanar-los que abaixen la seua pot ser un poc incòmode, i és que no hauria de ser necessari, el silenci raonable és una norma de convivència mínima… vinga, va! Santi el silenciós decideix contraatacar… Marea: “Átate bien el moño, sirena, que se joda el viento…” a un nivell relativament modest; el veí apuja el volum de los Chunguitos aquells i la pròpia veu… No ho ha entés? Tornem amb Marea. “me dijo que tenía el corazón alicatao hasta el techo, que a ver si le podía hacer una cenefa a besos…” A un volum indecent, els veïns són sords… “ y llenar de porvenir los bolsillos del mandil…” Retronen les finestres de la nostra cabanya amb la veu del kutxi i la guitarra elèctrica, callen los Chunguitos.
Al dia següent retrobem els nostres musicals veïns a la piscina, espai de normes mínimes, només quatre: dutxar-se a bans d’entrar a l’aigua, no llençar-se a la piscina de cap manera, no fumar, no menjar. El pare corre des de la porta d’entrada i es llença a l’aigua ignorant l’aixeta de la dutxa, els fills majors el segueixen, la mare fica el bebé sense bolquer ni banyador… Acaben de refrescar-se, trauen les papes, els fartons, que mullen directament de la botella d’orxata, i el paquet de tabac… Bonegue el meu fill Joan perquè ha saltat discretament de cap des del rastell “Eixe xiquet ho ha fet abans…” i assenyala al veïnet… Aparte l’Eulàlia G. del fum del cigarret de la folclòrica veïna… El vigilant de la piscina, que es veu que tampoc no és policía, envia missatges amb el mòbil i espera que es faça l’hora de plegar i passa de les puntetes de cigarret apagades en la gespa, dels trossets de papes fent formigues entre els trèvols…
Tot i això, la gent de vegades sorprén, i quan penses que som una espècie egoista i insòlidària, et topes de sobte, camí de casa, amb uns taverners corpresos pel nombre i la varietat de trets i color de les criaturetes que arrossegàvem el Santi i jo. Totes nostres. Darrer dia de vacances, ja anem curts de pasta… Se’ns fa l’hora de dinar per la carretera, només portem un potet de farinetes per l’Eulàlia G i tres entrepans… el primer són els nens, evidentment. Nosaltres ens en comprarem uns en un bar. Parem en un restaurant de carretera amb cadires amuntegades en una terrassa que es veu que només es fa servir a les nits. Decidim demanar els nostres entrepans i begudes per a tots, però ens quedarem fora, perquè ens sap greu que els xiquets es mengen dins del bar els entrepans que portem a la motxilla, per allò del cartell : prohibido consumir productos no adquiridos en este establecimiento. Santi, el parot, explica a la tavernera que ens vindria bé agafar unes cadires a la terrassa perquè els nostres fills es mengen l’entrepà i es beguen la fanta, que en acabar les tornarem a apilar…Els taverners diuen que cap problema… De seguida organitze aquell “pick-nic” improvisat i veig que de dins l’establiment ixen els amos amb una taula, ens la munten, ens la netegen i masteguen entre dents: “Pero bueno! Cómo van a comer los nenes sin mesa!” I la dona hi passa un drap per netejar-la i se m’encull l’ànima quan veig com mira amb ulls tendres les meues quatre criatures abraçades l’una al biberó, els altres a la botella de fanta, últim privilegi d’unes vacances suades, d’unes vacances de família qualsevol, d’espanyolets de classe mitjana, amb més il·lusions que diners.

Educació i superficialitat tecnològica

2008-08-13T04:02:00.001-07:00

Sobre l’educació dels fills, al llarg del temps s’han mitificat i desmitificat molts aspectes. Jo, amb els meus dos fills majors, travesse ara el mite de la conveniència del domini de les noves tecnologies. Resulta que des de fa tres anys, quan arriba el juliol, els he de matricul·lar en l’escola d’estiu per poder treballar sense que part de les seues vacances trasbalsen la meua vida laboral (necessària perquè ells puguen tindre la panxa plena). Allà, entre altres coses, fan classe d’informàtica; i fa poc vaig descobrir totalment anonadada que els meus fills, de 8 i 5 anys, sabien baixar-se coses d’internet i que quan els deixava estar en el meu despatx (per practicar informàtica, em deia el major) el que feien era entrar en pàgines de videojocs (i encara sort! Amb els temps que corren…). A aquest gust pel joc tecnològic, hem d’afegir que la seua germanastra els va introduir no fa gaires mesos en les delícies del tamagochi, que es veu que és una mascota-maquina que fa de tot: menja, l’has de traure a passejar, l’has de netejar i si no no en tens la cura necessària, doncs fins i tot pot morir-se; l’aventatge, però és que si aquesta mascota es mor, almenys no fa pudor… A ella li la va portar la rateta aquella de les dents, la que recull peces dentals per fer-se un collar. I és que en això també hi ha mites… hi ha rates i rates! Perquè als meus pobres fills, com a molt, aquest individu rosegador els du tres monedetes...
A la famosa mascota virtual cal que sumem, a més, que el cosí de les meues criatures té un artilugi que es diu “la play” i un altre que es diu una cosa així com “la wi”. Per tant, ho tinc tot en contra. Jo, però, observe i valore; i veig que la virtual i malaurada mascota que el pobre ratolí dentista va suar arrastrant fins a la finestra del cinqué pis de casa de la mare de la germanastra dels meus fills (som una família d’aquelles 460.000 dites recostituïdes), ha mort per desídia infantil ja un grapat de vegades. Sort que es veu que és com els gats, que tenen moltes vides… D’altra banda, el cosí de les meues criatures, quan ens reunim a sopar, habitualment té el cap estacat dins d’aquella maquineta que sembla un miniordinadoret portàtil, i a penes passa de dir: “sí!” “Bien!” “Sube, sube, sube”, Salta, salta, salta”, “corre, corre”; i quan l’anem a veure a sa casa, no és difícil trobar-lo amb els peus apegats a una mena de plataforma, fent com que practica un esport de cara al televisió, i com a molt li sents dir: “toma!”. Després es limita a mirar-nos en silenci, com si no tinguera res a dir.
Tot i això, torturada per les opinions de gent que m’estima bé (i es veu que malgrat els anys de convivència i confidències, em coneix poc i malament), ahir vaig decidir que no puc mantenir els meus fills aïllats dels temps que corren i de les noves tecnologies, que es veu que fan a algunes persones una mica més feliços… Així doncs, temerosa perquè les ninetes dels meus ulls, a força de buscar en google videojocs, acabaren entrant en pàgines poc recomanables, ahir mateix vaig decidir comprar-los alguns videojocs. Hi vaig anar a una gran superfície d’aquelles que tenen empleats vestits amb armilla fosforescent, que més que donar informació sembla que siguen experts a dirigir el trànsit de compradors compulsius de tecnologia inútil... Em vaig encaminar a la secció de jocs d’ordinador preocupada per veure si podria trobar videojocs en català (ja sabeu que sóc una mica obsessiva en quasi tot, i en algunes coses més…) i per saber si me’ls deixarien porvar abans de comprar-los per constatar la seua conveniència i analitzar amb calma quins podien ser els avantatges i les aportacions que farien en les petites ments d’aquests homes de futur que pretenc educar. Una mica atabalada per la gran quantitat i varietat de caràtules, distreta, en vaig agafar un a l’atzar… Que què em va cridar l’atenció per a agafar-lo? Doncs que tenia una bandera republicana i una imatge molt semblant a la de Franco a la portada. Que com es deia el joc: “La guerra civil española”! Que a què hi podies jugar? Doncs a prendre partit en un bàndol o en un altre i rememorar el 18 de juliol, la batalla de l’Ebre… La indignació m’anava creixent per moments.
Vinga, qui gosa dir-me que només és un joc de guerra, un joc d’estratègia, com els escacs? Què importa que m’equivocara de secció i que no anara a la de videojocs infantils? És un joc, no? Un joc porta a un altre… Un simple joc d’ordinador de guerra, d’una guerra real… Com es pot frivolitzar amb un drama d’aquesta envergadura?

Reenviaments electrònics i normalització lingüística

2008-08-08T03:00:00.000-07:00

No sóc una gran aficcionada als ordinadors. De fet, des que els use, deu fer ja uns vint anys, els faig servir poc més que com una màquina d’escriure. No els acabe de traure un gran partit. De vegades fins i tot pense que malbarate els diners que use comprant-me un portàtil cada dos o tres anys (els altres no m’agraden perquè ocupen massa espai…). El cas és que veig que aquests enginys tecnlògics, ben usats o no, m’han servit fonamentalment per a comunicar-me i sentir-me una mica menys sola i més igual a la resta de la humanitat, més normal. Des que hi ha internet, he engegat l’ordinador més que res per llegir i enviar correus electrònics. Una vegada, quan era xicoteta vaig llegir en una revista d’aquelles mal dites “femenines” que ningú és més solitari que aquell que no ha rebut mai cap carta… I es veu que en els albors del segle XXI, ningú és més solitari ni està més incomunicat ni despenjat del món que aquell que no s’ha obert un compte de correu electrònic…
Hem de reconèixer que el correu electrònic és rapidet, pràctic i barat. I ens ofereix bones oportunitats per a coses insospitades. Per exemple, els que ens coneixeu, ja sabeu que la meua gran família, el meu tresor més preciat i del qual més presumisc, es va gestar en un correu electrònic (i és que el meu “company de pis, casa i vida” és un gran orador, sobretot per escrit, de viva veu ja és una altra cosa… i amb un parell de correus em robà el cor i m’ocupà la casa i el temps). Tot i això, de vegades sobrevalorem la comunicació electrònica, que també té desvantatges, com per exemple el temps i el talent que, de vegades, malbaratem en aquests blogs mateixos… Quasi tot el que diem ho podem explicar també per telèfon o enviar per correu postal que tampoc és tan car, una mica més lent, això, sí, però no massa, o ho podríem publicar en el periòdic local i el faríem una mica més amé i més… “nostrat”. El que no podríem fer sense el correu electrònic és enviar aquelles presentacions de power point que enviem i rebem a milions. Jo, habitualment, la veritat és que no en llegesc cap, ja dic que pense que em lleven massa temps i, a més, no sóc una gran aficcionada a les frases cèlebres que solen contenir. Tanmateix, aquesta setmana, entre els que he rebut, me n’ha arribat un d’uns nous amics, un matrimoni del Campello, compromesos amb causes diverses, totes elles ben justes i solidàries. Fa poc des de la meua faena vaig col·laborar amb ells amb una de les activitats que organitzaven; la il·lusió que hi posaven em va corprendre i se’m va encomanar des del principi. Això va fer que obrira el correu amb el power point en lloc de llançar-lo directament a la brossa; i em vaig trobar amb la sorpresa que era com els altres: fotos impressionats i frases fetes més o menys suades, però… en valencià!
Ja em disculpareu la ignorància en aquestes coses dels FW i dels power points, que se suposa que ens han d’alegrar la vida o com a poc fer-nos-la més lleugera, però jo no sabia que també en corrien en valencià per la xarxa (com que no els òbric quan en rep...) El cas és que veure el que m’han fet arribar aquest matrimoni encantador, a qui tinc en gran estima, m’ha fet sentir una certa normalitat lingüística: ja tenia ganes jo de poder fer alguna cosa en la meua llengua de manera normal i “no militant”, què millor i més normal en l'època vacacional que perdre temps amb fotos boniques i frases sàvies i balsàmiques per a l’ànima?

Petites acrobàcies domèstiques...

2008-07-29T05:02:00.000-07:00

Que noooooo! Que avui, encara que semble mentida, no em queixaré de les nostres misèries lingüístiques… Avui només tinc una pregunta que fa dos dies que em roda pel cap, des que diumenge a la nit, en no sé quin dels 6 o 7 noticiaris que s’empassa (i em fa empassar el meu “company de pis”) vaig veure que l’exèrcit espanyol de l’aire o l’exèrcit de l’aire espanyol (ara mateix no sé com va exactament la subcategorització…) va fer en quatre ciutats espanyoles no sé quantes acrobàcies per lloir els seus caza no sé què, F-18, helicòpters amb no sé quants cognoms… Resulta que per no paréixer més desinformada del que segurament estic, he buscat per internet i he vist que també el passat 21 de juny, l’exèrcit espanyol va participar en una exhibició amb un F-18 al Festival RNLAF OPEN DAY en la Base aèria Leeuwarden d’Holanda. La meua pregunta és: Quant combustible gasten aquests aparells?
Per a ser exactes, la meua primera pregunta va ser: Per què gasten els avions per cremar combustible inútilment? El Santi (el tipo del sofà del meu menjador, ja sabeu…), home savi, pràctic, solidari, atemperat i pacifista com n’hi ha pocs, tenia una resposta (com sempre): “dona, més val que usen els avions per a exhibicions acrobàtiques que per a matar penya, no?” Sí, ja… Però això… la gasolina, benzina (o el que siga que facen servir per enlairar aquells monstres) també ho pague jo amb els meus impostos? Són de l’exèrcit de tots, no? El mateix exèrcit que paguem tots? Els mateixos tots que ens patim la crisi que diuen que té com a un dels focus més importants el preu dels carburants?
Veureu, faré una comparació casolana. Resulta que en ma casa sóc jo qui recapta els impostos per passar el mes, pagar la llum, comprar sabatetes, bolquers i robeta pels nostres quatre “contribuents”, roba llibres per al meu company del sofà i per a mi, que governem la llar; pagar aigua, llum, comunitat, telèfon, menjar… En fi! Petites acrobàcies casolanes! Com en tots els “petits estats casolans” del món. I resulta que si el corder, la vedella i el peix van cars, mengem llegums, verdures i pollastre, que tampoc és precisament barat, tot s’ha de dir. No sé si m’enteneu…
Que en què hem d’emprar els avions de l’exèrcit? No sé…A fer esforços per portar ajuda humanitària a països del tercer món? A Somàlia, per exemple, que és, com diu Obama (home ben assessorat) on es gesta el terrorisme de les pròximes dècades? Ah! Que no cap físicament l’ajuda en avions com “els caza” o en petits helicòpters, per gran cognom que els adorne? Doncs si no ens serveixen d’ajuda els grans aparells, guardem-los i esperem. No? Tampoc té més importància que no els fem servir.
Sí la té, però, que en pàgines titulades “suerte, vista y al toro” (típical spanish del que posa els pèls de punta) trobem màximes com “El piloto de caza debe ser joven, sano, fuerte, voluntario en su destino y de gran acomotividad” (Joaquin García Morato, as de la asociación española de aviación, dixit).

Exotisme lingüístic

2008-07-22T12:37:00.000-07:00

Sota les tipuanes del parc Lo Torrent, de Sant Vicent del Raspeig, s’asseu Maria, una velleta amb una teranyina de temps teixida sobre la pell de les galtes. En el que comença a ser ja el banc de sempre, cada vesprada, deixa esgolar el pensament memòria endins i em conta històries. Devem fer un tàndem, si més no, curiós. La dona em duplica l’edat, per tant frega ja els vuitanta anys. És una iaia del segle XXI, de les que els toca deixar-se estressar per la criança dels néts, perquè nosaltres, les mares d’aquest temps, poguem ser això: mares del nostre temps, dones forjades a cops de renúncies, pròpies i al·lienes (sempre en femení…). D’això, però ,ja en parlaré en un altre moment…
El cas és que avui, Maria m’estava explicant que és d’Albacete, que va vindre a Sant Vicent, amb una mà davant i l’altra darrere, quan tenia més o menys la meua edat i tres fills amb panxetes famolenques per a omplir, com jo. De sobte ha alçat els ulls i els ha deixat perdre entre les branques de les tipuanes. “ Antes de que despropiaran este huerto –m’ha dit- aquí había almendros, olivos y pinos… Ahora han plantao estos árboles… ¿Què son? ¿Acacias?” “Tipuanes, María –li he constestat, omplint el pap de l’Eulàlia García, que berena com les senyores, sota els arbres- Són tipuanes… crec que són arbres procedents de Sudamèrica…” M’he volgut lloir, encara que de jardinera tinc poc, perquè en adoptar el meu fill Joan, vaig voler fer-li un homenatge a la terra que me l’havia “regalat” i en vaig plantar una…
“Vosotros no sois de aquí, ¿verdad?” María ha passejat les ninetes de la verdor de la tipuana a l’acalorament maternal de meua cara… “Ho dius per la pell dels meus fills? – els que els coneixeu ja sabeu que són negres…- M’he migemocionat… “No, que va!- m’ha dit de sobte María- Lo digo porquè hablais en valenciano. Me hace mucha gracia…” Ai, caram! Que el Joan, el Carles i jo fem gràcia? (l’Eulàlia no, perquè com que ni parla ni és negra…) “sí, sí, som d’ací, clar que sí” Li he volgut insistir, però feia cara de no acabar-s’ho de creure… I, no sé per què, la seua expressió i el fet que ni tan sols s’haguera percatat de les diferències ètniques entre els meus fills i jo, m’han fet pensar que fa uns mesos, no molts, en aquesta societat que ens ha tocat en herència, hi havia una certa paranoia “anti-immigració”, que va empentar el govern a tapar boques amb lleis com la dels 18 mesos d’internament per als immigrants sense papers, que ara s’ha vist desbancada per la ja tradicional (per la quantitat de segles que fa que es manifesta ara sí ara també) paranoia anti-espanyols perifèrics, espanyols no espanyols, ciutadans menys espanyols, espanyols de segona, els altres espanyols… poseu l’etiqueta que volgueu… Espanyols dels que fem gràcia… Què tenen de graciós les diferències lingüístiques?
No ho sé… l’afirmació, però, m’espanta una mica, i més quan està feta sota una tipuana del parc Lo Torrent... Per què? Doncs perquè veig que un parc dissenyat a l’estil britànic, amb fonts que a penes podem omplir i gespa que amb prou feines podem regar ha substituït un hort tradicional amb oliveres i ametlers (arbres de secà…). Les tipuanes, arbres de creixement ràpid i ombra fàcil, han substituït els pins, de creixement lent… i la llengua que fins ara parlàvem amb més o menys naturalitat, entre ametles, olives i agulles de pi, ara comença a fer gràcia pel que té d’exòtic. Paradoxal!
Jo, més que ningú, i en la meua família es veu, estic a favor del mestissatge, però aquesta substitució tan brutal i tan ràpida em fa vindre basques… no?

Bulímia literària

2008-07-17T02:57:00.000-07:00

“El blog convida a vomitar”, ho he trobat tafanejant per internet. Sembla que són paraules pronunciades en una ponència pel professor i assagista Enric Balaguer, a qui, dit siga de passada, admire i tinc en gran estima i de qui he estat alumna més o menys aplicada i lectora entusiasmada.
El blog convida a vomitar? Sí, pense que sí. Tanmateix crec que no únicament el blog; jo hi afegiria el paper en blanc, la llumada del monitor de l’ordinador quan l’engeguem... Em fa l’efecte, que en açò de l’escriptura, alguns sóm una mena de “bulímics literaris”. Ens deixen a mà un teclat i hi vomitem una història; tenim a la vista un paperet i hi arrosseguem una breu anotació, un assaig de vers, un intent de diàleg; ens creuem amb un desconegut i li inventem una vida feta a mida...
L’altre dia, li comentava a un amic que aquest blog meu naixia amb voluntat literària (tot i que darrerament hi he abocat un parell de queixes, ja ho sé, però és que, com diuen en castellà, “la cabra tira al monte”...). El meu amic em deia “t’equivoques en l’enfocament, perquè un blog és més per opinar sobre qüestions d’actualitat:” Ah! És que els sentiments de les persones no són actualitat? Vivim en l’era de la comunicació, ens empassem tertúlies radiofòniques, ens agrade o no, al taxi, a l’autobús, al cotxe de la parella; caminem pel carrer i en un trajecte de menys de dos-cents metres ens embotixen quatre periòdics gratuïts diferents plens de columnes i cartes al director on qualsevol expressa la seua opinió i ens la fa saber; ens connectem a internet i ens hem d’engolir el requadret del nostre servidor amb les últimes notícies perquè ens poguem formar una opinió ben fonamentada del que passa al nostre voltant...
Evidentment, estar al corrent d’allò que s’esdevé prop (o lluny) de nosaltres està molt bé. Però i pell endins? I cor endins? Expressar –vomitar- sentiments ens fa un poc més humans, ens acosta a les persones que tenim al costat, ens ajuda a donar-nos a conéixer, a fer-nos més iguals... i menys anònims.

Aaaaaaaaiiiiii!

2008-07-14T10:16:00.000-07:00

No us deixeu enganyar pel títol d’aquesta entrada, que no és que ara em dedique a cantar flamenco, tot i que potser un dia d’aquest igual vaig i m’hi pose, perquè veig que el que té èxit des de fa anys és el “tipical spanish” i això no hi ha llei d’ús i ensenyament que ho frene, ni en vint-i-cinc anys ni en un segle; no hi ha Estatut d’Autonomia que ens faça més visibles (o visibles, sense “més”) als espanyols menys típics.
Que a què ve aquest lament? Doncs que avui, quan he eixit a passejar l’Eulàlia García, com cada vesprada, travessant l’Ancha de Castelar (ho escric en castellà perquè així és com l’ajuntament de Sant Vicent hi ha posat les plaques i com a filòloga puc fer l’esforç d’intentar una traducció, però com a ciutadana, vull que el meu ajuntament, a qui pague impostos religiosament, es moleste a fer-la) he topat amb el cartell de Fogueres. M’he aturat a llegir-lo, més per curiosa que per festera, i aaaaaaiiiiii! Si comptem “fogueres” hi havia cinc paraules en valencià: “ninot”, “cremà”, “banyà” i “despertà”.
Quan girava per la”avenida/ avinguda de la Libertad/ Llibertat” (caram! Això sí que és bilingüismo/ bilingüisme bien/ bé entendido/ entés!) pensava que és una llàstima que els meus alumnes es gasten una pasta en classes de suport per a aprendre valencià, perquè de totes formes les nostres institucions es burlen de la seua intel·ligència i bona voluntat oferint-los per una banda un model lingüístic de “petardo i barraqueta” i, per una altra posant-los (esporàdicament, això sí! Carrer sí, deu carrers no) les plaques en les dues llengües, no siga que es perden… O això també ho fan per tapar-nos la boca als ciutadans de segona, com jo, com nosaltres, que ens ha tocat per herència parlar una llengua minoritària i minoritzada per unes intitucions públiques que es riuen de tot allò que no és “tipical spanish”?
Ja em sembla bé que es vulguen mantindre les formes populars amb pèrdua de la “d” intervocàlica en els participis femenins (és que vaig fer filologia i volia lloir-me…) en un cartell fester, però per favor! Les Fogueres aquestes no són festes populars? Això no vol dir que són per a tots? Doncs si he d’aguantar que em munten darrere de casa una barraqueta d’aquelles, raconet o com es diga, si he de suportar que em tallen “la calle Alicante” i tornar-me boja buscant on han translladat la meua parada d’autobús per anar a treballar, vull que el cartell de Fogueres, que també paguen amb els meus impostos, estiga en la meua llengua, si volen fer-ne també en la seua…, perfecte, però jo vull que els meus fills deixen de pensar que són una mena d’extraterrestres que parlen una llengua fantasma… Vull que els turistes que visiten el nostre poble en festes sàpien que els espanyols menys típics també existim i tenim coses a aportar.

El mapa de la discòrdia

2008-07-11T01:02:00.001-07:00

Van passant els dies de fira del llibre i va creixent l’asfíxia físcament i metafòrica. A estones sembla que el temps s’allarga com si fóra una goma elàstica, els minuts gotegen com el plom. A les casetes estem com dins de caixes de sabates amuntegades al sol; les portades d’alguns llibres se’ns han ondulat de la calor… Però ja s’acaba i ja quasi podem avançar una valoració del que ha significat aquesta fira, dedicada enguany, com sabeu al Cid Campeador.
Se senten veus de llibreters que diuen que ha estat fluixa en vendes, però que de totes formes, aquesta fira, en aquesta època, generalment sol ser així: fluixa… De tant en tant, passen els autors que hi han anat a signar llibres i també diuen que els autògrafs degotegen lentament, com els minuts. La gent llig poc o sent escàs interés per la firma d’un desconegut estampada en la primera pàgina d’un llibre acabat de comprar…
Ahir em va visitar un dels autors convidats: Miguel Ángel Herrero, un home –em consta- culte i molt ben informat. Venia a regalar-me el llibre que estava firmant: “Mio Cid”, mentre me’l firmava, amb mirada viva i somriure inquiet, com si es tractara d’un secret, va murmurar: “I ja sé que no t’agraden els símbols…” Caram! Vaig pensar jo, resulta que hi ha algú que llig el meu blog!
Bromes a banda, he de dir que la veritat és que em va sorprendre la presentació del llibre d’Herrero, perquè si us fixeu en el programa oficial de la fira, no hi està inclòs. L’única cosa relacionada amb el mite del Cid dins d’aquesta programació era la projecció de la ja tòpica pel·lícula “para niños y mayores” (així ho anunciaven per megafonia) que explica les gestes de l’heroi. He fet una ullada ràpida al volum publicat per Miguel Ángel Herrero i veig que intenta ser objectiu i que en ocasions, mira de deixar al descobert la simple “humanitat” del Campeador despullant-lo una mica de les literàries robes d’heroi… Llegiré el llibre amb calma i veurem.
Per a nosaltres, en canvi –si és que hi ha un “nosaltres i un ells o un “els altres”…- la fira, si bé econòmicament va com per a la resta de casetes, des del punt de vista –diguem-ne- “empíric” ha estat ben profitosa. Hem tingut una mica de tot… La majoria de les experiències les hem viscudes a partir d’un mapa físic i comarcal dels Països Catalans que tenim a la venda i que ha alçat passions: des d’un borratxo que se’ns posà a cridar “visca terra lliure” recolçat al taulell, fins a un jove que no passava de la trentena que ens amenaçà de cremar-nos l’estand per separatistes.
No és més que un mapa… Per què la gent no és capaç de deslligar conceptes i col·locar-los al lloc que toca? Per què una institució centenària com l’IEC, avalada per científics d’indiscutible vàlua acadèmica, ha de tolerar descortesies, insults i faltes de respecte? En la caseta del costat, una llibreria especialitzada en idiomes, tenen a la venda el diccionari de la RAE i el “Collins”, i a ells ningú els crida des de fora “a tomar por culo, cabrones!” Per què el diccionari que venem nosaltres, la segona edició del DIEC, desperta la part més fosca d’algunes persones?
En fi! Ara que ja ens acostem al final, aprofite aquesta finestra virtual per donar-vos les gràcies a tots els que heu vingut a cosa feta a visitar i fer suport moral a aquesta “curranta” de l’IEC, que ha mantingut estampat a la cara, a manera d’escut, el somriure d’indiferència que li impedia el pas a una llengua indignada per la incultura, la desinformació i la mala educació d’alguns… Us done les gràcies també a tots els que heu comprat tots exemplars que teníem de “El petit Atles lingüístic del domini català”, a tots els que us heu emportat l’obra que Josep David Garrido va fer amb cura, als que us heu gastat els calers en aquells “totxos” d’història de la ciència als països catalans, a les que m’heu fet repetir una dotzena de vegades tot el que em sé sobre Mercè Rodoreda, al suís que em va explicar la vida, al filòsof vegetarià que va vindre a regalar-me paper de carta encapçalat per uns versos de Jordi de Sant Jordi, al senegalés que ven rellotges enfront del nostre estand, que ja balboteja les seues primeres paraules en català: “guapa… rellotges a bon preu!”

Mercenaris i reis

2008-07-07T02:46:00.000-07:00

Ara fa uns anys, a principis de juliol se celebra a l'Esplanada la Feria del libro de Alicante. L'edició d'enguany està dedicada al Cid Campeador... Sí, home, sí! aquell mercenari que tantes vegades va campar per aquestes terres que fins i tot li hem fet un camí commemoratiu... Sí, aquell de qui Canal 9 ens recorda les gestes cada 9 d'octubre passant-nos la suada pel·lícula protagonitzada pel feixista aquell... com li diuen... Charlon Heston? Doncs eixe.
La societat alacantina i els llibreters que representen el seus (nostres) gustos literaris i culturals, s'han oblidat (casualment o no...) que enguany celebràvem el 800 aniversari del naixement de Jaume I... A mi, personalment, els reis no m'acaben de fer el pes, però posats a reivindicar símbols, trobe més propera la imatge de Jaume I agarrant-se a les regnes del cavall que la del Cid Campeador brandint l'espasa, o no? A l'estand de l'IEC, hem volgut retre un petit homenatge al rei oblidat pels alacantins, aquell que d'alguna manera, ens agrade poc o molt, va contribuir a forjar una part de la nostra identitat, penjant unes auques que narren el seu naixement i posant a disposició del públic l'obra de Josep-David Garrido: "El naixement de Jaume I", publicada per l'IEC. I, en honor a la veritat he de dir que poca gent s'atura a la nostra caseta... se senten comentaris... Alguns alacantins concienciats i interessats per la seua història vénen a felicitar-nos la iniciativa, el coratge i la moral d'estar allà, sota l'espasa imponent del Cid sense perdre els ànims i el somriure, a penes venent llibres...
La poca venda em deixa temps per deixar perdre el pensament i la ment se'm fixa una vegada més en la necessitat de símbols que hi ha en aquesta societat... Què simbolitza el Cid Campeador? Per què a la fira del llibre representen en una carpa cada dia les seues gestes? Per què la gent se sent orgullosa d'un personatge com aquest? Per què el reivindica com a símbol integrador? Per què la figura de Jaume I no té el mateix pes simbòlic? és que la societat valenciana (alacantina, valencianoparlant, militant... com volgueu dir-li) no reivindica la figura de Jaume I amb la mateixa convicció que s'està reivindicant ara a Alacant la imatge del Cid? és que potser nosaltres mirem de ser més prudents i valorem també la part negativa dels simbols? O és simplement que tot això, com moltes altres coses, a nosaltres ,ens fa igual?

Divorciats

2008-07-03T10:58:00.000-07:00

Avui, tafanejant per un blog que freqüentem el meu company i jo (quan dic "company" em referisc a aquell que m'ompli el llit, la casa i la vida i el cor, a aquell que contribueix a educar els fills que tenim en comú i els que tenim per separat, el que col·labora en la provisió de la nevera del que ara és casa nostra: COMPANY, així, en majúscules)... doncs com deia el meu COMPANY havia estés la seua opinió en un blog que us recomane (basseta.blog) i he vist que es definia a ell mateix com DIVORCIAT. Ai! Se m'ha trencat el cor! Com que divorciat? Això què vol dir? que la situació sentimental anterior pesa més que aquesta? "Es nota que sóc divorciat?", deia. Vaja! Jo també em vaig divorciar fa uns anys, però no considere que el meu estat siga el de divorciada... ja us he dit que no m'agraden les etiquetes. Jo no sóc divorciada... o és que divorciar-se suposa una llosa de la que ja no pots desempellegar-te ja mai més? et divorcies i ja sempre ets així' Divorciada? com sóm els divorciats? Se'ns nota? En què?

Veureu, és que això dels divorcis té teca i més teca té intentar seguir la teua vida amb una altra persona, compartir el camí que eixe home havia encetat amb una altra dona Vivim en la societat de la firma i el paper. Som robots buròcrates incapaços de viure els nostres sentiments amb naturalitat i tranquil·litat. Millor si els rubriquem i els fem públics en un acte social del tipus boda, bateig (religiós o civil, que ara també es poden fer), millor si fem un reportatge fotogràfic que perpetre decisions ben o mal preses en un moment qualsevol de la nostra vida.

En això dels divorcis els segons plats ho tenim magre! Tinc la sensació que, a ulls de la societat que ens envolta, no passem de ser més que això, segons plats, premis de consolació quan s'ha esguerrat tot el que hi havia per estrenar. Ho pense quan vaig a casa de la meua... no sé quina etiqueta posar-li... sogra? I veig a l'aparador la foto del meu COMPANY rubricant el seu amor per una altra... clar, el nostre amor no està firmat ni pactat, perquè jo no vaig voler un vestit de princesa, ni una festa, ni omplir més papers dels que ja em toca emplenar per demanar mil ajudes per millorar la situació dels meus fills, jo no vaig voler actes socials, perquè per a mi hi havia prou amb l'orquídia que el meu -MEU- COMPANY em va plantar a la porta de casa el dia que va decidir fer camí amb mi, per a mi eren suficients les seues sabatilles a la vora del meu llit per si havia d'alçar-se a mitja nit... Jo no necessitava fotos, perquè sóc molt poc fotogènica, ni em feien falta les etiquetes... O sí? No ho sé, igual sí, igual és que als "desetiquetats" ens comença a tocar la pera en la nostra vida quotidiana pese més la "denominació d'origen" pata negra del passat, encara que el passat siga un producte caducat.

gavardina virtual

2008-07-02T10:58:00.000-07:00

I dic jo: açò dels blogs no té un poc (o un molt) d'exhibicionisme? On han anat a parar la discreció i la intimitat del famós diari personal? No se suposa que l'escriptura íntima té un valor terapèutic? Açò de penjar d'una finestra els teus sentiments i les teues opinions no és una vulgar ostentació? O és una mostra de la salubritat de la tan aclamada llibertat d'expressió?

Potser és positiu veure que no ens amaguem de dir la nostra, que els nostres pensaments no ens avergonyeixen i que volem compartir-los penjant-los de la virtual finestra com la roba estesa perquè s'airegen i la resta del veïnat s'adone que tots vestim unes robes semblants, que tots tenim uns sentiments pareguts, que penjats d'aquest fil d'estendre informàtic es veuen una mica més relatius...